Sant Jordi a Tolosa

Avui és Sant Jordi. Dia dels llibres, de les roses i dels enamorats (només cal veure la poca gent que hi ha connectada ara mateix!). M'he llevat amb aires d'"un dia com els altres", però en el fons del fons estava predisposada a passar-me el dia recordant-me que jo, d'enamorat, no en tinc, repetint-me la cançó d'"i'm a creep" i ploriquejant per una rosa que sabia que no arribaria. En fi, que el dia es presentava ideal per muntar un petit drama, tot quadrava perfectament: La xicona trista, sola i incompresa, molt i molt lluny dels seus hàmtsers i sense un gentilhome amb qui anar a sopar la diada de Sant Jordi. Un drama, oi que sí?

Doncs això, que el dia ha començat com sempre, amb el despertador tocant la moral i la seva melodia indescriptible. Ara que ja m'he acostumat a poder pujar la persiana des del llit això ja no em sembla màgic. D'esma i renegant (recordem que el dia havia de ser lacrimògen, i per anar bé, un dia lacrimògen ha de començar renegant!) m'he arrossegat fora del llit, m'he llevat i m'he dedicat a la meva rutina de primera hora del matí: baixar a fer un pipi, pujar a rentar-se la cara, baixar a menjar algo, pujar a posar-se les lentilles i vestir-se, baixar a posar-se les bambes... que còmodes que són els dúplex! En fi, tot això que toca fer al matí, i a córrer!

Al prat m'he trobat que fresquejava, pura rutina, però que feia un sol esplèndid, i això sí que és una novetat! Un sol-sol, un sol de veritat, una joia!

Quan m'he connectat per posar-me a treballar m'he trobat una rosa virtual a la bústia. No era la rosa que sabia que no arribaria però m'ha fet molta il·lusió igualment, perquè és molt bonica i, sobretot, perquè estava enviada amb un amor sincer d'aquest que saps que passaran els anys i que continuarà sent-hi. I aquestes coses fan il·lusió, coi!




Res, que la roseta m'ha posat de tant bon humor que ha sigut com una càrrega de dinamita al meu dia lacrimògen. No és que l'hagi eliminat, que un bon drama no es destrueix així com així, però sí que l'ha debilitat força... A la feina, la meva compi Mireia m'ha avisat de bon matí d'un error que m'ha tingut tan concentrada tot el dia que no m'ha deixat gaire temps per somicar. I tot plegat ben amanit amb un enviar i rebre roses virtuals -- i fins i tot he rebut dos poemes! Osti, que això ha acabat de dinamitar el meu dia trist! En un dia com avui, amb enamorat o sense, no es pot ploriquejar de cap manera... Potser algú pensarà que això de les roses virtuals és una bajanada... Jo penso que res que signifiqui "he vist això i he pensat que t'agradaria" no és una bajanada.

El sol ha acabat d'escombrar les restes de les meves ganes de fer un drama i me n'he anat a passejar pel centre i he acabat a La Cure Gourmande comprant aquests caramels tan bons que m'estic menjant ara mateix. Un dia deliciós, de veritat.

I el sopar...? Doncs al final ni ha arribat la rosa no esperada ni he anat a sopar amb un gentilhome. He anat a sopar amb dos: un de valencià i un de basc, que volien anar a veure el Barça i m'han dit d'acompanyar-los. I del drama que tenia previst muntar, ni rastre.

Potser tot plegat és només que em calen unes vacances... i sí, a Jamaica estaria bé!

Al saló del còmic de Barna

Fa molts i molts anys anava a cada edició del Saló del Còmic. Després vaig deixar d'anar-hi, no perquè ja no m'agradin els còmics, sinó perquè ho vaig anar deixant. I aquest any, tampoc no hi he anat. I ara llegeixo a Vilaweb que, en canvi, Milo Manara sí que hi ha anat. Quina ràbia! Però és que també hi ha anat Quino, :-)!, i Moebius, que a mi no m'agrada gaire però he de reconèixer que és un clàssic...

Però el pitjor-pitjor de tot, és que també hi ha anat Peter Bagge, l'autor de Hate (traduit al castellà com a Odio), un còmic que m'agrada moltíssim i em fa riure a base de bé. I aquest sí que em sap molt de greu haver-me'l perdut... Si hagués estat a Barcelona hauria anat al saló només per veure aquest home (i intentar aconseguir alguna dedicatòria, ja, de passada...).

+rareses

Ara que sembla que la Marta ja s'ha cansat de comentar les meves rares em toca a mi de treure'n una altra a la llum: Quan a la feina em surt bé alguna cosa difícil, m'agrada ballar davant de l'ordinador. En fi, que cada u és com és, i jo celebro les coses ballant.

Avui, però, he descobert que no sóc la única... Potser és que és més normal del que em pensava...?

:-)

dies moixos

Com que no tots els dies poden ser bons, hi ha dies que em sento així. Especialment quan penso en com vas passar pel meu costat sense ni mirar-me...

I dont care if it hurts
I want to have control
I want a perfect body
I want a perfect soul
I want you to notice
When I'm not around
Youre so fuckin special
I wish I was special...

:-(

els virus informàtics

I think computer viruses should count as life. I think it says something about human nature that the only form of life we have created so far is purely destructive. We've created life in our own image.

Stephen Hawking

Hawking dixit...

el malson dels romans

còrsega em fascina. no us penseu, no hi he estat mai. el que em fascina és la imatge que en tinc. i no sé si deu ser del tot realista, perquè em sembla que va començar amb la lectura d'"astèrix a còrsega"... és un dels meus llibres de l'astèrix preferit. i no sé què hi tenia goscinny, però dins dels àlbus d'astèrix, el de còrsega és diferent. hi ha diferències objectives, com per exemple que no comença amb allò de "som a l'any II aC i tota la gàl·lia és ocupada pels romans. tota?". diria que és l'únic astèrix que no comença així. i també hi ha diferències més subtils, que no sé explicar, però crec que llegeixes aquest còmic i t'enamores de còrsega... potser el que tenia gosinny era un conveni amb el patronat de turisme? sincerament, no ho crec. insisteixo en dir que és un còmic brodat, i no crec que una cosa així es pugui fer només per diners.



la meva següent referència sobre còrsega va ser "l'enquête corse". una joia, una meravella, una pel·li que he vist uns 326 cops i encara em fa riure. no cal dir que aquesta pel·li contribueix molt positivament a forjar la imatge idealitzada que tinc de l'illa*...

hauria volgut posar-vos-en un fragment ben bonic, però la única cosa que he trobat al youtube és aquest tràiler screener ronyós... però vaja, us el deixo, a veure si us en podeu fer una mica la idea...




perquè es vegi que sóc una noia de món, he de dir que la pel·li es basa en el còmic de mateix nom. ara bé, tot i que en general prefereixo llegir còmics a mirar pel·lis, en aquest cas no és així. penso que el còmic està molt bé, però és que aquesta pel·li em fa riure tant i tant... en fi, que lliga perfectament amb el meu sentit de l'humor, què voleu que hi faci...



i a què ve parlar de còrsega, avui? o més ben dit, a què ve parlar de la imatge que en tinc? doncs perquè resulta que ahir vaig anar al súper i vaig comprar un pack de 8 iogurs danone taillefine, que no recordo com es diuen en castellà però segur que ja heu entès quins vull dir: aquests que són descremats i amb fruitetes dins. el cas és que al cartró que embolica els iogurs hi ha anunciada una promoció, que si contestes una enquesta entres en un sorteig d'un regal i no sé quines coses més. i la relació amb còrsega? doncs que a les bases de la promoció hi diu:

réservé a toute personne physique majeure résidant en France métropolitaine (corse comprise)

wow, o vaig molt despistada o diria que aquí hi diu "residents a frança, còrsega compresa...", no? immediatament em vaig imaginar una promoció semblant al sud de la frontera. una promoció dels iogurs danone on digués "residents de l'estat espanyol (sud dels ppcc inclòs)". inevitable somriure, eh?

no cal dir que els iogurs taillefine s'han convertit en la tercera referència de la meva imatge mitificada de còrsega... i és que potser sí que és el malson dels romans.





----------------------------------------------------
*pst-pst, si no l'has vista, jo la tinc doblada al castellà. si vols, quedem un dia i la mirem... ah, bueno, jo ja l'he vista, però no m'importa veure-la una altra vegada... no, no, que va...

òc qu'existís

dijous passat feien una jornada occitana a le mirail. m'hauria encantat anar al concert d'eric fraj, però era massa d'hora, i més tenint en compte que le mirail em queda molt lluny de casa. en canvi, sí que hi vaig arribar a les 14, just a temps per sentir una conferència del poeta joan maria petit i l'editor de letras d'òc joan eygun. en el cartell, deia: "L'auteur fera une présentation de son œuvre poétique, des thèmes qu'il aborde et de son style. Il parlera également du choix qui a été le sien d'écrire en langue occitane et des raisons que l'on peut avoir de faire ce choix." uhm... que el cartell fos en francès m'hauria d'haver fet sospitar... però servidora és innocent de mena, i quan va veure que la conferència era majoriàriament en francès va tenir un disgust de ca l'ample.

sempre defenso que els occitans tenen la seva realitat i que no l'hem de valorar (i menys, jutjar-la!) en paràmetres catalans... però vaja, que els meus lectors occitans em perdonin (si és que me'n queda algun), però una conferència d'un escriptor occità en unes jornades occitanes explicant per què escriu en occità... en francès? la cosa em va semblar bastant fora de lloc. he de dir que em van semblar contrariats de fer-la en francès i van explicar per què ho havien decidit així, però com que ho van dir en francès tampoc ho vaig entendre gaire bé.

pel que m'han explicat, els concerts sí que es van fer en occità, i m'han dit que van ser una canya i que me'n vaig perdre una de grossa... així que accepto que tinc mala sort. però en aquell moment encara no ho sabia i me'n vaig anar ben trista cap a casa, sense comprar-me ni una samarreta ni un cd, del disgust que duia a sobre.

me'n vaig anar pensant que tot això de l'òc era una enganyifa, que els occitans no existeixen, que són quatre i amagats sota les pedres i que jo sóc una romàntica i m'havia deixat enganyar per una cosa que no exiteix. això és el que vaig pensar.

l'endemà divendres feien una obra de teatre en occità. m'hauria fet gràcia anar-hi, però no coneixia la zona, era tard al vespre i no vaig poder engalipar ningú perquè m'hi acompanyés. de manera que em va fer molta mandra. a més, cal tenir en compte que estava enfadada amb occitània sencera! així que al final em vaig desviar i vaig seguir el pla b, que era fer cas a l'aitor i arribar-me a l'estanquet de la portièra i demanar pel remèsi. he de dir que no tenia ni la més remota idea de què m'hi esperava...

en síntesi, l'estanquet de la portièra és un bar occitanista, i el remèsi és l'home que el porta. un lloc increïble, molt recomanable a qui es deixi caure per tolosa. em vaig presentar al remèsi, em va estar explicant la moguda òc a la zona i vam estar xerrant. en òc, naturalment! per cert, em va dir que el parlo força bé, i jo ja sé que ho va dir per fer el compliment, però fa il·lu igual! a més, sóc la supercampiona de la dictada occitana...!

en un moment donat se'n va anar a atendre uns clients, i em va deixar sola a la taula, amb la meva cervesa i una pila de papers que em va donar... i en aquestes que se m'apropa un noi i em diu "adiu!", que és la manera que tenen els occitans de dir "hola" i "adéu" (rarots que són). el noi continua, en òc, que què hi faig a tolosa. em quedo de quadres, rombes i topos. òstia, que el conec!!!

ves per on, tenia un conegut tolosà en el que no havia pensat... i va i me'l trobo un divendres en un bar! em diu que està amb uns amics, que si vull asseure'm amb ells. no m'espero ni mig segon a dir-li qu'òc, agafo els trastets i me'n vaig amb ells. jo encara estic al·lucinant, i veig que el remèsi està amb ells. en aquella taula tothom parla occità, i passem una vetllada tranquil·la, xerrant i rient... en òc, és clar. no sé com el parlo; de fet, em temo que no gaire bé, i pitjor encara quan estic cansada. però m'ho vaig passar molt bé. i em vaig reconciliar amb occitània tota.