Però ja he dit que mai, mai més, m'ha passat pel cap no esperar-me el semàfor. Així que ahir em vaig esperar. Tothom sap que els semàfors estan programats per beneficiar els cotxes, tot i que concedeixo que Barcelona, tot i la política repugnant que té constament en mobilitat i en urbanisme, en general té els semàfors molt millors per als vianants que qualsevol altra ciutat on hagi passat més de 15 dies. Però l'avinguda Diagonal és una de les excepcions i els vianants ens hem de passar una bona estona esperant per passar. No té res a veure amb el tema, però la Plaça Espanya és una altra excepció i segurament la més esperpèntica, i un dia que tingui mooooooooooooooolt de temps cronometraré quant de temps triga un vianant a fer la volta sencera (ja us n'informaré).
El cas és que finalment el semàfor se'm va posar verd. Creuo el primer lateral, passo per la zona de passeig amb carril bici inclòs, creuo la part central, creuo la via del tramvia (amb els seus al·lucinants mil cartells de "Atenció: tramvia", com si algú pugués travessar aquella via de tramvia sense adonar-se'n...) i arribo al segon lateral. Després de tot això el meu semàfor seguia verd, però ves per on, que el dels cotxes és d'aquells que no es posa mai vermell. Estava en àmbar.
Servidora no ha anat mai en una autoescola, i està convençuda que als conductors no se'ls explica que davant d'un pas de zebra, si un vianant vol passar, els cotxes s'han d'aturar. Siguem seriosos, quan un cotxe s'ha parat davant d'un pas de zebra? Que darrere un volant la gent es torna salvatge és sabut per tothom, però no entenc per què els vianants ho consenteixen i solen esperar pacientment que hagin passat tots els senyors del volant. --De manera que els passos zebra són refotudament inútils, perquè si per travessar cal esperar que hagin passat tots els cotxes, no cal que hi hagi res pintat a terra.
En tot cas, jo ja fa molts anys que he après que a l'hora de passar un pas de vianants el que cal fer és agafar aire i avançar amb fermesa, si pot ser mirant a la cara al conductor, que és més digne morir dempeus en un pas de vianants que viure esperant que els conductors compleixin les normes de trànsit. I mira que és xorra morir atropellat en un pas de vianants, eh?
El que em va passar ahir al segon lateral de la Diagonal és que el cotxe va accelerar. Oblidant tota la meva dignitat de vianant, vaig fer un bot enrere. El següent també va accelerar. I jo plantada a mig carril. I el tercer, també. Quan va arribar el moment del quart ja havia recuperat la dignitat i vaig fer un pas endavant confiant que si havia arribat la meva darrera hora el conductor es passaria totes les que li quedessin en una presó de merda. Afortunadament, va ser prou intel·ligent per decidir estalvar-nos problemes als dos i jo vaig aconseguir acabar de travessar el carrer d'una puta vegada.
Algú es preguntarà a què ve ser tan malparlada de cop. Doncs perquè estic realment emprenyada. La cosa va molt més enllà de la falta absoluta de cortesia o de no seguir les normes que ens permeten a tots moure'ns pel carrer. La realitat és que els cotxes van accelerar sabent que jo m'apartaria. Perquè si no m'hagués apartat, m'haurien fet mal, potser molt. I això és el que relament em fot, perquè d'això se'n diu intimidar. I puc ser molt comprensiva amb la pressa que tenien els bons conductors (per cert, que jo també en tenia), o amb l'estrès (ídem) i amb mil òsties amb vinagre més, però les intimidacions no es poden tolerar. De què anem?
Jo no desitjo la mort a ningú, però sí una bona òstia a la següent cantonada que els deixi prou intimidats com per no agafar un cotxe mai més. Fins aquí podíem arribar!
I és que a cada cotxe segut al volant,
dins de cada cotxe pitjant el pedal,
dins de cada cotxe mirant-se al mirall,
disfressat d'home normal trobareu un animal.
1 comentari:
Jo sempre vaig amb mil i ulls i no m'agrada conduïr per la ciutat precisament perquè, des del volant, els problemes es multipliquen.
Publica un comentari a l'entrada