dijous, 12 de març del 2009

El cordó umbilical

Segons la wikipedia es (a la catalana no hi ha article), el cordó umbilical "es un tubo que une un embrión en vías de desarrollo o feto a su placenta. Contiene arterias principales y venas (las arterias umbilicales y vena umbilical) para el intercambio de sustancias nutritivas y sangre rica en oxígeno, entre el embrión y la placenta."

En el nostre món deliciosament civilitzat, el naixement és l'acte més salvatge que existeix. Durant el part, el nadó exerceix la màxima violència contra la mare que la majoria dels humans arribem a concebre: S'obre pas des de dintre seu peti qui peti, estripant el que faci falta. Que ningú digui que exagero, ja que sembla ser que cada any mor mig milió de dones durant l'embaràs o el part.

El procés acaba quan es talla el cordó umbilical.

Un cop nascut, la violència es relaxa, però només una mica, ja que el nadó passa a exercir una descarada tirania sobretot contra la mare. Nits sense dormir, mossegades als mugrons, plor incesant... Ara no és el moment d'intentar aclarir què porta una dona a acceptar això voluntàriament, el cas és que això és el que passa.

A mesura que la criatura creix, també va relaxant la tirania. De fet, aquesta relaxació va en paral·lel amb l'adquisició de més i més autonomia, de manera que tant una cosa com l'altra van relacionades amb la maduresa de l'infant: com més madur, més autònom, i menys tirà.

Però digueu-ne síndrome d'Estocolm o com vulgueu, que el cas és que moltes mares, viuen amb dolor aquesta relaxació de la tirania per part dels seus fills. I s'ofereixen a donar-los tuppers amb menjar, a planxar-los les camises, a cuidar-los quan estan malalts... en lloc de gaudir de la nova llibertat, es desviuen per seguir sent les seves serventes! La manera suau de dir-ho és que intenten allargar el cordor umbilical.

I els fills ho permetem, en major o en menor grau. Alguns per vagància extrema, d'altres fins i tot per fer feliç la mare. Però cal recordar que a vegades el cordó umbilicat s'entortolliga al voltant del coll nadó.

Els viatges en tren

Ets a l'andana i finalment arriba el tren. Obre les portes davant teu, et deixa pujar. immediatament comença a sonar el xiulet que avisa que està a punt de marxar. I només et dóna uns segons per decidir si vols agafar-lo o prefereixes deixar-lo passar.



El problema de la vida és que és massa real.

dimarts, 17 de febrer del 2009

El mirall

Ha passat pel costat de l'aparador d'una botiga de marcs. Hi havia marcs, una pila de quadres i un mirall, molt ben emmarcat. Ho ha aprofitat per mirar-se de reüll. I ha somrigut. Perquè s'ha adonat que aquell mirall era el quadre més bonic de la botiga.

The only winning move is not to play

L'altre dia vaig dir que últimament llegeixo molt. Això no vol dir que llegeixi notícies, servidora va sempre directament a la secció d'opinió. És una excel·lent manera d'informar-se: descobreixes què va passant al món i què en pensa la gent, tot en un. I a partir d'unes quantes opinions et pots fer una idea de què ha passat, no menys objectiva que si haguessis llegit la notícia tal i com l'escriuen els periodistes. I si el tema és prou interessant, la wikipèdia, l'enciclopèdia i l'informe d'amnistia internacional poden acabar d'arrodonir la feina d'informar-se. Les notícies en si, com a molt, serveixen per saber quina informació rep la gent abans d'opinar, poca cosa més.

L'opinió d'en Partal d'avui (una de les meves preferides i que procuro llegir sempre) comentava una notícia molt preocupant. I m'ha fet recordar una de les pel·lis que sempre he pensat que no hauré vist mai prou vegades. He buscat què n'hi havia al Youtube i he trobat el final, que bleda com sóc, sempre m'emociona. Us el deixo aquí perquè pugueu recordar-la...*






*ATENCIÓ: això és el final de la pel·li! Si no l'heu vista no sigueu banaus i no començeu pel final! Correu a la mula a descarregar-la tota!!!

dimarts, 10 de febrer del 2009

Benjamin Button, Vitòria i Facebook

Últimament no escric gaire, però en canvi, llegeixo molt. Deu ser falta d'inspiració, o això que diuen que el llegir m'ha fet perdre l'escriure...

En tot cas, avui he llegit tres articles que m'han agradat. Anava a fer un post per recomentar-ne cada un, però després se m'ha acudit que els podia posar tots en el mateix, tot i que no tenen absolutament res a veure. Així que aquí els teniu, per qui vulgui passar l'estona.

Vitòria és com Perejil, d'en Vicent Sanchís. No en comento res perquè el títol ja és prou clar.

Sí, un altre article sobre el facebook, de Marta Rojals, que personalment crec que és dels articles més encertats que s'han escrit sobre el facebook (i això que se n'han escrit, eh?).

I finalment, Benjamin Button, de Jordi Cabré. A jutjar pels comentaris dels lectors, l'article no ha agradat gaire, però a mi m'ha agradat força. De fet, intentaré recordar per sempre el que diu al final:

Hi ha gent que es casa pensant “aquesta és la dona amb qui vull tenir fills i envellir”. I és molt bonic i molt correcte, però alhora molt pobre. Insuficient. Dit d’una altra manera, si un dia la meva parella m’assegura que està amb mi sobretot per tenir fills i per envellir junts, m’aixecaré de la taula i segurament s’acabarà la nostra història. No sense abans esbrinar amb quin home ha estat fent tota la resta.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Cimera de la terra, Rio de Janeiro, 1992



Aquí en podeu llegir el text en català.

La democràcia incerta

Acabo de llegir aquest article del J. F. Mira i m'ha agradat, així que us el deixo per si algú té una estoneta...

dijous, 5 de febrer del 2009

Llengua, crisi i immigració

Diuen que quan corren aires de crisi augmenten les matrícules a les escoles de formació per a adults, especialment les d'idiomes. I és que les persones no som tontes del tot, i quan corren mals aires tothom fa el que pot per salvar la pell. I quan es posen a tancar empreses invertir en formació sembla una bona aposta.

També, quan corren aires de crisi, la gent comença a mirar-se els últims en arribar amb mals ulls: Falten llocs de treballs, ergo, torneu-vos-en cap a casa. Dit de manera fina: Plan de retorno voluntario. A part que no és cap secret que la misèria és un dels ingredients principals del racisme...

I amb tot això que avui m'arriba aquesta notícia. Ves per on, gent que s'ha passat anys i panys entussodint-se en ser immigrants (yo no entiendo el catalán, que soy de Valladolid) ara de cop volen deixar de ser-ho, perquè s'han adonat que molts dels que han arribat després no tenien precisament cap intenció de dur l'etiqueta d'immigrant tota la vida. Caram...

dimecres, 21 de gener del 2009

Carme congelada

Avui, en un atac de marujisme absolutament estrany en mi, barrejat amb la vagància pels afers domèstics que em caracteritza, m'he arribat a la Sirena. No és que no conegués els congelats, que n'hi ha a piles a qualsevol supermercat, però no tenia ni idea que es venguessin coses tan bones congelades! M'ha semblat una cosa així com una visita al país de les meravelles: per un euro i mig i cinc minuts de microones pots tenir uns fantàstics canelons gratinats i tot; per molt menys pots comprar les verduretes del sofregit, netes i talladetes; i de croquetes, per un parell d'euros en tens mig quilo que només cal passar-lo per la paella. Ves per on, servidora acaba de descobrir l'apassionant món dels congelats i s'ha trobat salivant enmig de la botiga més refrigerada del carrer comercial més llarg d'Europa.

He comprat una pila de coses sucolentes, sanes i baixes en calories (bé, aquestes dues darreres expressions només d'adiuen a cert percentatge dels productes adquirits, però cert és que el percentatge ha pujat respecte la meva compra habitual...).

Al vespre, mentre em saltejava a la paella una deliciosa mescla de verduretes thai he tingut un bon debat intern. Per un costat, els productes frescos, l'ecologia i la sobirania alimentària, que que faig jo alimentant aquestes empreses que globalitzen i precaritzen la producció d'aliments. Per l'altre, la dura realitat de l'alimentació dels singles: a la paella hi havia una barreja de mínimes quantitats de molts productes diferents, que per preparar-ho a partir de productes frescos m'hauria calgut comprar una gran quantitat de verdures que irremediablement se me n'hauria fet malbé la meitat (com em passa tot sovint, d'altra banda). Tot això amanit amb que fa poc vaig descobrir la màgia dels cubitos de caldo, de verdures de producció ecològica, això sí, però que també em va frapar bastant (i ara en poso a tot arreu i la meva cuina ha millorat força).

Quan el meu debat intern estava més o menys a punt d'arribar a les mans, m'he recordat de la meva amiga Alba, que l'altre dia em va explicar que el diumenge preparava el menjar de tota la setmana. preparar-als-diumenges + congelar-els-preparats m'ha semblat una gran idea. Si es pensa bé potser els singles podem servir-nos del congelador per menjar variat escapant de les grans empreses d'alimentació... Segur que no és cap idea 100% innovadora, però per a mi és ben nova! Així que he decidit fer un planning de menjar setmanal, pensar bé com cuinar-ho tot en una tarda i descobrir com es congelen els aliments. Ja penjaré al bloc com m'ha anat...

dilluns, 19 de gener del 2009

La fata

c'è qui ti dice che sei bella, sei una fata, sei una stella... :')

divendres, 9 de gener del 2009

Estaca-txiki

Divendres de ganuleria, m'he posat a navegar per la xarxa. Gràcies al bloc de l'Edu, m'he recordat de la gràcia que em feien els gags del Llach al Polònia... després d'un minut de Youtube he trobat aquesta perla:



Segur que ja tots l'havíeu vist, perquè ja sabem que sóc desactualitzada de mena, però m'he fet un panxot de riure, i segur que us agradarà recordar-lo...

dimarts, 6 de gener del 2009

"Home" is just another word for "you"...

Well I never had a place that I could call my very own
That's all right, my love, 'cause you're my home

dijous, 1 de gener del 2009

Feliç 2009

a tots els pacients lectors! :-)