Oh, no us penseu, que ella en sap força de nens...
dilluns, 16 de juny del 2008
Els temps canvien...
Aquest matí m'he trobat que la Montse m'havia enviat això:
Oh, no us penseu, que ella en sap força de nens...
Oh, no us penseu, que ella en sap força de nens...
diumenge, 15 de juny del 2008
A la plaça fan ballades
oh, mare, deixeu-m'hi anar!
Avui s'ha celebrat el 57è Aplec de la sardana de Tolosa de Llenguadoc! I com que no només de tesines viuen les Carmes, i ja he explicat altres vegades que la meva capacitat de concentració és limitada, me n'hi he anat cap a les 5. La veritat és que com que duia tot el dia plovisquejant (per variar) i al programa deia que era de 10 del matí a 7 del vespre hi he anat pensant que no hi trobaria ningú... qui aguanta 9h ballant sardanes?
Però sí, després de buscar una mica ho he trobat. Era en una placeta absolutament tota plena de banderes catalanes. I de catalans! Segurament érem tots els catalans de Tolosa, allà, en aquella placeta. I dues cobles que anàven tocant.
M'ho he mirat una estona, i he estat xerrant amb unes quantes persones. Això de ser a l'estranger és l'òstia, sents algú parlant en català i li dius "ets català? jo també" i ja us poseu a xerrar "i com te dius, i quan has arribat, i què fas". Proveu de d'entrar a algú així a la plaça Catalunya i sabreu què vol dir que us tractin amb indiferència.
I quan han anunciat que l'última, m'ha pres la nostàlgia dels exiliats i he decidit afegir-m'hi jo també. De cop, he entès per què els peruans del meu barri són tan aficionats a les seves dances tradicionals. Feia mil anys que no ballava una sardana, però de cop m'han vingut ganes de ballar-ne. I a més, com em podia perdre la possiblitat de ballar-ne una a Tolosa? Per cert, crec que ho he fet bastant dignament.
Ja ho diuen que quan s'és al ball s'ha de ballar.
Us deixo aquí un vídeo on se sent la música de la que he ballat. Se sent de pena, però no n'he trobat cap altre...
Avui s'ha celebrat el 57è Aplec de la sardana de Tolosa de Llenguadoc! I com que no només de tesines viuen les Carmes, i ja he explicat altres vegades que la meva capacitat de concentració és limitada, me n'hi he anat cap a les 5. La veritat és que com que duia tot el dia plovisquejant (per variar) i al programa deia que era de 10 del matí a 7 del vespre hi he anat pensant que no hi trobaria ningú... qui aguanta 9h ballant sardanes?
Però sí, després de buscar una mica ho he trobat. Era en una placeta absolutament tota plena de banderes catalanes. I de catalans! Segurament érem tots els catalans de Tolosa, allà, en aquella placeta. I dues cobles que anàven tocant.
M'ho he mirat una estona, i he estat xerrant amb unes quantes persones. Això de ser a l'estranger és l'òstia, sents algú parlant en català i li dius "ets català? jo també" i ja us poseu a xerrar "i com te dius, i quan has arribat, i què fas". Proveu de d'entrar a algú així a la plaça Catalunya i sabreu què vol dir que us tractin amb indiferència.
I quan han anunciat que l'última, m'ha pres la nostàlgia dels exiliats i he decidit afegir-m'hi jo també. De cop, he entès per què els peruans del meu barri són tan aficionats a les seves dances tradicionals. Feia mil anys que no ballava una sardana, però de cop m'han vingut ganes de ballar-ne. I a més, com em podia perdre la possiblitat de ballar-ne una a Tolosa? Per cert, crec que ho he fet bastant dignament.
Ja ho diuen que quan s'és al ball s'ha de ballar.
Us deixo aquí un vídeo on se sent la música de la que he ballat. Se sent de pena, però no n'he trobat cap altre...
Les edats de la vida, segons Mikel
- amb 2^0 anys, camines
- 2^1, parles
- 2^2, guarderia
- 2^3, la primera comunió
- 2^4, si tens sort el primer nòvio (o el primer polvo)
- 2^5, el primer treball
- 2^6, et jubiles
- 2^7, no se coneix que hi haja aplegat ningú
És a dir que l'esperança de vida en log2() es 6.5 com a molt, per les dones, 6.6
És que els profes també pateixen estrès pre-presentació de la tesina...? :-/
dissabte, 14 de juny del 2008
Robeta per la nena
Això de la roba fa segles que em sembla un dolor. Al contrari del que es diu sobre les dones, no m'agrada gens anar a comprar-ne. És més, no ho suporto, em posa molt nerviosa. Perquè m'endugui una peça de roba de la botiga a casa cal que:
D'absolutament tota la roba que es pot trobar a les botigues, ben poques peces superen aquestes tres condicions. Val a dir que la majoria de peces no passen els dos primers punts, perquè emprovar-me la roba em fa tanta mandra que només ho faig si estic realment convençuda que m'agrada. Després, el tercer punt, és absolutament depriment.
En fi, que avui estava preparant la presentació de la meva tesina. He fet les transparències i he estat pensant en què diria. He intentat visualitzar-ho i oh! La visualització no estava completa! Perquè bé que es deu haver d'anar vestida, per presentar una tesina, no? No he vist mai una presentació d'aquestes, però diria que la gent va vestida.
Tot i que no he presentat mai una tesina, vaig estudiar música al conservatori de Barcelona durant uns quants anys, de manera que sí que tinc una certa experiència en plantar-me davant de tribunals acadèmics.
El conservatori és tot un món, i amb els anys vaig anar descobrint també certes normes sobre el vestir. He donat per fet que a la uni, les normes devien ser més o menys les mateixes. La primera i la que mana per sobre de tot és aposta pels clàssics, res d'estridències o extravagàncies. Amb això han quedat descartats tots els meus pantalons, que són tots texans, tenen massivament els baixos esfilagarsats amb més o menys gràcia, i es classifiquen en dos grups:
No sé com coi m'ho foto, jo, amb els pantalons, però és ben bé així. Bé, si no tens pantalons, posa't faldilles. Curiosament, això és la meva norma infal·lible per l'hivern, perquè a l'hivern indiscutiblement t'has de posar mitges. En canvi, a l'estiu, anar amb mitges pot ser ridícul, però anar sense, davant d'un tribunal, pot quedar fora de lloc. A part que tinc una bonica cicatriu en un genoll d'una trompada que em vaig fotre fa cosa de mes i mig i no tinc cap ganes de lluir-la. A cant coral, la norma era que com a molt curtes, les faldilles, al genoll, que vénen a escoltar-vos i no a mirar-vos les cames. A violoncel, les faldilles no eren apropiades per fer audicions; n'hi ha prou en imaginar-s'ho per entendre el perquè.
Boh, al final he decidit que aniria al centre i em compraria uns pantalons que no fossin ni massa estrets ni massa amples (a veure si per un cop l'encerto!) i alguna cosa mona per posar-me a dalt. Aquesta és l'altra, perquè suposo que amb només pantalons no m'hi dec poder presentar. Malgrat el que em temia he trobat uns pantalons prou depressa, de manera que m'he posat de bastant bon humor.
Els pantalons negres són d'estrella perquè en principi van bé amb qualsevol cosa... Bé, qualsevol cosa que no sigui una camisa blanca, que llavors et podrien confondre amb el cambrer. Morat, tampoc, que sembla que vagis a enterro. Vermell o groc, massa estrident. Tots els colors foscos descartats. Colors llampants, també. Una altra norma que vaig aprendre va ser que també estaven descartats els tirants prims, els escots massa grans i les esquenes descobertes. Així que el qualsevol cosa mona s'ha anat reduïnt més i més. I jo m'he passat hores i hores mirant botigues, i cada cop més cansada i de més mal humor.
Al final he vist una sèrie de camises de màniga curta. Me n'he emprovada una de color rosa pàl·lid, i m'ha agradat. Estava a punt de quedar-me-la quan m'he recordat del frikitest, un test per saber com de freak de la informàtica ets que em van passar quan treballava al departament (i que vaig quedar en molt bona posició :-/). Una de les preguntes era si a l'estiu portaves camises de màniga curta... I se m'ha acudit que si em presentava amb una camisa de màniga curta de color rosa pàl·lid donaria la raó a tots els freaks de la informàtica que algun cop m'han dit que m'estava tornant com ells. Així que me n'he anat i he pensat que dilluns ja buscaria alguna altra cosa.
Això sí, col·lateralment, m'he comprat uns sostenidors molt monos, i tres samarretes. En una hi diu "c'est qui le patron?!", pels meus dies vacil·lons; una altra que hi diu "en mode bonne humeur", per avisar els dies en que sí que se'm poden fer bromes i la tercera, la definitiva "qu'es aquò?", una de les frases que més faig servir a la vida :-D
- m'agradi
- tingui un preu assequible
- m'agradi com em queda
D'absolutament tota la roba que es pot trobar a les botigues, ben poques peces superen aquestes tres condicions. Val a dir que la majoria de peces no passen els dos primers punts, perquè emprovar-me la roba em fa tanta mandra que només ho faig si estic realment convençuda que m'agrada. Després, el tercer punt, és absolutament depriment.
En fi, que avui estava preparant la presentació de la meva tesina. He fet les transparències i he estat pensant en què diria. He intentat visualitzar-ho i oh! La visualització no estava completa! Perquè bé que es deu haver d'anar vestida, per presentar una tesina, no? No he vist mai una presentació d'aquestes, però diria que la gent va vestida.
Tot i que no he presentat mai una tesina, vaig estudiar música al conservatori de Barcelona durant uns quants anys, de manera que sí que tinc una certa experiència en plantar-me davant de tribunals acadèmics.
El conservatori és tot un món, i amb els anys vaig anar descobrint també certes normes sobre el vestir. He donat per fet que a la uni, les normes devien ser més o menys les mateixes. La primera i la que mana per sobre de tot és aposta pels clàssics, res d'estridències o extravagàncies. Amb això han quedat descartats tots els meus pantalons, que són tots texans, tenen massivament els baixos esfilagarsats amb més o menys gràcia, i es classifiquen en dos grups:
- pantalons que em cauen
- pantalons que em van estrets i em fan semblar un botifarró
No sé com coi m'ho foto, jo, amb els pantalons, però és ben bé així. Bé, si no tens pantalons, posa't faldilles. Curiosament, això és la meva norma infal·lible per l'hivern, perquè a l'hivern indiscutiblement t'has de posar mitges. En canvi, a l'estiu, anar amb mitges pot ser ridícul, però anar sense, davant d'un tribunal, pot quedar fora de lloc. A part que tinc una bonica cicatriu en un genoll d'una trompada que em vaig fotre fa cosa de mes i mig i no tinc cap ganes de lluir-la. A cant coral, la norma era que com a molt curtes, les faldilles, al genoll, que vénen a escoltar-vos i no a mirar-vos les cames. A violoncel, les faldilles no eren apropiades per fer audicions; n'hi ha prou en imaginar-s'ho per entendre el perquè.
Boh, al final he decidit que aniria al centre i em compraria uns pantalons que no fossin ni massa estrets ni massa amples (a veure si per un cop l'encerto!) i alguna cosa mona per posar-me a dalt. Aquesta és l'altra, perquè suposo que amb només pantalons no m'hi dec poder presentar. Malgrat el que em temia he trobat uns pantalons prou depressa, de manera que m'he posat de bastant bon humor.
Els pantalons negres són d'estrella perquè en principi van bé amb qualsevol cosa... Bé, qualsevol cosa que no sigui una camisa blanca, que llavors et podrien confondre amb el cambrer. Morat, tampoc, que sembla que vagis a enterro. Vermell o groc, massa estrident. Tots els colors foscos descartats. Colors llampants, també. Una altra norma que vaig aprendre va ser que també estaven descartats els tirants prims, els escots massa grans i les esquenes descobertes. Així que el qualsevol cosa mona s'ha anat reduïnt més i més. I jo m'he passat hores i hores mirant botigues, i cada cop més cansada i de més mal humor.
Al final he vist una sèrie de camises de màniga curta. Me n'he emprovada una de color rosa pàl·lid, i m'ha agradat. Estava a punt de quedar-me-la quan m'he recordat del frikitest, un test per saber com de freak de la informàtica ets que em van passar quan treballava al departament (i que vaig quedar en molt bona posició :-/). Una de les preguntes era si a l'estiu portaves camises de màniga curta... I se m'ha acudit que si em presentava amb una camisa de màniga curta de color rosa pàl·lid donaria la raó a tots els freaks de la informàtica que algun cop m'han dit que m'estava tornant com ells. Així que me n'he anat i he pensat que dilluns ja buscaria alguna altra cosa.
Això sí, col·lateralment, m'he comprat uns sostenidors molt monos, i tres samarretes. En una hi diu "c'est qui le patron?!", pels meus dies vacil·lons; una altra que hi diu "en mode bonne humeur", per avisar els dies en que sí que se'm poden fer bromes i la tercera, la definitiva "qu'es aquò?", una de les frases que més faig servir a la vida :-D
Sobre la felicitat
Avui l'ha frase del dia m'ha fet pensar força. És possible que tingui raó. En tot cas, segurament és veritat que millor no preocupar-se'n.
Robertson Davies
Happiness is always a by-product. It is probably a matter of temperament, and for anything I know it may be glandular. But it is not something that can be demanded from life, and if you are not happy you had better stop worrying about it and see what treasures you can pluck from your own brand of unhappiness.
Robertson Davies
15 dies
El dia 1 em toca presentar la tesina. Això vol dir que aniré quasi directament de Tolosa a Alacant. I que després ja no tornaré. Em queden 15 dies a Tolosa, i em toca passar-los corre-cuita acabant el que em queda de tesina, que no es poc. Em queden quinze dies i no podré acomiadar-me com cal de la ciutat. I que no me'n vull anar, jo!
Tot això s'està concretant en un fort dolor abdominal, una certa espessor mental i una miqueta de ganes de plorar. Que no me'n vull anar, que hi estic bé, aquí. Fa uns dies li comentava a la Mercè que no m'agradava la idea de no tornar més, que hi pensaria de cara al setembre. Però llavors encara em semblava que la meva marxa d'aquí era molt llunyana, és ara que m'adono que me'n vaig ja.
Aquest matí he estat pensant en les possibilitats, que si ara passo dos mesos a Barna hi estaré bé, que si torno a Tolosa les coses tampoc seran com les he deixades, que si els problemes econòmics... Però no em trec de sobre aquestes ganes de tornar, em raca profundament tot el que m'he perdut d'aquí a causa de la tesina, penso en tot el que m'he quedat amb ganes de fer i que ja no podré fer. Que vull tornar, uns mesets, una miqueta més de Tolosa, si us plau!
Si aconsegueixo treure'm de sobre l'espessor m'adono que possible, ho és, només que cal currar-s'ho una mica, perquè tornar no serà fàcil. I no sé, segurament ara no és el moment de pensar-hi. A partir del 2 de juliol tindré força temps per mirar-ho amb calma, per valorar els avantatges i les dificultats.
Fa uns mesos, quan venir a Tolosa era una possibilitat que em ballava pel cap, però hi veia molts problemes (jeje, més o menys com ara) una persona que deu ser sàvia em va dir que aquelles dificultats servien per mesurar el desig; que les superaria en funció de les ganes que tingués de venir. I suposo que segueix sent veritat, que tot depèn del que tingui ganes d'aconseguir i del que estigui disposada a reunciar. Així que ja ho veurem, però em deixa prou més tranquil·la pensar que la possibilitat hi és, i que dependrà de mi.
==========================================
I si torno, aquest cop els Borrellons se'n vindran amb mi!
Tot això s'està concretant en un fort dolor abdominal, una certa espessor mental i una miqueta de ganes de plorar. Que no me'n vull anar, que hi estic bé, aquí. Fa uns dies li comentava a la Mercè que no m'agradava la idea de no tornar més, que hi pensaria de cara al setembre. Però llavors encara em semblava que la meva marxa d'aquí era molt llunyana, és ara que m'adono que me'n vaig ja.
Aquest matí he estat pensant en les possibilitats, que si ara passo dos mesos a Barna hi estaré bé, que si torno a Tolosa les coses tampoc seran com les he deixades, que si els problemes econòmics... Però no em trec de sobre aquestes ganes de tornar, em raca profundament tot el que m'he perdut d'aquí a causa de la tesina, penso en tot el que m'he quedat amb ganes de fer i que ja no podré fer. Que vull tornar, uns mesets, una miqueta més de Tolosa, si us plau!
Si aconsegueixo treure'm de sobre l'espessor m'adono que possible, ho és, només que cal currar-s'ho una mica, perquè tornar no serà fàcil. I no sé, segurament ara no és el moment de pensar-hi. A partir del 2 de juliol tindré força temps per mirar-ho amb calma, per valorar els avantatges i les dificultats.
Fa uns mesos, quan venir a Tolosa era una possibilitat que em ballava pel cap, però hi veia molts problemes (jeje, més o menys com ara) una persona que deu ser sàvia em va dir que aquelles dificultats servien per mesurar el desig; que les superaria en funció de les ganes que tingués de venir. I suposo que segueix sent veritat, que tot depèn del que tingui ganes d'aconseguir i del que estigui disposada a reunciar. Així que ja ho veurem, però em deixa prou més tranquil·la pensar que la possibilitat hi és, i que dependrà de mi.
==========================================
I si torno, aquest cop els Borrellons se'n vindran amb mi!
dijous, 12 de juny del 2008
Regal d'aniversari supès
El dia del meu aniversari comentava que l'assamblea francesa s'havia enrollat increïblement i m'havia fet un regal.
Doncs bé, que ahir rebo un mail amb un fragment d'una notícia publicada a Le Figaro que diu:
És a dir, que s'estan plantejant si el meu regal tira endavant o no?!
Em pregunto quina mena d'arguments ideològics tenen per fer-ho, i per --en general-- continuar deixant morir les minories culturals i, de passada, quedar-se desfaçats en la història. Que sí, que som a l'era de les minories, i els estats fan el ridícul (uns més que d'altres) no volent-se'n adonar. Temps al temps.
Doncs bé, que ahir rebo un mail amb un fragment d'una notícia publicada a Le Figaro que diu:
La majorité sénatoriale a tout de même l'intention de revoir le texte sur les points suivants :La commission pourrait aussi supprimer quelques dispositions introduites dans la réforme par l'Assemblée.
(...)
C'est le cas de l'obligation de présenter un budget en équilibre, de l'obligation de parité dans les responsabilités professionnelles et sociales et de l'introduction des langues régionales, comme appartenant au «patrimoine de la nation».
És a dir, que s'estan plantejant si el meu regal tira endavant o no?!
Em pregunto quina mena d'arguments ideològics tenen per fer-ho, i per --en general-- continuar deixant morir les minories culturals i, de passada, quedar-se desfaçats en la història. Que sí, que som a l'era de les minories, i els estats fan el ridícul (uns més que d'altres) no volent-se'n adonar. Temps al temps.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)