Traducción litoral

Ahir, a la Vanguardia, vaig llegir la columna d'en Màrius Serra i em va semblar simpàtica i carregada de raó, així que us la deixo aquí...

Per cert, parlant d'errors de traducció automàtica, genial aquesta foto que fa temps que l'Enrique va penjar al seu bloc... :-)

La Carme al país dels gots V: El congrés

Com era de preveure, el congrés de l'Associacion Internacionala d'Estudis Occitans és una gran reunió d'aficionats a la cultura occitana. El que em sembla menys previsible, però, és que no tothom sembla un gran aficionat a la llengua. De fet, la majoria de la gent no són capaços de parlar occità en una conversa informal, cosa que jo, almenys, intento (amb un nivell d'èxit variable). Així que la llengua normal de comunicació és el francès. I per fer-ho més babelià, tot plegat, a Alemanya. La situació és divertida.

Al congrés hi ha sempre dues sessions paral·leles: una de literatura medieval i una del que podríem dir "altres": sociolingüística, lingüística computacional, fonètica, etc. Jo he anat a parar al grup dels "altres", és clar, on sembla que s'agrupen la majoria d'occitanòfons. Pel que he vist, en general, els que estuiden la llengua occitana com una cosa viva, i no una peça de museu, tenen una certa tírria a la literatura medievial, cosa que comprenc perfectament. De fet, l'altre dia vaig estar parlant amb un sobre si els trobadors havien fet un bon favor a la llengua. Em sembla clar que sí, els trobadors dónen a l'occità un prestigi que altrament no tindria, però també entenc que els occitanòfons estiguin farts de ser considerats un reducte medieval.

Bé, passo d'explicar les conferències, inclosa la meva. Només dir que va ser dilluns a la tarda, que va anar bé i que estic contenta d'haver-la feta. M'he tret un pes de sobre i ara em puc dedicar simplement a gaudir del que queda de congrés.

Cap al congrés de l'AIEO

Just acabo de tornar de l'EOE i ja em toca anar-me'n una altra vegada; aquest cop, al congrés de l'Association Internationale d'Etudes Occitanes (síiiiiiiii, el nom està en francès. I el web també). Així que sembla que aquest estiu no surto de coses relacionades amb l'occità. Aquesta vegada, però, hi vaig per coses de feina, i tot i que quan ho vam decidir no podia fer-me més il·lusió, ara mateix el que més ganes tinc és de passar-me el matí dormint sense fer res. Ja he comentat a l'últim post que sóc una rància, és veritat. Tampoc tenia ganes d'anar a l'EOE i en canvi m'ho vaig passar molt bé; i segurament a l'AIEO em passarà el mateix.

El que em passa, per sobre de tot, és que tinc ganes de mandrejar, ja ho he dit. A part d'això, hi ha unes quantes diferències importants entre el congrés i l'escola.

Ja he dit que l'escola era com anar de colònies. Al congrés, en canvi, per començar, hi vaig a fer una presentació, i això sempre genera inseguretats --tot i que evidentment em sé de memòria el que diré. Associat al tema de la presentació hi ha el tema de la roba, que ja sabeu que a mi em preocupa particularment. Tenia la intenció de resoldre-ho posant-me el mateix que el dia de la tesina, però últimament plou molt i fa fresca, i suposo que a Alemanya la cosa pot arribar a ser terrible. No sé si el tema estarà com per anar amb brusetes de màniga curta...

I el tercer tema d'agobio, vés per on, és el fet d'haver d'anar a Alemanya. Anar a Alemanya a un congrés d'occitanistes que parlen en francès em sembla esperpèntic. M'agraden els experiments lingüístics, però no quan vaig carregada amb una maleta i un ordinador. Boh, i és que evidentment jo no sé ni un borral d'alemany, i el meu anglès fa bastanta pena... Bé, segur que me'n sortiré, el que no sé és què em costarà.

Sobre aquest congrés, a més, hi ha tres coses que em fan estar una mica trista. La primera és que hi vaig a presentar un projecte que segurament em va marcar, però que ja fa uns mesos que es va acabar. La segona és que és la última cosa que faré per l'empresa on treballo, perquè canvio de feina, i les últimes coses mai són fàcils. I finalment, tinc una mica la sensació d'estar-me acomiadant del món òc. Si més no, temporalment. Però el cas és que ja no tornaré a Tolosa, ni treballaré més amb la llengua occitana, i serà l'últim cop que veuré els membres de la comi. Tot això són coses que em fan estar trista, encara que sé que la vida dóna moltes voltes i que aneu a saber què ens guarda el futur. Però si més no de moment, m'acomiado d'això. I jo sóc més de cops de porta que de comiats llargs... En fi, que aguantaré el tipus, i amb un somriure, ja ho veureu :-) Si a l'hotel hi ha internet ja us informaré com cal.

I quan torni, un cap de setmana dormint i... vida nova!

========================================================================

ps.- suposo que es va entenent per què últimament escric tant poc, no? Vaig bastant liada... amb tantes voltes!

A l'Escola Occitana d'Estiu

Així és que la setmana passada me'n vaig anar a l'EOE. Llegint el final del post que vaig escriure abans de marxar em pregunto com puc ser tant profundament rància de tenir sempre tants i tants dubtes. Realment m'ho he passat bé, molt i molt bé.

L'Escola Occitana d'Estiu és una cosa ben curiosa. A grans trets, consisteix en ajuntar 24hores al dia durant una setmana sencera tot de gent que la única cosa que tenen en comú és que els agrada parlar occità. I per omplir el temps, per justificar la trobada, o perquè no sembli massa un experiment sociològic, hi ha activitats variades relacionades amb la llengua i la cultura occitanes. Si posessin càmeres de vídeo es podria fer un grand fraire la mar de curiós.

El primer punt curiós és el simple fet de tenir un grup gran de gent convivint. Ajunta gent prou de temps i obtindràs sempre resultats curiosos però segurament previsibles: amistats, enfados, ligues... Com a les colònies, vaja (o com a grand fraire, no?).

El segon punt curiós és el fet d'utilitzar la llengua d'òc. Bé, és evident que la gent ens comuniquem amb una llengua o una altra, de manera que fer servir occità, rus o anglès és igual de vàlid. El que passa en el cas de l'occità és que moltíssima gent no n'ha sentit a parlar mai, i la majoria dels que sí que n'han sentit a parlar es pensen que és una llengua morta. Jo puc assegurar que per a mi parlar occità és com parlar qualsevol altra llengua estrangera; em costa, em diverteix, a vegades em cansa i a vegades ho faig simplement per jugar. Ara bé, en el cas de l'occità, de tant en tant em passa pel cap que és una llengua que la immensa majoria dels seus parlants no tenen cap dret lingüístic reconegut i que moltíssima gent dóna per extingida. I aleshores la sensació és ben estranya, no sé explicar-la.

El tercer punt curiós del grand fraire és que la gent hi va pel gust de poder parlar occità. Per bé i per mal, és com ficar-se temporalment en una reserva.

I finalment, cal dir que de la gent que hi vaig conèixer pràcticament ningú va aprendre a parlar òc a casa; són gent que per algun motiu han decidit aprendre la llengua històrica del lloc on van néixer, o la dels seus avis, i malgrat estar estudiant-la i parlar-la amb dificultats, molts la consideren la seva llengua. I això no deixa de semblar-me curiós. Quan era a Alacant també vaig conèixer gent que havia decidit de gran fer del català la seva llengua, però la situació no em sembla comparable ni de bon tros.

Ja he dit que a l'Escola m'ho he passat molt bé. Per començar, hi he conegut persones que m'han agradat molt, i l'ambient era realment bo. Bé, dóno per descomptat que hi deuen haver els mals rollos inevitables que apareixen sempre dins les comunitats minoritzades, però jo no els he notats per enlloc.

Pel que fa a les activitats, hi havia cursos de llengua per donar i per vendre. Jo em vaig apuntar al curs de llenguadocià intensiu de nivell mitjà, sis hores al dia. La gent de la classe em va caure molt bé, i el professor, Bernard Vernieres, em va semblar una meravella de professor i de persona.

Els cursos de llengua no-intensius eren de dues hores al dia. Mentre els d'intensiu érem a classe, els altres podien anar a tallers de coses relacionades amb la cultura occitana: cuina, música (cant o dansa), història... A segona hora de la tarda hi havia conferències; després, a sopar d'horeta (a dos de vuit!!!) i a la nit, cada dia hi havia una activitat diferent: concerts, cine, conta-contes... i després, ball. I tot, en òc, és clar.

En fi, això, que m'ho he passat molt bé. Així que a veure si aconsegueixo anar-hi també l'any que ve...

De colònies al nord de la frontera

Demà, si tot va bé, torno a travessar la frontera per anar al meu país del nord. Em fa molta il·lusió tornar-hi, després de tant de temps! De fet, fa 41 dies que vaig marxar de Tolosa, però el tic-tac no s'ha aturat en absolut i a mi em sembla que fa moltíssim... De tota manera, aquest cop no me'n vaig a la meva ciutat preferida, sinó a l'Escòla Occitana d'Estiu, a Vilanòva d'Òlt, a veure si aprenc a parlar òc com Déu mana.

Per començar, he de dir que des que me n'anèri de Tolosa ai pas parlat òc, de manera que el tinc bastant rovellat, i això que el nivell de partida ja no era gaire alt... espero posar-me al dia ben depressa!

Sobre l'escola occitana d'estiu, no en sé gran cosa, no hi he estat mai, però mirant el programa sembla interessant, i divertit! La veritat és que tinc la sensació d'anar-me'n de colònies. Que me'n vau de colonias al país d'òc. Juas, que fort!

Bé, val a dir que em fa una mica de mandra això d'allunyar-me altre cop dels meus Borrellonets (per cert, que us dec un informe sobre el seu estat de salut!) i de les meves plantetes (íd.), i que no sé si tinc ganes de fer vida comunitària i de compartir habitació, que servidora amb els anys s'ha tornat comodona... A més, quan era petita, les colònies i els campaments eren la única manera que hi havia d'esquivar els pares, però ara... per què hauria de sortir de casa, si a casa no hi ha ningú que molesti?! En fi, que nossenossé. D'altra banda, és només una setmana, de manera que suposo que no tindré temps de cansar-me de col·lectivitats. A més, l'any passat a l'estiu vaig estar d'albergs i m'ho vaig passar superbé, precisament, amb això de la vida col·lectiva. I finalment, que em moro de ganes de tornar a sentir parlar occità!

Així que això, que me'n vaig una setmaneta de colonies al país del nord. Espero tornar amb un munt de batalletes per explicar, que últimament el bloc està mig mort...

... per molestar

He trobat aquesta joieta del Manel Fontdevila al bloc del Xavi (a qui, per cert, vaig conèixer el dia D), i no em puc resistir de copiar-me-la.

Un drin (o un pauc, o un shinhau, o...) de normalitat (lingüística)

Últimament he parlat força en occità, de manera que ara ja ho faig amb una certa naturalitat. I amb això no vol dir que ho faci bé, que la veritat és que crec que fico la poteta cada tres paraules, però com a mínim, ara, la fico amb tota naturalitat, que crec que és el primer pas per deixar de fer-ho.

Parlar amb un occità a occitània és ben curiós, perquè sembla que sigueu tots dos a l'estranger. Sí, per exemple, aneu a un bar, a l'entorn tothom parla un altre idioma, i cal canviar de llengua per parlar amb el cambrer. Si jo parlo amb el cambrer en francès, immediatament nota que sóc estrangera. Per contra, l'occità, a part de parlar occità, parla en un perfecte francès amb accent local. M'ha arribat a passar que un cambrer ens preguntés si parlàvem en italià.

Fa uns dies un occità de la meva edat em va dir alguna cosa així com "tu te'n tornaràs a Catalunya, i segurament un dia et casaràs amb un català. En canvi, jo em quedaré a Occitània i un dia em casaré amb una francesa." El comentari em va semblar ben estrany. La veritat és que entre totes les coses que he pensat sobre el matrimoni, mai havia reflexionat sobre la nacionalitat del possible futur marit. Em sembla evident que si me'n torno a Catalunya i em caso, les probabilitats que sigui amb un català són bastant altes.

Això ve al cas perquè ahir a l'Ostal d'Occitània hi va haver la festa d'entrega de diplomes dels estudiants d'occità. I a mi me n'havien de donar un! Així que cap a mitja tarda me n'hi vaig anar. Com en qualsevol festa, només entrar vaig fer una escannejada ràpida al personal. Hi havia força gent, però com sol passar a l'Ostal d'Occitània, no vaig detectar a ningú que voltés els trenta a part del meu professor. Sí que vaig detectar algun mascle de bon veure (què voleu que us hi digui, per això es fan les escanejades ràpides, també, no?), però visiblement massa madur per mi. I aleshores em vaig recordar dels occitans que a Occitània es casen amb noies franceses. A partir de la mostra de l'Ostal, puc dir que un occità que vulgui casar-se amb una occitana ho té més aviat magre.

La festa va estar prou bé. Els diplomes els donava en Sauzet, que em va fer molta gràcia de veure i vam estar xerrant una estona, aquest cop, els dos, en òc (quina vergonya, parlar en occità davant d'en Sauzet!!!!). I també vaig estar xerrant amb altra gent, és clar.

Entre la gent que vaig conèixer hi havia dos nois d'una vintena d'anys, ex-calandrons tots dos. Em va fer gràcia perquè encara no havia conegut ningú que hagués estat en una escola occitana --ni ningú més jove que jo que parlés occità, tampoc... Un dels dos em va explicar que a casa seva sí que parlen occità. Ja sé que sona estrany, però fins ara encara no havia trobat a ningú jove a qui els seus pares li haguessin parlat en òc des de petit! Un occità normal, que parla en occità a casa i a l'escola?! Seriosament, i sense voler dir atrocitats, però em pensava que això no existia!

Tornant cap a casa, a l'andana del metro em vaig trobar una de les persones amb qui havia estat parlant a la festa. Anava una parada més enllà que jo, així que vam fer el trajecte junts. Quan vam pujar al metro, vam trobar-nos un company de feina seu... que també parlava la lenga, així que vam continuar xerrant, tots tres, en òc. Això tampoc m'havia passat mai. Ja he dit que quan parles amb un occità tens la sensació de ser en un país estranger per als dos. Però ahir, per una estona, em va semblar que Occitània era una terra normal. O, en tot cas, a mi ja ningú em pot tornar a dir que Occitània ja no existeix...

Reforma abortada

Boh, sembla ser que aquest serà el meu últim post sobre la reforma de la constitució francesa d'aquesta temporada. Perquè sembla que no, que no es canviarà. Bé, que no es canviarà aquest cop, perquè segur que el tema sortirà una vegada i una altra, pels segles dels segles, fins que l'estat Francès reconegui les seves llengües, que aneu a saber quan serà, però sembla que n'hi ha per dies.

Per qui tingui interès a saber com es veuen les coses des d'aquí, al diari la dépêche han fet un dossier de notícies sobre el tema.

Abans d'anar-me'n corrents, deixo aquí el nou comunicat de premsa de l'IEO.* Personalment, crec que l'altre estava millor, però en fi.

Le Sénat met la France en retard

Le Sénat a décidé de ne pas suivre l'Assemblée Nationale et a refusé d'inscrire les langues régionales dans l'article 1 de la Constitution. Nous avons cependant noté que le Sénat a discuté pendant plus d'une heure de la question.

Les arguments utilisés contre les langues montrent que les sénateurs n'ont pas encore bien compris que la diversité linguistique était un enjeu majeur pour les années qui viennent. La frilosité d'une partie de la chambre haute ne nous étonne pas. L'épouvantail du communautarisme, de la République menacée par les langues a été agité ; certains sénateurs visiblement mal informés ont préféré ne pas voter pour la présence des langues dans la constitution. Cependant nous remarquons que le vote n'a pas été unanime et que de nombreux sénateurs de gauche et de droite ont voté pour.

Il reste maintenant aux députés à confirmer leur vote. Ils peuvent sans aucun doute le faire lors de l'examen du texte en deuxième lecture tout en recherchant une formulation qui pourra convenir à ceux des sénateurs qui considèrent que ce n'est pas à l'article 1, pour des raisons symboliques, que cette question doit être traitée.

Ainsi nous proposons aux députés et à l'ensemble des parlementaires de rechercher un compromis qui pourrait être celui de la rédaction de l'article 2 comme suit : « La langue de la République est le français. Elle respecte et protège les langues régionales ». Une telle rédaction permettra de répondre à la demande sociale et de désamorcer les craintes de certains parlementaires.

Nous appelons tous les défenseurs et promoteurs de l'occitan à prendre contact avec leurs députés afin de leur demander d'aller dans ce sens lors de la discussion prochaine du texte.

En ce qui nous concerne, quoi qu'il arrive, nous continuerons à demander que les langues dites régionales soient reconnues par la constitution et par la loi. Quelle que soit l'issue du débat constitutionnel nous constatons que la société a changé et qu¹elle est aujourd¹hui très sensible à la question des langues et de leur développement.

Il faudra bien tôt ou tard que la législation française en tienne compte et qu'elle se mette au diapason de ce qui se fait partout en Europe et ailleurs dans le monde. La France ne peut se payer le luxe d'être une exception dans un domaine qui touche aux droits de l'homme en restant sur une position archaïque.

Pour l'IEO, David Grosclaude


============================================
*Joan, continuo creient que a part de comunicats de premsa, fa altres coses! I això no podia pas quedar sense el seu comunicat, no? :-D

Regal d'aniversari supès

El dia del meu aniversari comentava que l'assamblea francesa s'havia enrollat increïblement i m'havia fet un regal.

Doncs bé, que ahir rebo un mail amb un fragment d'una notícia publicada a Le Figaro que diu:

La majorité sénatoriale a tout de même l'intention de revoir le texte sur les points suivants :La commission pourrait aussi supprimer quelques dispositions introduites dans la réforme par l'Assemblée.

(...)

C'est le cas de l'obligation de présenter un budget en équilibre, de l'obligation de parité dans les responsabilités professionnelles et sociales et de l'introduction des langues régionales, comme appartenant au «patrimoine de la nation».

És a dir, que s'estan plantejant si el meu regal tira endavant o no?!

Em pregunto quina mena d'arguments ideològics tenen per fer-ho, i per --en general-- continuar deixant morir les minories culturals i, de passada, quedar-se desfaçats en la història. Que sí, que som a l'era de les minories, i els estats fan el ridícul (uns més que d'altres) no volent-se'n adonar. Temps al temps.

Aerolínies menorquines

Que a ca Air Berlin han pixat fora de test ja ho hem vist tots. Per fer una mica de repàs al tema, deixo aquí l'enllaç de la notícia de Vilaweb i aquí el de la Vanguardia. Ara bé, per qui vulgui veure la llum i entendre el per què de tot plegat, recomano el mail obert d'en Partal, que deixo aquí. Ves per on...

Qui hagi seguit el tema, ja deu haver haver llegit que la polèmica s'ha escampat, i personalment me n'alegro força. Em faria molta il·lusió que la gent que té vols contractats amb Air Belin els anul·lés, però vaja, no sé pas si passarà, això. En tot cas, les declaracions idiotes d'aquell senyor han tingut un gran ressò i han generat moltes gueixes, que ja està bé.

Des de la Plataforma per la Llengua han engegat una campanya per comunicar el nostre malestar (per dir-ne d'alguna manera, suposo) al senyor Hunold enviant-li una carta. Per qui hi vulgui participar, la web de la campanya és http://www.plataforma-llengua.cat/airberlin/

La cosa deu haver començat a tenir efecte, ja que pel que es veu des de la companyia han suavitzat el seu punt de vista. Segons publica Vilaweb "Middelmann ha dit que 'algun dia' es farà servir el català als avions d'Air Berlin però que és 'complicat i difícil' establir una data concreta. Segons Middelmann, l'editorial del seu president no tenia intenció d'ofendre i ha dit la companyia té un respecte absolut per la cultura balear." Però jo crec que després de ficar la pota fins al coll com han fet, haurien de demostrar aquest respecte absolut accelerant el dia en que començaran a aplicar aquestes mesures concretes.

D'altra banda, hi ha una cosa que si no la dic revento. Ara mateix, acabo de llegir a la Vanguardia: "Por su parte, el presidente del Govern, tras subrayar la importancia de la aerolínea para Baleares y su 'buena' relación con las instituciones de las islas, ha asegurado que la carta remitida a Air Berlin era solo 'una invitación' y que hoy, en la reunión mantenida con Middelmann, ha reiterado la idea de continuar colaborando con la compañía." Què vol dir, solo una invitación?! Per què quan es tracta de la defensa del català, sempre fem només invitacions? Que se sàpiga, els governs legislen, que per això són! Si es tractés només de moure's segons el mercat, els governs no servirien per a res! Però resulta que hi són per posar lleis i normatives precisament perquè no imperi la llei del més fort. Tots els governs del món tenen legislació lingüística, l'espanyol també, per cert. Llavors, per què legislar a favor del català està tan mal vist, i hem d'anar sempre amb només invitacions, i amb cura que ningú s'ofengui o prengui mal?

En fi, que entre mig d'aquesta polèmica resulta que s'ha fet famós del vídeo de la cançó Aerolínies Menorquines. Bé, almenys algú ha sortit beneficiat de tot aquest rollo! Doncs millor per a ell :-) A mi el vídeo em sembla cutre a parir, però l'enganxo igualment perquè enmig d'aquest merder em sembla graciós i tot.

Un còp èra...

Tarda de contes a l'Ostal occitan, amb Alan Roch, de Carcassona. Ha sigut... doncs com han de ser les tardes de contes! Màgic!



De veritat, m'ho he passat molt bé. Si diuen que internet està desplaçant la televisió... doncs ja veureu quan es popularitzin els rondallaires!

Jornada històrica a l'Estat francès

Estic temptada d'escriure un altre post sobre llengües, però escriure'n dos en un dia ja em semblaria aubsar... Clar que ser a l'Estat francès i no dir res sobre la notícia del dia... I és que avui, aquí, ha passat una cosa històrica!!! Titular de vilaweb: "Un diputat parla en català a l'Assemblea francesa per primer cop a la història".

Suposo que com que sóc a tolosa em toca fer la crònica... doncs bé, només puc dir que he llegit en un diari català (no he vist premsa autòctona, avui) que un tiputat ha parlat català a l'Assemblea francesa i així, a primer cop d'ull, no ha passat cap desgràcia. França no ha saltat pels aires, no hi ha hagut suïcidis ni avalots i diria que occitània continua enganxada al continent. I estic convençuda que si finalment modifiquen l'article 2n de la constitució tampoc passarà res dolent, ben al contrari.

Deixò aquí l'enllaç a la notícia pels qui no l'hagueu llegida, i així sabreu el mateix que jo. I a veure si tenim sort i algun dels occitans que de tant en tant passen per la meva capseta deixen algun comentari sobre què pensen del que està passant...

És que no ho hem entès

Fa dos dies la Marta va escriure un post que em va encantar. Ara li estava responent, però la resposta m'ha sortit tan llarga que he pensat que quedava malament ocupar tant el bloc dels altres... així que he decidit enganxar-la aquí, que és el meu bloc i ningú no me'n pot dir res :-P.

El post que ha escrit ella és aquí, i la resposta, a sota.

=============================================================================

nosaltres algun dia devíem sentir allò de "totes les persones són iguals en dignitat i drets" i se'ns va ocórrer que si totes les persones érem iguals, també ho devien ser la nostra manera de fer, la nostra cultura i tot el que ens caracteritza.

però no senyora, això no és així! i al nostre país hi ha la llengua, que no és precisament això que estic fent servir ara mateix, els idiomes, que són l'anglès, el francès i l'alemany, i les coses aquestes que fem servir tu i jo per comunicar-nos, que bueno, que no direm que no siguin llengües, però tampoc els donarem el mateix valor que a la llengua i als idiomes.

pel que he anat descobrint, això que parlem nosaltres es diferencia de la llengua per dues característiques curioses: la primera és que sembla ser que només el podem aprendre els que hem nascut en certs llocs i, a més, tenim una característica genètica determinada (a veure si els estudiosos del gnoma han trobat el gen que se n'ocupa). d'on trec aquesta conclusió? doncs de vegades que he preguntat a algú si sap parlar això que faig servir jo i m'ha respost "es que soy de méjico" o, més delirant encara, "es que mis padres son de murcia*" (tant de gust, els meus són de sants). desenganyem-nos, quan preguntes a algú si sap fer o no una cosa i et responen explicant-te la història de la seva família, o t'estan prenent el pèl o és que els has preguntat per alguna característica genètica, no?**

l'altra característica curiosa que he vist que té això que parlem nosaltres dues és que "només es parla aquí". què vol "aquí"? ni idea. rarament ningú diu un nom de territori concret. gangues de ser d'un país sense nom. però és que fet i fet, a la que et descuides, ni la llengua, en té, de nom! en general, però, "aquí" sol voler dir "aquesta comarca on he passat bona part de la meva vida i on el més provable és que em quedi fins a la fi dels meus dies". un "aquí" gens menyspreable, doncs, com per endinyar-li sistemàticament un "només" davant. personalment, penso que si algú ha de passar la vida en un poble on es parla una llengua que no existeix enlloc més, val la pena aprendre-la, per poca gent que siguin.*** però això és una opinió molt personal meva, clar, que també he anat veient que no acaba de concordar amb l'opinió majoritària --deu ser una altra de les meves mil rareses.

això que parlem nosaltres tampoc és un idioma, ja que per aprendre un idioma no cal haver nascut a cap lloc concret, ni cal haver heredat res dels pares. una altra diferència és que els idiomes s'estudien, i la opinió majoritària és que val la pena dedicar-hi hores i hores (no com amb això nostre i que només es parla "aquí"). ah, a més, si el sistema educatiu fa estudiar un idioma a les escoles, no surt cap imbècil (ai, volia dir "cap pare afectat..." a vegades se m'escapen paraulotes i no sé per què) a dir que és una imposició. tampoc no es queixa ningú si et demanen saber un idioma per accedir a un lloc de treball, i menys encara amb l'argument que això és tancar la porta als que no han nascut "aquí". així, per exemple, tothom veu tan normal que et demanin saber anglès o alemany per una merda de contracte d'estiu de cambrera de bar de platja. en canvi, que et demanin saber això que fem servir tu i jo per a ser funcionari i tenir feina fixa per tota la vida... ai, uix!

------------------------------------
PARLANT UNA MICA MÉS SERIOSAMENT
* reconec que tots els "mis padres son de murcia" els he arreplegats a alacant, ciutat que estimo moltíssim i a la que un dia vull dedicar un post.
** conec moltíssims fills de gent no-catalanoparlant que parlen català, i no voldria gens que s'ho prenguéssin com que em fico amb ells. al contrari, els que m'emprenyen són els que ni tan sols són bons per reconèixer que no han tingut mai cap interès en aprendre'l i intenten justificar-se amb una història familiar que, en aquest país, no té res d'estranya (rellegiu la primera frase d'aquest paràgraf :-D).
*** atenció despistats: aqui no hi diu que els catalanoparlants siguem pocs.

ALS %$#@& DEFENSORS DE LES MAJÚSCULES: El text no en té perquè l'havia començat a escriure com a resposta, i en els blocs dels altres encara em permeto de saltar-me les normes... :-P