La Borrelló va aparèixer durant l'època que recordo haver estat més trista de la meva vida. Crec que va ser l'intent d'algú que m'estimava per tornar-me la felicitat. Potser és estrany que tot una dona com jo de
quasi trenta anys s'encapritxi d'un hàmster, però això és perquè la gent gran sol mirar-se altres animals, perquè la veritat és que els hàmsters són una passada.
A la botiga, escollir quin hàmster volíem semblava una missió impossible, són tots tan monos! Fins que la vam veure. Es va posar a fer unes cabrioles increïbles i se'ns va ben guanyar. Ja no calia que ens n'ensenyéssin més, volíem l'hàmster que no parava quiet, s'enfilava per les parets i es penjava del sostre! En comparació, els altres, tan monos com són, semblaven empanats i tontets! El nostre hàmster era de lluny el més bonic i actiu, no parava de fer cabrioles i semblava un animaló del bosc. Li vam comprar la gàbia més maca de la botiga, amb planta i dos pisos, escaletes per enfilar-se, rodeta, caseta, dues menjadores i un abeurador. I amb tot el pack ens en vam anar cap a casa.
La Borrelló era una boleta de pèl marró amb ratlles grises a l'esquena que corria per tots els racons del pis. La felicitat és una cosa abstracta que no s'aconsegueix així com així, però sí que la Borre m'ha donat moltes alegries. Aleshores ens feia molta gràcia
la cançó dels borrellons, i ens va semblar que el nom li queia bé, així que li'l vam adjudicar. En realitat, és la única dels meus hàmsters que té nom de veritat.
Ens vam proposar cuidar-la com Déu mana, volíem que fos l'hàmster més feliç del món.
Vam buscar per internet, vam comprar un llibre... Així vam descobrir que era un
hàmster rus, i què era tot el que necessitava per viure bé.
La Borre, però, a part de ser una acròbata preciosa ens guardava una sorpresa. Al cap de quinze dies no teníem un hàmster bonic, si no set. Servidora és de ciutat i no havia vist mai de prop res que tingués a veure amb la maternitat animal. Em va semblar la cosa més bonica del món. El naixement dels borrellonets em va distreure una mica de la tristesa que llavors m'acompanyava massa sovint.
El part i l'alletament la van deixar feta una bírria. Va quedar grassa, cansada, suada i antipàtica. Quan la vam separar dels petits es va recuperar mica en mica. Va passar una època que semblava que la pell li havia quedat massa gran. Semblava una emperadriu russa amb un cosset petit dins un enorme abric de pell! Se li veien unes manetes minúscules dins un vestit enorme...! Després, però, es va recuperar del tot i al cap d'un temps ja tornava a estar magnífica i en plena forma.
Després van venir canvis i més canvis, mudances i més mudances i suposo que creixament i més creixament, no ho sé. En tot cas, ja vaig dir que
últimament he tancat molts cercles. I la Borrelló hi ha sigut sempre, fent acrobàcies, corrent a la rodeta, posant-se sobre dues potes, enfilant-se per les parets i el sostre, aguantant les pipes amb les manetes, destrossant tubs de cartró, preparant-se el niu i el rebost...
Ara fa uns dies, però, va deixar de fer tot això. Va deixar de fer coses, es va quedar en un racó de la planta baixa. Ja no podia enfilar-se, i pujar per les escaletes li costava un gran esforç. Una acumulació de líquid a l'abdomen i un tumor al cap es van posar a fer estralls a tota velocitat. Li vaig baixar el menjar i l'aigua al pis de baix, li he fet cures i li he donat medicaments, però s'ha anat fent evident que el gran cercle de la seva vida també s'havia tancat.
Els últims dies han sigut horrorosos. El bony i la ferida a la cara s'han fet enormes, i se li ha quedat un ull tancat. El seu cosset s'ha inflat com una bola, ha perdut pèl per tot arreu i amb prou feines podia caminar. Porto més de deu anys negant-me a que matin animals per alimentar-me, però aquest vespre he dut la meva hàmster estimada a morir.
La qüestió no és simple ni trivial. La mort és tan refotudament irreversible que decidir quan havia de morir s'ha convertit en el problema moral més greu que m'he trobat mai. Qui sóc jo per decidir quan ha d'acabar la vida dels altres?
La meva mare també s'estima molt la Borrelló i veia molt clar que estava patint massa, i jo avui m'he acabat de decidir quan l'he vista un parell de cops caure panxa enlaire i no poder-se aixecar. El veterinari ha dit que era una bona decisió.
Ara la Borrelló és dins un paquetet de paper. Demà els meus pares l'enterraran sota un xiprer de Sant Martí.
