Capricis de la història

Quan era petita ja em van explicar que sempre guanyen els bons perquè són els que guanyen els que s'encarreguen d'explicar la història. Això és així i ni tan sols hi veig graire maldat, perquè al cap i a la fi cada u té els seus arguments i tothom fa servir els mitjans de que disposa per explicar-los, per bé i per mal. I els guanyadors sempre en tenen més. Però no deixa de sorprendre'm com les explicacions canvien segons el lloc o el temps. Llavors, sembla que la història sigui capriciosa a l'hora de designar què està bé i què està mal fet.

El cas, que ahir vaig llegir a vilaweb que Jaume Roura i Enric Stern han estat condemnats per cremar fotografies del rei. Ja vaig dir què en penso, dels delictes surrealistes que s'inventa la justícia(?) espanyola. Aquest cop, el que em preocupa, és que diu vilaweb:

El jutge justifica la condemna argumentant que, en contra del que diu la defensa, el dret a la llibertat d'expressió no empara aquestes actuacions. Segons el jutge, Roura i Stern van anar a la concentració 'amb la intenció evident de menysprear la figura de ses majestats en el transcurs d'una manifestació en què es titllava la dinastia borbònica de força ocupant de la comunitat autònoma catalana'.

Vaja! Així que la condemna és per haver-se manifestat dient que la dinastia borbònica és una força ocupant?! Encara fa més por, això! No sé si el senyor jutge es pensa que els Borbons van accedir al tron repartint floretes i cartes d'amor... Però el cas és que els historiadors europeus sembla que estan d'acord en dir que la guerra de successió va existir, i que va dur a la dinastia borbònica al tron. I que com a resultat d'això es van dictar els Decrets de Nova Planta, dels que encara no ens hem recuperat i que, per cert, el Borbó actual no va voler revocar quan se li ho va demanar. Molt bé, però que ningú no digui que són una força ocupant, eh?

Sens dubte, els Borbons del S.XVIII devien ser dolços i amables, que no se m'enfadi cap senyor jutge, i devia ser segurament per això que, 75 anys després d'acabada la guerra de successió, els francesos van decidir passar per la guillotina tots els Borbons que tenien a mà.

I així és com la sentència contra el primer parell de cremadors de fotografies (falten més judicis, encara) arriba justet 4 dies abans del 14 de juliol, dia festiu a tot l'Estat francès, en que se celebra la presa de la Bastilla. Aquest es considera el principi de la revolució francesa, tant aplaudida (i mitificada!) per tothom, i que va tenir com a punt apoteòsic la famosa guillotinada borbònica.

M'ensumo que fins el 1789, a França, devia ser il·legal decapitar Borbons. Però la guerra de successió a les Espanyes la van guanyar els mateixos Borbons que van perdre amb la revolució francesa 75 anys més tard. Per això els guillotinadors són considerats ara herois no només nacionals, mentre que els qui gosen cremar fotografies (i no Borbons) són considerats delinqüents. Ja ho he dit, que sembla que la història sigui capriciosa.

El mateix dia que llegeixo la notícia de vilaweb rebo a casa una invitació per la festa que l'Institut Francès de Barcelona farà dilluns per celebrar el 14 de Juliol. Tal i com està la justícia(?) espanyola últimament, els suggeriria que prohibeixin la festa, ja que indirectament, el que s'està celebrant és que un dia, als Borbons, els van separar el cap del coll.

El paperet del DEA

Avui he rebut a casa, per correu certificat, el diploma del DEA! M'ha fet una il·lusió tremenda, sobretot perquè quan em van dir que el tindria en una setmaneta, i que no tenien cap problema en enviar-me'l a casa, no me'ls vaig creure. Tinc una tendència natural a desconfiar dels administratius de les institucions, què voleu que hi faci...

El cas, que sona el timbre i em diuen que és correu certificat. Obro i a partir de la cara del carter m'adono que tinc una pinta bastant poc presentable: vestidet d'estiu, mitjons (gran conjunt!), diadema apartant els cabells de la cara de qualsevol i una preciosa rascada al front que em vaig fer ahir arreglant el balcó, que em dóna un aire de monstre de Frankenstein d'allò més (poc) sexy. M'encanta treballar a casa!

El cas, que omplo totes les dades que toquen, signo un parell de papers i... finalment tinc el diploma! Iupi! El resultat de tres anys de sang, suor i llàgrimes (bueno, sang, no, però prou suor i llàgrimes com per compensar-ho) és dins del sobre que m'acaba de donar aquell bon home. Només tancar la porta, sense esperar haver-me assegut, obro el sobre per contemplar el paper... i oh, disgust! QUIN DIPLOMA MÉS LLEIG! La veritat, eren més xulos els diplomes que em donaven als festivals de piscina quan era petita...

Per començar, me l'envien plegat en dos, que ja m'ha molestat, però això potser és culpa dels de Correus. Segon, el diploma és DE PAPER!!! Ni una miserable cartulina, res, un paper blanc amb filets de colors (per posar-hi una mica d'alegria?), imprès en negre amb una impressora qualsevol. Tercer, ni un escut, ni una frase en llatí ni res que faci pensar que és un paper mínimament important, només el logo de la UA, que imprès en color potser quedaria una mica mono. I per últim, segurament la cosa més humiliant, només està signat pel secretari del CEDIP. Però què és això?! Ni l'honorable i magnífic rector, ni el director de departament, ni un trist cap d'estudis... Res, el secretari i ja està.

Vaja, que el títol de llicenciada ja no em va semblar res de l'altre món, però almenys té dos escuts (un, hi és de sobres, per cert), amb la seva fraseta en llatí, tres signatures, una mica de coloret i una referència al rei de l'escut que sobra, que sobra igualment però fa que hi hagi més noms, que sempre queda bé. Ara bé, el paperet aquest del DEA m'ha semblat cutrèrrim! Quina decepció. A més, cal tenir en compte que per aquest paper (i només per al paper, que el tribunal es paga a part) he pagat 60,42€! Per aquest preu, ja es podrien currar una mica el disseny, no? Vaja, que sort que no sóc de penjar títols a les parets...

En fi, quan anava a guardar-lo on espero no perdre'l mai he vist que posat a contrallum es veuen rombes. Ja m'ha fet una mica més de gràcia, però vaja. A qualsevol papereria pots comprar fulls que a contrallum es pot veure un gos corrent, que és un dibuixet bastant més sofisicat, i surten més barats...

Floretes al balcó

Vaig descobrir que m'agradava cuidar plantes gràcies a un company de pis amb qui no ens vam entendre gens bé. Després de mesos de no-convivència va deixar el pis abandonant unes plantes al seu balcó. Com podia entendre'm amb algú que té el poc cor d'abandonar unes pobres plantetes innocents a la seva sort?! A més, amb l'agreujant que això era a Alacant, la ciutat on plou quatre dies l'any --d'acord, aquest any ha sigut una excepció, però l'any que va passar això no va ploure gens.

Així que quan vaig entrar a la seva habitació per netejar-la (no s'hi havia esmerçat gaire, ell) vaig descobrir un parell de plantes moribundes al seu balcó. No sabia si eren vives o mortes, però vaig decidir regar-les sovint per si de cas. I al cap de ben poc una va començar a fer brots! Em va fer tanta il·lusió que vaig passar a formar part directament del grup "gent a qui li agrada tenir plantes a casa". L'altra planta abandonada no va arribar a rebrotar, però la gràcia que em va fer la supervivent ho va compensar.

Així que des de llavors que tinc plantes al balcó. Trobo curiós que una persona com jo, amb problemes de desarrelament crònics, sigui aficionada a això. Però ja sabem que els camins de la ment són inescrutables i segur que algun psicòleg desenfeinat hi pot trobar explicació.

M'agrada veure com creixen i es fan grans, i m'agrada tocar-les, i gratar la terra amb les mans (però no tenir les ungles brutes ni descobrir les estranyes criatures que viuen sota terra... en fi!). Jo rego, netejo, planto, transplanto, trec fulles seques, ajunto, separo i tallo branques mortes sense tenir gens d'idea del que em faig, però les plantes són sofertes i agraïdes, i creixen, broten, verdegen, floreixen i de tant en tant en neix alguna de nova, cosa que vindria a confirmar que és més important tractar-les amb amor que amb saviesa... O que tinc un do innat per la jardineria, que també podria ser, i m'ho reservo com a nova vocació per quan em cansi dels traductors automàtics...

En tot cas, que en general les meves plantes solen anar amb mi i ja hem fet juntes dues mudances. Però quan vaig anar a Tolosa no me les vaig endur, i es van quedar a Sants, amb els Borrellons, a càrrec de la meva pobra mare. Però ja sabeu que la cosa es va complicar, les bestioles es van posar malaltes i les plantes van quedar una mica abandonades.

Així que en tornar m'he trobat que el meu bonic balcó més aviat semblava un cementiri de vegetals. I això em passa A MI, que considero que voler tenir el balcó més bonic del veïnat és una de les aspiracions més nobles que pot tenir una persona! I per cert, he de dir que estic convençuda que durant un temps ho vaig aconseguir, però bàsicament era per falta de competència. Ara, per acabar-ho d'adobar, hi ha un balcó a la finca del costat ben ple de flors, i un altre, dues finques més enllà (cap a l'altre costat, però), tot ben ple de geranis vermells... aaaaaaai!

I res, que m'he passat les dues últimes tardes arreglant altre cop el meu balconet que, per sort (en aquest cas), és més aviat petit, i ara ja torna a semblar-me una mica digne, tot i que, de flors, ben poques... Tinc quatre plantes en cures intensives (entre les quals, un roser del que només en queden dues fulles rosegades per unes cuques dolentes i tontes --estan matant el seu rebost?! com es pot ser tant burro?!), una alfàbrega que suposo que hauria de donar per morta (si al juliol no és de color verd, suposo que no ho serà en tot l'any :-/) però que segueix fent bona olor, i tres plantes més que semblen una mica seques però que sobreviuran segur. La resta, que són quatre, sembla que estan perfectament (n'hi ha dues que diria que són immortals).

Quan he acabat d'arreglar el balcó, estava tota satisfeta admirant la meva obra quan ha sortit la veïna del balcó de davant (de qui també parlaré quan parli de les meves veïnes) i m'ha felicitat i tot. Wow, segur que m'ha trobat a faltar!

La parada equivocada

No fa ni 24 hores que sóc a Sants i ara ja estic convençuda que m'he equivocat de parada. Està clar que aquesta no és la bona. No sé per què m'entossudeixo en insistir, una vegada i una altra, que aquest és el meu lloc. En qualsevol altra parada hauria estat millor.

... per molestar

He trobat aquesta joieta del Manel Fontdevila al bloc del Xavi (a qui, per cert, vaig conèixer el dia D), i no em puc resistir de copiar-me-la.

La vida és un Talgo

Torno a ser al Talgo. Aquest cop, però, com si el món s'hagués capgirat, Sants queda al Nord. I bé, una mica sí que es deu haver capgirat, perquè Tolosa, on corria la meva vida fa una setmana, ara queda molt i molt lluny.

Aquests dies a Alacant han sigut realment fantàstics, hi he estat molt i molt bé, i hi he vist molts vells amics --tot i que no tots els que hauria volgut. La Mireia és una amfitriona fantàstica, i m'he sentit molt bé a casa seva. I Alacant segueix tenint aquesta mena de llum màgica que enganxa un munt de persones. Un cop més ho he estat comentant amb gent de fora que s'han quedat atrapats per aquesta ciutat. Jo mateixa vaig viure una època en que em pensava que m'hi quedaria per sempre. Per què en vaig marxar no crec que tingui una resposta simple, i atribuir-ho a una sola causa (com m'ensumo que fa molta gent) seria simplificar la meva manera de ser d'una manera quasi insultant.

Des que he presentat la tesina, he estat treballant i dedicant el temps lliure, simplement, a viure. He quedat amb amics, he llegit, he jagut a la platja i m'he banyat. Això sí, durant tots aquests dies m'he sentit molt i molt cansada, i amb molta i molta gana! Sembla que la meva son i la meva fam no s'acabin mai. Espero que em passi aviat! Suposo que tot plegat és que he tingut molts canvis en molt pocs dies. En realitat, en aquests últims deu dies m'han passat més coses que en qualsevol mes d'aquest any. Quan hi penso m'agafa una mica de vertígen.

I ara em toca tornar a Sants. Tinc ganes de tornar a cuidar-me dels meus Borrellons, i també de les plantes del balcó, que diumenge em va semblar que feien una mica de pena, pobrissones. I també necessito una mica de temps per fer la digestió de tot plegat, que ara mateix tinc la sensació que la meva vida corre dalt d'un tren. El bloc d'en Muñoz es diu Tardor a l'Euromed; El meu es podria dir La vida és un Talgo, per exemple. La vida corre en tren? O són fragments que passen entre un trajecte i un altre? Podem tenir diverses vides, una a cada lloc, o són totes la mateixa? He d'escollir en quina parada quedar-me? Ara que en tinc quasitrenta, quant de temps em queda per decidir on baixar?

Fet d'aigua i sal

Avui em trobo que no sé gaire on sóc ni on voldria ser... sóc jo, que em sento feta d'aigua i sal.