expedició a le mirail+2n contacte amb els òc

si bé tolosa em sembla una ciutat bonica com n'hi ha poques, l'apartament, una cucada i el metro, tret d'una pel·li de ciència-ficció, el campus de le mirail m'ha semblat d'horror, d'espant i de malson.

havia parlat amb en sauzet, que és un professor d'occità de la universitat de tolosa que conec per qüestions de feina que no vénen al cas, per preguntar-li on podia estudiar occità, i ell m'havia contestat (entre moltes altres opcions) que podia anar com a oient a la universitat.

així doncs, aquest migdia, equipada amb un entrepà i amb el nom de l'assignatura ("oc aia oly", que en català hauria de voler dir una cosa així com "llengua occitana-primer nivell") i del professor (o. caponi) escrits en un paperet, he començat l'expedició. arribar fins al campus ha estat relativament fàcil: només són 10 parades de metro, un transbord i parades 9 més.

el campus és immens, ple d'edificis grisos i de zones en construcció. seriosament, no se m'acut com podria descriure aquell lloc. i jo havia de trobar l'aula on es feia una assignautra de nom impronunciable de "lo departament de letras modèrnas, teatre e occitan" --el nom del departament em recorda al de "llengües eslaves i basc", és a dir, "aquí posarem el que no sabem on posar".

he començat a donar tombs, i com que no trobava res que m'orientés m'he dedicat a preguntar per la facultat de lletres. per cert, estic descobrint que la meva pronúncia del francès és molt més terrible del que em temia...

he arribat a una zona que entre els edificis hi havia penjades unes pancartes vermelles on hi deia "faultat de lletres". he donat tombs i tombs buscant alguna cosa que sonés a "departament d'occità", sense èxit. com que tampoc trobava cap secretaria, recepció o alguna cosa que s'hi assemblés, m'he ficat a una llibreria i he preguntat a la dependenta. ella m'ha dit que tornés a la zona de les pancartes vermelles i preguntés a algun estudiant per la secretaria. ho he fet. he anat a la zona i a la primera estudiant que he vist li he preguntat on era la secretaria. i m'ha dit que era l'edifici de just davant.

hi he entrat i finalment he vist un cartell on hi deia "occitan" i el número de despatx 299. he donat voltes i més voltes buscant el despatx, que per algun motiu no era al costat del 298. al final ho he preguntat a una senyora, que s'ha compadit de mi, m'ha portat fins al despatx 299 i m'ha dit que la professora no hi era, que havia d'esperar. i he esperat.

de cop i volta han arribat tres dones, s'han plantat davant la porta del despatx i s'han posat a xerrar molt i molt depressa en francès. i jo que no entenia res, amb el paperet a la mà, que volia preguntar-los si algú sabia com podia descobrir on es feia la meva assignatura.

d'alguna manera, i prometo que no he entès com, una d'elles m'ha agafat el paperet, l'ha llegit, ha comentat amb les altres, ha cridat un noi que hi havia per allà a prop, li ha dit alguna cosa, m'ha assenyalat, m'ha tornat el paperet i ha continuat xerrant amb les altres dues, tot això en un temps récord, mentre jo em quedava amb cara de lluç mirant el paperet, les senyores i el noi, les tres coses alhora.

potser perquè feia molta cara de no entendre res, potser per veure què passava i segurament per les dues coses alhora, el noi se m'ha dirigit en occità. i així he tingut la meva segona conversa en occità amb intencions comunicatives. és a dir, res a veure amb les classes d'aranès o en dir alguna cosa als occitans per fer-los gràcia, no: aquí ens entendrem en occità o no ens entendrem. i no sé com m'ho he fet, però el cas és que ens hem entès. i ha resultat que aquell noi era el tal caponi, el meu professor d'occità.

i res, m'ha acompanyat a comprar-me una ampolla d'aigua i hem anat cap a classe. pel camí hem xerrat una mica en occità (bé, això ell: jo he fet el que he pogut) i m'ha dit que no em preocupés per les meves dificultats per trobar l'aula, que aquella universitat és un laberint. la meva conclusió de tot plegat és que en aquesta universitat els estudiants van a la porta de la secretaria i els professors passen a buscar-los per dur-los a classe, perquè si no, no ho entenc.

la classe era mig en occità i mig en francès, però ho he seguit tot bastant bé. després de classe he volgut anar a saludar en sauzet i en pojada, que també és profe d'occità a la universitat i també el conec per coses de feina que tampoc vénen al cas. i he donat mil voltes, i he tornat a trobar la secretaria, i he recorregut despatxos i al final he parlat amb una dona que m'ha dit que avui no els trobaria. i he marxat corrents contenta d'abandonar aquell laberint.

sobre com ha anat la classe d'avui hi ha dues coses que m'inquieten. una és si dimecres vinent seré capaç de trobar l'aula. i l'altra és que el professor m'ha preguntat d'on era de catalunya. jo li he dit que no li havia pas dit que fos catalana; ell s'ha posat a riure i m'ha preguntat si és que no en sóc. i jo ara em pregunto quantes n'hi hauré dit en català...