dimarts, 8 de juliol de 2008

Floretes al balcó

Vaig descobrir que m'agradava cuidar plantes gràcies a un company de pis amb qui no ens vam entendre gens bé. Després de mesos de no-convivència va deixar el pis abandonant unes plantes al seu balcó. Com podia entendre'm amb algú que té el poc cor d'abandonar unes pobres plantetes innocents a la seva sort?! A més, amb l'agreujant que això era a Alacant, la ciutat on plou quatre dies l'any --d'acord, aquest any ha sigut una excepció, però l'any que va passar això no va ploure gens.

Així que quan vaig entrar a la seva habitació per netejar-la (no s'hi havia esmerçat gaire, ell) vaig descobrir un parell de plantes moribundes al seu balcó. No sabia si eren vives o mortes, però vaig decidir regar-les sovint per si de cas. I al cap de ben poc una va començar a fer brots! Em va fer tanta il·lusió que vaig passar a formar part directament del grup "gent a qui li agrada tenir plantes a casa". L'altra planta abandonada no va arribar a rebrotar, però la gràcia que em va fer la supervivent ho va compensar.

Així que des de llavors que tinc plantes al balcó. Trobo curiós que una persona com jo, amb problemes de desarrelament crònics, sigui aficionada a això. Però ja sabem que els camins de la ment són inescrutables i segur que algun psicòleg desenfeinat hi pot trobar explicació.

M'agrada veure com creixen i es fan grans, i m'agrada tocar-les, i gratar la terra amb les mans (però no tenir les ungles brutes ni descobrir les estranyes criatures que viuen sota terra... en fi!). Jo rego, netejo, planto, transplanto, trec fulles seques, ajunto, separo i tallo branques mortes sense tenir gens d'idea del que em faig, però les plantes són sofertes i agraïdes, i creixen, broten, verdegen, floreixen i de tant en tant en neix alguna de nova, cosa que vindria a confirmar que és més important tractar-les amb amor que amb saviesa... O que tinc un do innat per la jardineria, que també podria ser, i m'ho reservo com a nova vocació per quan em cansi dels traductors automàtics...

En tot cas, que en general les meves plantes solen anar amb mi i ja hem fet juntes dues mudances. Però quan vaig anar a Tolosa no me les vaig endur, i es van quedar a Sants, amb els Borrellons, a càrrec de la meva pobra mare. Però ja sabeu que la cosa es va complicar, les bestioles es van posar malaltes i les plantes van quedar una mica abandonades.

Així que en tornar m'he trobat que el meu bonic balcó més aviat semblava un cementiri de vegetals. I això em passa A MI, que considero que voler tenir el balcó més bonic del veïnat és una de les aspiracions més nobles que pot tenir una persona! I per cert, he de dir que estic convençuda que durant un temps ho vaig aconseguir, però bàsicament era per falta de competència. Ara, per acabar-ho d'adobar, hi ha un balcó a la finca del costat ben ple de flors, i un altre, dues finques més enllà (cap a l'altre costat, però), tot ben ple de geranis vermells... aaaaaaai!

I res, que m'he passat les dues últimes tardes arreglant altre cop el meu balconet que, per sort (en aquest cas), és més aviat petit, i ara ja torna a semblar-me una mica digne, tot i que, de flors, ben poques... Tinc quatre plantes en cures intensives (entre les quals, un roser del que només en queden dues fulles rosegades per unes cuques dolentes i tontes --estan matant el seu rebost?! com es pot ser tant burro?!), una alfàbrega que suposo que hauria de donar per morta (si al juliol no és de color verd, suposo que no ho serà en tot l'any :-/) però que segueix fent bona olor, i tres plantes més que semblen una mica seques però que sobreviuran segur. La resta, que són quatre, sembla que estan perfectament (n'hi ha dues que diria que són immortals).

Quan he acabat d'arreglar el balcó, estava tota satisfeta admirant la meva obra quan ha sortit la veïna del balcó de davant (de qui també parlaré quan parli de les meves veïnes) i m'ha felicitat i tot. Wow, segur que m'ha trobat a faltar!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo també sóc del mateix club que tu! de fet exactament no sé quan em va agafar la dèria de tenir plantes, però molt em temo que va ser influència de la Barbara! :-)
Des que he tornat a Ripoll, he de dir, que les tinc més abandonades... de fet, com que no fa tanta calor, no les rego tant! :-( i me n'adono que no hi passo tant de temps com ara fa un any...

carme ha dit...

vaig llegir un cop que la gent de ciutat tenim animals i plantes a casa perquè necessitem sempre tenir una mica de natura a mà. potser a tu et passava això, i en plantar-te a ripoll, com que hi ha més natura, ja no necessites cuidar tant les plantes...?

Anònim ha dit...

Ostres! mai m'ho havia plantejat així... potser és això! i ara tinc les plantes abandonades! :-(