Reflexions de la frontera 4: Les reflexions dels altres

Segueixo amb la musa d'esquena i, a més, amb un principi d'estrès, de manera que últimament se'm fa difícil escriure... i ja se sap que a les muses se'ls ha de fer la cort, i jo no sé trobar ni una estona per fer-li gens de cas, de manera que no vaig gaire pel bon camí. A veure si d'aquí a un mes i mig ja sóc una dona lliure per dedicar-me al que realment em ve de gust...

Mentrestat, per si algú encara entra al bloc amb l'esperança de trobar-li alguna cosa de nou, us enllaço reflexions de la frontera d'altres persones, que m'han agradat:

En Pasha explica la seva història amb la frontera, de quan era petit. Ho explica en gascó, però val la pena fer l'esforç de llegir-ho, a mi m'ha agradat molt. A més, ho ha titulat "Reflexions de la frontièra", cosa que m'ha fet molta gràcia (jeje, creant escola! :-P). Per acabar-ho d'adobar, parla de la Guingueta. Una de les meves particularitats (rareses, que li agrada dir-ne a la Marta) és que recordo molt poques coses de quan era petita. Suposo que per això em fa tanta il·lusió recordar coses. Doncs bé, recordo que un cop, quan era petita, els meus pares ens hi van dur, a la Guingueta. I em sona que ens n'expliquessin alguna cosa important, però no recordo què era. Llegint aquest post, he pensat que segurament devia tenir a veure amb la frontera... quan els vegi els ho preguntaré.

En Joan explica com travessa la frontera caminant (m'ho apunto per quan tingui un cap de setmana lliure, això! si algú s'hi vol afegir que m'enviï un mail), i parla de la gent que ha salvat la vida, o ho ha intentat, travessant la frontera. Ves per on, jo encara no havia pensat en això. La idea de passar la frontera fugint d'algú... La frontera convertida en una mena de versió crua del "casa" de quan jugàvem a fet i amagar, però en un joc molt bèstia. El post m'ha encantat, així que també el recomano. L'ha titulat cap a l'empordà. Clar, d'aquí a l'Empordà hi ha una frontera pel mig...

I finalment, una foto que m'ha enviat el Lleo, de l'últim cop que vaig travessar la frontera. Anava amb ell i la Marga, i se'ns va acudir aprofitar que anàvem en cotxe per descobrir inexplorats i selvàtics camins seguint la costa...



Aquí ens teniu al Lleo i a mi (la Marga no surt perquè estava tirant la foto) acabadets de passar la frontera, enmig del no-res, mirant un mapa per intentar descobrir on érem... on vam parar quan em vaig posar a dir "si no s'acaben els revolts d'una vegada vomitaré".

8 de maig

Avui semblava que tot Tolosa s'hagués quedat morta: ni un cotxe, ni una ànima pel carrer. Ni ambulàncies, i això que segueixo vivint al costat de l'hospital. I a la residència tampoc no hi ha gairebé ningú. Si no fos que ja m'havien avisat, m'hauria pensat que la moguda d'ahir sí que havia acabat en desastre, en plan mecanoscrit del segon orígen, i ens havíem salvat només els que sabem parlar algun patuès (i jo, per sort, tinc el nivell D d'un dells).

Tonteries a part, tanta calma quasi que m'ha angoixat, així que tot i que tampoc hi havia classe (els dimarts i els dijous em toca francès), a la tarda he anat cap al centre igualment. Allò era tota una altra cosa! Els carrers i els bars eren plens com una tarda assoleiada de dissabte. I és que avui som 8 de maig.

En tornar a casa ho he buscat a la wikipedia: avui és l'aniversari de la fi de la 2a guerra mundial. Una bona cosa a celebrar, trobo. D'ara en endavant procuraré recordar-me'n.

Reflexions de la frontera 3: Demà ja no hi seré

Aquest cop em feia una mandra terrible baixar a Barcelona: La sensació d'haver-hi estat feia tres dies era massa gran. A més, encara que costi de creure, a servidora li agrada la vida tranquil·la i reposada i tant anar amunt i avall més aviat m'atabala una mica...

Com sigui, aquest cop l'estada a Barcelona ha sigut millor que l'anterior: tot i que igual d'estressant podem dir que m'ho he muntat millor i m'he pres amb més calma tot el que volia fer. I això ja està bé, tot i que m'hauria agradat veure algunes persones que no ha pogut ser... Però estic segura que la propera expedició ja serà fantàstica!

Amb tot, m'he quedat amb la sensació de viure en un etern "demà ja no hi seré". Avui sóc a Tolosa, fa tres dies era a Barna i després del juny no tinc gaire clar d'on em deixaré caure... hi ha tantes possiblitats! M'agradaria poder viure aquí i a Sants a la vegada, sense renunciar a tornar a Alacant... o potser és al Trentino on vull tornar o conèixer millor Lisboa... i si m'aventuro a un altre lloc nou? El món és gran, el futur és incert i costa tant decidir-se per una sola cosa...

El "demà ja no hi seré" enganxa. Vol dir "agafa ara el que tens a l'abast", fa que la vida corri depressa i provoca papallones a l'estómac, perquè tot és ara o mai. Però com tot el que enganxa fa enyorar també el contrari, la vida reposada i les arrels. Aquí faig plans per quan torni a Barcelona, i allà faig plans per quan torni aquí... Tinc ganes d'arrelar? Potser sí. O potser em fa por. Si faig arrels, quan tardaré a voler a tornar a marxar?

Reflexions de la frontera 2*: El mercat

Un dia la Maria em comentava que, des de Ripoll, a vegades pujàven a Perpinyà, en lloc de baixar a Barcelona, per comprar coses. Em va posar d'exemple els còmics.

Opció sensata, anar al costat del nord de la frontera a comprar còmics. Pels aficionats als còmics del sud, travessar la frontera és una meravella: Aquí hi ha botigues de còmics a cada cantonada! Lluny de ser aquesta mena d'art marginal reservat a freaks i adolescents que sembla que sigui a casa nostra, aquí els còmics són llibres normals. O potser fins i tot apreciats. Vas caminant pel carrer i veus còmics i còmics que et criden des dels aparadors. I, pel que he vist, també en llegeixen noies i persones grans. I això que dic de les noies no és trivial; al sud, ser aficionada als còmis i, a més, femella, vol dir ser dos cops freak (que m'ho expliquin a mi que, a més, m'agraden els ordinadors i la ciència ficció...).

Com sigui, no parlaré ara de com de subvalorats estan els còmics al sud de la frontera; només volia dir que en aquest sentit, la diferència d'oferta entre el nord i el sud és abismal. I val a dir que en això els del sud estem moooooolt allunyats d'Europa.

Algun espavilat podria dir que al nord l'oferta és més gran que al sud perquè hi ha més demanda. La resposta és la mateixa que pel que fa a la telebrossa: Si no hi ha una oferta de qualitat no hi haurà mai demanda. Si al sud no ens arriben bons còmics i els pocs que arriben queden en ambients marginals, la gent no pot conèixer-los i demanar-ne més. Així de fàcil.

He vist més diferències, pel que fa al mercat. Per exemple, els mercats-mercats, això de les paradetes a l'aire lliure. Aquí hi tenen una afició enorme, al centre fan mercat cada dos per tres (jo ja he descobert el dels dimecres, al Capitol, i el dels diumenges, a St. Serni, i m'han dit que també en fan dissabte, no sé on). I també els encanten les fires d'antiquaris, i en fan tot sovint.

Una altra cosa que m'ha sorprès sobre les diferències del mercat és la gran oferta que hi ha de menjar preparat als supermercats. Al·lucinant! A qualsevol supermercat hi ha una nevera plena de menjar ja fet i d'allò més variat. No entenc com és que aquí n'hi ha tant més que al costat del sud. A més, entre el menjar preparat n'hi ha moltíssim per a vegetarians, una cosa quasi inaudita a l'altre costat. No diré que m'encanti el menjar preparat, i la veritat és que procuro cuinar-me jo les coses, però sí que agraeixo moltíssim que no porti per sistema greix de porc. Què voleu que hi faci, em rebenta aquest costum de posar sempre trossos d'animals en el menjar, com si no es pugués viure sense!

Per què aquesta deferència cap als vegetarians? L'altre dia vaig estar parlant amb uns vegetarians autòctons i, pel que em van dir, no és que sigui una opció gaire ben considerada, aquí, tampoc. Aleshores...? Crec que més aviat deu tenir a veure amb això del colesterol (no he sentit mai a dir d'un vegeterià que tingui aquesta cosa) i amb el tema del control de pes (en canvi, vegetarians amb sobrepès sí que en conec; així que compte). En fi, sigui per una cosa o per una altra, el cas és que aquí les neveres dels supermercats estan plenes de menjar sense animals. Si més no, en comparació amb el sud de la frontera.

Una altre detall sobre les diferències del mercat, és que aquí fa un mes que es comercialitza l'EeePC i al sud no. En vaig veure un un cop i em va robar el cor; des de llavors que hi penso cada dia, així que suposo que es pot dir que n'estic enamorada. A veure si quan acabi la meva aventura tolosana em queda algun duro i me'n puc endur algun cap a casa...

Així que amb el temps que porto aquí ja he vist que per bé o per mal això que els mercats són iguals a tota la Unió Europea no és gens veritat. No sé el perquè, però també en això la frontera continua sent-hi.

--------------------------------
*Algú es pensava que m'havia oblidat de la meva sèrie sobre la frontera?