diumenge, 11 de maig del 2008
One way or another
No hi busqueu explicació ni cap significat ocult, és només que ahir em va venir al cap aquesta escena i m'ha agradat trobar-la al youtube.
Torno a estar tancada tesinant...
dijous, 8 de maig del 2008
8 de maig
Avui semblava que tot Tolosa s'hagués quedat morta: ni un cotxe, ni una ànima pel carrer. Ni ambulàncies, i això que segueixo vivint al costat de l'hospital. I a la residència tampoc no hi ha gairebé ningú. Si no fos que ja m'havien avisat, m'hauria pensat que la moguda d'ahir sí que havia acabat en desastre, en plan mecanoscrit del segon orígen, i ens havíem salvat només els que sabem parlar algun patuès (i jo, per sort, tinc el nivell D d'un dells).
Tonteries a part, tanta calma quasi que m'ha angoixat, així que tot i que tampoc hi havia classe (els dimarts i els dijous em toca francès), a la tarda he anat cap al centre igualment. Allò era tota una altra cosa! Els carrers i els bars eren plens com una tarda assoleiada de dissabte. I és que avui som 8 de maig.
En tornar a casa ho he buscat a la wikipedia: avui és l'aniversari de la fi de la 2a guerra mundial. Una bona cosa a celebrar, trobo. D'ara en endavant procuraré recordar-me'n.
Tonteries a part, tanta calma quasi que m'ha angoixat, així que tot i que tampoc hi havia classe (els dimarts i els dijous em toca francès), a la tarda he anat cap al centre igualment. Allò era tota una altra cosa! Els carrers i els bars eren plens com una tarda assoleiada de dissabte. I és que avui som 8 de maig.
En tornar a casa ho he buscat a la wikipedia: avui és l'aniversari de la fi de la 2a guerra mundial. Una bona cosa a celebrar, trobo. D'ara en endavant procuraré recordar-me'n.
dimecres, 7 de maig del 2008
Jornada històrica a l'Estat francès
Estic temptada d'escriure un altre post sobre llengües, però escriure'n dos en un dia ja em semblaria aubsar... Clar que ser a l'Estat francès i no dir res sobre la notícia del dia... I és que avui, aquí, ha passat una cosa històrica!!! Titular de vilaweb: "Un diputat parla en català a l'Assemblea francesa per primer cop a la història".
Suposo que com que sóc a tolosa em toca fer la crònica... doncs bé, només puc dir que he llegit en un diari català (no he vist premsa autòctona, avui) que un tiputat ha parlat català a l'Assemblea francesa i així, a primer cop d'ull, no ha passat cap desgràcia. França no ha saltat pels aires, no hi ha hagut suïcidis ni avalots i diria que occitània continua enganxada al continent. I estic convençuda que si finalment modifiquen l'article 2n de la constitució tampoc passarà res dolent, ben al contrari.
Deixò aquí l'enllaç a la notícia pels qui no l'hagueu llegida, i així sabreu el mateix que jo. I a veure si tenim sort i algun dels occitans que de tant en tant passen per la meva capseta deixen algun comentari sobre què pensen del que està passant...
Suposo que com que sóc a tolosa em toca fer la crònica... doncs bé, només puc dir que he llegit en un diari català (no he vist premsa autòctona, avui) que un tiputat ha parlat català a l'Assemblea francesa i així, a primer cop d'ull, no ha passat cap desgràcia. França no ha saltat pels aires, no hi ha hagut suïcidis ni avalots i diria que occitània continua enganxada al continent. I estic convençuda que si finalment modifiquen l'article 2n de la constitució tampoc passarà res dolent, ben al contrari.
Deixò aquí l'enllaç a la notícia pels qui no l'hagueu llegida, i així sabreu el mateix que jo. I a veure si tenim sort i algun dels occitans que de tant en tant passen per la meva capseta deixen algun comentari sobre què pensen del que està passant...
És que no ho hem entès
Fa dos dies la Marta va escriure un post que em va encantar. Ara li estava responent, però la resposta m'ha sortit tan llarga que he pensat que quedava malament ocupar tant el bloc dels altres... així que he decidit enganxar-la aquí, que és el meu bloc i ningú no me'n pot dir res :-P.
El post que ha escrit ella és aquí, i la resposta, a sota.
=============================================================================
nosaltres algun dia devíem sentir allò de "totes les persones són iguals en dignitat i drets" i se'ns va ocórrer que si totes les persones érem iguals, també ho devien ser la nostra manera de fer, la nostra cultura i tot el que ens caracteritza.
però no senyora, això no és així! i al nostre país hi ha la llengua, que no és precisament això que estic fent servir ara mateix, els idiomes, que són l'anglès, el francès i l'alemany, i les coses aquestes que fem servir tu i jo per comunicar-nos, que bueno, que no direm que no siguin llengües, però tampoc els donarem el mateix valor que a la llengua i als idiomes.
pel que he anat descobrint, això que parlem nosaltres es diferencia de la llengua per dues característiques curioses: la primera és que sembla ser que només el podem aprendre els que hem nascut en certs llocs i, a més, tenim una característica genètica determinada (a veure si els estudiosos del gnoma han trobat el gen que se n'ocupa). d'on trec aquesta conclusió? doncs de vegades que he preguntat a algú si sap parlar això que faig servir jo i m'ha respost "es que soy de méjico" o, més delirant encara, "es que mis padres son de murcia*" (tant de gust, els meus són de sants). desenganyem-nos, quan preguntes a algú si sap fer o no una cosa i et responen explicant-te la història de la seva família, o t'estan prenent el pèl o és que els has preguntat per alguna característica genètica, no?**
l'altra característica curiosa que he vist que té això que parlem nosaltres dues és que "només es parla aquí". què vol "aquí"? ni idea. rarament ningú diu un nom de territori concret. gangues de ser d'un país sense nom. però és que fet i fet, a la que et descuides, ni la llengua, en té, de nom! en general, però, "aquí" sol voler dir "aquesta comarca on he passat bona part de la meva vida i on el més provable és que em quedi fins a la fi dels meus dies". un "aquí" gens menyspreable, doncs, com per endinyar-li sistemàticament un "només" davant. personalment, penso que si algú ha de passar la vida en un poble on es parla una llengua que no existeix enlloc més, val la pena aprendre-la, per poca gent que siguin.*** però això és una opinió molt personal meva, clar, que també he anat veient que no acaba de concordar amb l'opinió majoritària --deu ser una altra de les meves mil rareses.
això que parlem nosaltres tampoc és un idioma, ja que per aprendre un idioma no cal haver nascut a cap lloc concret, ni cal haver heredat res dels pares. una altra diferència és que els idiomes s'estudien, i la opinió majoritària és que val la pena dedicar-hi hores i hores (no com amb això nostre i que només es parla "aquí"). ah, a més, si el sistema educatiu fa estudiar un idioma a les escoles, no surt cap imbècil (ai, volia dir "cap pare afectat..." a vegades se m'escapen paraulotes i no sé per què) a dir que és una imposició. tampoc no es queixa ningú si et demanen saber un idioma per accedir a un lloc de treball, i menys encara amb l'argument que això és tancar la porta als que no han nascut "aquí". així, per exemple, tothom veu tan normal que et demanin saber anglès o alemany per una merda de contracte d'estiu de cambrera de bar de platja. en canvi, que et demanin saber això que fem servir tu i jo per a ser funcionari i tenir feina fixa per tota la vida... ai, uix!
------------------------------------
PARLANT UNA MICA MÉS SERIOSAMENT
* reconec que tots els "mis padres son de murcia" els he arreplegats a alacant, ciutat que estimo moltíssim i a la que un dia vull dedicar un post.
** conec moltíssims fills de gent no-catalanoparlant que parlen català, i no voldria gens que s'ho prenguéssin com que em fico amb ells. al contrari, els que m'emprenyen són els que ni tan sols són bons per reconèixer que no han tingut mai cap interès en aprendre'l i intenten justificar-se amb una història familiar que, en aquest país, no té res d'estranya (rellegiu la primera frase d'aquest paràgraf :-D).
*** atenció despistats: aqui no hi diu que els catalanoparlants siguem pocs.
ALS %$#@& DEFENSORS DE LES MAJÚSCULES: El text no en té perquè l'havia començat a escriure com a resposta, i en els blocs dels altres encara em permeto de saltar-me les normes... :-P
El post que ha escrit ella és aquí, i la resposta, a sota.
=============================================================================
nosaltres algun dia devíem sentir allò de "totes les persones són iguals en dignitat i drets" i se'ns va ocórrer que si totes les persones érem iguals, també ho devien ser la nostra manera de fer, la nostra cultura i tot el que ens caracteritza.
però no senyora, això no és així! i al nostre país hi ha la llengua, que no és precisament això que estic fent servir ara mateix, els idiomes, que són l'anglès, el francès i l'alemany, i les coses aquestes que fem servir tu i jo per comunicar-nos, que bueno, que no direm que no siguin llengües, però tampoc els donarem el mateix valor que a la llengua i als idiomes.
pel que he anat descobrint, això que parlem nosaltres es diferencia de la llengua per dues característiques curioses: la primera és que sembla ser que només el podem aprendre els que hem nascut en certs llocs i, a més, tenim una característica genètica determinada (a veure si els estudiosos del gnoma han trobat el gen que se n'ocupa). d'on trec aquesta conclusió? doncs de vegades que he preguntat a algú si sap parlar això que faig servir jo i m'ha respost "es que soy de méjico" o, més delirant encara, "es que mis padres son de murcia*" (tant de gust, els meus són de sants). desenganyem-nos, quan preguntes a algú si sap fer o no una cosa i et responen explicant-te la història de la seva família, o t'estan prenent el pèl o és que els has preguntat per alguna característica genètica, no?**
l'altra característica curiosa que he vist que té això que parlem nosaltres dues és que "només es parla aquí". què vol "aquí"? ni idea. rarament ningú diu un nom de territori concret. gangues de ser d'un país sense nom. però és que fet i fet, a la que et descuides, ni la llengua, en té, de nom! en general, però, "aquí" sol voler dir "aquesta comarca on he passat bona part de la meva vida i on el més provable és que em quedi fins a la fi dels meus dies". un "aquí" gens menyspreable, doncs, com per endinyar-li sistemàticament un "només" davant. personalment, penso que si algú ha de passar la vida en un poble on es parla una llengua que no existeix enlloc més, val la pena aprendre-la, per poca gent que siguin.*** però això és una opinió molt personal meva, clar, que també he anat veient que no acaba de concordar amb l'opinió majoritària --deu ser una altra de les meves mil rareses.
això que parlem nosaltres tampoc és un idioma, ja que per aprendre un idioma no cal haver nascut a cap lloc concret, ni cal haver heredat res dels pares. una altra diferència és que els idiomes s'estudien, i la opinió majoritària és que val la pena dedicar-hi hores i hores (no com amb això nostre i que només es parla "aquí"). ah, a més, si el sistema educatiu fa estudiar un idioma a les escoles, no surt cap imbècil (ai, volia dir "cap pare afectat..." a vegades se m'escapen paraulotes i no sé per què) a dir que és una imposició. tampoc no es queixa ningú si et demanen saber un idioma per accedir a un lloc de treball, i menys encara amb l'argument que això és tancar la porta als que no han nascut "aquí". així, per exemple, tothom veu tan normal que et demanin saber anglès o alemany per una merda de contracte d'estiu de cambrera de bar de platja. en canvi, que et demanin saber això que fem servir tu i jo per a ser funcionari i tenir feina fixa per tota la vida... ai, uix!
------------------------------------
PARLANT UNA MICA MÉS SERIOSAMENT
* reconec que tots els "mis padres son de murcia" els he arreplegats a alacant, ciutat que estimo moltíssim i a la que un dia vull dedicar un post.
** conec moltíssims fills de gent no-catalanoparlant que parlen català, i no voldria gens que s'ho prenguéssin com que em fico amb ells. al contrari, els que m'emprenyen són els que ni tan sols són bons per reconèixer que no han tingut mai cap interès en aprendre'l i intenten justificar-se amb una història familiar que, en aquest país, no té res d'estranya (rellegiu la primera frase d'aquest paràgraf :-D).
*** atenció despistats: aqui no hi diu que els catalanoparlants siguem pocs.
ALS %$#@& DEFENSORS DE LES MAJÚSCULES: El text no en té perquè l'havia començat a escriure com a resposta, i en els blocs dels altres encara em permeto de saltar-me les normes... :-P
dilluns, 5 de maig del 2008
La crisi alimentària ja ha arribat
He passat dies i dies sense mirar els diaris, i quan ho he fet m'he endut la sorpresa de descobrir que els mitjans de comunicació finalment s'han posat a parlar de la crisi alimentària. No m'he posat a llegir-ho atentament perquè entre els sectors ecologistes ja feia temps que se'n sentia a parlar. "Vindrà la crisi alimentària, vindrà la crisi alimentària...", doncs bé, ja la tenim aquí. I pel que he vist, sembla que un cop més ha arreplegat els estimats governants mundials amb els pixats al ventre. I ara correm-hi tots, reunió cap aquí, conferència cap allà, que en tal lloc la gent s'està morint (literalment!) de fam i en tal altre estan començant els avalots. Com si no s'hagués vist a venir.
Jo ja m'ho penso, que els ecolos fan de mal escoltar perquè sempre estan donant males notícies, i és més còmode mirar cap una altra banda i qui dies passa anys empeny. Però amb una mica de capacitat de previsió global ens podríem estalviar uns quants disgustos. I unes quantes morts, ja de passada. I és que la cosa fa ràbia-ràbia, eh?
Però en fi, ara ja la tenim aquí, i caldrà trobar alguna solució. Evidentment, una sortida és deixar que augmentin les diferències entre rics i pobres, quedar-nos tan amples i confiar que els pobres no es revoltaran mai, que total, si estan prou desnutrits no deuen poder ni moure's --posarem un ciri a la verge, "Mare de Déu, fes que els explotats no se sublevin!", a veure si funciona.
Una altra solució és produir i produir perquè tothom pugui consumir com ho fem a les societats occidentals, i continuar fent com si els recursos de la terra fossin il·limitats. "Mare de Déu, fes que el planeta no rebenti". Hi veig tantes possibilitats com amb la solució anterior.
Finalment podem aprofitar-ho per replantejar-nos el nostre concepte de creixement i benestar. Ja ens ho sabem: consumir menys per fer un ús més racional dels recursos i viure tots millor. Coneixem bé la cançó, però no ens n'agrada ni la lletra ni la música. "Mare de Déu, fes que els humans deixem de fer el capullo" seria la milor pregària.
Però vaja, suposo que algun organisme mundial hi posarà algun pedaç, es crearà algun fons d'emergència, es repartiran quatre taronges i algun sac de blat i fins la propera. Quina serà, la de l'energia? La de l'aigua? La de les noves malalties? Quina emoció! De crisi en crisi, fins a la rebentada final.
===========================================================
Sobre la crisi alimentaria fa dies vaig llegir aquest article. Si passem per alt que diu una estupidesa com una casa sobre els vegetarians, que el porta a una conclusió equivocada, per cert, l'article està molt bé. Només cal treure'n un parell de frases.
Jo ja m'ho penso, que els ecolos fan de mal escoltar perquè sempre estan donant males notícies, i és més còmode mirar cap una altra banda i qui dies passa anys empeny. Però amb una mica de capacitat de previsió global ens podríem estalviar uns quants disgustos. I unes quantes morts, ja de passada. I és que la cosa fa ràbia-ràbia, eh?
Però en fi, ara ja la tenim aquí, i caldrà trobar alguna solució. Evidentment, una sortida és deixar que augmentin les diferències entre rics i pobres, quedar-nos tan amples i confiar que els pobres no es revoltaran mai, que total, si estan prou desnutrits no deuen poder ni moure's --posarem un ciri a la verge, "Mare de Déu, fes que els explotats no se sublevin!", a veure si funciona.
Una altra solució és produir i produir perquè tothom pugui consumir com ho fem a les societats occidentals, i continuar fent com si els recursos de la terra fossin il·limitats. "Mare de Déu, fes que el planeta no rebenti". Hi veig tantes possibilitats com amb la solució anterior.
Finalment podem aprofitar-ho per replantejar-nos el nostre concepte de creixement i benestar. Ja ens ho sabem: consumir menys per fer un ús més racional dels recursos i viure tots millor. Coneixem bé la cançó, però no ens n'agrada ni la lletra ni la música. "Mare de Déu, fes que els humans deixem de fer el capullo" seria la milor pregària.
Però vaja, suposo que algun organisme mundial hi posarà algun pedaç, es crearà algun fons d'emergència, es repartiran quatre taronges i algun sac de blat i fins la propera. Quina serà, la de l'energia? La de l'aigua? La de les noves malalties? Quina emoció! De crisi en crisi, fins a la rebentada final.
===========================================================
Sobre la crisi alimentaria fa dies vaig llegir aquest article. Si passem per alt que diu una estupidesa com una casa sobre els vegetarians, que el porta a una conclusió equivocada, per cert, l'article està molt bé. Només cal treure'n un parell de frases.
diumenge, 4 de maig del 2008
Reflexions de la frontera 3: Demà ja no hi seré
Aquest cop em feia una mandra terrible baixar a Barcelona: La sensació d'haver-hi estat feia tres dies era massa gran. A més, encara que costi de creure, a servidora li agrada la vida tranquil·la i reposada i tant anar amunt i avall més aviat m'atabala una mica...
Com sigui, aquest cop l'estada a Barcelona ha sigut millor que l'anterior: tot i que igual d'estressant podem dir que m'ho he muntat millor i m'he pres amb més calma tot el que volia fer. I això ja està bé, tot i que m'hauria agradat veure algunes persones que no ha pogut ser... Però estic segura que la propera expedició ja serà fantàstica!
Amb tot, m'he quedat amb la sensació de viure en un etern "demà ja no hi seré". Avui sóc a Tolosa, fa tres dies era a Barna i després del juny no tinc gaire clar d'on em deixaré caure... hi ha tantes possiblitats! M'agradaria poder viure aquí i a Sants a la vegada, sense renunciar a tornar a Alacant... o potser és al Trentino on vull tornar o conèixer millor Lisboa... i si m'aventuro a un altre lloc nou? El món és gran, el futur és incert i costa tant decidir-se per una sola cosa...
El "demà ja no hi seré" enganxa. Vol dir "agafa ara el que tens a l'abast", fa que la vida corri depressa i provoca papallones a l'estómac, perquè tot és ara o mai. Però com tot el que enganxa fa enyorar també el contrari, la vida reposada i les arrels. Aquí faig plans per quan torni a Barcelona, i allà faig plans per quan torni aquí... Tinc ganes d'arrelar? Potser sí. O potser em fa por. Si faig arrels, quan tardaré a voler a tornar a marxar?
Com sigui, aquest cop l'estada a Barcelona ha sigut millor que l'anterior: tot i que igual d'estressant podem dir que m'ho he muntat millor i m'he pres amb més calma tot el que volia fer. I això ja està bé, tot i que m'hauria agradat veure algunes persones que no ha pogut ser... Però estic segura que la propera expedició ja serà fantàstica!
Amb tot, m'he quedat amb la sensació de viure en un etern "demà ja no hi seré". Avui sóc a Tolosa, fa tres dies era a Barna i després del juny no tinc gaire clar d'on em deixaré caure... hi ha tantes possiblitats! M'agradaria poder viure aquí i a Sants a la vegada, sense renunciar a tornar a Alacant... o potser és al Trentino on vull tornar o conèixer millor Lisboa... i si m'aventuro a un altre lloc nou? El món és gran, el futur és incert i costa tant decidir-se per una sola cosa...
El "demà ja no hi seré" enganxa. Vol dir "agafa ara el que tens a l'abast", fa que la vida corri depressa i provoca papallones a l'estómac, perquè tot és ara o mai. Però com tot el que enganxa fa enyorar també el contrari, la vida reposada i les arrels. Aquí faig plans per quan torni a Barcelona, i allà faig plans per quan torni aquí... Tinc ganes d'arrelar? Potser sí. O potser em fa por. Si faig arrels, quan tardaré a voler a tornar a marxar?
Disculpes
La Mercè m'ha deixat un comentari prou clar a l'últim post, i la Marta em va fer justet el mateix ahir per gmail, de manera que potser sí que ha arribat l'hora d'escriure altre cop... abans, però, crec que m'hauria de disculpar. No només no actualitzo el bloc, si no que ni contesto els comentaris ni els e-mails (els SMS tampoc els contesto però és perquè no els rebo, eh?), i suposo que vaig directa en camí de perdre lectors, amics i gent que són les dues coses alhora... i ben poques coses em sabrien tan de greu com això!
En fi, davant d'això només puc dir que he estat terriblement enfeinada; que a les meves activitats habituals hi he hagut d'afegir escriure un article pel SEPLN que no s'acabava mai (típica cosa que comences dient "vale, per què no?" i acabes prometent-te que no faràs mai més...), una anada a Barcelona (amb tot l'estrès que comporta), una tornada a Tolsa (ídem) i convidats a casa. Suposo que són prous motius per haver deixat les comunicacions abandonades... En tot cas, espero posar-me al dia ben aviat... Així que m'hi poso ja!
En fi, davant d'això només puc dir que he estat terriblement enfeinada; que a les meves activitats habituals hi he hagut d'afegir escriure un article pel SEPLN que no s'acabava mai (típica cosa que comences dient "vale, per què no?" i acabes prometent-te que no faràs mai més...), una anada a Barcelona (amb tot l'estrès que comporta), una tornada a Tolsa (ídem) i convidats a casa. Suposo que són prous motius per haver deixat les comunicacions abandonades... En tot cas, espero posar-me al dia ben aviat... Així que m'hi poso ja!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)