Reflexions de la frontera 4: Les reflexions dels altres

Segueixo amb la musa d'esquena i, a més, amb un principi d'estrès, de manera que últimament se'm fa difícil escriure... i ja se sap que a les muses se'ls ha de fer la cort, i jo no sé trobar ni una estona per fer-li gens de cas, de manera que no vaig gaire pel bon camí. A veure si d'aquí a un mes i mig ja sóc una dona lliure per dedicar-me al que realment em ve de gust...

Mentrestat, per si algú encara entra al bloc amb l'esperança de trobar-li alguna cosa de nou, us enllaço reflexions de la frontera d'altres persones, que m'han agradat:

En Pasha explica la seva història amb la frontera, de quan era petit. Ho explica en gascó, però val la pena fer l'esforç de llegir-ho, a mi m'ha agradat molt. A més, ho ha titulat "Reflexions de la frontièra", cosa que m'ha fet molta gràcia (jeje, creant escola! :-P). Per acabar-ho d'adobar, parla de la Guingueta. Una de les meves particularitats (rareses, que li agrada dir-ne a la Marta) és que recordo molt poques coses de quan era petita. Suposo que per això em fa tanta il·lusió recordar coses. Doncs bé, recordo que un cop, quan era petita, els meus pares ens hi van dur, a la Guingueta. I em sona que ens n'expliquessin alguna cosa important, però no recordo què era. Llegint aquest post, he pensat que segurament devia tenir a veure amb la frontera... quan els vegi els ho preguntaré.

En Joan explica com travessa la frontera caminant (m'ho apunto per quan tingui un cap de setmana lliure, això! si algú s'hi vol afegir que m'enviï un mail), i parla de la gent que ha salvat la vida, o ho ha intentat, travessant la frontera. Ves per on, jo encara no havia pensat en això. La idea de passar la frontera fugint d'algú... La frontera convertida en una mena de versió crua del "casa" de quan jugàvem a fet i amagar, però en un joc molt bèstia. El post m'ha encantat, així que també el recomano. L'ha titulat cap a l'empordà. Clar, d'aquí a l'Empordà hi ha una frontera pel mig...

I finalment, una foto que m'ha enviat el Lleo, de l'últim cop que vaig travessar la frontera. Anava amb ell i la Marga, i se'ns va acudir aprofitar que anàvem en cotxe per descobrir inexplorats i selvàtics camins seguint la costa...



Aquí ens teniu al Lleo i a mi (la Marga no surt perquè estava tirant la foto) acabadets de passar la frontera, enmig del no-res, mirant un mapa per intentar descobrir on érem... on vam parar quan em vaig posar a dir "si no s'acaben els revolts d'una vegada vomitaré".

Regal d'aniversari

Aquí al nord de la frontera són ben acollidors, trobo. Per exemple, ahir a la tarda els diputats es van reunir i se'n van pensar una per donar-me una alegria el dia del meu aniversari! Per qui encara no se n'hagi assabentat, aquí teniu la notícia del dia.

La vigilia del meu 29è aniversari, l'estat francès ha reconegut oficialment que s'hi parlen diverses llengües! Tonteries a part, això sí que és una fita històrica.

100 anos

I perquè no sigui dit que no ho celebro, i aprofitant que ja sé posar cançons, una mica de musiqueta alegre. I a més, el títol queda prou bé.



Aquesta cançó m'agrada molt i em posa irremediablement de bon humor. Les meves excompanyes del laboratori ho saben bé, i em temo que potser vaig aconseguir que arribessin a odiar-la. En realitat, em deixen treballar des de casa perquè van acabar fartes de les meves cançonetes preferides :-P... ara bé, segur que des de que no escullo jo la música el laboratori no ha tornat a tenir aquell ambient de festa... :-D

29

Sempre m'han dit que vaig arribar a aquest món de mones el 23 de maig del 1979. Així doncs, demà farà 29 anys. La Marta s'ha encarregat de recordar-m'ho aquest matí, i ho ha acabat de rematar amb un post sobre la revolució del bròquil. Els aniversaris són l'ocasió anual perfecta per fer repàs de la vida, i com que pràcticament som bessones, suposo que el post li ha sortit pensant en els seus 29 anyets. Jo he estat pensant en els meus a estones durant el dia.

I bé, he arribat a la conclusió que sí, que són 29 anys, ni més ni menys. Vull dir que són 29 anys i que els he viscuts, que no em sento ni més jove ni més vella, que em sento just com si hagués viscut 29 anys. No tinc la sensació d'haver-ne perdut cap. No tinc la sensació d'haver-me quedat atrapada en cap, ni d'haver avançat en cercles. Ni mai m'he sentit que tornava a la casella de sortida.

Recordo quan vaig fer 19 anys perquè vaig agobiar-me pensant que en feia quasivint. Deu anys més tard em trobo fent-ne quasitrenta i no puc evitar un somriure condescendent amb la Carme de fa deu anys. De ser que em faig gran...

Fa temps que a la porta de la nevera del meu pis de Sants hi tinc penjada una historieta de Carvin&Hobbes. En un marge hi ha una nota de l'autor que diu una cosa així com "mai no he entès la gent que pensa en la infantesa com una època idíl·lica". Boh, no és que la infantesa sigui un horror, només que a mi m'agrada més ser gran. Tampoc tornaria als quasivint, perquè significaria perdre'm els meus últims deu anys. Ni tan sols tornaria a l'època brillant però tumultosa de la revolució del bròquil. I es que no voldria renunciar a cap dels meus 29 anys. Han sigut el que han sigut, amb les seves alegries i les seves penes, els seus encerts i les seves ficades de pota fins al coll. Però han estat vius.

I sí, crec que 29 anys són molts. Però avui penso sincerament que m'és igual, perquè és veritat que n'he viscut quasitrenta. I em trobo que des dels quasivint no arribava al meu aniversari tan tranquil·la.

So nice!

He après a posar cançons! :-)

Fe d'errades premiística

Mare de Déu senyor, que no era un premi, ni un dos cops, sinó dos un cop! Vaja, que badant com vaig sempre, un dia em donen dos premis i m'atabalo del tot! Però crec que aquest cop sí que ho he entès bé, a veure si no fico cap altra poteta... He rebut un premi que es diu blòg solidari del Pasha, que ja en vau veure el diploma abans d'ahir, i un que es diu Brillante Weblog del Joan, i el diploma és el d'aquest post. Crec que aquest cop ho he dit bé. Déu n'hi do, no està gens malament, la collita, no?

Mare meva, això em recorda la història d'aquell ministre de Barcelona que es va equivocar a l'hora de jurar el càrrec... jo ja ho dic, que l'aire d'aquella ciutat no és gens sa...

Uhm, llavors, hauria de redistribuir els premis que he donat... Suposo que puc fer tres i tres? El Brillante Weblog per la Mela, la Marta i en Paisha, i el Blòc solidari per la Mercè, l'Edu i en Joan. Ho he fet bé, així? I llavors, quants premis em queden per distribuir? Aiai, que difícil, això de rebre premis...

Premi!

Aiai, si ho he entès bé, la meva capseta ha rebut un premi! O dos, o un dos cops, segons com es miri. Ostres, tu, quina il·lu! :-D

Pel que he entès -- que el meu occità no és tan bo com alguns fan veure que pensen...-- la cosa va d'aquesta manera: algú a qui li agrada el meu bloc m'envia el premi i jo l'he de reenviar als blocs que m'agraden. Per sort, puc enviar el premi a més d'un bloc... i això està molt bé, perquè no sabria decidir-me per un de sol! Com que no he entès exactament quants premis puc distribuir, he decidit enviar-ne sis, que són just els blocs que segueixo regularment. I així, de passada, us explico una mica què llegeixo :-)

Anant de sud a nord:

El primer és pels apunts diaris de la Marta Insa Jones, una mestra en l'art d'escriure sobre la vida quotidiana i convertir qualsevol fet en una gran història. Bé, val a dir també que la seva "vida quotidiana" és bastant més mogudeta que la de molts dels mortals...

Una mica més al nord arribem a la primavera d'hivern de l'Edu, que tot just comença, però que estic convençuda que en dos dies ja serà tot un senyor bloc. De moment ha començat amb bon peu, amb una pila de cançons que m'agraden!

I ja molt al nord del país del sud, els amolls i brases de la Mercè, perquè m'agrada el que explica, així de fàcil.

També n'envio un a la Mela, que com que es passa el dia de nord a sud, no sé on ubicar-la, i m'ha semblat que aquí, entre els catalans i els occitans, ja hi està bé.

Sobre el bloc de la Mela tinc una mica de cosa a explicar, i mireu, aprofito la ocasió. Per començar, va ser el primer bloc que vaig trobar en occità. I també la primera cosa escrita en un occità informal que vaig llegir. Per acabar-ho d'adobar, vaig anar a parar precisament a aquest post. Què voleu que us hi digui, acostumada a trobar sempre coses sobre llengua, sobre història o sobre poesia..! De seguida vaig descobrir que té un amorós del meu país, i que es passa el dia travessant aquesta fronterota que parteix els nostres dos països. Les descripcions que fa dels costums catalans són per morir-se de riure. Sempre fa gràcia, saber com ens veuen els de fora, no? Doncs per acabar-ho d'adobar, i d'això ella no en té cap culpa, resulta que tenim noms diferents però, en canvi, ens diem igual! Sissí, perquè jo també em dic Mela, però només en alguns entorns... i no m'havia topat mai amb cap altra Mela! Amb tot això, com no podia enganxar-me a llegir el seu bloc?

També per les terres d'òc hi ha lo blòg dau Joan de Tolosa. Hi vaig anar a parar via el bloc de la Mela i em va encantar. A qui tingui paciència per desxifrar què diuen aquests gascons, el recomano moltíssim.

I finalment, l'últim dels meus blocs occitans és el ieu maitot, que escriu en òc i parla de coses de les terres d'òc. I que fa servir paraules com domaisela!!! Ahà! A quants us han dit domaisela alguna vegada? :-D Si jo ja us dic que aquest país, i la seva llengua, són una delícia...!