divendres, 29 d’agost del 2008
La Carme al país dels gots VI: Aquisgrà
Ja que era a Aquisgrà, vaig visitar la ciutat. A més, ens van organitzar una visita a la catedral i a l'ajuntament. No sé, no conec gens Alemanya, i tot em va semblar preciós, de veritat.
dimecres, 27 d’agost del 2008
La Carme al país dels gots V: El congrés
Com era de preveure, el congrés de l'Associacion Internacionala d'Estudis Occitans és una gran reunió d'aficionats a la cultura occitana. El que em sembla menys previsible, però, és que no tothom sembla un gran aficionat a la llengua. De fet, la majoria de la gent no són capaços de parlar occità en una conversa informal, cosa que jo, almenys, intento (amb un nivell d'èxit variable). Així que la llengua normal de comunicació és el francès. I per fer-ho més babelià, tot plegat, a Alemanya. La situació és divertida.
Al congrés hi ha sempre dues sessions paral·leles: una de literatura medieval i una del que podríem dir "altres": sociolingüística, lingüística computacional, fonètica, etc. Jo he anat a parar al grup dels "altres", és clar, on sembla que s'agrupen la majoria d'occitanòfons. Pel que he vist, en general, els que estuiden la llengua occitana com una cosa viva, i no una peça de museu, tenen una certa tírria a la literatura medievial, cosa que comprenc perfectament. De fet, l'altre dia vaig estar parlant amb un sobre si els trobadors havien fet un bon favor a la llengua. Em sembla clar que sí, els trobadors dónen a l'occità un prestigi que altrament no tindria, però també entenc que els occitanòfons estiguin farts de ser considerats un reducte medieval.
Bé, passo d'explicar les conferències, inclosa la meva. Només dir que va ser dilluns a la tarda, que va anar bé i que estic contenta d'haver-la feta. M'he tret un pes de sobre i ara em puc dedicar simplement a gaudir del que queda de congrés.
Al congrés hi ha sempre dues sessions paral·leles: una de literatura medieval i una del que podríem dir "altres": sociolingüística, lingüística computacional, fonètica, etc. Jo he anat a parar al grup dels "altres", és clar, on sembla que s'agrupen la majoria d'occitanòfons. Pel que he vist, en general, els que estuiden la llengua occitana com una cosa viva, i no una peça de museu, tenen una certa tírria a la literatura medievial, cosa que comprenc perfectament. De fet, l'altre dia vaig estar parlant amb un sobre si els trobadors havien fet un bon favor a la llengua. Em sembla clar que sí, els trobadors dónen a l'occità un prestigi que altrament no tindria, però també entenc que els occitanòfons estiguin farts de ser considerats un reducte medieval.
Bé, passo d'explicar les conferències, inclosa la meva. Només dir que va ser dilluns a la tarda, que va anar bé i que estic contenta d'haver-la feta. M'he tret un pes de sobre i ara em puc dedicar simplement a gaudir del que queda de congrés.
La Carme al país dels gots IV: Aterratge al congrés
Diumenge mateix hi havia l'acollida al congrés, les inscripcions i el pre-congrés informal. Després d'haver fet la migdiada i una bona dutxa vaig anar a la inscripció, a dir que ja havia arribat, recollir la bossa de rigor i comprovar que tot estava en ordre. Dins la bossa hi havia un mapa d'Aquisgrà una mica més currat que el que duia, cosa que va ser d'agrair.
Vaig tornar cap a l'hotel ben concentrada amb el mapa, atenta de no perdre'm. De cop sento "goita-la, que concentrada va!", era la Lourdes, amb l'Aitor, que també han vingut al congrés, i s'estan al mateix hotel que jo. Bé, el congrés comença a prometre que, com a mínim, serà divertit.
El pre-congrés informal consisteix en un tast de vins i sopar, i allà m'hi trobo també en Claudi, en Patrik i més gent que em presenten l'Aitor i la Lourdes, entre els quals el Till Stegmann. Bon ambient, bon vi i bona companyia. La única pega és que jo sóc aquí a fer una conferència, i això em fa estar una mica nerviosa, però decideixo que ja me'n preocuparé dilluns.
Vaig tornar cap a l'hotel ben concentrada amb el mapa, atenta de no perdre'm. De cop sento "goita-la, que concentrada va!", era la Lourdes, amb l'Aitor, que també han vingut al congrés, i s'estan al mateix hotel que jo. Bé, el congrés comença a prometre que, com a mínim, serà divertit.
El pre-congrés informal consisteix en un tast de vins i sopar, i allà m'hi trobo també en Claudi, en Patrik i més gent que em presenten l'Aitor i la Lourdes, entre els quals el Till Stegmann. Bon ambient, bon vi i bona companyia. La única pega és que jo sóc aquí a fer una conferència, i això em fa estar una mica nerviosa, però decideixo que ja me'n preocuparé dilluns.
La Carme al país dels gots III: L'hotel
Un cop dins el tren que tocava, arribar a l'hotel no va ser cap problema: Una becaina amb el despertador posat a l'hora i quan em vaig despertar ja era a Aquisgrà. Sí que duia un minimapa de la ciutat, i l'hotel no cau gaire lluny de l'estació, de manera que hi vaig arribar a peu fàcilment. A primera vista, la ciutat m'encanta, però estic morta de cansament.
Arribo a l'hotel, ensenyo el full amb la reserva a la recepcionista, ella em dóna un full amb les meves dades, signo, i em dona la clau. Pujo a l'habitació i wow! ja sóc a casa.
M'agraden els hotels: els llits es fan sols i al matí et trobes l'esmorzar preparat. La meva casa temporal a Aquisgrà m'encanta. Mentre me la miro penso que la Gema (crec que és ella qui es va ocupar de buscar-me l'hotel) s'ho ha currat: Una habitació espaiosa amb dos llits, terra emmoquetat, coixins enormes, un lavabo gran... com que encara és d'hora m'estiro en un dels llits a descansar una mica. Què més es pot demanar?
Arribo a l'hotel, ensenyo el full amb la reserva a la recepcionista, ella em dóna un full amb les meves dades, signo, i em dona la clau. Pujo a l'habitació i wow! ja sóc a casa.
M'agraden els hotels: els llits es fan sols i al matí et trobes l'esmorzar preparat. La meva casa temporal a Aquisgrà m'encanta. Mentre me la miro penso que la Gema (crec que és ella qui es va ocupar de buscar-me l'hotel) s'ho ha currat: Una habitació espaiosa amb dos llits, terra emmoquetat, coixins enormes, un lavabo gran... com que encara és d'hora m'estiro en un dels llits a descansar una mica. Què més es pot demanar?
La Carme al país dels gots II: Cap a Aquisgrà
Després de passar una bona estona donant tombs per l'aeroport de Dusseldorf vaig decidir que havia arribat el moment de sortir-ne i d'aventurar-me per terres alemanyes reals. No en tenia cap ganes; els aeroports em semblen llocs relativament confortables, on pots aconseguir fàcilment el que necessites (bàsicament lavabo, menjar i beure) i on normalment no hi ha robatoris. En canvi, a l'estranger sempre hi ha problemes per comunicar-se i fàcilment et foten la bossa. Però jo havia d'arribar al meu hotel d'Aquisgrà, i això implicava sortir de la meva tranquil·la terra de ningú.
Així que vaig començar a mirar a l'entorn buscant alguna pista de com arribar a Aquisgrà. Vaig descobrir que a l'aeroport de Dusseldorf hi ha un Sky Train que et deixa a una estació on hi ha trens que van cap a Aachen, que és com els alemanys en diuen d'Aquisgrà. O això és el que vaig entendre...
Trobar l'Sky Train aquest era prou fàcil, perquè només calia seguir uns cartellets amb un dibuix que era una mena de vagó de tren però amb la via a sobre i no a sota. Bé, arribo a l'estació de l'Sky Train, n'arriba un i m'hi enfilo. Em va semblar bastant xulo: tal com feien pensar els dibuixets, és com un tren però amb la via a sobre i no a sota. Durant el trajecte vaig estar pensant en què espavilats són els alemanys, que tenen coses tan maques als aeroports.
L'Sky Train em deixa a una estació de tren normal, amb les vies a terra, moltes vies, i màquines de venda de bitllets i rètols que no entenc. Bé, en principi tampoc cal entendre gran cosa, n'hi ha prou amb trobar la guixeta i dir a qui hi hagi dins "Aachen". La gràcia és que aquella estació no té cap guixeta, ni cap persona d'informació, ni cap cap d'estació. Ningú.
Servidora és una dona de món i no s'espanta tant fàcilment. Vaig cap a la màquina i compro un bitllet cap a Aachen, cap problema. El problema arriba en com descobrir a quina via i a quina hora és. Aleshores em ve al cap que no tinc ni idea ni d'on és Dusseldorf ni d'on és Aquisgrà. Sí, ho hauria pogut haver mirat en un mapa abans de marxar, que ningú es pensi que no se m'havia acudit, però em va semblar innecessari, tenint en compte que no pensava conduir ni el tren ni l'avió. Però potser m'hauria sigut útil per descobrir cap a quina direcció anava el tren que volia agafar.
Començo a donar tombs per aquella estació horrible, i de cop els alemanys deixen de semblar-me espavilats i passen a semblar-me uns salvatges que tenen estacions lletges sense informadors. Finalment un home es compadeix de mi i m'explica que he d'anar a Dusseldorf i des d'allà agafar un tren cap a Aquisgrà. Com?! Ostres, jo em pensava que era a Dusseldorf!
Doncs no, no era a Dusseldorf, era a una estació a Déu-sap-on (amb sort), però per sort hi havia molts trens que hi anaven. Així que agafo els meus trastets, m'enfilo al primer tren i cap a Dusseldorf falta gent.
L'estació de Dusseldorf em va semblar molt més normal, amb botigues de menjar, guixetes i informadors. Vaig a una informadora i li ensenyo el bitllet, i molt atenta m'hi apunta l'hora i la via. Em reconcilio amb Alemanya sencera.
Així que vaig començar a mirar a l'entorn buscant alguna pista de com arribar a Aquisgrà. Vaig descobrir que a l'aeroport de Dusseldorf hi ha un Sky Train que et deixa a una estació on hi ha trens que van cap a Aachen, que és com els alemanys en diuen d'Aquisgrà. O això és el que vaig entendre...
Trobar l'Sky Train aquest era prou fàcil, perquè només calia seguir uns cartellets amb un dibuix que era una mena de vagó de tren però amb la via a sobre i no a sota. Bé, arribo a l'estació de l'Sky Train, n'arriba un i m'hi enfilo. Em va semblar bastant xulo: tal com feien pensar els dibuixets, és com un tren però amb la via a sobre i no a sota. Durant el trajecte vaig estar pensant en què espavilats són els alemanys, que tenen coses tan maques als aeroports.
L'Sky Train em deixa a una estació de tren normal, amb les vies a terra, moltes vies, i màquines de venda de bitllets i rètols que no entenc. Bé, en principi tampoc cal entendre gran cosa, n'hi ha prou amb trobar la guixeta i dir a qui hi hagi dins "Aachen". La gràcia és que aquella estació no té cap guixeta, ni cap persona d'informació, ni cap cap d'estació. Ningú.
Servidora és una dona de món i no s'espanta tant fàcilment. Vaig cap a la màquina i compro un bitllet cap a Aachen, cap problema. El problema arriba en com descobrir a quina via i a quina hora és. Aleshores em ve al cap que no tinc ni idea ni d'on és Dusseldorf ni d'on és Aquisgrà. Sí, ho hauria pogut haver mirat en un mapa abans de marxar, que ningú es pensi que no se m'havia acudit, però em va semblar innecessari, tenint en compte que no pensava conduir ni el tren ni l'avió. Però potser m'hauria sigut útil per descobrir cap a quina direcció anava el tren que volia agafar.
Començo a donar tombs per aquella estació horrible, i de cop els alemanys deixen de semblar-me espavilats i passen a semblar-me uns salvatges que tenen estacions lletges sense informadors. Finalment un home es compadeix de mi i m'explica que he d'anar a Dusseldorf i des d'allà agafar un tren cap a Aquisgrà. Com?! Ostres, jo em pensava que era a Dusseldorf!
Doncs no, no era a Dusseldorf, era a una estació a Déu-sap-on (amb sort), però per sort hi havia molts trens que hi anaven. Així que agafo els meus trastets, m'enfilo al primer tren i cap a Dusseldorf falta gent.
L'estació de Dusseldorf em va semblar molt més normal, amb botigues de menjar, guixetes i informadors. Vaig a una informadora i li ensenyo el bitllet, i molt atenta m'hi apunta l'hora i la via. Em reconcilio amb Alemanya sencera.
dilluns, 25 d’agost del 2008
La carme al país dels gots I: L'avió
Ahir em vaig llevar a les sis del matí. Per maxiseguretat, dos despertadors i una trucada d'aquesta santa dona que és ma mare, que es desperta a les sis del matí per a mi i que farà les cures al Griset mentre servidora estarà passant-s'ho bé, ai volia dir treballant, per terres germàniques.
Em porta fins a l'aeroport el meu gentilhome preferit, que s'està guanyant el cel fent-me de taxista. Sort que m'acompanya, perquè feia mil segles que no acafava un avió, i no recordava com anava això de mirar on has de fer el check-in i blablabla. Que l'avió està molt bé, però tota la conya de l'aeroport és un rollo. Bé, per sort, tinc bona companyia.
Passo totes les línies de seguretat sense gaires problemes, només que es veu que els ordinadors s'han de passar pels raigs X fora de la funda. Un cop davant la porta d'embarcament, el tema de conversa estrella és l'accident de Madrid, entre gent acollonida i gent dient que en comparació és molt menys segur el cotxe.
Vaig en AirBerlin, aquesta empresa coneguda pel seu respecte a la pluralitat lingüística. Per qui ho vulgui saber, tota la premsa que ofereixen és en alemany, la revista de l'empresa és en alemany amb algunes coses traduïdes a l'anglès i les hostesses parlen alemany i anglès. Vull dir amb això que no sembla que tinguin res especialment en contra al català, més aviat sembla que no els agradi la diversitat lingüística en general. Bé, sí, ens posen una gravació en castellà sobre les mesures de seguretat de l'avió. Suposo que hi deuen estar obligats legalment, i mentre la sento penso que per tres duros més podríen també tenir la gravació en català. Ara bé, si els catalans no tenim cap llei que obligui a les companyies que operen als nostres aeroports a donar les indicacions de seguretat també en català la culpa no és d'AirBerlin.
Dormo tot el viatge, i arribo a Dusseldorf maleïnt la tecnologia que ha fet que el viatge sigui tant curt. Lleganyosa i carregada com una mula em trobo en territori alemany.
La meva primera experiència amb la llengua alemanya, doncs, és en aquest deliciós terra de ningú que és l'aeroport. D'entrada, sembla fàcil: vaig a les toiletten de damen, i dins hi ha una màquina de tampons i kondomi. Ho escric de memòria, de manera que potser faig faltes, però a grans trets ve a ser això. La panxa em fa rum-rum, i llavors entro en una cafeteria que a la porta anuncia el preu d'un café au lait mit un crossiant. I amb això ja em quedo raonablement tranquil·la de veure que tinc la supervivència assegurada.
Em porta fins a l'aeroport el meu gentilhome preferit, que s'està guanyant el cel fent-me de taxista. Sort que m'acompanya, perquè feia mil segles que no acafava un avió, i no recordava com anava això de mirar on has de fer el check-in i blablabla. Que l'avió està molt bé, però tota la conya de l'aeroport és un rollo. Bé, per sort, tinc bona companyia.
Passo totes les línies de seguretat sense gaires problemes, només que es veu que els ordinadors s'han de passar pels raigs X fora de la funda. Un cop davant la porta d'embarcament, el tema de conversa estrella és l'accident de Madrid, entre gent acollonida i gent dient que en comparació és molt menys segur el cotxe.
Vaig en AirBerlin, aquesta empresa coneguda pel seu respecte a la pluralitat lingüística. Per qui ho vulgui saber, tota la premsa que ofereixen és en alemany, la revista de l'empresa és en alemany amb algunes coses traduïdes a l'anglès i les hostesses parlen alemany i anglès. Vull dir amb això que no sembla que tinguin res especialment en contra al català, més aviat sembla que no els agradi la diversitat lingüística en general. Bé, sí, ens posen una gravació en castellà sobre les mesures de seguretat de l'avió. Suposo que hi deuen estar obligats legalment, i mentre la sento penso que per tres duros més podríen també tenir la gravació en català. Ara bé, si els catalans no tenim cap llei que obligui a les companyies que operen als nostres aeroports a donar les indicacions de seguretat també en català la culpa no és d'AirBerlin.
Dormo tot el viatge, i arribo a Dusseldorf maleïnt la tecnologia que ha fet que el viatge sigui tant curt. Lleganyosa i carregada com una mula em trobo en territori alemany.
La meva primera experiència amb la llengua alemanya, doncs, és en aquest deliciós terra de ningú que és l'aeroport. D'entrada, sembla fàcil: vaig a les toiletten de damen, i dins hi ha una màquina de tampons i kondomi. Ho escric de memòria, de manera que potser faig faltes, però a grans trets ve a ser això. La panxa em fa rum-rum, i llavors entro en una cafeteria que a la porta anuncia el preu d'un café au lait mit un crossiant. I amb això ja em quedo raonablement tranquil·la de veure que tinc la supervivència assegurada.
dissabte, 23 d’agost del 2008
L'hàmster cirurgià
Fa temps que tinc pendent passar el parte de com estan els meus borrellonets. La Blanca, després d'estar un temps fent-li ingerir un xarop i posant-li gotetes a l'ull, finalment es va curar, i ara té només una taqueta morada a la parpella que mica en mica anirà desapareixent.
El Gris, en canvi, són tot figues d'un altre paner: Estava obès, té una ferida darrere l'orella i una bola que no tocava en un testicle. El tema de l'obesitat es va resoldre més o menys fàcilment emprenyant-lo i fent-lo correr de tant en tant. La ferideta, per contra, ha anat creixent i no es cura mai, i la bola de l'ou cada dia era més grossa.
Dimarts vaig tornar a dur-lo al veter i va ser dramàtic: La bola de l'ou calia treure-la, i per això calia operar, és a dir anestèssia i quiròfan. Per acabar-ho d'adobar era a l'escrot, molt a prou de l'anus i la cosa segurament es complicaria, però amb possibilitats de salvar la bestiola. Un cop anestessiat es podria saber si la boleta era una infecció o un tumor. Si era un tumor, segurament tindria relació amb la ferida misteriosa que mai no acaba de curar.
Vaig dir que no, que passava d'operar-lo, que els animals es moren i que a mi operar-lo em semblava com a molt allargar-li la vida dos o tres mesos. Reflexions vàries sobre la mort i l'absurditat de l'existència que m'estalviaré de compartir, que no cal que acabem tots amb idees suïcides. El que deia: que amb molts mals de panxa vaig decidir no fer-lo operar. El veterinari va dir que ho entenia, que per ara l'hàmster sembla que està bé i que no li fa gens de mal, que li donaríem antiinflamatoris i analgèssics perquè la cosa anés lenta i no patís, i que quan comencés a patir de veritat (em va explicar com podia detectar-ho) podia dur-lo a sacrificar. Bé, ja em podeu imaginar a mi tornant cap a casa abraçada a la gàbia i amb els ulls humits.
Dimecres a la nit, a l'hora de donar-los el menjar, me'l miro i tenia un aspecte la mar de saludable, però ja tenia l'ou que en feia dos de l'altre, una cosa horrible, botoruda i vermella. Bueno, aquest cop sí que vaig acabar amb la llàgrima regalimant galta avall.
Dijous vaig anar a donar-li el menjar amb por de que ja no es mogués. Però sí que es movia, i se'l veia ben animat. Li poso la mà i se m'enfila fins a l'alçada del colze sense problemes. L'agafo per mirar-me'l com està i... wops, màgia! Us prometo que no m'hauria imaginat mai una cosa així. Els dos testicles tornaven a ser igual de grans, sense cap inflor ni vermellor. Això sí, el que abans havia estat inflat ara té un forat amb marques de dents. Fos el que fos el bulto, el Griset, ell solet, va decidir extirpar-se'l; i ho va fer bé, una cosa al·lucinant. Bé, donat el cas, diria que acollonant és la paraula precisa. No hi havia ni sang, ni crostes, ni pus ni res fastigós, i el bitxo se'l veia de meravella! Wow, encara flipo ara!
Així que ahir vaig tornar a dur-lo al veter perquè es mirés aquesta meravella. Crec que ell també es devia sorprendre, em va dir que tinc un hàmster cirurgià. Jeje, què us sembla? Li aconsello que obri una consulta?
Segurament era una infecció, i ara ja està tota neta. Em va dir que li posés desinfectant i un antibiòtic perquè no s'infecti i ja està. Bé, jo li faig cas, però em sembla que ha quedat clar que el meu Griset s'espavila bé tot sol.
La mala notícia és que sota la ferida que no es cura mai sí que hi ha clarament una bola (es pot tocar i tot) així que seguim amb el pla establert... Però estic bastant més animada de saber que el meu Gris se cuidar-se de si mateix.
=======================================================================
ATENCIÓ: NO PROVI A CASA SEVA D'EXTIRPAR-SE MIG TESTICLE A MOSSEGADES.
El Gris, en canvi, són tot figues d'un altre paner: Estava obès, té una ferida darrere l'orella i una bola que no tocava en un testicle. El tema de l'obesitat es va resoldre més o menys fàcilment emprenyant-lo i fent-lo correr de tant en tant. La ferideta, per contra, ha anat creixent i no es cura mai, i la bola de l'ou cada dia era més grossa.
Dimarts vaig tornar a dur-lo al veter i va ser dramàtic: La bola de l'ou calia treure-la, i per això calia operar, és a dir anestèssia i quiròfan. Per acabar-ho d'adobar era a l'escrot, molt a prou de l'anus i la cosa segurament es complicaria, però amb possibilitats de salvar la bestiola. Un cop anestessiat es podria saber si la boleta era una infecció o un tumor. Si era un tumor, segurament tindria relació amb la ferida misteriosa que mai no acaba de curar.
Vaig dir que no, que passava d'operar-lo, que els animals es moren i que a mi operar-lo em semblava com a molt allargar-li la vida dos o tres mesos. Reflexions vàries sobre la mort i l'absurditat de l'existència que m'estalviaré de compartir, que no cal que acabem tots amb idees suïcides. El que deia: que amb molts mals de panxa vaig decidir no fer-lo operar. El veterinari va dir que ho entenia, que per ara l'hàmster sembla que està bé i que no li fa gens de mal, que li donaríem antiinflamatoris i analgèssics perquè la cosa anés lenta i no patís, i que quan comencés a patir de veritat (em va explicar com podia detectar-ho) podia dur-lo a sacrificar. Bé, ja em podeu imaginar a mi tornant cap a casa abraçada a la gàbia i amb els ulls humits.
Dimecres a la nit, a l'hora de donar-los el menjar, me'l miro i tenia un aspecte la mar de saludable, però ja tenia l'ou que en feia dos de l'altre, una cosa horrible, botoruda i vermella. Bueno, aquest cop sí que vaig acabar amb la llàgrima regalimant galta avall.
Dijous vaig anar a donar-li el menjar amb por de que ja no es mogués. Però sí que es movia, i se'l veia ben animat. Li poso la mà i se m'enfila fins a l'alçada del colze sense problemes. L'agafo per mirar-me'l com està i... wops, màgia! Us prometo que no m'hauria imaginat mai una cosa així. Els dos testicles tornaven a ser igual de grans, sense cap inflor ni vermellor. Això sí, el que abans havia estat inflat ara té un forat amb marques de dents. Fos el que fos el bulto, el Griset, ell solet, va decidir extirpar-se'l; i ho va fer bé, una cosa al·lucinant. Bé, donat el cas, diria que acollonant és la paraula precisa. No hi havia ni sang, ni crostes, ni pus ni res fastigós, i el bitxo se'l veia de meravella! Wow, encara flipo ara!
Així que ahir vaig tornar a dur-lo al veter perquè es mirés aquesta meravella. Crec que ell també es devia sorprendre, em va dir que tinc un hàmster cirurgià. Jeje, què us sembla? Li aconsello que obri una consulta?
Segurament era una infecció, i ara ja està tota neta. Em va dir que li posés desinfectant i un antibiòtic perquè no s'infecti i ja està. Bé, jo li faig cas, però em sembla que ha quedat clar que el meu Griset s'espavila bé tot sol.
La mala notícia és que sota la ferida que no es cura mai sí que hi ha clarament una bola (es pot tocar i tot) així que seguim amb el pla establert... Però estic bastant més animada de saber que el meu Gris se cuidar-se de si mateix.
=======================================================================
ATENCIÓ: NO PROVI A CASA SEVA D'EXTIRPAR-SE MIG TESTICLE A MOSSEGADES.
Cap al congrés de l'AIEO
Just acabo de tornar de l'EOE i ja em toca anar-me'n una altra vegada; aquest cop, al congrés de l'Association Internationale d'Etudes Occitanes (síiiiiiiii, el nom està en francès. I el web també). Així que sembla que aquest estiu no surto de coses relacionades amb l'occità. Aquesta vegada, però, hi vaig per coses de feina, i tot i que quan ho vam decidir no podia fer-me més il·lusió, ara mateix el que més ganes tinc és de passar-me el matí dormint sense fer res. Ja he comentat a l'últim post que sóc una rància, és veritat. Tampoc tenia ganes d'anar a l'EOE i en canvi m'ho vaig passar molt bé; i segurament a l'AIEO em passarà el mateix.
El que em passa, per sobre de tot, és que tinc ganes de mandrejar, ja ho he dit. A part d'això, hi ha unes quantes diferències importants entre el congrés i l'escola.
Ja he dit que l'escola era com anar de colònies. Al congrés, en canvi, per començar, hi vaig a fer una presentació, i això sempre genera inseguretats --tot i que evidentment em sé de memòria el que diré. Associat al tema de la presentació hi ha el tema de la roba, que ja sabeu que a mi em preocupa particularment. Tenia la intenció de resoldre-ho posant-me el mateix que el dia de la tesina, però últimament plou molt i fa fresca, i suposo que a Alemanya la cosa pot arribar a ser terrible. No sé si el tema estarà com per anar amb brusetes de màniga curta...
I el tercer tema d'agobio, vés per on, és el fet d'haver d'anar a Alemanya. Anar a Alemanya a un congrés d'occitanistes que parlen en francès em sembla esperpèntic. M'agraden els experiments lingüístics, però no quan vaig carregada amb una maleta i un ordinador. Boh, i és que evidentment jo no sé ni un borral d'alemany, i el meu anglès fa bastanta pena... Bé, segur que me'n sortiré, el que no sé és què em costarà.
Sobre aquest congrés, a més, hi ha tres coses que em fan estar una mica trista. La primera és que hi vaig a presentar un projecte que segurament em va marcar, però que ja fa uns mesos que es va acabar. La segona és que és la última cosa que faré per l'empresa on treballo, perquè canvio de feina, i les últimes coses mai són fàcils. I finalment, tinc una mica la sensació d'estar-me acomiadant del món òc. Si més no, temporalment. Però el cas és que ja no tornaré a Tolosa, ni treballaré més amb la llengua occitana, i serà l'últim cop que veuré els membres de la comi. Tot això són coses que em fan estar trista, encara que sé que la vida dóna moltes voltes i que aneu a saber què ens guarda el futur. Però si més no de moment, m'acomiado d'això. I jo sóc més de cops de porta que de comiats llargs... En fi, que aguantaré el tipus, i amb un somriure, ja ho veureu :-) Si a l'hotel hi ha internet ja us informaré com cal.
I quan torni, un cap de setmana dormint i... vida nova!
========================================================================
ps.- suposo que es va entenent per què últimament escric tant poc, no? Vaig bastant liada... amb tantes voltes!
El que em passa, per sobre de tot, és que tinc ganes de mandrejar, ja ho he dit. A part d'això, hi ha unes quantes diferències importants entre el congrés i l'escola.
Ja he dit que l'escola era com anar de colònies. Al congrés, en canvi, per començar, hi vaig a fer una presentació, i això sempre genera inseguretats --tot i que evidentment em sé de memòria el que diré. Associat al tema de la presentació hi ha el tema de la roba, que ja sabeu que a mi em preocupa particularment. Tenia la intenció de resoldre-ho posant-me el mateix que el dia de la tesina, però últimament plou molt i fa fresca, i suposo que a Alemanya la cosa pot arribar a ser terrible. No sé si el tema estarà com per anar amb brusetes de màniga curta...
I el tercer tema d'agobio, vés per on, és el fet d'haver d'anar a Alemanya. Anar a Alemanya a un congrés d'occitanistes que parlen en francès em sembla esperpèntic. M'agraden els experiments lingüístics, però no quan vaig carregada amb una maleta i un ordinador. Boh, i és que evidentment jo no sé ni un borral d'alemany, i el meu anglès fa bastanta pena... Bé, segur que me'n sortiré, el que no sé és què em costarà.
Sobre aquest congrés, a més, hi ha tres coses que em fan estar una mica trista. La primera és que hi vaig a presentar un projecte que segurament em va marcar, però que ja fa uns mesos que es va acabar. La segona és que és la última cosa que faré per l'empresa on treballo, perquè canvio de feina, i les últimes coses mai són fàcils. I finalment, tinc una mica la sensació d'estar-me acomiadant del món òc. Si més no, temporalment. Però el cas és que ja no tornaré a Tolosa, ni treballaré més amb la llengua occitana, i serà l'últim cop que veuré els membres de la comi. Tot això són coses que em fan estar trista, encara que sé que la vida dóna moltes voltes i que aneu a saber què ens guarda el futur. Però si més no de moment, m'acomiado d'això. I jo sóc més de cops de porta que de comiats llargs... En fi, que aguantaré el tipus, i amb un somriure, ja ho veureu :-) Si a l'hotel hi ha internet ja us informaré com cal.
I quan torni, un cap de setmana dormint i... vida nova!
========================================================================
ps.- suposo que es va entenent per què últimament escric tant poc, no? Vaig bastant liada... amb tantes voltes!
divendres, 22 d’agost del 2008
A l'Escola Occitana d'Estiu
Així és que la setmana passada me'n vaig anar a l'EOE. Llegint el final del post que vaig escriure abans de marxar em pregunto com puc ser tant profundament rància de tenir sempre tants i tants dubtes. Realment m'ho he passat bé, molt i molt bé.
L'Escola Occitana d'Estiu és una cosa ben curiosa. A grans trets, consisteix en ajuntar 24hores al dia durant una setmana sencera tot de gent que la única cosa que tenen en comú és que els agrada parlar occità. I per omplir el temps, per justificar la trobada, o perquè no sembli massa un experiment sociològic, hi ha activitats variades relacionades amb la llengua i la cultura occitanes. Si posessin càmeres de vídeo es podria fer un grand fraire la mar de curiós.
El primer punt curiós és el simple fet de tenir un grup gran de gent convivint. Ajunta gent prou de temps i obtindràs sempre resultats curiosos però segurament previsibles: amistats, enfados, ligues... Com a les colònies, vaja (o com a grand fraire, no?).
El segon punt curiós és el fet d'utilitzar la llengua d'òc. Bé, és evident que la gent ens comuniquem amb una llengua o una altra, de manera que fer servir occità, rus o anglès és igual de vàlid. El que passa en el cas de l'occità és que moltíssima gent no n'ha sentit a parlar mai, i la majoria dels que sí que n'han sentit a parlar es pensen que és una llengua morta. Jo puc assegurar que per a mi parlar occità és com parlar qualsevol altra llengua estrangera; em costa, em diverteix, a vegades em cansa i a vegades ho faig simplement per jugar. Ara bé, en el cas de l'occità, de tant en tant em passa pel cap que és una llengua que la immensa majoria dels seus parlants no tenen cap dret lingüístic reconegut i que moltíssima gent dóna per extingida. I aleshores la sensació és ben estranya, no sé explicar-la.
El tercer punt curiós del grand fraire és que la gent hi va pel gust de poder parlar occità. Per bé i per mal, és com ficar-se temporalment en una reserva.
I finalment, cal dir que de la gent que hi vaig conèixer pràcticament ningú va aprendre a parlar òc a casa; són gent que per algun motiu han decidit aprendre la llengua històrica del lloc on van néixer, o la dels seus avis, i malgrat estar estudiant-la i parlar-la amb dificultats, molts la consideren la seva llengua. I això no deixa de semblar-me curiós. Quan era a Alacant també vaig conèixer gent que havia decidit de gran fer del català la seva llengua, però la situació no em sembla comparable ni de bon tros.
Ja he dit que a l'Escola m'ho he passat molt bé. Per començar, hi he conegut persones que m'han agradat molt, i l'ambient era realment bo. Bé, dóno per descomptat que hi deuen haver els mals rollos inevitables que apareixen sempre dins les comunitats minoritzades, però jo no els he notats per enlloc.
Pel que fa a les activitats, hi havia cursos de llengua per donar i per vendre. Jo em vaig apuntar al curs de llenguadocià intensiu de nivell mitjà, sis hores al dia. La gent de la classe em va caure molt bé, i el professor, Bernard Vernieres, em va semblar una meravella de professor i de persona.
Els cursos de llengua no-intensius eren de dues hores al dia. Mentre els d'intensiu érem a classe, els altres podien anar a tallers de coses relacionades amb la cultura occitana: cuina, música (cant o dansa), història... A segona hora de la tarda hi havia conferències; després, a sopar d'horeta (a dos de vuit!!!) i a la nit, cada dia hi havia una activitat diferent: concerts, cine, conta-contes... i després, ball. I tot, en òc, és clar.
En fi, això, que m'ho he passat molt bé. Així que a veure si aconsegueixo anar-hi també l'any que ve...
L'Escola Occitana d'Estiu és una cosa ben curiosa. A grans trets, consisteix en ajuntar 24hores al dia durant una setmana sencera tot de gent que la única cosa que tenen en comú és que els agrada parlar occità. I per omplir el temps, per justificar la trobada, o perquè no sembli massa un experiment sociològic, hi ha activitats variades relacionades amb la llengua i la cultura occitanes. Si posessin càmeres de vídeo es podria fer un grand fraire la mar de curiós.
El primer punt curiós és el simple fet de tenir un grup gran de gent convivint. Ajunta gent prou de temps i obtindràs sempre resultats curiosos però segurament previsibles: amistats, enfados, ligues... Com a les colònies, vaja (o com a grand fraire, no?).
El segon punt curiós és el fet d'utilitzar la llengua d'òc. Bé, és evident que la gent ens comuniquem amb una llengua o una altra, de manera que fer servir occità, rus o anglès és igual de vàlid. El que passa en el cas de l'occità és que moltíssima gent no n'ha sentit a parlar mai, i la majoria dels que sí que n'han sentit a parlar es pensen que és una llengua morta. Jo puc assegurar que per a mi parlar occità és com parlar qualsevol altra llengua estrangera; em costa, em diverteix, a vegades em cansa i a vegades ho faig simplement per jugar. Ara bé, en el cas de l'occità, de tant en tant em passa pel cap que és una llengua que la immensa majoria dels seus parlants no tenen cap dret lingüístic reconegut i que moltíssima gent dóna per extingida. I aleshores la sensació és ben estranya, no sé explicar-la.
El tercer punt curiós del grand fraire és que la gent hi va pel gust de poder parlar occità. Per bé i per mal, és com ficar-se temporalment en una reserva.
I finalment, cal dir que de la gent que hi vaig conèixer pràcticament ningú va aprendre a parlar òc a casa; són gent que per algun motiu han decidit aprendre la llengua històrica del lloc on van néixer, o la dels seus avis, i malgrat estar estudiant-la i parlar-la amb dificultats, molts la consideren la seva llengua. I això no deixa de semblar-me curiós. Quan era a Alacant també vaig conèixer gent que havia decidit de gran fer del català la seva llengua, però la situació no em sembla comparable ni de bon tros.
Ja he dit que a l'Escola m'ho he passat molt bé. Per començar, hi he conegut persones que m'han agradat molt, i l'ambient era realment bo. Bé, dóno per descomptat que hi deuen haver els mals rollos inevitables que apareixen sempre dins les comunitats minoritzades, però jo no els he notats per enlloc.
Pel que fa a les activitats, hi havia cursos de llengua per donar i per vendre. Jo em vaig apuntar al curs de llenguadocià intensiu de nivell mitjà, sis hores al dia. La gent de la classe em va caure molt bé, i el professor, Bernard Vernieres, em va semblar una meravella de professor i de persona.
Els cursos de llengua no-intensius eren de dues hores al dia. Mentre els d'intensiu érem a classe, els altres podien anar a tallers de coses relacionades amb la cultura occitana: cuina, música (cant o dansa), història... A segona hora de la tarda hi havia conferències; després, a sopar d'horeta (a dos de vuit!!!) i a la nit, cada dia hi havia una activitat diferent: concerts, cine, conta-contes... i després, ball. I tot, en òc, és clar.
En fi, això, que m'ho he passat molt bé. Així que a veure si aconsegueixo anar-hi també l'any que ve...
diumenge, 17 d’agost del 2008
dissabte, 9 d’agost del 2008
De colònies al nord de la frontera
Demà, si tot va bé, torno a travessar la frontera per anar al meu país del nord. Em fa molta il·lusió tornar-hi, després de tant de temps! De fet, fa 41 dies que vaig marxar de Tolosa, però el tic-tac no s'ha aturat en absolut i a mi em sembla que fa moltíssim... De tota manera, aquest cop no me'n vaig a la meva ciutat preferida, sinó a l'Escòla Occitana d'Estiu, a Vilanòva d'Òlt, a veure si aprenc a parlar òc com Déu mana.
Per començar, he de dir que des que me n'anèri de Tolosa ai pas parlat òc, de manera que el tinc bastant rovellat, i això que el nivell de partida ja no era gaire alt... espero posar-me al dia ben depressa!
Sobre l'escola occitana d'estiu, no en sé gran cosa, no hi he estat mai, però mirant el programa sembla interessant, i divertit! La veritat és que tinc la sensació d'anar-me'n de colònies. Que me'n vau de colonias al país d'òc. Juas, que fort!
Bé, val a dir que em fa una mica de mandra això d'allunyar-me altre cop dels meus Borrellonets (per cert, que us dec un informe sobre el seu estat de salut!) i de les meves plantetes (íd.), i que no sé si tinc ganes de fer vida comunitària i de compartir habitació, que servidora amb els anys s'ha tornat comodona... A més, quan era petita, les colònies i els campaments eren la única manera que hi havia d'esquivar els pares, però ara... per què hauria de sortir de casa, si a casa no hi ha ningú que molesti?! En fi, que nossenossé. D'altra banda, és només una setmana, de manera que suposo que no tindré temps de cansar-me de col·lectivitats. A més, l'any passat a l'estiu vaig estar d'albergs i m'ho vaig passar superbé, precisament, amb això de la vida col·lectiva. I finalment, que em moro de ganes de tornar a sentir parlar occità!
Així que això, que me'n vaig una setmaneta de colonies al país del nord. Espero tornar amb un munt de batalletes per explicar, que últimament el bloc està mig mort...
Per començar, he de dir que des que me n'anèri de Tolosa ai pas parlat òc, de manera que el tinc bastant rovellat, i això que el nivell de partida ja no era gaire alt... espero posar-me al dia ben depressa!
Sobre l'escola occitana d'estiu, no en sé gran cosa, no hi he estat mai, però mirant el programa sembla interessant, i divertit! La veritat és que tinc la sensació d'anar-me'n de colònies. Que me'n vau de colonias al país d'òc. Juas, que fort!
Bé, val a dir que em fa una mica de mandra això d'allunyar-me altre cop dels meus Borrellonets (per cert, que us dec un informe sobre el seu estat de salut!) i de les meves plantetes (íd.), i que no sé si tinc ganes de fer vida comunitària i de compartir habitació, que servidora amb els anys s'ha tornat comodona... A més, quan era petita, les colònies i els campaments eren la única manera que hi havia d'esquivar els pares, però ara... per què hauria de sortir de casa, si a casa no hi ha ningú que molesti?! En fi, que nossenossé. D'altra banda, és només una setmana, de manera que suposo que no tindré temps de cansar-me de col·lectivitats. A més, l'any passat a l'estiu vaig estar d'albergs i m'ho vaig passar superbé, precisament, amb això de la vida col·lectiva. I finalment, que em moro de ganes de tornar a sentir parlar occità!
Així que això, que me'n vaig una setmaneta de colonies al país del nord. Espero tornar amb un munt de batalletes per explicar, que últimament el bloc està mig mort...
dimecres, 6 d’agost del 2008
Voltes i més voltes
Suposo que si em queda algun lector es deu preguntar què estic fent, que ja no escric. Doncs el cas és que durant l'últim mes he estat d'allò més enfeinada donant voltes i més voltes. En tots els sentits possibles. Donant voltes i més voltes pensant què fer amb la meva vida, i donant voltes i més voltes amunt i avall que no sé què passa que no paro quieta ni dos dies.
També la meva vida s'ha posat a donar voltes i més voltes, i en un obrir i tancar d'ulls ha virat en rodó, s'han tancat un parell de cercles i s'han obert una pila de línies noves. No ha sigut gens fàcil, i en realitat ha calgut prendre algunes decisions doloroses. Com va escriure el Krap_, "de cops es dur de s’arrestar, n’importa pas el rodal, tot simplement és dur de s’arrestar." Hi estic d'acord, però què hi farem, que això deu ser part de la vida...
De moment em quedaré a aquesta parada, intentaré adaptar-m'hi i aprendre a estar-hi bé. Veurem si me'n surto. I si no, tornaré a agafar el Talgo, i cap a algun dels molts destins que ofereix.
També la meva vida s'ha posat a donar voltes i més voltes, i en un obrir i tancar d'ulls ha virat en rodó, s'han tancat un parell de cercles i s'han obert una pila de línies noves. No ha sigut gens fàcil, i en realitat ha calgut prendre algunes decisions doloroses. Com va escriure el Krap_, "de cops es dur de s’arrestar, n’importa pas el rodal, tot simplement és dur de s’arrestar." Hi estic d'acord, però què hi farem, que això deu ser part de la vida...
De moment em quedaré a aquesta parada, intentaré adaptar-m'hi i aprendre a estar-hi bé. Veurem si me'n surto. I si no, tornaré a agafar el Talgo, i cap a algun dels molts destins que ofereix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)