La domadora de feres

No fa ni dos mesos que comparteixo pis amb el Robi (pagant jo totes les despeses, però això és una altre tema... :-P) que ja ha quedat ben assentada una nova fita en l'amansiment de la bèstia: si està despert (cosa que no passa mai abans de les 20 h) i m'apropo a la gàbia, ell ve cap a la reixa. El sistema de domesticació és superfàcil: simplement, cada cop que ve, li dono una pipa entre els barrots. Així que en mes i mig he aconseguit que la bestiola interactui una mica amb mi, i que quan em vegi se m'apropi. Segur que sembla una tonteria, però pel que he llegit, amb un roborowski, ja es prou que no foti el camp corrents només veure't... així que ja em sento ben pagada!

El supertitular

Llegeixo a La vanguardia que "Los abortos crecen un 10%, sobre todo entre las mujeres de 20 a 29 años y las menores de 19". Tot i que la llegeixo perquè me la regalen, dir les coses d'una manera tan idiota em sembla impropi d'aquest diari. Passo la pàgina sense fer-ne cas, però el supertitular em raca. Per què no han dit, senzillament "entre las mujeres menores de 30 años"?

Unes pàgines més enllà m'adono del meu error. El titular, ho deixa ben clar: no és entre les dones de menys de trenta anys! O sí, però amb l'excepció de les de 19! Ves per on, la notícia comença a interessar-me.

Torno a buscar-la. Si l'avortament ha augmentat en general entre les dones de menys de 30 anys, per què aquesta tendència no afecta a les de 19? Són més previsores a l'hora de mantenir relacions sexuals? Accepten la seva maternitat en cas d'embaràs-sorpresa? Totes dues coses alhora? El tema m'intriga molt. Per què es comporten, en general, de manera diferent a la resta? Han tingut una educació diferent a la de les seves companyes un any més grans o més petites?

Llegeixo l'article amb curiositat, però no trobo la resposta enlloc. És més, l'article ni les menciona, les xicones de 19 anys! Potser és que els redactors tenen una filla d'aquesta edat i no volen ni parlar-ne. Aneu a saber...

=======================================================================================

Queda demostrat que si bé el Qué té el rècord indiscutible dels supertitulars, no en té l'exclusiva :-P

A Maraglida

Una altra cosa que em fa feliç i, a més, és gratis, és escoltar aquesta cançó.



Per cert, m'acabo de fixar que totes les coses que havia dit al post anterior són gratuïtes! Genial, que a partir del dia 20 sempre vaig justa de pasta!

Coses que em fan feliç

La Marta m'ha encarregat una llista de sis coses sense importància que em fan feliç... Jo no diria que són coses sense importància, però aquí hi ha sis coses que em fan feliç:

1.- Un mail, un sms, una trucada d'algú a qui estimo i fa temps que no veig
2.- Córrer, córrer i córrer fins a sentir-me refotudament cansada
3.- Adormir-me al seu costat
4.- Saber que hi ha gent que m'estima
5.- Mandrejar el dissabte al matí sense cap càrrec de conciència
6.- Que el Robi se m'enfili a la mà

Aquestes són les sis primeres coses que se m'han acudit... però vaja, segur que en tinc moltes més!

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
MERCÈ!!! Tu també tens un encàrrec...!

Del banc de sang

Des que sóc major d'edat que vaig a donar sang més o menys un parell de cops l'any. A canvi, del banc de sang, n'he rebut una postal cada Nadal, moltes anàlisis, cartes avisant-me quan la unitat mòbil aparca prop de casa, força berenars abundosos (des de fa un temps, a base de menjar ecològic!) i nombrosos regalets de mercandatge. A part de la tranquil·litat que dóna pensar que si tinc un accident o m'han d'operar les possibilitats que mori dessagnada són més aviat poques... bé, potser ho hauria d'haver posat al principi, això, però és que em semblava tant evident...

El cas és que dilluns en vaig rebre una cosa nova: una trucada. D'entrada, una trucada del banc de sang impressiona per principi, perquè està clar que no durà bones notícies. Era per dir-me que anaven molt i molt baixos; i això també impressiona! D'entrada, si destinen una persona a telefonar un a un els donants de vulgar 0+ deu ser que el tema està realment malament!

Dilluns, però, es presentava embolicat. Vaig dir tímidament que tenia la tarda molt liada, que si hi podia anar l'endemà. La noia va semblar sorpresa i em va dir que és clar, que anava bé qualsevol dia de la setmana, de no sé quina hora a vuit del vespre. Saber que no era que en aquell moment tenien un accidentat sobre una taula dessagnant-se em va tranquil·litzar --També em va tranquil·litzar saber que no esperen tan a l'últim moment per trucar.

D'entrada he de dir que per a mi la donació de sang entra de ple dins dels deures cívics bàsics. Per començar perquè tothom, jo també!, dóna per descomptat que si mai necessita sang n'hi haurà de disponible, però resulta que la sang encara no es pot fabricar artificialment i, per tant cal deixar-se punxar de tant en tant. Així que lluny de ser un gest altruista, en el meu cas és l'egoïsme pur de voler assegurar-se les bosses de sang del demà... això sí, intolerablement egoïsta és esperar que hi hagi sang sense haver-ne donat mai!

Després, també hi ha l'egoïsme d'esperar que hi hagi sang si la persona que la necessita és algú estimat. En tercer lloc hi ha una cosa semblant a l'agraïment, perquè a aquestes alçades ja conec algunes persones que en algun moment de la vida han rebut una transfusió. I finalment, és clar, hi ha una part generosa en això de la donació...

Així que dimarts vaig anar cap al Clínic. Em va sorprendre que els entorns de l'hospital estaven plens de cartells d'aquells de "amb una vegada no n'hi ha prou". No sé si sempre n'hi ha, però us asseguro que aquesta setmana n'hi havia moltíssims! Un cop dins de l'hospital, sota tots els rètols del banc de sang hi havia cartells on hi deia alguna cosa així com "necessitem sang de tots els grups". Bufa! La cosa semblava realment greu!

Al bang de sang la cosa va anar com sempre. Potser hi havia una mica més de moviment que normalment, senyal que la campanya funciona. La doctora que feia les entrevistes i els infermers, amables i simpàtics com sempre, que per mi que els seleccionen especialment per estar-se allà.

La punxada em va fer mal, és clar, i vaig passar tota l'estona sense mirar-me la bossa, que em fa molta angúnia! Això ho comento només si algun no-donant es pensa que els donants som insensibles al dolor o a l'angúnia... Val a dir, però, que donar sang tampoc no és del tot desagradable.

I després, el berenar i el regalet! Aquest mes estan de superoferta i m'han regalat dues entrades pel Cosmocaixa! Ganga! Des que el van obrir que no hi he tornat a anar. Ja us ho explicaré...

Caps de setmana

Una de les meravelles de NO fer doctorat és que es tenen els caps de setmana lliures. No intentaré fer creure a ningú que quan feia la tesina em passava tots els caps de setmana tesinant, però sí que és veritat que hi pensava a totes hores, i que fes el que fes tenia al cap la idea constant "hauria d'estar fent tesina".

Ara, en canvi, des que vaig presentar la tesina, vaig a festes, cuido del Robi, jugo amb l'ordinador, surto d'excursió per Collserola, o vaig a passar el cap de setmana més llunyet i un munt de coses més que no he explicat al bloc.

En síntesi, em deidico al noble art de passar dies i espero que empènyer anys sense cap mena de càrrec de consciència, i modestament crec que se'm dóna molt i molt bé. Sens dubte, he trobat la meva veritable vocació. A vegades penso en l'època en que volia ser investigadora amb nostàlgia, i segurament quan sigui vella m'hi referiré com "els bons temps". Però també hi penso els diumenges com avui que em llevo a migdia sense cap preocupació (avui fins i tot ja havia fet la neteja setmanal!), i llavors estic contenta d'haver decidit no contiunuar. Deu ser que no tots servim per a tot.

Bàrbars al volant

Ahir vaig haver de travessar la Diagonal. En principi, això no és gran cosa, tot i que, per si algú no ho sap, és una via d'entrada a Barcelona i el carrer més refotudament ample de la ciutat. Però com que som en un país civilitzat, hi ha semàfors. A mi un cop, fa molts anys, se'm va acudir travessar-la pel dret, sense esperar al semàfor, i crec que és la única vegada que he dit "no ho faré mai més" i realment ho he acomplert. Experiències que ofereix la vida, tu.

Però ja he dit que mai, mai més, m'ha passat pel cap no esperar-me el semàfor. Així que ahir em vaig esperar. Tothom sap que els semàfors estan programats per beneficiar els cotxes, tot i que concedeixo que Barcelona, tot i la política repugnant que té constament en mobilitat i en urbanisme, en general té els semàfors molt millors per als vianants que qualsevol altra ciutat on hagi passat més de 15 dies. Però l'avinguda Diagonal és una de les excepcions i els vianants ens hem de passar una bona estona esperant per passar. No té res a veure amb el tema, però la Plaça Espanya és una altra excepció i segurament la més esperpèntica, i un dia que tingui mooooooooooooooolt de temps cronometraré quant de temps triga un vianant a fer la volta sencera (ja us n'informaré).

El cas és que finalment el semàfor se'm va posar verd. Creuo el primer lateral, passo per la zona de passeig amb carril bici inclòs, creuo la part central, creuo la via del tramvia (amb els seus al·lucinants mil cartells de "Atenció: tramvia", com si algú pugués travessar aquella via de tramvia sense adonar-se'n...) i arribo al segon lateral. Després de tot això el meu semàfor seguia verd, però ves per on, que el dels cotxes és d'aquells que no es posa mai vermell. Estava en àmbar.

Servidora no ha anat mai en una autoescola, i està convençuda que als conductors no se'ls explica que davant d'un pas de zebra, si un vianant vol passar, els cotxes s'han d'aturar. Siguem seriosos, quan un cotxe s'ha parat davant d'un pas de zebra? Que darrere un volant la gent es torna salvatge és sabut per tothom, però no entenc per què els vianants ho consenteixen i solen esperar pacientment que hagin passat tots els senyors del volant. --De manera que els passos zebra són refotudament inútils, perquè si per travessar cal esperar que hagin passat tots els cotxes, no cal que hi hagi res pintat a terra.

En tot cas, jo ja fa molts anys que he après que a l'hora de passar un pas de vianants el que cal fer és agafar aire i avançar amb fermesa, si pot ser mirant a la cara al conductor, que és més digne morir dempeus en un pas de vianants que viure esperant que els conductors compleixin les normes de trànsit. I mira que és xorra morir atropellat en un pas de vianants, eh?

El que em va passar ahir al segon lateral de la Diagonal és que el cotxe va accelerar. Oblidant tota la meva dignitat de vianant, vaig fer un bot enrere. El següent també va accelerar. I jo plantada a mig carril. I el tercer, també. Quan va arribar el moment del quart ja havia recuperat la dignitat i vaig fer un pas endavant confiant que si havia arribat la meva darrera hora el conductor es passaria totes les que li quedessin en una presó de merda. Afortunadament, va ser prou intel·ligent per decidir estalvar-nos problemes als dos i jo vaig aconseguir acabar de travessar el carrer d'una puta vegada.

Algú es preguntarà a què ve ser tan malparlada de cop. Doncs perquè estic realment emprenyada. La cosa va molt més enllà de la falta absoluta de cortesia o de no seguir les normes que ens permeten a tots moure'ns pel carrer. La realitat és que els cotxes van accelerar sabent que jo m'apartaria. Perquè si no m'hagués apartat, m'haurien fet mal, potser molt. I això és el que relament em fot, perquè d'això se'n diu intimidar. I puc ser molt comprensiva amb la pressa que tenien els bons conductors (per cert, que jo també en tenia), o amb l'estrès (ídem) i amb mil òsties amb vinagre més, però les intimidacions no es poden tolerar. De què anem?

Jo no desitjo la mort a ningú, però sí una bona òstia a la següent cantonada que els deixi prou intimidats com per no agafar un cotxe mai més. Fins aquí podíem arribar!

I és que a cada cotxe segut al volant,
dins de cada cotxe pitjant el pedal,
dins de cada cotxe mirant-se al mirall,
disfressat d'home normal trobareu un animal.

Expandint-me

Per algun motiu difícil d'individualitzar, durant els dos últims mesos al meu cos li ha donat per expandir-se, en plan gas, ocupant tot l'espai disponible dins la roba (o més!). Ara com ara, la cosa és incipient, però a mi comença a tocar-me la moral, sobretot cada matí, quan penso que aviat hauré de deixar de respirar per cordar-me els pantalons. Així que l'altre dia se'm va acudir que calia posar-hi remei.

Procuro tenir-ho en compte a l'hora d'anar al supermercat. Em mentalitzo: només verduretes i coses sanes. Vaja, però ni pensaments de renunciar a la deliciosa llimonada a la que estic enganxada des de l'estiu! Qui ha parlat de renúnices?! I vaja, ha sigut Tot Sants, i no comprar castanyes seria una blasfèmia! Per compensar-ho, em poso a buscar ensaladilla russa (de pot, sí, que passa?!). Passo per la zona de la brioixeria industrial sense ni mirar-la. No trobo el pot, torno a passar per davant la brioixeria, segueixo sense trobar el pot. Al final he comprat castanyes, llimonada envasada, un pot d'ensaladilla russa i un pot de maionesa. Light, això sí.

Setmana nova, vida nova. A la feina m'emporto un parell de pomes per l'hora del cafè. Una ganga: cuida la línia i l'economia en un sol gest! Així de pas compenso econòmicament el sobrepreu de la maionesa light. Quan arriba l'hora de la pausa, però, estic defallint de gana i les meves pometes em semblen tan tristes que baixo al bar a menjar-me un entrepà. I un cafè amb llet amb doble de sucre... En fi, m'aconsolo pensant que segurament un donut hauria sigut pitjor...

La vida continua i arribo a casa a les tres, amb l'entrepà de mig matí ben digerit i afamada altre cop... Mentre em preparo una nutritiva (i baixa en calories) amanida m'acabo la bossa de patates fregides que NO havia comprat al súper l'última vegada, si no la penúltima, assumint que el meu passat m'ha traït... Per postres, uns quants panellets que ha fet la meva mami amb tot el seu amor. No podia no menjar-me'ls, no?!

I mentres, em pregunto què li passa al meu volum, que no para de créixer... Inexplicable, oi? Definitivament, a partir de demà torno a anar al gimnàs... o de demà passat, vaja...

Virtual pets

Durant l'època que el Griset ja havia mort i la Blanqueta era clar que no estava per brocs, em vaig fer un virutal pet, una mascota virutal, a Pet Society.

En principi, un virutal pet té força avantatges sobre els real pets: hi jugues quan vols, no els surten malalties i t'estalvies una pasta en serradues, veterinaris i medicaments. La realitat, però, té l'enutjós costum d'acabar-se imposant, i el que havia de ser un simple hobby per passar estones mortes s'ha acabat convertint en el joc més tonto i viciós al que hagi jugat mai. M'he enganxat a Pet Society!

El joc és senzill: tu tens una mascota, que és una mena d'ésser indescriptible d'aparença lleugerament humanoïde (en el meu cas, es diu Iula i és de color verd turquesa) i que viu en un poble amb altres éssers com ell. El joc és com jugar a nines: Pots canviar la robeta del pet, arreglar-li la caseta, donar-li menjar, netejar-lo, jugar-hi a diferents jocs i visitar els altres pets a la seves casetes. A còpia d'anar jugant amb el pet va guanyant punts i diners. I amb els diners pots comprar-li menjar, més robeta i coses per la casa. I tot això amb la finalitat de... guanyar més punts!

En principi el joc és curiós i distret. Però a mida que t'hi vas ficant va enganxant-te més i més. Si al principi ja t'estava bé la cadireta que tenia, tard o d'hora acabes decidint que vols que tingui un sofà i una butaca de disseny, i una bona prestatgeria per posar els trofeus que va guanyant... i al final et trobes agregant gent al facebook només perquè ells també tenen un pet, i així els pots anar a visitar i guanyar més punts i més diners per finalment poder comprar un llit, perquè ja no et sembla bé que el teu pet virtual dormi per terra...

Suposo que hi deu haver qui trobi que aquests jocs són absurds. Jo estic jugant amb la Iula i quan em pregunto per què vull que guanyi més punts i més diners virtuals em llença una veritat a la cara. El joc no acabarà mai, i no té més finalitat que ell mateix. No hi ha ni guanyadors ni perderos, jugues simplement per seguir jugant, pel gust de fer-ho. Com la majoria de coses a la vida, no?

Curs nou, vida nova

Ja ens hem plantat a 21 de setembre, i això vol dir que porto 21 dies intentant-me adaptar al nou curs. Afortunadament, no cal fer els canvis de cop, i he descobert que gràcies a Déu a molts llocs el curs comença a l'octubre. Ganga, que així no cal córrer tant.

La gran novetat del curs, i un dels cercles més grans que es tanquen, és que he canviat de feina. He deixat això dels traductors i he tornat al món de la dinamització lingüística, que també està força bé.

Relacionat amb el canvi de feina, des del dia 1 que tinc les tardes lliures, i això mola molt, però no sé com m'ho faig que sembla que les tardes s'ocupin soles... com sigui, he estat molt enfeinada fent neteja general de la casa, intentant organitzar el principi de curs, i descansant, que vés per on, he decidit que ho necessito. Encara no he acabat l'organització general de la casa, però el setembre s'acaba aviat, de manera que ja m'espavilaré aquesta setmana.

També em va caldre preparar la meva presentació pel congrés de la SEPLN, que va ser el cap de setmana passat a Madrid, i que jo vaig viure com el meu comiat, temporal si més no, del fantàstic món de la traducció automàtica. Trista i feliç alhora, que complicats que som els humans... El cas és que ara m'espera un horitzó no només de tardes lliures, si no de tenir també lliures els caps de setmana, que això sí que és una gran novetat!

Per omplir les tardes m'he apuntat a danses orientals i danses afrocaribenyes, tinc pendent passar a apuntar-me a francès i a aranès si al final fan el curs. I pel que fa als propòsits de principi de curs... són tan evidents que passo de comentar-los aquí.

La carme al país dels gots I: L'avió

Ahir em vaig llevar a les sis del matí. Per maxiseguretat, dos despertadors i una trucada d'aquesta santa dona que és ma mare, que es desperta a les sis del matí per a mi i que farà les cures al Griset mentre servidora estarà passant-s'ho bé, ai volia dir treballant, per terres germàniques.

Em porta fins a l'aeroport el meu gentilhome preferit, que s'està guanyant el cel fent-me de taxista. Sort que m'acompanya, perquè feia mil segles que no acafava un avió, i no recordava com anava això de mirar on has de fer el check-in i blablabla. Que l'avió està molt bé, però tota la conya de l'aeroport és un rollo. Bé, per sort, tinc bona companyia.

Passo totes les línies de seguretat sense gaires problemes, només que es veu que els ordinadors s'han de passar pels raigs X fora de la funda. Un cop davant la porta d'embarcament, el tema de conversa estrella és l'accident de Madrid, entre gent acollonida i gent dient que en comparació és molt menys segur el cotxe.

Vaig en AirBerlin, aquesta empresa coneguda pel seu respecte a la pluralitat lingüística. Per qui ho vulgui saber, tota la premsa que ofereixen és en alemany, la revista de l'empresa és en alemany amb algunes coses traduïdes a l'anglès i les hostesses parlen alemany i anglès. Vull dir amb això que no sembla que tinguin res especialment en contra al català, més aviat sembla que no els agradi la diversitat lingüística en general. Bé, sí, ens posen una gravació en castellà sobre les mesures de seguretat de l'avió. Suposo que hi deuen estar obligats legalment, i mentre la sento penso que per tres duros més podríen també tenir la gravació en català. Ara bé, si els catalans no tenim cap llei que obligui a les companyies que operen als nostres aeroports a donar les indicacions de seguretat també en català la culpa no és d'AirBerlin.

Dormo tot el viatge, i arribo a Dusseldorf maleïnt la tecnologia que ha fet que el viatge sigui tant curt. Lleganyosa i carregada com una mula em trobo en territori alemany.

La meva primera experiència amb la llengua alemanya, doncs, és en aquest deliciós terra de ningú que és l'aeroport. D'entrada, sembla fàcil: vaig a les toiletten de damen, i dins hi ha una màquina de tampons i kondomi. Ho escric de memòria, de manera que potser faig faltes, però a grans trets ve a ser això. La panxa em fa rum-rum, i llavors entro en una cafeteria que a la porta anuncia el preu d'un café au lait mit un crossiant. I amb això ja em quedo raonablement tranquil·la de veure que tinc la supervivència assegurada.

Cap al congrés de l'AIEO

Just acabo de tornar de l'EOE i ja em toca anar-me'n una altra vegada; aquest cop, al congrés de l'Association Internationale d'Etudes Occitanes (síiiiiiiii, el nom està en francès. I el web també). Així que sembla que aquest estiu no surto de coses relacionades amb l'occità. Aquesta vegada, però, hi vaig per coses de feina, i tot i que quan ho vam decidir no podia fer-me més il·lusió, ara mateix el que més ganes tinc és de passar-me el matí dormint sense fer res. Ja he comentat a l'últim post que sóc una rància, és veritat. Tampoc tenia ganes d'anar a l'EOE i en canvi m'ho vaig passar molt bé; i segurament a l'AIEO em passarà el mateix.

El que em passa, per sobre de tot, és que tinc ganes de mandrejar, ja ho he dit. A part d'això, hi ha unes quantes diferències importants entre el congrés i l'escola.

Ja he dit que l'escola era com anar de colònies. Al congrés, en canvi, per començar, hi vaig a fer una presentació, i això sempre genera inseguretats --tot i que evidentment em sé de memòria el que diré. Associat al tema de la presentació hi ha el tema de la roba, que ja sabeu que a mi em preocupa particularment. Tenia la intenció de resoldre-ho posant-me el mateix que el dia de la tesina, però últimament plou molt i fa fresca, i suposo que a Alemanya la cosa pot arribar a ser terrible. No sé si el tema estarà com per anar amb brusetes de màniga curta...

I el tercer tema d'agobio, vés per on, és el fet d'haver d'anar a Alemanya. Anar a Alemanya a un congrés d'occitanistes que parlen en francès em sembla esperpèntic. M'agraden els experiments lingüístics, però no quan vaig carregada amb una maleta i un ordinador. Boh, i és que evidentment jo no sé ni un borral d'alemany, i el meu anglès fa bastanta pena... Bé, segur que me'n sortiré, el que no sé és què em costarà.

Sobre aquest congrés, a més, hi ha tres coses que em fan estar una mica trista. La primera és que hi vaig a presentar un projecte que segurament em va marcar, però que ja fa uns mesos que es va acabar. La segona és que és la última cosa que faré per l'empresa on treballo, perquè canvio de feina, i les últimes coses mai són fàcils. I finalment, tinc una mica la sensació d'estar-me acomiadant del món òc. Si més no, temporalment. Però el cas és que ja no tornaré a Tolosa, ni treballaré més amb la llengua occitana, i serà l'últim cop que veuré els membres de la comi. Tot això són coses que em fan estar trista, encara que sé que la vida dóna moltes voltes i que aneu a saber què ens guarda el futur. Però si més no de moment, m'acomiado d'això. I jo sóc més de cops de porta que de comiats llargs... En fi, que aguantaré el tipus, i amb un somriure, ja ho veureu :-) Si a l'hotel hi ha internet ja us informaré com cal.

I quan torni, un cap de setmana dormint i... vida nova!

========================================================================

ps.- suposo que es va entenent per què últimament escric tant poc, no? Vaig bastant liada... amb tantes voltes!

Només per a tu

Heus ací un dels cercles que s'han tancat.

De colònies al nord de la frontera

Demà, si tot va bé, torno a travessar la frontera per anar al meu país del nord. Em fa molta il·lusió tornar-hi, després de tant de temps! De fet, fa 41 dies que vaig marxar de Tolosa, però el tic-tac no s'ha aturat en absolut i a mi em sembla que fa moltíssim... De tota manera, aquest cop no me'n vaig a la meva ciutat preferida, sinó a l'Escòla Occitana d'Estiu, a Vilanòva d'Òlt, a veure si aprenc a parlar òc com Déu mana.

Per començar, he de dir que des que me n'anèri de Tolosa ai pas parlat òc, de manera que el tinc bastant rovellat, i això que el nivell de partida ja no era gaire alt... espero posar-me al dia ben depressa!

Sobre l'escola occitana d'estiu, no en sé gran cosa, no hi he estat mai, però mirant el programa sembla interessant, i divertit! La veritat és que tinc la sensació d'anar-me'n de colònies. Que me'n vau de colonias al país d'òc. Juas, que fort!

Bé, val a dir que em fa una mica de mandra això d'allunyar-me altre cop dels meus Borrellonets (per cert, que us dec un informe sobre el seu estat de salut!) i de les meves plantetes (íd.), i que no sé si tinc ganes de fer vida comunitària i de compartir habitació, que servidora amb els anys s'ha tornat comodona... A més, quan era petita, les colònies i els campaments eren la única manera que hi havia d'esquivar els pares, però ara... per què hauria de sortir de casa, si a casa no hi ha ningú que molesti?! En fi, que nossenossé. D'altra banda, és només una setmana, de manera que suposo que no tindré temps de cansar-me de col·lectivitats. A més, l'any passat a l'estiu vaig estar d'albergs i m'ho vaig passar superbé, precisament, amb això de la vida col·lectiva. I finalment, que em moro de ganes de tornar a sentir parlar occità!

Així que això, que me'n vaig una setmaneta de colonies al país del nord. Espero tornar amb un munt de batalletes per explicar, que últimament el bloc està mig mort...

Voltes i més voltes

Suposo que si em queda algun lector es deu preguntar què estic fent, que ja no escric. Doncs el cas és que durant l'últim mes he estat d'allò més enfeinada donant voltes i més voltes. En tots els sentits possibles. Donant voltes i més voltes pensant què fer amb la meva vida, i donant voltes i més voltes amunt i avall que no sé què passa que no paro quieta ni dos dies.

També la meva vida s'ha posat a donar voltes i més voltes, i en un obrir i tancar d'ulls ha virat en rodó, s'han tancat un parell de cercles i s'han obert una pila de línies noves. No ha sigut gens fàcil, i en realitat ha calgut prendre algunes decisions doloroses. Com va escriure el Krap_, "de cops es dur de s’arrestar, n’importa pas el rodal, tot simplement és dur de s’arrestar." Hi estic d'acord, però què hi farem, que això deu ser part de la vida...

De moment em quedaré a aquesta parada, intentaré adaptar-m'hi i aprendre a estar-hi bé. Veurem si me'n surto. I si no, tornaré a agafar el Talgo, i cap a algun dels molts destins que ofereix.

Born to be alive!

He passat les dues primeres setmanes a Sants convençuda que estava completament deprimida. Però dissabte, sentint la versió de Dr. Calypso de Born to be alive, al concert que van fer per la festa major del Poble Sec, em vaig adonar que, sense haver-me'n adonat, l'última setmana ha sigut de les més bones de la meva vida. I em van venir moltes ganes de celebrar que segueixo viva. Que voleu que hi faci, sóc així de dramàtica. D'acord que em toca prendre algunes decisions sense tenir-ne cap ganes, però per la resta, he de reconèixer que les coses m'estan anant refotudament bé, i segueixo immersa en la dolce vita...



No he trobat la versió de Dr. Calypso, però amb Village people suposo que també va bé... Imaginin-se la Carme ballant això davant del mirall del passadís...

De festa a ca'ls francesos

Al final, dilluns vaig anar a la festa dels francesos. Havia quedat amb la meva amiga Vero i teníem a escollir entre algun dels bars de sempre de Sants que, sense voler desmerèixer-los, estan tots bastant vistos, o una festa gratis a Pedralbes organitzada pel còlsul i el director de l'institut francès.

I vaja, espero que els amics del costat nord de la frontera no se m'ofenguin, però també em feia una mica de gràcia això de celebrar la revolució francesa, pel tema aquest de treure's de sobre la monarquia i declarar això dels Drets humans. Vull dir que, segurament, si hagués nascut al nord de la frontera, estaria tipa de sentir les gràcies de la revolució, però des d'aquí el sud es veu com una cosa bastant guai...

El cas és que ens vam posar una mica mones i cap a Pedralbes falta gent. Els objectius de l'expedició eren:

1. aconseguir entrar a la festa
2. aconseguir una copa de xampany sense haver-la de pagar
3. pescar un bon partit dels que corren per Pedralbes, que una ja té una edat i ha de començar a preocupar-se de coses serioses
4. pescar un bon partit etc. i que tingui una casa a Tolosa

Val a dir que com que cap de les dues acostuma a voltar per aquell barri, ens va costar una mica arribar-hi, i al final ens hi vam plantar que ja era una mica tard, però vaja, que la festa encara durava.

Quan hi vam arribar vam veure que hi havia força mossos d'esquadra a la porta, i per un moment vaig pensar que potser havien prohibit la festa, per això de donar idees sobre què cal fer amb els Borbons... Però no, més aviat semblava que estaven protegint la festa. També hi havia dues segurates, que ens van fer ensenyar la invitació i els passaports. I ja està, ja érem dins! Objectiu número 1 acomplert.

Un cop dins, hi havia música i gent molt ben vestida, que em van fer sentir una mica com una verdulera de Sants, que segurament és el que sóc, que aquestes coses crec que són genètiques i jo vinc d'unes quantes generacions de verduleres de Sants. També hi havia dues barres magnífiques amb pastissets, però eren d'aquests que tenen molta nata (molt al gust francès però que a mi no m'agraden gaire perquè embafen), i amb cambrers que repartien begudes. Així que l'objectiu 2 va quedar acomplert fàcilment. I també hi havia una barra de cerveses Damm, on unes senyoretes repartien gots de cervesa, i et deixaven escollir entre cinc tipus diferents! Wow, no ho havia vist mai, això! Deu ser de les coses que només passen a Pedralbes...

En fi, que la festa va estar molt bé, vam estar ballant i bevent xampany, i de seguida se'ns van fer les mil i em vaig sentir que havia passat del dolce far niente a la dolce vita, que també mola bastant. Això sí, els objectius 3 i 4 no els vam aconseguir ni en pintura. Així que ens vam quedar atrapades en l'objectiu número 2 i vam repetir unes quantes vegades...

La parada equivocada

No fa ni 24 hores que sóc a Sants i ara ja estic convençuda que m'he equivocat de parada. Està clar que aquesta no és la bona. No sé per què m'entossudeixo en insistir, una vegada i una altra, que aquest és el meu lloc. En qualsevol altra parada hauria estat millor.

La vida és un Talgo

Torno a ser al Talgo. Aquest cop, però, com si el món s'hagués capgirat, Sants queda al Nord. I bé, una mica sí que es deu haver capgirat, perquè Tolosa, on corria la meva vida fa una setmana, ara queda molt i molt lluny.

Aquests dies a Alacant han sigut realment fantàstics, hi he estat molt i molt bé, i hi he vist molts vells amics --tot i que no tots els que hauria volgut. La Mireia és una amfitriona fantàstica, i m'he sentit molt bé a casa seva. I Alacant segueix tenint aquesta mena de llum màgica que enganxa un munt de persones. Un cop més ho he estat comentant amb gent de fora que s'han quedat atrapats per aquesta ciutat. Jo mateixa vaig viure una època en que em pensava que m'hi quedaria per sempre. Per què en vaig marxar no crec que tingui una resposta simple, i atribuir-ho a una sola causa (com m'ensumo que fa molta gent) seria simplificar la meva manera de ser d'una manera quasi insultant.

Des que he presentat la tesina, he estat treballant i dedicant el temps lliure, simplement, a viure. He quedat amb amics, he llegit, he jagut a la platja i m'he banyat. Això sí, durant tots aquests dies m'he sentit molt i molt cansada, i amb molta i molta gana! Sembla que la meva son i la meva fam no s'acabin mai. Espero que em passi aviat! Suposo que tot plegat és que he tingut molts canvis en molt pocs dies. En realitat, en aquests últims deu dies m'han passat més coses que en qualsevol mes d'aquest any. Quan hi penso m'agafa una mica de vertígen.

I ara em toca tornar a Sants. Tinc ganes de tornar a cuidar-me dels meus Borrellons, i també de les plantes del balcó, que diumenge em va semblar que feien una mica de pena, pobrissones. I també necessito una mica de temps per fer la digestió de tot plegat, que ara mateix tinc la sensació que la meva vida corre dalt d'un tren. El bloc d'en Muñoz es diu Tardor a l'Euromed; El meu es podria dir La vida és un Talgo, per exemple. La vida corre en tren? O són fragments que passen entre un trajecte i un altre? Podem tenir diverses vides, una a cada lloc, o són totes la mateixa? He d'escollir en quina parada quedar-me? Ara que en tinc quasitrenta, quant de temps em queda per decidir on baixar?

Fet d'aigua i sal

Avui em trobo que no sé gaire on sóc ni on voldria ser... sóc jo, que em sento feta d'aigua i sal.