La Blanca està malalta

Encara que costi de creure, tinc tres hàmsters. Ara bé, ja es veu que només un em dóna tema per parlar. La Blanca, la mateixa que fa tres mesos que es va fugar, ara està malalta. Els altres dos viuen aparentment tranquils a les seves gàbies.

Val a dir que això no sempre ha sigut així. Quan era petit, el Gris va estar un temps vivint amb el seu germà Clic, al cel sigui, que fa uns mesos va morir d'un tumor (sí, els hàmsters també poden tenir càncer). Quan vivien junts la seva principal activitat era detrossar tubs de cartró i tirar-se'ls pel cap. Mentres, la Blanca, que vivia tota sola, va mantenir intactes els seus tubs, s'hi va muntar una casa i els va fer servir per dur a terme la seva primera fuga (va ser quan vaig començar a pensar que era una mica rara).

El cas és que es veu que els hàmsters són terriblement territorials, i que el joc de tirar-se tubs pel cap amb el temps evoluciona a una guerra a ungles i dents que no acaba fins que un dels dos desapareix. De manera que vam fer desaparèixer el Clic, simplement, donant-lo a una família que estic convençuda que el van cuidar bé fins a la fi dels seus dies.

Llavors, el Gris es va quedar sol. Va continuar destrossant tubs de cartró a soles, fins que un dia se li va acudir que podia gastar l'energia destrossant la reixa de la porta de la gàbia. I s'hi va posar. Quan me'n vaig adonar vaig girar la porta, i es devia quedar prou desorientat, perquè no l'he tornat a veure-ho fer. De tota manera, no es va desanimar, i un dia va aconseguir fugar-se. Però va coincidir en quatre dies que jo no era a casa. La meva mare va anar a portar-los menjar, i no se'n va adonar. Així que no sabem quants dies es va quedar voltant pel pis.

Quan vaig arribar a casa i vaig veure que no hi era, el vaig buscar. En veure'l li vaig posar la mà, i ell solet va venir. Estava fet una piltrafa, brut, llardós i assedegat. El vaig posar a la gàbia i es va amorrar a beure com un condemnat, i al cap de mitja hora ja estava net i polit, com si res no hagués passat. Però mai més l'he vist intentant tornar-se a escapar. De fet, mai més l'he tornat a veure fer gran cosa, només beu, menja i dorm, té la casa descuidada i un sobrepès evident que em fa sentir una mica malament. Crec que va descobrir que el món exterior no li agradava, i que des de llavors li falten motivacions.

La Borrelló és tot un altre tema. Ella és una mena de bestiola assalvatjada que, si no fos perquè és absurd capturar hàmsters, diria que havia nascut en un entorn salvatge. Amb ella vaig descobrir el gran poder destructiu que tenen els hàmsters (catró, roba, el que sigui). També vaig descobrir que poden saltar, i com! Veure-la saltar és una passada.

Un cop, anava a agafar-la per netejar-li la gàbia i ella no hi va estar d'acord. M'ho va manifestar clarament amb una bona queixalada. Perquè després hi hagi qui diu que els hàmsters no es comuniquen! A mi el missatge em va quedar molt clar, i des de llavors que vivim en perfecta harmonia, fent cada una la seva. I la seva consisteix, bàsicament, en fer acrobàcies i passar-se hores corrent sense moure's de lloc a la rodeta --tant, que fa temps que penso en posar-li una turbina i mirar de treure'n partit. I la meva, consisteix en al·lucinar mirant què fa.

I això, la tercera és la Banca, de qui ja en vaig parlar i ara té una malaltia a l'ull. M'ho va dir ma mare fa uns dies, i la va dur al veterinari. Allà li van dir que tenia un mussol, i que calia posar-li gotes i fer-li prendre un medicament. Jo estava al corrent de tot això, però fins ahir, que vaig baixar a Barcelona, no l'havia vista.

La veritat és que té una pinta que trenca el cor en mil bocins. No pot obrir bé l'ull, té tota la parpella vermella, el pèl com suat i se la veu més prima i angoixada. Queda confirmat que el que distingeix un simpàtic rosegador d'una fastigosa rata de claveguera és la salut i el pèl cuidat. La meva pobra Blanqueta sembla una rata bruta. :-(

A més, s'ha tornat esquerpa. Abans, quan sentia una mica de soroll al voltant sortia a veure què passava, i si li posaves la mà, s'hi enfilava i en deu segons ja la tenies passejant-se't pel clatell. Ara s'està amagada tot el dia, no vol sortir i no es deixa agafar.

El tema de les gotes, és tot un xou. Per començar, perquè no vol sortir del cau. Després, cal agafar-la! Agafar una bestiola de 9 cm (33 gramets que pesa!) prou fort com perquè no s'escapi però prou suaument com per no fer-li mal no és gens fàcil. I, a més, encertar-li l'ullet, sembla una missió impossible. Ara les hi he posades per segon cop i ha anat una mica millor, però la primera vegada em pensava que em moriria. A sobre, encara que sigui per curar-la, jo sé que és molt molest que et posin gotes a l'ull, i a més m'han dit que aquestes piquen! Així que em sento com si estigués torturant-la. No entenc com tenen estómac els que experimenten amb animals, si a mi m'agafa de tot només de pensar que demà hauré de tornar a posar-li les gotes!

Després, prendre el medicament, és l'altre espectacle. Com es fa per convèncer un hàmster (que, a més, està rabiós perquè li has tirat una cosa a l'ull!) perquè es prengui dues gotetes de Septrin? Suposo que a una persona li dius "empassa!" i ho fa. Però la Banca va a la seva, què hi entén, ella, de les coses dels humans? Després de les gotes vol tornar a amagar-se corrents al cau, i ni Septrin ni òsties! No hi havia manera que ho llapés... Al final, se m'ha acudit una idea: El cornflake amb Septrin! Ha sigut tot un èxit, i fins i tot sembla que l'ha aconsolada una mica del disgust de les gotes a l'ull... i això espero, perquè tinc com una cosa a l'estómac... em sento molt trista :-(