dilluns, 25 d’agost de 2008

La carme al país dels gots I: L'avió

Ahir em vaig llevar a les sis del matí. Per maxiseguretat, dos despertadors i una trucada d'aquesta santa dona que és ma mare, que es desperta a les sis del matí per a mi i que farà les cures al Griset mentre servidora estarà passant-s'ho bé, ai volia dir treballant, per terres germàniques.

Em porta fins a l'aeroport el meu gentilhome preferit, que s'està guanyant el cel fent-me de taxista. Sort que m'acompanya, perquè feia mil segles que no acafava un avió, i no recordava com anava això de mirar on has de fer el check-in i blablabla. Que l'avió està molt bé, però tota la conya de l'aeroport és un rollo. Bé, per sort, tinc bona companyia.

Passo totes les línies de seguretat sense gaires problemes, només que es veu que els ordinadors s'han de passar pels raigs X fora de la funda. Un cop davant la porta d'embarcament, el tema de conversa estrella és l'accident de Madrid, entre gent acollonida i gent dient que en comparació és molt menys segur el cotxe.

Vaig en AirBerlin, aquesta empresa coneguda pel seu respecte a la pluralitat lingüística. Per qui ho vulgui saber, tota la premsa que ofereixen és en alemany, la revista de l'empresa és en alemany amb algunes coses traduïdes a l'anglès i les hostesses parlen alemany i anglès. Vull dir amb això que no sembla que tinguin res especialment en contra al català, més aviat sembla que no els agradi la diversitat lingüística en general. Bé, sí, ens posen una gravació en castellà sobre les mesures de seguretat de l'avió. Suposo que hi deuen estar obligats legalment, i mentre la sento penso que per tres duros més podríen també tenir la gravació en català. Ara bé, si els catalans no tenim cap llei que obligui a les companyies que operen als nostres aeroports a donar les indicacions de seguretat també en català la culpa no és d'AirBerlin.

Dormo tot el viatge, i arribo a Dusseldorf maleïnt la tecnologia que ha fet que el viatge sigui tant curt. Lleganyosa i carregada com una mula em trobo en territori alemany.

La meva primera experiència amb la llengua alemanya, doncs, és en aquest deliciós terra de ningú que és l'aeroport. D'entrada, sembla fàcil: vaig a les toiletten de damen, i dins hi ha una màquina de tampons i kondomi. Ho escric de memòria, de manera que potser faig faltes, però a grans trets ve a ser això. La panxa em fa rum-rum, i llavors entro en una cafeteria que a la porta anuncia el preu d'un café au lait mit un crossiant. I amb això ja em quedo raonablement tranquil·la de veure que tinc la supervivència assegurada.

2 comentaris:

Joan de Peiroton ha dit...

Et cal publicar el relat de l'expedició! Serà un èxit editorial, n'estic segur...:))

Anònim ha dit...

Anaves tan adormida que no vas agafar l'entrepà que reparteixen? Quina emoció que m'ha vingut quan he recordat l'aeroport de Düsseldorf... snif snif... hi he passat tants moments emotius... però TANTS... :'(