Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris borrellons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris borrellons. Mostrar tots els missatges

dijous, 16 d’octubre del 2008

De dol II

La Blanqueta va heredar la gàbia de la seva mare. Aventurera de mena, es va posar a investigar-la amb entusiasme. Va recórrer tots els racons i es va instal·lar dins una capseta que li havia deixat. Però els mesos no perdonen, i la Blanca ja no estava per fer cabrioles. S'havia tornat vella i una mica grassona, i segurament va decidir que el que li venia més de gust era una jubilació còmoda a la planta baixa. Així que només s'enfilava per anar a buscar menjar.

I va arribar un dia en que ja no la vaig veure. Vaig pensar que devia estar amagada al seu cau i no hi vaig donar cap importància. L'endemà, tampoc no la vaig veure, i això em va preocupar una mica més. Em vaig posar a buscar-la i finalment la vaig trobar, quieta, al fons del seu cau. Quieta de no moure's mai més.

La meva princesa Blanca va morir el dia 7 d'octubre, onze dies més tard que el seu germà, sense tenir cap malaltia aparent, a l'edat de dos anys, un mes i cinc dies. Dins una capseta de cartró.


De dol I

Tot i l'èxit de l'autooperació de testicle, el meu Griset va continuar malalt; seguia tenint un tumor darrere l'orella, i jo vaig estar dies i dies medicant-lo cada dotze hores,* amb analgèsics, antibiòtics, antiinflamatoris i pomadetes per evitar que patís dolor i que s'infectés la ferida que no es curava mai.

Però ja sabem que aquestes coses poden suavitzar el càncer, però no el curen, i el tumor no va parar de créixer. Al principi el Gris va seguir fent vida normal, però un dia va començar a deixar de moure's i quan tocava medicar-lo veia que no s'havia mogut d'on l'havia deixat dotze hores abans. Vaig començar a deixar-li el menjar dins la caseta i li vaig posar l'aigua molt a prop.

Al cap de pocs dies vaig veure que tenia els ulls lleganyosos i vaig trucar corrents al veterinari. Em van donar hora per tres dies més tard, el divendres 26.

En veure'l, el veterinari no va fer cap bona cara. Molt suaument, em va dir que tingués el que tingués als ulls havia de tenir en compte que el tumor ja era més gran que el seu cap, que segurament li feia molt de mal i que li devia costar molt moure's. Em va dir que el Griset feia molta peneta i que entenia que em sabés greu perquè realment era un hàmster molt bonic i molt manyac. Em vaig quedar amb la idea de la pinta que feia el Griset. Jo encara el veia com un hàmster bonic i manyac, dolç com un pompom, i clar que veia el tumor, però de veure'l cada dia ja m'hi havia acostumat. Mirat des de fora era ben clar que feia pinta d'hàmster tan malalt que no pot ni moure's. I jo sense adonar-me'n!

El veterinari va seguir explicant-me què podia tenir als ulls, i va continuar dient que per evitar el dolor del tumor caldria donar-li una dosi d'analgèsics tan gran que el deixarien zombie per tot el dia. La continuació va ser una reflexió sobre la importància de la qualitat de vida i sobre que cal acceptar que les coses s'acaben. Però llavors, que ja m'havia adonat de l'aspecte del griset i de la grandària del tumor ja m'ho esperava. Així que vaig signar l'autorització d'eutanàsia i vaig esperar que preparessin el quiròfan.

Un cop tot preparat, vaig enviar-li un petonet amb el dit i em vaig estar al passadís, on hi ha una finestra per on es pot veure què passa al quiròfan. Vaig quedar-me allà plantada; era divendres tard i a la clínica només hi quedava el personal d'urgències. I jo allà plantada mirant per una finestra els últims moments del meu Griset i desitjant que tot plegat fos ràpid i realment indolor. Ja havia passat per això amb la Borrelló, però evidentment em vaig posar a plorar com una toia.

El veterinari va sortir amb el Gris embolicat en un paquetet de paper blanc. El va posar dins la gàbia i m'ho va donar tot. Em va donar la mà, i em va dir que era el millor per ell i que jo havia fet realment tot el que havia pogut. Segurament això és tonto, però em va consolar i me'n vaig anar amb la gàbia amb el Griset empaquetat dins cap a casa els meus pares.

Com que era divendres, l'endemà se'l van endur cap a Sant Martí, i el van enterrar al costat de la seva mare. El Griset havia nascut el 2 de setembre. Va viure dos anys i gairebé un mes.



====================================================================================

La foto no és gens bona, però la va fer ma mare amb tot el seu amor. I això també compta!

* Entre la Borrelló i el Gris, he aconseguit una habilitat tan gran en l'art de fer prendre medicaments a animalons petits que estic plantejant-me treure'm el títol d'auxiliar de veterinària.

dijous, 4 de setembre del 2008

La Borrelló


La Borrelló va aparèixer durant l'època que recordo haver estat més trista de la meva vida. Crec que va ser l'intent d'algú que m'estimava per tornar-me la felicitat. Potser és estrany que tot una dona com jo de quasi trenta anys s'encapritxi d'un hàmster, però això és perquè la gent gran sol mirar-se altres animals, perquè la veritat és que els hàmsters són una passada.

A la botiga, escollir quin hàmster volíem semblava una missió impossible, són tots tan monos! Fins que la vam veure. Es va posar a fer unes cabrioles increïbles i se'ns va ben guanyar. Ja no calia que ens n'ensenyéssin més, volíem l'hàmster que no parava quiet, s'enfilava per les parets i es penjava del sostre! En comparació, els altres, tan monos com són, semblaven empanats i tontets! El nostre hàmster era de lluny el més bonic i actiu, no parava de fer cabrioles i semblava un animaló del bosc. Li vam comprar la gàbia més maca de la botiga, amb planta i dos pisos, escaletes per enfilar-se, rodeta, caseta, dues menjadores i un abeurador. I amb tot el pack ens en vam anar cap a casa.

La Borrelló era una boleta de pèl marró amb ratlles grises a l'esquena que corria per tots els racons del pis. La felicitat és una cosa abstracta que no s'aconsegueix així com així, però sí que la Borre m'ha donat moltes alegries. Aleshores ens feia molta gràcia la cançó dels borrellons, i ens va semblar que el nom li queia bé, així que li'l vam adjudicar. En realitat, és la única dels meus hàmsters que té nom de veritat.

Ens vam proposar cuidar-la com Déu mana, volíem que fos l'hàmster més feliç del món. Vam buscar per internet, vam comprar un llibre... Així vam descobrir que era un hàmster rus, i què era tot el que necessitava per viure bé.

La Borre, però, a part de ser una acròbata preciosa ens guardava una sorpresa. Al cap de quinze dies no teníem un hàmster bonic, si no set. Servidora és de ciutat i no havia vist mai de prop res que tingués a veure amb la maternitat animal. Em va semblar la cosa més bonica del món. El naixement dels borrellonets em va distreure una mica de la tristesa que llavors m'acompanyava massa sovint.

El part i l'alletament la van deixar feta una bírria. Va quedar grassa, cansada, suada i antipàtica. Quan la vam separar dels petits es va recuperar mica en mica. Va passar una època que semblava que la pell li havia quedat massa gran. Semblava una emperadriu russa amb un cosset petit dins un enorme abric de pell! Se li veien unes manetes minúscules dins un vestit enorme...! Després, però, es va recuperar del tot i al cap d'un temps ja tornava a estar magnífica i en plena forma.

Després van venir canvis i més canvis, mudances i més mudances i suposo que creixament i més creixament, no ho sé. En tot cas, ja vaig dir que últimament he tancat molts cercles. I la Borrelló hi ha sigut sempre, fent acrobàcies, corrent a la rodeta, posant-se sobre dues potes, enfilant-se per les parets i el sostre, aguantant les pipes amb les manetes, destrossant tubs de cartró, preparant-se el niu i el rebost...

Ara fa uns dies, però, va deixar de fer tot això. Va deixar de fer coses, es va quedar en un racó de la planta baixa. Ja no podia enfilar-se, i pujar per les escaletes li costava un gran esforç. Una acumulació de líquid a l'abdomen i un tumor al cap es van posar a fer estralls a tota velocitat. Li vaig baixar el menjar i l'aigua al pis de baix, li he fet cures i li he donat medicaments, però s'ha anat fent evident que el gran cercle de la seva vida també s'havia tancat.

Els últims dies han sigut horrorosos. El bony i la ferida a la cara s'han fet enormes, i se li ha quedat un ull tancat. El seu cosset s'ha inflat com una bola, ha perdut pèl per tot arreu i amb prou feines podia caminar. Porto més de deu anys negant-me a que matin animals per alimentar-me, però aquest vespre he dut la meva hàmster estimada a morir.

La qüestió no és simple ni trivial. La mort és tan refotudament irreversible que decidir quan havia de morir s'ha convertit en el problema moral més greu que m'he trobat mai. Qui sóc jo per decidir quan ha d'acabar la vida dels altres?

La meva mare també s'estima molt la Borrelló i veia molt clar que estava patint massa, i jo avui m'he acabat de decidir quan l'he vista un parell de cops caure panxa enlaire i no poder-se aixecar. El veterinari ha dit que era una bona decisió.

Ara la Borrelló és dins un paquetet de paper. Demà els meus pares l'enterraran sota un xiprer de Sant Martí.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Perqueño hamster, corta vida

Los padres vacilan a menudo ante la compra de un hamster, con el agrumento de que en dos años estará muerto y habrá grandes llantos. Esas expresiones evidencian falta de reflexión porque siempre hay grandes llantos cuando muere cualquier animal perteneciente a un niño, lo mismo si es un hamster de dos años que un perro de catorce. Pienso que los padres con este punto de vista eluden la responsabilidad de hablarle al niño sobre la muerte.

Cuando muere un animal doméstico es posible explcarle al niño más sencillamente que la vida no es eterna (...).

(...) se puede comprobar que la vida del hámster, tan corta para nosotros, para el animal es una vida plena y, si está bien alimentado, también muy satisfactoria. Disfrutar intensamente de un animal doméstico significa poder participar en su vida natural y no forzarlo por todos los medios a llevar una forma de vida humana; el animal debe ser un invitado en nuestro hogar y no un esclavo para nuestra diversión.


Michael Mettler, El nuevo libro de los hámsters dorado y enano

dissabte, 23 d’agost del 2008

L'hàmster cirurgià

Fa temps que tinc pendent passar el parte de com estan els meus borrellonets. La Blanca, després d'estar un temps fent-li ingerir un xarop i posant-li gotetes a l'ull, finalment es va curar, i ara té només una taqueta morada a la parpella que mica en mica anirà desapareixent.

El Gris, en canvi, són tot figues d'un altre paner: Estava obès, té una ferida darrere l'orella i una bola que no tocava en un testicle. El tema de l'obesitat es va resoldre més o menys fàcilment emprenyant-lo i fent-lo correr de tant en tant. La ferideta, per contra, ha anat creixent i no es cura mai, i la bola de l'ou cada dia era més grossa.

Dimarts vaig tornar a dur-lo al veter i va ser dramàtic: La bola de l'ou calia treure-la, i per això calia operar, és a dir anestèssia i quiròfan. Per acabar-ho d'adobar era a l'escrot, molt a prou de l'anus i la cosa segurament es complicaria, però amb possibilitats de salvar la bestiola. Un cop anestessiat es podria saber si la boleta era una infecció o un tumor. Si era un tumor, segurament tindria relació amb la ferida misteriosa que mai no acaba de curar.

Vaig dir que no, que passava d'operar-lo, que els animals es moren i que a mi operar-lo em semblava com a molt allargar-li la vida dos o tres mesos. Reflexions vàries sobre la mort i l'absurditat de l'existència que m'estalviaré de compartir, que no cal que acabem tots amb idees suïcides. El que deia: que amb molts mals de panxa vaig decidir no fer-lo operar. El veterinari va dir que ho entenia, que per ara l'hàmster sembla que està bé i que no li fa gens de mal, que li donaríem antiinflamatoris i analgèssics perquè la cosa anés lenta i no patís, i que quan comencés a patir de veritat (em va explicar com podia detectar-ho) podia dur-lo a sacrificar. Bé, ja em podeu imaginar a mi tornant cap a casa abraçada a la gàbia i amb els ulls humits.

Dimecres a la nit, a l'hora de donar-los el menjar, me'l miro i tenia un aspecte la mar de saludable, però ja tenia l'ou que en feia dos de l'altre, una cosa horrible, botoruda i vermella. Bueno, aquest cop sí que vaig acabar amb la llàgrima regalimant galta avall.

Dijous vaig anar a donar-li el menjar amb por de que ja no es mogués. Però sí que es movia, i se'l veia ben animat. Li poso la mà i se m'enfila fins a l'alçada del colze sense problemes. L'agafo per mirar-me'l com està i... wops, màgia! Us prometo que no m'hauria imaginat mai una cosa així. Els dos testicles tornaven a ser igual de grans, sense cap inflor ni vermellor. Això sí, el que abans havia estat inflat ara té un forat amb marques de dents. Fos el que fos el bulto, el Griset, ell solet, va decidir extirpar-se'l; i ho va fer bé, una cosa al·lucinant. Bé, donat el cas, diria que acollonant és la paraula precisa. No hi havia ni sang, ni crostes, ni pus ni res fastigós, i el bitxo se'l veia de meravella! Wow, encara flipo ara!

Així que ahir vaig tornar a dur-lo al veter perquè es mirés aquesta meravella. Crec que ell també es devia sorprendre, em va dir que tinc un hàmster cirurgià. Jeje, què us sembla? Li aconsello que obri una consulta?

Segurament era una infecció, i ara ja està tota neta. Em va dir que li posés desinfectant i un antibiòtic perquè no s'infecti i ja està. Bé, jo li faig cas, però em sembla que ha quedat clar que el meu Griset s'espavila bé tot sol.

La mala notícia és que sota la ferida que no es cura mai sí que hi ha clarament una bola (es pot tocar i tot) així que seguim amb el pla establert... Però estic bastant més animada de saber que el meu Gris se cuidar-se de si mateix.

=======================================================================

ATENCIÓ: NO PROVI A CASA SEVA D'EXTIRPAR-SE MIG TESTICLE A MOSSEGADES.

diumenge, 8 de juny del 2008

Expedició al veterinari

Així que divendres vaig fer la meva primera visita al veterinari. Ja hi tenia hora per la Blanca, i al final vaig decidir dur-hi el Gris també, que les seves feridetes em feien mal rollo.

Bé, el primer problema va ser com dur-los. Tinc una gàbia petita per a aquestes ocasions, però havia de dur dos hàmsters! No els he ajuntat mai abans, i no em va semblar una bona idea fer-ho precisament el dia en que estan malalts, no fos cas que tinguéssim una epidèmia i sis hàmsters extra. Al final vaig posar la Blanca a la gàbia petita, perquè com que era l'última que l'havia feta servir, no calia netejar-la amb tant de compte. I el Gris? Al final el vaig posar dins un tupper gros que té forats a la tapa (sempre m'havia preguntat de què em podia servir un tupper amb forats a la tapa. Ara ja ho sé).

Arribo a la clínica veterinària, i em fan passar a la sala d'espera. Allà hi ha una pila de gent amb tot d'animals que dono per descomptat que són depredadors naturals d'hàmsters. I al·lucino amb una noia que té un gos super ben ensinistrat, una passada.

Em toca. El veterinari d'animals exòtics (lloros, iguanes i hàmsters?) es diu Guillermo, i resulta ser un xicot que em cau molt bé. Val a dir que a mi em cau bé qualsevol persona que demostri interès per les meves criatures. I si a més controla el tema, ja em sembla una passada. De tota manera, millor desconfiar, que segur que també s'ocupa de boes i altres bèsties que s'alimenten d'hàmsters com els meus... :-/

Primer es mira la blanca. Diu que la cosa de l'ull no ha anat a pitjor i que això és molt bon senyal (visca!) i que cal seguir posant-li les gotes tres cops al dia una setmana més (glups!). Se la mira i se la remira i em diu que és molt maca, jo li dic que amb això a l'ull no m'ho sembla gens i em diu que sóc una exagerada. Deu punts, no tothom se n'adona a la primera conversa, d'això. A més, té raó, la Blanca podria presentar-se de miss hàmsters. Llàstima que aquesta malaltia hagi enfonsat la seva prometedora carrera de model hamsterenca...

Després li toca al Gris. Li explico que l'he dut per això del pèl i la ferideta, per si les mosques... Només veure'l em diu que està gordet. Més tard, rectifica per dir que està gras. I finalment, en un moment en que el Gris demostra que té problemes per aixecar-se quan està panxa amunt, li pregunto per què és tan patós i em diu que és un hàmster tan obès que té problemes per moure's! Que s'ha d'aprimar immediatament, que s'han acabat les pipes i els corn flakes, i que ha de fer exercici. També em diu que segurament les ferides se les ha fetes ell mateix rascant-se, que té les ungles massa llargues i que deu tenir algun paràssit :-|

Li explico que, com la seva germana, té el mateix menjar, una rodeta per córrer, tubs de plàstic per enfilar-se, una pedra per llimar-se les ungles i les dents i una pila de tubs de cartró per destrossar. Però que en canvi ell prefereix estar-se quiet sense fer res. I el veterinari em diu que molt bé, però que he de trobar la manera que faci exercici.

Vaja, que de poc no m'agafa un infart. Vés per on, el meu Griset, rodonet, suauet i tovet com un pompom resulta que és la versió hamsterenca del mascle inactiu que es passa el dia sense fotre brot apalancat al sofà, mirant la tele i bevent cervesa! I a més, amb paràsits!

Com a conclusió, a part del règim i l'exercici (com m'ho faig per fer-lo córrer a la rodeta?!), li posa un líquid desparassitador, que se n'hi haurà de tornar a posar d'aquí a una setmana, i ha de prendre un xaropet i se li ha de posar una pomada dos cops al dia, per evitar que s'infectin les ferides. I per acabar-ho d'amanir tot plegat, que té una cosa rara en un testicle, i que se li ha d'anar vigilant no fos cas que fos un tumor. Déu n'hi do, sort que la malalta era l'altra i que a ell l'havia dut només per si les mosques... :-(

I amb això, que jo me n'he tornat cap a Tolosa i he deixat a ma mare d'infermera de les criatures, amb un bon marró... no estic gens tranquil·la, no, pobres hàmsters malalts i pobra dona voluntariosa...

Així que deixo aquí la cançó dels Borrellons, que va donar nom a la guapíssima Borrelló, la mare del Gris i la Banca. Per ma mare, que no em maleeixi els ossos cada vuit hores.



Som els borrellons i 'nem per terra
i no és que vulgam fer-vos la guerra
ai dolor, anem a rebolcons
i vos mirem des dels racons

dijous, 5 de juny del 2008

... i em sembla que el Gris també!

Ahir, a l'hora de donar-li de menjar, em vaig adonar que el Gris té dues clapes sense pèl, una darrere cada orella! En un costat, hi té una ferideta, també. La cosa m'ha donat molt malt rollo. Tinc una epidèmia?

Per sort, demà la Blanca té hora al veterinari. Els hi duré tots dos, a veure què diu.

dimecres, 4 de juny del 2008

La Blanca està malalta

Encara que costi de creure, tinc tres hàmsters. Ara bé, ja es veu que només un em dóna tema per parlar. La Blanca, la mateixa que fa tres mesos que es va fugar, ara està malalta. Els altres dos viuen aparentment tranquils a les seves gàbies.

Val a dir que això no sempre ha sigut així. Quan era petit, el Gris va estar un temps vivint amb el seu germà Clic, al cel sigui, que fa uns mesos va morir d'un tumor (sí, els hàmsters també poden tenir càncer). Quan vivien junts la seva principal activitat era detrossar tubs de cartró i tirar-se'ls pel cap. Mentres, la Blanca, que vivia tota sola, va mantenir intactes els seus tubs, s'hi va muntar una casa i els va fer servir per dur a terme la seva primera fuga (va ser quan vaig començar a pensar que era una mica rara).

El cas és que es veu que els hàmsters són terriblement territorials, i que el joc de tirar-se tubs pel cap amb el temps evoluciona a una guerra a ungles i dents que no acaba fins que un dels dos desapareix. De manera que vam fer desaparèixer el Clic, simplement, donant-lo a una família que estic convençuda que el van cuidar bé fins a la fi dels seus dies.

Llavors, el Gris es va quedar sol. Va continuar destrossant tubs de cartró a soles, fins que un dia se li va acudir que podia gastar l'energia destrossant la reixa de la porta de la gàbia. I s'hi va posar. Quan me'n vaig adonar vaig girar la porta, i es devia quedar prou desorientat, perquè no l'he tornat a veure-ho fer. De tota manera, no es va desanimar, i un dia va aconseguir fugar-se. Però va coincidir en quatre dies que jo no era a casa. La meva mare va anar a portar-los menjar, i no se'n va adonar. Així que no sabem quants dies es va quedar voltant pel pis.

Quan vaig arribar a casa i vaig veure que no hi era, el vaig buscar. En veure'l li vaig posar la mà, i ell solet va venir. Estava fet una piltrafa, brut, llardós i assedegat. El vaig posar a la gàbia i es va amorrar a beure com un condemnat, i al cap de mitja hora ja estava net i polit, com si res no hagués passat. Però mai més l'he vist intentant tornar-se a escapar. De fet, mai més l'he tornat a veure fer gran cosa, només beu, menja i dorm, té la casa descuidada i un sobrepès evident que em fa sentir una mica malament. Crec que va descobrir que el món exterior no li agradava, i que des de llavors li falten motivacions.

La Borrelló és tot un altre tema. Ella és una mena de bestiola assalvatjada que, si no fos perquè és absurd capturar hàmsters, diria que havia nascut en un entorn salvatge. Amb ella vaig descobrir el gran poder destructiu que tenen els hàmsters (catró, roba, el que sigui). També vaig descobrir que poden saltar, i com! Veure-la saltar és una passada.

Un cop, anava a agafar-la per netejar-li la gàbia i ella no hi va estar d'acord. M'ho va manifestar clarament amb una bona queixalada. Perquè després hi hagi qui diu que els hàmsters no es comuniquen! A mi el missatge em va quedar molt clar, i des de llavors que vivim en perfecta harmonia, fent cada una la seva. I la seva consisteix, bàsicament, en fer acrobàcies i passar-se hores corrent sense moure's de lloc a la rodeta --tant, que fa temps que penso en posar-li una turbina i mirar de treure'n partit. I la meva, consisteix en al·lucinar mirant què fa.

I això, la tercera és la Banca, de qui ja en vaig parlar i ara té una malaltia a l'ull. M'ho va dir ma mare fa uns dies, i la va dur al veterinari. Allà li van dir que tenia un mussol, i que calia posar-li gotes i fer-li prendre un medicament. Jo estava al corrent de tot això, però fins ahir, que vaig baixar a Barcelona, no l'havia vista.

La veritat és que té una pinta que trenca el cor en mil bocins. No pot obrir bé l'ull, té tota la parpella vermella, el pèl com suat i se la veu més prima i angoixada. Queda confirmat que el que distingeix un simpàtic rosegador d'una fastigosa rata de claveguera és la salut i el pèl cuidat. La meva pobra Blanqueta sembla una rata bruta. :-(

A més, s'ha tornat esquerpa. Abans, quan sentia una mica de soroll al voltant sortia a veure què passava, i si li posaves la mà, s'hi enfilava i en deu segons ja la tenies passejant-se't pel clatell. Ara s'està amagada tot el dia, no vol sortir i no es deixa agafar.

El tema de les gotes, és tot un xou. Per començar, perquè no vol sortir del cau. Després, cal agafar-la! Agafar una bestiola de 9 cm (33 gramets que pesa!) prou fort com perquè no s'escapi però prou suaument com per no fer-li mal no és gens fàcil. I, a més, encertar-li l'ullet, sembla una missió impossible. Ara les hi he posades per segon cop i ha anat una mica millor, però la primera vegada em pensava que em moriria. A sobre, encara que sigui per curar-la, jo sé que és molt molest que et posin gotes a l'ull, i a més m'han dit que aquestes piquen! Així que em sento com si estigués torturant-la. No entenc com tenen estómac els que experimenten amb animals, si a mi m'agafa de tot només de pensar que demà hauré de tornar a posar-li les gotes!

Després, prendre el medicament, és l'altre espectacle. Com es fa per convèncer un hàmster (que, a més, està rabiós perquè li has tirat una cosa a l'ull!) perquè es prengui dues gotetes de Septrin? Suposo que a una persona li dius "empassa!" i ho fa. Però la Banca va a la seva, què hi entén, ella, de les coses dels humans? Després de les gotes vol tornar a amagar-se corrents al cau, i ni Septrin ni òsties! No hi havia manera que ho llapés... Al final, se m'ha acudit una idea: El cornflake amb Septrin! Ha sigut tot un èxit, i fins i tot sembla que l'ha aconsolada una mica del disgust de les gotes a l'ull... i això espero, perquè tinc com una cosa a l'estómac... em sento molt trista :-(

dimarts, 18 de març del 2008

la blanca



encara que la majoria de gent no s'ho creu, cada un dels meus hàmsters és diferent. no només pel color, sinó perquè també tenen caràcters diferents. les seves diferències de caràcter son tant evidents com les de color, i d'això se n'adona tothom qui els cuida.

i la blanca... sempre ha sigut molt especial. té alguna cosa que va més enllà de les diferències de caràcter normals. quan era petita i vivia amb la mare i els germans ja ens vam adonar que era estranya: feia coses diferents dels seus germans i sovint s'estava separada del grup. i ara de gran, continua sent rara: els seus caus són increïblement més sofisticats que els dels altres i el seu rebost, el més ben fornit. però sobretot, tant ara com abans, té un do que la fa destacar de tota la resta: l'habilitat per l'escapisme.

i així doncs, ara que jo no sóc a prop i que he deixat a la meva bona mare ocupant-se de les criatures, ha decidit aprofitar-ho i se n'ha anat a fer una volta pel pis. m'ho va dir ma mare ahir. fa dos dies que ningú no la veu, ningú sap on és.

suposo que està de vacances sota la cuina, que és dels llocs on li agrada més d'anar. tant és així, que un cop em vaig plantejar seriosament deixar-la viure allà. però em sembla que pel pis hi poden haver tants perills, per a ella! i si es posa a rosegar un cable elèctric? i si s'evapora tota l'aigua que ma mare li posa en platets? i si es troba una d'aquestes horribles cuques de barcelona, que crec que poden ser més grans que ella (a part que estic convençuda que estan plenes de verí!)? i si...?

així, tot i que estic convençuda que és molt llesta i que s'ho està passant pipa veient món, estic una mica preocupada... tinc por de no veure-la mai més. em sabria molt de greu. però també penso que si jo me n'he pogut anar a 500km a veure món, potser ella també se'n pot anar a 10m de la seva gàbia uns dies...