- m'agradi
- tingui un preu assequible
- m'agradi com em queda
D'absolutament tota la roba que es pot trobar a les botigues, ben poques peces superen aquestes tres condicions. Val a dir que la majoria de peces no passen els dos primers punts, perquè emprovar-me la roba em fa tanta mandra que només ho faig si estic realment convençuda que m'agrada. Després, el tercer punt, és absolutament depriment.
En fi, que avui estava preparant la presentació de la meva tesina. He fet les transparències i he estat pensant en què diria. He intentat visualitzar-ho i oh! La visualització no estava completa! Perquè bé que es deu haver d'anar vestida, per presentar una tesina, no? No he vist mai una presentació d'aquestes, però diria que la gent va vestida.
Tot i que no he presentat mai una tesina, vaig estudiar música al conservatori de Barcelona durant uns quants anys, de manera que sí que tinc una certa experiència en plantar-me davant de tribunals acadèmics.
El conservatori és tot un món, i amb els anys vaig anar descobrint també certes normes sobre el vestir. He donat per fet que a la uni, les normes devien ser més o menys les mateixes. La primera i la que mana per sobre de tot és aposta pels clàssics, res d'estridències o extravagàncies. Amb això han quedat descartats tots els meus pantalons, que són tots texans, tenen massivament els baixos esfilagarsats amb més o menys gràcia, i es classifiquen en dos grups:
- pantalons que em cauen
- pantalons que em van estrets i em fan semblar un botifarró
No sé com coi m'ho foto, jo, amb els pantalons, però és ben bé així. Bé, si no tens pantalons, posa't faldilles. Curiosament, això és la meva norma infal·lible per l'hivern, perquè a l'hivern indiscutiblement t'has de posar mitges. En canvi, a l'estiu, anar amb mitges pot ser ridícul, però anar sense, davant d'un tribunal, pot quedar fora de lloc. A part que tinc una bonica cicatriu en un genoll d'una trompada que em vaig fotre fa cosa de mes i mig i no tinc cap ganes de lluir-la. A cant coral, la norma era que com a molt curtes, les faldilles, al genoll, que vénen a escoltar-vos i no a mirar-vos les cames. A violoncel, les faldilles no eren apropiades per fer audicions; n'hi ha prou en imaginar-s'ho per entendre el perquè.
Boh, al final he decidit que aniria al centre i em compraria uns pantalons que no fossin ni massa estrets ni massa amples (a veure si per un cop l'encerto!) i alguna cosa mona per posar-me a dalt. Aquesta és l'altra, perquè suposo que amb només pantalons no m'hi dec poder presentar. Malgrat el que em temia he trobat uns pantalons prou depressa, de manera que m'he posat de bastant bon humor.
Els pantalons negres són d'estrella perquè en principi van bé amb qualsevol cosa... Bé, qualsevol cosa que no sigui una camisa blanca, que llavors et podrien confondre amb el cambrer. Morat, tampoc, que sembla que vagis a enterro. Vermell o groc, massa estrident. Tots els colors foscos descartats. Colors llampants, també. Una altra norma que vaig aprendre va ser que també estaven descartats els tirants prims, els escots massa grans i les esquenes descobertes. Així que el qualsevol cosa mona s'ha anat reduïnt més i més. I jo m'he passat hores i hores mirant botigues, i cada cop més cansada i de més mal humor.
Al final he vist una sèrie de camises de màniga curta. Me n'he emprovada una de color rosa pàl·lid, i m'ha agradat. Estava a punt de quedar-me-la quan m'he recordat del frikitest, un test per saber com de freak de la informàtica ets que em van passar quan treballava al departament (i que vaig quedar en molt bona posició :-/). Una de les preguntes era si a l'estiu portaves camises de màniga curta... I se m'ha acudit que si em presentava amb una camisa de màniga curta de color rosa pàl·lid donaria la raó a tots els freaks de la informàtica que algun cop m'han dit que m'estava tornant com ells. Així que me n'he anat i he pensat que dilluns ja buscaria alguna altra cosa.
Això sí, col·lateralment, m'he comprat uns sostenidors molt monos, i tres samarretes. En una hi diu "c'est qui le patron?!", pels meus dies vacil·lons; una altra que hi diu "en mode bonne humeur", per avisar els dies en que sí que se'm poden fer bromes i la tercera, la definitiva "qu'es aquò?", una de les frases que més faig servir a la vida :-D
2 comentaris:
Doncs jo sempre tinc més problemes amb la part de dalt que els pantalons...
No m'agraden les camises, per tant em decanto per les samarretes, però m'agraden llises, potser amb algun "dibuix" decent o amb línies. I és difícil trobar-ne... o tenen totes missatges horribles, o flors, o purpurina, o un seguit d'"o" que ja descarto...
I pel que fa als pantalons, tinc les cames moooolt grosses (és la part del meu cos que menys m'agrada) i si els pantalons es porten estrets, no m'entren! Res, que si m'ho pogués permetre necessitaria un sastre per mi sola!
estic completament d'acord amb tu pel que fa a les parts de dalt: és molt difícil trobar algo descent!
pel que fa als pantalons jo també tinc un problema semblant, no és que no m'entrin però semblo un botifarró! per això els compro sempre amples, i després em cauen :-/ a més, jo tinc la teoria que els dissenyadors encara no han descobert que les ties tenim el cul més ample que la cintura...
Publica un comentari a l'entrada