Últimament no escric gaire, però en canvi, llegeixo molt. Deu ser falta d'inspiració, o això que diuen que el llegir m'ha fet perdre l'escriure...
En tot cas, avui he llegit tres articles que m'han agradat. Anava a fer un post per recomentar-ne cada un, però després se m'ha acudit que els podia posar tots en el mateix, tot i que no tenen absolutament res a veure. Així que aquí els teniu, per qui vulgui passar l'estona.
Vitòria és com Perejil, d'en Vicent Sanchís. No en comento res perquè el títol ja és prou clar.
Sí, un altre article sobre el facebook, de Marta Rojals, que personalment crec que és dels articles més encertats que s'han escrit sobre el facebook (i això que se n'han escrit, eh?).
I finalment, Benjamin Button, de Jordi Cabré. A jutjar pels comentaris dels lectors, l'article no ha agradat gaire, però a mi m'ha agradat força. De fet, intentaré recordar per sempre el que diu al final:
Hi ha gent que es casa pensant “aquesta és la dona amb qui vull tenir fills i envellir”. I és molt bonic i molt correcte, però alhora molt pobre. Insuficient. Dit d’una altra manera, si un dia la meva parella m’assegura que està amb mi sobretot per tenir fills i per envellir junts, m’aixecaré de la taula i segurament s’acabarà la nostra història. No sense abans esbrinar amb quin home ha estat fent tota la resta.
Sento el fred de la nit i la simbomba fosca. Així el grup d'homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina, prop del braser que crema, amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena; i ells recullen les plomes, i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som-. Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Unes pàgines més enllà m'adono del meu error. El titular, ho deixa ben clar: no és entre les dones de menys de trenta anys! O sí, però amb l'excepció de les de 19! Ves per on, la notícia comença a interessar-me.
Torno a buscar-la. Si l'avortament ha augmentat en general entre les dones de menys de 30 anys, per què aquesta tendència no afecta a les de 19? Són més previsores a l'hora de mantenir relacions sexuals? Accepten la seva maternitat en cas d'embaràs-sorpresa? Totes dues coses alhora? El tema m'intriga molt. Per què es comporten, en general, de manera diferent a la resta? Han tingut una educació diferent a la de les seves companyes un any més grans o més petites?
Llegeixo l'article amb curiositat, però no trobo la resposta enlloc. És més, l'article ni les menciona, les xicones de 19 anys! Potser és que els redactors tenen una filla d'aquesta edat i no volen ni parlar-ne. Aneu a saber...
Gràcies al bloc de la Marta, professora d'anglès al País Valencià, he anat a parar a aquest article sobre això tan delirant de l'educació per a la ciutadania valenciana... o algo així.
Los padres vacilan a menudo ante la compra de un hamster, con el agrumento de que en dos años estará muerto y habrá grandes llantos. Esas expresiones evidencian falta de reflexión porque siempre hay grandes llantos cuando muere cualquier animal perteneciente a un niño, lo mismo si es un hamster de dos años que un perro de catorce. Pienso que los padres con este punto de vista eluden la responsabilidad de hablarle al niño sobre la muerte.
Cuando muere un animal doméstico es posible explcarle al niño más sencillamente que la vida no es eterna (...).
(...) se puede comprobar que la vida del hámster, tan corta para nosotros, para el animal es una vida plena y, si está bien alimentado, también muy satisfactoria. Disfrutar intensamente de un animal doméstico significa poder participar en su vida natural y no forzarlo por todos los medios a llevar una forma de vida humana; el animal debe ser un invitado en nuestro hogar y no un esclavo para nuestra diversión.
Michael Mettler, El nuevo libro de los hámsters dorado y enano
If you're not scared or angry at the thought of a human brain being controlled remotely, then it could be this prototype of mine is finally starting to work.
Brillant l'article del Jordi Garcia Jané sobre els mitjans de comunicació del número d'estiu de l'Illacrua. M'ha agradat molt, i pensava venir a copiar-ne algun trosset, però per sort, la xarxa és gran i generosa i l'he trobat en pdf. Així que us en deixo aquí l'enllaç i us recomano que el llegiu senceret, que no és gaire llarg i no us farà cap mal. Parla dels mitjans de comunicació tant de masses com els alternatius, i crec seriosament que diu coses interessants que mereixen pensar-hi.
L'article d'en Partal d'ahir em va deixar preocupada, però crec que val la pena llegir-lo, així que aquí us el deixo. Això sí, jo crec que a l'últim paràgraf peca d'optimista... jo penso que cal actualitzar la dita amb fia't de la Unió Europea i no corris...
Avui l'ha frase del dia m'ha fet pensar força. És possible que tingui raó. En tot cas, segurament és veritat que millor no preocupar-se'n.
Happiness is always a by-product. It is probably a matter of temperament, and for anything I know it may be glandular. But it is not something that can be demanded from life, and if you are not happy you had better stop worrying about it and see what treasures you can pluck from your own brand of unhappiness.
El dia del meu aniversari comentava que l'assamblea francesa s'havia enrollat increïblement i m'havia fet un regal.
Doncs bé, que ahir rebo un mail amb un fragment d'una notícia publicada a Le Figaro que diu:
La majorité sénatoriale a tout de même l'intention de revoir le texte sur les points suivants :La commission pourrait aussi supprimer quelques dispositions introduites dans la réforme par l'Assemblée.
(...)
C'est le cas de l'obligation de présenter un budget en équilibre, de l'obligation de parité dans les responsabilités professionnelles et sociales et de l'introduction des langues régionales, comme appartenant au «patrimoine de la nation».
És a dir, que s'estan plantejant si el meu regal tira endavant o no?!
Em pregunto quina mena d'arguments ideològics tenen per fer-ho, i per --en general-- continuar deixant morir les minories culturals i, de passada, quedar-se desfaçats en la història. Que sí, que som a l'era de les minories, i els estats fan el ridícul (uns més que d'altres) no volent-se'n adonar. Temps al temps.
Que a ca Air Berlin han pixat fora de test ja ho hem vist tots. Per fer una mica de repàs al tema, deixo aquí l'enllaç de la notícia de Vilaweb i aquí el de la Vanguardia. Ara bé, per qui vulgui veure la llum i entendre el per què de tot plegat, recomano el mail obert d'en Partal, que deixo aquí. Ves per on...
Qui hagi seguit el tema, ja deu haver haver llegit que la polèmica s'ha escampat, i personalment me n'alegro força. Em faria molta il·lusió que la gent que té vols contractats amb Air Belin els anul·lés, però vaja, no sé pas si passarà, això. En tot cas, les declaracions idiotes d'aquell senyor han tingut un gran ressò i han generat moltes gueixes, que ja està bé.
Des de la Plataforma per la Llengua han engegat una campanya per comunicar el nostre malestar (per dir-ne d'alguna manera, suposo) al senyor Hunold enviant-li una carta. Per qui hi vulgui participar, la web de la campanya és http://www.plataforma-llengua.cat/airberlin/
La cosa deu haver començat a tenir efecte, ja que pel que es veu des de la companyia han suavitzat el seu punt de vista. Segons publica Vilaweb "Middelmann ha dit que 'algun dia' es farà servir el català als avions d'Air Berlin però que és 'complicat i difícil' establir una data concreta. Segons Middelmann, l'editorial del seu president no tenia intenció d'ofendre i ha dit la companyia té un respecte absolut per la cultura balear." Però jo crec que després de ficar la pota fins al coll com han fet, haurien de demostrar aquest respecte absolut accelerant el dia en que començaran a aplicar aquestes mesures concretes.
D'altra banda, hi ha una cosa que si no la dic revento. Ara mateix, acabo de llegir a la Vanguardia: "Por su parte, el presidente del Govern, tras subrayar la importancia de la aerolínea para Baleares y su 'buena' relación con las instituciones de las islas, ha asegurado que la carta remitida a Air Berlin era solo 'una invitación' y que hoy, en la reunión mantenida con Middelmann, ha reiterado la idea de continuar colaborando con la compañía." Què vol dir, solo una invitación?! Per què quan es tracta de la defensa del català, sempre fem només invitacions? Que se sàpiga, els governs legislen, que per això són! Si es tractés només de moure's segons el mercat, els governs no servirien per a res! Però resulta que hi són per posar lleis i normatives precisament perquè no imperi la llei del més fort. Tots els governs del món tenen legislació lingüística, l'espanyol també, per cert. Llavors, per què legislar a favor del català està tan mal vist, i hem d'anar sempre amb només invitacions, i amb cura que ningú s'ofengui o prengui mal?
En fi, que entre mig d'aquesta polèmica resulta que s'ha fet famós del vídeo de la cançó Aerolínies Menorquines. Bé, almenys algú ha sortit beneficiat de tot aquest rollo! Doncs millor per a ell :-) A mi el vídeo em sembla cutre a parir, però l'enganxo igualment perquè enmig d'aquest merder em sembla graciós i tot.
Quan vivia a Alacant, els caps de setmana solia veure el principi de les noticíes d'Antena3, que les feien just després dels Simpsons, una de les meves sèries preferides. Doncs bé, un bon dia em vaig adonar que tot sovint parlaven de les bondats de l'energia nuclear. Era just quan va començar el boom del pànic al canvi climàtic. Me'n recordo bé perquè ho vaig comentar amb alguns companys. Tot plegat feia molt de tuf de publicitat.
Em vaig canviar de casa, i des de llavors que no he tornat a tenir televisió, de manera m'he perdut aquesta joia del periodisme que són els informatius d'Antena3, i també de la majoria de mitjans de comunicació de masses --bàsicament, m'informo via Vilaweb, El temps i Illacrua. De tota manera, m'ensumo que la publicitat pronuclear no ha acabat, perquè cada cop més sento a amics progres i ecolos defensant-la... I a mi em comença a fer picor tot.
A grans trets, sembla que tot parteix de dues premises:
Els combustibles fòssils generen gasos d'efecte hivernacle
Les dues úniques fonts d'energia serioses són els combustibles fòssils i la nuclear
Ergo, si volem defugir el canvi climàtic hem d'escollir o nuclears o barbàrie. Bé, tothom qui em coneix sap que considero la segona premisa falsa, i també que entre nuclears i barbàrie hi ha una àmplia gama de possibilitats, com per exemple, l'ús racional de l'energia. Però em preocupa veure que tanta gent accepti les premises, i la conclusió, com a certes...
I a què em ve, parlar de nuclears, ara? Doncs que avui, llegint el número de DirectSoir de dimarts (sempre d'actualitat, jo!) hi he vist un magnífic article del que jo considero publicitat pronuclear. Qui tingui curiositat el pot descarregar des d'aquí. Bàsicament, es dedica a reafirmar les dues premises i hi afegeix com de segura s'ha convertit l'energia nuclear.
Tot plegat m'ha posat de molt mal humor, i havent sopat m'he posat a buscar un article que fa temps vaig llegir a Integral (una altra de les meves fonts d'informació, però només per quan he d'agafar un tren). I l'he trobat! :-) Així que us el deixo aquí enllaçat per si hi voleu fer un cop d'ull. Crec que és molt interessant, i aconsello a tothom que es llegeixi els dos articles, el pro i el contra.
Per si l'estimat lector va molt enfeinat i no està per llegir articles, llavors escombraré cap a casa i li enganxaré aquí uns quants trossos de l'article contra les nuclears. Que qui vol informació imparcial, s'ho ha de currar. Ah, i per als supermegahiperenfeinats, he posat en negreta les dues frases que em semblen més interessants. De res ;-)
"No es que haya ocurrido nada nuevo, ni importante, ni bueno con la energía nuclear. Lo que ha ocurrido es que se ha producido algo nuevo, importante y negativo con el cambio climático", explica el experto medioambiental norteamericano Stewart Brand.
(...)
Después de todo, los argumentos contra la energía nuclear son los mismos hoy que hace 20 años, en pleno auge del movimiento antinuclear. La tecnología sigue siendo muy peligrosa; depende de los suministros cada vez más escasos de uranio, y es tan costosa que requiere de constantes subvenciones gubernamentales. Además, es vulnerable al terrorismo; puede propiciar la proliferación de armas; y produce grandes cantidades de residuos tóxicos que, a fecha de hoy, todavía no sabemos dónde almacenar.
El viento que ha soplado a favor de esta industria no es más que el deseo de los gobiernos de depender cada vez menos de los altos precios de las importaciones de petróleo de regiones del mundo poco “dominables” y de preocuparse de la degradación del clima provocada por la combustión de recursos fósiles.
(...)
El proceso nuclear emplea aplicaciones de energía muy intensas que dependen de grandes cantidades de combustibles fósiles. Extracción de uranio, enriquecimiento y transporte por todo el planeta; la construcción y distribución de materiales; y el proceso, transporte y almacenaje de residuos radioactivos. Todo ello, consume enormes cantidades de energía de carbono como petróleo y carbón. La energía nuclear no se puede comparar con las energías renovables como la eólica o los paneles fotovoltaicos, que apenas utilizan combustible fósil.
El Öko Institut, en Alemania, publicó en 1997 un estudio realizado durante diez años, en el que se comparaban diferentes procesos de varias tecnologías energéticas. El resultado fue que la energía nuclear usa el doble de dióxido de carbono que para el equivalente de la energía eólica –incluso si cuantificamos en kilowatios por hora–. Un estudio más reciente muestra cómo la calidad del uranio extraído va bajando a la par que menguan las reservas de este metal, y que al extraer, refinar y transportar más para compensar la mediocridad del uranio, también aumentan las emisiones de gases. El informe concluye que las emisiones totales para crear energía nuclear son cinco veces más altas que las que apuntaba el Öko Institut.
(...)
De acuerdo con un informe del 2002 realizado por Arjun Makhijani, del Instituto Norteamericano de Investigación de Energía y Medio Ambiente, para provocar una reducción notable de las emisiones globales de dióxido de carbono, necesitarían construir cerca de 2.000 nuevos reactores nucleares, cada uno con una capacidad de 1.000 megawatios. El Panel Intergubernamental de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático apunta que serían necesarios 3.000 reactores nucleares para el año 2010. Esto significaría construir una media de 75 reactores cada año durante un siglo entero.
(...)
Cada vez más estudios apuntan que si se tuviera que sustituir todo el combustible fósil que genera electricidad por energía nuclear, sólo habría uranio viable para la combustión de los reactores durante dos o tres años.
(...)
El porcentaje global de gases con efecto invernadero derivados de la producción mundial de electricidad es sólo una mínima proporción del total de fuentes de contaminación (alrededor del 16 %).
(...)
Alexei Yablokov, científico ruso de renombre y presidente del Centro de Política Medioambiental Ruso, alerta de un nuevo desastre en Chernobyl si no se toman medidas urgentes. “Si se derrumba, no habrá explosión ya que no se trata de una bomba, pero el polvo que levantaría llevaría partículas radioactivas (causantes del cáncer) que se alzarían a una altura de un kilómetro y medio y se esparcirían por el ambiente a causa del viento” Yablokov asegura que ya se han observado reacciones luminiscentes cuando la lluvia o la nieve penetra por las grietas que han aparecido”. Chernobyl permanece como un recuerdo cruel de los peligros de esta tecnología.
La industria nuclear nos asegura que este desastre fue una hecho aislado y una lección que ya ha sido aprendida. Pero numerosos ejemplos de percances, accidentes y fugas radioactivas continúan ocurriendo en todo el mundo.
(...)
Francia es, hasta la fecha, el modelo de nación nuclear –obtiene más del 70 por ciento de su suministro de electricidad de casi 60 reactores nucleares. Sin embargo, en los últimos años, las sofocantes olas de calor han llevado a muchas centrales a su cierre. De acuerdo con la legislación gubernamental, los reactores deben pararse si la temperatura ambiente del interior sobrepasa los 50 grados centígrados, o si el flujo de agua que se obtiene de ríos y arroyos cae por debajo de ciertos límites. Tampoco se permite verter agua en el entorno si sobrepasa los 25 grados con el fin de proteger el ecosistema local que podría verse seriamente afectado por el agua caliente.
(...)
Mientras que la industria nuclear y los industrias de combustible fósil se han beneficiado durante décadas de las subvenciones del gobierno (léase las de los contribuyentes), las energías renovables apenas las han visto.
Tomemos Europa como ejemplo. El año pasado, cerca de 18 mil millones de dólares se destinaron a compañías energéticas. De esta cantidad, ‘sólo’ unos 300 millones de dólares fueron a las energías renovables. Aproximadamente 1.3 mil millones de dólares acabaron en la industria nuclear y el resto se destinaron a los combustibles fósiles. Esta partida no incluye las generosas ayudas indirectas que reciben, como concesiones, bajada de impuestos y seguros de responsabilidad de siniestro total (particularmente importantes en la industria nuclear).
(...)
Según el Instituto Rocky Mountain de Estados Unidos, sólo en el año 2004, las energías renovables a pequeña escala superaron a la nuclear en 5,9 veces su capacidad generadora y en 2,9 veces su producción de electricidad.
Segueixo amb la musa d'esquena i, a més, amb un principi d'estrès, de manera que últimament se'm fa difícil escriure... i ja se sap que a les muses se'ls ha de fer la cort, i jo no sé trobar ni una estona per fer-li gens de cas, de manera que no vaig gaire pel bon camí. A veure si d'aquí a un mes i mig ja sóc una dona lliure per dedicar-me al que realment em ve de gust...
Mentrestat, per si algú encara entra al bloc amb l'esperança de trobar-li alguna cosa de nou, us enllaço reflexions de la frontera d'altres persones, que m'han agradat:
En Pasha explica la seva història amb la frontera, de quan era petit. Ho explica en gascó, però val la pena fer l'esforç de llegir-ho, a mi m'ha agradat molt. A més, ho ha titulat "Reflexions de la frontièra", cosa que m'ha fet molta gràcia (jeje, creant escola! :-P). Per acabar-ho d'adobar, parla de la Guingueta. Una de les meves particularitats (rareses, que li agrada dir-ne a la Marta) és que recordo molt poques coses de quan era petita. Suposo que per això em fa tanta il·lusió recordar coses. Doncs bé, recordo que un cop, quan era petita, els meus pares ens hi van dur, a la Guingueta. I em sona que ens n'expliquessin alguna cosa important, però no recordo què era. Llegint aquest post, he pensat que segurament devia tenir a veure amb la frontera... quan els vegi els ho preguntaré.
En Joan explica com travessa la frontera caminant (m'ho apunto per quan tingui un cap de setmana lliure, això! si algú s'hi vol afegir que m'enviï un mail), i parla de la gent que ha salvat la vida, o ho ha intentat, travessant la frontera. Ves per on, jo encara no havia pensat en això. La idea de passar la frontera fugint d'algú... La frontera convertida en una mena de versió crua del "casa" de quan jugàvem a fet i amagar, però en un joc molt bèstia. El post m'ha encantat, així que també el recomano. L'ha titulat cap a l'empordà. Clar, d'aquí a l'Empordà hi ha una frontera pel mig...
I finalment, una foto que m'ha enviat el Lleo, de l'últim cop que vaig travessar la frontera. Anava amb ell i la Marga, i se'ns va acudir aprofitar que anàvem en cotxe per descobrir inexplorats i selvàtics camins seguint la costa...
Aquí ens teniu al Lleo i a mi (la Marga no surt perquè estava tirant la foto) acabadets de passar la frontera, enmig del no-res, mirant un mapa per intentar descobrir on érem... on vam parar quan em vaig posar a dir "si no s'acaben els revolts d'una vegada vomitaré".
