dijous, 25 de desembre del 2008

És Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.



Joan Salvat Papasseit

dimarts, 9 de desembre del 2008

La domadora de feres

No fa ni dos mesos que comparteixo pis amb el Robi (pagant jo totes les despeses, però això és una altre tema... :-P) que ja ha quedat ben assentada una nova fita en l'amansiment de la bèstia: si està despert (cosa que no passa mai abans de les 20 h) i m'apropo a la gàbia, ell ve cap a la reixa. El sistema de domesticació és superfàcil: simplement, cada cop que ve, li dono una pipa entre els barrots. Així que en mes i mig he aconseguit que la bestiola interactui una mica amb mi, i que quan em vegi se m'apropi. Segur que sembla una tonteria, però pel que he llegit, amb un roborowski, ja es prou que no foti el camp corrents només veure't... així que ja em sento ben pagada!

dijous, 4 de desembre del 2008

Tasta'm

Perquè no es digui que només em queixo, avui tinc ganes de felicitar als impulsors de la campanya Tasta'm: Han posat als vestíbuls dels transports públics expositors amb els primers capítols de novel·les. Pots agafar-los i llegir-los tranquil·lament mentre esperes el metro. O intentar llegir-los, vaja, perquè entre els xolos i el volum de les teles del metro costa bastant seguir una lectura... però des de la comoditat del sofaret de casa la idea em sembla realment bona. Jo sóc dels que pensen que si la lectura té poc èxit és perquè la gent no s'hi posa. A més, compar un llibre "a segues" fa de mal fer... En canvi, després d'haver-ne llegit les primeres pàgines ja saps si tindràs ganes de continuar-lo i si és que sí, ja pots córrer cap a la primera llibreria que trobis :-)

dimecres, 3 de desembre del 2008

El supertitular

Llegeixo a La vanguardia que "Los abortos crecen un 10%, sobre todo entre las mujeres de 20 a 29 años y las menores de 19". Tot i que la llegeixo perquè me la regalen, dir les coses d'una manera tan idiota em sembla impropi d'aquest diari. Passo la pàgina sense fer-ne cas, però el supertitular em raca. Per què no han dit, senzillament "entre las mujeres menores de 30 años"?

Unes pàgines més enllà m'adono del meu error. El titular, ho deixa ben clar: no és entre les dones de menys de trenta anys! O sí, però amb l'excepció de les de 19! Ves per on, la notícia comença a interessar-me.

Torno a buscar-la. Si l'avortament ha augmentat en general entre les dones de menys de 30 anys, per què aquesta tendència no afecta a les de 19? Són més previsores a l'hora de mantenir relacions sexuals? Accepten la seva maternitat en cas d'embaràs-sorpresa? Totes dues coses alhora? El tema m'intriga molt. Per què es comporten, en general, de manera diferent a la resta? Han tingut una educació diferent a la de les seves companyes un any més grans o més petites?

Llegeixo l'article amb curiositat, però no trobo la resposta enlloc. És més, l'article ni les menciona, les xicones de 19 anys! Potser és que els redactors tenen una filla d'aquesta edat i no volen ni parlar-ne. Aneu a saber...

=======================================================================================

Queda demostrat que si bé el Qué té el rècord indiscutible dels supertitulars, no en té l'exclusiva :-P

diumenge, 23 de novembre del 2008

Medo de escuro



Tem dias que a gente acorda com medo do escuro
Tem dias que a gente dorme sente-se inseguro
Então quando a gente acorda e acende a luz pra ver
Percebo que já tenho tudo e só falta você
A cor do mar, o céu azul e o vento lá sopra pro sul
E a cor da areia se confunde com seu corpo nú


Falamansa

divendres, 21 de novembre del 2008

A Maraglida

Una altra cosa que em fa feliç i, a més, és gratis, és escoltar aquesta cançó.



Per cert, m'acabo de fixar que totes les coses que havia dit al post anterior són gratuïtes! Genial, que a partir del dia 20 sempre vaig justa de pasta!

dijous, 20 de novembre del 2008

Coses que em fan feliç

La Marta m'ha encarregat una llista de sis coses sense importància que em fan feliç... Jo no diria que són coses sense importància, però aquí hi ha sis coses que em fan feliç:

1.- Un mail, un sms, una trucada d'algú a qui estimo i fa temps que no veig
2.- Córrer, córrer i córrer fins a sentir-me refotudament cansada
3.- Adormir-me al seu costat
4.- Saber que hi ha gent que m'estima
5.- Mandrejar el dissabte al matí sense cap càrrec de conciència
6.- Que el Robi se m'enfili a la mà

Aquestes són les sis primeres coses que se m'han acudit... però vaja, segur que en tinc moltes més!

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
MERCÈ!!! Tu també tens un encàrrec...!

Fishandchips

Gràcies al bloc de la Marta, professora d'anglès al País Valencià, he anat a parar a aquest article sobre això tan delirant de l'educació per a la ciutadania valenciana... o algo així.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Traducción litoral

Ahir, a la Vanguardia, vaig llegir la columna d'en Màrius Serra i em va semblar simpàtica i carregada de raó, així que us la deixo aquí...

Per cert, parlant d'errors de traducció automàtica, genial aquesta foto que fa temps que l'Enrique va penjar al seu bloc... :-)

divendres, 14 de novembre del 2008

Dona'm la mà



He estat una bona estona buscant "I tanmateix" com una lela, però no la trobo... :-/

Del banc de sang

Des que sóc major d'edat que vaig a donar sang més o menys un parell de cops l'any. A canvi, del banc de sang, n'he rebut una postal cada Nadal, moltes anàlisis, cartes avisant-me quan la unitat mòbil aparca prop de casa, força berenars abundosos (des de fa un temps, a base de menjar ecològic!) i nombrosos regalets de mercandatge. A part de la tranquil·litat que dóna pensar que si tinc un accident o m'han d'operar les possibilitats que mori dessagnada són més aviat poques... bé, potser ho hauria d'haver posat al principi, això, però és que em semblava tant evident...

El cas és que dilluns en vaig rebre una cosa nova: una trucada. D'entrada, una trucada del banc de sang impressiona per principi, perquè està clar que no durà bones notícies. Era per dir-me que anaven molt i molt baixos; i això també impressiona! D'entrada, si destinen una persona a telefonar un a un els donants de vulgar 0+ deu ser que el tema està realment malament!

Dilluns, però, es presentava embolicat. Vaig dir tímidament que tenia la tarda molt liada, que si hi podia anar l'endemà. La noia va semblar sorpresa i em va dir que és clar, que anava bé qualsevol dia de la setmana, de no sé quina hora a vuit del vespre. Saber que no era que en aquell moment tenien un accidentat sobre una taula dessagnant-se em va tranquil·litzar --També em va tranquil·litzar saber que no esperen tan a l'últim moment per trucar.

D'entrada he de dir que per a mi la donació de sang entra de ple dins dels deures cívics bàsics. Per començar perquè tothom, jo també!, dóna per descomptat que si mai necessita sang n'hi haurà de disponible, però resulta que la sang encara no es pot fabricar artificialment i, per tant cal deixar-se punxar de tant en tant. Així que lluny de ser un gest altruista, en el meu cas és l'egoïsme pur de voler assegurar-se les bosses de sang del demà... això sí, intolerablement egoïsta és esperar que hi hagi sang sense haver-ne donat mai!

Després, també hi ha l'egoïsme d'esperar que hi hagi sang si la persona que la necessita és algú estimat. En tercer lloc hi ha una cosa semblant a l'agraïment, perquè a aquestes alçades ja conec algunes persones que en algun moment de la vida han rebut una transfusió. I finalment, és clar, hi ha una part generosa en això de la donació...

Així que dimarts vaig anar cap al Clínic. Em va sorprendre que els entorns de l'hospital estaven plens de cartells d'aquells de "amb una vegada no n'hi ha prou". No sé si sempre n'hi ha, però us asseguro que aquesta setmana n'hi havia moltíssims! Un cop dins de l'hospital, sota tots els rètols del banc de sang hi havia cartells on hi deia alguna cosa així com "necessitem sang de tots els grups". Bufa! La cosa semblava realment greu!

Al bang de sang la cosa va anar com sempre. Potser hi havia una mica més de moviment que normalment, senyal que la campanya funciona. La doctora que feia les entrevistes i els infermers, amables i simpàtics com sempre, que per mi que els seleccionen especialment per estar-se allà.

La punxada em va fer mal, és clar, i vaig passar tota l'estona sense mirar-me la bossa, que em fa molta angúnia! Això ho comento només si algun no-donant es pensa que els donants som insensibles al dolor o a l'angúnia... Val a dir, però, que donar sang tampoc no és del tot desagradable.

I després, el berenar i el regalet! Aquest mes estan de superoferta i m'han regalat dues entrades pel Cosmocaixa! Ganga! Des que el van obrir que no hi he tornat a anar. Ja us ho explicaré...

diumenge, 9 de novembre del 2008

Caps de setmana

Una de les meravelles de NO fer doctorat és que es tenen els caps de setmana lliures. No intentaré fer creure a ningú que quan feia la tesina em passava tots els caps de setmana tesinant, però sí que és veritat que hi pensava a totes hores, i que fes el que fes tenia al cap la idea constant "hauria d'estar fent tesina".

Ara, en canvi, des que vaig presentar la tesina, vaig a festes, cuido del Robi, jugo amb l'ordinador, surto d'excursió per Collserola, o vaig a passar el cap de setmana més llunyet i un munt de coses més que no he explicat al bloc.

En síntesi, em deidico al noble art de passar dies i espero que empènyer anys sense cap mena de càrrec de consciència, i modestament crec que se'm dóna molt i molt bé. Sens dubte, he trobat la meva veritable vocació. A vegades penso en l'època en que volia ser investigadora amb nostàlgia, i segurament quan sigui vella m'hi referiré com "els bons temps". Però també hi penso els diumenges com avui que em llevo a migdia sense cap preocupació (avui fins i tot ja havia fet la neteja setmanal!), i llavors estic contenta d'haver decidit no contiunuar. Deu ser que no tots servim per a tot.

dijous, 6 de novembre del 2008

Bàrbars al volant

Ahir vaig haver de travessar la Diagonal. En principi, això no és gran cosa, tot i que, per si algú no ho sap, és una via d'entrada a Barcelona i el carrer més refotudament ample de la ciutat. Però com que som en un país civilitzat, hi ha semàfors. A mi un cop, fa molts anys, se'm va acudir travessar-la pel dret, sense esperar al semàfor, i crec que és la única vegada que he dit "no ho faré mai més" i realment ho he acomplert. Experiències que ofereix la vida, tu.

Però ja he dit que mai, mai més, m'ha passat pel cap no esperar-me el semàfor. Així que ahir em vaig esperar. Tothom sap que els semàfors estan programats per beneficiar els cotxes, tot i que concedeixo que Barcelona, tot i la política repugnant que té constament en mobilitat i en urbanisme, en general té els semàfors molt millors per als vianants que qualsevol altra ciutat on hagi passat més de 15 dies. Però l'avinguda Diagonal és una de les excepcions i els vianants ens hem de passar una bona estona esperant per passar. No té res a veure amb el tema, però la Plaça Espanya és una altra excepció i segurament la més esperpèntica, i un dia que tingui mooooooooooooooolt de temps cronometraré quant de temps triga un vianant a fer la volta sencera (ja us n'informaré).

El cas és que finalment el semàfor se'm va posar verd. Creuo el primer lateral, passo per la zona de passeig amb carril bici inclòs, creuo la part central, creuo la via del tramvia (amb els seus al·lucinants mil cartells de "Atenció: tramvia", com si algú pugués travessar aquella via de tramvia sense adonar-se'n...) i arribo al segon lateral. Després de tot això el meu semàfor seguia verd, però ves per on, que el dels cotxes és d'aquells que no es posa mai vermell. Estava en àmbar.

Servidora no ha anat mai en una autoescola, i està convençuda que als conductors no se'ls explica que davant d'un pas de zebra, si un vianant vol passar, els cotxes s'han d'aturar. Siguem seriosos, quan un cotxe s'ha parat davant d'un pas de zebra? Que darrere un volant la gent es torna salvatge és sabut per tothom, però no entenc per què els vianants ho consenteixen i solen esperar pacientment que hagin passat tots els senyors del volant. --De manera que els passos zebra són refotudament inútils, perquè si per travessar cal esperar que hagin passat tots els cotxes, no cal que hi hagi res pintat a terra.

En tot cas, jo ja fa molts anys que he après que a l'hora de passar un pas de vianants el que cal fer és agafar aire i avançar amb fermesa, si pot ser mirant a la cara al conductor, que és més digne morir dempeus en un pas de vianants que viure esperant que els conductors compleixin les normes de trànsit. I mira que és xorra morir atropellat en un pas de vianants, eh?

El que em va passar ahir al segon lateral de la Diagonal és que el cotxe va accelerar. Oblidant tota la meva dignitat de vianant, vaig fer un bot enrere. El següent també va accelerar. I jo plantada a mig carril. I el tercer, també. Quan va arribar el moment del quart ja havia recuperat la dignitat i vaig fer un pas endavant confiant que si havia arribat la meva darrera hora el conductor es passaria totes les que li quedessin en una presó de merda. Afortunadament, va ser prou intel·ligent per decidir estalvar-nos problemes als dos i jo vaig aconseguir acabar de travessar el carrer d'una puta vegada.

Algú es preguntarà a què ve ser tan malparlada de cop. Doncs perquè estic realment emprenyada. La cosa va molt més enllà de la falta absoluta de cortesia o de no seguir les normes que ens permeten a tots moure'ns pel carrer. La realitat és que els cotxes van accelerar sabent que jo m'apartaria. Perquè si no m'hagués apartat, m'haurien fet mal, potser molt. I això és el que relament em fot, perquè d'això se'n diu intimidar. I puc ser molt comprensiva amb la pressa que tenien els bons conductors (per cert, que jo també en tenia), o amb l'estrès (ídem) i amb mil òsties amb vinagre més, però les intimidacions no es poden tolerar. De què anem?

Jo no desitjo la mort a ningú, però sí una bona òstia a la següent cantonada que els deixi prou intimidats com per no agafar un cotxe mai més. Fins aquí podíem arribar!

I és que a cada cotxe segut al volant,
dins de cada cotxe pitjant el pedal,
dins de cada cotxe mirant-se al mirall,
disfressat d'home normal trobareu un animal.

Records

A tots els amors decepcionants...



i contenta d'haver-ne trobat que no decepcionen ;-)

============================================================

Algú sap qui és la noia que canta?

dimarts, 4 de novembre del 2008

Expandint-me

Per algun motiu difícil d'individualitzar, durant els dos últims mesos al meu cos li ha donat per expandir-se, en plan gas, ocupant tot l'espai disponible dins la roba (o més!). Ara com ara, la cosa és incipient, però a mi comença a tocar-me la moral, sobretot cada matí, quan penso que aviat hauré de deixar de respirar per cordar-me els pantalons. Així que l'altre dia se'm va acudir que calia posar-hi remei.

Procuro tenir-ho en compte a l'hora d'anar al supermercat. Em mentalitzo: només verduretes i coses sanes. Vaja, però ni pensaments de renunciar a la deliciosa llimonada a la que estic enganxada des de l'estiu! Qui ha parlat de renúnices?! I vaja, ha sigut Tot Sants, i no comprar castanyes seria una blasfèmia! Per compensar-ho, em poso a buscar ensaladilla russa (de pot, sí, que passa?!). Passo per la zona de la brioixeria industrial sense ni mirar-la. No trobo el pot, torno a passar per davant la brioixeria, segueixo sense trobar el pot. Al final he comprat castanyes, llimonada envasada, un pot d'ensaladilla russa i un pot de maionesa. Light, això sí.

Setmana nova, vida nova. A la feina m'emporto un parell de pomes per l'hora del cafè. Una ganga: cuida la línia i l'economia en un sol gest! Així de pas compenso econòmicament el sobrepreu de la maionesa light. Quan arriba l'hora de la pausa, però, estic defallint de gana i les meves pometes em semblen tan tristes que baixo al bar a menjar-me un entrepà. I un cafè amb llet amb doble de sucre... En fi, m'aconsolo pensant que segurament un donut hauria sigut pitjor...

La vida continua i arribo a casa a les tres, amb l'entrepà de mig matí ben digerit i afamada altre cop... Mentre em preparo una nutritiva (i baixa en calories) amanida m'acabo la bossa de patates fregides que NO havia comprat al súper l'última vegada, si no la penúltima, assumint que el meu passat m'ha traït... Per postres, uns quants panellets que ha fet la meva mami amb tot el seu amor. No podia no menjar-me'ls, no?!

I mentres, em pregunto què li passa al meu volum, que no para de créixer... Inexplicable, oi? Definitivament, a partir de demà torno a anar al gimnàs... o de demà passat, vaja...

A Carcassona!

Pr'amor que me manca mon país d'òc que demandèri a mon brave cavalièr que m'amenèsse damb sa voitura a Carcassona la passada diumenjada :-)



Entenc la controvèrsia que hi ha al voltant de la (re?)construcció de la fortalesa, però que hi voleu que hi faci, a mi Carcassona em sembla de les ciutats més boniques on he estat mai.

Vam sortir diumenge més o menys després de treballar (només dues o tres horetes més tard...), vam estar-nos un parell d'hores per aconseguir sortir de Barna i vam arribar allà que ja era massa tard per trobar on ens donéssin de menjar. Així que de poc no defallim d'estrés i de gana només arribar, però com que de bon humor no ens en falta, vam sobreviure.

Dissabte va fer un bon sol, però ai las!, que al nord de la frontera tenen poques festes religioses, però les que tenen les fan de veritat. Així que ja us aviso jo: Per Tots Sants no es pot visitar el castell. Res de pànic, que Carcassona és bonic de sobres; vam passejar-nos per la ciutat de dalt, per la ciutat de baix i pel canal, en plan guiri.

Diumenge, en canvi, plovia a bots i barrals, però el castell era obert i, gràcies a la reconstrucció que en van fer, dins no et mulles. A més, suposo que perquè era primer diumenge de mes, entrada gratis! Això sí, no hi havia guia. Així que vam llogar una mena de telefonets que tenen gravades les explicacions: pots passejar-te tranquil·lament pel castell i per les sales hi ha cartellets amb números. Si apretes el número al teclat del telefonet, pots sentir l'explicació del que estàs veient.

La veritat és que això dels telefonets em va encantar! Per començar, vam poder-los llogar en català! [Companhs occitans, qu'en occitan n'i a pas! Vos cal anar reclamar!!!] A més, pots anar endavant i endarrere com et doni la gana, i la majoria d'explicacions després tenien explicacions complementàries de l'estil "si vol saber qui eren els senyors de Trencavel premi la tecla vermella. Si vol conèixer l'orígen dels capitells, premi la tecla verda". Si a això hi sumem que per allà no hi havia gaires ànimes i que fora hi plovia... Tenim que ens vam tirar tot el matí sencer donar tombs per dins castell. Seriosament, una meravella. Si el primer cop que vaig estar a Carcassona vaig acabar farta de carrincloneria adulcorada, aquest cop m'ha encantat. Fins al punt de dubtar si els telefonets en català deien el mateix que en francès...!

Això de no haver de fer tesina els caps de setmana és fantàstic!

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Parla patois

Per lo Pasha, e per tot mon País d'Òc, que me manca e qu'i vòli tornar lèu lèu...



Siáu anat a París per i veire de productors
Escotèron mon liric, comprenguèron ren dáu tot
Me diguèron: parlas pas francés, parlas pas espanhòu
Parlas pas inglés, parlas pas italian
Parlas pas portugués, mi sembla pas normau
Broncha pas Monsur Rigaud, vau t'explicar, fagues pas páur!
Siáu bèu, siáu caud perqué siáu provençau
Is! Papet Jali que ti fa marchar lo còr

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Sunshine Reggae

Jo vull que la vida segueixi a ritme de Reggae...!

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Del sud...

I aquí una cançó que encara ara em posa els pèls de punta cada cop que sento... Potser no aconsegueixo tallar del tot amb les meves arreletes del sud?

Lletres de colors

Lalalà... :-)

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Virtual pets

Durant l'època que el Griset ja havia mort i la Blanqueta era clar que no estava per brocs, em vaig fer un virutal pet, una mascota virutal, a Pet Society.

En principi, un virutal pet té força avantatges sobre els real pets: hi jugues quan vols, no els surten malalties i t'estalvies una pasta en serradues, veterinaris i medicaments. La realitat, però, té l'enutjós costum d'acabar-se imposant, i el que havia de ser un simple hobby per passar estones mortes s'ha acabat convertint en el joc més tonto i viciós al que hagi jugat mai. M'he enganxat a Pet Society!

El joc és senzill: tu tens una mascota, que és una mena d'ésser indescriptible d'aparença lleugerament humanoïde (en el meu cas, es diu Iula i és de color verd turquesa) i que viu en un poble amb altres éssers com ell. El joc és com jugar a nines: Pots canviar la robeta del pet, arreglar-li la caseta, donar-li menjar, netejar-lo, jugar-hi a diferents jocs i visitar els altres pets a la seves casetes. A còpia d'anar jugant amb el pet va guanyant punts i diners. I amb els diners pots comprar-li menjar, més robeta i coses per la casa. I tot això amb la finalitat de... guanyar més punts!

En principi el joc és curiós i distret. Però a mida que t'hi vas ficant va enganxant-te més i més. Si al principi ja t'estava bé la cadireta que tenia, tard o d'hora acabes decidint que vols que tingui un sofà i una butaca de disseny, i una bona prestatgeria per posar els trofeus que va guanyant... i al final et trobes agregant gent al facebook només perquè ells també tenen un pet, i així els pots anar a visitar i guanyar més punts i més diners per finalment poder comprar un llit, perquè ja no et sembla bé que el teu pet virtual dormi per terra...

Suposo que hi deu haver qui trobi que aquests jocs són absurds. Jo estic jugant amb la Iula i quan em pregunto per què vull que guanyi més punts i més diners virtuals em llença una veritat a la cara. El joc no acabarà mai, i no té més finalitat que ell mateix. No hi ha ni guanyadors ni perderos, jugues simplement per seguir jugant, pel gust de fer-ho. Com la majoria de coses a la vida, no?

Camals mullats

Plagiada directament del primavera d'hivern... Què ha passat, Edu? Que se't troba a faltar pel poble!!! Torna!

dijous, 16 d’octubre del 2008

El Robi

El Robi és un petit hàmster Roborowsky. Perquè us en feu una idea, s'assembla al de la foto. Però és més guapo encara, és clar!



Escollir una bestiola per endur-se'n a casa no és gens fàcil. I més en el meu cas, que els meus borrellons havien deixat un llistó molt alt que no estava gens disposada a rebaixar! A la tercera botiga on vam anar hi havia una gàbia amb uns quants mini Roborowsky dormint apilats. Només veure'ls ja vaig tenir clar que en volia un d'aquells: Els Robos són moníssims, i prou diferents als meus borrellons. D'entre la pila de Robos, em vaig quedar amb el més trapella, és clar, i em vaig fer un fart de riure veient com el botiguer l'intentava atrapar! Sense pensar que jo em trobaria amb el mateix problema que ell cada vegada que vulgués netejar la gàbia, clar...!

Pel que he llegit, els Roborowsky són més petits que els russos (els borrellons, per exemple). Ara com ara, el meu Robi fa uns cinc cm (els borrellons en feien uns nou), de manera que és mini! És tant petit que el vaig deixar a la gàbia que havia sigut de la Borrelló (i de la Blanca després) es va amagar i ja no el vaig tornar a trobar fins al cap d'una bona estona...

Un altre petit problema és que tot i que siguin de talla més petita, el Robi té pinta de ser molt jovenet... De fet, em vaig passar tot el primer dia preocupada per si ja sabia pelar pipes. I va ser una alegria veure que sí que en sap, però em sembla que li costa una mica. A veure si amb el temps agafa més traça...

Sobre el menjar dels Robos fa temps vaig llegir que com que són tan petitons, el menjar per a hàmsters normals se'ls feia massa gran, i que és millor barrejar-los-el amb menjar per ocells, més petitet. Per 2 o 3 euros que valia un pot de Nido per a jigueros (ni idea de què són, va ser el que em va semblar més bo), vaig fer la prova. I a jutjar pel contingut del rebost que s'ha fet el Robi, la idea li ha despertat entusiasme.

També vaig llegir que els Robos són més actius, però que per contra són menys manyacs i costen més d'amansir. Però avui fa cinc dies que tinc el Robi a casa i a còpia de paciència, pipes i altres llaminadures, ja he aconseguit que se m'enfili a la mà! Definitivament, m'hauria d'haver fet auxiliar de veterinària!

I d'alegries

No recordo si diuen que les desgràcies vénen de tres en tres o si diuen que són les alegries, les que vénen de tres en tres. En tot cas, la mort de la Borrelló, la del Gris i la de la Blanca van ser tres desgràcies que van venir seguides i em van anar deixant més i més trista. I el resultat final, quedar-me sense cap dels meus tres borrellonets, ja em va deixar completament KO. Estava tan acostumada a anar a mirar què feien tant bon punt arribava a casa, que vaig seguir anant a mirar les gàbies buides. Quan feia tres dies de la última desgràcia, ja era evident que la cosa no podia seguir així. Així que ara em tocaven tres alegries, per fer les paus amb la dita, sigui quina sigui.

La primera alegria va ser que l'home més maco del món se'm va presentar a casa. Això ja seria una alegria de per sí, però si hi sumem que sembla que això de venir a casa se li està convertint en costum, l'alegria ja és de les grosses.

La segona alegria va ser que ell, a qui en principi no li agraden els rosegadors, venia amb la seva moto i una llista de botigues d'animals impresa.

I la tercera alegria va ser que després de donar voltes i més voltes, a la tercera botiga vaig trobar un hàmster molt i molt bonic i que no s'assemblava a cap dels que ja havia tingut. Cosa difícil, perquè els meus borrellonets eren bonics amb ganes!

Així que ja tinc les tres alegries que em toquen, i totes tres sumen una gran alegria, que és que ara, a casa, hi ha aparegut el Robi.

De dol II

La Blanqueta va heredar la gàbia de la seva mare. Aventurera de mena, es va posar a investigar-la amb entusiasme. Va recórrer tots els racons i es va instal·lar dins una capseta que li havia deixat. Però els mesos no perdonen, i la Blanca ja no estava per fer cabrioles. S'havia tornat vella i una mica grassona, i segurament va decidir que el que li venia més de gust era una jubilació còmoda a la planta baixa. Així que només s'enfilava per anar a buscar menjar.

I va arribar un dia en que ja no la vaig veure. Vaig pensar que devia estar amagada al seu cau i no hi vaig donar cap importància. L'endemà, tampoc no la vaig veure, i això em va preocupar una mica més. Em vaig posar a buscar-la i finalment la vaig trobar, quieta, al fons del seu cau. Quieta de no moure's mai més.

La meva princesa Blanca va morir el dia 7 d'octubre, onze dies més tard que el seu germà, sense tenir cap malaltia aparent, a l'edat de dos anys, un mes i cinc dies. Dins una capseta de cartró.


De dol I

Tot i l'èxit de l'autooperació de testicle, el meu Griset va continuar malalt; seguia tenint un tumor darrere l'orella, i jo vaig estar dies i dies medicant-lo cada dotze hores,* amb analgèsics, antibiòtics, antiinflamatoris i pomadetes per evitar que patís dolor i que s'infectés la ferida que no es curava mai.

Però ja sabem que aquestes coses poden suavitzar el càncer, però no el curen, i el tumor no va parar de créixer. Al principi el Gris va seguir fent vida normal, però un dia va començar a deixar de moure's i quan tocava medicar-lo veia que no s'havia mogut d'on l'havia deixat dotze hores abans. Vaig començar a deixar-li el menjar dins la caseta i li vaig posar l'aigua molt a prop.

Al cap de pocs dies vaig veure que tenia els ulls lleganyosos i vaig trucar corrents al veterinari. Em van donar hora per tres dies més tard, el divendres 26.

En veure'l, el veterinari no va fer cap bona cara. Molt suaument, em va dir que tingués el que tingués als ulls havia de tenir en compte que el tumor ja era més gran que el seu cap, que segurament li feia molt de mal i que li devia costar molt moure's. Em va dir que el Griset feia molta peneta i que entenia que em sabés greu perquè realment era un hàmster molt bonic i molt manyac. Em vaig quedar amb la idea de la pinta que feia el Griset. Jo encara el veia com un hàmster bonic i manyac, dolç com un pompom, i clar que veia el tumor, però de veure'l cada dia ja m'hi havia acostumat. Mirat des de fora era ben clar que feia pinta d'hàmster tan malalt que no pot ni moure's. I jo sense adonar-me'n!

El veterinari va seguir explicant-me què podia tenir als ulls, i va continuar dient que per evitar el dolor del tumor caldria donar-li una dosi d'analgèsics tan gran que el deixarien zombie per tot el dia. La continuació va ser una reflexió sobre la importància de la qualitat de vida i sobre que cal acceptar que les coses s'acaben. Però llavors, que ja m'havia adonat de l'aspecte del griset i de la grandària del tumor ja m'ho esperava. Així que vaig signar l'autorització d'eutanàsia i vaig esperar que preparessin el quiròfan.

Un cop tot preparat, vaig enviar-li un petonet amb el dit i em vaig estar al passadís, on hi ha una finestra per on es pot veure què passa al quiròfan. Vaig quedar-me allà plantada; era divendres tard i a la clínica només hi quedava el personal d'urgències. I jo allà plantada mirant per una finestra els últims moments del meu Griset i desitjant que tot plegat fos ràpid i realment indolor. Ja havia passat per això amb la Borrelló, però evidentment em vaig posar a plorar com una toia.

El veterinari va sortir amb el Gris embolicat en un paquetet de paper blanc. El va posar dins la gàbia i m'ho va donar tot. Em va donar la mà, i em va dir que era el millor per ell i que jo havia fet realment tot el que havia pogut. Segurament això és tonto, però em va consolar i me'n vaig anar amb la gàbia amb el Griset empaquetat dins cap a casa els meus pares.

Com que era divendres, l'endemà se'l van endur cap a Sant Martí, i el van enterrar al costat de la seva mare. El Griset havia nascut el 2 de setembre. Va viure dos anys i gairebé un mes.



====================================================================================

La foto no és gens bona, però la va fer ma mare amb tot el seu amor. I això també compta!

* Entre la Borrelló i el Gris, he aconseguit una habilitat tan gran en l'art de fer prendre medicaments a animalons petits que estic plantejant-me treure'm el títol d'auxiliar de veterinària.

diumenge, 28 de setembre del 2008

El petit Bernat

Dissabte passat (no ahir, l'anterior, que en aquest bloc no estem mai dels mais d'actualitat) va treure el cap al món el petit Bernat. El cap i la resta del cos, per sort. Concretament, d'entre les cames de la meva germana Núria (la única germana que tinc, d'altra banda).

La Núria, que és una dona molt valenta, una mica neolítica i amb una dilatada experiència en això de l'art de parir (no em ficaré amb altres coses dilatades), va decidir passar d'anestèssia. Així de valenta és. I diu que el part és realment dolorós, però que després la recuperació és fantàstica. Nenes, apunteu-vos-ho, tot i que jo ja avanço des d'ara que això d'arriscar-se a que et desgarrin de viu en viu des de dins és una idea no em podria semblar menys atractiva.

El petit Bernat és un bebé preciós, de veritat. I no ho dic només perquè sóc la seva tieta, que també. Va néixer cabells superfins al cap, i la pell blanca i llisa, i no arrugada i lila com acostumen a tenir-la els nadons. Per ara, no fan gran cosa, només plora, mama, dorm i ho mira tot. Però ja sabem que està molt enfeinat processant un munt de nova informació.

El Ferran, que dins de la categoria mascles també és bastant valent, més enllà de l'aportació bàsica per a ser pare d'una criatura, va assistir el part i fins i tot li van deixar estirar el nen per ajudar-lo a néixer. Flipant. Això és de bastant valent, perquè a mi agafar una coseta que està naixent em faria pànic! A més, he sentit a dir que més d'un pare i més de dos, s'han marejat veient néixer la seva criatureta. Val a dir que jo em sento bastant més capaç de fer això que de parir, però està clar que si els mascles no poden demostrar la seva valentia donant a llum tampoc és culpa seva. En tot cas, ho explicava ben emocionat, així que els nens també teniu una cosa per apuntar.

Els qui també estan molt emocionats amb aquesta nova coseta que es mou, són el Lluc, el seu germà gran, i l'Andreu, que també és el seu germà gran però no tant. I els avis, és clar. I la tieta Carme, per descomptat. I suposo que la resta de tiets també, però encara no els he vist i no ho hem pogut comentar.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Curs nou, vida nova

Ja ens hem plantat a 21 de setembre, i això vol dir que porto 21 dies intentant-me adaptar al nou curs. Afortunadament, no cal fer els canvis de cop, i he descobert que gràcies a Déu a molts llocs el curs comença a l'octubre. Ganga, que així no cal córrer tant.

La gran novetat del curs, i un dels cercles més grans que es tanquen, és que he canviat de feina. He deixat això dels traductors i he tornat al món de la dinamització lingüística, que també està força bé.

Relacionat amb el canvi de feina, des del dia 1 que tinc les tardes lliures, i això mola molt, però no sé com m'ho faig que sembla que les tardes s'ocupin soles... com sigui, he estat molt enfeinada fent neteja general de la casa, intentant organitzar el principi de curs, i descansant, que vés per on, he decidit que ho necessito. Encara no he acabat l'organització general de la casa, però el setembre s'acaba aviat, de manera que ja m'espavilaré aquesta setmana.

També em va caldre preparar la meva presentació pel congrés de la SEPLN, que va ser el cap de setmana passat a Madrid, i que jo vaig viure com el meu comiat, temporal si més no, del fantàstic món de la traducció automàtica. Trista i feliç alhora, que complicats que som els humans... El cas és que ara m'espera un horitzó no només de tardes lliures, si no de tenir també lliures els caps de setmana, que això sí que és una gran novetat!

Per omplir les tardes m'he apuntat a danses orientals i danses afrocaribenyes, tinc pendent passar a apuntar-me a francès i a aranès si al final fan el curs. I pel que fa als propòsits de principi de curs... són tan evidents que passo de comentar-los aquí.

divendres, 5 de setembre del 2008

M'aclame a tu

dijous, 4 de setembre del 2008

La Borrelló


La Borrelló va aparèixer durant l'època que recordo haver estat més trista de la meva vida. Crec que va ser l'intent d'algú que m'estimava per tornar-me la felicitat. Potser és estrany que tot una dona com jo de quasi trenta anys s'encapritxi d'un hàmster, però això és perquè la gent gran sol mirar-se altres animals, perquè la veritat és que els hàmsters són una passada.

A la botiga, escollir quin hàmster volíem semblava una missió impossible, són tots tan monos! Fins que la vam veure. Es va posar a fer unes cabrioles increïbles i se'ns va ben guanyar. Ja no calia que ens n'ensenyéssin més, volíem l'hàmster que no parava quiet, s'enfilava per les parets i es penjava del sostre! En comparació, els altres, tan monos com són, semblaven empanats i tontets! El nostre hàmster era de lluny el més bonic i actiu, no parava de fer cabrioles i semblava un animaló del bosc. Li vam comprar la gàbia més maca de la botiga, amb planta i dos pisos, escaletes per enfilar-se, rodeta, caseta, dues menjadores i un abeurador. I amb tot el pack ens en vam anar cap a casa.

La Borrelló era una boleta de pèl marró amb ratlles grises a l'esquena que corria per tots els racons del pis. La felicitat és una cosa abstracta que no s'aconsegueix així com així, però sí que la Borre m'ha donat moltes alegries. Aleshores ens feia molta gràcia la cançó dels borrellons, i ens va semblar que el nom li queia bé, així que li'l vam adjudicar. En realitat, és la única dels meus hàmsters que té nom de veritat.

Ens vam proposar cuidar-la com Déu mana, volíem que fos l'hàmster més feliç del món. Vam buscar per internet, vam comprar un llibre... Així vam descobrir que era un hàmster rus, i què era tot el que necessitava per viure bé.

La Borre, però, a part de ser una acròbata preciosa ens guardava una sorpresa. Al cap de quinze dies no teníem un hàmster bonic, si no set. Servidora és de ciutat i no havia vist mai de prop res que tingués a veure amb la maternitat animal. Em va semblar la cosa més bonica del món. El naixement dels borrellonets em va distreure una mica de la tristesa que llavors m'acompanyava massa sovint.

El part i l'alletament la van deixar feta una bírria. Va quedar grassa, cansada, suada i antipàtica. Quan la vam separar dels petits es va recuperar mica en mica. Va passar una època que semblava que la pell li havia quedat massa gran. Semblava una emperadriu russa amb un cosset petit dins un enorme abric de pell! Se li veien unes manetes minúscules dins un vestit enorme...! Després, però, es va recuperar del tot i al cap d'un temps ja tornava a estar magnífica i en plena forma.

Després van venir canvis i més canvis, mudances i més mudances i suposo que creixament i més creixament, no ho sé. En tot cas, ja vaig dir que últimament he tancat molts cercles. I la Borrelló hi ha sigut sempre, fent acrobàcies, corrent a la rodeta, posant-se sobre dues potes, enfilant-se per les parets i el sostre, aguantant les pipes amb les manetes, destrossant tubs de cartró, preparant-se el niu i el rebost...

Ara fa uns dies, però, va deixar de fer tot això. Va deixar de fer coses, es va quedar en un racó de la planta baixa. Ja no podia enfilar-se, i pujar per les escaletes li costava un gran esforç. Una acumulació de líquid a l'abdomen i un tumor al cap es van posar a fer estralls a tota velocitat. Li vaig baixar el menjar i l'aigua al pis de baix, li he fet cures i li he donat medicaments, però s'ha anat fent evident que el gran cercle de la seva vida també s'havia tancat.

Els últims dies han sigut horrorosos. El bony i la ferida a la cara s'han fet enormes, i se li ha quedat un ull tancat. El seu cosset s'ha inflat com una bola, ha perdut pèl per tot arreu i amb prou feines podia caminar. Porto més de deu anys negant-me a que matin animals per alimentar-me, però aquest vespre he dut la meva hàmster estimada a morir.

La qüestió no és simple ni trivial. La mort és tan refotudament irreversible que decidir quan havia de morir s'ha convertit en el problema moral més greu que m'he trobat mai. Qui sóc jo per decidir quan ha d'acabar la vida dels altres?

La meva mare també s'estima molt la Borrelló i veia molt clar que estava patint massa, i jo avui m'he acabat de decidir quan l'he vista un parell de cops caure panxa enlaire i no poder-se aixecar. El veterinari ha dit que era una bona decisió.

Ara la Borrelló és dins un paquetet de paper. Demà els meus pares l'enterraran sota un xiprer de Sant Martí.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Perqueño hamster, corta vida

Los padres vacilan a menudo ante la compra de un hamster, con el agrumento de que en dos años estará muerto y habrá grandes llantos. Esas expresiones evidencian falta de reflexión porque siempre hay grandes llantos cuando muere cualquier animal perteneciente a un niño, lo mismo si es un hamster de dos años que un perro de catorce. Pienso que los padres con este punto de vista eluden la responsabilidad de hablarle al niño sobre la muerte.

Cuando muere un animal doméstico es posible explcarle al niño más sencillamente que la vida no es eterna (...).

(...) se puede comprobar que la vida del hámster, tan corta para nosotros, para el animal es una vida plena y, si está bien alimentado, también muy satisfactoria. Disfrutar intensamente de un animal doméstico significa poder participar en su vida natural y no forzarlo por todos los medios a llevar una forma de vida humana; el animal debe ser un invitado en nuestro hogar y no un esclavo para nuestra diversión.


Michael Mettler, El nuevo libro de los hámsters dorado y enano

Cervells controlats a distància

If you're not scared or angry at the thought of a human brain being controlled remotely, then it could be this prototype of mine is finally starting to work.


John Alejandro King

divendres, 29 d’agost del 2008

La Carme al país dels gots VI: Aquisgrà

Ja que era a Aquisgrà, vaig visitar la ciutat. A més, ens van organitzar una visita a la catedral i a l'ajuntament. No sé, no conec gens Alemanya, i tot em va semblar preciós, de veritat.

dimecres, 27 d’agost del 2008

La Carme al país dels gots V: El congrés

Com era de preveure, el congrés de l'Associacion Internacionala d'Estudis Occitans és una gran reunió d'aficionats a la cultura occitana. El que em sembla menys previsible, però, és que no tothom sembla un gran aficionat a la llengua. De fet, la majoria de la gent no són capaços de parlar occità en una conversa informal, cosa que jo, almenys, intento (amb un nivell d'èxit variable). Així que la llengua normal de comunicació és el francès. I per fer-ho més babelià, tot plegat, a Alemanya. La situació és divertida.

Al congrés hi ha sempre dues sessions paral·leles: una de literatura medieval i una del que podríem dir "altres": sociolingüística, lingüística computacional, fonètica, etc. Jo he anat a parar al grup dels "altres", és clar, on sembla que s'agrupen la majoria d'occitanòfons. Pel que he vist, en general, els que estuiden la llengua occitana com una cosa viva, i no una peça de museu, tenen una certa tírria a la literatura medievial, cosa que comprenc perfectament. De fet, l'altre dia vaig estar parlant amb un sobre si els trobadors havien fet un bon favor a la llengua. Em sembla clar que sí, els trobadors dónen a l'occità un prestigi que altrament no tindria, però també entenc que els occitanòfons estiguin farts de ser considerats un reducte medieval.

Bé, passo d'explicar les conferències, inclosa la meva. Només dir que va ser dilluns a la tarda, que va anar bé i que estic contenta d'haver-la feta. M'he tret un pes de sobre i ara em puc dedicar simplement a gaudir del que queda de congrés.

La Carme al país dels gots IV: Aterratge al congrés

Diumenge mateix hi havia l'acollida al congrés, les inscripcions i el pre-congrés informal. Després d'haver fet la migdiada i una bona dutxa vaig anar a la inscripció, a dir que ja havia arribat, recollir la bossa de rigor i comprovar que tot estava en ordre. Dins la bossa hi havia un mapa d'Aquisgrà una mica més currat que el que duia, cosa que va ser d'agrair.

Vaig tornar cap a l'hotel ben concentrada amb el mapa, atenta de no perdre'm. De cop sento "goita-la, que concentrada va!", era la Lourdes, amb l'Aitor, que també han vingut al congrés, i s'estan al mateix hotel que jo. Bé, el congrés comença a prometre que, com a mínim, serà divertit.

El pre-congrés informal consisteix en un tast de vins i sopar, i allà m'hi trobo també en Claudi, en Patrik i més gent que em presenten l'Aitor i la Lourdes, entre els quals el Till Stegmann. Bon ambient, bon vi i bona companyia. La única pega és que jo sóc aquí a fer una conferència, i això em fa estar una mica nerviosa, però decideixo que ja me'n preocuparé dilluns.

La Carme al país dels gots III: L'hotel

Un cop dins el tren que tocava, arribar a l'hotel no va ser cap problema: Una becaina amb el despertador posat a l'hora i quan em vaig despertar ja era a Aquisgrà. Sí que duia un minimapa de la ciutat, i l'hotel no cau gaire lluny de l'estació, de manera que hi vaig arribar a peu fàcilment. A primera vista, la ciutat m'encanta, però estic morta de cansament.

Arribo a l'hotel, ensenyo el full amb la reserva a la recepcionista, ella em dóna un full amb les meves dades, signo, i em dona la clau. Pujo a l'habitació i wow! ja sóc a casa.

M'agraden els hotels: els llits es fan sols i al matí et trobes l'esmorzar preparat. La meva casa temporal a Aquisgrà m'encanta. Mentre me la miro penso que la Gema (crec que és ella qui es va ocupar de buscar-me l'hotel) s'ho ha currat: Una habitació espaiosa amb dos llits, terra emmoquetat, coixins enormes, un lavabo gran... com que encara és d'hora m'estiro en un dels llits a descansar una mica. Què més es pot demanar?

La Carme al país dels gots II: Cap a Aquisgrà

Després de passar una bona estona donant tombs per l'aeroport de Dusseldorf vaig decidir que havia arribat el moment de sortir-ne i d'aventurar-me per terres alemanyes reals. No en tenia cap ganes; els aeroports em semblen llocs relativament confortables, on pots aconseguir fàcilment el que necessites (bàsicament lavabo, menjar i beure) i on normalment no hi ha robatoris. En canvi, a l'estranger sempre hi ha problemes per comunicar-se i fàcilment et foten la bossa. Però jo havia d'arribar al meu hotel d'Aquisgrà, i això implicava sortir de la meva tranquil·la terra de ningú.

Així que vaig començar a mirar a l'entorn buscant alguna pista de com arribar a Aquisgrà. Vaig descobrir que a l'aeroport de Dusseldorf hi ha un Sky Train que et deixa a una estació on hi ha trens que van cap a Aachen, que és com els alemanys en diuen d'Aquisgrà. O això és el que vaig entendre...

Trobar l'Sky Train aquest era prou fàcil, perquè només calia seguir uns cartellets amb un dibuix que era una mena de vagó de tren però amb la via a sobre i no a sota. Bé, arribo a l'estació de l'Sky Train, n'arriba un i m'hi enfilo. Em va semblar bastant xulo: tal com feien pensar els dibuixets, és com un tren però amb la via a sobre i no a sota. Durant el trajecte vaig estar pensant en què espavilats són els alemanys, que tenen coses tan maques als aeroports.

L'Sky Train em deixa a una estació de tren normal, amb les vies a terra, moltes vies, i màquines de venda de bitllets i rètols que no entenc. Bé, en principi tampoc cal entendre gran cosa, n'hi ha prou amb trobar la guixeta i dir a qui hi hagi dins "Aachen". La gràcia és que aquella estació no té cap guixeta, ni cap persona d'informació, ni cap cap d'estació. Ningú.

Servidora és una dona de món i no s'espanta tant fàcilment. Vaig cap a la màquina i compro un bitllet cap a Aachen, cap problema. El problema arriba en com descobrir a quina via i a quina hora és. Aleshores em ve al cap que no tinc ni idea ni d'on és Dusseldorf ni d'on és Aquisgrà. Sí, ho hauria pogut haver mirat en un mapa abans de marxar, que ningú es pensi que no se m'havia acudit, però em va semblar innecessari, tenint en compte que no pensava conduir ni el tren ni l'avió. Però potser m'hauria sigut útil per descobrir cap a quina direcció anava el tren que volia agafar.

Començo a donar tombs per aquella estació horrible, i de cop els alemanys deixen de semblar-me espavilats i passen a semblar-me uns salvatges que tenen estacions lletges sense informadors. Finalment un home es compadeix de mi i m'explica que he d'anar a Dusseldorf i des d'allà agafar un tren cap a Aquisgrà. Com?! Ostres, jo em pensava que era a Dusseldorf!

Doncs no, no era a Dusseldorf, era a una estació a Déu-sap-on (amb sort), però per sort hi havia molts trens que hi anaven. Així que agafo els meus trastets, m'enfilo al primer tren i cap a Dusseldorf falta gent.

L'estació de Dusseldorf em va semblar molt més normal, amb botigues de menjar, guixetes i informadors. Vaig a una informadora i li ensenyo el bitllet, i molt atenta m'hi apunta l'hora i la via. Em reconcilio amb Alemanya sencera.

dilluns, 25 d’agost del 2008

La carme al país dels gots I: L'avió

Ahir em vaig llevar a les sis del matí. Per maxiseguretat, dos despertadors i una trucada d'aquesta santa dona que és ma mare, que es desperta a les sis del matí per a mi i que farà les cures al Griset mentre servidora estarà passant-s'ho bé, ai volia dir treballant, per terres germàniques.

Em porta fins a l'aeroport el meu gentilhome preferit, que s'està guanyant el cel fent-me de taxista. Sort que m'acompanya, perquè feia mil segles que no acafava un avió, i no recordava com anava això de mirar on has de fer el check-in i blablabla. Que l'avió està molt bé, però tota la conya de l'aeroport és un rollo. Bé, per sort, tinc bona companyia.

Passo totes les línies de seguretat sense gaires problemes, només que es veu que els ordinadors s'han de passar pels raigs X fora de la funda. Un cop davant la porta d'embarcament, el tema de conversa estrella és l'accident de Madrid, entre gent acollonida i gent dient que en comparació és molt menys segur el cotxe.

Vaig en AirBerlin, aquesta empresa coneguda pel seu respecte a la pluralitat lingüística. Per qui ho vulgui saber, tota la premsa que ofereixen és en alemany, la revista de l'empresa és en alemany amb algunes coses traduïdes a l'anglès i les hostesses parlen alemany i anglès. Vull dir amb això que no sembla que tinguin res especialment en contra al català, més aviat sembla que no els agradi la diversitat lingüística en general. Bé, sí, ens posen una gravació en castellà sobre les mesures de seguretat de l'avió. Suposo que hi deuen estar obligats legalment, i mentre la sento penso que per tres duros més podríen també tenir la gravació en català. Ara bé, si els catalans no tenim cap llei que obligui a les companyies que operen als nostres aeroports a donar les indicacions de seguretat també en català la culpa no és d'AirBerlin.

Dormo tot el viatge, i arribo a Dusseldorf maleïnt la tecnologia que ha fet que el viatge sigui tant curt. Lleganyosa i carregada com una mula em trobo en territori alemany.

La meva primera experiència amb la llengua alemanya, doncs, és en aquest deliciós terra de ningú que és l'aeroport. D'entrada, sembla fàcil: vaig a les toiletten de damen, i dins hi ha una màquina de tampons i kondomi. Ho escric de memòria, de manera que potser faig faltes, però a grans trets ve a ser això. La panxa em fa rum-rum, i llavors entro en una cafeteria que a la porta anuncia el preu d'un café au lait mit un crossiant. I amb això ja em quedo raonablement tranquil·la de veure que tinc la supervivència assegurada.

dissabte, 23 d’agost del 2008

L'hàmster cirurgià

Fa temps que tinc pendent passar el parte de com estan els meus borrellonets. La Blanca, després d'estar un temps fent-li ingerir un xarop i posant-li gotetes a l'ull, finalment es va curar, i ara té només una taqueta morada a la parpella que mica en mica anirà desapareixent.

El Gris, en canvi, són tot figues d'un altre paner: Estava obès, té una ferida darrere l'orella i una bola que no tocava en un testicle. El tema de l'obesitat es va resoldre més o menys fàcilment emprenyant-lo i fent-lo correr de tant en tant. La ferideta, per contra, ha anat creixent i no es cura mai, i la bola de l'ou cada dia era més grossa.

Dimarts vaig tornar a dur-lo al veter i va ser dramàtic: La bola de l'ou calia treure-la, i per això calia operar, és a dir anestèssia i quiròfan. Per acabar-ho d'adobar era a l'escrot, molt a prou de l'anus i la cosa segurament es complicaria, però amb possibilitats de salvar la bestiola. Un cop anestessiat es podria saber si la boleta era una infecció o un tumor. Si era un tumor, segurament tindria relació amb la ferida misteriosa que mai no acaba de curar.

Vaig dir que no, que passava d'operar-lo, que els animals es moren i que a mi operar-lo em semblava com a molt allargar-li la vida dos o tres mesos. Reflexions vàries sobre la mort i l'absurditat de l'existència que m'estalviaré de compartir, que no cal que acabem tots amb idees suïcides. El que deia: que amb molts mals de panxa vaig decidir no fer-lo operar. El veterinari va dir que ho entenia, que per ara l'hàmster sembla que està bé i que no li fa gens de mal, que li donaríem antiinflamatoris i analgèssics perquè la cosa anés lenta i no patís, i que quan comencés a patir de veritat (em va explicar com podia detectar-ho) podia dur-lo a sacrificar. Bé, ja em podeu imaginar a mi tornant cap a casa abraçada a la gàbia i amb els ulls humits.

Dimecres a la nit, a l'hora de donar-los el menjar, me'l miro i tenia un aspecte la mar de saludable, però ja tenia l'ou que en feia dos de l'altre, una cosa horrible, botoruda i vermella. Bueno, aquest cop sí que vaig acabar amb la llàgrima regalimant galta avall.

Dijous vaig anar a donar-li el menjar amb por de que ja no es mogués. Però sí que es movia, i se'l veia ben animat. Li poso la mà i se m'enfila fins a l'alçada del colze sense problemes. L'agafo per mirar-me'l com està i... wops, màgia! Us prometo que no m'hauria imaginat mai una cosa així. Els dos testicles tornaven a ser igual de grans, sense cap inflor ni vermellor. Això sí, el que abans havia estat inflat ara té un forat amb marques de dents. Fos el que fos el bulto, el Griset, ell solet, va decidir extirpar-se'l; i ho va fer bé, una cosa al·lucinant. Bé, donat el cas, diria que acollonant és la paraula precisa. No hi havia ni sang, ni crostes, ni pus ni res fastigós, i el bitxo se'l veia de meravella! Wow, encara flipo ara!

Així que ahir vaig tornar a dur-lo al veter perquè es mirés aquesta meravella. Crec que ell també es devia sorprendre, em va dir que tinc un hàmster cirurgià. Jeje, què us sembla? Li aconsello que obri una consulta?

Segurament era una infecció, i ara ja està tota neta. Em va dir que li posés desinfectant i un antibiòtic perquè no s'infecti i ja està. Bé, jo li faig cas, però em sembla que ha quedat clar que el meu Griset s'espavila bé tot sol.

La mala notícia és que sota la ferida que no es cura mai sí que hi ha clarament una bola (es pot tocar i tot) així que seguim amb el pla establert... Però estic bastant més animada de saber que el meu Gris se cuidar-se de si mateix.

=======================================================================

ATENCIÓ: NO PROVI A CASA SEVA D'EXTIRPAR-SE MIG TESTICLE A MOSSEGADES.

Cap al congrés de l'AIEO

Just acabo de tornar de l'EOE i ja em toca anar-me'n una altra vegada; aquest cop, al congrés de l'Association Internationale d'Etudes Occitanes (síiiiiiiii, el nom està en francès. I el web també). Així que sembla que aquest estiu no surto de coses relacionades amb l'occità. Aquesta vegada, però, hi vaig per coses de feina, i tot i que quan ho vam decidir no podia fer-me més il·lusió, ara mateix el que més ganes tinc és de passar-me el matí dormint sense fer res. Ja he comentat a l'últim post que sóc una rància, és veritat. Tampoc tenia ganes d'anar a l'EOE i en canvi m'ho vaig passar molt bé; i segurament a l'AIEO em passarà el mateix.

El que em passa, per sobre de tot, és que tinc ganes de mandrejar, ja ho he dit. A part d'això, hi ha unes quantes diferències importants entre el congrés i l'escola.

Ja he dit que l'escola era com anar de colònies. Al congrés, en canvi, per començar, hi vaig a fer una presentació, i això sempre genera inseguretats --tot i que evidentment em sé de memòria el que diré. Associat al tema de la presentació hi ha el tema de la roba, que ja sabeu que a mi em preocupa particularment. Tenia la intenció de resoldre-ho posant-me el mateix que el dia de la tesina, però últimament plou molt i fa fresca, i suposo que a Alemanya la cosa pot arribar a ser terrible. No sé si el tema estarà com per anar amb brusetes de màniga curta...

I el tercer tema d'agobio, vés per on, és el fet d'haver d'anar a Alemanya. Anar a Alemanya a un congrés d'occitanistes que parlen en francès em sembla esperpèntic. M'agraden els experiments lingüístics, però no quan vaig carregada amb una maleta i un ordinador. Boh, i és que evidentment jo no sé ni un borral d'alemany, i el meu anglès fa bastanta pena... Bé, segur que me'n sortiré, el que no sé és què em costarà.

Sobre aquest congrés, a més, hi ha tres coses que em fan estar una mica trista. La primera és que hi vaig a presentar un projecte que segurament em va marcar, però que ja fa uns mesos que es va acabar. La segona és que és la última cosa que faré per l'empresa on treballo, perquè canvio de feina, i les últimes coses mai són fàcils. I finalment, tinc una mica la sensació d'estar-me acomiadant del món òc. Si més no, temporalment. Però el cas és que ja no tornaré a Tolosa, ni treballaré més amb la llengua occitana, i serà l'últim cop que veuré els membres de la comi. Tot això són coses que em fan estar trista, encara que sé que la vida dóna moltes voltes i que aneu a saber què ens guarda el futur. Però si més no de moment, m'acomiado d'això. I jo sóc més de cops de porta que de comiats llargs... En fi, que aguantaré el tipus, i amb un somriure, ja ho veureu :-) Si a l'hotel hi ha internet ja us informaré com cal.

I quan torni, un cap de setmana dormint i... vida nova!

========================================================================

ps.- suposo que es va entenent per què últimament escric tant poc, no? Vaig bastant liada... amb tantes voltes!

divendres, 22 d’agost del 2008

A l'Escola Occitana d'Estiu

Així és que la setmana passada me'n vaig anar a l'EOE. Llegint el final del post que vaig escriure abans de marxar em pregunto com puc ser tant profundament rància de tenir sempre tants i tants dubtes. Realment m'ho he passat bé, molt i molt bé.

L'Escola Occitana d'Estiu és una cosa ben curiosa. A grans trets, consisteix en ajuntar 24hores al dia durant una setmana sencera tot de gent que la única cosa que tenen en comú és que els agrada parlar occità. I per omplir el temps, per justificar la trobada, o perquè no sembli massa un experiment sociològic, hi ha activitats variades relacionades amb la llengua i la cultura occitanes. Si posessin càmeres de vídeo es podria fer un grand fraire la mar de curiós.

El primer punt curiós és el simple fet de tenir un grup gran de gent convivint. Ajunta gent prou de temps i obtindràs sempre resultats curiosos però segurament previsibles: amistats, enfados, ligues... Com a les colònies, vaja (o com a grand fraire, no?).

El segon punt curiós és el fet d'utilitzar la llengua d'òc. Bé, és evident que la gent ens comuniquem amb una llengua o una altra, de manera que fer servir occità, rus o anglès és igual de vàlid. El que passa en el cas de l'occità és que moltíssima gent no n'ha sentit a parlar mai, i la majoria dels que sí que n'han sentit a parlar es pensen que és una llengua morta. Jo puc assegurar que per a mi parlar occità és com parlar qualsevol altra llengua estrangera; em costa, em diverteix, a vegades em cansa i a vegades ho faig simplement per jugar. Ara bé, en el cas de l'occità, de tant en tant em passa pel cap que és una llengua que la immensa majoria dels seus parlants no tenen cap dret lingüístic reconegut i que moltíssima gent dóna per extingida. I aleshores la sensació és ben estranya, no sé explicar-la.

El tercer punt curiós del grand fraire és que la gent hi va pel gust de poder parlar occità. Per bé i per mal, és com ficar-se temporalment en una reserva.

I finalment, cal dir que de la gent que hi vaig conèixer pràcticament ningú va aprendre a parlar òc a casa; són gent que per algun motiu han decidit aprendre la llengua històrica del lloc on van néixer, o la dels seus avis, i malgrat estar estudiant-la i parlar-la amb dificultats, molts la consideren la seva llengua. I això no deixa de semblar-me curiós. Quan era a Alacant també vaig conèixer gent que havia decidit de gran fer del català la seva llengua, però la situació no em sembla comparable ni de bon tros.

Ja he dit que a l'Escola m'ho he passat molt bé. Per començar, hi he conegut persones que m'han agradat molt, i l'ambient era realment bo. Bé, dóno per descomptat que hi deuen haver els mals rollos inevitables que apareixen sempre dins les comunitats minoritzades, però jo no els he notats per enlloc.

Pel que fa a les activitats, hi havia cursos de llengua per donar i per vendre. Jo em vaig apuntar al curs de llenguadocià intensiu de nivell mitjà, sis hores al dia. La gent de la classe em va caure molt bé, i el professor, Bernard Vernieres, em va semblar una meravella de professor i de persona.

Els cursos de llengua no-intensius eren de dues hores al dia. Mentre els d'intensiu érem a classe, els altres podien anar a tallers de coses relacionades amb la cultura occitana: cuina, música (cant o dansa), història... A segona hora de la tarda hi havia conferències; després, a sopar d'horeta (a dos de vuit!!!) i a la nit, cada dia hi havia una activitat diferent: concerts, cine, conta-contes... i després, ball. I tot, en òc, és clar.

En fi, això, que m'ho he passat molt bé. Així que a veure si aconsegueixo anar-hi també l'any que ve...

diumenge, 17 d’agost del 2008

Només per a tu



Heus ací un dels cercles que s'han tancat.

dissabte, 9 d’agost del 2008

De colònies al nord de la frontera

Demà, si tot va bé, torno a travessar la frontera per anar al meu país del nord. Em fa molta il·lusió tornar-hi, després de tant de temps! De fet, fa 41 dies que vaig marxar de Tolosa, però el tic-tac no s'ha aturat en absolut i a mi em sembla que fa moltíssim... De tota manera, aquest cop no me'n vaig a la meva ciutat preferida, sinó a l'Escòla Occitana d'Estiu, a Vilanòva d'Òlt, a veure si aprenc a parlar òc com Déu mana.

Per començar, he de dir que des que me n'anèri de Tolosa ai pas parlat òc, de manera que el tinc bastant rovellat, i això que el nivell de partida ja no era gaire alt... espero posar-me al dia ben depressa!

Sobre l'escola occitana d'estiu, no en sé gran cosa, no hi he estat mai, però mirant el programa sembla interessant, i divertit! La veritat és que tinc la sensació d'anar-me'n de colònies. Que me'n vau de colonias al país d'òc. Juas, que fort!

Bé, val a dir que em fa una mica de mandra això d'allunyar-me altre cop dels meus Borrellonets (per cert, que us dec un informe sobre el seu estat de salut!) i de les meves plantetes (íd.), i que no sé si tinc ganes de fer vida comunitària i de compartir habitació, que servidora amb els anys s'ha tornat comodona... A més, quan era petita, les colònies i els campaments eren la única manera que hi havia d'esquivar els pares, però ara... per què hauria de sortir de casa, si a casa no hi ha ningú que molesti?! En fi, que nossenossé. D'altra banda, és només una setmana, de manera que suposo que no tindré temps de cansar-me de col·lectivitats. A més, l'any passat a l'estiu vaig estar d'albergs i m'ho vaig passar superbé, precisament, amb això de la vida col·lectiva. I finalment, que em moro de ganes de tornar a sentir parlar occità!

Així que això, que me'n vaig una setmaneta de colonies al país del nord. Espero tornar amb un munt de batalletes per explicar, que últimament el bloc està mig mort...

dimecres, 6 d’agost del 2008

Voltes i més voltes

Suposo que si em queda algun lector es deu preguntar què estic fent, que ja no escric. Doncs el cas és que durant l'últim mes he estat d'allò més enfeinada donant voltes i més voltes. En tots els sentits possibles. Donant voltes i més voltes pensant què fer amb la meva vida, i donant voltes i més voltes amunt i avall que no sé què passa que no paro quieta ni dos dies.

També la meva vida s'ha posat a donar voltes i més voltes, i en un obrir i tancar d'ulls ha virat en rodó, s'han tancat un parell de cercles i s'han obert una pila de línies noves. No ha sigut gens fàcil, i en realitat ha calgut prendre algunes decisions doloroses. Com va escriure el Krap_, "de cops es dur de s’arrestar, n’importa pas el rodal, tot simplement és dur de s’arrestar." Hi estic d'acord, però què hi farem, que això deu ser part de la vida...

De moment em quedaré a aquesta parada, intentaré adaptar-m'hi i aprendre a estar-hi bé. Veurem si me'n surto. I si no, tornaré a agafar el Talgo, i cap a algun dels molts destins que ofereix.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Persèpolis

Dijous vaig veure Persèpolis (la pel·lícula), i em va impactar i encantar. Així que recomano a tothom que la vegi. Jo ara em moro de ganes de llegir el còmic... Aquí el tràiler:



I aquí un fragment...

Born to be alive!

He passat les dues primeres setmanes a Sants convençuda que estava completament deprimida. Però dissabte, sentint la versió de Dr. Calypso de Born to be alive, al concert que van fer per la festa major del Poble Sec, em vaig adonar que, sense haver-me'n adonat, l'última setmana ha sigut de les més bones de la meva vida. I em van venir moltes ganes de celebrar que segueixo viva. Que voleu que hi faci, sóc així de dramàtica. D'acord que em toca prendre algunes decisions sense tenir-ne cap ganes, però per la resta, he de reconèixer que les coses m'estan anant refotudament bé, i segueixo immersa en la dolce vita...

Born to be alive - Village people

No he trobat la versió de Dr. Calypso, però amb Village people suposo que també va bé... Imaginin-se la Carme ballant això davant del mirall del passadís...

dijous, 17 de juliol del 2008

Schubert - String Quartet "Rosamunde" D804 - Mov. 1/4

Preciós!

dimecres, 16 de juliol del 2008

Mal comunicats

Brillant l'article del Jordi Garcia Jané sobre els mitjans de comunicació del número d'estiu de l'Illacrua. M'ha agradat molt, i pensava venir a copiar-ne algun trosset, però per sort, la xarxa és gran i generosa i l'he trobat en pdf. Així que us en deixo aquí l'enllaç i us recomano que el llegiu senceret, que no és gaire llarg i no us farà cap mal. Parla dels mitjans de comunicació tant de masses com els alternatius, i crec seriosament que diu coses interessants que mereixen pensar-hi.

Esúpidament feliç



Bueno, no és que estigui rematadament de bon humor, és només que no vull que sigui dit que no faig tots els possibles... i la cançó m'agrada :-)

De festa a ca'ls francesos

Al final, dilluns vaig anar a la festa dels francesos. Havia quedat amb la meva amiga Vero i teníem a escollir entre algun dels bars de sempre de Sants que, sense voler desmerèixer-los, estan tots bastant vistos, o una festa gratis a Pedralbes organitzada pel còlsul i el director de l'institut francès.

I vaja, espero que els amics del costat nord de la frontera no se m'ofenguin, però també em feia una mica de gràcia això de celebrar la revolució francesa, pel tema aquest de treure's de sobre la monarquia i declarar això dels Drets humans. Vull dir que, segurament, si hagués nascut al nord de la frontera, estaria tipa de sentir les gràcies de la revolució, però des d'aquí el sud es veu com una cosa bastant guai...

El cas és que ens vam posar una mica mones i cap a Pedralbes falta gent. Els objectius de l'expedició eren:
  1. aconseguir entrar a la festa
  2. aconseguir una copa de xampany sense haver-la de pagar
  3. pescar un bon partit dels que corren per Pedralbes, que una ja té una edat i ha de començar a preocupar-se de coses serioses
  4. pescar un bon partit etc. i que tingui una casa a Tolosa
Val a dir que com que cap de les dues acostuma a voltar per aquell barri, ens va costar una mica arribar-hi, i al final ens hi vam plantar que ja era una mica tard, però vaja, que la festa encara durava.

Quan hi vam arribar vam veure que hi havia força mossos d'esquadra a la porta, i per un moment vaig pensar que potser havien prohibit la festa, per això de donar idees sobre què cal fer amb els Borbons... Però no, més aviat semblava que estaven protegint la festa. També hi havia dues segurates, que ens van fer ensenyar la invitació i els passaports. I ja està, ja érem dins! Objectiu número 1 acomplert.

Un cop dins, hi havia música i gent molt ben vestida, que em van fer sentir una mica com una verdulera de Sants, que segurament és el que sóc, que aquestes coses crec que són genètiques i jo vinc d'unes quantes generacions de verduleres de Sants. També hi havia dues barres magnífiques amb pastissets, però eren d'aquests que tenen molta nata (molt al gust francès però que a mi no m'agraden gaire perquè embafen), i amb cambrers que repartien begudes. Així que l'objectiu 2 va quedar acomplert fàcilment. I també hi havia una barra de cerveses Damm, on unes senyoretes repartien gots de cervesa, i et deixaven escollir entre cinc tipus diferents! Wow, no ho havia vist mai, això! Deu ser de les coses que només passen a Pedralbes...

En fi, que la festa va estar molt bé, vam estar ballant i bevent xampany, i de seguida se'ns van fer les mil i em vaig sentir que havia passat del dolce far niente a la dolce vita, que també mola bastant. Això sí, els objectius 3 i 4 no els vam aconseguir ni en pintura. Així que ens vam quedar atrapades en l'objectiu número 2 i vam repetir unes quantes vegades...

divendres, 11 de juliol del 2008

Espanya i Sèrbia

L'article d'en Partal d'ahir em va deixar preocupada, però crec que val la pena llegir-lo, així que aquí us el deixo. Això sí, jo crec que a l'últim paràgraf peca d'optimista... jo penso que cal actualitzar la dita amb fia't de la Unió Europea i no corris...

Capricis de la història

Quan era petita ja em van explicar que sempre guanyen els bons perquè són els que guanyen els que s'encarreguen d'explicar la història. Això és així i ni tan sols hi veig graire maldat, perquè al cap i a la fi cada u té els seus arguments i tothom fa servir els mitjans de que disposa per explicar-los, per bé i per mal. I els guanyadors sempre en tenen més. Però no deixa de sorprendre'm com les explicacions canvien segons el lloc o el temps. Llavors, sembla que la història sigui capriciosa a l'hora de designar què està bé i què està mal fet.

El cas, que ahir vaig llegir a vilaweb que Jaume Roura i Enric Stern han estat condemnats per cremar fotografies del rei. Ja vaig dir què en penso, dels delictes surrealistes que s'inventa la justícia(?) espanyola. Aquest cop, el que em preocupa, és que diu vilaweb:

El jutge justifica la condemna argumentant que, en contra del que diu la defensa, el dret a la llibertat d'expressió no empara aquestes actuacions. Segons el jutge, Roura i Stern van anar a la concentració 'amb la intenció evident de menysprear la figura de ses majestats en el transcurs d'una manifestació en què es titllava la dinastia borbònica de força ocupant de la comunitat autònoma catalana'.


Vaja! Així que la condemna és per haver-se manifestat dient que la dinastia borbònica és una força ocupant?! Encara fa més por, això! No sé si el senyor jutge es pensa que els Borbons van accedir al tron repartint floretes i cartes d'amor... Però el cas és que els historiadors europeus sembla que estan d'acord en dir que la guerra de successió va existir, i que va dur a la dinastia borbònica al tron. I que com a resultat d'això es van dictar els Decrets de Nova Planta, dels que encara no ens hem recuperat i que, per cert, el Borbó actual no va voler revocar quan se li ho va demanar. Molt bé, però que ningú no digui que són una força ocupant, eh?

Sens dubte, els Borbons del S.XVIII devien ser dolços i amables, que no se m'enfadi cap senyor jutge, i devia ser segurament per això que, 75 anys després d'acabada la guerra de successió, els francesos van decidir passar per la guillotina tots els Borbons que tenien a mà.

I així és com la sentència contra el primer parell de cremadors de fotografies (falten més judicis, encara) arriba justet 4 dies abans del 14 de juliol, dia festiu a tot l'Estat francès, en que se celebra la presa de la Bastilla. Aquest es considera el principi de la revolució francesa, tant aplaudida (i mitificada!) per tothom, i que va tenir com a punt apoteòsic la famosa guillotinada borbònica.

M'ensumo que fins el 1789, a França, devia ser il·legal decapitar Borbons. Però la guerra de successió a les Espanyes la van guanyar els mateixos Borbons que van perdre amb la revolució francesa 75 anys més tard. Per això els guillotinadors són considerats ara herois no només nacionals, mentre que els qui gosen cremar fotografies (i no Borbons) són considerats delinqüents. Ja ho he dit, que sembla que la història sigui capriciosa.

El mateix dia que llegeixo la notícia de vilaweb rebo a casa una invitació per la festa que l'Institut Francès de Barcelona farà dilluns per celebrar el 14 de Juliol. Tal i com està la justícia(?) espanyola últimament, els suggeriria que prohibeixin la festa, ja que indirectament, el que s'està celebrant és que un dia, als Borbons, els van separar el cap del coll.

dimecres, 9 de juliol del 2008

El paperet del DEA

Avui he rebut a casa, per correu certificat, el diploma del DEA! M'ha fet una il·lusió tremenda, sobretot perquè quan em van dir que el tindria en una setmaneta, i que no tenien cap problema en enviar-me'l a casa, no me'ls vaig creure. Tinc una tendència natural a desconfiar dels administratius de les institucions, què voleu que hi faci...

El cas, que sona el timbre i em diuen que és correu certificat. Obro i a partir de la cara del carter m'adono que tinc una pinta bastant poc presentable: vestidet d'estiu, mitjons (gran conjunt!), diadema apartant els cabells de la cara de qualsevol i una preciosa rascada al front que em vaig fer ahir arreglant el balcó, que em dóna un aire de monstre de Frankenstein d'allò més (poc) sexy. M'encanta treballar a casa!

El cas, que omplo totes les dades que toquen, signo un parell de papers i... finalment tinc el diploma! Iupi! El resultat de tres anys de sang, suor i llàgrimes (bueno, sang, no, però prou suor i llàgrimes com per compensar-ho) és dins del sobre que m'acaba de donar aquell bon home. Només tancar la porta, sense esperar haver-me assegut, obro el sobre per contemplar el paper... i oh, disgust! QUIN DIPLOMA MÉS LLEIG! La veritat, eren més xulos els diplomes que em donaven als festivals de piscina quan era petita...

Per començar, me l'envien plegat en dos, que ja m'ha molestat, però això potser és culpa dels de Correus. Segon, el diploma és DE PAPER!!! Ni una miserable cartulina, res, un paper blanc amb filets de colors (per posar-hi una mica d'alegria?), imprès en negre amb una impressora qualsevol. Tercer, ni un escut, ni una frase en llatí ni res que faci pensar que és un paper mínimament important, només el logo de la UA, que imprès en color potser quedaria una mica mono. I per últim, segurament la cosa més humiliant, només està signat pel secretari del CEDIP. Però què és això?! Ni l'honorable i magnífic rector, ni el director de departament, ni un trist cap d'estudis... Res, el secretari i ja està.

Vaja, que el títol de llicenciada ja no em va semblar res de l'altre món, però almenys té dos escuts (un, hi és de sobres, per cert), amb la seva fraseta en llatí, tres signatures, una mica de coloret i una referència al rei de l'escut que sobra, que sobra igualment però fa que hi hagi més noms, que sempre queda bé. Ara bé, el paperet aquest del DEA m'ha semblat cutrèrrim! Quina decepció. A més, cal tenir en compte que per aquest paper (i només per al paper, que el tribunal es paga a part) he pagat 60,42€! Per aquest preu, ja es podrien currar una mica el disseny, no? Vaja, que sort que no sóc de penjar títols a les parets...

En fi, quan anava a guardar-lo on espero no perdre'l mai he vist que posat a contrallum es veuen rombes. Ja m'ha fet una mica més de gràcia, però vaja. A qualsevol papereria pots comprar fulls que a contrallum es pot veure un gos corrent, que és un dibuixet bastant més sofisicat, i surten més barats...

dimarts, 8 de juliol del 2008

Floretes al balcó

Vaig descobrir que m'agradava cuidar plantes gràcies a un company de pis amb qui no ens vam entendre gens bé. Després de mesos de no-convivència va deixar el pis abandonant unes plantes al seu balcó. Com podia entendre'm amb algú que té el poc cor d'abandonar unes pobres plantetes innocents a la seva sort?! A més, amb l'agreujant que això era a Alacant, la ciutat on plou quatre dies l'any --d'acord, aquest any ha sigut una excepció, però l'any que va passar això no va ploure gens.

Així que quan vaig entrar a la seva habitació per netejar-la (no s'hi havia esmerçat gaire, ell) vaig descobrir un parell de plantes moribundes al seu balcó. No sabia si eren vives o mortes, però vaig decidir regar-les sovint per si de cas. I al cap de ben poc una va començar a fer brots! Em va fer tanta il·lusió que vaig passar a formar part directament del grup "gent a qui li agrada tenir plantes a casa". L'altra planta abandonada no va arribar a rebrotar, però la gràcia que em va fer la supervivent ho va compensar.

Així que des de llavors que tinc plantes al balcó. Trobo curiós que una persona com jo, amb problemes de desarrelament crònics, sigui aficionada a això. Però ja sabem que els camins de la ment són inescrutables i segur que algun psicòleg desenfeinat hi pot trobar explicació.

M'agrada veure com creixen i es fan grans, i m'agrada tocar-les, i gratar la terra amb les mans (però no tenir les ungles brutes ni descobrir les estranyes criatures que viuen sota terra... en fi!). Jo rego, netejo, planto, transplanto, trec fulles seques, ajunto, separo i tallo branques mortes sense tenir gens d'idea del que em faig, però les plantes són sofertes i agraïdes, i creixen, broten, verdegen, floreixen i de tant en tant en neix alguna de nova, cosa que vindria a confirmar que és més important tractar-les amb amor que amb saviesa... O que tinc un do innat per la jardineria, que també podria ser, i m'ho reservo com a nova vocació per quan em cansi dels traductors automàtics...

En tot cas, que en general les meves plantes solen anar amb mi i ja hem fet juntes dues mudances. Però quan vaig anar a Tolosa no me les vaig endur, i es van quedar a Sants, amb els Borrellons, a càrrec de la meva pobra mare. Però ja sabeu que la cosa es va complicar, les bestioles es van posar malaltes i les plantes van quedar una mica abandonades.

Així que en tornar m'he trobat que el meu bonic balcó més aviat semblava un cementiri de vegetals. I això em passa A MI, que considero que voler tenir el balcó més bonic del veïnat és una de les aspiracions més nobles que pot tenir una persona! I per cert, he de dir que estic convençuda que durant un temps ho vaig aconseguir, però bàsicament era per falta de competència. Ara, per acabar-ho d'adobar, hi ha un balcó a la finca del costat ben ple de flors, i un altre, dues finques més enllà (cap a l'altre costat, però), tot ben ple de geranis vermells... aaaaaaai!

I res, que m'he passat les dues últimes tardes arreglant altre cop el meu balconet que, per sort (en aquest cas), és més aviat petit, i ara ja torna a semblar-me una mica digne, tot i que, de flors, ben poques... Tinc quatre plantes en cures intensives (entre les quals, un roser del que només en queden dues fulles rosegades per unes cuques dolentes i tontes --estan matant el seu rebost?! com es pot ser tant burro?!), una alfàbrega que suposo que hauria de donar per morta (si al juliol no és de color verd, suposo que no ho serà en tot l'any :-/) però que segueix fent bona olor, i tres plantes més que semblen una mica seques però que sobreviuran segur. La resta, que són quatre, sembla que estan perfectament (n'hi ha dues que diria que són immortals).

Quan he acabat d'arreglar el balcó, estava tota satisfeta admirant la meva obra quan ha sortit la veïna del balcó de davant (de qui també parlaré quan parli de les meves veïnes) i m'ha felicitat i tot. Wow, segur que m'ha trobat a faltar!

diumenge, 6 de juliol del 2008

La parada equivocada

No fa ni 24 hores que sóc a Sants i ara ja estic convençuda que m'he equivocat de parada. Està clar que aquesta no és la bona. No sé per què m'entossudeixo en insistir, una vegada i una altra, que aquest és el meu lloc. En qualsevol altra parada hauria estat millor.

... per molestar

He trobat aquesta joieta del Manel Fontdevila al bloc del Xavi (a qui, per cert, vaig conèixer el dia D), i no em puc resistir de copiar-me-la.

La vida és un Talgo

Torno a ser al Talgo. Aquest cop, però, com si el món s'hagués capgirat, Sants queda al Nord. I bé, una mica sí que es deu haver capgirat, perquè Tolosa, on corria la meva vida fa una setmana, ara queda molt i molt lluny.

Aquests dies a Alacant han sigut realment fantàstics, hi he estat molt i molt bé, i hi he vist molts vells amics --tot i que no tots els que hauria volgut. La Mireia és una amfitriona fantàstica, i m'he sentit molt bé a casa seva. I Alacant segueix tenint aquesta mena de llum màgica que enganxa un munt de persones. Un cop més ho he estat comentant amb gent de fora que s'han quedat atrapats per aquesta ciutat. Jo mateixa vaig viure una època en que em pensava que m'hi quedaria per sempre. Per què en vaig marxar no crec que tingui una resposta simple, i atribuir-ho a una sola causa (com m'ensumo que fa molta gent) seria simplificar la meva manera de ser d'una manera quasi insultant.

Des que he presentat la tesina, he estat treballant i dedicant el temps lliure, simplement, a viure. He quedat amb amics, he llegit, he jagut a la platja i m'he banyat. Això sí, durant tots aquests dies m'he sentit molt i molt cansada, i amb molta i molta gana! Sembla que la meva son i la meva fam no s'acabin mai. Espero que em passi aviat! Suposo que tot plegat és que he tingut molts canvis en molt pocs dies. En realitat, en aquests últims deu dies m'han passat més coses que en qualsevol mes d'aquest any. Quan hi penso m'agafa una mica de vertígen.

I ara em toca tornar a Sants. Tinc ganes de tornar a cuidar-me dels meus Borrellons, i també de les plantes del balcó, que diumenge em va semblar que feien una mica de pena, pobrissones. I també necessito una mica de temps per fer la digestió de tot plegat, que ara mateix tinc la sensació que la meva vida corre dalt d'un tren. El bloc d'en Muñoz es diu Tardor a l'Euromed; El meu es podria dir La vida és un Talgo, per exemple. La vida corre en tren? O són fragments que passen entre un trajecte i un altre? Podem tenir diverses vides, una a cada lloc, o són totes la mateixa? He d'escollir en quina parada quedar-me? Ara que en tinc quasitrenta, quant de temps em queda per decidir on baixar?

dijous, 3 de juliol del 2008

Fet d'aigua i sal

Avui em trobo que no sé gaire on sóc ni on voldria ser... sóc jo, que em sento feta d'aigua i sal.