L'hàmster cirurgià

Fa temps que tinc pendent passar el parte de com estan els meus borrellonets. La Blanca, després d'estar un temps fent-li ingerir un xarop i posant-li gotetes a l'ull, finalment es va curar, i ara té només una taqueta morada a la parpella que mica en mica anirà desapareixent.

El Gris, en canvi, són tot figues d'un altre paner: Estava obès, té una ferida darrere l'orella i una bola que no tocava en un testicle. El tema de l'obesitat es va resoldre més o menys fàcilment emprenyant-lo i fent-lo correr de tant en tant. La ferideta, per contra, ha anat creixent i no es cura mai, i la bola de l'ou cada dia era més grossa.

Dimarts vaig tornar a dur-lo al veter i va ser dramàtic: La bola de l'ou calia treure-la, i per això calia operar, és a dir anestèssia i quiròfan. Per acabar-ho d'adobar era a l'escrot, molt a prou de l'anus i la cosa segurament es complicaria, però amb possibilitats de salvar la bestiola. Un cop anestessiat es podria saber si la boleta era una infecció o un tumor. Si era un tumor, segurament tindria relació amb la ferida misteriosa que mai no acaba de curar.

Vaig dir que no, que passava d'operar-lo, que els animals es moren i que a mi operar-lo em semblava com a molt allargar-li la vida dos o tres mesos. Reflexions vàries sobre la mort i l'absurditat de l'existència que m'estalviaré de compartir, que no cal que acabem tots amb idees suïcides. El que deia: que amb molts mals de panxa vaig decidir no fer-lo operar. El veterinari va dir que ho entenia, que per ara l'hàmster sembla que està bé i que no li fa gens de mal, que li donaríem antiinflamatoris i analgèssics perquè la cosa anés lenta i no patís, i que quan comencés a patir de veritat (em va explicar com podia detectar-ho) podia dur-lo a sacrificar. Bé, ja em podeu imaginar a mi tornant cap a casa abraçada a la gàbia i amb els ulls humits.

Dimecres a la nit, a l'hora de donar-los el menjar, me'l miro i tenia un aspecte la mar de saludable, però ja tenia l'ou que en feia dos de l'altre, una cosa horrible, botoruda i vermella. Bueno, aquest cop sí que vaig acabar amb la llàgrima regalimant galta avall.

Dijous vaig anar a donar-li el menjar amb por de que ja no es mogués. Però sí que es movia, i se'l veia ben animat. Li poso la mà i se m'enfila fins a l'alçada del colze sense problemes. L'agafo per mirar-me'l com està i... wops, màgia! Us prometo que no m'hauria imaginat mai una cosa així. Els dos testicles tornaven a ser igual de grans, sense cap inflor ni vermellor. Això sí, el que abans havia estat inflat ara té un forat amb marques de dents. Fos el que fos el bulto, el Griset, ell solet, va decidir extirpar-se'l; i ho va fer bé, una cosa al·lucinant. Bé, donat el cas, diria que acollonant és la paraula precisa. No hi havia ni sang, ni crostes, ni pus ni res fastigós, i el bitxo se'l veia de meravella! Wow, encara flipo ara!

Així que ahir vaig tornar a dur-lo al veter perquè es mirés aquesta meravella. Crec que ell també es devia sorprendre, em va dir que tinc un hàmster cirurgià. Jeje, què us sembla? Li aconsello que obri una consulta?

Segurament era una infecció, i ara ja està tota neta. Em va dir que li posés desinfectant i un antibiòtic perquè no s'infecti i ja està. Bé, jo li faig cas, però em sembla que ha quedat clar que el meu Griset s'espavila bé tot sol.

La mala notícia és que sota la ferida que no es cura mai sí que hi ha clarament una bola (es pot tocar i tot) així que seguim amb el pla establert... Però estic bastant més animada de saber que el meu Gris se cuidar-se de si mateix.

=======================================================================

ATENCIÓ: NO PROVI A CASA SEVA D'EXTIRPAR-SE MIG TESTICLE A MOSSEGADES.