divendres, 22 d’agost de 2008

A l'Escola Occitana d'Estiu

Així és que la setmana passada me'n vaig anar a l'EOE. Llegint el final del post que vaig escriure abans de marxar em pregunto com puc ser tant profundament rància de tenir sempre tants i tants dubtes. Realment m'ho he passat bé, molt i molt bé.

L'Escola Occitana d'Estiu és una cosa ben curiosa. A grans trets, consisteix en ajuntar 24hores al dia durant una setmana sencera tot de gent que la única cosa que tenen en comú és que els agrada parlar occità. I per omplir el temps, per justificar la trobada, o perquè no sembli massa un experiment sociològic, hi ha activitats variades relacionades amb la llengua i la cultura occitanes. Si posessin càmeres de vídeo es podria fer un grand fraire la mar de curiós.

El primer punt curiós és el simple fet de tenir un grup gran de gent convivint. Ajunta gent prou de temps i obtindràs sempre resultats curiosos però segurament previsibles: amistats, enfados, ligues... Com a les colònies, vaja (o com a grand fraire, no?).

El segon punt curiós és el fet d'utilitzar la llengua d'òc. Bé, és evident que la gent ens comuniquem amb una llengua o una altra, de manera que fer servir occità, rus o anglès és igual de vàlid. El que passa en el cas de l'occità és que moltíssima gent no n'ha sentit a parlar mai, i la majoria dels que sí que n'han sentit a parlar es pensen que és una llengua morta. Jo puc assegurar que per a mi parlar occità és com parlar qualsevol altra llengua estrangera; em costa, em diverteix, a vegades em cansa i a vegades ho faig simplement per jugar. Ara bé, en el cas de l'occità, de tant en tant em passa pel cap que és una llengua que la immensa majoria dels seus parlants no tenen cap dret lingüístic reconegut i que moltíssima gent dóna per extingida. I aleshores la sensació és ben estranya, no sé explicar-la.

El tercer punt curiós del grand fraire és que la gent hi va pel gust de poder parlar occità. Per bé i per mal, és com ficar-se temporalment en una reserva.

I finalment, cal dir que de la gent que hi vaig conèixer pràcticament ningú va aprendre a parlar òc a casa; són gent que per algun motiu han decidit aprendre la llengua històrica del lloc on van néixer, o la dels seus avis, i malgrat estar estudiant-la i parlar-la amb dificultats, molts la consideren la seva llengua. I això no deixa de semblar-me curiós. Quan era a Alacant també vaig conèixer gent que havia decidit de gran fer del català la seva llengua, però la situació no em sembla comparable ni de bon tros.

Ja he dit que a l'Escola m'ho he passat molt bé. Per començar, hi he conegut persones que m'han agradat molt, i l'ambient era realment bo. Bé, dóno per descomptat que hi deuen haver els mals rollos inevitables que apareixen sempre dins les comunitats minoritzades, però jo no els he notats per enlloc.

Pel que fa a les activitats, hi havia cursos de llengua per donar i per vendre. Jo em vaig apuntar al curs de llenguadocià intensiu de nivell mitjà, sis hores al dia. La gent de la classe em va caure molt bé, i el professor, Bernard Vernieres, em va semblar una meravella de professor i de persona.

Els cursos de llengua no-intensius eren de dues hores al dia. Mentre els d'intensiu érem a classe, els altres podien anar a tallers de coses relacionades amb la cultura occitana: cuina, música (cant o dansa), història... A segona hora de la tarda hi havia conferències; després, a sopar d'horeta (a dos de vuit!!!) i a la nit, cada dia hi havia una activitat diferent: concerts, cine, conta-contes... i després, ball. I tot, en òc, és clar.

En fi, això, que m'ho he passat molt bé. Així que a veure si aconsegueixo anar-hi també l'any que ve...

Cap comentari: