Últimament he parlat força en occità, de manera que ara ja ho faig amb una certa naturalitat. I amb això no vol dir que ho faci bé, que la veritat és que crec que fico la poteta cada tres paraules, però com a mínim, ara, la fico amb tota naturalitat, que crec que és el primer pas per deixar de fer-ho.
Parlar amb un occità a occitània és ben curiós, perquè sembla que sigueu tots dos a l'estranger. Sí, per exemple, aneu a un bar, a l'entorn tothom parla un altre idioma, i cal canviar de llengua per parlar amb el cambrer. Si jo parlo amb el cambrer en francès, immediatament nota que sóc estrangera. Per contra, l'occità, a part de parlar occità, parla en un perfecte francès amb accent local. M'ha arribat a passar que un cambrer ens preguntés si parlàvem en italià.
Fa uns dies un occità de la meva edat em va dir alguna cosa així com "tu te'n tornaràs a Catalunya, i segurament un dia et casaràs amb un català. En canvi, jo em quedaré a Occitània i un dia em casaré amb una francesa." El comentari em va semblar ben estrany. La veritat és que entre totes les coses que he pensat sobre el matrimoni, mai havia reflexionat sobre la nacionalitat del possible futur marit. Em sembla evident que si me'n torno a Catalunya i em caso, les probabilitats que sigui amb un català són bastant altes.
Això ve al cas perquè ahir a l'Ostal d'Occitània hi va haver la festa d'entrega de diplomes dels estudiants d'occità. I a mi me n'havien de donar un! Així que cap a mitja tarda me n'hi vaig anar. Com en qualsevol festa, només entrar vaig fer una escannejada ràpida al personal. Hi havia força gent, però com sol passar a l'Ostal d'Occitània, no vaig detectar a ningú que voltés els trenta a part del meu professor. Sí que vaig detectar algun mascle de bon veure (què voleu que us hi digui, per això es fan les escanejades ràpides, també, no?), però visiblement massa madur per mi. I aleshores em vaig recordar dels occitans que a Occitània es casen amb noies franceses. A partir de la mostra de l'Ostal, puc dir que un occità que vulgui casar-se amb una occitana ho té més aviat magre.
La festa va estar prou bé. Els diplomes els donava en Sauzet, que em va fer molta gràcia de veure i vam estar xerrant una estona, aquest cop, els dos, en òc (quina vergonya, parlar en occità davant d'en Sauzet!!!!). I també vaig estar xerrant amb altra gent, és clar.
Entre la gent que vaig conèixer hi havia dos nois d'una vintena d'anys, ex-calandrons tots dos. Em va fer gràcia perquè encara no havia conegut ningú que hagués estat en una escola occitana --ni ningú més jove que jo que parlés occità, tampoc... Un dels dos em va explicar que a casa seva sí que parlen occità. Ja sé que sona estrany, però fins ara encara no havia trobat a ningú jove a qui els seus pares li haguessin parlat en òc des de petit! Un occità normal, que parla en occità a casa i a l'escola?! Seriosament, i sense voler dir atrocitats, però em pensava que això no existia!
Tornant cap a casa, a l'andana del metro em vaig trobar una de les persones amb qui havia estat parlant a la festa. Anava una parada més enllà que jo, així que vam fer el trajecte junts. Quan vam pujar al metro, vam trobar-nos un company de feina seu... que també parlava la lenga, així que vam continuar xerrant, tots tres, en òc. Això tampoc m'havia passat mai. Ja he dit que quan parles amb un occità tens la sensació de ser en un país estranger per als dos. Però ahir, per una estona, em va semblar que Occitània era una terra normal. O, en tot cas, a mi ja ningú em pot tornar a dir que Occitània ja no existeix...
divendres, 27 de juny del 2008
dimarts, 24 de juny del 2008
El tic-tac que no s'atura
Ara ja em queda menys d'una setmana de Tolosa. En realitat, no sé quan marxo exactament, perquè no tinc clar com ho faré, i per cert, potser comença a ser hora de plantejar-s'ho seriosament... En tot cas, el que sí que sé és que d'aquí a una setmana seré uns 800 o 900km més al sud. Així que compto que com a molt em queden cinc dies aquí.
Procuro no pensar-hi, perquè si ho faig se m'encongeix el cor moltíssim. Si miro enrere em vénen ganes de riure quan recordo que em vaig passar els dos primers dies amb la llagrimeta a punt de caure pensant que havia ficat la pota fins al coll venint aquí. Sort en vaig tenir del Dídac, que devia flipar amb mi, que no el coneixia de res i em vaig plantar a casa seva dient-li que me'n volia tornar a Barcelona. El pobre, més tard m'ha jurat i perjurat que no va pensar que estava sonada, però jo no me'l crec. En tot cas es va limitar a dir-me que esperés una setmana i que me n'anés a dormir, que l'endemà ho veuria tot més clar. Quan em va tornar a veure, al cap d'una setmana, es va posar a riure i em va dir "que no havies tornat a Barcelona, tu?". Però llavors ja no en volia ni sentir a parlar.
I ja ho tenim, que aquells quatre mesos que al principi em semblava que se'm farien tant i tant llargs ja han passat, i jo preferiria que no s'acabessin encara. Però el tic-tac aquest no s'atura. Encara dono voltes a la idea de tornar cap aquí al setembre, però aleshores hauran passat més de dos mesos, i el tic-tac tampoc s'haurà aturat, de manera que no podré tornar a la mateixa Tolosa que deixaré ara. El Dídac aquest fa més d'un mes que se'n va anar, i la MariCarmen, tres quarts del mateix. I la majoria de la gent amb qui m'he fet també aniran marxant durant aquests dos mesos. És el tic-tac-tic-tac que es nega a parar-se. Si tornés, què em trobaria?
En fi, això, que ja han passat i que jo no vull pensar-hi gaire. Quan em ve al cap que ja toca l'hora de marxar penso "és l'última vegada que faig això". Avui m'he acomiadat dels companys de francès, i del supermercat Monoprix! Dels companys d'occità me n'acomiado dijous, i també és el dia que vindran a controlar que no he trencat l'apartament. I només em queda una excursió a la bugaderia. Tot el que faig, tothom a qui saludo, penso "és l'última vegada", i em fa una mica de mal tot. Jo que voldria aturar tants moments de cada dia per fe'ls enterns dins del meu cor.... Que no, que la frase no és meva, que és d'en Maragall el poeta (i no l'altre).
En línies de currículum, he aconseguit un certificat del nivell B d'aranès, un de nivell bàsic de llenguadocià i un de nivell intermig de francès. I els del tribunal ja tenen la meva tesina (una altra cosa que quan hi penso se'm regira l'estómac!). En aquest sentit, es pot dir que l'estada a Tolosa ha sigut ben aprofitada. I en el sentit que no són línies de currículum, crec que també; modestament, tinc la sensació d'haver crescut una mica. Em sento vella i jove a la vegada... ben bé com si en tingués quasitrenta!
I res, que toca anar fent les maletes, i potser començar a ser concient que el tic-tac no s'atura i que Tolosa, al menys aquesta etapa, ja s'acaba. I aquest cop crec que no podré aconseguir que la llagrimeta no corri galta aball.
(llàstima que el so se senti tant de pena...)
Procuro no pensar-hi, perquè si ho faig se m'encongeix el cor moltíssim. Si miro enrere em vénen ganes de riure quan recordo que em vaig passar els dos primers dies amb la llagrimeta a punt de caure pensant que havia ficat la pota fins al coll venint aquí. Sort en vaig tenir del Dídac, que devia flipar amb mi, que no el coneixia de res i em vaig plantar a casa seva dient-li que me'n volia tornar a Barcelona. El pobre, més tard m'ha jurat i perjurat que no va pensar que estava sonada, però jo no me'l crec. En tot cas es va limitar a dir-me que esperés una setmana i que me n'anés a dormir, que l'endemà ho veuria tot més clar. Quan em va tornar a veure, al cap d'una setmana, es va posar a riure i em va dir "que no havies tornat a Barcelona, tu?". Però llavors ja no en volia ni sentir a parlar.
I ja ho tenim, que aquells quatre mesos que al principi em semblava que se'm farien tant i tant llargs ja han passat, i jo preferiria que no s'acabessin encara. Però el tic-tac aquest no s'atura. Encara dono voltes a la idea de tornar cap aquí al setembre, però aleshores hauran passat més de dos mesos, i el tic-tac tampoc s'haurà aturat, de manera que no podré tornar a la mateixa Tolosa que deixaré ara. El Dídac aquest fa més d'un mes que se'n va anar, i la MariCarmen, tres quarts del mateix. I la majoria de la gent amb qui m'he fet també aniran marxant durant aquests dos mesos. És el tic-tac-tic-tac que es nega a parar-se. Si tornés, què em trobaria?
En fi, això, que ja han passat i que jo no vull pensar-hi gaire. Quan em ve al cap que ja toca l'hora de marxar penso "és l'última vegada que faig això". Avui m'he acomiadat dels companys de francès, i del supermercat Monoprix! Dels companys d'occità me n'acomiado dijous, i també és el dia que vindran a controlar que no he trencat l'apartament. I només em queda una excursió a la bugaderia. Tot el que faig, tothom a qui saludo, penso "és l'última vegada", i em fa una mica de mal tot. Jo que voldria aturar tants moments de cada dia per fe'ls enterns dins del meu cor.... Que no, que la frase no és meva, que és d'en Maragall el poeta (i no l'altre).
En línies de currículum, he aconseguit un certificat del nivell B d'aranès, un de nivell bàsic de llenguadocià i un de nivell intermig de francès. I els del tribunal ja tenen la meva tesina (una altra cosa que quan hi penso se'm regira l'estómac!). En aquest sentit, es pot dir que l'estada a Tolosa ha sigut ben aprofitada. I en el sentit que no són línies de currículum, crec que també; modestament, tinc la sensació d'haver crescut una mica. Em sento vella i jove a la vegada... ben bé com si en tingués quasitrenta!
I res, que toca anar fent les maletes, i potser començar a ser concient que el tic-tac no s'atura i que Tolosa, al menys aquesta etapa, ja s'acaba. I aquest cop crec que no podré aconseguir que la llagrimeta no corri galta aball.
(llàstima que el so se senti tant de pena...)
diumenge, 22 de juny del 2008
Comprendre i conèixer
Se comprendere è impossibile, conoscere è necessario.
Primo Levi
La Mercè m'ha fet pensar en Primo Levi :-)
Calfreds a l'esquena
Porto uns quants dies realment estressada. Així que gairebé no he seguit les notícies, i només he estat atenta al que passava al senat francès. I avui, miro una mica el diari, i descobreixo que m'he perdut la última animalada espanyola! Segons l'Avui, s'ha reobert el cas Rubianes i la fiscalia demana a Rubianes més de 21.000€ per haver dit això que es veu al vídeo. El cas Rubianes, mare meva! Rubianes és un perillós delinqüent que ha comès el superdelicte d'ultratge a Espanya. Uiui, quin perill!
La quantitat de delictes surrealistes que existeixen a l'estat Espanyol fa por. Cal recordar que el tal Franki de Terrassa és a la presó per un delicte que es diu ultratge a la bandera, i que en realitat vol dir "haver intentat despenjar una bandera d'un balcó". I que Juana de Chaos, terrorista o no, va ser condemnat per una cosa que es diu delicte d'opinió, que vol dir "haver escrit un article denunciant el tracte que reben els presos". També existeix el delice de "cremar fotografies", que no sé com es diu, o el d'"enviar cartes als supermercats demanant-los que etiquetin els productes en català", que va portar un menor a l'audiència nacional i, per poc, no el tanquen en un reformatori per a nens violents.
Segur que me'n deixo, he dit només els primers casos que m'han vingut al cap. Tinc la sensació que l'estat de tant en tant s'inventa delictes per poder reprimir els que manifesten públicament que no estan d'acord amb la idea actual d'Espanya. Com si no existissin delictes seriosos, es condemna a gent que opina, que com a delicte és bastant idiota, perquè no fan mal a ningú. En cap dels delictes que he comentat més amunt hi ha hagut amenaces o incitació a la violència.
Realment fa por, molta por. Dóna la sensació que en qualsevol moment poden venir-te i dir "ah, és que has comès el delicte de dir que t'agrada Sílvio Rodríguez", o qualsevol altra bajanada que has dit o fet. Sí, ja sé que la intenció és fer por, i llavors em vénen calfreds d'estar nacionalitzada en un estat tan terriblement pervers. Un estat que no s'ocupa del benestar dels seus ciutadans és un estat pervertit, completament podrit. Si, a més, es dedica a fer-los por... apaga y vámonos, que jo no en vull saber res, d'aquesta púrria.
Quan va començar la moguda de les fotos del rei, la gent va sortir al carrer a cremar fotos. Amb la d'en Franki, a cremar banderes. Com si no tinguéssim res més per fer, ens obliguen a perdre temps i energies queixant-nos que s'inventen delictes idiotes. Sí, també sé que la seva intenció és la de fer-nos perdre els ànims. Suposo que ara toca sortir al carrer a dir "que els exploti la unitat d'Espanya a dins i els quedin els ous penjants". És una frase completament fora del meu estil, que em sembla grollera i de mal gust, però ara mateix em vénen ganes de cridar-la, de la ràbia que em fan. I aneu a saber quin delicte acabo de cometre!
=======================================================
Per cert, em va semblar brillant l'article de la Clara-Simó sobre el cas d'en Franki. Especialment:
I que consti que els ultres judicials que promouen aquesta mena de lleis obsoletes són els mateixos que s’escandalitzen perquè “els moros” s’ofenen per les caricatures de Mahoma. Hipòcrites.
dissabte, 21 de juny del 2008
dijous, 19 de juny del 2008
Reforma abortada
Boh, sembla ser que aquest serà el meu últim post sobre la reforma de la constitució francesa d'aquesta temporada. Perquè sembla que no, que no es canviarà. Bé, que no es canviarà aquest cop, perquè segur que el tema sortirà una vegada i una altra, pels segles dels segles, fins que l'estat Francès reconegui les seves llengües, que aneu a saber quan serà, però sembla que n'hi ha per dies.
Per qui tingui interès a saber com es veuen les coses des d'aquí, al diari la dépêche han fet un dossier de notícies sobre el tema.
Abans d'anar-me'n corrents, deixo aquí el nou comunicat de premsa de l'IEO.* Personalment, crec que l'altre estava millor, però en fi.
Pour l'IEO, David Grosclaude
============================================
*Joan, continuo creient que a part de comunicats de premsa, fa altres coses! I això no podia pas quedar sense el seu comunicat, no? :-D
Per qui tingui interès a saber com es veuen les coses des d'aquí, al diari la dépêche han fet un dossier de notícies sobre el tema.
Abans d'anar-me'n corrents, deixo aquí el nou comunicat de premsa de l'IEO.* Personalment, crec que l'altre estava millor, però en fi.
Le Sénat met la France en retard
Le Sénat a décidé de ne pas suivre l'Assemblée Nationale et a refusé d'inscrire les langues régionales dans l'article 1 de la Constitution. Nous avons cependant noté que le Sénat a discuté pendant plus d'une heure de la question.
Les arguments utilisés contre les langues montrent que les sénateurs n'ont pas encore bien compris que la diversité linguistique était un enjeu majeur pour les années qui viennent. La frilosité d'une partie de la chambre haute ne nous étonne pas. L'épouvantail du communautarisme, de la République menacée par les langues a été agité ; certains sénateurs visiblement mal informés ont préféré ne pas voter pour la présence des langues dans la constitution. Cependant nous remarquons que le vote n'a pas été unanime et que de nombreux sénateurs de gauche et de droite ont voté pour.
Il reste maintenant aux députés à confirmer leur vote. Ils peuvent sans aucun doute le faire lors de l'examen du texte en deuxième lecture tout en recherchant une formulation qui pourra convenir à ceux des sénateurs qui considèrent que ce n'est pas à l'article 1, pour des raisons symboliques, que cette question doit être traitée.
Ainsi nous proposons aux députés et à l'ensemble des parlementaires de rechercher un compromis qui pourrait être celui de la rédaction de l'article 2 comme suit : « La langue de la République est le français. Elle respecte et protège les langues régionales ». Une telle rédaction permettra de répondre à la demande sociale et de désamorcer les craintes de certains parlementaires.
Nous appelons tous les défenseurs et promoteurs de l'occitan à prendre contact avec leurs députés afin de leur demander d'aller dans ce sens lors de la discussion prochaine du texte.
En ce qui nous concerne, quoi qu'il arrive, nous continuerons à demander que les langues dites régionales soient reconnues par la constitution et par la loi. Quelle que soit l'issue du débat constitutionnel nous constatons que la société a changé et qu¹elle est aujourd¹hui très sensible à la question des langues et de leur développement.
Il faudra bien tôt ou tard que la législation française en tienne compte et qu'elle se mette au diapason de ce qui se fait partout en Europe et ailleurs dans le monde. La France ne peut se payer le luxe d'être une exception dans un domaine qui touche aux droits de l'homme en restant sur une position archaïque.
Pour l'IEO, David Grosclaude
============================================
*Joan, continuo creient que a part de comunicats de premsa, fa altres coses! I això no podia pas quedar sense el seu comunicat, no? :-D
dilluns, 16 de juny del 2008
Aux membres de l'Académie Française
Je vous prie de trouver le communiqué du président de l'IEO à la suite de la
demande faite par l'Académie Française de ne pas reconnaitre les langues de
France dans la constitution:
David Grosclaude, President de l'Institut d'Estudis Occitans
demande faite par l'Académie Française de ne pas reconnaitre les langues de
France dans la constitution:
Vous prétendez sauver l'identité nationale de la France en demandant aux députés de revenir sur la reconnaissance des langues régionales dans la constitution qu'ils ont votée le 22 mai dernier.
Vous dites ne pas douter de l'intérêt patrimonial de nos langues. Mais c¹est faux, tant votre communiqué est plein d'amertume, de ressentiment et de peur !
Déjà en 1951 au moment du vote de la loi Deixonne (première loi sur l'enseignement des langues régionales) votre institution avait fait la même demande. Et pourtant il ne s'agissait que d'une toute petite loi.
Soixante ans après vous recommencez ! Votre coupole vous empêche t-elle de voir le ciel, de sentir le monde et de voir comme il change ? Les députés eux ont compris que le monde avait changé. Ils n'ont pas eu peur d'introduire dans la Constitution, la reconnaissance des langues de France.
Votre texte est une vision étriquée de la culture, je le ressens comme plein de mépris pour l'autre. Ce mépris est-il si grand que vous ne soyez capables d'accepter les différences ? N'êtes vous pas à même de comprendre qu'il y a des citoyens français de langue occitane, bretonne, basque, catalane, corse
et autres et qui savent aussi le français. Ne savez-vous pas que les valeurs de la République s'expriment et se sont exprimées dans toutes ces langues.
Ainsi vous seriez propriétaires de l'identité nationale, de la Nation ? Ainsi vous auriez le droit de dire aux citoyens ce qu¹ils sont et comment ils doivent l'être ? Quelle est votre légitimité ? Je suis citoyen français comme vous. Enfin non, pas comme vous ! Plus que vous en ce jour où vous passez les limites du ridicule. Je me sens citoyen parce que je me bats pour une citoyenneté riche, diverse, colorée.
Votre vision du monde est triste et celle que vous donnez de la France est bien triste aussi .
Alors je vous le dis : Libertat, egalitat, fraternitat !
Voilà une devise dont vous n'êtes pas les propriétaires. Elle dépasse largement les idées vieillotes qui sont dans votre communiqué, quand on l'écrit en occitan, en français ou n¹importe quelle autre langue.
David Grosclaude, President de l'Institut d'Estudis Occitans
Els temps canvien...
Aquest matí m'he trobat que la Montse m'havia enviat això:
Oh, no us penseu, que ella en sap força de nens...
Oh, no us penseu, que ella en sap força de nens...
diumenge, 15 de juny del 2008
A la plaça fan ballades
oh, mare, deixeu-m'hi anar!
Avui s'ha celebrat el 57è Aplec de la sardana de Tolosa de Llenguadoc! I com que no només de tesines viuen les Carmes, i ja he explicat altres vegades que la meva capacitat de concentració és limitada, me n'hi he anat cap a les 5. La veritat és que com que duia tot el dia plovisquejant (per variar) i al programa deia que era de 10 del matí a 7 del vespre hi he anat pensant que no hi trobaria ningú... qui aguanta 9h ballant sardanes?
Però sí, després de buscar una mica ho he trobat. Era en una placeta absolutament tota plena de banderes catalanes. I de catalans! Segurament érem tots els catalans de Tolosa, allà, en aquella placeta. I dues cobles que anàven tocant.
M'ho he mirat una estona, i he estat xerrant amb unes quantes persones. Això de ser a l'estranger és l'òstia, sents algú parlant en català i li dius "ets català? jo també" i ja us poseu a xerrar "i com te dius, i quan has arribat, i què fas". Proveu de d'entrar a algú així a la plaça Catalunya i sabreu què vol dir que us tractin amb indiferència.
I quan han anunciat que l'última, m'ha pres la nostàlgia dels exiliats i he decidit afegir-m'hi jo també. De cop, he entès per què els peruans del meu barri són tan aficionats a les seves dances tradicionals. Feia mil anys que no ballava una sardana, però de cop m'han vingut ganes de ballar-ne. I a més, com em podia perdre la possiblitat de ballar-ne una a Tolosa? Per cert, crec que ho he fet bastant dignament.
Ja ho diuen que quan s'és al ball s'ha de ballar.
Us deixo aquí un vídeo on se sent la música de la que he ballat. Se sent de pena, però no n'he trobat cap altre...
Avui s'ha celebrat el 57è Aplec de la sardana de Tolosa de Llenguadoc! I com que no només de tesines viuen les Carmes, i ja he explicat altres vegades que la meva capacitat de concentració és limitada, me n'hi he anat cap a les 5. La veritat és que com que duia tot el dia plovisquejant (per variar) i al programa deia que era de 10 del matí a 7 del vespre hi he anat pensant que no hi trobaria ningú... qui aguanta 9h ballant sardanes?
Però sí, després de buscar una mica ho he trobat. Era en una placeta absolutament tota plena de banderes catalanes. I de catalans! Segurament érem tots els catalans de Tolosa, allà, en aquella placeta. I dues cobles que anàven tocant.
M'ho he mirat una estona, i he estat xerrant amb unes quantes persones. Això de ser a l'estranger és l'òstia, sents algú parlant en català i li dius "ets català? jo també" i ja us poseu a xerrar "i com te dius, i quan has arribat, i què fas". Proveu de d'entrar a algú així a la plaça Catalunya i sabreu què vol dir que us tractin amb indiferència.
I quan han anunciat que l'última, m'ha pres la nostàlgia dels exiliats i he decidit afegir-m'hi jo també. De cop, he entès per què els peruans del meu barri són tan aficionats a les seves dances tradicionals. Feia mil anys que no ballava una sardana, però de cop m'han vingut ganes de ballar-ne. I a més, com em podia perdre la possiblitat de ballar-ne una a Tolosa? Per cert, crec que ho he fet bastant dignament.
Ja ho diuen que quan s'és al ball s'ha de ballar.
Us deixo aquí un vídeo on se sent la música de la que he ballat. Se sent de pena, però no n'he trobat cap altre...
Les edats de la vida, segons Mikel
- amb 2^0 anys, camines
- 2^1, parles
- 2^2, guarderia
- 2^3, la primera comunió
- 2^4, si tens sort el primer nòvio (o el primer polvo)
- 2^5, el primer treball
- 2^6, et jubiles
- 2^7, no se coneix que hi haja aplegat ningú
És a dir que l'esperança de vida en log2() es 6.5 com a molt, per les dones, 6.6
És que els profes també pateixen estrès pre-presentació de la tesina...? :-/
dissabte, 14 de juny del 2008
Robeta per la nena
Això de la roba fa segles que em sembla un dolor. Al contrari del que es diu sobre les dones, no m'agrada gens anar a comprar-ne. És més, no ho suporto, em posa molt nerviosa. Perquè m'endugui una peça de roba de la botiga a casa cal que:
D'absolutament tota la roba que es pot trobar a les botigues, ben poques peces superen aquestes tres condicions. Val a dir que la majoria de peces no passen els dos primers punts, perquè emprovar-me la roba em fa tanta mandra que només ho faig si estic realment convençuda que m'agrada. Després, el tercer punt, és absolutament depriment.
En fi, que avui estava preparant la presentació de la meva tesina. He fet les transparències i he estat pensant en què diria. He intentat visualitzar-ho i oh! La visualització no estava completa! Perquè bé que es deu haver d'anar vestida, per presentar una tesina, no? No he vist mai una presentació d'aquestes, però diria que la gent va vestida.
Tot i que no he presentat mai una tesina, vaig estudiar música al conservatori de Barcelona durant uns quants anys, de manera que sí que tinc una certa experiència en plantar-me davant de tribunals acadèmics.
El conservatori és tot un món, i amb els anys vaig anar descobrint també certes normes sobre el vestir. He donat per fet que a la uni, les normes devien ser més o menys les mateixes. La primera i la que mana per sobre de tot és aposta pels clàssics, res d'estridències o extravagàncies. Amb això han quedat descartats tots els meus pantalons, que són tots texans, tenen massivament els baixos esfilagarsats amb més o menys gràcia, i es classifiquen en dos grups:
No sé com coi m'ho foto, jo, amb els pantalons, però és ben bé així. Bé, si no tens pantalons, posa't faldilles. Curiosament, això és la meva norma infal·lible per l'hivern, perquè a l'hivern indiscutiblement t'has de posar mitges. En canvi, a l'estiu, anar amb mitges pot ser ridícul, però anar sense, davant d'un tribunal, pot quedar fora de lloc. A part que tinc una bonica cicatriu en un genoll d'una trompada que em vaig fotre fa cosa de mes i mig i no tinc cap ganes de lluir-la. A cant coral, la norma era que com a molt curtes, les faldilles, al genoll, que vénen a escoltar-vos i no a mirar-vos les cames. A violoncel, les faldilles no eren apropiades per fer audicions; n'hi ha prou en imaginar-s'ho per entendre el perquè.
Boh, al final he decidit que aniria al centre i em compraria uns pantalons que no fossin ni massa estrets ni massa amples (a veure si per un cop l'encerto!) i alguna cosa mona per posar-me a dalt. Aquesta és l'altra, perquè suposo que amb només pantalons no m'hi dec poder presentar. Malgrat el que em temia he trobat uns pantalons prou depressa, de manera que m'he posat de bastant bon humor.
Els pantalons negres són d'estrella perquè en principi van bé amb qualsevol cosa... Bé, qualsevol cosa que no sigui una camisa blanca, que llavors et podrien confondre amb el cambrer. Morat, tampoc, que sembla que vagis a enterro. Vermell o groc, massa estrident. Tots els colors foscos descartats. Colors llampants, també. Una altra norma que vaig aprendre va ser que també estaven descartats els tirants prims, els escots massa grans i les esquenes descobertes. Així que el qualsevol cosa mona s'ha anat reduïnt més i més. I jo m'he passat hores i hores mirant botigues, i cada cop més cansada i de més mal humor.
Al final he vist una sèrie de camises de màniga curta. Me n'he emprovada una de color rosa pàl·lid, i m'ha agradat. Estava a punt de quedar-me-la quan m'he recordat del frikitest, un test per saber com de freak de la informàtica ets que em van passar quan treballava al departament (i que vaig quedar en molt bona posició :-/). Una de les preguntes era si a l'estiu portaves camises de màniga curta... I se m'ha acudit que si em presentava amb una camisa de màniga curta de color rosa pàl·lid donaria la raó a tots els freaks de la informàtica que algun cop m'han dit que m'estava tornant com ells. Així que me n'he anat i he pensat que dilluns ja buscaria alguna altra cosa.
Això sí, col·lateralment, m'he comprat uns sostenidors molt monos, i tres samarretes. En una hi diu "c'est qui le patron?!", pels meus dies vacil·lons; una altra que hi diu "en mode bonne humeur", per avisar els dies en que sí que se'm poden fer bromes i la tercera, la definitiva "qu'es aquò?", una de les frases que més faig servir a la vida :-D
- m'agradi
- tingui un preu assequible
- m'agradi com em queda
D'absolutament tota la roba que es pot trobar a les botigues, ben poques peces superen aquestes tres condicions. Val a dir que la majoria de peces no passen els dos primers punts, perquè emprovar-me la roba em fa tanta mandra que només ho faig si estic realment convençuda que m'agrada. Després, el tercer punt, és absolutament depriment.
En fi, que avui estava preparant la presentació de la meva tesina. He fet les transparències i he estat pensant en què diria. He intentat visualitzar-ho i oh! La visualització no estava completa! Perquè bé que es deu haver d'anar vestida, per presentar una tesina, no? No he vist mai una presentació d'aquestes, però diria que la gent va vestida.
Tot i que no he presentat mai una tesina, vaig estudiar música al conservatori de Barcelona durant uns quants anys, de manera que sí que tinc una certa experiència en plantar-me davant de tribunals acadèmics.
El conservatori és tot un món, i amb els anys vaig anar descobrint també certes normes sobre el vestir. He donat per fet que a la uni, les normes devien ser més o menys les mateixes. La primera i la que mana per sobre de tot és aposta pels clàssics, res d'estridències o extravagàncies. Amb això han quedat descartats tots els meus pantalons, que són tots texans, tenen massivament els baixos esfilagarsats amb més o menys gràcia, i es classifiquen en dos grups:
- pantalons que em cauen
- pantalons que em van estrets i em fan semblar un botifarró
No sé com coi m'ho foto, jo, amb els pantalons, però és ben bé així. Bé, si no tens pantalons, posa't faldilles. Curiosament, això és la meva norma infal·lible per l'hivern, perquè a l'hivern indiscutiblement t'has de posar mitges. En canvi, a l'estiu, anar amb mitges pot ser ridícul, però anar sense, davant d'un tribunal, pot quedar fora de lloc. A part que tinc una bonica cicatriu en un genoll d'una trompada que em vaig fotre fa cosa de mes i mig i no tinc cap ganes de lluir-la. A cant coral, la norma era que com a molt curtes, les faldilles, al genoll, que vénen a escoltar-vos i no a mirar-vos les cames. A violoncel, les faldilles no eren apropiades per fer audicions; n'hi ha prou en imaginar-s'ho per entendre el perquè.
Boh, al final he decidit que aniria al centre i em compraria uns pantalons que no fossin ni massa estrets ni massa amples (a veure si per un cop l'encerto!) i alguna cosa mona per posar-me a dalt. Aquesta és l'altra, perquè suposo que amb només pantalons no m'hi dec poder presentar. Malgrat el que em temia he trobat uns pantalons prou depressa, de manera que m'he posat de bastant bon humor.
Els pantalons negres són d'estrella perquè en principi van bé amb qualsevol cosa... Bé, qualsevol cosa que no sigui una camisa blanca, que llavors et podrien confondre amb el cambrer. Morat, tampoc, que sembla que vagis a enterro. Vermell o groc, massa estrident. Tots els colors foscos descartats. Colors llampants, també. Una altra norma que vaig aprendre va ser que també estaven descartats els tirants prims, els escots massa grans i les esquenes descobertes. Així que el qualsevol cosa mona s'ha anat reduïnt més i més. I jo m'he passat hores i hores mirant botigues, i cada cop més cansada i de més mal humor.
Al final he vist una sèrie de camises de màniga curta. Me n'he emprovada una de color rosa pàl·lid, i m'ha agradat. Estava a punt de quedar-me-la quan m'he recordat del frikitest, un test per saber com de freak de la informàtica ets que em van passar quan treballava al departament (i que vaig quedar en molt bona posició :-/). Una de les preguntes era si a l'estiu portaves camises de màniga curta... I se m'ha acudit que si em presentava amb una camisa de màniga curta de color rosa pàl·lid donaria la raó a tots els freaks de la informàtica que algun cop m'han dit que m'estava tornant com ells. Així que me n'he anat i he pensat que dilluns ja buscaria alguna altra cosa.
Això sí, col·lateralment, m'he comprat uns sostenidors molt monos, i tres samarretes. En una hi diu "c'est qui le patron?!", pels meus dies vacil·lons; una altra que hi diu "en mode bonne humeur", per avisar els dies en que sí que se'm poden fer bromes i la tercera, la definitiva "qu'es aquò?", una de les frases que més faig servir a la vida :-D
Sobre la felicitat
Avui l'ha frase del dia m'ha fet pensar força. És possible que tingui raó. En tot cas, segurament és veritat que millor no preocupar-se'n.
Robertson Davies
Happiness is always a by-product. It is probably a matter of temperament, and for anything I know it may be glandular. But it is not something that can be demanded from life, and if you are not happy you had better stop worrying about it and see what treasures you can pluck from your own brand of unhappiness.
Robertson Davies
15 dies
El dia 1 em toca presentar la tesina. Això vol dir que aniré quasi directament de Tolosa a Alacant. I que després ja no tornaré. Em queden 15 dies a Tolosa, i em toca passar-los corre-cuita acabant el que em queda de tesina, que no es poc. Em queden quinze dies i no podré acomiadar-me com cal de la ciutat. I que no me'n vull anar, jo!
Tot això s'està concretant en un fort dolor abdominal, una certa espessor mental i una miqueta de ganes de plorar. Que no me'n vull anar, que hi estic bé, aquí. Fa uns dies li comentava a la Mercè que no m'agradava la idea de no tornar més, que hi pensaria de cara al setembre. Però llavors encara em semblava que la meva marxa d'aquí era molt llunyana, és ara que m'adono que me'n vaig ja.
Aquest matí he estat pensant en les possibilitats, que si ara passo dos mesos a Barna hi estaré bé, que si torno a Tolosa les coses tampoc seran com les he deixades, que si els problemes econòmics... Però no em trec de sobre aquestes ganes de tornar, em raca profundament tot el que m'he perdut d'aquí a causa de la tesina, penso en tot el que m'he quedat amb ganes de fer i que ja no podré fer. Que vull tornar, uns mesets, una miqueta més de Tolosa, si us plau!
Si aconsegueixo treure'm de sobre l'espessor m'adono que possible, ho és, només que cal currar-s'ho una mica, perquè tornar no serà fàcil. I no sé, segurament ara no és el moment de pensar-hi. A partir del 2 de juliol tindré força temps per mirar-ho amb calma, per valorar els avantatges i les dificultats.
Fa uns mesos, quan venir a Tolosa era una possibilitat que em ballava pel cap, però hi veia molts problemes (jeje, més o menys com ara) una persona que deu ser sàvia em va dir que aquelles dificultats servien per mesurar el desig; que les superaria en funció de les ganes que tingués de venir. I suposo que segueix sent veritat, que tot depèn del que tingui ganes d'aconseguir i del que estigui disposada a reunciar. Així que ja ho veurem, però em deixa prou més tranquil·la pensar que la possibilitat hi és, i que dependrà de mi.
==========================================
I si torno, aquest cop els Borrellons se'n vindran amb mi!
Tot això s'està concretant en un fort dolor abdominal, una certa espessor mental i una miqueta de ganes de plorar. Que no me'n vull anar, que hi estic bé, aquí. Fa uns dies li comentava a la Mercè que no m'agradava la idea de no tornar més, que hi pensaria de cara al setembre. Però llavors encara em semblava que la meva marxa d'aquí era molt llunyana, és ara que m'adono que me'n vaig ja.
Aquest matí he estat pensant en les possibilitats, que si ara passo dos mesos a Barna hi estaré bé, que si torno a Tolosa les coses tampoc seran com les he deixades, que si els problemes econòmics... Però no em trec de sobre aquestes ganes de tornar, em raca profundament tot el que m'he perdut d'aquí a causa de la tesina, penso en tot el que m'he quedat amb ganes de fer i que ja no podré fer. Que vull tornar, uns mesets, una miqueta més de Tolosa, si us plau!
Si aconsegueixo treure'm de sobre l'espessor m'adono que possible, ho és, només que cal currar-s'ho una mica, perquè tornar no serà fàcil. I no sé, segurament ara no és el moment de pensar-hi. A partir del 2 de juliol tindré força temps per mirar-ho amb calma, per valorar els avantatges i les dificultats.
Fa uns mesos, quan venir a Tolosa era una possibilitat que em ballava pel cap, però hi veia molts problemes (jeje, més o menys com ara) una persona que deu ser sàvia em va dir que aquelles dificultats servien per mesurar el desig; que les superaria en funció de les ganes que tingués de venir. I suposo que segueix sent veritat, que tot depèn del que tingui ganes d'aconseguir i del que estigui disposada a reunciar. Així que ja ho veurem, però em deixa prou més tranquil·la pensar que la possibilitat hi és, i que dependrà de mi.
==========================================
I si torno, aquest cop els Borrellons se'n vindran amb mi!
dijous, 12 de juny del 2008
Regal d'aniversari supès
El dia del meu aniversari comentava que l'assamblea francesa s'havia enrollat increïblement i m'havia fet un regal.
Doncs bé, que ahir rebo un mail amb un fragment d'una notícia publicada a Le Figaro que diu:
És a dir, que s'estan plantejant si el meu regal tira endavant o no?!
Em pregunto quina mena d'arguments ideològics tenen per fer-ho, i per --en general-- continuar deixant morir les minories culturals i, de passada, quedar-se desfaçats en la història. Que sí, que som a l'era de les minories, i els estats fan el ridícul (uns més que d'altres) no volent-se'n adonar. Temps al temps.
Doncs bé, que ahir rebo un mail amb un fragment d'una notícia publicada a Le Figaro que diu:
La majorité sénatoriale a tout de même l'intention de revoir le texte sur les points suivants :La commission pourrait aussi supprimer quelques dispositions introduites dans la réforme par l'Assemblée.
(...)
C'est le cas de l'obligation de présenter un budget en équilibre, de l'obligation de parité dans les responsabilités professionnelles et sociales et de l'introduction des langues régionales, comme appartenant au «patrimoine de la nation».
És a dir, que s'estan plantejant si el meu regal tira endavant o no?!
Em pregunto quina mena d'arguments ideològics tenen per fer-ho, i per --en general-- continuar deixant morir les minories culturals i, de passada, quedar-se desfaçats en la història. Que sí, que som a l'era de les minories, i els estats fan el ridícul (uns més que d'altres) no volent-se'n adonar. Temps al temps.
Regal d'aniversari endarrerit
Finalment m'ha arribat un regal d'aniversari que m'havien enviat... el 20 de maig! Jo que em pensava que havia anat a parar al nord civilitzat on diuen que la gent es rica, neta, noble, desvetllada i feliç... Boh, no em fico pas amb la gent, que de moment m'estan tractant ultrabé. Però el servei de missatgeria m'ha semblat patètic.
Però bé, que finalment he rebut el paquet, i entre altres coses hi havia del Mètode Rocanroll del Comelade. L'estic escoltant ara mateix i em sembla una passada!
Us en deixo aquí una cançó:
Però bé, que finalment he rebut el paquet, i entre altres coses hi havia del Mètode Rocanroll del Comelade. L'estic escoltant ara mateix i em sembla una passada!
Us en deixo aquí una cançó:
El Joan Petit
Directament copiada del bloc del Peiroton, deixo aquí aquesta cançó occitana. Sissí, parassitant a sac els blocs dels altres! Però és que a mi em va fer molta il·lu: havia sentit a dir que és occitana, però no l'havia sentida mai en òc! Estic segura que als amics catalans els farà molta gràcia.
dimecres, 11 de juny del 2008
Aerolínies menorquines
Que a ca Air Berlin han pixat fora de test ja ho hem vist tots. Per fer una mica de repàs al tema, deixo aquí l'enllaç de la notícia de Vilaweb i aquí el de la Vanguardia. Ara bé, per qui vulgui veure la llum i entendre el per què de tot plegat, recomano el mail obert d'en Partal, que deixo aquí. Ves per on...
Qui hagi seguit el tema, ja deu haver haver llegit que la polèmica s'ha escampat, i personalment me n'alegro força. Em faria molta il·lusió que la gent que té vols contractats amb Air Belin els anul·lés, però vaja, no sé pas si passarà, això. En tot cas, les declaracions idiotes d'aquell senyor han tingut un gran ressò i han generat moltes gueixes, que ja està bé.
Des de la Plataforma per la Llengua han engegat una campanya per comunicar el nostre malestar (per dir-ne d'alguna manera, suposo) al senyor Hunold enviant-li una carta. Per qui hi vulgui participar, la web de la campanya és http://www.plataforma-llengua.cat/airberlin/
La cosa deu haver començat a tenir efecte, ja que pel que es veu des de la companyia han suavitzat el seu punt de vista. Segons publica Vilaweb "Middelmann ha dit que 'algun dia' es farà servir el català als avions d'Air Berlin però que és 'complicat i difícil' establir una data concreta. Segons Middelmann, l'editorial del seu president no tenia intenció d'ofendre i ha dit la companyia té un respecte absolut per la cultura balear." Però jo crec que després de ficar la pota fins al coll com han fet, haurien de demostrar aquest respecte absolut accelerant el dia en que començaran a aplicar aquestes mesures concretes.
D'altra banda, hi ha una cosa que si no la dic revento. Ara mateix, acabo de llegir a la Vanguardia: "Por su parte, el presidente del Govern, tras subrayar la importancia de la aerolínea para Baleares y su 'buena' relación con las instituciones de las islas, ha asegurado que la carta remitida a Air Berlin era solo 'una invitación' y que hoy, en la reunión mantenida con Middelmann, ha reiterado la idea de continuar colaborando con la compañía." Què vol dir, solo una invitación?! Per què quan es tracta de la defensa del català, sempre fem només invitacions? Que se sàpiga, els governs legislen, que per això són! Si es tractés només de moure's segons el mercat, els governs no servirien per a res! Però resulta que hi són per posar lleis i normatives precisament perquè no imperi la llei del més fort. Tots els governs del món tenen legislació lingüística, l'espanyol també, per cert. Llavors, per què legislar a favor del català està tan mal vist, i hem d'anar sempre amb només invitacions, i amb cura que ningú s'ofengui o prengui mal?
En fi, que entre mig d'aquesta polèmica resulta que s'ha fet famós del vídeo de la cançó Aerolínies Menorquines. Bé, almenys algú ha sortit beneficiat de tot aquest rollo! Doncs millor per a ell :-) A mi el vídeo em sembla cutre a parir, però l'enganxo igualment perquè enmig d'aquest merder em sembla graciós i tot.
Qui hagi seguit el tema, ja deu haver haver llegit que la polèmica s'ha escampat, i personalment me n'alegro força. Em faria molta il·lusió que la gent que té vols contractats amb Air Belin els anul·lés, però vaja, no sé pas si passarà, això. En tot cas, les declaracions idiotes d'aquell senyor han tingut un gran ressò i han generat moltes gueixes, que ja està bé.
Des de la Plataforma per la Llengua han engegat una campanya per comunicar el nostre malestar (per dir-ne d'alguna manera, suposo) al senyor Hunold enviant-li una carta. Per qui hi vulgui participar, la web de la campanya és http://www.plataforma-llengua.cat/airberlin/
La cosa deu haver començat a tenir efecte, ja que pel que es veu des de la companyia han suavitzat el seu punt de vista. Segons publica Vilaweb "Middelmann ha dit que 'algun dia' es farà servir el català als avions d'Air Berlin però que és 'complicat i difícil' establir una data concreta. Segons Middelmann, l'editorial del seu president no tenia intenció d'ofendre i ha dit la companyia té un respecte absolut per la cultura balear." Però jo crec que després de ficar la pota fins al coll com han fet, haurien de demostrar aquest respecte absolut accelerant el dia en que començaran a aplicar aquestes mesures concretes.
D'altra banda, hi ha una cosa que si no la dic revento. Ara mateix, acabo de llegir a la Vanguardia: "Por su parte, el presidente del Govern, tras subrayar la importancia de la aerolínea para Baleares y su 'buena' relación con las instituciones de las islas, ha asegurado que la carta remitida a Air Berlin era solo 'una invitación' y que hoy, en la reunión mantenida con Middelmann, ha reiterado la idea de continuar colaborando con la compañía." Què vol dir, solo una invitación?! Per què quan es tracta de la defensa del català, sempre fem només invitacions? Que se sàpiga, els governs legislen, que per això són! Si es tractés només de moure's segons el mercat, els governs no servirien per a res! Però resulta que hi són per posar lleis i normatives precisament perquè no imperi la llei del més fort. Tots els governs del món tenen legislació lingüística, l'espanyol també, per cert. Llavors, per què legislar a favor del català està tan mal vist, i hem d'anar sempre amb només invitacions, i amb cura que ningú s'ofengui o prengui mal?
En fi, que entre mig d'aquesta polèmica resulta que s'ha fet famós del vídeo de la cançó Aerolínies Menorquines. Bé, almenys algú ha sortit beneficiat de tot aquest rollo! Doncs millor per a ell :-) A mi el vídeo em sembla cutre a parir, però l'enganxo igualment perquè enmig d'aquest merder em sembla graciós i tot.
dimarts, 10 de juny del 2008
65 hores
Llegeixo a vilaweb que la jornada laboral podrà ser de fins a 65 hores setmanals i em quedo sense paraules. Com es poden treballar 65 hores setmanals? I qui pot treballar 65 hores setmanals?
Personalment, penso que treballar 40 hores per setmana és massa, i de lluny. Jo ja fa mesos que en treballo 30, i amb això en tinc de sobres. I no, no és que sigui una gandula o que no m'agradi la meva feina, és que sóc humana i, per tant, tinc una capacitat de concentració limitada. Després de sis hores de treball estic morta i les neurones em patinen per tot arreu. I no em crec que algú pugui passar 8 hores al dia concentrat. Ho sento, però no m'ho crec. Per fer un treball que no requereixi gaire esforç físic o intel·lecutal, potser sí, però pensar en una cosa vuit hores al dia...? Jo més aviat em miro amb desconfiança els que diuen que treballen tant, i em pregunto realment com rendeixen.
Si les empreses fossin una mica intel·ligents estudiarien quantes hores són les ideals perquè els treballadors rendeixin més, i viuríem tots més tranquils. De fet, ja a moltes oficines han aparegut cartells que diuen que cada dues hores cal aixecar-se de davant l'ordinador i fer estiraments. Evidentment, no crec pas que és que es preocupin per la salut dels treballadors, és només que s'ha comprovat que així duren més. Però en fi, els problemes de les empreses són problemes de les empreses, i ja me'n preocuparé si algun dia sóc empresària. De moment, he aconseguit el que considero que és l'horari ideal i ja estic contenta per mi.
Ara bé, en principi no puc evitar ser empàtica, i em sap greu per la gent que es trobarà treballant 65 hores per setmana. Això surt a 9,29 hores treballant cada dia del món, a 10,8 si es té un dia de descans o a 13 si se'n tenen dos. No sé pas en quin tipus de feina es podria aguantar un ritme així... Doncs agafeu-vos fort, perquè les 65 hores estan reservades només PER LES GUÀRDIES MÈDIQUES. La reòstia!
Anar d'urgències no fa mai cap il·lusió, però la propera vegada que em calgui anar-hi espero que el metge que m'atengui no porti més de vuit hores treballant.
Personalment, penso que treballar 40 hores per setmana és massa, i de lluny. Jo ja fa mesos que en treballo 30, i amb això en tinc de sobres. I no, no és que sigui una gandula o que no m'agradi la meva feina, és que sóc humana i, per tant, tinc una capacitat de concentració limitada. Després de sis hores de treball estic morta i les neurones em patinen per tot arreu. I no em crec que algú pugui passar 8 hores al dia concentrat. Ho sento, però no m'ho crec. Per fer un treball que no requereixi gaire esforç físic o intel·lecutal, potser sí, però pensar en una cosa vuit hores al dia...? Jo més aviat em miro amb desconfiança els que diuen que treballen tant, i em pregunto realment com rendeixen.
Si les empreses fossin una mica intel·ligents estudiarien quantes hores són les ideals perquè els treballadors rendeixin més, i viuríem tots més tranquils. De fet, ja a moltes oficines han aparegut cartells que diuen que cada dues hores cal aixecar-se de davant l'ordinador i fer estiraments. Evidentment, no crec pas que és que es preocupin per la salut dels treballadors, és només que s'ha comprovat que així duren més. Però en fi, els problemes de les empreses són problemes de les empreses, i ja me'n preocuparé si algun dia sóc empresària. De moment, he aconseguit el que considero que és l'horari ideal i ja estic contenta per mi.
Ara bé, en principi no puc evitar ser empàtica, i em sap greu per la gent que es trobarà treballant 65 hores per setmana. Això surt a 9,29 hores treballant cada dia del món, a 10,8 si es té un dia de descans o a 13 si se'n tenen dos. No sé pas en quin tipus de feina es podria aguantar un ritme així... Doncs agafeu-vos fort, perquè les 65 hores estan reservades només PER LES GUÀRDIES MÈDIQUES. La reòstia!
Anar d'urgències no fa mai cap il·lusió, però la propera vegada que em calgui anar-hi espero que el metge que m'atengui no porti més de vuit hores treballant.
Els Batasunnis
Per algun estrany motiu, ahir em van venir al cap els Batasunnis, que quan els vaig descobrir em van fer perdre bastantes hores al youtube. Aix, és que s'agraeïx trobar coses que fan riure, oi?* Així que aquí us deixo el vídeo de la cançó dels Batasunnis, per si algú encara no els coneix. Això sí, tingueu en compte que al youtube n'hi ha uns quants vídeos i que enganxen. Quedeu avisats.
==============================================================================
*nota al peu de pàgina que no té res a veure amb el tema: Sabeu que aquest "oi" és el germanet català de l'"òc" dels òc?
==============================================================================
*nota al peu de pàgina que no té res a veure amb el tema: Sabeu que aquest "oi" és el germanet català de l'"òc" dels òc?
dilluns, 9 de juny del 2008
La loteria
Frase del dia Google:
Fran Lebowitz
:-D
I've done the calculation and your chances of winning the lottery are identical whether you play or not.
Fran Lebowitz
:-D
diumenge, 8 de juny del 2008
Expedició al veterinari
Així que divendres vaig fer la meva primera visita al veterinari. Ja hi tenia hora per la Blanca, i al final vaig decidir dur-hi el Gris també, que les seves feridetes em feien mal rollo.
Bé, el primer problema va ser com dur-los. Tinc una gàbia petita per a aquestes ocasions, però havia de dur dos hàmsters! No els he ajuntat mai abans, i no em va semblar una bona idea fer-ho precisament el dia en que estan malalts, no fos cas que tinguéssim una epidèmia i sis hàmsters extra. Al final vaig posar la Blanca a la gàbia petita, perquè com que era l'última que l'havia feta servir, no calia netejar-la amb tant de compte. I el Gris? Al final el vaig posar dins un tupper gros que té forats a la tapa (sempre m'havia preguntat de què em podia servir un tupper amb forats a la tapa. Ara ja ho sé).
Arribo a la clínica veterinària, i em fan passar a la sala d'espera. Allà hi ha una pila de gent amb tot d'animals que dono per descomptat que són depredadors naturals d'hàmsters. I al·lucino amb una noia que té un gos super ben ensinistrat, una passada.
Em toca. El veterinari d'animals exòtics (lloros, iguanes i hàmsters?) es diu Guillermo, i resulta ser un xicot que em cau molt bé. Val a dir que a mi em cau bé qualsevol persona que demostri interès per les meves criatures. I si a més controla el tema, ja em sembla una passada. De tota manera, millor desconfiar, que segur que també s'ocupa de boes i altres bèsties que s'alimenten d'hàmsters com els meus... :-/
Primer es mira la blanca. Diu que la cosa de l'ull no ha anat a pitjor i que això és molt bon senyal (visca!) i que cal seguir posant-li les gotes tres cops al dia una setmana més (glups!). Se la mira i se la remira i em diu que és molt maca, jo li dic que amb això a l'ull no m'ho sembla gens i em diu que sóc una exagerada. Deu punts, no tothom se n'adona a la primera conversa, d'això. A més, té raó, la Blanca podria presentar-se de miss hàmsters. Llàstima que aquesta malaltia hagi enfonsat la seva prometedora carrera de model hamsterenca...
Després li toca al Gris. Li explico que l'he dut per això del pèl i la ferideta, per si les mosques... Només veure'l em diu que està gordet. Més tard, rectifica per dir que està gras. I finalment, en un moment en que el Gris demostra que té problemes per aixecar-se quan està panxa amunt, li pregunto per què és tan patós i em diu que és un hàmster tan obès que té problemes per moure's! Que s'ha d'aprimar immediatament, que s'han acabat les pipes i els corn flakes, i que ha de fer exercici. També em diu que segurament les ferides se les ha fetes ell mateix rascant-se, que té les ungles massa llargues i que deu tenir algun paràssit :-|
Li explico que, com la seva germana, té el mateix menjar, una rodeta per córrer, tubs de plàstic per enfilar-se, una pedra per llimar-se les ungles i les dents i una pila de tubs de cartró per destrossar. Però que en canvi ell prefereix estar-se quiet sense fer res. I el veterinari em diu que molt bé, però que he de trobar la manera que faci exercici.
Vaja, que de poc no m'agafa un infart. Vés per on, el meu Griset, rodonet, suauet i tovet com un pompom resulta que és la versió hamsterenca del mascle inactiu que es passa el dia sense fotre brot apalancat al sofà, mirant la tele i bevent cervesa! I a més, amb paràsits!
Com a conclusió, a part del règim i l'exercici (com m'ho faig per fer-lo córrer a la rodeta?!), li posa un líquid desparassitador, que se n'hi haurà de tornar a posar d'aquí a una setmana, i ha de prendre un xaropet i se li ha de posar una pomada dos cops al dia, per evitar que s'infectin les ferides. I per acabar-ho d'amanir tot plegat, que té una cosa rara en un testicle, i que se li ha d'anar vigilant no fos cas que fos un tumor. Déu n'hi do, sort que la malalta era l'altra i que a ell l'havia dut només per si les mosques... :-(
I amb això, que jo me n'he tornat cap a Tolosa i he deixat a ma mare d'infermera de les criatures, amb un bon marró... no estic gens tranquil·la, no, pobres hàmsters malalts i pobra dona voluntariosa...
Així que deixo aquí la cançó dels Borrellons, que va donar nom a la guapíssima Borrelló, la mare del Gris i la Banca. Per ma mare, que no em maleeixi els ossos cada vuit hores.
Bé, el primer problema va ser com dur-los. Tinc una gàbia petita per a aquestes ocasions, però havia de dur dos hàmsters! No els he ajuntat mai abans, i no em va semblar una bona idea fer-ho precisament el dia en que estan malalts, no fos cas que tinguéssim una epidèmia i sis hàmsters extra. Al final vaig posar la Blanca a la gàbia petita, perquè com que era l'última que l'havia feta servir, no calia netejar-la amb tant de compte. I el Gris? Al final el vaig posar dins un tupper gros que té forats a la tapa (sempre m'havia preguntat de què em podia servir un tupper amb forats a la tapa. Ara ja ho sé).
Arribo a la clínica veterinària, i em fan passar a la sala d'espera. Allà hi ha una pila de gent amb tot d'animals que dono per descomptat que són depredadors naturals d'hàmsters. I al·lucino amb una noia que té un gos super ben ensinistrat, una passada.
Em toca. El veterinari d'animals exòtics (lloros, iguanes i hàmsters?) es diu Guillermo, i resulta ser un xicot que em cau molt bé. Val a dir que a mi em cau bé qualsevol persona que demostri interès per les meves criatures. I si a més controla el tema, ja em sembla una passada. De tota manera, millor desconfiar, que segur que també s'ocupa de boes i altres bèsties que s'alimenten d'hàmsters com els meus... :-/
Primer es mira la blanca. Diu que la cosa de l'ull no ha anat a pitjor i que això és molt bon senyal (visca!) i que cal seguir posant-li les gotes tres cops al dia una setmana més (glups!). Se la mira i se la remira i em diu que és molt maca, jo li dic que amb això a l'ull no m'ho sembla gens i em diu que sóc una exagerada. Deu punts, no tothom se n'adona a la primera conversa, d'això. A més, té raó, la Blanca podria presentar-se de miss hàmsters. Llàstima que aquesta malaltia hagi enfonsat la seva prometedora carrera de model hamsterenca...
Després li toca al Gris. Li explico que l'he dut per això del pèl i la ferideta, per si les mosques... Només veure'l em diu que està gordet. Més tard, rectifica per dir que està gras. I finalment, en un moment en que el Gris demostra que té problemes per aixecar-se quan està panxa amunt, li pregunto per què és tan patós i em diu que és un hàmster tan obès que té problemes per moure's! Que s'ha d'aprimar immediatament, que s'han acabat les pipes i els corn flakes, i que ha de fer exercici. També em diu que segurament les ferides se les ha fetes ell mateix rascant-se, que té les ungles massa llargues i que deu tenir algun paràssit :-|
Li explico que, com la seva germana, té el mateix menjar, una rodeta per córrer, tubs de plàstic per enfilar-se, una pedra per llimar-se les ungles i les dents i una pila de tubs de cartró per destrossar. Però que en canvi ell prefereix estar-se quiet sense fer res. I el veterinari em diu que molt bé, però que he de trobar la manera que faci exercici.
Vaja, que de poc no m'agafa un infart. Vés per on, el meu Griset, rodonet, suauet i tovet com un pompom resulta que és la versió hamsterenca del mascle inactiu que es passa el dia sense fotre brot apalancat al sofà, mirant la tele i bevent cervesa! I a més, amb paràsits!
Com a conclusió, a part del règim i l'exercici (com m'ho faig per fer-lo córrer a la rodeta?!), li posa un líquid desparassitador, que se n'hi haurà de tornar a posar d'aquí a una setmana, i ha de prendre un xaropet i se li ha de posar una pomada dos cops al dia, per evitar que s'infectin les ferides. I per acabar-ho d'amanir tot plegat, que té una cosa rara en un testicle, i que se li ha d'anar vigilant no fos cas que fos un tumor. Déu n'hi do, sort que la malalta era l'altra i que a ell l'havia dut només per si les mosques... :-(
I amb això, que jo me n'he tornat cap a Tolosa i he deixat a ma mare d'infermera de les criatures, amb un bon marró... no estic gens tranquil·la, no, pobres hàmsters malalts i pobra dona voluntariosa...
Així que deixo aquí la cançó dels Borrellons, que va donar nom a la guapíssima Borrelló, la mare del Gris i la Banca. Per ma mare, que no em maleeixi els ossos cada vuit hores.
Som els borrellons i 'nem per terra
i no és que vulgam fer-vos la guerra
ai dolor, anem a rebolcons
i vos mirem des dels racons
divendres, 6 de juny del 2008
La declaració de la renda, 3r capítol
El meu kit gestions va resultar ser excessiu, ja que a la oficina d'hisenda no vaig haver d'esperar ni cinc minuts. Al·lucinant, sobretot tenint en compte que l'any passat vaig haver de fer bastant més d'una hora de cua. A més, la persona que em va atendre va ser bastant amable, em va dir que no sabia per què no havia rebut l'esborrany a casa i que l'any que ve sí que el rebria. Bé, això també m'ho van dir l'any passat, i ja he vist el resultat, però aquest cop han estat amables, que sempre s'agraeix. També em va explicar com podia modificar l'esborrany i que hi havia de posar el número de cadastre de la meva vivenda habitual. A més, m'ho va donar per escrit, i en el full també explicava com podia aconseguir el número de cadastre. Una meravella! Si no fos perquè em sortia a pagar una barbaritat, hauria sortit de bon humor i tot.
Arribo a casa i em poso a modificar la declaració. Sembla que serà un momentet, perquè només em cal afegir això del cadastre i el que pago de lloguer. Començo per tema del cadastre, que es pot consultar per internet. Segueixo les indicacions i tot va bé, fins que em trobo que segons aquell web casa meva no existeix. Ho provo de mil maneres, i res. Per sort, a la carta amb les explicacions hi ha també un número de telèfon. Hi truco i a la segona me l'agafen i em diuen el número. Bueno, tot va bé.
Aconseguir trobar on s'ha de posar això del lloguer no és tan fàcil. Acabo trucant el J altre cop i em diu que és a deducciones autonómicas. Ho trobo i aconsegueixo que em restin alguna cosa de la suma final que em toca pagar. Poso les dades del compte on s'ho han de cobrar i ho envio tot. I és la una. Només he estat quatre hores! Per celebrar que ja he acabat, surto a fer un cafè amb un amic.
Arribo a casa i em poso a modificar la declaració. Sembla que serà un momentet, perquè només em cal afegir això del cadastre i el que pago de lloguer. Començo per tema del cadastre, que es pot consultar per internet. Segueixo les indicacions i tot va bé, fins que em trobo que segons aquell web casa meva no existeix. Ho provo de mil maneres, i res. Per sort, a la carta amb les explicacions hi ha també un número de telèfon. Hi truco i a la segona me l'agafen i em diuen el número. Bueno, tot va bé.
Aconseguir trobar on s'ha de posar això del lloguer no és tan fàcil. Acabo trucant el J altre cop i em diu que és a deducciones autonómicas. Ho trobo i aconsegueixo que em restin alguna cosa de la suma final que em toca pagar. Poso les dades del compte on s'ho han de cobrar i ho envio tot. I és la una. Només he estat quatre hores! Per celebrar que ja he acabat, surto a fer un cafè amb un amic.
dijous, 5 de juny del 2008
La declaració de la renda, 2n capítol
Finalment, he aconseguit pasar de pantalla, i m'han atès! Ja ho diuen, que a la desena va la vençuda!!! El que m'ha atès, però, era una màquina, i no una persona. M'ha començat els tràmits per sol·licitar l'esborrany. Però jo no vull sol·licitar l'esborrany, perquè marxo a Tolosa diumenge i això ha d'estar resolt abans. Jo el que volia era saber què havia de fer per aconseguir l'esborrany que ja havia sol·licitat, si existeix, i si no, quines dades necessito per fer la declaració jo soleta (i com aconseguir-les). Però ja sabem que amb les màquines no es pot dialogar.
Exhaurida la via de trucar a l'Agència Tributària, he passat al pla b: Trucar al J, que és advocat i sap com funcionen aquestes coses. El J m'ha respost a la primera, tot i que era als jutjats, i m'ha atès en català :-) L'haurien de contractar a l'Agència Tributària, trobo. I m'ha explicat on havia d'anar a buscar l'esborrany, m'ha avisat que segurament no el tindrien, i m'ha dit quines dades havia de demanar i a on en cas que no el tinguessin. Una meravella. Els amics advocats són superútils per aquestes coses!!!
Així que me'n vaig cap a la meva delegació d'hisenda (me n'ha donat l'adreça, també. Si ja ho dic, que l'haurien de contractar!!!).
M'he preparat una bossa amb el kit bàsic gestions:
- Document d'identitat
- Paquet de tabac
- Paquet de xiclets (a la cua no es pot fumar)
- Ampolla d'aigua (espero que am mig litre m'arribi)
- Dues madalenes
- Paraigües per si es posa a ploure de camí (estrany costum adquirit a Tolosa)
- Jerseiet per si se'm fa de nit i refresca
- Apunts d'occità per passar el rato, que tinc examen el dia 13
Si a mitja nit no he donat senyals de vida, organitzeu un equip de socors, si us plau.
Exhaurida la via de trucar a l'Agència Tributària, he passat al pla b: Trucar al J, que és advocat i sap com funcionen aquestes coses. El J m'ha respost a la primera, tot i que era als jutjats, i m'ha atès en català :-) L'haurien de contractar a l'Agència Tributària, trobo. I m'ha explicat on havia d'anar a buscar l'esborrany, m'ha avisat que segurament no el tindrien, i m'ha dit quines dades havia de demanar i a on en cas que no el tinguessin. Una meravella. Els amics advocats són superútils per aquestes coses!!!
Així que me'n vaig cap a la meva delegació d'hisenda (me n'ha donat l'adreça, també. Si ja ho dic, que l'haurien de contractar!!!).
M'he preparat una bossa amb el kit bàsic gestions:
- Document d'identitat
- Paquet de tabac
- Paquet de xiclets (a la cua no es pot fumar)
- Ampolla d'aigua (espero que am mig litre m'arribi)
- Dues madalenes
- Paraigües per si es posa a ploure de camí (estrany costum adquirit a Tolosa)
- Jerseiet per si se'm fa de nit i refresca
- Apunts d'occità per passar el rato, que tinc examen el dia 13
Si a mitja nit no he donat senyals de vida, organitzeu un equip de socors, si us plau.
La declaració de la renda, 1r capítol (que se'n prometen molts més)
Toca complir amb els meus deures fiscals amb l'estat. El problema és que vaig demanar l'esborrany de la declaració de la renda i no l'he rebut, i ara no sé què he de fer. Ahir a la nit vaig estar buscant per internet i finalment vaig trobar el telèfon on havia de trucar: 901 33 55 33. És remarcable com per internet trobo fàcilment qualsevol cosa que busqui sempre hi quan no sigui un número de telèfon de l'administració.
El cas és que hi diu que es pot trucar de 9 a 21, de manera que aquest matí a les 9 hi he trucat. Em surt una màquina que diu que si truco per algun tema relacionat amb la declaració premi 1. Premo 1. Si tinc algun dubte relacionat amb l'esborrany he de prémer 1. Premo 1. Si vull ser atesa en castellà, he de prémer 1; en català, prémer 2; en gallec, prémer 3 i en èuscar, prémer 4. Premo 2. Les línies estan ocupades, intenti-ho més tard.
Me'n recordo del truqui que fan servir a Telefónica i a Orange: Et donen una opció de català que en realitat no contesta mai. Així que torno a fer la trucada, tot igual, però al final premo 1, també. En aquest cas, no funciona. Sembla ser que la opció de castellà de l'agència tributària funciona com la de català. Com a mínim, són equitatius, i això em consola una mica del meu mal humor.
I ara són les 10.15. He trucat puntualment cada 10 minuts, de manera que ja he trucat 8 cops, demanant una vegada en castellà i una en català, i les línies sempre estan ocupades. A veure quants cops més he de trucar...!
El cas és que hi diu que es pot trucar de 9 a 21, de manera que aquest matí a les 9 hi he trucat. Em surt una màquina que diu que si truco per algun tema relacionat amb la declaració premi 1. Premo 1. Si tinc algun dubte relacionat amb l'esborrany he de prémer 1. Premo 1. Si vull ser atesa en castellà, he de prémer 1; en català, prémer 2; en gallec, prémer 3 i en èuscar, prémer 4. Premo 2. Les línies estan ocupades, intenti-ho més tard.
Me'n recordo del truqui que fan servir a Telefónica i a Orange: Et donen una opció de català que en realitat no contesta mai. Així que torno a fer la trucada, tot igual, però al final premo 1, també. En aquest cas, no funciona. Sembla ser que la opció de castellà de l'agència tributària funciona com la de català. Com a mínim, són equitatius, i això em consola una mica del meu mal humor.
I ara són les 10.15. He trucat puntualment cada 10 minuts, de manera que ja he trucat 8 cops, demanant una vegada en castellà i una en català, i les línies sempre estan ocupades. A veure quants cops més he de trucar...!
... i em sembla que el Gris també!
Ahir, a l'hora de donar-li de menjar, em vaig adonar que el Gris té dues clapes sense pèl, una darrere cada orella! En un costat, hi té una ferideta, també. La cosa m'ha donat molt malt rollo. Tinc una epidèmia?
Per sort, demà la Blanca té hora al veterinari. Els hi duré tots dos, a veure què diu.
Per sort, demà la Blanca té hora al veterinari. Els hi duré tots dos, a veure què diu.
dimecres, 4 de juny del 2008
La Blanca està malalta
Encara que costi de creure, tinc tres hàmsters. Ara bé, ja es veu que només un em dóna tema per parlar. La Blanca, la mateixa que fa tres mesos que es va fugar, ara està malalta. Els altres dos viuen aparentment tranquils a les seves gàbies.
Val a dir que això no sempre ha sigut així. Quan era petit, el Gris va estar un temps vivint amb el seu germà Clic, al cel sigui, que fa uns mesos va morir d'un tumor (sí, els hàmsters també poden tenir càncer). Quan vivien junts la seva principal activitat era detrossar tubs de cartró i tirar-se'ls pel cap. Mentres, la Blanca, que vivia tota sola, va mantenir intactes els seus tubs, s'hi va muntar una casa i els va fer servir per dur a terme la seva primera fuga (va ser quan vaig començar a pensar que era una mica rara).
El cas és que es veu que els hàmsters són terriblement territorials, i que el joc de tirar-se tubs pel cap amb el temps evoluciona a una guerra a ungles i dents que no acaba fins que un dels dos desapareix. De manera que vam fer desaparèixer el Clic, simplement, donant-lo a una família que estic convençuda que el van cuidar bé fins a la fi dels seus dies.
Llavors, el Gris es va quedar sol. Va continuar destrossant tubs de cartró a soles, fins que un dia se li va acudir que podia gastar l'energia destrossant la reixa de la porta de la gàbia. I s'hi va posar. Quan me'n vaig adonar vaig girar la porta, i es devia quedar prou desorientat, perquè no l'he tornat a veure-ho fer. De tota manera, no es va desanimar, i un dia va aconseguir fugar-se. Però va coincidir en quatre dies que jo no era a casa. La meva mare va anar a portar-los menjar, i no se'n va adonar. Així que no sabem quants dies es va quedar voltant pel pis.
Quan vaig arribar a casa i vaig veure que no hi era, el vaig buscar. En veure'l li vaig posar la mà, i ell solet va venir. Estava fet una piltrafa, brut, llardós i assedegat. El vaig posar a la gàbia i es va amorrar a beure com un condemnat, i al cap de mitja hora ja estava net i polit, com si res no hagués passat. Però mai més l'he vist intentant tornar-se a escapar. De fet, mai més l'he tornat a veure fer gran cosa, només beu, menja i dorm, té la casa descuidada i un sobrepès evident que em fa sentir una mica malament. Crec que va descobrir que el món exterior no li agradava, i que des de llavors li falten motivacions.
La Borrelló és tot un altre tema. Ella és una mena de bestiola assalvatjada que, si no fos perquè és absurd capturar hàmsters, diria que havia nascut en un entorn salvatge. Amb ella vaig descobrir el gran poder destructiu que tenen els hàmsters (catró, roba, el que sigui). També vaig descobrir que poden saltar, i com! Veure-la saltar és una passada.
Un cop, anava a agafar-la per netejar-li la gàbia i ella no hi va estar d'acord. M'ho va manifestar clarament amb una bona queixalada. Perquè després hi hagi qui diu que els hàmsters no es comuniquen! A mi el missatge em va quedar molt clar, i des de llavors que vivim en perfecta harmonia, fent cada una la seva. I la seva consisteix, bàsicament, en fer acrobàcies i passar-se hores corrent sense moure's de lloc a la rodeta --tant, que fa temps que penso en posar-li una turbina i mirar de treure'n partit. I la meva, consisteix en al·lucinar mirant què fa.
I això, la tercera és la Banca, de qui ja en vaig parlar i ara té una malaltia a l'ull. M'ho va dir ma mare fa uns dies, i la va dur al veterinari. Allà li van dir que tenia un mussol, i que calia posar-li gotes i fer-li prendre un medicament. Jo estava al corrent de tot això, però fins ahir, que vaig baixar a Barcelona, no l'havia vista.
La veritat és que té una pinta que trenca el cor en mil bocins. No pot obrir bé l'ull, té tota la parpella vermella, el pèl com suat i se la veu més prima i angoixada. Queda confirmat que el que distingeix un simpàtic rosegador d'una fastigosa rata de claveguera és la salut i el pèl cuidat. La meva pobra Blanqueta sembla una rata bruta. :-(
A més, s'ha tornat esquerpa. Abans, quan sentia una mica de soroll al voltant sortia a veure què passava, i si li posaves la mà, s'hi enfilava i en deu segons ja la tenies passejant-se't pel clatell. Ara s'està amagada tot el dia, no vol sortir i no es deixa agafar.
El tema de les gotes, és tot un xou. Per començar, perquè no vol sortir del cau. Després, cal agafar-la! Agafar una bestiola de 9 cm (33 gramets que pesa!) prou fort com perquè no s'escapi però prou suaument com per no fer-li mal no és gens fàcil. I, a més, encertar-li l'ullet, sembla una missió impossible. Ara les hi he posades per segon cop i ha anat una mica millor, però la primera vegada em pensava que em moriria. A sobre, encara que sigui per curar-la, jo sé que és molt molest que et posin gotes a l'ull, i a més m'han dit que aquestes piquen! Així que em sento com si estigués torturant-la. No entenc com tenen estómac els que experimenten amb animals, si a mi m'agafa de tot només de pensar que demà hauré de tornar a posar-li les gotes!
Després, prendre el medicament, és l'altre espectacle. Com es fa per convèncer un hàmster (que, a més, està rabiós perquè li has tirat una cosa a l'ull!) perquè es prengui dues gotetes de Septrin? Suposo que a una persona li dius "empassa!" i ho fa. Però la Banca va a la seva, què hi entén, ella, de les coses dels humans? Després de les gotes vol tornar a amagar-se corrents al cau, i ni Septrin ni òsties! No hi havia manera que ho llapés... Al final, se m'ha acudit una idea: El cornflake amb Septrin! Ha sigut tot un èxit, i fins i tot sembla que l'ha aconsolada una mica del disgust de les gotes a l'ull... i això espero, perquè tinc com una cosa a l'estómac... em sento molt trista :-(
Val a dir que això no sempre ha sigut així. Quan era petit, el Gris va estar un temps vivint amb el seu germà Clic, al cel sigui, que fa uns mesos va morir d'un tumor (sí, els hàmsters també poden tenir càncer). Quan vivien junts la seva principal activitat era detrossar tubs de cartró i tirar-se'ls pel cap. Mentres, la Blanca, que vivia tota sola, va mantenir intactes els seus tubs, s'hi va muntar una casa i els va fer servir per dur a terme la seva primera fuga (va ser quan vaig començar a pensar que era una mica rara).
El cas és que es veu que els hàmsters són terriblement territorials, i que el joc de tirar-se tubs pel cap amb el temps evoluciona a una guerra a ungles i dents que no acaba fins que un dels dos desapareix. De manera que vam fer desaparèixer el Clic, simplement, donant-lo a una família que estic convençuda que el van cuidar bé fins a la fi dels seus dies.
Llavors, el Gris es va quedar sol. Va continuar destrossant tubs de cartró a soles, fins que un dia se li va acudir que podia gastar l'energia destrossant la reixa de la porta de la gàbia. I s'hi va posar. Quan me'n vaig adonar vaig girar la porta, i es devia quedar prou desorientat, perquè no l'he tornat a veure-ho fer. De tota manera, no es va desanimar, i un dia va aconseguir fugar-se. Però va coincidir en quatre dies que jo no era a casa. La meva mare va anar a portar-los menjar, i no se'n va adonar. Així que no sabem quants dies es va quedar voltant pel pis.
Quan vaig arribar a casa i vaig veure que no hi era, el vaig buscar. En veure'l li vaig posar la mà, i ell solet va venir. Estava fet una piltrafa, brut, llardós i assedegat. El vaig posar a la gàbia i es va amorrar a beure com un condemnat, i al cap de mitja hora ja estava net i polit, com si res no hagués passat. Però mai més l'he vist intentant tornar-se a escapar. De fet, mai més l'he tornat a veure fer gran cosa, només beu, menja i dorm, té la casa descuidada i un sobrepès evident que em fa sentir una mica malament. Crec que va descobrir que el món exterior no li agradava, i que des de llavors li falten motivacions.
La Borrelló és tot un altre tema. Ella és una mena de bestiola assalvatjada que, si no fos perquè és absurd capturar hàmsters, diria que havia nascut en un entorn salvatge. Amb ella vaig descobrir el gran poder destructiu que tenen els hàmsters (catró, roba, el que sigui). També vaig descobrir que poden saltar, i com! Veure-la saltar és una passada.
Un cop, anava a agafar-la per netejar-li la gàbia i ella no hi va estar d'acord. M'ho va manifestar clarament amb una bona queixalada. Perquè després hi hagi qui diu que els hàmsters no es comuniquen! A mi el missatge em va quedar molt clar, i des de llavors que vivim en perfecta harmonia, fent cada una la seva. I la seva consisteix, bàsicament, en fer acrobàcies i passar-se hores corrent sense moure's de lloc a la rodeta --tant, que fa temps que penso en posar-li una turbina i mirar de treure'n partit. I la meva, consisteix en al·lucinar mirant què fa.
I això, la tercera és la Banca, de qui ja en vaig parlar i ara té una malaltia a l'ull. M'ho va dir ma mare fa uns dies, i la va dur al veterinari. Allà li van dir que tenia un mussol, i que calia posar-li gotes i fer-li prendre un medicament. Jo estava al corrent de tot això, però fins ahir, que vaig baixar a Barcelona, no l'havia vista.
La veritat és que té una pinta que trenca el cor en mil bocins. No pot obrir bé l'ull, té tota la parpella vermella, el pèl com suat i se la veu més prima i angoixada. Queda confirmat que el que distingeix un simpàtic rosegador d'una fastigosa rata de claveguera és la salut i el pèl cuidat. La meva pobra Blanqueta sembla una rata bruta. :-(
A més, s'ha tornat esquerpa. Abans, quan sentia una mica de soroll al voltant sortia a veure què passava, i si li posaves la mà, s'hi enfilava i en deu segons ja la tenies passejant-se't pel clatell. Ara s'està amagada tot el dia, no vol sortir i no es deixa agafar.
El tema de les gotes, és tot un xou. Per començar, perquè no vol sortir del cau. Després, cal agafar-la! Agafar una bestiola de 9 cm (33 gramets que pesa!) prou fort com perquè no s'escapi però prou suaument com per no fer-li mal no és gens fàcil. I, a més, encertar-li l'ullet, sembla una missió impossible. Ara les hi he posades per segon cop i ha anat una mica millor, però la primera vegada em pensava que em moriria. A sobre, encara que sigui per curar-la, jo sé que és molt molest que et posin gotes a l'ull, i a més m'han dit que aquestes piquen! Així que em sento com si estigués torturant-la. No entenc com tenen estómac els que experimenten amb animals, si a mi m'agafa de tot només de pensar que demà hauré de tornar a posar-li les gotes!
Després, prendre el medicament, és l'altre espectacle. Com es fa per convèncer un hàmster (que, a més, està rabiós perquè li has tirat una cosa a l'ull!) perquè es prengui dues gotetes de Septrin? Suposo que a una persona li dius "empassa!" i ho fa. Però la Banca va a la seva, què hi entén, ella, de les coses dels humans? Després de les gotes vol tornar a amagar-se corrents al cau, i ni Septrin ni òsties! No hi havia manera que ho llapés... Al final, se m'ha acudit una idea: El cornflake amb Septrin! Ha sigut tot un èxit, i fins i tot sembla que l'ha aconsolada una mica del disgust de les gotes a l'ull... i això espero, perquè tinc com una cosa a l'estómac... em sento molt trista :-(
dilluns, 2 de juny del 2008
El país dels superhomes
Vaig llegir a Vilaweb que ha començat l'Europeada, que es veu que és com una Eurocopa versió minories nacionals i lingüístiques. Com que a mi el futbol no em podria relliscar més, i ni tan sols sé què és l'Eurocopa (vale, suposo que una competició de futbol a nivell europeu, ja veus), em vaig limitar a pensar "eh, que curiós" i no li vaig donar més importàcia.
Avui, però, rebo un mail d'un occità que conec, dient: sias que occitania ganhesse lo son prumer partit de la copa d'europa de las nacions shens estat de fotbal amator, mentre que catalunya ha perdut....(per un còp la nosta situacion qu'ei melhora qu'aquera de catalunya). Ooooooooooh, que això ja són figues d'un altre paner! Que una cosa és que el futbol m'importi un rave, i una altra cosa és que em rellisqui que Catalunya perdi els partits! Encara que sigui en partits amistosos de competicions de fireta que ni tan sols passen per la tele! Què és això?!
He buscat la notícia de Vilaweb (que era de fa uns dies), he seguit els enllaços i ops, com m'agrada viure a la socitetat de la informació!, ho he trobat de seguida. Els resultats són aquí. És possible que jo no ho hagi interpretat bé, però diria que no només hem perdut, si no que a més hem perdut 15 a 1? Quina vergonya! A més, contra uns tals Danes en Germany, de qui no havia sentit a parlar mai... clar, per això oranitzen aquestes lligues, perquè en anem coneixent, no?
La resposta a qui són aquesta gent la trobo a la wikipèdia:
Ves per on, són el que el nom indica, danesos d'Alemanya. Per cert, he vist que a la lliga aquesta hi ha també un equip de Germans in Denmark! Curiós.
El cas, que els Danes aquests són 50mil. I entre 50 mil danes han trobat 11 jugadors de futbol tant millors que entre 10 milions de catalans?! Posem que juguin només els principatins: que som 7 milions!!!
Veient el resultat (15 a 1! és que costa de creure) i la quantitat de població base n'hi ha per pensar que els catalans som físicament defectuosos. Però jo en conec molts, de catalans, i no m'ho semblen pas! Fins i tot en conec d'alts i forts i fornits i ben plantats... jo no formo part d'aquest grup de catalans, però la hipòtesi del defecte tampoc no m'acaba de convèncer... llavors, arribem de seguida a la conclusió b: no és que els catalans siguem defectuosos, és que els danes d'Alemanya són superhomes!!! Quina altra explicació hi pot haver, si no?
Així que ens mirarem les coses en positiu: Les caravanes de dones solteres sempre m'han semblat una cosa cutre, però si algú sent a parlar d'una caravana a Southern Schleswig, que m'avisi, plis! ;-)
I ara que ja he deixat anar la tonteria, parlant més seriosament, va i resulta que això de l'Europeada m'ha picat. Pobres catalans, que deuen estar ben tristos...! Els que han jugat, vull dir. He decidit que els animaré mentalment i els donaré el meu suport moral. Espero amb ànsia els resultats de demà! Ens toca contra els Aromunians in Romania.
Per evitar-me disgustos ja els he buscat abans de saber els resultats del partit:
Uhm, balcànics... :-P
Avui, però, rebo un mail d'un occità que conec, dient: sias que occitania ganhesse lo son prumer partit de la copa d'europa de las nacions shens estat de fotbal amator, mentre que catalunya ha perdut....(per un còp la nosta situacion qu'ei melhora qu'aquera de catalunya). Ooooooooooh, que això ja són figues d'un altre paner! Que una cosa és que el futbol m'importi un rave, i una altra cosa és que em rellisqui que Catalunya perdi els partits! Encara que sigui en partits amistosos de competicions de fireta que ni tan sols passen per la tele! Què és això?!
He buscat la notícia de Vilaweb (que era de fa uns dies), he seguit els enllaços i ops, com m'agrada viure a la socitetat de la informació!, ho he trobat de seguida. Els resultats són aquí. És possible que jo no ho hagi interpretat bé, però diria que no només hem perdut, si no que a més hem perdut 15 a 1? Quina vergonya! A més, contra uns tals Danes en Germany, de qui no havia sentit a parlar mai... clar, per això oranitzen aquestes lligues, perquè en anem coneixent, no?
La resposta a qui són aquesta gent la trobo a la wikipèdia:
The current Danes are descended from an ancient North Germanic tribe originating and residing in Scania and on the Danish islands, the Danes (Dani) of e.g. Beowulf. Several other ethnic components exist in what is today the kingdom of Denmark.
(...)
Almost five million ethnic Danes live in Denmark today.[1] A minority of approx. 50,000 Danes live in Southern Schleswig in Germany, a former Danish territory, forming around 10% of the local population.
Ves per on, són el que el nom indica, danesos d'Alemanya. Per cert, he vist que a la lliga aquesta hi ha també un equip de Germans in Denmark! Curiós.
El cas, que els Danes aquests són 50mil. I entre 50 mil danes han trobat 11 jugadors de futbol tant millors que entre 10 milions de catalans?! Posem que juguin només els principatins: que som 7 milions!!!
Veient el resultat (15 a 1! és que costa de creure) i la quantitat de població base n'hi ha per pensar que els catalans som físicament defectuosos. Però jo en conec molts, de catalans, i no m'ho semblen pas! Fins i tot en conec d'alts i forts i fornits i ben plantats... jo no formo part d'aquest grup de catalans, però la hipòtesi del defecte tampoc no m'acaba de convèncer... llavors, arribem de seguida a la conclusió b: no és que els catalans siguem defectuosos, és que els danes d'Alemanya són superhomes!!! Quina altra explicació hi pot haver, si no?
Així que ens mirarem les coses en positiu: Les caravanes de dones solteres sempre m'han semblat una cosa cutre, però si algú sent a parlar d'una caravana a Southern Schleswig, que m'avisi, plis! ;-)
I ara que ja he deixat anar la tonteria, parlant més seriosament, va i resulta que això de l'Europeada m'ha picat. Pobres catalans, que deuen estar ben tristos...! Els que han jugat, vull dir. He decidit que els animaré mentalment i els donaré el meu suport moral. Espero amb ànsia els resultats de demà! Ens toca contra els Aromunians in Romania.
Per evitar-me disgustos ja els he buscat abans de saber els resultats del partit:
Aromanians (or Macedo-Rumans; in Aromanian they call themselves Armãnji, Rrãmãnji) are a people living throughout the southern Balkans, especially in northern Greece, Albania, the Republic of Macedonia and Bulgaria, and as an emigrant community in Romania (Dobruja). They are the second most populous group of Vlachs, behind modern-day Romanians.
Uhm, balcànics... :-P
diumenge, 1 de juny del 2008
Altre cop amb les nuclears
Quan vivia a Alacant, els caps de setmana solia veure el principi de les noticíes d'Antena3, que les feien just després dels Simpsons, una de les meves sèries preferides. Doncs bé, un bon dia em vaig adonar que tot sovint parlaven de les bondats de l'energia nuclear. Era just quan va començar el boom del pànic al canvi climàtic. Me'n recordo bé perquè ho vaig comentar amb alguns companys. Tot plegat feia molt de tuf de publicitat.
Em vaig canviar de casa, i des de llavors que no he tornat a tenir televisió, de manera m'he perdut aquesta joia del periodisme que són els informatius d'Antena3, i també de la majoria de mitjans de comunicació de masses --bàsicament, m'informo via Vilaweb, El temps i Illacrua. De tota manera, m'ensumo que la publicitat pronuclear no ha acabat, perquè cada cop més sento a amics progres i ecolos defensant-la... I a mi em comença a fer picor tot.
A grans trets, sembla que tot parteix de dues premises:
I a què em ve, parlar de nuclears, ara? Doncs que avui, llegint el número de DirectSoir de dimarts (sempre d'actualitat, jo!) hi he vist un magnífic article del que jo considero publicitat pronuclear. Qui tingui curiositat el pot descarregar des d'aquí. Bàsicament, es dedica a reafirmar les dues premises i hi afegeix com de segura s'ha convertit l'energia nuclear.
Tot plegat m'ha posat de molt mal humor, i havent sopat m'he posat a buscar un article que fa temps vaig llegir a Integral (una altra de les meves fonts d'informació, però només per quan he d'agafar un tren). I l'he trobat! :-) Així que us el deixo aquí enllaçat per si hi voleu fer un cop d'ull. Crec que és molt interessant, i aconsello a tothom que es llegeixi els dos articles, el pro i el contra.
Per si l'estimat lector va molt enfeinat i no està per llegir articles, llavors escombraré cap a casa i li enganxaré aquí uns quants trossos de l'article contra les nuclears. Que qui vol informació imparcial, s'ho ha de currar. Ah, i per als supermegahiperenfeinats, he posat en negreta les dues frases que em semblen més interessants. De res ;-)
Em vaig canviar de casa, i des de llavors que no he tornat a tenir televisió, de manera m'he perdut aquesta joia del periodisme que són els informatius d'Antena3, i també de la majoria de mitjans de comunicació de masses --bàsicament, m'informo via Vilaweb, El temps i Illacrua. De tota manera, m'ensumo que la publicitat pronuclear no ha acabat, perquè cada cop més sento a amics progres i ecolos defensant-la... I a mi em comença a fer picor tot.
A grans trets, sembla que tot parteix de dues premises:
- Els combustibles fòssils generen gasos d'efecte hivernacle
- Les dues úniques fonts d'energia serioses són els combustibles fòssils i la nuclear
I a què em ve, parlar de nuclears, ara? Doncs que avui, llegint el número de DirectSoir de dimarts (sempre d'actualitat, jo!) hi he vist un magnífic article del que jo considero publicitat pronuclear. Qui tingui curiositat el pot descarregar des d'aquí. Bàsicament, es dedica a reafirmar les dues premises i hi afegeix com de segura s'ha convertit l'energia nuclear.
Tot plegat m'ha posat de molt mal humor, i havent sopat m'he posat a buscar un article que fa temps vaig llegir a Integral (una altra de les meves fonts d'informació, però només per quan he d'agafar un tren). I l'he trobat! :-) Així que us el deixo aquí enllaçat per si hi voleu fer un cop d'ull. Crec que és molt interessant, i aconsello a tothom que es llegeixi els dos articles, el pro i el contra.
Per si l'estimat lector va molt enfeinat i no està per llegir articles, llavors escombraré cap a casa i li enganxaré aquí uns quants trossos de l'article contra les nuclears. Que qui vol informació imparcial, s'ho ha de currar. Ah, i per als supermegahiperenfeinats, he posat en negreta les dues frases que em semblen més interessants. De res ;-)
"No es que haya ocurrido nada nuevo, ni importante, ni bueno con la energía nuclear. Lo que ha ocurrido es que se ha producido algo nuevo, importante y negativo con el cambio climático", explica el experto medioambiental norteamericano Stewart Brand.
(...)
Después de todo, los argumentos contra la energía nuclear son los mismos hoy que hace 20 años, en pleno auge del movimiento antinuclear. La tecnología sigue siendo muy peligrosa; depende de los suministros cada vez más escasos de uranio, y es tan costosa que requiere de constantes subvenciones gubernamentales. Además, es vulnerable al terrorismo; puede propiciar la proliferación de armas; y produce grandes cantidades de residuos tóxicos que, a fecha de hoy, todavía no sabemos dónde almacenar.
El viento que ha soplado a favor de esta industria no es más que el deseo de los gobiernos de depender cada vez menos de los altos precios de las importaciones de petróleo de regiones del mundo poco “dominables” y de preocuparse de la degradación del clima provocada por la combustión de recursos fósiles.
(...)
El proceso nuclear emplea aplicaciones de energía muy intensas que dependen de grandes cantidades de combustibles fósiles. Extracción de uranio, enriquecimiento y transporte por todo el planeta; la construcción y distribución de materiales; y el proceso, transporte y almacenaje de residuos radioactivos. Todo ello, consume enormes cantidades de energía de carbono como petróleo y carbón. La energía nuclear no se puede comparar con las energías renovables como la eólica o los paneles fotovoltaicos, que apenas utilizan combustible fósil.
El Öko Institut, en Alemania, publicó en 1997 un estudio realizado durante diez años, en el que se comparaban diferentes procesos de varias tecnologías energéticas. El resultado fue que la energía nuclear usa el doble de dióxido de carbono que para el equivalente de la energía eólica –incluso si cuantificamos en kilowatios por hora–. Un estudio más reciente muestra cómo la calidad del uranio extraído va bajando a la par que menguan las reservas de este metal, y que al extraer, refinar y transportar más para compensar la mediocridad del uranio, también aumentan las emisiones de gases. El informe concluye que las emisiones totales para crear energía nuclear son cinco veces más altas que las que apuntaba el Öko Institut.
(...)
De acuerdo con un informe del 2002 realizado por Arjun Makhijani, del Instituto Norteamericano de Investigación de Energía y Medio Ambiente, para provocar una reducción notable de las emisiones globales de dióxido de carbono, necesitarían construir cerca de 2.000 nuevos reactores nucleares, cada uno con una capacidad de 1.000 megawatios. El Panel Intergubernamental de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático apunta que serían necesarios 3.000 reactores nucleares para el año 2010. Esto significaría construir una media de 75 reactores cada año durante un siglo entero.
(...)
Cada vez más estudios apuntan que si se tuviera que sustituir todo el combustible fósil que genera electricidad por energía nuclear, sólo habría uranio viable para la combustión de los reactores durante dos o tres años.
(...)
El porcentaje global de gases con efecto invernadero derivados de la producción mundial de electricidad es sólo una mínima proporción del total de fuentes de contaminación (alrededor del 16 %).
(...)
Alexei Yablokov, científico ruso de renombre y presidente del Centro de Política Medioambiental Ruso, alerta de un nuevo desastre en Chernobyl si no se toman medidas urgentes. “Si se derrumba, no habrá explosión ya que no se trata de una bomba, pero el polvo que levantaría llevaría partículas radioactivas (causantes del cáncer) que se alzarían a una altura de un kilómetro y medio y se esparcirían por el ambiente a causa del viento” Yablokov asegura que ya se han observado reacciones luminiscentes cuando la lluvia o la nieve penetra por las grietas que han aparecido”. Chernobyl permanece como un recuerdo cruel de los peligros de esta tecnología.
La industria nuclear nos asegura que este desastre fue una hecho aislado y una lección que ya ha sido aprendida. Pero numerosos ejemplos de percances, accidentes y fugas radioactivas continúan ocurriendo en todo el mundo.
(...)
Francia es, hasta la fecha, el modelo de nación nuclear –obtiene más del 70 por ciento de su suministro de electricidad de casi 60 reactores nucleares. Sin embargo, en los últimos años, las sofocantes olas de calor han llevado a muchas centrales a su cierre. De acuerdo con la legislación gubernamental, los reactores deben pararse si la temperatura ambiente del interior sobrepasa los 50 grados centígrados, o si el flujo de agua que se obtiene de ríos y arroyos cae por debajo de ciertos límites. Tampoco se permite verter agua en el entorno si sobrepasa los 25 grados con el fin de proteger el ecosistema local que podría verse seriamente afectado por el agua caliente.
(...)
Mientras que la industria nuclear y los industrias de combustible fósil se han beneficiado durante décadas de las subvenciones del gobierno (léase las de los contribuyentes), las energías renovables apenas las han visto.
Tomemos Europa como ejemplo. El año pasado, cerca de 18 mil millones de dólares se destinaron a compañías energéticas. De esta cantidad, ‘sólo’ unos 300 millones de dólares fueron a las energías renovables. Aproximadamente 1.3 mil millones de dólares acabaron en la industria nuclear y el resto se destinaron a los combustibles fósiles. Esta partida no incluye las generosas ayudas indirectas que reciben, como concesiones, bajada de impuestos y seguros de responsabilidad de siniestro total (particularmente importantes en la industria nuclear).
(...)
Según el Instituto Rocky Mountain de Estados Unidos, sólo en el año 2004, las energías renovables a pequeña escala superaron a la nuclear en 5,9 veces su capacidad generadora y en 2,9 veces su producción de electricidad.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)