trotant per pech david

la meva resi té l'avantatge de ser a la perifèria i l'inconvenient de ser lluny del centre. molt bé que llesta! vull dir que té just els avantatges i els inconvenients de ser al cul del món.

entre els inconvenients hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: per aconseguir una miserable barra de pa dolent cal caminar 10' (i més de tornada, que és costa amunt), i si el que es vol és menjar més sofisticat cal caminar-ne uns 20 (i bastants més de tornada, que la costa amunt és més llarga). així que per anar fins a la civilització cal o caminar una hora o agafar l'autobús.

entre els avantatges hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: el meu carrer és tan tranquil que si t'hi creues amb algú al vespre us dieu "bonsuà". estic rodejada d'arbres i d'ocellets. bueno, i de residències, xaletets i col·legis. i l'hospital, que em queda davant, i les unis, que queden una mica més avall (no tant lluny com el pa, però). en definitiva, per una urbanita com jo (malgrat els nou mesos d'experiència caldonazziana), és quasi com si me n'hagués anat a viure a les muntanyes (que tan altes són...). millor que a st. cugat, vaja!

un altre dels avantatges és que estic al costat-costat d'una mena de parc enorme que es diu pech david. ve a ser com un turó amb prats, arbes, camins i coses per a fer-hi esport. aquest matí, malgrat la son i el fred, com una dona valenta que sóc, me n'hi he anat a córrer. bé, ja hi havia anat dijous, però com que avui és dissabte i tinc menys coses a fer que de costum, hi he anat més disposada a investigar.

val a dir que el primer que he constatat és que córrer pels prats realment no té res a veure amb córrer a la cinta. bé, no sé qui m'havia dit que a la cinta és ella la que corre i tu només has de quedar-te a lloc... doncs sí que passa una mica això, sí. a més, a pech david hi ha el fred, el vent i les pujades, tres coses amb les que no m'havia trobat mai dins del meu confortable gimnàs de sants. com sigui, he aguantat com una senyora i m'he posat a investigar. això sí, més que córrer el que he fet ha estat trotar.

amb una hora de trotamenta no tinc ni idea de quanta part del parc he recorregut. ara bé, hi he descobert una piscina, uns quants camps de futbol, una pista d'hípica (amb els respectius cavalls i les respectives tifarades a terra que fan més urgent l'expedició a la bugaderia...), unes quantes antenes de comunicacions, un camp de tir amb arc, una zona prohibida al pas (quina intriga!!!), un dipòsit d'aigua, la garona, un parell d'àrees de pícnic i una zona de jocs infantils. també hi he vist una zona d'aterratge d'helicòpters (al costat de l'hospital), amb aterratge inclòs. no havia vist mai aterrar un helicòpter, i per cert, és just igual que com es veu a la tele.

crec que no em descuido res. demà, si m'he recuperat, miraré a veure què més descobreixo en aquest parc.