Últimament he parlat força en occità, de manera que ara ja ho faig amb una certa naturalitat. I amb això no vol dir que ho faci bé, que la veritat és que crec que fico la poteta cada tres paraules, però com a mínim, ara, la fico amb tota naturalitat, que crec que és el primer pas per deixar de fer-ho.
Parlar amb un occità a occitània és ben curiós, perquè sembla que sigueu tots dos a l'estranger. Sí, per exemple, aneu a un bar, a l'entorn tothom parla un altre idioma, i cal canviar de llengua per parlar amb el cambrer. Si jo parlo amb el cambrer en francès, immediatament nota que sóc estrangera. Per contra, l'occità, a part de parlar occità, parla en un perfecte francès amb accent local. M'ha arribat a passar que un cambrer ens preguntés si parlàvem en italià.
Fa uns dies un occità de la meva edat em va dir alguna cosa així com "tu te'n tornaràs a Catalunya, i segurament un dia et casaràs amb un català. En canvi, jo em quedaré a Occitània i un dia em casaré amb una francesa." El comentari em va semblar ben estrany. La veritat és que entre totes les coses que he pensat sobre el matrimoni, mai havia reflexionat sobre la nacionalitat del possible futur marit. Em sembla evident que si me'n torno a Catalunya i em caso, les probabilitats que sigui amb un català són bastant altes.
Això ve al cas perquè ahir a l'Ostal d'Occitània hi va haver la festa d'entrega de diplomes dels estudiants d'occità. I a mi me n'havien de donar un! Així que cap a mitja tarda me n'hi vaig anar. Com en qualsevol festa, només entrar vaig fer una escannejada ràpida al personal. Hi havia força gent, però com sol passar a l'Ostal d'Occitània, no vaig detectar a ningú que voltés els trenta a part del meu professor. Sí que vaig detectar algun mascle de bon veure (què voleu que us hi digui, per això es fan les escanejades ràpides, també, no?), però visiblement massa madur per mi. I aleshores em vaig recordar dels occitans que a Occitània es casen amb noies franceses. A partir de la mostra de l'Ostal, puc dir que un occità que vulgui casar-se amb una occitana ho té més aviat magre.
La festa va estar prou bé. Els diplomes els donava en Sauzet, que em va fer molta gràcia de veure i vam estar xerrant una estona, aquest cop, els dos, en òc (quina vergonya, parlar en occità davant d'en Sauzet!!!!). I també vaig estar xerrant amb altra gent, és clar.
Entre la gent que vaig conèixer hi havia dos nois d'una vintena d'anys, ex-calandrons tots dos. Em va fer gràcia perquè encara no havia conegut ningú que hagués estat en una escola occitana --ni ningú més jove que jo que parlés occità, tampoc... Un dels dos em va explicar que a casa seva sí que parlen occità. Ja sé que sona estrany, però fins ara encara no havia trobat a ningú jove a qui els seus pares li haguessin parlat en òc des de petit! Un occità normal, que parla en occità a casa i a l'escola?! Seriosament, i sense voler dir atrocitats, però em pensava que això no existia!
Tornant cap a casa, a l'andana del metro em vaig trobar una de les persones amb qui havia estat parlant a la festa. Anava una parada més enllà que jo, així que vam fer el trajecte junts. Quan vam pujar al metro, vam trobar-nos un company de feina seu... que també parlava la lenga, així que vam continuar xerrant, tots tres, en òc. Això tampoc m'havia passat mai. Ja he dit que quan parles amb un occità tens la sensació de ser en un país estranger per als dos. Però ahir, per una estona, em va semblar que Occitània era una terra normal. O, en tot cas, a mi ja ningú em pot tornar a dir que Occitània ja no existeix...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tolosa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tolosa. Mostrar tots els missatges
divendres, 27 de juny del 2008
dijous, 19 de juny del 2008
Reforma abortada
Boh, sembla ser que aquest serà el meu últim post sobre la reforma de la constitució francesa d'aquesta temporada. Perquè sembla que no, que no es canviarà. Bé, que no es canviarà aquest cop, perquè segur que el tema sortirà una vegada i una altra, pels segles dels segles, fins que l'estat Francès reconegui les seves llengües, que aneu a saber quan serà, però sembla que n'hi ha per dies.
Per qui tingui interès a saber com es veuen les coses des d'aquí, al diari la dépêche han fet un dossier de notícies sobre el tema.
Abans d'anar-me'n corrents, deixo aquí el nou comunicat de premsa de l'IEO.* Personalment, crec que l'altre estava millor, però en fi.
Pour l'IEO, David Grosclaude
============================================
*Joan, continuo creient que a part de comunicats de premsa, fa altres coses! I això no podia pas quedar sense el seu comunicat, no? :-D
Per qui tingui interès a saber com es veuen les coses des d'aquí, al diari la dépêche han fet un dossier de notícies sobre el tema.
Abans d'anar-me'n corrents, deixo aquí el nou comunicat de premsa de l'IEO.* Personalment, crec que l'altre estava millor, però en fi.
Le Sénat met la France en retard
Le Sénat a décidé de ne pas suivre l'Assemblée Nationale et a refusé d'inscrire les langues régionales dans l'article 1 de la Constitution. Nous avons cependant noté que le Sénat a discuté pendant plus d'une heure de la question.
Les arguments utilisés contre les langues montrent que les sénateurs n'ont pas encore bien compris que la diversité linguistique était un enjeu majeur pour les années qui viennent. La frilosité d'une partie de la chambre haute ne nous étonne pas. L'épouvantail du communautarisme, de la République menacée par les langues a été agité ; certains sénateurs visiblement mal informés ont préféré ne pas voter pour la présence des langues dans la constitution. Cependant nous remarquons que le vote n'a pas été unanime et que de nombreux sénateurs de gauche et de droite ont voté pour.
Il reste maintenant aux députés à confirmer leur vote. Ils peuvent sans aucun doute le faire lors de l'examen du texte en deuxième lecture tout en recherchant une formulation qui pourra convenir à ceux des sénateurs qui considèrent que ce n'est pas à l'article 1, pour des raisons symboliques, que cette question doit être traitée.
Ainsi nous proposons aux députés et à l'ensemble des parlementaires de rechercher un compromis qui pourrait être celui de la rédaction de l'article 2 comme suit : « La langue de la République est le français. Elle respecte et protège les langues régionales ». Une telle rédaction permettra de répondre à la demande sociale et de désamorcer les craintes de certains parlementaires.
Nous appelons tous les défenseurs et promoteurs de l'occitan à prendre contact avec leurs députés afin de leur demander d'aller dans ce sens lors de la discussion prochaine du texte.
En ce qui nous concerne, quoi qu'il arrive, nous continuerons à demander que les langues dites régionales soient reconnues par la constitution et par la loi. Quelle que soit l'issue du débat constitutionnel nous constatons que la société a changé et qu¹elle est aujourd¹hui très sensible à la question des langues et de leur développement.
Il faudra bien tôt ou tard que la législation française en tienne compte et qu'elle se mette au diapason de ce qui se fait partout en Europe et ailleurs dans le monde. La France ne peut se payer le luxe d'être une exception dans un domaine qui touche aux droits de l'homme en restant sur une position archaïque.
Pour l'IEO, David Grosclaude
============================================
*Joan, continuo creient que a part de comunicats de premsa, fa altres coses! I això no podia pas quedar sense el seu comunicat, no? :-D
dissabte, 14 de juny del 2008
15 dies
El dia 1 em toca presentar la tesina. Això vol dir que aniré quasi directament de Tolosa a Alacant. I que després ja no tornaré. Em queden 15 dies a Tolosa, i em toca passar-los corre-cuita acabant el que em queda de tesina, que no es poc. Em queden quinze dies i no podré acomiadar-me com cal de la ciutat. I que no me'n vull anar, jo!
Tot això s'està concretant en un fort dolor abdominal, una certa espessor mental i una miqueta de ganes de plorar. Que no me'n vull anar, que hi estic bé, aquí. Fa uns dies li comentava a la Mercè que no m'agradava la idea de no tornar més, que hi pensaria de cara al setembre. Però llavors encara em semblava que la meva marxa d'aquí era molt llunyana, és ara que m'adono que me'n vaig ja.
Aquest matí he estat pensant en les possibilitats, que si ara passo dos mesos a Barna hi estaré bé, que si torno a Tolosa les coses tampoc seran com les he deixades, que si els problemes econòmics... Però no em trec de sobre aquestes ganes de tornar, em raca profundament tot el que m'he perdut d'aquí a causa de la tesina, penso en tot el que m'he quedat amb ganes de fer i que ja no podré fer. Que vull tornar, uns mesets, una miqueta més de Tolosa, si us plau!
Si aconsegueixo treure'm de sobre l'espessor m'adono que possible, ho és, només que cal currar-s'ho una mica, perquè tornar no serà fàcil. I no sé, segurament ara no és el moment de pensar-hi. A partir del 2 de juliol tindré força temps per mirar-ho amb calma, per valorar els avantatges i les dificultats.
Fa uns mesos, quan venir a Tolosa era una possibilitat que em ballava pel cap, però hi veia molts problemes (jeje, més o menys com ara) una persona que deu ser sàvia em va dir que aquelles dificultats servien per mesurar el desig; que les superaria en funció de les ganes que tingués de venir. I suposo que segueix sent veritat, que tot depèn del que tingui ganes d'aconseguir i del que estigui disposada a reunciar. Així que ja ho veurem, però em deixa prou més tranquil·la pensar que la possibilitat hi és, i que dependrà de mi.
==========================================
I si torno, aquest cop els Borrellons se'n vindran amb mi!
Tot això s'està concretant en un fort dolor abdominal, una certa espessor mental i una miqueta de ganes de plorar. Que no me'n vull anar, que hi estic bé, aquí. Fa uns dies li comentava a la Mercè que no m'agradava la idea de no tornar més, que hi pensaria de cara al setembre. Però llavors encara em semblava que la meva marxa d'aquí era molt llunyana, és ara que m'adono que me'n vaig ja.
Aquest matí he estat pensant en les possibilitats, que si ara passo dos mesos a Barna hi estaré bé, que si torno a Tolosa les coses tampoc seran com les he deixades, que si els problemes econòmics... Però no em trec de sobre aquestes ganes de tornar, em raca profundament tot el que m'he perdut d'aquí a causa de la tesina, penso en tot el que m'he quedat amb ganes de fer i que ja no podré fer. Que vull tornar, uns mesets, una miqueta més de Tolosa, si us plau!
Si aconsegueixo treure'm de sobre l'espessor m'adono que possible, ho és, només que cal currar-s'ho una mica, perquè tornar no serà fàcil. I no sé, segurament ara no és el moment de pensar-hi. A partir del 2 de juliol tindré força temps per mirar-ho amb calma, per valorar els avantatges i les dificultats.
Fa uns mesos, quan venir a Tolosa era una possibilitat que em ballava pel cap, però hi veia molts problemes (jeje, més o menys com ara) una persona que deu ser sàvia em va dir que aquelles dificultats servien per mesurar el desig; que les superaria en funció de les ganes que tingués de venir. I suposo que segueix sent veritat, que tot depèn del que tingui ganes d'aconseguir i del que estigui disposada a reunciar. Així que ja ho veurem, però em deixa prou més tranquil·la pensar que la possibilitat hi és, i que dependrà de mi.
==========================================
I si torno, aquest cop els Borrellons se'n vindran amb mi!
divendres, 16 de maig del 2008
La vila blanca
La xarxa comença a fer ressó de la calamarsada d'ahir al vespre.
Aquesta foto l'he trobada a ladepeche.fr... vist així sembla bucòlic i bonic, però a mi em va semblar espantós!
També he trobat aquest vídeo...
Aquesta foto l'he trobada a ladepeche.fr... vist així sembla bucòlic i bonic, però a mi em va semblar espantós!
També he trobat aquest vídeo...
dijous, 15 de maig del 2008
Gel!
Si bé ahir a la tarda va ploure, aquest matí s'ha llevat amb un bon sol, i al migdia ja feia una calor que fonia les pedres. A mitja tarda he anat cap a classe de francès, a la plaça del Capitol, amb manigueta ben curta i, previsora com sóc, m'he endut una jaqueteta dins la bossa, que dona previnguda val per dues, i jo ja he après que al vespre sol refrescar.
Durant la classe s'ha posat a plovisquejar. Pel que he vist, típic de Tolosa, ara plou, ara fa sol, no cal pas preocupar-se'n. Quan hem sortit de classe el plovisqueig s'havia convertit en un bon xàfec. Pas de panique, en deu minuts li passarà. La metiat de l'alumnat ens hem quedat sota els porxos que hi ha davant l'escola. I efectivament, al cap de deu minuts ha deixat de caure aigua. I s'ha posat a caure gel.
No recordo haver vist mai abans una cosa així. Al·lucinant! Unes bales de gel que espantaven. I queien amb una força que feia por. I nosaltres tots allà esperant sota els porxos de davant del Capitol. I com si no tinguéssim prou pena, el vent s'ha posat a bufar-nos les bales cap a sota el porxo, i ja ens teniu a tots encabint-nos com sardines al vestíbul de l'escola.
Finalment ha deixat de pedregar, i Tolosa tota, avui 15 de maig, era coberta de blanc. Plovia a bots i barrals, però es feia tard, tenia gana i estava cansada. I calia valorar que el risc que una bala de gel m'obrís el cap ja havia passat, i que podia tornar en qualsevol moment. Així que he agafat coratge i m'he posat sota el xàfec. Sin prisa pero sin pausa, que les boletes de gel del terra feien patinar, i per tant ara hi havia el risc d'obrir-me el cap contra el terra, me n'he anat cap a Jean Jaurès.
L'estació de metro de Jean Jaurès té uns porxos enormes on semblava que mig Tolosa havia decidit refugiar-se. Hi he arribat regalimant per tot arreu, que semblava que vingués del concurs de miss camiseta mojada. En un raconet, m'he posat la jaqueteta ben seca i m'he tret la samarreta xopa, en aquest ordre, que no era qüestió de muntar cap escàndol. I m'he sentit en màxim confort.
De fons se sentia com una mena de soroll desagradable molt fort, però he fet com qui no el sentia, pensant que en menys de mitja hora ja seria a caseta amb tota la roba seca fent-me el sopar. Del metro en sortia molta gent, però tampoc hi he fet cas. Anava a passar la tanca quan un segurata gegant m'ha agafat per les espatlles, m'ha fet donar mitja volta i m'ha fet sortir cridant "però que no sentiu l'alarma?! fora! fora! tothom fora!". Hi havia tot de segurates per tot arreu cridant que sortíssim, que calia deixar les instal·lacions. Han fet fora també a tota la gent dels porxos, fora, fora.
I jo, regalimant, al mig de l'avinguda Roosevelt pensant en com m'ho faria per arribar a casa. Bé, quedava l'autobús. Com que no duia el mapa a sobre, no tenia ni idea de per on passava, així que he anat cap a plaça Esquirol, que sabia segur que allà hi tenia una parada. Per sort ja no plovia, però les calçades estaven completament inundades i tot el terra estava ple de boletes de gel. A més, com que el gel flota, no es veia on s'acabava la vorera, de manera que més d'un cop m'he trobat que el terra em faltava sota els peus i, a sobre, amb un pam de cama dins l'aigua.
He arribat a Esquirol, i m'he trobat que allà el metro sí que funcionava! Però Esquirol és de la línia A, i a mi em cal prendre la línia B. Així que me n'he anat cap a Carmes, que és allà al costat. Pensant que en un no res ja seria al metro i cap a casa, m'ha importat ben poc anar caminant per l'aigua amb gel. He entrat a l'estació i quan anava a passar la tanca, un senyor que estava netejant m'ha dit alguna cosa. No l'he entès, però m'ho he ensumat. He tirat de la meva gramàtica del francès simplificada: Pas de metro?. L'home ha seguit xerrant, jo estava xopa, gelada, cansada i morta de gana. D'esma m'he girat i li he tornat a dir Pas de metro? L'home, ha deixat de netejar, m'ha mirat de dalt a baix i fent que no amb el cap i amb cara de òstia-tia-sembles-un-espectre, m'ha respost pas de metro. En francès simplificat:merde.
He tornat cap a Esquirol, amb els peus submergits en l'enorme glaçonera en què s'ha convertit Tolosa. A la parada d'autobús hi he reconegut gent que ja hi havia vist abans, cosa que m'ha semblat un pèssim senyal. Hi havia tot de gent esperant pacientment, enfilats sobre qualsevol lloc que no estigués ple de gel. Un noi s'ha compadit de mi i m'ha ofert una mica de lloc en el piló sobre el que s'havia enfilat, però li he donat les gràcies i he passat de tot, perquè al cap i a la fi ja no podia sentir més fred. He preguntat a la gent si el meu autobús havia de passar, he descobert que ja estàvem en horari de soirée i que ningú no sabia ben bé res, i m'he quedat palplantada esperant. Segurament, si m'hagués quedat una mica d'esma m'hauria posat a plorar.
Pel carrer no passava cap vehicle, només de tant en tant algun cotxe de policia o alguna ambulància. No sé què deu haver passat, però tot plegat tenia un aspecte fantasmal terrible. Finalment ha arribat un autobús sense número, i tots ens hi hem abraonat. Ha començat a córrer el rumor que era el número 2, el meu! Uns quants ens hi hem enfilat, i d'altres s'han quedat amb el gel. He arribat a casa a tres quarts d'0nze, dues hores i quart després d'haver sortit de classe.
Durant la classe s'ha posat a plovisquejar. Pel que he vist, típic de Tolosa, ara plou, ara fa sol, no cal pas preocupar-se'n. Quan hem sortit de classe el plovisqueig s'havia convertit en un bon xàfec. Pas de panique, en deu minuts li passarà. La metiat de l'alumnat ens hem quedat sota els porxos que hi ha davant l'escola. I efectivament, al cap de deu minuts ha deixat de caure aigua. I s'ha posat a caure gel.
No recordo haver vist mai abans una cosa així. Al·lucinant! Unes bales de gel que espantaven. I queien amb una força que feia por. I nosaltres tots allà esperant sota els porxos de davant del Capitol. I com si no tinguéssim prou pena, el vent s'ha posat a bufar-nos les bales cap a sota el porxo, i ja ens teniu a tots encabint-nos com sardines al vestíbul de l'escola.
Finalment ha deixat de pedregar, i Tolosa tota, avui 15 de maig, era coberta de blanc. Plovia a bots i barrals, però es feia tard, tenia gana i estava cansada. I calia valorar que el risc que una bala de gel m'obrís el cap ja havia passat, i que podia tornar en qualsevol moment. Així que he agafat coratge i m'he posat sota el xàfec. Sin prisa pero sin pausa, que les boletes de gel del terra feien patinar, i per tant ara hi havia el risc d'obrir-me el cap contra el terra, me n'he anat cap a Jean Jaurès.
L'estació de metro de Jean Jaurès té uns porxos enormes on semblava que mig Tolosa havia decidit refugiar-se. Hi he arribat regalimant per tot arreu, que semblava que vingués del concurs de miss camiseta mojada. En un raconet, m'he posat la jaqueteta ben seca i m'he tret la samarreta xopa, en aquest ordre, que no era qüestió de muntar cap escàndol. I m'he sentit en màxim confort.
De fons se sentia com una mena de soroll desagradable molt fort, però he fet com qui no el sentia, pensant que en menys de mitja hora ja seria a caseta amb tota la roba seca fent-me el sopar. Del metro en sortia molta gent, però tampoc hi he fet cas. Anava a passar la tanca quan un segurata gegant m'ha agafat per les espatlles, m'ha fet donar mitja volta i m'ha fet sortir cridant "però que no sentiu l'alarma?! fora! fora! tothom fora!". Hi havia tot de segurates per tot arreu cridant que sortíssim, que calia deixar les instal·lacions. Han fet fora també a tota la gent dels porxos, fora, fora.
I jo, regalimant, al mig de l'avinguda Roosevelt pensant en com m'ho faria per arribar a casa. Bé, quedava l'autobús. Com que no duia el mapa a sobre, no tenia ni idea de per on passava, així que he anat cap a plaça Esquirol, que sabia segur que allà hi tenia una parada. Per sort ja no plovia, però les calçades estaven completament inundades i tot el terra estava ple de boletes de gel. A més, com que el gel flota, no es veia on s'acabava la vorera, de manera que més d'un cop m'he trobat que el terra em faltava sota els peus i, a sobre, amb un pam de cama dins l'aigua.
He arribat a Esquirol, i m'he trobat que allà el metro sí que funcionava! Però Esquirol és de la línia A, i a mi em cal prendre la línia B. Així que me n'he anat cap a Carmes, que és allà al costat. Pensant que en un no res ja seria al metro i cap a casa, m'ha importat ben poc anar caminant per l'aigua amb gel. He entrat a l'estació i quan anava a passar la tanca, un senyor que estava netejant m'ha dit alguna cosa. No l'he entès, però m'ho he ensumat. He tirat de la meva gramàtica del francès simplificada: Pas de metro?. L'home ha seguit xerrant, jo estava xopa, gelada, cansada i morta de gana. D'esma m'he girat i li he tornat a dir Pas de metro? L'home, ha deixat de netejar, m'ha mirat de dalt a baix i fent que no amb el cap i amb cara de òstia-tia-sembles-un-espectre, m'ha respost pas de metro. En francès simplificat:merde.
He tornat cap a Esquirol, amb els peus submergits en l'enorme glaçonera en què s'ha convertit Tolosa. A la parada d'autobús hi he reconegut gent que ja hi havia vist abans, cosa que m'ha semblat un pèssim senyal. Hi havia tot de gent esperant pacientment, enfilats sobre qualsevol lloc que no estigués ple de gel. Un noi s'ha compadit de mi i m'ha ofert una mica de lloc en el piló sobre el que s'havia enfilat, però li he donat les gràcies i he passat de tot, perquè al cap i a la fi ja no podia sentir més fred. He preguntat a la gent si el meu autobús havia de passar, he descobert que ja estàvem en horari de soirée i que ningú no sabia ben bé res, i m'he quedat palplantada esperant. Segurament, si m'hagués quedat una mica d'esma m'hauria posat a plorar.
Pel carrer no passava cap vehicle, només de tant en tant algun cotxe de policia o alguna ambulància. No sé què deu haver passat, però tot plegat tenia un aspecte fantasmal terrible. Finalment ha arribat un autobús sense número, i tots ens hi hem abraonat. Ha començat a córrer el rumor que era el número 2, el meu! Uns quants ens hi hem enfilat, i d'altres s'han quedat amb el gel. He arribat a casa a tres quarts d'0nze, dues hores i quart després d'haver sortit de classe.
dimecres, 14 de maig del 2008
Corti sconte
Avui tenia la última classe d'occità en aquell campus que m'agrada tan poc. És una llàstima, perquè el campus no m'agrada, però el curs, sí. La classe acabava a les quatre, i la tarda de contes començava a dos de set, de manera que he pensat que aquesta tarda la podia passar lluny de l'ordinador, en una creperia, repassant els apunts d'occità ("sí, ara que s'ha acabat el curs", dirà algun llest).
He baixat a Sant Çubran, que no tinc ni idea de quin nom deu ser aquest en català. Quan tinc temps, m'agrada baixar aquí i travessar la Garona a peu, pel pont de Sant Pere. No sé per què, però sempre em fa il·lusió passar pel pont de Sant Pere. I això que és llarg, eh?, hi passes una estona, travessant-lo.
Només sortir del metro he vist una creperia cara però per sota la mitjana, de manera que m'hi he quedat. A la plaça mateix, que és un d'aquests llocs espaiosos i quadrats que en realitat no saps ben bé si ets en una plaça, una avinguda o un carrer i, que els amics occitans em perdonin, jo trobo molt francès.
He agafat una taula al costadet de la paret, una façana amb portes en forma d'arc. M'he pres un crêpe i un cafè amb llet i he pensat que després me n'aniria a jeure una estona a la zona que m'han dit que en diuen "el termòmetre".
Quan m'he acabat el berenar he demanat pel lavabo. Mentre en buscava la clau, la dama m'ha donat les instruccions, que m'han semblat més pròpies d'un enigma per trobar un tresor que per trobar un vàter. Eren alguna cosa així com "sortiu i pugeu les escales que hi ha a la dreta. Aquesta clau obre la porta marró que hi ha al final de l'escala. El lavabo és al fons". Afortunadament he estat molt atenta i no m'ha calgut demanar un mapa. He sortit del bar sense tenir-les totes...
En sortir, he vist que l'arc que quedava a la dreta del bar no era una porta tancada, com els altres, sinó que hi havia unes escales... que duien a un altre carrer! He pujat les escales encuriosida, i de cop m'he trobat al carrer de l'Oest. Un carrer estret, estret, de cases baixes amb flors a les finestres. Un senyor panxut sense camisa mirant el món des de la finestra, dues senyores xerrant en un portal. Una façana amb una parra a cada costat. Al final de les escales, una porta de fusta marró. He posat la clau al pany, i sí, s'ha obert, i aleshores m'he trobat en un pati. Al fons del pati, una porta on deia "toilette".
El lloc m'ha fascinat, i m'ha fet recordar el pròleg més bonic que hagi llegit mai.
Tolosa, com Venècia, té corti sconte, només cal voler trobar-les. He anat a tornar les claus amb un somriure d'orella a orella, i me n'he tornat cap al carrer de l'Oest. He deixat estar la idea del termòmetre i m'he quedat vagant pels carrerons amb murs de brica de la banda gascona de Tolosa. He mirat tots els portals, he entrat a un parell de corti.
Quan ja s'ha fet evident que plouria, he travessat el pont de Sant Pere. Sota el cel de plom, la Garona estava superba. I a l'altre costat, m'he refugiat de la pluja sota els porxos de la magnífica corte d'Ostal Assezat.
Quan s'ha fet l'hora he anat cap a l'Ostal d'Occitània. També s'hi entra per una petita cort. I a la porta del fons, la sessió de contes.
Els venecians (i a vegades també els maltesos) a vegades obren les portes que hi ha al fons de les corts i se'n van per sempre, o per una estona, a d'altres llocs meravellosos. Les catalanes, a Tolosa, també.
He baixat a Sant Çubran, que no tinc ni idea de quin nom deu ser aquest en català. Quan tinc temps, m'agrada baixar aquí i travessar la Garona a peu, pel pont de Sant Pere. No sé per què, però sempre em fa il·lusió passar pel pont de Sant Pere. I això que és llarg, eh?, hi passes una estona, travessant-lo.
Només sortir del metro he vist una creperia cara però per sota la mitjana, de manera que m'hi he quedat. A la plaça mateix, que és un d'aquests llocs espaiosos i quadrats que en realitat no saps ben bé si ets en una plaça, una avinguda o un carrer i, que els amics occitans em perdonin, jo trobo molt francès.
He agafat una taula al costadet de la paret, una façana amb portes en forma d'arc. M'he pres un crêpe i un cafè amb llet i he pensat que després me n'aniria a jeure una estona a la zona que m'han dit que en diuen "el termòmetre".
Quan m'he acabat el berenar he demanat pel lavabo. Mentre en buscava la clau, la dama m'ha donat les instruccions, que m'han semblat més pròpies d'un enigma per trobar un tresor que per trobar un vàter. Eren alguna cosa així com "sortiu i pugeu les escales que hi ha a la dreta. Aquesta clau obre la porta marró que hi ha al final de l'escala. El lavabo és al fons". Afortunadament he estat molt atenta i no m'ha calgut demanar un mapa. He sortit del bar sense tenir-les totes...
En sortir, he vist que l'arc que quedava a la dreta del bar no era una porta tancada, com els altres, sinó que hi havia unes escales... que duien a un altre carrer! He pujat les escales encuriosida, i de cop m'he trobat al carrer de l'Oest. Un carrer estret, estret, de cases baixes amb flors a les finestres. Un senyor panxut sense camisa mirant el món des de la finestra, dues senyores xerrant en un portal. Una façana amb una parra a cada costat. Al final de les escales, una porta de fusta marró. He posat la clau al pany, i sí, s'ha obert, i aleshores m'he trobat en un pati. Al fons del pati, una porta on deia "toilette".
El lloc m'ha fascinat, i m'ha fet recordar el pròleg més bonic que hagi llegit mai.
Corti celate ancora oggi dietro muri gelosi, con numeri civici che si reinventano quando qualche profano guarda troppo a lungo. Rimangono i nomi vetusti e sbiaditi, scritti su grandi rettangoli bianchi bordati di nero come cartoncini funerari, e i gatti soriani che sembrano suggerire, quasi come un indovinello, che tutto là è come una volta. Bisogna voler trovare.
Hugo Pratt, L'eredità di mia nonna (Favola di Venezia)
Tolosa, com Venècia, té corti sconte, només cal voler trobar-les. He anat a tornar les claus amb un somriure d'orella a orella, i me n'he tornat cap al carrer de l'Oest. He deixat estar la idea del termòmetre i m'he quedat vagant pels carrerons amb murs de brica de la banda gascona de Tolosa. He mirat tots els portals, he entrat a un parell de corti.
Quan ja s'ha fet evident que plouria, he travessat el pont de Sant Pere. Sota el cel de plom, la Garona estava superba. I a l'altre costat, m'he refugiat de la pluja sota els porxos de la magnífica corte d'Ostal Assezat.
Quan s'ha fet l'hora he anat cap a l'Ostal d'Occitània. També s'hi entra per una petita cort. I a la porta del fons, la sessió de contes.
Els venecians (i a vegades també els maltesos) a vegades obren les portes que hi ha al fons de les corts i se'n van per sempre, o per una estona, a d'altres llocs meravellosos. Les catalanes, a Tolosa, també.
divendres, 14 de març del 2008
a tolosa també sap fer sol
semblava que no en sabia, però sí! portem dos dies sense pluja!!! bé, dimecres quasi que tampoc va ploure,només que al final del dia ja no es va saber reprimir més i va caure una miqueta d'aigua. però ahir, ja no en va caure gens! i avui, una meravella, no només no ha plogut (de moment, clar, que encara queden dues horetes i mitja de dia...), si no que, a més, a fet un sol com feia temps que no en veia cap! una meravella.
la gent s'ha llençat al carrer amb entusiasme vestits de primavera (bé, he vist alguns pantalons curts que m'han semblat directament exagerats...), i jo no he sigut menys. així que he deixat l'abric verd i les botes verdes a l'apartament, i vestida tan primaveral com he pogut, me n'he anat cap al centre.
a tres de cinc he anat al curs d'occità que organitza l'ieo al casal català (on, per cert, jo no he vist mai cap català...), i quan s'ha acabat la classe me n'he anat a passejar.
he passat pel pont de st. pere (això no és cap novetat, ho faig tot sovint, de fet, però avui feia sol...), m'he arribat fins al capitol. a la plaça m'he assegut a fer un crep de xocolata tot llegint el diari. després he anat fins a l'oficina de turisme, a veure si em donaven un mapa nou, que el meu està fet pols, sobretot després del xàfec que ens va caure a sobre (al mapa i a mi) dilluns passat... però no he tingut sort, perquè l'oficina tanca a les sis...
he tornat al capitol i he baixat pel carrer del taur fins a sant serni, una meravella del romànic. en realitat, cada cop que hi penso, no entenc per què els tolosans s'entussodeixen amb que sant esteve sigui la seva catedral, tenint com tenen l'església romànica més gran del món... en fi, assumpte seu.
he passat per la plaça de joana d'arc (que no val res, només és una estació d'autobusos) i he baixat fins el bulebard de matalbiau, que va pels costats del canal del miègjorn. ja s'estava fent de nit, però no feia gens de fred, així que he pujat tranquil·lament per l'avinguda jean jaurès fins a la plaça wilkinson, que trobo que és una petita meravella. i aquí ja he agafat el metro cap a casa.
pel curs d'occità de la uni (sí, faig dos cursos a dos llocs diferents... coses de la vida) he de fer una redacció descrivint un lloc de tolosa que m'agradi i explicant quines sensacions em provoca... no sé gens per quin decidir-me... demà miraré d'arribar-me a l'església dels jacobins, que aquest estiu em va encantar, a veure si m'inspiro...
la gent s'ha llençat al carrer amb entusiasme vestits de primavera (bé, he vist alguns pantalons curts que m'han semblat directament exagerats...), i jo no he sigut menys. així que he deixat l'abric verd i les botes verdes a l'apartament, i vestida tan primaveral com he pogut, me n'he anat cap al centre.
a tres de cinc he anat al curs d'occità que organitza l'ieo al casal català (on, per cert, jo no he vist mai cap català...), i quan s'ha acabat la classe me n'he anat a passejar.
he passat pel pont de st. pere (això no és cap novetat, ho faig tot sovint, de fet, però avui feia sol...), m'he arribat fins al capitol. a la plaça m'he assegut a fer un crep de xocolata tot llegint el diari. després he anat fins a l'oficina de turisme, a veure si em donaven un mapa nou, que el meu està fet pols, sobretot després del xàfec que ens va caure a sobre (al mapa i a mi) dilluns passat... però no he tingut sort, perquè l'oficina tanca a les sis...
he tornat al capitol i he baixat pel carrer del taur fins a sant serni, una meravella del romànic. en realitat, cada cop que hi penso, no entenc per què els tolosans s'entussodeixen amb que sant esteve sigui la seva catedral, tenint com tenen l'església romànica més gran del món... en fi, assumpte seu.
he passat per la plaça de joana d'arc (que no val res, només és una estació d'autobusos) i he baixat fins el bulebard de matalbiau, que va pels costats del canal del miègjorn. ja s'estava fent de nit, però no feia gens de fred, així que he pujat tranquil·lament per l'avinguda jean jaurès fins a la plaça wilkinson, que trobo que és una petita meravella. i aquí ja he agafat el metro cap a casa.
pel curs d'occità de la uni (sí, faig dos cursos a dos llocs diferents... coses de la vida) he de fer una redacció descrivint un lloc de tolosa que m'agradi i explicant quines sensacions em provoca... no sé gens per quin decidir-me... demà miraré d'arribar-me a l'església dels jacobins, que aquest estiu em va encantar, a veure si m'inspiro...
dimarts, 11 de març del 2008
el metro de tolosa
l'autobús para just davant de la porta de la resi, mentre que per agafar el metro he de baixar fins a la uni. de tota manera, davant la possibilitat de que fos més ràpid i, sobretot, pel fet de poder-lo esperar a l'empar del vent i la pluja, ahir vaig decidir provar-lo. i em va semblar molt més bona opció, de manera que avui l'he tornat a agafar per anar a classe de francès.
les instal·lacions del metro de tolosa són totes de rajoles blanques, metall i vidre; això els dóna un aspecte entre d'hospital i de metro de pel·lícula de ciència-ficció. la sensació de pulcritud asèptica reforça la idea de ser dins un hospital, mentre que els cartells lluminosos desitjant un bon dia reforcen la de ser en una pel·licula. el que és més de ciència ficció, però, és que els metros van sols! no hi ha conductor! això fa que anar al primer vagó sigui bastant guai. res a veure amb la nostra entrenyable línia 1, vaja...
però, per algú que s'ha passat pràcticament tota la vida a barna, el que és més al·lucinant del metro d'aquí és (atenció, eh?) que tot i que no para de ploure, el metro no s'inunda. sissí, el metro no s'inunda amb la pluja. això sí que em sembla de ciència-ficció!
les instal·lacions del metro de tolosa són totes de rajoles blanques, metall i vidre; això els dóna un aspecte entre d'hospital i de metro de pel·lícula de ciència-ficció. la sensació de pulcritud asèptica reforça la idea de ser dins un hospital, mentre que els cartells lluminosos desitjant un bon dia reforcen la de ser en una pel·licula. el que és més de ciència ficció, però, és que els metros van sols! no hi ha conductor! això fa que anar al primer vagó sigui bastant guai. res a veure amb la nostra entrenyable línia 1, vaja...
però, per algú que s'ha passat pràcticament tota la vida a barna, el que és més al·lucinant del metro d'aquí és (atenció, eh?) que tot i que no para de ploure, el metro no s'inunda. sissí, el metro no s'inunda amb la pluja. això sí que em sembla de ciència-ficció!
dissabte, 8 de març del 2008
trotant per pech david
la meva resi té l'avantatge de ser a la perifèria i l'inconvenient de ser lluny del centre. molt bé que llesta! vull dir que té just els avantatges i els inconvenients de ser al cul del món.
entre els inconvenients hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: per aconseguir una miserable barra de pa dolent cal caminar 10' (i més de tornada, que és costa amunt), i si el que es vol és menjar més sofisticat cal caminar-ne uns 20 (i bastants més de tornada, que la costa amunt és més llarga). així que per anar fins a la civilització cal o caminar una hora o agafar l'autobús.
entre els avantatges hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: el meu carrer és tan tranquil que si t'hi creues amb algú al vespre us dieu "bonsuà". estic rodejada d'arbres i d'ocellets. bueno, i de residències, xaletets i col·legis. i l'hospital, que em queda davant, i les unis, que queden una mica més avall (no tant lluny com el pa, però). en definitiva, per una urbanita com jo (malgrat els nou mesos d'experiència caldonazziana), és quasi com si me n'hagués anat a viure a les muntanyes (que tan altes són...). millor que a st. cugat, vaja!
un altre dels avantatges és que estic al costat-costat d'una mena de parc enorme que es diu pech david. ve a ser com un turó amb prats, arbes, camins i coses per a fer-hi esport. aquest matí, malgrat la son i el fred, com una dona valenta que sóc, me n'hi he anat a córrer. bé, ja hi havia anat dijous, però com que avui és dissabte i tinc menys coses a fer que de costum, hi he anat més disposada a investigar.
val a dir que el primer que he constatat és que córrer pels prats realment no té res a veure amb córrer a la cinta. bé, no sé qui m'havia dit que a la cinta és ella la que corre i tu només has de quedar-te a lloc... doncs sí que passa una mica això, sí. a més, a pech david hi ha el fred, el vent i les pujades, tres coses amb les que no m'havia trobat mai dins del meu confortable gimnàs de sants. com sigui, he aguantat com una senyora i m'he posat a investigar. això sí, més que córrer el que he fet ha estat trotar.
amb una hora de trotamenta no tinc ni idea de quanta part del parc he recorregut. ara bé, hi he descobert una piscina, uns quants camps de futbol, una pista d'hípica (amb els respectius cavalls i les respectives tifarades a terra que fan més urgent l'expedició a la bugaderia...), unes quantes antenes de comunicacions, un camp de tir amb arc, una zona prohibida al pas (quina intriga!!!), un dipòsit d'aigua, la garona, un parell d'àrees de pícnic i una zona de jocs infantils. també hi he vist una zona d'aterratge d'helicòpters (al costat de l'hospital), amb aterratge inclòs. no havia vist mai aterrar un helicòpter, i per cert, és just igual que com es veu a la tele.
crec que no em descuido res. demà, si m'he recuperat, miraré a veure què més descobreixo en aquest parc.
entre els inconvenients hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: per aconseguir una miserable barra de pa dolent cal caminar 10' (i més de tornada, que és costa amunt), i si el que es vol és menjar més sofisticat cal caminar-ne uns 20 (i bastants més de tornada, que la costa amunt és més llarga). així que per anar fins a la civilització cal o caminar una hora o agafar l'autobús.
entre els avantatges hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: el meu carrer és tan tranquil que si t'hi creues amb algú al vespre us dieu "bonsuà". estic rodejada d'arbres i d'ocellets. bueno, i de residències, xaletets i col·legis. i l'hospital, que em queda davant, i les unis, que queden una mica més avall (no tant lluny com el pa, però). en definitiva, per una urbanita com jo (malgrat els nou mesos d'experiència caldonazziana), és quasi com si me n'hagués anat a viure a les muntanyes (que tan altes són...). millor que a st. cugat, vaja!
un altre dels avantatges és que estic al costat-costat d'una mena de parc enorme que es diu pech david. ve a ser com un turó amb prats, arbes, camins i coses per a fer-hi esport. aquest matí, malgrat la son i el fred, com una dona valenta que sóc, me n'hi he anat a córrer. bé, ja hi havia anat dijous, però com que avui és dissabte i tinc menys coses a fer que de costum, hi he anat més disposada a investigar.
val a dir que el primer que he constatat és que córrer pels prats realment no té res a veure amb córrer a la cinta. bé, no sé qui m'havia dit que a la cinta és ella la que corre i tu només has de quedar-te a lloc... doncs sí que passa una mica això, sí. a més, a pech david hi ha el fred, el vent i les pujades, tres coses amb les que no m'havia trobat mai dins del meu confortable gimnàs de sants. com sigui, he aguantat com una senyora i m'he posat a investigar. això sí, més que córrer el que he fet ha estat trotar.
amb una hora de trotamenta no tinc ni idea de quanta part del parc he recorregut. ara bé, hi he descobert una piscina, uns quants camps de futbol, una pista d'hípica (amb els respectius cavalls i les respectives tifarades a terra que fan més urgent l'expedició a la bugaderia...), unes quantes antenes de comunicacions, un camp de tir amb arc, una zona prohibida al pas (quina intriga!!!), un dipòsit d'aigua, la garona, un parell d'àrees de pícnic i una zona de jocs infantils. també hi he vist una zona d'aterratge d'helicòpters (al costat de l'hospital), amb aterratge inclòs. no havia vist mai aterrar un helicòpter, i per cert, és just igual que com es veu a la tele.
crec que no em descuido res. demà, si m'he recuperat, miraré a veure què més descobreixo en aquest parc.
divendres, 7 de març del 2008
la resi
perquè els meus fidels lectors (?!) es facin una mica més la idea d'on m'estic he pensat que millor que expliqui una mica com és la meva resi. en comparació amb d'altres resis de les que he sentit a parlar, la meva és magníficament semblant a un convent: no s'hi munten festes nocturnes i, aparentment, els meus veïns no tenen vida sexual (sí que ahir els de l'apartament de la dreta van estar parlant-se massa fort... i posats a fer soroll, com a mínim que sigui fent l'amor, no?). dic magníficament perquè a mi m'empiparia bastant que em despertessin a mitja nit.
com us deveu imaginar, le caducée és un edifici bastant gran. per dins, bàsicament és un conjunt de passadissos i passadissos de color verd lleig amb portes i més portes d'un altre color verd lleig. em pregunto quin dels dos verds lletjos m'agrada menys, però em costa decidir-me. de tota manera, tampoc no es poden apreciar gaire bé els dos verds, perquè la il·luminació és bastant trista. tot plegat fa que els passadissos tinguin un aspecte entre penós i tètric, de manera que no s'hi està mai ningú. de fet, és molt estrany trobar-se algú pel passadís.
a mi al principi el meu passadís em feia una mica de por, però ara que ja he vist que de darrere de les portes verdes no en surten monstres (començo a sospitar que el que hi ha darre les portes són apartaments com el meu), ja hi vaig més tranquil·la.
es veu que hi ha tres tipus d'apartaments. els guatxis-dúplex com el meu són tots al quart pis. dels altres, en vaig veure un, que venia a ser com el meu però tot concentrat en una planta i sense balcó... i em falta per veure un tercer tipus que no tinc ni idea de com deu ser.
a part de passadissos i portes, hi ha les sales comunes. per ara, he descobert que hi ha una sala d'estudi a cada planta. em va passar pel cap que m'hi podria instal·lar a treballar, però només de pensar en agafar l'ordinador i els llibres i els papers i els diccionaris i portar-los 10m més enllà ja m'agafen tots els mals. també hi ha una sala d'ordinadors, on crec que no se m'hi ha perdut res, un pàrquing (on ídem), una deixalleria i una bugaderia on, per cert, un dia d'aquests hauré d'anar a enfrontar-me amb les rentadores (ui, quina por!).
i finalment, tatxaaaaaaaaaan, hi ha un gimnàs! el dimarts hi vaig anar a treure el nas, però estava tot tan ple de nois enormes hipermusculats que em va fer cosa entrar-hi. en canvi, vaig veure un cartellet que deia que els dimecres hi anava un professor. així que dimecres, puntual a l'hora que deia el cartellet, i vestida tan esportivament com vaig poder, m'hi vaig presentar.
el profe de gimnàs va resultar ser un home simpàtic i pacient que es va passar gairebé una hora explicant-me com funcionen les màquines de la sala de musculació, per a què serveixen i quines em convenen més. en francès, és clar.jo ja dic que va ser molt pacient.
les explicacions es van acabar quan van aparèixer dues noies que el van reclamar. aleshores em va dir que anava a fer una classe de gimnàstica, que si hi volia anar. i bé, poc enfeinada que estava, m'hi vaig apuntar. val a dir que no vaig entendre dues terceres parts del que deia (la tercera part que sí que vaig entendre són els números de quan comptava...), però vaja, tampoc calia entendre res perquè n'hi havia prou en copiar el que feia ell. en definitiva, la cosa va ser divertida. ara bé, també s'ha de dir que avui encara em fa mal una mica tot.
crec que no em falta cap altre espai de la resi per descobrir. bé, sí, em falta aventurar-me dins la bugaderia... estic segura que quan ho faci se'n sentirà a parlar.
com us deveu imaginar, le caducée és un edifici bastant gran. per dins, bàsicament és un conjunt de passadissos i passadissos de color verd lleig amb portes i més portes d'un altre color verd lleig. em pregunto quin dels dos verds lletjos m'agrada menys, però em costa decidir-me. de tota manera, tampoc no es poden apreciar gaire bé els dos verds, perquè la il·luminació és bastant trista. tot plegat fa que els passadissos tinguin un aspecte entre penós i tètric, de manera que no s'hi està mai ningú. de fet, és molt estrany trobar-se algú pel passadís.
a mi al principi el meu passadís em feia una mica de por, però ara que ja he vist que de darrere de les portes verdes no en surten monstres (començo a sospitar que el que hi ha darre les portes són apartaments com el meu), ja hi vaig més tranquil·la.
es veu que hi ha tres tipus d'apartaments. els guatxis-dúplex com el meu són tots al quart pis. dels altres, en vaig veure un, que venia a ser com el meu però tot concentrat en una planta i sense balcó... i em falta per veure un tercer tipus que no tinc ni idea de com deu ser.
a part de passadissos i portes, hi ha les sales comunes. per ara, he descobert que hi ha una sala d'estudi a cada planta. em va passar pel cap que m'hi podria instal·lar a treballar, però només de pensar en agafar l'ordinador i els llibres i els papers i els diccionaris i portar-los 10m més enllà ja m'agafen tots els mals. també hi ha una sala d'ordinadors, on crec que no se m'hi ha perdut res, un pàrquing (on ídem), una deixalleria i una bugaderia on, per cert, un dia d'aquests hauré d'anar a enfrontar-me amb les rentadores (ui, quina por!).
i finalment, tatxaaaaaaaaaan, hi ha un gimnàs! el dimarts hi vaig anar a treure el nas, però estava tot tan ple de nois enormes hipermusculats que em va fer cosa entrar-hi. en canvi, vaig veure un cartellet que deia que els dimecres hi anava un professor. així que dimecres, puntual a l'hora que deia el cartellet, i vestida tan esportivament com vaig poder, m'hi vaig presentar.
el profe de gimnàs va resultar ser un home simpàtic i pacient que es va passar gairebé una hora explicant-me com funcionen les màquines de la sala de musculació, per a què serveixen i quines em convenen més. en francès, és clar.jo ja dic que va ser molt pacient.
les explicacions es van acabar quan van aparèixer dues noies que el van reclamar. aleshores em va dir que anava a fer una classe de gimnàstica, que si hi volia anar. i bé, poc enfeinada que estava, m'hi vaig apuntar. val a dir que no vaig entendre dues terceres parts del que deia (la tercera part que sí que vaig entendre són els números de quan comptava...), però vaja, tampoc calia entendre res perquè n'hi havia prou en copiar el que feia ell. en definitiva, la cosa va ser divertida. ara bé, també s'ha de dir que avui encara em fa mal una mica tot.
crec que no em falta cap altre espai de la resi per descobrir. bé, sí, em falta aventurar-me dins la bugaderia... estic segura que quan ho faci se'n sentirà a parlar.
dijous, 6 de març del 2008
la meva caseta de tolosa
per ara, el que més m'ha preguntat la gent (a part de com estic, és clar) és on m'estic, i com és el meu pis d'aquí a les terres d'òc. així que aquí va una descripció...
m'estic en un miniapartament dins una residència que es diu le caducée (cosa que, per cert, no tinc ni idea de què deu voler dir!). l'apartament fa 30m², dividits en dues plantes: a la planta baixa hi ha el vàter i la cuina-sala-menjador, tot en un. la cuina és mini: dos fogonets, una nevera, un armari de paret, una pica i una mica d'espai de treball. una barra americana la separa de la resta de la sala. i a la sala hi ha una taula, dues cadires i un sofà-llit per quan vinguin convidats. ah, i hi ha un balconet, també, més gran que el que tinc a sants...! quan faci calor (si és que n'arriba a fer mai, en aquest país), m'hi instal·laré a treballar :-)
el pis de dalt no arriba a fer tota la planta: és com un balcó gros. s'hi puja per una escala de fusta bastant mona. fent de barana del balcó hi ha l'escriptori: llarg, de tamany ideal per l'ordinador, la pila de papers, els diccionaris i els llibres. i té una petita calaixera amb 3 calaixos. l'escriptori mira al finestró que hi ha sobre el balcó, per on veig una petita zona verda i, una mica més enllà, l'hospital rangueil. al fons del primer pis hi ha la dutxa, i la resta, fa de dormitori: hi ha un armari i un llit gran.
he de dir que aquest apartament m'encanta. vale, 30m² només, però qui necessita més? tot i això, té algunes pegues. entre les pegues greus hi ha que al vàter de baix no hi ha rentamans, de manera que o et rentes les mans a la pica de la cuina o puges al pis. en canvi, a dalt, no hi ha vàter, cosa que toca bastant la moral, especialment de bon matí. el cas és que entre baixar al lavabo o pujar a rentar-me les mans, pujo i baixo l'escaleta de fusta bastant mona uns quants milions de vegades cada dia.
l'apartament té un detall que m'encanta: la persiana del finestró es puja i baixa amb un botó que hi ha al costat del llit. ahà, a qui li sembli una xorrada, és perquè no té un botó que puja i baixa la persiana al costat del llit. quan sona el despertador només cal treure la mà una mica de sota les mantes perquè entri el sol a l'habitació. desenganyem-nos: un dia que comença així no pot anar malament del tot de cap de les maneres. no sé com m'ho faré, quan torni a sants, sense el botó de la persiana... crec que me'n faré instal·lar un. i ja de passada, també em faré instal·lar una persiana, perquè ben mirat, a la meva habitació l'allà no en tinc.
m'estic en un miniapartament dins una residència que es diu le caducée (cosa que, per cert, no tinc ni idea de què deu voler dir!). l'apartament fa 30m², dividits en dues plantes: a la planta baixa hi ha el vàter i la cuina-sala-menjador, tot en un. la cuina és mini: dos fogonets, una nevera, un armari de paret, una pica i una mica d'espai de treball. una barra americana la separa de la resta de la sala. i a la sala hi ha una taula, dues cadires i un sofà-llit per quan vinguin convidats. ah, i hi ha un balconet, també, més gran que el que tinc a sants...! quan faci calor (si és que n'arriba a fer mai, en aquest país), m'hi instal·laré a treballar :-)
el pis de dalt no arriba a fer tota la planta: és com un balcó gros. s'hi puja per una escala de fusta bastant mona. fent de barana del balcó hi ha l'escriptori: llarg, de tamany ideal per l'ordinador, la pila de papers, els diccionaris i els llibres. i té una petita calaixera amb 3 calaixos. l'escriptori mira al finestró que hi ha sobre el balcó, per on veig una petita zona verda i, una mica més enllà, l'hospital rangueil. al fons del primer pis hi ha la dutxa, i la resta, fa de dormitori: hi ha un armari i un llit gran.
he de dir que aquest apartament m'encanta. vale, 30m² només, però qui necessita més? tot i això, té algunes pegues. entre les pegues greus hi ha que al vàter de baix no hi ha rentamans, de manera que o et rentes les mans a la pica de la cuina o puges al pis. en canvi, a dalt, no hi ha vàter, cosa que toca bastant la moral, especialment de bon matí. el cas és que entre baixar al lavabo o pujar a rentar-me les mans, pujo i baixo l'escaleta de fusta bastant mona uns quants milions de vegades cada dia.
l'apartament té un detall que m'encanta: la persiana del finestró es puja i baixa amb un botó que hi ha al costat del llit. ahà, a qui li sembli una xorrada, és perquè no té un botó que puja i baixa la persiana al costat del llit. quan sona el despertador només cal treure la mà una mica de sota les mantes perquè entri el sol a l'habitació. desenganyem-nos: un dia que comença així no pot anar malament del tot de cap de les maneres. no sé com m'ho faré, quan torni a sants, sense el botó de la persiana... crec que me'n faré instal·lar un. i ja de passada, també em faré instal·lar una persiana, perquè ben mirat, a la meva habitació l'allà no en tinc.
dimecres, 5 de març del 2008
primers dies a tolosa
doncs síiiiiiiiiiiiiii, sóc a tolosa, hi he arribat sencera i estic bé. m'agradaria explicar una pila enorme de coses, tantes, que no dono l'abast... així que podem fer-ho una mica a pams: un dia explico el viatge, un altre parlo del pis, després de com omplo el temps, la gent que vaig coneixent... així, mica en mica, que si no m'estresso...
el cas és que avui, amb això de mirar com funcionen els blocs i tota la pesca he passat molta estona i se m'ha fet una mica tard... però prometo que demà em poso a escriure de veritat.
el cas és que avui, amb això de mirar com funcionen els blocs i tota la pesca he passat molta estona i se m'ha fet una mica tard... però prometo que demà em poso a escriure de veritat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)