diumenge, 8 de juny de 2008

Expedició al veterinari

Així que divendres vaig fer la meva primera visita al veterinari. Ja hi tenia hora per la Blanca, i al final vaig decidir dur-hi el Gris també, que les seves feridetes em feien mal rollo.

Bé, el primer problema va ser com dur-los. Tinc una gàbia petita per a aquestes ocasions, però havia de dur dos hàmsters! No els he ajuntat mai abans, i no em va semblar una bona idea fer-ho precisament el dia en que estan malalts, no fos cas que tinguéssim una epidèmia i sis hàmsters extra. Al final vaig posar la Blanca a la gàbia petita, perquè com que era l'última que l'havia feta servir, no calia netejar-la amb tant de compte. I el Gris? Al final el vaig posar dins un tupper gros que té forats a la tapa (sempre m'havia preguntat de què em podia servir un tupper amb forats a la tapa. Ara ja ho sé).

Arribo a la clínica veterinària, i em fan passar a la sala d'espera. Allà hi ha una pila de gent amb tot d'animals que dono per descomptat que són depredadors naturals d'hàmsters. I al·lucino amb una noia que té un gos super ben ensinistrat, una passada.

Em toca. El veterinari d'animals exòtics (lloros, iguanes i hàmsters?) es diu Guillermo, i resulta ser un xicot que em cau molt bé. Val a dir que a mi em cau bé qualsevol persona que demostri interès per les meves criatures. I si a més controla el tema, ja em sembla una passada. De tota manera, millor desconfiar, que segur que també s'ocupa de boes i altres bèsties que s'alimenten d'hàmsters com els meus... :-/

Primer es mira la blanca. Diu que la cosa de l'ull no ha anat a pitjor i que això és molt bon senyal (visca!) i que cal seguir posant-li les gotes tres cops al dia una setmana més (glups!). Se la mira i se la remira i em diu que és molt maca, jo li dic que amb això a l'ull no m'ho sembla gens i em diu que sóc una exagerada. Deu punts, no tothom se n'adona a la primera conversa, d'això. A més, té raó, la Blanca podria presentar-se de miss hàmsters. Llàstima que aquesta malaltia hagi enfonsat la seva prometedora carrera de model hamsterenca...

Després li toca al Gris. Li explico que l'he dut per això del pèl i la ferideta, per si les mosques... Només veure'l em diu que està gordet. Més tard, rectifica per dir que està gras. I finalment, en un moment en que el Gris demostra que té problemes per aixecar-se quan està panxa amunt, li pregunto per què és tan patós i em diu que és un hàmster tan obès que té problemes per moure's! Que s'ha d'aprimar immediatament, que s'han acabat les pipes i els corn flakes, i que ha de fer exercici. També em diu que segurament les ferides se les ha fetes ell mateix rascant-se, que té les ungles massa llargues i que deu tenir algun paràssit :-|

Li explico que, com la seva germana, té el mateix menjar, una rodeta per córrer, tubs de plàstic per enfilar-se, una pedra per llimar-se les ungles i les dents i una pila de tubs de cartró per destrossar. Però que en canvi ell prefereix estar-se quiet sense fer res. I el veterinari em diu que molt bé, però que he de trobar la manera que faci exercici.

Vaja, que de poc no m'agafa un infart. Vés per on, el meu Griset, rodonet, suauet i tovet com un pompom resulta que és la versió hamsterenca del mascle inactiu que es passa el dia sense fotre brot apalancat al sofà, mirant la tele i bevent cervesa! I a més, amb paràsits!

Com a conclusió, a part del règim i l'exercici (com m'ho faig per fer-lo córrer a la rodeta?!), li posa un líquid desparassitador, que se n'hi haurà de tornar a posar d'aquí a una setmana, i ha de prendre un xaropet i se li ha de posar una pomada dos cops al dia, per evitar que s'infectin les ferides. I per acabar-ho d'amanir tot plegat, que té una cosa rara en un testicle, i que se li ha d'anar vigilant no fos cas que fos un tumor. Déu n'hi do, sort que la malalta era l'altra i que a ell l'havia dut només per si les mosques... :-(

I amb això, que jo me n'he tornat cap a Tolosa i he deixat a ma mare d'infermera de les criatures, amb un bon marró... no estic gens tranquil·la, no, pobres hàmsters malalts i pobra dona voluntariosa...

Així que deixo aquí la cançó dels Borrellons, que va donar nom a la guapíssima Borrelló, la mare del Gris i la Banca. Per ma mare, que no em maleeixi els ossos cada vuit hores.



Som els borrellons i 'nem per terra
i no és que vulgam fer-vos la guerra
ai dolor, anem a rebolcons
i vos mirem des dels racons

1 comentari:

Joan de Peiroton ha dit...

I per què no te'ls enduus fins a Tolosa? Mare indigna!
Et caldria un taxi, suposo...:(