El tic-tac que no s'atura

Ara ja em queda menys d'una setmana de Tolosa. En realitat, no sé quan marxo exactament, perquè no tinc clar com ho faré, i per cert, potser comença a ser hora de plantejar-s'ho seriosament... En tot cas, el que sí que sé és que d'aquí a una setmana seré uns 800 o 900km més al sud. Així que compto que com a molt em queden cinc dies aquí.

Procuro no pensar-hi, perquè si ho faig se m'encongeix el cor moltíssim. Si miro enrere em vénen ganes de riure quan recordo que em vaig passar els dos primers dies amb la llagrimeta a punt de caure pensant que havia ficat la pota fins al coll venint aquí. Sort en vaig tenir del Dídac, que devia flipar amb mi, que no el coneixia de res i em vaig plantar a casa seva dient-li que me'n volia tornar a Barcelona. El pobre, més tard m'ha jurat i perjurat que no va pensar que estava sonada, però jo no me'l crec. En tot cas es va limitar a dir-me que esperés una setmana i que me n'anés a dormir, que l'endemà ho veuria tot més clar. Quan em va tornar a veure, al cap d'una setmana, es va posar a riure i em va dir "que no havies tornat a Barcelona, tu?". Però llavors ja no en volia ni sentir a parlar.

I ja ho tenim, que aquells quatre mesos que al principi em semblava que se'm farien tant i tant llargs ja han passat, i jo preferiria que no s'acabessin encara. Però el tic-tac aquest no s'atura. Encara dono voltes a la idea de tornar cap aquí al setembre, però aleshores hauran passat més de dos mesos, i el tic-tac tampoc s'haurà aturat, de manera que no podré tornar a la mateixa Tolosa que deixaré ara. El Dídac aquest fa més d'un mes que se'n va anar, i la MariCarmen, tres quarts del mateix. I la majoria de la gent amb qui m'he fet també aniran marxant durant aquests dos mesos. És el tic-tac-tic-tac que es nega a parar-se. Si tornés, què em trobaria?

En fi, això, que ja han passat i que jo no vull pensar-hi gaire. Quan em ve al cap que ja toca l'hora de marxar penso "és l'última vegada que faig això". Avui m'he acomiadat dels companys de francès, i del supermercat Monoprix! Dels companys d'occità me n'acomiado dijous, i també és el dia que vindran a controlar que no he trencat l'apartament. I només em queda una excursió a la bugaderia. Tot el que faig, tothom a qui saludo, penso "és l'última vegada", i em fa una mica de mal tot. Jo que voldria aturar tants moments de cada dia per fe'ls enterns dins del meu cor.... Que no, que la frase no és meva, que és d'en Maragall el poeta (i no l'altre).

En línies de currículum, he aconseguit un certificat del nivell B d'aranès, un de nivell bàsic de llenguadocià i un de nivell intermig de francès. I els del tribunal ja tenen la meva tesina (una altra cosa que quan hi penso se'm regira l'estómac!). En aquest sentit, es pot dir que l'estada a Tolosa ha sigut ben aprofitada. I en el sentit que no són línies de currículum, crec que també; modestament, tinc la sensació d'haver crescut una mica. Em sento vella i jove a la vegada... ben bé com si en tingués quasitrenta!

I res, que toca anar fent les maletes, i potser començar a ser concient que el tic-tac no s'atura i que Tolosa, al menys aquesta etapa, ja s'acaba. I aquest cop crec que no podré aconseguir que la llagrimeta no corri galta aball.



(llàstima que el so se senti tant de pena...)