El dia D em vaig llevar a Alacant, després d'haver passat una nit de les dolentes. Em va costar una estona adonar-me d'on era i, sobretot, processar que, finalment, el dia D havia arribat. Amb els ulls inflats em vaig ficar a la dutxa, em vaig vestir (tenia la robeta preparada) i em vaig histeritzar intentant que els meus cabells semblessin mínimament passats per la pinta, la Mireia ho sap bé, això. Afortunadament, és una dona pacient, i em va donar d'esmorzar i em va dur a la uni amb cotxe. :-)
A la uni vaig anar a veure a Mikel i a Juan Antonio, a qui devia diners per una història que mereix un post que encara no he tingut temps de fer. I me'n vaig anar cap a la sala Claude Shannon, a veure què volia dir això de "presentar una tesina". Vaig empassar-me la presentació d'un noi que no conec sense entendre res, prometo que no tinc ni idea de què parlava, però em va servir per fer-me una idea del que m'esperava. A mi em tocava el tercer torn, de manera que vaig passar tot el temps de la segona presentació voltant amunt i avall per l'edifici fent temps i procurant no posar-me histèrica.
Finalment, em va tocar. Em vaig plantar davant dels senyors del tribunal i d'un públic més aviat escàs i els vaig explicar tant bé com vaig saber què havia estat fent. Després els senyors del tribunal em van fer alguns comentaris i algunes preguntes, vaig intentar respondre sense perdre del tot la dignitat i ens van fer sortir. Al cap d'una estona ens van deixar entrar altre cop i em van dir que tenia un nou. Em vaig posar molt contenta i vaig tornar a sortir. Tot això sense ni desmaiar-me, ni plorar, ni res. I llavors em va venir molt de gust un suc de taronja, de manera que vaig convèncer a Mikel (que va comentar que si començava amb un suc de taronja no sabia com acabaria...), Juanan, Felipe i Mireia perquè m'acompanyessin a esmorzar. Sí senyors, la primera cosa que em va venir de gust fer després d'haver presentat la tesina va ser prendre'm un suc de taronja. No m'havia plantejat mai què em vindria de gust fer immediatament després, però segur que si ho hagués fet, no ho hauria endevinat de cap manera. I jastà, ja havia presentat la tesina.
Després, cap a l'empresa. I més tard, la Mireia em va deixar a casa seva i vaig poder acomplir el meu somni de fa tres mesos: Em vaig posar el biquini, em vaig untar amb cremeta pel sol i me'n vaig anar a la platja! Wow!
El sol va trigar dos minuts en amagar-se, i l'aigua estava realment poc desitjable. Però em va ser completament igual. Vaig apalancar-me i em vaig dedicar a la que ara mateix em sembla la més elevada de les aspiracions humanes: il dolce far niente.
dimecres, 2 de juliol del 2008
divendres, 27 de juny del 2008
Un drin (o un pauc, o un shinhau, o...) de normalitat (lingüística)
Últimament he parlat força en occità, de manera que ara ja ho faig amb una certa naturalitat. I amb això no vol dir que ho faci bé, que la veritat és que crec que fico la poteta cada tres paraules, però com a mínim, ara, la fico amb tota naturalitat, que crec que és el primer pas per deixar de fer-ho.
Parlar amb un occità a occitània és ben curiós, perquè sembla que sigueu tots dos a l'estranger. Sí, per exemple, aneu a un bar, a l'entorn tothom parla un altre idioma, i cal canviar de llengua per parlar amb el cambrer. Si jo parlo amb el cambrer en francès, immediatament nota que sóc estrangera. Per contra, l'occità, a part de parlar occità, parla en un perfecte francès amb accent local. M'ha arribat a passar que un cambrer ens preguntés si parlàvem en italià.
Fa uns dies un occità de la meva edat em va dir alguna cosa així com "tu te'n tornaràs a Catalunya, i segurament un dia et casaràs amb un català. En canvi, jo em quedaré a Occitània i un dia em casaré amb una francesa." El comentari em va semblar ben estrany. La veritat és que entre totes les coses que he pensat sobre el matrimoni, mai havia reflexionat sobre la nacionalitat del possible futur marit. Em sembla evident que si me'n torno a Catalunya i em caso, les probabilitats que sigui amb un català són bastant altes.
Això ve al cas perquè ahir a l'Ostal d'Occitània hi va haver la festa d'entrega de diplomes dels estudiants d'occità. I a mi me n'havien de donar un! Així que cap a mitja tarda me n'hi vaig anar. Com en qualsevol festa, només entrar vaig fer una escannejada ràpida al personal. Hi havia força gent, però com sol passar a l'Ostal d'Occitània, no vaig detectar a ningú que voltés els trenta a part del meu professor. Sí que vaig detectar algun mascle de bon veure (què voleu que us hi digui, per això es fan les escanejades ràpides, també, no?), però visiblement massa madur per mi. I aleshores em vaig recordar dels occitans que a Occitània es casen amb noies franceses. A partir de la mostra de l'Ostal, puc dir que un occità que vulgui casar-se amb una occitana ho té més aviat magre.
La festa va estar prou bé. Els diplomes els donava en Sauzet, que em va fer molta gràcia de veure i vam estar xerrant una estona, aquest cop, els dos, en òc (quina vergonya, parlar en occità davant d'en Sauzet!!!!). I també vaig estar xerrant amb altra gent, és clar.
Entre la gent que vaig conèixer hi havia dos nois d'una vintena d'anys, ex-calandrons tots dos. Em va fer gràcia perquè encara no havia conegut ningú que hagués estat en una escola occitana --ni ningú més jove que jo que parlés occità, tampoc... Un dels dos em va explicar que a casa seva sí que parlen occità. Ja sé que sona estrany, però fins ara encara no havia trobat a ningú jove a qui els seus pares li haguessin parlat en òc des de petit! Un occità normal, que parla en occità a casa i a l'escola?! Seriosament, i sense voler dir atrocitats, però em pensava que això no existia!
Tornant cap a casa, a l'andana del metro em vaig trobar una de les persones amb qui havia estat parlant a la festa. Anava una parada més enllà que jo, així que vam fer el trajecte junts. Quan vam pujar al metro, vam trobar-nos un company de feina seu... que també parlava la lenga, així que vam continuar xerrant, tots tres, en òc. Això tampoc m'havia passat mai. Ja he dit que quan parles amb un occità tens la sensació de ser en un país estranger per als dos. Però ahir, per una estona, em va semblar que Occitània era una terra normal. O, en tot cas, a mi ja ningú em pot tornar a dir que Occitània ja no existeix...
Parlar amb un occità a occitània és ben curiós, perquè sembla que sigueu tots dos a l'estranger. Sí, per exemple, aneu a un bar, a l'entorn tothom parla un altre idioma, i cal canviar de llengua per parlar amb el cambrer. Si jo parlo amb el cambrer en francès, immediatament nota que sóc estrangera. Per contra, l'occità, a part de parlar occità, parla en un perfecte francès amb accent local. M'ha arribat a passar que un cambrer ens preguntés si parlàvem en italià.
Fa uns dies un occità de la meva edat em va dir alguna cosa així com "tu te'n tornaràs a Catalunya, i segurament un dia et casaràs amb un català. En canvi, jo em quedaré a Occitània i un dia em casaré amb una francesa." El comentari em va semblar ben estrany. La veritat és que entre totes les coses que he pensat sobre el matrimoni, mai havia reflexionat sobre la nacionalitat del possible futur marit. Em sembla evident que si me'n torno a Catalunya i em caso, les probabilitats que sigui amb un català són bastant altes.
Això ve al cas perquè ahir a l'Ostal d'Occitània hi va haver la festa d'entrega de diplomes dels estudiants d'occità. I a mi me n'havien de donar un! Així que cap a mitja tarda me n'hi vaig anar. Com en qualsevol festa, només entrar vaig fer una escannejada ràpida al personal. Hi havia força gent, però com sol passar a l'Ostal d'Occitània, no vaig detectar a ningú que voltés els trenta a part del meu professor. Sí que vaig detectar algun mascle de bon veure (què voleu que us hi digui, per això es fan les escanejades ràpides, també, no?), però visiblement massa madur per mi. I aleshores em vaig recordar dels occitans que a Occitània es casen amb noies franceses. A partir de la mostra de l'Ostal, puc dir que un occità que vulgui casar-se amb una occitana ho té més aviat magre.
La festa va estar prou bé. Els diplomes els donava en Sauzet, que em va fer molta gràcia de veure i vam estar xerrant una estona, aquest cop, els dos, en òc (quina vergonya, parlar en occità davant d'en Sauzet!!!!). I també vaig estar xerrant amb altra gent, és clar.
Entre la gent que vaig conèixer hi havia dos nois d'una vintena d'anys, ex-calandrons tots dos. Em va fer gràcia perquè encara no havia conegut ningú que hagués estat en una escola occitana --ni ningú més jove que jo que parlés occità, tampoc... Un dels dos em va explicar que a casa seva sí que parlen occità. Ja sé que sona estrany, però fins ara encara no havia trobat a ningú jove a qui els seus pares li haguessin parlat en òc des de petit! Un occità normal, que parla en occità a casa i a l'escola?! Seriosament, i sense voler dir atrocitats, però em pensava que això no existia!
Tornant cap a casa, a l'andana del metro em vaig trobar una de les persones amb qui havia estat parlant a la festa. Anava una parada més enllà que jo, així que vam fer el trajecte junts. Quan vam pujar al metro, vam trobar-nos un company de feina seu... que també parlava la lenga, així que vam continuar xerrant, tots tres, en òc. Això tampoc m'havia passat mai. Ja he dit que quan parles amb un occità tens la sensació de ser en un país estranger per als dos. Però ahir, per una estona, em va semblar que Occitània era una terra normal. O, en tot cas, a mi ja ningú em pot tornar a dir que Occitània ja no existeix...
dimarts, 24 de juny del 2008
El tic-tac que no s'atura
Ara ja em queda menys d'una setmana de Tolosa. En realitat, no sé quan marxo exactament, perquè no tinc clar com ho faré, i per cert, potser comença a ser hora de plantejar-s'ho seriosament... En tot cas, el que sí que sé és que d'aquí a una setmana seré uns 800 o 900km més al sud. Així que compto que com a molt em queden cinc dies aquí.
Procuro no pensar-hi, perquè si ho faig se m'encongeix el cor moltíssim. Si miro enrere em vénen ganes de riure quan recordo que em vaig passar els dos primers dies amb la llagrimeta a punt de caure pensant que havia ficat la pota fins al coll venint aquí. Sort en vaig tenir del Dídac, que devia flipar amb mi, que no el coneixia de res i em vaig plantar a casa seva dient-li que me'n volia tornar a Barcelona. El pobre, més tard m'ha jurat i perjurat que no va pensar que estava sonada, però jo no me'l crec. En tot cas es va limitar a dir-me que esperés una setmana i que me n'anés a dormir, que l'endemà ho veuria tot més clar. Quan em va tornar a veure, al cap d'una setmana, es va posar a riure i em va dir "que no havies tornat a Barcelona, tu?". Però llavors ja no en volia ni sentir a parlar.
I ja ho tenim, que aquells quatre mesos que al principi em semblava que se'm farien tant i tant llargs ja han passat, i jo preferiria que no s'acabessin encara. Però el tic-tac aquest no s'atura. Encara dono voltes a la idea de tornar cap aquí al setembre, però aleshores hauran passat més de dos mesos, i el tic-tac tampoc s'haurà aturat, de manera que no podré tornar a la mateixa Tolosa que deixaré ara. El Dídac aquest fa més d'un mes que se'n va anar, i la MariCarmen, tres quarts del mateix. I la majoria de la gent amb qui m'he fet també aniran marxant durant aquests dos mesos. És el tic-tac-tic-tac que es nega a parar-se. Si tornés, què em trobaria?
En fi, això, que ja han passat i que jo no vull pensar-hi gaire. Quan em ve al cap que ja toca l'hora de marxar penso "és l'última vegada que faig això". Avui m'he acomiadat dels companys de francès, i del supermercat Monoprix! Dels companys d'occità me n'acomiado dijous, i també és el dia que vindran a controlar que no he trencat l'apartament. I només em queda una excursió a la bugaderia. Tot el que faig, tothom a qui saludo, penso "és l'última vegada", i em fa una mica de mal tot. Jo que voldria aturar tants moments de cada dia per fe'ls enterns dins del meu cor.... Que no, que la frase no és meva, que és d'en Maragall el poeta (i no l'altre).
En línies de currículum, he aconseguit un certificat del nivell B d'aranès, un de nivell bàsic de llenguadocià i un de nivell intermig de francès. I els del tribunal ja tenen la meva tesina (una altra cosa que quan hi penso se'm regira l'estómac!). En aquest sentit, es pot dir que l'estada a Tolosa ha sigut ben aprofitada. I en el sentit que no són línies de currículum, crec que també; modestament, tinc la sensació d'haver crescut una mica. Em sento vella i jove a la vegada... ben bé com si en tingués quasitrenta!
I res, que toca anar fent les maletes, i potser començar a ser concient que el tic-tac no s'atura i que Tolosa, al menys aquesta etapa, ja s'acaba. I aquest cop crec que no podré aconseguir que la llagrimeta no corri galta aball.
(llàstima que el so se senti tant de pena...)
Procuro no pensar-hi, perquè si ho faig se m'encongeix el cor moltíssim. Si miro enrere em vénen ganes de riure quan recordo que em vaig passar els dos primers dies amb la llagrimeta a punt de caure pensant que havia ficat la pota fins al coll venint aquí. Sort en vaig tenir del Dídac, que devia flipar amb mi, que no el coneixia de res i em vaig plantar a casa seva dient-li que me'n volia tornar a Barcelona. El pobre, més tard m'ha jurat i perjurat que no va pensar que estava sonada, però jo no me'l crec. En tot cas es va limitar a dir-me que esperés una setmana i que me n'anés a dormir, que l'endemà ho veuria tot més clar. Quan em va tornar a veure, al cap d'una setmana, es va posar a riure i em va dir "que no havies tornat a Barcelona, tu?". Però llavors ja no en volia ni sentir a parlar.
I ja ho tenim, que aquells quatre mesos que al principi em semblava que se'm farien tant i tant llargs ja han passat, i jo preferiria que no s'acabessin encara. Però el tic-tac aquest no s'atura. Encara dono voltes a la idea de tornar cap aquí al setembre, però aleshores hauran passat més de dos mesos, i el tic-tac tampoc s'haurà aturat, de manera que no podré tornar a la mateixa Tolosa que deixaré ara. El Dídac aquest fa més d'un mes que se'n va anar, i la MariCarmen, tres quarts del mateix. I la majoria de la gent amb qui m'he fet també aniran marxant durant aquests dos mesos. És el tic-tac-tic-tac que es nega a parar-se. Si tornés, què em trobaria?
En fi, això, que ja han passat i que jo no vull pensar-hi gaire. Quan em ve al cap que ja toca l'hora de marxar penso "és l'última vegada que faig això". Avui m'he acomiadat dels companys de francès, i del supermercat Monoprix! Dels companys d'occità me n'acomiado dijous, i també és el dia que vindran a controlar que no he trencat l'apartament. I només em queda una excursió a la bugaderia. Tot el que faig, tothom a qui saludo, penso "és l'última vegada", i em fa una mica de mal tot. Jo que voldria aturar tants moments de cada dia per fe'ls enterns dins del meu cor.... Que no, que la frase no és meva, que és d'en Maragall el poeta (i no l'altre).
En línies de currículum, he aconseguit un certificat del nivell B d'aranès, un de nivell bàsic de llenguadocià i un de nivell intermig de francès. I els del tribunal ja tenen la meva tesina (una altra cosa que quan hi penso se'm regira l'estómac!). En aquest sentit, es pot dir que l'estada a Tolosa ha sigut ben aprofitada. I en el sentit que no són línies de currículum, crec que també; modestament, tinc la sensació d'haver crescut una mica. Em sento vella i jove a la vegada... ben bé com si en tingués quasitrenta!
I res, que toca anar fent les maletes, i potser començar a ser concient que el tic-tac no s'atura i que Tolosa, al menys aquesta etapa, ja s'acaba. I aquest cop crec que no podré aconseguir que la llagrimeta no corri galta aball.
(llàstima que el so se senti tant de pena...)
diumenge, 22 de juny del 2008
Comprendre i conèixer
Se comprendere è impossibile, conoscere è necessario.
Primo Levi
La Mercè m'ha fet pensar en Primo Levi :-)
Calfreds a l'esquena
Porto uns quants dies realment estressada. Així que gairebé no he seguit les notícies, i només he estat atenta al que passava al senat francès. I avui, miro una mica el diari, i descobreixo que m'he perdut la última animalada espanyola! Segons l'Avui, s'ha reobert el cas Rubianes i la fiscalia demana a Rubianes més de 21.000€ per haver dit això que es veu al vídeo. El cas Rubianes, mare meva! Rubianes és un perillós delinqüent que ha comès el superdelicte d'ultratge a Espanya. Uiui, quin perill!
La quantitat de delictes surrealistes que existeixen a l'estat Espanyol fa por. Cal recordar que el tal Franki de Terrassa és a la presó per un delicte que es diu ultratge a la bandera, i que en realitat vol dir "haver intentat despenjar una bandera d'un balcó". I que Juana de Chaos, terrorista o no, va ser condemnat per una cosa que es diu delicte d'opinió, que vol dir "haver escrit un article denunciant el tracte que reben els presos". També existeix el delice de "cremar fotografies", que no sé com es diu, o el d'"enviar cartes als supermercats demanant-los que etiquetin els productes en català", que va portar un menor a l'audiència nacional i, per poc, no el tanquen en un reformatori per a nens violents.
Segur que me'n deixo, he dit només els primers casos que m'han vingut al cap. Tinc la sensació que l'estat de tant en tant s'inventa delictes per poder reprimir els que manifesten públicament que no estan d'acord amb la idea actual d'Espanya. Com si no existissin delictes seriosos, es condemna a gent que opina, que com a delicte és bastant idiota, perquè no fan mal a ningú. En cap dels delictes que he comentat més amunt hi ha hagut amenaces o incitació a la violència.
Realment fa por, molta por. Dóna la sensació que en qualsevol moment poden venir-te i dir "ah, és que has comès el delicte de dir que t'agrada Sílvio Rodríguez", o qualsevol altra bajanada que has dit o fet. Sí, ja sé que la intenció és fer por, i llavors em vénen calfreds d'estar nacionalitzada en un estat tan terriblement pervers. Un estat que no s'ocupa del benestar dels seus ciutadans és un estat pervertit, completament podrit. Si, a més, es dedica a fer-los por... apaga y vámonos, que jo no en vull saber res, d'aquesta púrria.
Quan va començar la moguda de les fotos del rei, la gent va sortir al carrer a cremar fotos. Amb la d'en Franki, a cremar banderes. Com si no tinguéssim res més per fer, ens obliguen a perdre temps i energies queixant-nos que s'inventen delictes idiotes. Sí, també sé que la seva intenció és la de fer-nos perdre els ànims. Suposo que ara toca sortir al carrer a dir "que els exploti la unitat d'Espanya a dins i els quedin els ous penjants". És una frase completament fora del meu estil, que em sembla grollera i de mal gust, però ara mateix em vénen ganes de cridar-la, de la ràbia que em fan. I aneu a saber quin delicte acabo de cometre!
=======================================================
Per cert, em va semblar brillant l'article de la Clara-Simó sobre el cas d'en Franki. Especialment:
I que consti que els ultres judicials que promouen aquesta mena de lleis obsoletes són els mateixos que s’escandalitzen perquè “els moros” s’ofenen per les caricatures de Mahoma. Hipòcrites.
dissabte, 21 de juny del 2008
dijous, 19 de juny del 2008
Reforma abortada
Boh, sembla ser que aquest serà el meu últim post sobre la reforma de la constitució francesa d'aquesta temporada. Perquè sembla que no, que no es canviarà. Bé, que no es canviarà aquest cop, perquè segur que el tema sortirà una vegada i una altra, pels segles dels segles, fins que l'estat Francès reconegui les seves llengües, que aneu a saber quan serà, però sembla que n'hi ha per dies.
Per qui tingui interès a saber com es veuen les coses des d'aquí, al diari la dépêche han fet un dossier de notícies sobre el tema.
Abans d'anar-me'n corrents, deixo aquí el nou comunicat de premsa de l'IEO.* Personalment, crec que l'altre estava millor, però en fi.
Pour l'IEO, David Grosclaude
============================================
*Joan, continuo creient que a part de comunicats de premsa, fa altres coses! I això no podia pas quedar sense el seu comunicat, no? :-D
Per qui tingui interès a saber com es veuen les coses des d'aquí, al diari la dépêche han fet un dossier de notícies sobre el tema.
Abans d'anar-me'n corrents, deixo aquí el nou comunicat de premsa de l'IEO.* Personalment, crec que l'altre estava millor, però en fi.
Le Sénat met la France en retard
Le Sénat a décidé de ne pas suivre l'Assemblée Nationale et a refusé d'inscrire les langues régionales dans l'article 1 de la Constitution. Nous avons cependant noté que le Sénat a discuté pendant plus d'une heure de la question.
Les arguments utilisés contre les langues montrent que les sénateurs n'ont pas encore bien compris que la diversité linguistique était un enjeu majeur pour les années qui viennent. La frilosité d'une partie de la chambre haute ne nous étonne pas. L'épouvantail du communautarisme, de la République menacée par les langues a été agité ; certains sénateurs visiblement mal informés ont préféré ne pas voter pour la présence des langues dans la constitution. Cependant nous remarquons que le vote n'a pas été unanime et que de nombreux sénateurs de gauche et de droite ont voté pour.
Il reste maintenant aux députés à confirmer leur vote. Ils peuvent sans aucun doute le faire lors de l'examen du texte en deuxième lecture tout en recherchant une formulation qui pourra convenir à ceux des sénateurs qui considèrent que ce n'est pas à l'article 1, pour des raisons symboliques, que cette question doit être traitée.
Ainsi nous proposons aux députés et à l'ensemble des parlementaires de rechercher un compromis qui pourrait être celui de la rédaction de l'article 2 comme suit : « La langue de la République est le français. Elle respecte et protège les langues régionales ». Une telle rédaction permettra de répondre à la demande sociale et de désamorcer les craintes de certains parlementaires.
Nous appelons tous les défenseurs et promoteurs de l'occitan à prendre contact avec leurs députés afin de leur demander d'aller dans ce sens lors de la discussion prochaine du texte.
En ce qui nous concerne, quoi qu'il arrive, nous continuerons à demander que les langues dites régionales soient reconnues par la constitution et par la loi. Quelle que soit l'issue du débat constitutionnel nous constatons que la société a changé et qu¹elle est aujourd¹hui très sensible à la question des langues et de leur développement.
Il faudra bien tôt ou tard que la législation française en tienne compte et qu'elle se mette au diapason de ce qui se fait partout en Europe et ailleurs dans le monde. La France ne peut se payer le luxe d'être une exception dans un domaine qui touche aux droits de l'homme en restant sur une position archaïque.
Pour l'IEO, David Grosclaude
============================================
*Joan, continuo creient que a part de comunicats de premsa, fa altres coses! I això no podia pas quedar sense el seu comunicat, no? :-D
Subscriure's a:
Missatges (Atom)