Del banc de sang

Des que sóc major d'edat que vaig a donar sang més o menys un parell de cops l'any. A canvi, del banc de sang, n'he rebut una postal cada Nadal, moltes anàlisis, cartes avisant-me quan la unitat mòbil aparca prop de casa, força berenars abundosos (des de fa un temps, a base de menjar ecològic!) i nombrosos regalets de mercandatge. A part de la tranquil·litat que dóna pensar que si tinc un accident o m'han d'operar les possibilitats que mori dessagnada són més aviat poques... bé, potser ho hauria d'haver posat al principi, això, però és que em semblava tant evident...

El cas és que dilluns en vaig rebre una cosa nova: una trucada. D'entrada, una trucada del banc de sang impressiona per principi, perquè està clar que no durà bones notícies. Era per dir-me que anaven molt i molt baixos; i això també impressiona! D'entrada, si destinen una persona a telefonar un a un els donants de vulgar 0+ deu ser que el tema està realment malament!

Dilluns, però, es presentava embolicat. Vaig dir tímidament que tenia la tarda molt liada, que si hi podia anar l'endemà. La noia va semblar sorpresa i em va dir que és clar, que anava bé qualsevol dia de la setmana, de no sé quina hora a vuit del vespre. Saber que no era que en aquell moment tenien un accidentat sobre una taula dessagnant-se em va tranquil·litzar --També em va tranquil·litzar saber que no esperen tan a l'últim moment per trucar.

D'entrada he de dir que per a mi la donació de sang entra de ple dins dels deures cívics bàsics. Per començar perquè tothom, jo també!, dóna per descomptat que si mai necessita sang n'hi haurà de disponible, però resulta que la sang encara no es pot fabricar artificialment i, per tant cal deixar-se punxar de tant en tant. Així que lluny de ser un gest altruista, en el meu cas és l'egoïsme pur de voler assegurar-se les bosses de sang del demà... això sí, intolerablement egoïsta és esperar que hi hagi sang sense haver-ne donat mai!

Després, també hi ha l'egoïsme d'esperar que hi hagi sang si la persona que la necessita és algú estimat. En tercer lloc hi ha una cosa semblant a l'agraïment, perquè a aquestes alçades ja conec algunes persones que en algun moment de la vida han rebut una transfusió. I finalment, és clar, hi ha una part generosa en això de la donació...

Així que dimarts vaig anar cap al Clínic. Em va sorprendre que els entorns de l'hospital estaven plens de cartells d'aquells de "amb una vegada no n'hi ha prou". No sé si sempre n'hi ha, però us asseguro que aquesta setmana n'hi havia moltíssims! Un cop dins de l'hospital, sota tots els rètols del banc de sang hi havia cartells on hi deia alguna cosa així com "necessitem sang de tots els grups". Bufa! La cosa semblava realment greu!

Al bang de sang la cosa va anar com sempre. Potser hi havia una mica més de moviment que normalment, senyal que la campanya funciona. La doctora que feia les entrevistes i els infermers, amables i simpàtics com sempre, que per mi que els seleccionen especialment per estar-se allà.

La punxada em va fer mal, és clar, i vaig passar tota l'estona sense mirar-me la bossa, que em fa molta angúnia! Això ho comento només si algun no-donant es pensa que els donants som insensibles al dolor o a l'angúnia... Val a dir, però, que donar sang tampoc no és del tot desagradable.

I després, el berenar i el regalet! Aquest mes estan de superoferta i m'han regalat dues entrades pel Cosmocaixa! Ganga! Des que el van obrir que no hi he tornat a anar. Ja us ho explicaré...