diumenge, 23 de novembre del 2008

Medo de escuro



Tem dias que a gente acorda com medo do escuro
Tem dias que a gente dorme sente-se inseguro
Então quando a gente acorda e acende a luz pra ver
Percebo que já tenho tudo e só falta você
A cor do mar, o céu azul e o vento lá sopra pro sul
E a cor da areia se confunde com seu corpo nú


Falamansa

divendres, 21 de novembre del 2008

A Maraglida

Una altra cosa que em fa feliç i, a més, és gratis, és escoltar aquesta cançó.



Per cert, m'acabo de fixar que totes les coses que havia dit al post anterior són gratuïtes! Genial, que a partir del dia 20 sempre vaig justa de pasta!

dijous, 20 de novembre del 2008

Coses que em fan feliç

La Marta m'ha encarregat una llista de sis coses sense importància que em fan feliç... Jo no diria que són coses sense importància, però aquí hi ha sis coses que em fan feliç:

1.- Un mail, un sms, una trucada d'algú a qui estimo i fa temps que no veig
2.- Córrer, córrer i córrer fins a sentir-me refotudament cansada
3.- Adormir-me al seu costat
4.- Saber que hi ha gent que m'estima
5.- Mandrejar el dissabte al matí sense cap càrrec de conciència
6.- Que el Robi se m'enfili a la mà

Aquestes són les sis primeres coses que se m'han acudit... però vaja, segur que en tinc moltes més!

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
MERCÈ!!! Tu també tens un encàrrec...!

Fishandchips

Gràcies al bloc de la Marta, professora d'anglès al País Valencià, he anat a parar a aquest article sobre això tan delirant de l'educació per a la ciutadania valenciana... o algo així.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Traducción litoral

Ahir, a la Vanguardia, vaig llegir la columna d'en Màrius Serra i em va semblar simpàtica i carregada de raó, així que us la deixo aquí...

Per cert, parlant d'errors de traducció automàtica, genial aquesta foto que fa temps que l'Enrique va penjar al seu bloc... :-)

divendres, 14 de novembre del 2008

Dona'm la mà



He estat una bona estona buscant "I tanmateix" com una lela, però no la trobo... :-/

Del banc de sang

Des que sóc major d'edat que vaig a donar sang més o menys un parell de cops l'any. A canvi, del banc de sang, n'he rebut una postal cada Nadal, moltes anàlisis, cartes avisant-me quan la unitat mòbil aparca prop de casa, força berenars abundosos (des de fa un temps, a base de menjar ecològic!) i nombrosos regalets de mercandatge. A part de la tranquil·litat que dóna pensar que si tinc un accident o m'han d'operar les possibilitats que mori dessagnada són més aviat poques... bé, potser ho hauria d'haver posat al principi, això, però és que em semblava tant evident...

El cas és que dilluns en vaig rebre una cosa nova: una trucada. D'entrada, una trucada del banc de sang impressiona per principi, perquè està clar que no durà bones notícies. Era per dir-me que anaven molt i molt baixos; i això també impressiona! D'entrada, si destinen una persona a telefonar un a un els donants de vulgar 0+ deu ser que el tema està realment malament!

Dilluns, però, es presentava embolicat. Vaig dir tímidament que tenia la tarda molt liada, que si hi podia anar l'endemà. La noia va semblar sorpresa i em va dir que és clar, que anava bé qualsevol dia de la setmana, de no sé quina hora a vuit del vespre. Saber que no era que en aquell moment tenien un accidentat sobre una taula dessagnant-se em va tranquil·litzar --També em va tranquil·litzar saber que no esperen tan a l'últim moment per trucar.

D'entrada he de dir que per a mi la donació de sang entra de ple dins dels deures cívics bàsics. Per començar perquè tothom, jo també!, dóna per descomptat que si mai necessita sang n'hi haurà de disponible, però resulta que la sang encara no es pot fabricar artificialment i, per tant cal deixar-se punxar de tant en tant. Així que lluny de ser un gest altruista, en el meu cas és l'egoïsme pur de voler assegurar-se les bosses de sang del demà... això sí, intolerablement egoïsta és esperar que hi hagi sang sense haver-ne donat mai!

Després, també hi ha l'egoïsme d'esperar que hi hagi sang si la persona que la necessita és algú estimat. En tercer lloc hi ha una cosa semblant a l'agraïment, perquè a aquestes alçades ja conec algunes persones que en algun moment de la vida han rebut una transfusió. I finalment, és clar, hi ha una part generosa en això de la donació...

Així que dimarts vaig anar cap al Clínic. Em va sorprendre que els entorns de l'hospital estaven plens de cartells d'aquells de "amb una vegada no n'hi ha prou". No sé si sempre n'hi ha, però us asseguro que aquesta setmana n'hi havia moltíssims! Un cop dins de l'hospital, sota tots els rètols del banc de sang hi havia cartells on hi deia alguna cosa així com "necessitem sang de tots els grups". Bufa! La cosa semblava realment greu!

Al bang de sang la cosa va anar com sempre. Potser hi havia una mica més de moviment que normalment, senyal que la campanya funciona. La doctora que feia les entrevistes i els infermers, amables i simpàtics com sempre, que per mi que els seleccionen especialment per estar-se allà.

La punxada em va fer mal, és clar, i vaig passar tota l'estona sense mirar-me la bossa, que em fa molta angúnia! Això ho comento només si algun no-donant es pensa que els donants som insensibles al dolor o a l'angúnia... Val a dir, però, que donar sang tampoc no és del tot desagradable.

I després, el berenar i el regalet! Aquest mes estan de superoferta i m'han regalat dues entrades pel Cosmocaixa! Ganga! Des que el van obrir que no hi he tornat a anar. Ja us ho explicaré...

diumenge, 9 de novembre del 2008

Caps de setmana

Una de les meravelles de NO fer doctorat és que es tenen els caps de setmana lliures. No intentaré fer creure a ningú que quan feia la tesina em passava tots els caps de setmana tesinant, però sí que és veritat que hi pensava a totes hores, i que fes el que fes tenia al cap la idea constant "hauria d'estar fent tesina".

Ara, en canvi, des que vaig presentar la tesina, vaig a festes, cuido del Robi, jugo amb l'ordinador, surto d'excursió per Collserola, o vaig a passar el cap de setmana més llunyet i un munt de coses més que no he explicat al bloc.

En síntesi, em deidico al noble art de passar dies i espero que empènyer anys sense cap mena de càrrec de consciència, i modestament crec que se'm dóna molt i molt bé. Sens dubte, he trobat la meva veritable vocació. A vegades penso en l'època en que volia ser investigadora amb nostàlgia, i segurament quan sigui vella m'hi referiré com "els bons temps". Però també hi penso els diumenges com avui que em llevo a migdia sense cap preocupació (avui fins i tot ja havia fet la neteja setmanal!), i llavors estic contenta d'haver decidit no contiunuar. Deu ser que no tots servim per a tot.

dijous, 6 de novembre del 2008

Bàrbars al volant

Ahir vaig haver de travessar la Diagonal. En principi, això no és gran cosa, tot i que, per si algú no ho sap, és una via d'entrada a Barcelona i el carrer més refotudament ample de la ciutat. Però com que som en un país civilitzat, hi ha semàfors. A mi un cop, fa molts anys, se'm va acudir travessar-la pel dret, sense esperar al semàfor, i crec que és la única vegada que he dit "no ho faré mai més" i realment ho he acomplert. Experiències que ofereix la vida, tu.

Però ja he dit que mai, mai més, m'ha passat pel cap no esperar-me el semàfor. Així que ahir em vaig esperar. Tothom sap que els semàfors estan programats per beneficiar els cotxes, tot i que concedeixo que Barcelona, tot i la política repugnant que té constament en mobilitat i en urbanisme, en general té els semàfors molt millors per als vianants que qualsevol altra ciutat on hagi passat més de 15 dies. Però l'avinguda Diagonal és una de les excepcions i els vianants ens hem de passar una bona estona esperant per passar. No té res a veure amb el tema, però la Plaça Espanya és una altra excepció i segurament la més esperpèntica, i un dia que tingui mooooooooooooooolt de temps cronometraré quant de temps triga un vianant a fer la volta sencera (ja us n'informaré).

El cas és que finalment el semàfor se'm va posar verd. Creuo el primer lateral, passo per la zona de passeig amb carril bici inclòs, creuo la part central, creuo la via del tramvia (amb els seus al·lucinants mil cartells de "Atenció: tramvia", com si algú pugués travessar aquella via de tramvia sense adonar-se'n...) i arribo al segon lateral. Després de tot això el meu semàfor seguia verd, però ves per on, que el dels cotxes és d'aquells que no es posa mai vermell. Estava en àmbar.

Servidora no ha anat mai en una autoescola, i està convençuda que als conductors no se'ls explica que davant d'un pas de zebra, si un vianant vol passar, els cotxes s'han d'aturar. Siguem seriosos, quan un cotxe s'ha parat davant d'un pas de zebra? Que darrere un volant la gent es torna salvatge és sabut per tothom, però no entenc per què els vianants ho consenteixen i solen esperar pacientment que hagin passat tots els senyors del volant. --De manera que els passos zebra són refotudament inútils, perquè si per travessar cal esperar que hagin passat tots els cotxes, no cal que hi hagi res pintat a terra.

En tot cas, jo ja fa molts anys que he après que a l'hora de passar un pas de vianants el que cal fer és agafar aire i avançar amb fermesa, si pot ser mirant a la cara al conductor, que és més digne morir dempeus en un pas de vianants que viure esperant que els conductors compleixin les normes de trànsit. I mira que és xorra morir atropellat en un pas de vianants, eh?

El que em va passar ahir al segon lateral de la Diagonal és que el cotxe va accelerar. Oblidant tota la meva dignitat de vianant, vaig fer un bot enrere. El següent també va accelerar. I jo plantada a mig carril. I el tercer, també. Quan va arribar el moment del quart ja havia recuperat la dignitat i vaig fer un pas endavant confiant que si havia arribat la meva darrera hora el conductor es passaria totes les que li quedessin en una presó de merda. Afortunadament, va ser prou intel·ligent per decidir estalvar-nos problemes als dos i jo vaig aconseguir acabar de travessar el carrer d'una puta vegada.

Algú es preguntarà a què ve ser tan malparlada de cop. Doncs perquè estic realment emprenyada. La cosa va molt més enllà de la falta absoluta de cortesia o de no seguir les normes que ens permeten a tots moure'ns pel carrer. La realitat és que els cotxes van accelerar sabent que jo m'apartaria. Perquè si no m'hagués apartat, m'haurien fet mal, potser molt. I això és el que relament em fot, perquè d'això se'n diu intimidar. I puc ser molt comprensiva amb la pressa que tenien els bons conductors (per cert, que jo també en tenia), o amb l'estrès (ídem) i amb mil òsties amb vinagre més, però les intimidacions no es poden tolerar. De què anem?

Jo no desitjo la mort a ningú, però sí una bona òstia a la següent cantonada que els deixi prou intimidats com per no agafar un cotxe mai més. Fins aquí podíem arribar!

I és que a cada cotxe segut al volant,
dins de cada cotxe pitjant el pedal,
dins de cada cotxe mirant-se al mirall,
disfressat d'home normal trobareu un animal.

Records

A tots els amors decepcionants...



i contenta d'haver-ne trobat que no decepcionen ;-)

============================================================

Algú sap qui és la noia que canta?

dimarts, 4 de novembre del 2008

Expandint-me

Per algun motiu difícil d'individualitzar, durant els dos últims mesos al meu cos li ha donat per expandir-se, en plan gas, ocupant tot l'espai disponible dins la roba (o més!). Ara com ara, la cosa és incipient, però a mi comença a tocar-me la moral, sobretot cada matí, quan penso que aviat hauré de deixar de respirar per cordar-me els pantalons. Així que l'altre dia se'm va acudir que calia posar-hi remei.

Procuro tenir-ho en compte a l'hora d'anar al supermercat. Em mentalitzo: només verduretes i coses sanes. Vaja, però ni pensaments de renunciar a la deliciosa llimonada a la que estic enganxada des de l'estiu! Qui ha parlat de renúnices?! I vaja, ha sigut Tot Sants, i no comprar castanyes seria una blasfèmia! Per compensar-ho, em poso a buscar ensaladilla russa (de pot, sí, que passa?!). Passo per la zona de la brioixeria industrial sense ni mirar-la. No trobo el pot, torno a passar per davant la brioixeria, segueixo sense trobar el pot. Al final he comprat castanyes, llimonada envasada, un pot d'ensaladilla russa i un pot de maionesa. Light, això sí.

Setmana nova, vida nova. A la feina m'emporto un parell de pomes per l'hora del cafè. Una ganga: cuida la línia i l'economia en un sol gest! Així de pas compenso econòmicament el sobrepreu de la maionesa light. Quan arriba l'hora de la pausa, però, estic defallint de gana i les meves pometes em semblen tan tristes que baixo al bar a menjar-me un entrepà. I un cafè amb llet amb doble de sucre... En fi, m'aconsolo pensant que segurament un donut hauria sigut pitjor...

La vida continua i arribo a casa a les tres, amb l'entrepà de mig matí ben digerit i afamada altre cop... Mentre em preparo una nutritiva (i baixa en calories) amanida m'acabo la bossa de patates fregides que NO havia comprat al súper l'última vegada, si no la penúltima, assumint que el meu passat m'ha traït... Per postres, uns quants panellets que ha fet la meva mami amb tot el seu amor. No podia no menjar-me'ls, no?!

I mentres, em pregunto què li passa al meu volum, que no para de créixer... Inexplicable, oi? Definitivament, a partir de demà torno a anar al gimnàs... o de demà passat, vaja...

A Carcassona!

Pr'amor que me manca mon país d'òc que demandèri a mon brave cavalièr que m'amenèsse damb sa voitura a Carcassona la passada diumenjada :-)



Entenc la controvèrsia que hi ha al voltant de la (re?)construcció de la fortalesa, però que hi voleu que hi faci, a mi Carcassona em sembla de les ciutats més boniques on he estat mai.

Vam sortir diumenge més o menys després de treballar (només dues o tres horetes més tard...), vam estar-nos un parell d'hores per aconseguir sortir de Barna i vam arribar allà que ja era massa tard per trobar on ens donéssin de menjar. Així que de poc no defallim d'estrés i de gana només arribar, però com que de bon humor no ens en falta, vam sobreviure.

Dissabte va fer un bon sol, però ai las!, que al nord de la frontera tenen poques festes religioses, però les que tenen les fan de veritat. Així que ja us aviso jo: Per Tots Sants no es pot visitar el castell. Res de pànic, que Carcassona és bonic de sobres; vam passejar-nos per la ciutat de dalt, per la ciutat de baix i pel canal, en plan guiri.

Diumenge, en canvi, plovia a bots i barrals, però el castell era obert i, gràcies a la reconstrucció que en van fer, dins no et mulles. A més, suposo que perquè era primer diumenge de mes, entrada gratis! Això sí, no hi havia guia. Així que vam llogar una mena de telefonets que tenen gravades les explicacions: pots passejar-te tranquil·lament pel castell i per les sales hi ha cartellets amb números. Si apretes el número al teclat del telefonet, pots sentir l'explicació del que estàs veient.

La veritat és que això dels telefonets em va encantar! Per començar, vam poder-los llogar en català! [Companhs occitans, qu'en occitan n'i a pas! Vos cal anar reclamar!!!] A més, pots anar endavant i endarrere com et doni la gana, i la majoria d'explicacions després tenien explicacions complementàries de l'estil "si vol saber qui eren els senyors de Trencavel premi la tecla vermella. Si vol conèixer l'orígen dels capitells, premi la tecla verda". Si a això hi sumem que per allà no hi havia gaires ànimes i que fora hi plovia... Tenim que ens vam tirar tot el matí sencer donar tombs per dins castell. Seriosament, una meravella. Si el primer cop que vaig estar a Carcassona vaig acabar farta de carrincloneria adulcorada, aquest cop m'ha encantat. Fins al punt de dubtar si els telefonets en català deien el mateix que en francès...!

Això de no haver de fer tesina els caps de setmana és fantàstic!