De dol I

Tot i l'èxit de l'autooperació de testicle, el meu Griset va continuar malalt; seguia tenint un tumor darrere l'orella, i jo vaig estar dies i dies medicant-lo cada dotze hores,* amb analgèsics, antibiòtics, antiinflamatoris i pomadetes per evitar que patís dolor i que s'infectés la ferida que no es curava mai.

Però ja sabem que aquestes coses poden suavitzar el càncer, però no el curen, i el tumor no va parar de créixer. Al principi el Gris va seguir fent vida normal, però un dia va començar a deixar de moure's i quan tocava medicar-lo veia que no s'havia mogut d'on l'havia deixat dotze hores abans. Vaig començar a deixar-li el menjar dins la caseta i li vaig posar l'aigua molt a prop.

Al cap de pocs dies vaig veure que tenia els ulls lleganyosos i vaig trucar corrents al veterinari. Em van donar hora per tres dies més tard, el divendres 26.

En veure'l, el veterinari no va fer cap bona cara. Molt suaument, em va dir que tingués el que tingués als ulls havia de tenir en compte que el tumor ja era més gran que el seu cap, que segurament li feia molt de mal i que li devia costar molt moure's. Em va dir que el Griset feia molta peneta i que entenia que em sabés greu perquè realment era un hàmster molt bonic i molt manyac. Em vaig quedar amb la idea de la pinta que feia el Griset. Jo encara el veia com un hàmster bonic i manyac, dolç com un pompom, i clar que veia el tumor, però de veure'l cada dia ja m'hi havia acostumat. Mirat des de fora era ben clar que feia pinta d'hàmster tan malalt que no pot ni moure's. I jo sense adonar-me'n!

El veterinari va seguir explicant-me què podia tenir als ulls, i va continuar dient que per evitar el dolor del tumor caldria donar-li una dosi d'analgèsics tan gran que el deixarien zombie per tot el dia. La continuació va ser una reflexió sobre la importància de la qualitat de vida i sobre que cal acceptar que les coses s'acaben. Però llavors, que ja m'havia adonat de l'aspecte del griset i de la grandària del tumor ja m'ho esperava. Així que vaig signar l'autorització d'eutanàsia i vaig esperar que preparessin el quiròfan.

Un cop tot preparat, vaig enviar-li un petonet amb el dit i em vaig estar al passadís, on hi ha una finestra per on es pot veure què passa al quiròfan. Vaig quedar-me allà plantada; era divendres tard i a la clínica només hi quedava el personal d'urgències. I jo allà plantada mirant per una finestra els últims moments del meu Griset i desitjant que tot plegat fos ràpid i realment indolor. Ja havia passat per això amb la Borrelló, però evidentment em vaig posar a plorar com una toia.

El veterinari va sortir amb el Gris embolicat en un paquetet de paper blanc. El va posar dins la gàbia i m'ho va donar tot. Em va donar la mà, i em va dir que era el millor per ell i que jo havia fet realment tot el que havia pogut. Segurament això és tonto, però em va consolar i me'n vaig anar amb la gàbia amb el Griset empaquetat dins cap a casa els meus pares.

Com que era divendres, l'endemà se'l van endur cap a Sant Martí, i el van enterrar al costat de la seva mare. El Griset havia nascut el 2 de setembre. Va viure dos anys i gairebé un mes.



====================================================================================

La foto no és gens bona, però la va fer ma mare amb tot el seu amor. I això també compta!

* Entre la Borrelló i el Gris, he aconseguit una habilitat tan gran en l'art de fer prendre medicaments a animalons petits que estic plantejant-me treure'm el títol d'auxiliar de veterinària.

El petit Bernat

Dissabte passat (no ahir, l'anterior, que en aquest bloc no estem mai dels mais d'actualitat) va treure el cap al món el petit Bernat. El cap i la resta del cos, per sort. Concretament, d'entre les cames de la meva germana Núria (la única germana que tinc, d'altra banda).

La Núria, que és una dona molt valenta, una mica neolítica i amb una dilatada experiència en això de l'art de parir (no em ficaré amb altres coses dilatades), va decidir passar d'anestèssia. Així de valenta és. I diu que el part és realment dolorós, però que després la recuperació és fantàstica. Nenes, apunteu-vos-ho, tot i que jo ja avanço des d'ara que això d'arriscar-se a que et desgarrin de viu en viu des de dins és una idea no em podria semblar menys atractiva.

El petit Bernat és un bebé preciós, de veritat. I no ho dic només perquè sóc la seva tieta, que també. Va néixer cabells superfins al cap, i la pell blanca i llisa, i no arrugada i lila com acostumen a tenir-la els nadons. Per ara, no fan gran cosa, només plora, mama, dorm i ho mira tot. Però ja sabem que està molt enfeinat processant un munt de nova informació.

El Ferran, que dins de la categoria mascles també és bastant valent, més enllà de l'aportació bàsica per a ser pare d'una criatura, va assistir el part i fins i tot li van deixar estirar el nen per ajudar-lo a néixer. Flipant. Això és de bastant valent, perquè a mi agafar una coseta que està naixent em faria pànic! A més, he sentit a dir que més d'un pare i més de dos, s'han marejat veient néixer la seva criatureta. Val a dir que jo em sento bastant més capaç de fer això que de parir, però està clar que si els mascles no poden demostrar la seva valentia donant a llum tampoc és culpa seva. En tot cas, ho explicava ben emocionat, així que els nens també teniu una cosa per apuntar.

Els qui també estan molt emocionats amb aquesta nova coseta que es mou, són el Lluc, el seu germà gran, i l'Andreu, que també és el seu germà gran però no tant. I els avis, és clar. I la tieta Carme, per descomptat. I suposo que la resta de tiets també, però encara no els he vist i no ho hem pogut comentar.

Curs nou, vida nova

Ja ens hem plantat a 21 de setembre, i això vol dir que porto 21 dies intentant-me adaptar al nou curs. Afortunadament, no cal fer els canvis de cop, i he descobert que gràcies a Déu a molts llocs el curs comença a l'octubre. Ganga, que així no cal córrer tant.

La gran novetat del curs, i un dels cercles més grans que es tanquen, és que he canviat de feina. He deixat això dels traductors i he tornat al món de la dinamització lingüística, que també està força bé.

Relacionat amb el canvi de feina, des del dia 1 que tinc les tardes lliures, i això mola molt, però no sé com m'ho faig que sembla que les tardes s'ocupin soles... com sigui, he estat molt enfeinada fent neteja general de la casa, intentant organitzar el principi de curs, i descansant, que vés per on, he decidit que ho necessito. Encara no he acabat l'organització general de la casa, però el setembre s'acaba aviat, de manera que ja m'espavilaré aquesta setmana.

També em va caldre preparar la meva presentació pel congrés de la SEPLN, que va ser el cap de setmana passat a Madrid, i que jo vaig viure com el meu comiat, temporal si més no, del fantàstic món de la traducció automàtica. Trista i feliç alhora, que complicats que som els humans... El cas és que ara m'espera un horitzó no només de tardes lliures, si no de tenir també lliures els caps de setmana, que això sí que és una gran novetat!

Per omplir les tardes m'he apuntat a danses orientals i danses afrocaribenyes, tinc pendent passar a apuntar-me a francès i a aranès si al final fan el curs. I pel que fa als propòsits de principi de curs... són tan evidents que passo de comentar-los aquí.

M'aclame a tu

La Borrelló

La Borrelló va aparèixer durant l'època que recordo haver estat més trista de la meva vida. Crec que va ser l'intent d'algú que m'estimava per tornar-me la felicitat. Potser és estrany que tot una dona com jo de quasi trenta anys s'encapritxi d'un hàmster, però això és perquè la gent gran sol mirar-se altres animals, perquè la veritat és que els hàmsters són una passada.

A la botiga, escollir quin hàmster volíem semblava una missió impossible, són tots tan monos! Fins que la vam veure. Es va posar a fer unes cabrioles increïbles i se'ns va ben guanyar. Ja no calia que ens n'ensenyéssin més, volíem l'hàmster que no parava quiet, s'enfilava per les parets i es penjava del sostre! En comparació, els altres, tan monos com són, semblaven empanats i tontets! El nostre hàmster era de lluny el més bonic i actiu, no parava de fer cabrioles i semblava un animaló del bosc. Li vam comprar la gàbia més maca de la botiga, amb planta i dos pisos, escaletes per enfilar-se, rodeta, caseta, dues menjadores i un abeurador. I amb tot el pack ens en vam anar cap a casa.

La Borrelló era una boleta de pèl marró amb ratlles grises a l'esquena que corria per tots els racons del pis. La felicitat és una cosa abstracta que no s'aconsegueix així com així, però sí que la Borre m'ha donat moltes alegries. Aleshores ens feia molta gràcia la cançó dels borrellons, i ens va semblar que el nom li queia bé, així que li'l vam adjudicar. En realitat, és la única dels meus hàmsters que té nom de veritat.

Ens vam proposar cuidar-la com Déu mana, volíem que fos l'hàmster més feliç del món. Vam buscar per internet, vam comprar un llibre... Així vam descobrir que era un hàmster rus, i què era tot el que necessitava per viure bé.

La Borre, però, a part de ser una acròbata preciosa ens guardava una sorpresa. Al cap de quinze dies no teníem un hàmster bonic, si no set. Servidora és de ciutat i no havia vist mai de prop res que tingués a veure amb la maternitat animal. Em va semblar la cosa més bonica del món. El naixement dels borrellonets em va distreure una mica de la tristesa que llavors m'acompanyava massa sovint.

El part i l'alletament la van deixar feta una bírria. Va quedar grassa, cansada, suada i antipàtica. Quan la vam separar dels petits es va recuperar mica en mica. Va passar una època que semblava que la pell li havia quedat massa gran. Semblava una emperadriu russa amb un cosset petit dins un enorme abric de pell! Se li veien unes manetes minúscules dins un vestit enorme...! Després, però, es va recuperar del tot i al cap d'un temps ja tornava a estar magnífica i en plena forma.

Després van venir canvis i més canvis, mudances i més mudances i suposo que creixament i més creixament, no ho sé. En tot cas, ja vaig dir que últimament he tancat molts cercles. I la Borrelló hi ha sigut sempre, fent acrobàcies, corrent a la rodeta, posant-se sobre dues potes, enfilant-se per les parets i el sostre, aguantant les pipes amb les manetes, destrossant tubs de cartró, preparant-se el niu i el rebost...

Ara fa uns dies, però, va deixar de fer tot això. Va deixar de fer coses, es va quedar en un racó de la planta baixa. Ja no podia enfilar-se, i pujar per les escaletes li costava un gran esforç. Una acumulació de líquid a l'abdomen i un tumor al cap es van posar a fer estralls a tota velocitat. Li vaig baixar el menjar i l'aigua al pis de baix, li he fet cures i li he donat medicaments, però s'ha anat fent evident que el gran cercle de la seva vida també s'havia tancat.

Els últims dies han sigut horrorosos. El bony i la ferida a la cara s'han fet enormes, i se li ha quedat un ull tancat. El seu cosset s'ha inflat com una bola, ha perdut pèl per tot arreu i amb prou feines podia caminar. Porto més de deu anys negant-me a que matin animals per alimentar-me, però aquest vespre he dut la meva hàmster estimada a morir.

La qüestió no és simple ni trivial. La mort és tan refotudament irreversible que decidir quan havia de morir s'ha convertit en el problema moral més greu que m'he trobat mai. Qui sóc jo per decidir quan ha d'acabar la vida dels altres?

La meva mare també s'estima molt la Borrelló i veia molt clar que estava patint massa, i jo avui m'he acabat de decidir quan l'he vista un parell de cops caure panxa enlaire i no poder-se aixecar. El veterinari ha dit que era una bona decisió.

Ara la Borrelló és dins un paquetet de paper. Demà els meus pares l'enterraran sota un xiprer de Sant Martí.

Perqueño hamster, corta vida

Los padres vacilan a menudo ante la compra de un hamster, con el agrumento de que en dos años estará muerto y habrá grandes llantos. Esas expresiones evidencian falta de reflexión porque siempre hay grandes llantos cuando muere cualquier animal perteneciente a un niño, lo mismo si es un hamster de dos años que un perro de catorce. Pienso que los padres con este punto de vista eluden la responsabilidad de hablarle al niño sobre la muerte.

Cuando muere un animal doméstico es posible explcarle al niño más sencillamente que la vida no es eterna (...).

(...) se puede comprobar que la vida del hámster, tan corta para nosotros, para el animal es una vida plena y, si está bien alimentado, también muy satisfactoria. Disfrutar intensamente de un animal doméstico significa poder participar en su vida natural y no forzarlo por todos los medios a llevar una forma de vida humana; el animal debe ser un invitado en nuestro hogar y no un esclavo para nuestra diversión.

Michael Mettler, El nuevo libro de los hámsters dorado y enano

Cervells controlats a distància

If you're not scared or angry at the thought of a human brain being controlled remotely, then it could be this prototype of mine is finally starting to work.

John Alejandro King