La Carme al país dels gots VI: Aquisgrà

Ja que era a Aquisgrà, vaig visitar la ciutat. A més, ens van organitzar una visita a la catedral i a l'ajuntament. No sé, no conec gens Alemanya, i tot em va semblar preciós, de veritat.

La Carme al país dels gots V: El congrés

Com era de preveure, el congrés de l'Associacion Internacionala d'Estudis Occitans és una gran reunió d'aficionats a la cultura occitana. El que em sembla menys previsible, però, és que no tothom sembla un gran aficionat a la llengua. De fet, la majoria de la gent no són capaços de parlar occità en una conversa informal, cosa que jo, almenys, intento (amb un nivell d'èxit variable). Així que la llengua normal de comunicació és el francès. I per fer-ho més babelià, tot plegat, a Alemanya. La situació és divertida.

Al congrés hi ha sempre dues sessions paral·leles: una de literatura medieval i una del que podríem dir "altres": sociolingüística, lingüística computacional, fonètica, etc. Jo he anat a parar al grup dels "altres", és clar, on sembla que s'agrupen la majoria d'occitanòfons. Pel que he vist, en general, els que estuiden la llengua occitana com una cosa viva, i no una peça de museu, tenen una certa tírria a la literatura medievial, cosa que comprenc perfectament. De fet, l'altre dia vaig estar parlant amb un sobre si els trobadors havien fet un bon favor a la llengua. Em sembla clar que sí, els trobadors dónen a l'occità un prestigi que altrament no tindria, però també entenc que els occitanòfons estiguin farts de ser considerats un reducte medieval.

Bé, passo d'explicar les conferències, inclosa la meva. Només dir que va ser dilluns a la tarda, que va anar bé i que estic contenta d'haver-la feta. M'he tret un pes de sobre i ara em puc dedicar simplement a gaudir del que queda de congrés.

La Carme al país dels gots IV: Aterratge al congrés

Diumenge mateix hi havia l'acollida al congrés, les inscripcions i el pre-congrés informal. Després d'haver fet la migdiada i una bona dutxa vaig anar a la inscripció, a dir que ja havia arribat, recollir la bossa de rigor i comprovar que tot estava en ordre. Dins la bossa hi havia un mapa d'Aquisgrà una mica més currat que el que duia, cosa que va ser d'agrair.

Vaig tornar cap a l'hotel ben concentrada amb el mapa, atenta de no perdre'm. De cop sento "goita-la, que concentrada va!", era la Lourdes, amb l'Aitor, que també han vingut al congrés, i s'estan al mateix hotel que jo. Bé, el congrés comença a prometre que, com a mínim, serà divertit.

El pre-congrés informal consisteix en un tast de vins i sopar, i allà m'hi trobo també en Claudi, en Patrik i més gent que em presenten l'Aitor i la Lourdes, entre els quals el Till Stegmann. Bon ambient, bon vi i bona companyia. La única pega és que jo sóc aquí a fer una conferència, i això em fa estar una mica nerviosa, però decideixo que ja me'n preocuparé dilluns.

La Carme al país dels gots III: L'hotel

Un cop dins el tren que tocava, arribar a l'hotel no va ser cap problema: Una becaina amb el despertador posat a l'hora i quan em vaig despertar ja era a Aquisgrà. Sí que duia un minimapa de la ciutat, i l'hotel no cau gaire lluny de l'estació, de manera que hi vaig arribar a peu fàcilment. A primera vista, la ciutat m'encanta, però estic morta de cansament.

Arribo a l'hotel, ensenyo el full amb la reserva a la recepcionista, ella em dóna un full amb les meves dades, signo, i em dona la clau. Pujo a l'habitació i wow! ja sóc a casa.

M'agraden els hotels: els llits es fan sols i al matí et trobes l'esmorzar preparat. La meva casa temporal a Aquisgrà m'encanta. Mentre me la miro penso que la Gema (crec que és ella qui es va ocupar de buscar-me l'hotel) s'ho ha currat: Una habitació espaiosa amb dos llits, terra emmoquetat, coixins enormes, un lavabo gran... com que encara és d'hora m'estiro en un dels llits a descansar una mica. Què més es pot demanar?

La Carme al país dels gots II: Cap a Aquisgrà

Després de passar una bona estona donant tombs per l'aeroport de Dusseldorf vaig decidir que havia arribat el moment de sortir-ne i d'aventurar-me per terres alemanyes reals. No en tenia cap ganes; els aeroports em semblen llocs relativament confortables, on pots aconseguir fàcilment el que necessites (bàsicament lavabo, menjar i beure) i on normalment no hi ha robatoris. En canvi, a l'estranger sempre hi ha problemes per comunicar-se i fàcilment et foten la bossa. Però jo havia d'arribar al meu hotel d'Aquisgrà, i això implicava sortir de la meva tranquil·la terra de ningú.

Així que vaig començar a mirar a l'entorn buscant alguna pista de com arribar a Aquisgrà. Vaig descobrir que a l'aeroport de Dusseldorf hi ha un Sky Train que et deixa a una estació on hi ha trens que van cap a Aachen, que és com els alemanys en diuen d'Aquisgrà. O això és el que vaig entendre...

Trobar l'Sky Train aquest era prou fàcil, perquè només calia seguir uns cartellets amb un dibuix que era una mena de vagó de tren però amb la via a sobre i no a sota. Bé, arribo a l'estació de l'Sky Train, n'arriba un i m'hi enfilo. Em va semblar bastant xulo: tal com feien pensar els dibuixets, és com un tren però amb la via a sobre i no a sota. Durant el trajecte vaig estar pensant en què espavilats són els alemanys, que tenen coses tan maques als aeroports.

L'Sky Train em deixa a una estació de tren normal, amb les vies a terra, moltes vies, i màquines de venda de bitllets i rètols que no entenc. Bé, en principi tampoc cal entendre gran cosa, n'hi ha prou amb trobar la guixeta i dir a qui hi hagi dins "Aachen". La gràcia és que aquella estació no té cap guixeta, ni cap persona d'informació, ni cap cap d'estació. Ningú.

Servidora és una dona de món i no s'espanta tant fàcilment. Vaig cap a la màquina i compro un bitllet cap a Aachen, cap problema. El problema arriba en com descobrir a quina via i a quina hora és. Aleshores em ve al cap que no tinc ni idea ni d'on és Dusseldorf ni d'on és Aquisgrà. Sí, ho hauria pogut haver mirat en un mapa abans de marxar, que ningú es pensi que no se m'havia acudit, però em va semblar innecessari, tenint en compte que no pensava conduir ni el tren ni l'avió. Però potser m'hauria sigut útil per descobrir cap a quina direcció anava el tren que volia agafar.

Començo a donar tombs per aquella estació horrible, i de cop els alemanys deixen de semblar-me espavilats i passen a semblar-me uns salvatges que tenen estacions lletges sense informadors. Finalment un home es compadeix de mi i m'explica que he d'anar a Dusseldorf i des d'allà agafar un tren cap a Aquisgrà. Com?! Ostres, jo em pensava que era a Dusseldorf!

Doncs no, no era a Dusseldorf, era a una estació a Déu-sap-on (amb sort), però per sort hi havia molts trens que hi anaven. Així que agafo els meus trastets, m'enfilo al primer tren i cap a Dusseldorf falta gent.

L'estació de Dusseldorf em va semblar molt més normal, amb botigues de menjar, guixetes i informadors. Vaig a una informadora i li ensenyo el bitllet, i molt atenta m'hi apunta l'hora i la via. Em reconcilio amb Alemanya sencera.

La carme al país dels gots I: L'avió

Ahir em vaig llevar a les sis del matí. Per maxiseguretat, dos despertadors i una trucada d'aquesta santa dona que és ma mare, que es desperta a les sis del matí per a mi i que farà les cures al Griset mentre servidora estarà passant-s'ho bé, ai volia dir treballant, per terres germàniques.

Em porta fins a l'aeroport el meu gentilhome preferit, que s'està guanyant el cel fent-me de taxista. Sort que m'acompanya, perquè feia mil segles que no acafava un avió, i no recordava com anava això de mirar on has de fer el check-in i blablabla. Que l'avió està molt bé, però tota la conya de l'aeroport és un rollo. Bé, per sort, tinc bona companyia.

Passo totes les línies de seguretat sense gaires problemes, només que es veu que els ordinadors s'han de passar pels raigs X fora de la funda. Un cop davant la porta d'embarcament, el tema de conversa estrella és l'accident de Madrid, entre gent acollonida i gent dient que en comparació és molt menys segur el cotxe.

Vaig en AirBerlin, aquesta empresa coneguda pel seu respecte a la pluralitat lingüística. Per qui ho vulgui saber, tota la premsa que ofereixen és en alemany, la revista de l'empresa és en alemany amb algunes coses traduïdes a l'anglès i les hostesses parlen alemany i anglès. Vull dir amb això que no sembla que tinguin res especialment en contra al català, més aviat sembla que no els agradi la diversitat lingüística en general. Bé, sí, ens posen una gravació en castellà sobre les mesures de seguretat de l'avió. Suposo que hi deuen estar obligats legalment, i mentre la sento penso que per tres duros més podríen també tenir la gravació en català. Ara bé, si els catalans no tenim cap llei que obligui a les companyies que operen als nostres aeroports a donar les indicacions de seguretat també en català la culpa no és d'AirBerlin.

Dormo tot el viatge, i arribo a Dusseldorf maleïnt la tecnologia que ha fet que el viatge sigui tant curt. Lleganyosa i carregada com una mula em trobo en territori alemany.

La meva primera experiència amb la llengua alemanya, doncs, és en aquest deliciós terra de ningú que és l'aeroport. D'entrada, sembla fàcil: vaig a les toiletten de damen, i dins hi ha una màquina de tampons i kondomi. Ho escric de memòria, de manera que potser faig faltes, però a grans trets ve a ser això. La panxa em fa rum-rum, i llavors entro en una cafeteria que a la porta anuncia el preu d'un café au lait mit un crossiant. I amb això ja em quedo raonablement tranquil·la de veure que tinc la supervivència assegurada.