Des que sóc major d'edat que vaig a donar sang més o menys un parell de cops l'any. A canvi, del banc de sang, n'he rebut una postal cada Nadal, moltes anàlisis, cartes avisant-me quan la unitat mòbil aparca prop de casa, força berenars abundosos (des de fa un temps, a base de menjar ecològic!) i nombrosos regalets de mercandatge. A part de la tranquil·litat que dóna pensar que si tinc un accident o m'han d'operar les possibilitats que mori dessagnada són més aviat poques... bé, potser ho hauria d'haver posat al principi, això, però és que em semblava tant evident...
El cas és que dilluns en vaig rebre una cosa nova: una trucada. D'entrada, una trucada del banc de sang impressiona per principi, perquè està clar que no durà bones notícies. Era per dir-me que anaven molt i molt baixos; i això també impressiona! D'entrada, si destinen una persona a telefonar un a un els donants de vulgar 0+ deu ser que el tema està realment malament!
Dilluns, però, es presentava embolicat. Vaig dir tímidament que tenia la tarda molt liada, que si hi podia anar l'endemà. La noia va semblar sorpresa i em va dir que és clar, que anava bé qualsevol dia de la setmana, de no sé quina hora a vuit del vespre. Saber que no era que en aquell moment tenien un accidentat sobre una taula dessagnant-se em va tranquil·litzar --També em va tranquil·litzar saber que no esperen tan a l'últim moment per trucar.
D'entrada he de dir que per a mi la donació de sang entra de ple dins dels deures cívics bàsics. Per començar perquè tothom, jo també!, dóna per descomptat que si mai necessita sang n'hi haurà de disponible, però resulta que la sang encara no es pot fabricar artificialment i, per tant cal deixar-se punxar de tant en tant. Així que lluny de ser un gest altruista, en el meu cas és l'egoïsme pur de voler assegurar-se les bosses de sang del demà... això sí, intolerablement egoïsta és esperar que hi hagi sang sense haver-ne donat mai!
Després, també hi ha l'egoïsme d'esperar que hi hagi sang si la persona que la necessita és algú estimat. En tercer lloc hi ha una cosa semblant a l'agraïment, perquè a aquestes alçades ja conec algunes persones que en algun moment de la vida han rebut una transfusió. I finalment, és clar, hi ha una part generosa en això de la donació...
Així que dimarts vaig anar cap al Clínic. Em va sorprendre que els entorns de l'hospital estaven plens de cartells d'aquells de "amb una vegada no n'hi ha prou". No sé si sempre n'hi ha, però us asseguro que aquesta setmana n'hi havia moltíssims! Un cop dins de l'hospital, sota tots els rètols del banc de sang hi havia cartells on hi deia alguna cosa així com "necessitem sang de tots els grups". Bufa! La cosa semblava realment greu!
Al bang de sang la cosa va anar com sempre. Potser hi havia una mica més de moviment que normalment, senyal que la campanya funciona. La doctora que feia les entrevistes i els infermers, amables i simpàtics com sempre, que per mi que els seleccionen especialment per estar-se allà.
La punxada em va fer mal, és clar, i vaig passar tota l'estona sense mirar-me la bossa, que em fa molta angúnia! Això ho comento només si algun no-donant es pensa que els donants som insensibles al dolor o a l'angúnia... Val a dir, però, que donar sang tampoc no és del tot desagradable.
I després, el berenar i el regalet! Aquest mes estan de superoferta i m'han regalat dues entrades pel Cosmocaixa! Ganga! Des que el van obrir que no hi he tornat a anar. Ja us ho explicaré...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bona vida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bona vida. Mostrar tots els missatges
divendres, 14 de novembre del 2008
dimarts, 4 de novembre del 2008
A Carcassona!
Pr'amor que me manca mon país d'òc que demandèri a mon brave cavalièr que m'amenèsse damb sa voitura a Carcassona la passada diumenjada :-)
Entenc la controvèrsia que hi ha al voltant de la (re?)construcció de la fortalesa, però que hi voleu que hi faci, a mi Carcassona em sembla de les ciutats més boniques on he estat mai.
Vam sortir diumenge més o menys després de treballar (només dues o tres horetes més tard...), vam estar-nos un parell d'hores per aconseguir sortir de Barna i vam arribar allà que ja era massa tard per trobar on ens donéssin de menjar. Així que de poc no defallim d'estrés i de gana només arribar, però com que de bon humor no ens en falta, vam sobreviure.
Dissabte va fer un bon sol, però ai las!, que al nord de la frontera tenen poques festes religioses, però les que tenen les fan de veritat. Així que ja us aviso jo: Per Tots Sants no es pot visitar el castell. Res de pànic, que Carcassona és bonic de sobres; vam passejar-nos per la ciutat de dalt, per la ciutat de baix i pel canal, en plan guiri.
Diumenge, en canvi, plovia a bots i barrals, però el castell era obert i, gràcies a la reconstrucció que en van fer, dins no et mulles. A més, suposo que perquè era primer diumenge de mes, entrada gratis! Això sí, no hi havia guia. Així que vam llogar una mena de telefonets que tenen gravades les explicacions: pots passejar-te tranquil·lament pel castell i per les sales hi ha cartellets amb números. Si apretes el número al teclat del telefonet, pots sentir l'explicació del que estàs veient.
La veritat és que això dels telefonets em va encantar! Per començar, vam poder-los llogar en català! [Companhs occitans, qu'en occitan n'i a pas! Vos cal anar reclamar!!!] A més, pots anar endavant i endarrere com et doni la gana, i la majoria d'explicacions després tenien explicacions complementàries de l'estil "si vol saber qui eren els senyors de Trencavel premi la tecla vermella. Si vol conèixer l'orígen dels capitells, premi la tecla verda". Si a això hi sumem que per allà no hi havia gaires ànimes i que fora hi plovia... Tenim que ens vam tirar tot el matí sencer donar tombs per dins castell. Seriosament, una meravella. Si el primer cop que vaig estar a Carcassona vaig acabar farta de carrincloneria adulcorada, aquest cop m'ha encantat. Fins al punt de dubtar si els telefonets en català deien el mateix que en francès...!
Això de no haver de fer tesina els caps de setmana és fantàstic!
Entenc la controvèrsia que hi ha al voltant de la (re?)construcció de la fortalesa, però que hi voleu que hi faci, a mi Carcassona em sembla de les ciutats més boniques on he estat mai.
Vam sortir diumenge més o menys després de treballar (només dues o tres horetes més tard...), vam estar-nos un parell d'hores per aconseguir sortir de Barna i vam arribar allà que ja era massa tard per trobar on ens donéssin de menjar. Així que de poc no defallim d'estrés i de gana només arribar, però com que de bon humor no ens en falta, vam sobreviure.
Dissabte va fer un bon sol, però ai las!, que al nord de la frontera tenen poques festes religioses, però les que tenen les fan de veritat. Així que ja us aviso jo: Per Tots Sants no es pot visitar el castell. Res de pànic, que Carcassona és bonic de sobres; vam passejar-nos per la ciutat de dalt, per la ciutat de baix i pel canal, en plan guiri.
Diumenge, en canvi, plovia a bots i barrals, però el castell era obert i, gràcies a la reconstrucció que en van fer, dins no et mulles. A més, suposo que perquè era primer diumenge de mes, entrada gratis! Això sí, no hi havia guia. Així que vam llogar una mena de telefonets que tenen gravades les explicacions: pots passejar-te tranquil·lament pel castell i per les sales hi ha cartellets amb números. Si apretes el número al teclat del telefonet, pots sentir l'explicació del que estàs veient.
La veritat és que això dels telefonets em va encantar! Per començar, vam poder-los llogar en català! [Companhs occitans, qu'en occitan n'i a pas! Vos cal anar reclamar!!!] A més, pots anar endavant i endarrere com et doni la gana, i la majoria d'explicacions després tenien explicacions complementàries de l'estil "si vol saber qui eren els senyors de Trencavel premi la tecla vermella. Si vol conèixer l'orígen dels capitells, premi la tecla verda". Si a això hi sumem que per allà no hi havia gaires ànimes i que fora hi plovia... Tenim que ens vam tirar tot el matí sencer donar tombs per dins castell. Seriosament, una meravella. Si el primer cop que vaig estar a Carcassona vaig acabar farta de carrincloneria adulcorada, aquest cop m'ha encantat. Fins al punt de dubtar si els telefonets en català deien el mateix que en francès...!
Això de no haver de fer tesina els caps de setmana és fantàstic!
dilluns, 21 de juliol del 2008
Born to be alive!
He passat les dues primeres setmanes a Sants convençuda que estava completament deprimida. Però dissabte, sentint la versió de Dr. Calypso de Born to be alive, al concert que van fer per la festa major del Poble Sec, em vaig adonar que, sense haver-me'n adonat, l'última setmana ha sigut de les més bones de la meva vida. I em van venir moltes ganes de celebrar que segueixo viva. Que voleu que hi faci, sóc així de dramàtica. D'acord que em toca prendre algunes decisions sense tenir-ne cap ganes, però per la resta, he de reconèixer que les coses m'estan anant refotudament bé, i segueixo immersa en la dolce vita...
No he trobat la versió de Dr. Calypso, però amb Village people suposo que també va bé... Imaginin-se la Carme ballant això davant del mirall del passadís...
No he trobat la versió de Dr. Calypso, però amb Village people suposo que també va bé... Imaginin-se la Carme ballant això davant del mirall del passadís...
dimecres, 16 de juliol del 2008
De festa a ca'ls francesos
Al final, dilluns vaig anar a la festa dels francesos. Havia quedat amb la meva amiga Vero i teníem a escollir entre algun dels bars de sempre de Sants que, sense voler desmerèixer-los, estan tots bastant vistos, o una festa gratis a Pedralbes organitzada pel còlsul i el director de l'institut francès.
I vaja, espero que els amics del costat nord de la frontera no se m'ofenguin, però també em feia una mica de gràcia això de celebrar la revolució francesa, pel tema aquest de treure's de sobre la monarquia i declarar això dels Drets humans. Vull dir que, segurament, si hagués nascut al nord de la frontera, estaria tipa de sentir les gràcies de la revolució, però des d'aquí el sud es veu com una cosa bastant guai...
El cas és que ens vam posar una mica mones i cap a Pedralbes falta gent. Els objectius de l'expedició eren:
Quan hi vam arribar vam veure que hi havia força mossos d'esquadra a la porta, i per un moment vaig pensar que potser havien prohibit la festa, per això de donar idees sobre què cal fer amb els Borbons... Però no, més aviat semblava que estaven protegint la festa. També hi havia dues segurates, que ens van fer ensenyar la invitació i els passaports. I ja està, ja érem dins! Objectiu número 1 acomplert.
Un cop dins, hi havia música i gent molt ben vestida, que em van fer sentir una mica com una verdulera de Sants, que segurament és el que sóc, que aquestes coses crec que són genètiques i jo vinc d'unes quantes generacions de verduleres de Sants. També hi havia dues barres magnífiques amb pastissets, però eren d'aquests que tenen molta nata (molt al gust francès però que a mi no m'agraden gaire perquè embafen), i amb cambrers que repartien begudes. Així que l'objectiu 2 va quedar acomplert fàcilment. I també hi havia una barra de cerveses Damm, on unes senyoretes repartien gots de cervesa, i et deixaven escollir entre cinc tipus diferents! Wow, no ho havia vist mai, això! Deu ser de les coses que només passen a Pedralbes...
En fi, que la festa va estar molt bé, vam estar ballant i bevent xampany, i de seguida se'ns van fer les mil i em vaig sentir que havia passat del dolce far niente a la dolce vita, que també mola bastant. Això sí, els objectius 3 i 4 no els vam aconseguir ni en pintura. Així que ens vam quedar atrapades en l'objectiu número 2 i vam repetir unes quantes vegades...
I vaja, espero que els amics del costat nord de la frontera no se m'ofenguin, però també em feia una mica de gràcia això de celebrar la revolució francesa, pel tema aquest de treure's de sobre la monarquia i declarar això dels Drets humans. Vull dir que, segurament, si hagués nascut al nord de la frontera, estaria tipa de sentir les gràcies de la revolució, però des d'aquí el sud es veu com una cosa bastant guai...
El cas és que ens vam posar una mica mones i cap a Pedralbes falta gent. Els objectius de l'expedició eren:
- aconseguir entrar a la festa
- aconseguir una copa de xampany sense haver-la de pagar
- pescar un bon partit dels que corren per Pedralbes, que una ja té una edat i ha de començar a preocupar-se de coses serioses
- pescar un bon partit etc. i que tingui una casa a Tolosa
Quan hi vam arribar vam veure que hi havia força mossos d'esquadra a la porta, i per un moment vaig pensar que potser havien prohibit la festa, per això de donar idees sobre què cal fer amb els Borbons... Però no, més aviat semblava que estaven protegint la festa. També hi havia dues segurates, que ens van fer ensenyar la invitació i els passaports. I ja està, ja érem dins! Objectiu número 1 acomplert.
Un cop dins, hi havia música i gent molt ben vestida, que em van fer sentir una mica com una verdulera de Sants, que segurament és el que sóc, que aquestes coses crec que són genètiques i jo vinc d'unes quantes generacions de verduleres de Sants. També hi havia dues barres magnífiques amb pastissets, però eren d'aquests que tenen molta nata (molt al gust francès però que a mi no m'agraden gaire perquè embafen), i amb cambrers que repartien begudes. Així que l'objectiu 2 va quedar acomplert fàcilment. I també hi havia una barra de cerveses Damm, on unes senyoretes repartien gots de cervesa, i et deixaven escollir entre cinc tipus diferents! Wow, no ho havia vist mai, això! Deu ser de les coses que només passen a Pedralbes...
En fi, que la festa va estar molt bé, vam estar ballant i bevent xampany, i de seguida se'ns van fer les mil i em vaig sentir que havia passat del dolce far niente a la dolce vita, que també mola bastant. Això sí, els objectius 3 i 4 no els vam aconseguir ni en pintura. Així que ens vam quedar atrapades en l'objectiu número 2 i vam repetir unes quantes vegades...
dimarts, 8 de juliol del 2008
Floretes al balcó
Vaig descobrir que m'agradava cuidar plantes gràcies a un company de pis amb qui no ens vam entendre gens bé. Després de mesos de no-convivència va deixar el pis abandonant unes plantes al seu balcó. Com podia entendre'm amb algú que té el poc cor d'abandonar unes pobres plantetes innocents a la seva sort?! A més, amb l'agreujant que això era a Alacant, la ciutat on plou quatre dies l'any --d'acord, aquest any ha sigut una excepció, però l'any que va passar això no va ploure gens.
Així que quan vaig entrar a la seva habitació per netejar-la (no s'hi havia esmerçat gaire, ell) vaig descobrir un parell de plantes moribundes al seu balcó. No sabia si eren vives o mortes, però vaig decidir regar-les sovint per si de cas. I al cap de ben poc una va començar a fer brots! Em va fer tanta il·lusió que vaig passar a formar part directament del grup "gent a qui li agrada tenir plantes a casa". L'altra planta abandonada no va arribar a rebrotar, però la gràcia que em va fer la supervivent ho va compensar.
Així que des de llavors que tinc plantes al balcó. Trobo curiós que una persona com jo, amb problemes de desarrelament crònics, sigui aficionada a això. Però ja sabem que els camins de la ment són inescrutables i segur que algun psicòleg desenfeinat hi pot trobar explicació.
M'agrada veure com creixen i es fan grans, i m'agrada tocar-les, i gratar la terra amb les mans (però no tenir les ungles brutes ni descobrir les estranyes criatures que viuen sota terra... en fi!). Jo rego, netejo, planto, transplanto, trec fulles seques, ajunto, separo i tallo branques mortes sense tenir gens d'idea del que em faig, però les plantes són sofertes i agraïdes, i creixen, broten, verdegen, floreixen i de tant en tant en neix alguna de nova, cosa que vindria a confirmar que és més important tractar-les amb amor que amb saviesa... O que tinc un do innat per la jardineria, que també podria ser, i m'ho reservo com a nova vocació per quan em cansi dels traductors automàtics...
En tot cas, que en general les meves plantes solen anar amb mi i ja hem fet juntes dues mudances. Però quan vaig anar a Tolosa no me les vaig endur, i es van quedar a Sants, amb els Borrellons, a càrrec de la meva pobra mare. Però ja sabeu que la cosa es va complicar, les bestioles es van posar malaltes i les plantes van quedar una mica abandonades.
Així que en tornar m'he trobat que el meu bonic balcó més aviat semblava un cementiri de vegetals. I això em passa A MI, que considero que voler tenir el balcó més bonic del veïnat és una de les aspiracions més nobles que pot tenir una persona! I per cert, he de dir que estic convençuda que durant un temps ho vaig aconseguir, però bàsicament era per falta de competència. Ara, per acabar-ho d'adobar, hi ha un balcó a la finca del costat ben ple de flors, i un altre, dues finques més enllà (cap a l'altre costat, però), tot ben ple de geranis vermells... aaaaaaai!
I res, que m'he passat les dues últimes tardes arreglant altre cop el meu balconet que, per sort (en aquest cas), és més aviat petit, i ara ja torna a semblar-me una mica digne, tot i que, de flors, ben poques... Tinc quatre plantes en cures intensives (entre les quals, un roser del que només en queden dues fulles rosegades per unes cuques dolentes i tontes --estan matant el seu rebost?! com es pot ser tant burro?!), una alfàbrega que suposo que hauria de donar per morta (si al juliol no és de color verd, suposo que no ho serà en tot l'any :-/) però que segueix fent bona olor, i tres plantes més que semblen una mica seques però que sobreviuran segur. La resta, que són quatre, sembla que estan perfectament (n'hi ha dues que diria que són immortals).
Quan he acabat d'arreglar el balcó, estava tota satisfeta admirant la meva obra quan ha sortit la veïna del balcó de davant (de qui també parlaré quan parli de les meves veïnes) i m'ha felicitat i tot. Wow, segur que m'ha trobat a faltar!
Així que quan vaig entrar a la seva habitació per netejar-la (no s'hi havia esmerçat gaire, ell) vaig descobrir un parell de plantes moribundes al seu balcó. No sabia si eren vives o mortes, però vaig decidir regar-les sovint per si de cas. I al cap de ben poc una va començar a fer brots! Em va fer tanta il·lusió que vaig passar a formar part directament del grup "gent a qui li agrada tenir plantes a casa". L'altra planta abandonada no va arribar a rebrotar, però la gràcia que em va fer la supervivent ho va compensar.
Així que des de llavors que tinc plantes al balcó. Trobo curiós que una persona com jo, amb problemes de desarrelament crònics, sigui aficionada a això. Però ja sabem que els camins de la ment són inescrutables i segur que algun psicòleg desenfeinat hi pot trobar explicació.
M'agrada veure com creixen i es fan grans, i m'agrada tocar-les, i gratar la terra amb les mans (però no tenir les ungles brutes ni descobrir les estranyes criatures que viuen sota terra... en fi!). Jo rego, netejo, planto, transplanto, trec fulles seques, ajunto, separo i tallo branques mortes sense tenir gens d'idea del que em faig, però les plantes són sofertes i agraïdes, i creixen, broten, verdegen, floreixen i de tant en tant en neix alguna de nova, cosa que vindria a confirmar que és més important tractar-les amb amor que amb saviesa... O que tinc un do innat per la jardineria, que també podria ser, i m'ho reservo com a nova vocació per quan em cansi dels traductors automàtics...
En tot cas, que en general les meves plantes solen anar amb mi i ja hem fet juntes dues mudances. Però quan vaig anar a Tolosa no me les vaig endur, i es van quedar a Sants, amb els Borrellons, a càrrec de la meva pobra mare. Però ja sabeu que la cosa es va complicar, les bestioles es van posar malaltes i les plantes van quedar una mica abandonades.
Així que en tornar m'he trobat que el meu bonic balcó més aviat semblava un cementiri de vegetals. I això em passa A MI, que considero que voler tenir el balcó més bonic del veïnat és una de les aspiracions més nobles que pot tenir una persona! I per cert, he de dir que estic convençuda que durant un temps ho vaig aconseguir, però bàsicament era per falta de competència. Ara, per acabar-ho d'adobar, hi ha un balcó a la finca del costat ben ple de flors, i un altre, dues finques més enllà (cap a l'altre costat, però), tot ben ple de geranis vermells... aaaaaaai!
I res, que m'he passat les dues últimes tardes arreglant altre cop el meu balconet que, per sort (en aquest cas), és més aviat petit, i ara ja torna a semblar-me una mica digne, tot i que, de flors, ben poques... Tinc quatre plantes en cures intensives (entre les quals, un roser del que només en queden dues fulles rosegades per unes cuques dolentes i tontes --estan matant el seu rebost?! com es pot ser tant burro?!), una alfàbrega que suposo que hauria de donar per morta (si al juliol no és de color verd, suposo que no ho serà en tot l'any :-/) però que segueix fent bona olor, i tres plantes més que semblen una mica seques però que sobreviuran segur. La resta, que són quatre, sembla que estan perfectament (n'hi ha dues que diria que són immortals).
Quan he acabat d'arreglar el balcó, estava tota satisfeta admirant la meva obra quan ha sortit la veïna del balcó de davant (de qui també parlaré quan parli de les meves veïnes) i m'ha felicitat i tot. Wow, segur que m'ha trobat a faltar!
dissabte, 17 de maig del 2008
Cançonetes per anar a dormir
Com m'havia promès, l'Edu ha tingut la simpatia de dedicar-me una cançoneta al seu bloc... perquè no es digui de mi que no sóc gentil, m'hauria agradat retornar-li la cortesia amb aquesta preciositat, també del Comelade...
... però ja veieu que aquest vídeo és una mica coitus interruptus i, per tant, fa de mal dedicar.
Així que li dedicaré aquesta, que també m'agrada molt. Pascal Comelade i Miquel Gil versionant l'Ovidi :-)
Gràcies, Edu, per les cançons, i ànims amb el bloc i amb tot plegat, que mai no ens ha espantat que les coses no sempre siguin fàcils! ens hi tenen acostumats... :D I visquin els pianos de joguina!
Bona nit a tots :*
... però ja veieu que aquest vídeo és una mica coitus interruptus i, per tant, fa de mal dedicar.
Així que li dedicaré aquesta, que també m'agrada molt. Pascal Comelade i Miquel Gil versionant l'Ovidi :-)
Gràcies, Edu, per les cançons, i ànims amb el bloc i amb tot plegat, que mai no ens ha espantat que les coses no sempre siguin fàcils! ens hi tenen acostumats... :D I visquin els pianos de joguina!
Bona nit a tots :*
dimecres, 14 de maig del 2008
Corti sconte
Avui tenia la última classe d'occità en aquell campus que m'agrada tan poc. És una llàstima, perquè el campus no m'agrada, però el curs, sí. La classe acabava a les quatre, i la tarda de contes començava a dos de set, de manera que he pensat que aquesta tarda la podia passar lluny de l'ordinador, en una creperia, repassant els apunts d'occità ("sí, ara que s'ha acabat el curs", dirà algun llest).
He baixat a Sant Çubran, que no tinc ni idea de quin nom deu ser aquest en català. Quan tinc temps, m'agrada baixar aquí i travessar la Garona a peu, pel pont de Sant Pere. No sé per què, però sempre em fa il·lusió passar pel pont de Sant Pere. I això que és llarg, eh?, hi passes una estona, travessant-lo.
Només sortir del metro he vist una creperia cara però per sota la mitjana, de manera que m'hi he quedat. A la plaça mateix, que és un d'aquests llocs espaiosos i quadrats que en realitat no saps ben bé si ets en una plaça, una avinguda o un carrer i, que els amics occitans em perdonin, jo trobo molt francès.
He agafat una taula al costadet de la paret, una façana amb portes en forma d'arc. M'he pres un crêpe i un cafè amb llet i he pensat que després me n'aniria a jeure una estona a la zona que m'han dit que en diuen "el termòmetre".
Quan m'he acabat el berenar he demanat pel lavabo. Mentre en buscava la clau, la dama m'ha donat les instruccions, que m'han semblat més pròpies d'un enigma per trobar un tresor que per trobar un vàter. Eren alguna cosa així com "sortiu i pugeu les escales que hi ha a la dreta. Aquesta clau obre la porta marró que hi ha al final de l'escala. El lavabo és al fons". Afortunadament he estat molt atenta i no m'ha calgut demanar un mapa. He sortit del bar sense tenir-les totes...
En sortir, he vist que l'arc que quedava a la dreta del bar no era una porta tancada, com els altres, sinó que hi havia unes escales... que duien a un altre carrer! He pujat les escales encuriosida, i de cop m'he trobat al carrer de l'Oest. Un carrer estret, estret, de cases baixes amb flors a les finestres. Un senyor panxut sense camisa mirant el món des de la finestra, dues senyores xerrant en un portal. Una façana amb una parra a cada costat. Al final de les escales, una porta de fusta marró. He posat la clau al pany, i sí, s'ha obert, i aleshores m'he trobat en un pati. Al fons del pati, una porta on deia "toilette".
El lloc m'ha fascinat, i m'ha fet recordar el pròleg més bonic que hagi llegit mai.
Tolosa, com Venècia, té corti sconte, només cal voler trobar-les. He anat a tornar les claus amb un somriure d'orella a orella, i me n'he tornat cap al carrer de l'Oest. He deixat estar la idea del termòmetre i m'he quedat vagant pels carrerons amb murs de brica de la banda gascona de Tolosa. He mirat tots els portals, he entrat a un parell de corti.
Quan ja s'ha fet evident que plouria, he travessat el pont de Sant Pere. Sota el cel de plom, la Garona estava superba. I a l'altre costat, m'he refugiat de la pluja sota els porxos de la magnífica corte d'Ostal Assezat.
Quan s'ha fet l'hora he anat cap a l'Ostal d'Occitània. També s'hi entra per una petita cort. I a la porta del fons, la sessió de contes.
Els venecians (i a vegades també els maltesos) a vegades obren les portes que hi ha al fons de les corts i se'n van per sempre, o per una estona, a d'altres llocs meravellosos. Les catalanes, a Tolosa, també.
He baixat a Sant Çubran, que no tinc ni idea de quin nom deu ser aquest en català. Quan tinc temps, m'agrada baixar aquí i travessar la Garona a peu, pel pont de Sant Pere. No sé per què, però sempre em fa il·lusió passar pel pont de Sant Pere. I això que és llarg, eh?, hi passes una estona, travessant-lo.
Només sortir del metro he vist una creperia cara però per sota la mitjana, de manera que m'hi he quedat. A la plaça mateix, que és un d'aquests llocs espaiosos i quadrats que en realitat no saps ben bé si ets en una plaça, una avinguda o un carrer i, que els amics occitans em perdonin, jo trobo molt francès.
He agafat una taula al costadet de la paret, una façana amb portes en forma d'arc. M'he pres un crêpe i un cafè amb llet i he pensat que després me n'aniria a jeure una estona a la zona que m'han dit que en diuen "el termòmetre".
Quan m'he acabat el berenar he demanat pel lavabo. Mentre en buscava la clau, la dama m'ha donat les instruccions, que m'han semblat més pròpies d'un enigma per trobar un tresor que per trobar un vàter. Eren alguna cosa així com "sortiu i pugeu les escales que hi ha a la dreta. Aquesta clau obre la porta marró que hi ha al final de l'escala. El lavabo és al fons". Afortunadament he estat molt atenta i no m'ha calgut demanar un mapa. He sortit del bar sense tenir-les totes...
En sortir, he vist que l'arc que quedava a la dreta del bar no era una porta tancada, com els altres, sinó que hi havia unes escales... que duien a un altre carrer! He pujat les escales encuriosida, i de cop m'he trobat al carrer de l'Oest. Un carrer estret, estret, de cases baixes amb flors a les finestres. Un senyor panxut sense camisa mirant el món des de la finestra, dues senyores xerrant en un portal. Una façana amb una parra a cada costat. Al final de les escales, una porta de fusta marró. He posat la clau al pany, i sí, s'ha obert, i aleshores m'he trobat en un pati. Al fons del pati, una porta on deia "toilette".
El lloc m'ha fascinat, i m'ha fet recordar el pròleg més bonic que hagi llegit mai.
Corti celate ancora oggi dietro muri gelosi, con numeri civici che si reinventano quando qualche profano guarda troppo a lungo. Rimangono i nomi vetusti e sbiaditi, scritti su grandi rettangoli bianchi bordati di nero come cartoncini funerari, e i gatti soriani che sembrano suggerire, quasi come un indovinello, che tutto là è come una volta. Bisogna voler trovare.
Hugo Pratt, L'eredità di mia nonna (Favola di Venezia)
Tolosa, com Venècia, té corti sconte, només cal voler trobar-les. He anat a tornar les claus amb un somriure d'orella a orella, i me n'he tornat cap al carrer de l'Oest. He deixat estar la idea del termòmetre i m'he quedat vagant pels carrerons amb murs de brica de la banda gascona de Tolosa. He mirat tots els portals, he entrat a un parell de corti.
Quan ja s'ha fet evident que plouria, he travessat el pont de Sant Pere. Sota el cel de plom, la Garona estava superba. I a l'altre costat, m'he refugiat de la pluja sota els porxos de la magnífica corte d'Ostal Assezat.
Quan s'ha fet l'hora he anat cap a l'Ostal d'Occitània. També s'hi entra per una petita cort. I a la porta del fons, la sessió de contes.
Els venecians (i a vegades també els maltesos) a vegades obren les portes que hi ha al fons de les corts i se'n van per sempre, o per una estona, a d'altres llocs meravellosos. Les catalanes, a Tolosa, també.
Un còp èra...
Tarda de contes a l'Ostal occitan, amb Alan Roch, de Carcassona. Ha sigut... doncs com han de ser les tardes de contes! Màgic!
De veritat, m'ho he passat molt bé. Si diuen que internet està desplaçant la televisió... doncs ja veureu quan es popularitzin els rondallaires!
De veritat, m'ho he passat molt bé. Si diuen que internet està desplaçant la televisió... doncs ja veureu quan es popularitzin els rondallaires!
diumenge, 11 de maig del 2008
One way or another
No hi busqueu explicació ni cap significat ocult, és només que ahir em va venir al cap aquesta escena i m'ha agradat trobar-la al youtube.
Torno a estar tancada tesinant...
dissabte, 8 de març del 2008
trotant per pech david
la meva resi té l'avantatge de ser a la perifèria i l'inconvenient de ser lluny del centre. molt bé que llesta! vull dir que té just els avantatges i els inconvenients de ser al cul del món.
entre els inconvenients hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: per aconseguir una miserable barra de pa dolent cal caminar 10' (i més de tornada, que és costa amunt), i si el que es vol és menjar més sofisticat cal caminar-ne uns 20 (i bastants més de tornada, que la costa amunt és més llarga). així que per anar fins a la civilització cal o caminar una hora o agafar l'autobús.
entre els avantatges hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: el meu carrer és tan tranquil que si t'hi creues amb algú al vespre us dieu "bonsuà". estic rodejada d'arbres i d'ocellets. bueno, i de residències, xaletets i col·legis. i l'hospital, que em queda davant, i les unis, que queden una mica més avall (no tant lluny com el pa, però). en definitiva, per una urbanita com jo (malgrat els nou mesos d'experiència caldonazziana), és quasi com si me n'hagués anat a viure a les muntanyes (que tan altes són...). millor que a st. cugat, vaja!
un altre dels avantatges és que estic al costat-costat d'una mena de parc enorme que es diu pech david. ve a ser com un turó amb prats, arbes, camins i coses per a fer-hi esport. aquest matí, malgrat la son i el fred, com una dona valenta que sóc, me n'hi he anat a córrer. bé, ja hi havia anat dijous, però com que avui és dissabte i tinc menys coses a fer que de costum, hi he anat més disposada a investigar.
val a dir que el primer que he constatat és que córrer pels prats realment no té res a veure amb córrer a la cinta. bé, no sé qui m'havia dit que a la cinta és ella la que corre i tu només has de quedar-te a lloc... doncs sí que passa una mica això, sí. a més, a pech david hi ha el fred, el vent i les pujades, tres coses amb les que no m'havia trobat mai dins del meu confortable gimnàs de sants. com sigui, he aguantat com una senyora i m'he posat a investigar. això sí, més que córrer el que he fet ha estat trotar.
amb una hora de trotamenta no tinc ni idea de quanta part del parc he recorregut. ara bé, hi he descobert una piscina, uns quants camps de futbol, una pista d'hípica (amb els respectius cavalls i les respectives tifarades a terra que fan més urgent l'expedició a la bugaderia...), unes quantes antenes de comunicacions, un camp de tir amb arc, una zona prohibida al pas (quina intriga!!!), un dipòsit d'aigua, la garona, un parell d'àrees de pícnic i una zona de jocs infantils. també hi he vist una zona d'aterratge d'helicòpters (al costat de l'hospital), amb aterratge inclòs. no havia vist mai aterrar un helicòpter, i per cert, és just igual que com es veu a la tele.
crec que no em descuido res. demà, si m'he recuperat, miraré a veure què més descobreixo en aquest parc.
entre els inconvenients hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: per aconseguir una miserable barra de pa dolent cal caminar 10' (i més de tornada, que és costa amunt), i si el que es vol és menjar més sofisticat cal caminar-ne uns 20 (i bastants més de tornada, que la costa amunt és més llarga). així que per anar fins a la civilització cal o caminar una hora o agafar l'autobús.
entre els avantatges hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: el meu carrer és tan tranquil que si t'hi creues amb algú al vespre us dieu "bonsuà". estic rodejada d'arbres i d'ocellets. bueno, i de residències, xaletets i col·legis. i l'hospital, que em queda davant, i les unis, que queden una mica més avall (no tant lluny com el pa, però). en definitiva, per una urbanita com jo (malgrat els nou mesos d'experiència caldonazziana), és quasi com si me n'hagués anat a viure a les muntanyes (que tan altes són...). millor que a st. cugat, vaja!
un altre dels avantatges és que estic al costat-costat d'una mena de parc enorme que es diu pech david. ve a ser com un turó amb prats, arbes, camins i coses per a fer-hi esport. aquest matí, malgrat la son i el fred, com una dona valenta que sóc, me n'hi he anat a córrer. bé, ja hi havia anat dijous, però com que avui és dissabte i tinc menys coses a fer que de costum, hi he anat més disposada a investigar.
val a dir que el primer que he constatat és que córrer pels prats realment no té res a veure amb córrer a la cinta. bé, no sé qui m'havia dit que a la cinta és ella la que corre i tu només has de quedar-te a lloc... doncs sí que passa una mica això, sí. a més, a pech david hi ha el fred, el vent i les pujades, tres coses amb les que no m'havia trobat mai dins del meu confortable gimnàs de sants. com sigui, he aguantat com una senyora i m'he posat a investigar. això sí, més que córrer el que he fet ha estat trotar.
amb una hora de trotamenta no tinc ni idea de quanta part del parc he recorregut. ara bé, hi he descobert una piscina, uns quants camps de futbol, una pista d'hípica (amb els respectius cavalls i les respectives tifarades a terra que fan més urgent l'expedició a la bugaderia...), unes quantes antenes de comunicacions, un camp de tir amb arc, una zona prohibida al pas (quina intriga!!!), un dipòsit d'aigua, la garona, un parell d'àrees de pícnic i una zona de jocs infantils. també hi he vist una zona d'aterratge d'helicòpters (al costat de l'hospital), amb aterratge inclòs. no havia vist mai aterrar un helicòpter, i per cert, és just igual que com es veu a la tele.
crec que no em descuido res. demà, si m'he recuperat, miraré a veure què més descobreixo en aquest parc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)