dijous, 29 de maig del 2008

Reflexions de la frontera 4: Les reflexions dels altres

Segueixo amb la musa d'esquena i, a més, amb un principi d'estrès, de manera que últimament se'm fa difícil escriure... i ja se sap que a les muses se'ls ha de fer la cort, i jo no sé trobar ni una estona per fer-li gens de cas, de manera que no vaig gaire pel bon camí. A veure si d'aquí a un mes i mig ja sóc una dona lliure per dedicar-me al que realment em ve de gust...

Mentrestat, per si algú encara entra al bloc amb l'esperança de trobar-li alguna cosa de nou, us enllaço reflexions de la frontera d'altres persones, que m'han agradat:

En Pasha explica la seva història amb la frontera, de quan era petit. Ho explica en gascó, però val la pena fer l'esforç de llegir-ho, a mi m'ha agradat molt. A més, ho ha titulat "Reflexions de la frontièra", cosa que m'ha fet molta gràcia (jeje, creant escola! :-P). Per acabar-ho d'adobar, parla de la Guingueta. Una de les meves particularitats (rareses, que li agrada dir-ne a la Marta) és que recordo molt poques coses de quan era petita. Suposo que per això em fa tanta il·lusió recordar coses. Doncs bé, recordo que un cop, quan era petita, els meus pares ens hi van dur, a la Guingueta. I em sona que ens n'expliquessin alguna cosa important, però no recordo què era. Llegint aquest post, he pensat que segurament devia tenir a veure amb la frontera... quan els vegi els ho preguntaré.

En Joan explica com travessa la frontera caminant (m'ho apunto per quan tingui un cap de setmana lliure, això! si algú s'hi vol afegir que m'enviï un mail), i parla de la gent que ha salvat la vida, o ho ha intentat, travessant la frontera. Ves per on, jo encara no havia pensat en això. La idea de passar la frontera fugint d'algú... La frontera convertida en una mena de versió crua del "casa" de quan jugàvem a fet i amagar, però en un joc molt bèstia. El post m'ha encantat, així que també el recomano. L'ha titulat cap a l'empordà. Clar, d'aquí a l'Empordà hi ha una frontera pel mig...

I finalment, una foto que m'ha enviat el Lleo, de l'últim cop que vaig travessar la frontera. Anava amb ell i la Marga, i se'ns va acudir aprofitar que anàvem en cotxe per descobrir inexplorats i selvàtics camins seguint la costa...



Aquí ens teniu al Lleo i a mi (la Marga no surt perquè estava tirant la foto) acabadets de passar la frontera, enmig del no-res, mirant un mapa per intentar descobrir on érem... on vam parar quan em vaig posar a dir "si no s'acaben els revolts d'una vegada vomitaré".

divendres, 23 de maig del 2008

Regal d'aniversari

Aquí al nord de la frontera són ben acollidors, trobo. Per exemple, ahir a la tarda els diputats es van reunir i se'n van pensar una per donar-me una alegria el dia del meu aniversari! Per qui encara no se n'hagi assabentat, aquí teniu la notícia del dia.

La vigilia del meu 29è aniversari, l'estat francès ha reconegut oficialment que s'hi parlen diverses llengües! Tonteries a part, això sí que és una fita històrica.


dijous, 22 de maig del 2008

100 anos

I perquè no sigui dit que no ho celebro, i aprofitant que ja sé posar cançons, una mica de musiqueta alegre. I a més, el títol queda prou bé.

100 anos - Falamansa

Aquesta cançó m'agrada molt i em posa irremediablement de bon humor. Les meves excompanyes del laboratori ho saben bé, i em temo que potser vaig aconseguir que arribessin a odiar-la. En realitat, em deixen treballar des de casa perquè van acabar fartes de les meves cançonetes preferides :-P... ara bé, segur que des de que no escullo jo la música el laboratori no ha tornat a tenir aquell ambient de festa... :-D

29

Sempre m'han dit que vaig arribar a aquest món de mones el 23 de maig del 1979. Així doncs, demà farà 29 anys. La Marta s'ha encarregat de recordar-m'ho aquest matí, i ho ha acabat de rematar amb un post sobre la revolució del bròquil. Els aniversaris són l'ocasió anual perfecta per fer repàs de la vida, i com que pràcticament som bessones, suposo que el post li ha sortit pensant en els seus 29 anyets. Jo he estat pensant en els meus a estones durant el dia.

I bé, he arribat a la conclusió que sí, que són 29 anys, ni més ni menys. Vull dir que són 29 anys i que els he viscuts, que no em sento ni més jove ni més vella, que em sento just com si hagués viscut 29 anys. No tinc la sensació d'haver-ne perdut cap. No tinc la sensació d'haver-me quedat atrapada en cap, ni d'haver avançat en cercles. Ni mai m'he sentit que tornava a la casella de sortida.

Recordo quan vaig fer 19 anys perquè vaig agobiar-me pensant que en feia quasivint. Deu anys més tard em trobo fent-ne quasitrenta i no puc evitar un somriure condescendent amb la Carme de fa deu anys. De ser que em faig gran...

Fa temps que a la porta de la nevera del meu pis de Sants hi tinc penjada una historieta de Carvin&Hobbes. En un marge hi ha una nota de l'autor que diu una cosa així com "mai no he entès la gent que pensa en la infantesa com una època idíl·lica". Boh, no és que la infantesa sigui un horror, només que a mi m'agrada més ser gran. Tampoc tornaria als quasivint, perquè significaria perdre'm els meus últims deu anys. Ni tan sols tornaria a l'època brillant però tumultosa de la revolució del bròquil. I es que no voldria renunciar a cap dels meus 29 anys. Han sigut el que han sigut, amb les seves alegries i les seves penes, els seus encerts i les seves ficades de pota fins al coll. Però han estat vius.

I sí, crec que 29 anys són molts. Però avui penso sincerament que m'és igual, perquè és veritat que n'he viscut quasitrenta. I em trobo que des dels quasivint no arribava al meu aniversari tan tranquil·la.

dimecres, 21 de maig del 2008

So nice!

So Nice (Summer Samba) - Bebel Gilberto

He après a posar cançons! :-)

dimarts, 20 de maig del 2008

Fe d'errades premiística


Mare de Déu senyor, que no era un premi, ni un dos cops, sinó dos un cop! Vaja, que badant com vaig sempre, un dia em donen dos premis i m'atabalo del tot! Però crec que aquest cop sí que ho he entès bé, a veure si no fico cap altra poteta... He rebut un premi que es diu blòg solidari del Pasha, que ja en vau veure el diploma abans d'ahir, i un que es diu Brillante Weblog del Joan, i el diploma és el d'aquest post. Crec que aquest cop ho he dit bé. Déu n'hi do, no està gens malament, la collita, no?

Mare meva, això em recorda la història d'aquell ministre de Barcelona que es va equivocar a l'hora de jurar el càrrec... jo ja ho dic, que l'aire d'aquella ciutat no és gens sa...

Uhm, llavors, hauria de redistribuir els premis que he donat... Suposo que puc fer tres i tres? El Brillante Weblog per la Mela, la Marta i en Paisha, i el Blòc solidari per la Mercè, l'Edu i en Joan. Ho he fet bé, així? I llavors, quants premis em queden per distribuir? Aiai, que difícil, això de rebre premis...

diumenge, 18 de maig del 2008

Premi!


Aiai, si ho he entès bé, la meva capseta ha rebut un premi! O dos, o un dos cops, segons com es miri. Ostres, tu, quina il·lu! :-D

Pel que he entès -- que el meu occità no és tan bo com alguns fan veure que pensen...-- la cosa va d'aquesta manera: algú a qui li agrada el meu bloc m'envia el premi i jo l'he de reenviar als blocs que m'agraden. Per sort, puc enviar el premi a més d'un bloc... i això està molt bé, perquè no sabria decidir-me per un de sol! Com que no he entès exactament quants premis puc distribuir, he decidit enviar-ne sis, que són just els blocs que segueixo regularment. I així, de passada, us explico una mica què llegeixo :-)

Anant de sud a nord:

El primer és pels apunts diaris de la Marta Insa Jones, una mestra en l'art d'escriure sobre la vida quotidiana i convertir qualsevol fet en una gran història. Bé, val a dir també que la seva "vida quotidiana" és bastant més mogudeta que la de molts dels mortals...

Una mica més al nord arribem a la primavera d'hivern de l'Edu, que tot just comença, però que estic convençuda que en dos dies ja serà tot un senyor bloc. De moment ha començat amb bon peu, amb una pila de cançons que m'agraden!

I ja molt al nord del país del sud, els amolls i brases de la Mercè, perquè m'agrada el que explica, així de fàcil.

També n'envio un a la Mela, que com que es passa el dia de nord a sud, no sé on ubicar-la, i m'ha semblat que aquí, entre els catalans i els occitans, ja hi està bé.

Sobre el bloc de la Mela tinc una mica de cosa a explicar, i mireu, aprofito la ocasió. Per començar, va ser el primer bloc que vaig trobar en occità. I també la primera cosa escrita en un occità informal que vaig llegir. Per acabar-ho d'adobar, vaig anar a parar precisament a aquest post. Què voleu que us hi digui, acostumada a trobar sempre coses sobre llengua, sobre història o sobre poesia..! De seguida vaig descobrir que té un amorós del meu país, i que es passa el dia travessant aquesta fronterota que parteix els nostres dos països. Les descripcions que fa dels costums catalans són per morir-se de riure. Sempre fa gràcia, saber com ens veuen els de fora, no? Doncs per acabar-ho d'adobar, i d'això ella no en té cap culpa, resulta que tenim noms diferents però, en canvi, ens diem igual! Sissí, perquè jo també em dic Mela, però només en alguns entorns... i no m'havia topat mai amb cap altra Mela! Amb tot això, com no podia enganxar-me a llegir el seu bloc?

També per les terres d'òc hi ha lo blòg dau Joan de Tolosa. Hi vaig anar a parar via el bloc de la Mela i em va encantar. A qui tingui paciència per desxifrar què diuen aquests gascons, el recomano moltíssim.

I finalment, l'últim dels meus blocs occitans és el ieu maitot, que escriu en òc i parla de coses de les terres d'òc. I que fa servir paraules com domaisela!!! Ahà! A quants us han dit domaisela alguna vegada? :-D Si jo ja us dic que aquest país, i la seva llengua, són una delícia...!

dissabte, 17 de maig del 2008

Cançonetes per anar a dormir

Com m'havia promès, l'Edu ha tingut la simpatia de dedicar-me una cançoneta al seu bloc... perquè no es digui de mi que no sóc gentil, m'hauria agradat retornar-li la cortesia amb aquesta preciositat, també del Comelade...



... però ja veieu que aquest vídeo és una mica coitus interruptus i, per tant, fa de mal dedicar.

Així que li dedicaré aquesta, que també m'agrada molt. Pascal Comelade i Miquel Gil versionant l'Ovidi :-)



Gràcies, Edu, per les cançons, i ànims amb el bloc i amb tot plegat, que mai no ens ha espantat que les coses no sempre siguin fàcils! ens hi tenen acostumats... :D I visquin els pianos de joguina!

Bona nit a tots :*

divendres, 16 de maig del 2008

La vila blanca

La xarxa comença a fer ressó de la calamarsada d'ahir al vespre.

Aquesta foto l'he trobada a ladepeche.fr... vist així sembla bucòlic i bonic, però a mi em va semblar espantós!



També he trobat aquest vídeo...

dijous, 15 de maig del 2008

Gel!

Si bé ahir a la tarda va ploure, aquest matí s'ha llevat amb un bon sol, i al migdia ja feia una calor que fonia les pedres. A mitja tarda he anat cap a classe de francès, a la plaça del Capitol, amb manigueta ben curta i, previsora com sóc, m'he endut una jaqueteta dins la bossa, que dona previnguda val per dues, i jo ja he après que al vespre sol refrescar.

Durant la classe s'ha posat a plovisquejar. Pel que he vist, típic de Tolosa, ara plou, ara fa sol, no cal pas preocupar-se'n. Quan hem sortit de classe el plovisqueig s'havia convertit en un bon xàfec. Pas de panique, en deu minuts li passarà. La metiat de l'alumnat ens hem quedat sota els porxos que hi ha davant l'escola. I efectivament, al cap de deu minuts ha deixat de caure aigua. I s'ha posat a caure gel.

No recordo haver vist mai abans una cosa així. Al·lucinant! Unes bales de gel que espantaven. I queien amb una força que feia por. I nosaltres tots allà esperant sota els porxos de davant del Capitol. I com si no tinguéssim prou pena, el vent s'ha posat a bufar-nos les bales cap a sota el porxo, i ja ens teniu a tots encabint-nos com sardines al vestíbul de l'escola.

Finalment ha deixat de pedregar, i Tolosa tota, avui 15 de maig, era coberta de blanc. Plovia a bots i barrals, però es feia tard, tenia gana i estava cansada. I calia valorar que el risc que una bala de gel m'obrís el cap ja havia passat, i que podia tornar en qualsevol moment. Així que he agafat coratge i m'he posat sota el xàfec. Sin prisa pero sin pausa, que les boletes de gel del terra feien patinar, i per tant ara hi havia el risc d'obrir-me el cap contra el terra, me n'he anat cap a Jean Jaurès.

L'estació de metro de Jean Jaurès té uns porxos enormes on semblava que mig Tolosa havia decidit refugiar-se. Hi he arribat regalimant per tot arreu, que semblava que vingués del concurs de miss camiseta mojada. En un raconet, m'he posat la jaqueteta ben seca i m'he tret la samarreta xopa, en aquest ordre, que no era qüestió de muntar cap escàndol. I m'he sentit en màxim confort.

De fons se sentia com una mena de soroll desagradable molt fort, però he fet com qui no el sentia, pensant que en menys de mitja hora ja seria a caseta amb tota la roba seca fent-me el sopar. Del metro en sortia molta gent, però tampoc hi he fet cas. Anava a passar la tanca quan un segurata gegant m'ha agafat per les espatlles, m'ha fet donar mitja volta i m'ha fet sortir cridant "però que no sentiu l'alarma?! fora! fora! tothom fora!". Hi havia tot de segurates per tot arreu cridant que sortíssim, que calia deixar les instal·lacions. Han fet fora també a tota la gent dels porxos, fora, fora.

I jo, regalimant, al mig de l'avinguda Roosevelt pensant en com m'ho faria per arribar a casa. Bé, quedava l'autobús. Com que no duia el mapa a sobre, no tenia ni idea de per on passava, així que he anat cap a plaça Esquirol, que sabia segur que allà hi tenia una parada. Per sort ja no plovia, però les calçades estaven completament inundades i tot el terra estava ple de boletes de gel. A més, com que el gel flota, no es veia on s'acabava la vorera, de manera que més d'un cop m'he trobat que el terra em faltava sota els peus i, a sobre, amb un pam de cama dins l'aigua.

He arribat a Esquirol, i m'he trobat que allà el metro sí que funcionava! Però Esquirol és de la línia A, i a mi em cal prendre la línia B. Així que me n'he anat cap a Carmes, que és allà al costat. Pensant que en un no res ja seria al metro i cap a casa, m'ha importat ben poc anar caminant per l'aigua amb gel. He entrat a l'estació i quan anava a passar la tanca, un senyor que estava netejant m'ha dit alguna cosa. No l'he entès, però m'ho he ensumat. He tirat de la meva gramàtica del francès simplificada: Pas de metro?. L'home ha seguit xerrant, jo estava xopa, gelada, cansada i morta de gana. D'esma m'he girat i li he tornat a dir Pas de metro? L'home, ha deixat de netejar, m'ha mirat de dalt a baix i fent que no amb el cap i amb cara de òstia-tia-sembles-un-espectre, m'ha respost pas de metro. En francès simplificat:merde.

He tornat cap a Esquirol, amb els peus submergits en l'enorme glaçonera en què s'ha convertit Tolosa. A la parada d'autobús hi he reconegut gent que ja hi havia vist abans, cosa que m'ha semblat un pèssim senyal. Hi havia tot de gent esperant pacientment, enfilats sobre qualsevol lloc que no estigués ple de gel. Un noi s'ha compadit de mi i m'ha ofert una mica de lloc en el piló sobre el que s'havia enfilat, però li he donat les gràcies i he passat de tot, perquè al cap i a la fi ja no podia sentir més fred. He preguntat a la gent si el meu autobús havia de passar, he descobert que ja estàvem en horari de soirée i que ningú no sabia ben bé res, i m'he quedat palplantada esperant. Segurament, si m'hagués quedat una mica d'esma m'hauria posat a plorar.

Pel carrer no passava cap vehicle, només de tant en tant algun cotxe de policia o alguna ambulància. No sé què deu haver passat, però tot plegat tenia un aspecte fantasmal terrible. Finalment ha arribat un autobús sense número, i tots ens hi hem abraonat. Ha començat a córrer el rumor que era el número 2, el meu! Uns quants ens hi hem enfilat, i d'altres s'han quedat amb el gel. He arribat a casa a tres quarts d'0nze, dues hores i quart després d'haver sortit de classe.

dimecres, 14 de maig del 2008

Corti sconte

Avui tenia la última classe d'occità en aquell campus que m'agrada tan poc. És una llàstima, perquè el campus no m'agrada, però el curs, sí. La classe acabava a les quatre, i la tarda de contes començava a dos de set, de manera que he pensat que aquesta tarda la podia passar lluny de l'ordinador, en una creperia, repassant els apunts d'occità ("sí, ara que s'ha acabat el curs", dirà algun llest).

He baixat a Sant Çubran, que no tinc ni idea de quin nom deu ser aquest en català. Quan tinc temps, m'agrada baixar aquí i travessar la Garona a peu, pel pont de Sant Pere. No sé per què, però sempre em fa il·lusió passar pel pont de Sant Pere. I això que és llarg, eh?, hi passes una estona, travessant-lo.

Només sortir del metro he vist una creperia cara però per sota la mitjana, de manera que m'hi he quedat. A la plaça mateix, que és un d'aquests llocs espaiosos i quadrats que en realitat no saps ben bé si ets en una plaça, una avinguda o un carrer i, que els amics occitans em perdonin, jo trobo molt francès.

He agafat una taula al costadet de la paret, una façana amb portes en forma d'arc. M'he pres un crêpe i un cafè amb llet i he pensat que després me n'aniria a jeure una estona a la zona que m'han dit que en diuen "el termòmetre".

Quan m'he acabat el berenar he demanat pel lavabo. Mentre en buscava la clau, la dama m'ha donat les instruccions, que m'han semblat més pròpies d'un enigma per trobar un tresor que per trobar un vàter. Eren alguna cosa així com "sortiu i pugeu les escales que hi ha a la dreta. Aquesta clau obre la porta marró que hi ha al final de l'escala. El lavabo és al fons". Afortunadament he estat molt atenta i no m'ha calgut demanar un mapa. He sortit del bar sense tenir-les totes...

En sortir, he vist que l'arc que quedava a la dreta del bar no era una porta tancada, com els altres, sinó que hi havia unes escales... que duien a un altre carrer! He pujat les escales encuriosida, i de cop m'he trobat al carrer de l'Oest. Un carrer estret, estret, de cases baixes amb flors a les finestres. Un senyor panxut sense camisa mirant el món des de la finestra, dues senyores xerrant en un portal. Una façana amb una parra a cada costat. Al final de les escales, una porta de fusta marró. He posat la clau al pany, i sí, s'ha obert, i aleshores m'he trobat en un pati. Al fons del pati, una porta on deia "toilette".

El lloc m'ha fascinat, i m'ha fet recordar el pròleg més bonic que hagi llegit mai.

Corti celate ancora oggi dietro muri gelosi, con numeri civici che si reinventano quando qualche profano guarda troppo a lungo. Rimangono i nomi vetusti e sbiaditi, scritti su grandi rettangoli bianchi bordati di nero come cartoncini funerari, e i gatti soriani che sembrano suggerire, quasi come un indovinello, che tutto là è come una volta. Bisogna voler trovare.

Hugo Pratt, L'eredità di mia nonna (Favola di Venezia)



Tolosa, com Venècia, té corti sconte, només cal voler trobar-les. He anat a tornar les claus amb un somriure d'orella a orella, i me n'he tornat cap al carrer de l'Oest. He deixat estar la idea del termòmetre i m'he quedat vagant pels carrerons amb murs de brica de la banda gascona de Tolosa. He mirat tots els portals, he entrat a un parell de corti.

Quan ja s'ha fet evident que plouria, he travessat el pont de Sant Pere. Sota el cel de plom, la Garona estava superba. I a l'altre costat, m'he refugiat de la pluja sota els porxos de la magnífica corte d'Ostal Assezat.



Quan s'ha fet l'hora he anat cap a l'Ostal d'Occitània. També s'hi entra per una petita cort. I a la porta del fons, la sessió de contes.



Els venecians (i a vegades també els maltesos) a vegades obren les portes que hi ha al fons de les corts i se'n van per sempre, o per una estona, a d'altres llocs meravellosos. Les catalanes, a Tolosa, també.

Un còp èra...

Tarda de contes a l'Ostal occitan, amb Alan Roch, de Carcassona. Ha sigut... doncs com han de ser les tardes de contes! Màgic!



De veritat, m'ho he passat molt bé. Si diuen que internet està desplaçant la televisió... doncs ja veureu quan es popularitzin els rondallaires!

diumenge, 11 de maig del 2008

One way or another



No hi busqueu explicació ni cap significat ocult, és només que ahir em va venir al cap aquesta escena i m'ha agradat trobar-la al youtube.

Torno a estar tancada tesinant...

dijous, 8 de maig del 2008

8 de maig

Avui semblava que tot Tolosa s'hagués quedat morta: ni un cotxe, ni una ànima pel carrer. Ni ambulàncies, i això que segueixo vivint al costat de l'hospital. I a la residència tampoc no hi ha gairebé ningú. Si no fos que ja m'havien avisat, m'hauria pensat que la moguda d'ahir sí que havia acabat en desastre, en plan mecanoscrit del segon orígen, i ens havíem salvat només els que sabem parlar algun patuès (i jo, per sort, tinc el nivell D d'un dells).

Tonteries a part, tanta calma quasi que m'ha angoixat, així que tot i que tampoc hi havia classe (els dimarts i els dijous em toca francès), a la tarda he anat cap al centre igualment. Allò era tota una altra cosa! Els carrers i els bars eren plens com una tarda assoleiada de dissabte. I és que avui som 8 de maig.

En tornar a casa ho he buscat a la wikipedia: avui és l'aniversari de la fi de la 2a guerra mundial. Una bona cosa a celebrar, trobo. D'ara en endavant procuraré recordar-me'n.

dimecres, 7 de maig del 2008

Jornada històrica a l'Estat francès

Estic temptada d'escriure un altre post sobre llengües, però escriure'n dos en un dia ja em semblaria aubsar... Clar que ser a l'Estat francès i no dir res sobre la notícia del dia... I és que avui, aquí, ha passat una cosa històrica!!! Titular de vilaweb: "Un diputat parla en català a l'Assemblea francesa per primer cop a la història".

Suposo que com que sóc a tolosa em toca fer la crònica... doncs bé, només puc dir que he llegit en un diari català (no he vist premsa autòctona, avui) que un tiputat ha parlat català a l'Assemblea francesa i així, a primer cop d'ull, no ha passat cap desgràcia. França no ha saltat pels aires, no hi ha hagut suïcidis ni avalots i diria que occitània continua enganxada al continent. I estic convençuda que si finalment modifiquen l'article 2n de la constitució tampoc passarà res dolent, ben al contrari.

Deixò aquí l'enllaç a la notícia pels qui no l'hagueu llegida, i així sabreu el mateix que jo. I a veure si tenim sort i algun dels occitans que de tant en tant passen per la meva capseta deixen algun comentari sobre què pensen del que està passant...

És que no ho hem entès

Fa dos dies la Marta va escriure un post que em va encantar. Ara li estava responent, però la resposta m'ha sortit tan llarga que he pensat que quedava malament ocupar tant el bloc dels altres... així que he decidit enganxar-la aquí, que és el meu bloc i ningú no me'n pot dir res :-P.

El post que ha escrit ella és aquí, i la resposta, a sota.

=============================================================================

nosaltres algun dia devíem sentir allò de "totes les persones són iguals en dignitat i drets" i se'ns va ocórrer que si totes les persones érem iguals, també ho devien ser la nostra manera de fer, la nostra cultura i tot el que ens caracteritza.

però no senyora, això no és així! i al nostre país hi ha la llengua, que no és precisament això que estic fent servir ara mateix, els idiomes, que són l'anglès, el francès i l'alemany, i les coses aquestes que fem servir tu i jo per comunicar-nos, que bueno, que no direm que no siguin llengües, però tampoc els donarem el mateix valor que a la llengua i als idiomes.

pel que he anat descobrint, això que parlem nosaltres es diferencia de la llengua per dues característiques curioses: la primera és que sembla ser que només el podem aprendre els que hem nascut en certs llocs i, a més, tenim una característica genètica determinada (a veure si els estudiosos del gnoma han trobat el gen que se n'ocupa). d'on trec aquesta conclusió? doncs de vegades que he preguntat a algú si sap parlar això que faig servir jo i m'ha respost "es que soy de méjico" o, més delirant encara, "es que mis padres son de murcia*" (tant de gust, els meus són de sants). desenganyem-nos, quan preguntes a algú si sap fer o no una cosa i et responen explicant-te la història de la seva família, o t'estan prenent el pèl o és que els has preguntat per alguna característica genètica, no?**

l'altra característica curiosa que he vist que té això que parlem nosaltres dues és que "només es parla aquí". què vol "aquí"? ni idea. rarament ningú diu un nom de territori concret. gangues de ser d'un país sense nom. però és que fet i fet, a la que et descuides, ni la llengua, en té, de nom! en general, però, "aquí" sol voler dir "aquesta comarca on he passat bona part de la meva vida i on el més provable és que em quedi fins a la fi dels meus dies". un "aquí" gens menyspreable, doncs, com per endinyar-li sistemàticament un "només" davant. personalment, penso que si algú ha de passar la vida en un poble on es parla una llengua que no existeix enlloc més, val la pena aprendre-la, per poca gent que siguin.*** però això és una opinió molt personal meva, clar, que també he anat veient que no acaba de concordar amb l'opinió majoritària --deu ser una altra de les meves mil rareses.

això que parlem nosaltres tampoc és un idioma, ja que per aprendre un idioma no cal haver nascut a cap lloc concret, ni cal haver heredat res dels pares. una altra diferència és que els idiomes s'estudien, i la opinió majoritària és que val la pena dedicar-hi hores i hores (no com amb això nostre i que només es parla "aquí"). ah, a més, si el sistema educatiu fa estudiar un idioma a les escoles, no surt cap imbècil (ai, volia dir "cap pare afectat..." a vegades se m'escapen paraulotes i no sé per què) a dir que és una imposició. tampoc no es queixa ningú si et demanen saber un idioma per accedir a un lloc de treball, i menys encara amb l'argument que això és tancar la porta als que no han nascut "aquí". així, per exemple, tothom veu tan normal que et demanin saber anglès o alemany per una merda de contracte d'estiu de cambrera de bar de platja. en canvi, que et demanin saber això que fem servir tu i jo per a ser funcionari i tenir feina fixa per tota la vida... ai, uix!

------------------------------------
PARLANT UNA MICA MÉS SERIOSAMENT
* reconec que tots els "mis padres son de murcia" els he arreplegats a alacant, ciutat que estimo moltíssim i a la que un dia vull dedicar un post.
** conec moltíssims fills de gent no-catalanoparlant que parlen català, i no voldria gens que s'ho prenguéssin com que em fico amb ells. al contrari, els que m'emprenyen són els que ni tan sols són bons per reconèixer que no han tingut mai cap interès en aprendre'l i intenten justificar-se amb una història familiar que, en aquest país, no té res d'estranya (rellegiu la primera frase d'aquest paràgraf :-D).
*** atenció despistats: aqui no hi diu que els catalanoparlants siguem pocs.

ALS %$#@& DEFENSORS DE LES MAJÚSCULES: El text no en té perquè l'havia començat a escriure com a resposta, i en els blocs dels altres encara em permeto de saltar-me les normes... :-P

dilluns, 5 de maig del 2008

La crisi alimentària ja ha arribat

He passat dies i dies sense mirar els diaris, i quan ho he fet m'he endut la sorpresa de descobrir que els mitjans de comunicació finalment s'han posat a parlar de la crisi alimentària. No m'he posat a llegir-ho atentament perquè entre els sectors ecologistes ja feia temps que se'n sentia a parlar. "Vindrà la crisi alimentària, vindrà la crisi alimentària...", doncs bé, ja la tenim aquí. I pel que he vist, sembla que un cop més ha arreplegat els estimats governants mundials amb els pixats al ventre. I ara correm-hi tots, reunió cap aquí, conferència cap allà, que en tal lloc la gent s'està morint (literalment!) de fam i en tal altre estan començant els avalots. Com si no s'hagués vist a venir.

Jo ja m'ho penso, que els ecolos fan de mal escoltar perquè sempre estan donant males notícies, i és més còmode mirar cap una altra banda i qui dies passa anys empeny. Però amb una mica de capacitat de previsió global ens podríem estalviar uns quants disgustos. I unes quantes morts, ja de passada. I és que la cosa fa ràbia-ràbia, eh?

Però en fi, ara ja la tenim aquí, i caldrà trobar alguna solució. Evidentment, una sortida és deixar que augmentin les diferències entre rics i pobres, quedar-nos tan amples i confiar que els pobres no es revoltaran mai, que total, si estan prou desnutrits no deuen poder ni moure's --posarem un ciri a la verge, "Mare de Déu, fes que els explotats no se sublevin!", a veure si funciona.

Una altra solució és produir i produir perquè tothom pugui consumir com ho fem a les societats occidentals, i continuar fent com si els recursos de la terra fossin il·limitats. "Mare de Déu, fes que el planeta no rebenti". Hi veig tantes possibilitats com amb la solució anterior.

Finalment podem aprofitar-ho per replantejar-nos el nostre concepte de creixement i benestar. Ja ens ho sabem: consumir menys per fer un ús més racional dels recursos i viure tots millor. Coneixem bé la cançó, però no ens n'agrada ni la lletra ni la música. "Mare de Déu, fes que els humans deixem de fer el capullo" seria la milor pregària.

Però vaja, suposo que algun organisme mundial hi posarà algun pedaç, es crearà algun fons d'emergència, es repartiran quatre taronges i algun sac de blat i fins la propera. Quina serà, la de l'energia? La de l'aigua? La de les noves malalties? Quina emoció! De crisi en crisi, fins a la rebentada final.

===========================================================

Sobre la crisi alimentaria fa dies vaig llegir aquest article. Si passem per alt que diu una estupidesa com una casa sobre els vegetarians, que el porta a una conclusió equivocada, per cert, l'article està molt bé. Només cal treure'n un parell de frases.

diumenge, 4 de maig del 2008

Reflexions de la frontera 3: Demà ja no hi seré

Aquest cop em feia una mandra terrible baixar a Barcelona: La sensació d'haver-hi estat feia tres dies era massa gran. A més, encara que costi de creure, a servidora li agrada la vida tranquil·la i reposada i tant anar amunt i avall més aviat m'atabala una mica...

Com sigui, aquest cop l'estada a Barcelona ha sigut millor que l'anterior: tot i que igual d'estressant podem dir que m'ho he muntat millor i m'he pres amb més calma tot el que volia fer. I això ja està bé, tot i que m'hauria agradat veure algunes persones que no ha pogut ser... Però estic segura que la propera expedició ja serà fantàstica!

Amb tot, m'he quedat amb la sensació de viure en un etern "demà ja no hi seré". Avui sóc a Tolosa, fa tres dies era a Barna i després del juny no tinc gaire clar d'on em deixaré caure... hi ha tantes possiblitats! M'agradaria poder viure aquí i a Sants a la vegada, sense renunciar a tornar a Alacant... o potser és al Trentino on vull tornar o conèixer millor Lisboa... i si m'aventuro a un altre lloc nou? El món és gran, el futur és incert i costa tant decidir-se per una sola cosa...

El "demà ja no hi seré" enganxa. Vol dir "agafa ara el que tens a l'abast", fa que la vida corri depressa i provoca papallones a l'estómac, perquè tot és ara o mai. Però com tot el que enganxa fa enyorar també el contrari, la vida reposada i les arrels. Aquí faig plans per quan torni a Barcelona, i allà faig plans per quan torni aquí... Tinc ganes d'arrelar? Potser sí. O potser em fa por. Si faig arrels, quan tardaré a voler a tornar a marxar?

Disculpes

La Mercè m'ha deixat un comentari prou clar a l'últim post, i la Marta em va fer justet el mateix ahir per gmail, de manera que potser sí que ha arribat l'hora d'escriure altre cop... abans, però, crec que m'hauria de disculpar. No només no actualitzo el bloc, si no que ni contesto els comentaris ni els e-mails (els SMS tampoc els contesto però és perquè no els rebo, eh?), i suposo que vaig directa en camí de perdre lectors, amics i gent que són les dues coses alhora... i ben poques coses em sabrien tan de greu com això!

En fi, davant d'això només puc dir que he estat terriblement enfeinada; que a les meves activitats habituals hi he hagut d'afegir escriure un article pel SEPLN que no s'acabava mai (típica cosa que comences dient "vale, per què no?" i acabes prometent-te que no faràs mai més...), una anada a Barcelona (amb tot l'estrès que comporta), una tornada a Tolsa (ídem) i convidats a casa. Suposo que són prous motius per haver deixat les comunicacions abandonades... En tot cas, espero posar-me al dia ben aviat... Així que m'hi poso ja!