anar a vielha des de tolosa conceptualment és com anar a perpinyà des de barcelona: sent al país del nord travesses la frontera del sud i segueixes al país del nord, però a la part sud del país del nord; de la mateixa manera que des del país del sud travessem la frontera cap al nord i seguim sent al país del sud, però a la part nord del país del sud. qui no ho hagi entès del tot que miri el vídeo que recomano al post anterior i se'n farà una mica més la idea.
el primer xoc que vaig tenir amb la frontera va ser descobrir que no hi ha transport públic per travessar-la per la zona que em convenia. així que vaig haver de demanar als membres de la comi que em sonava que es movien per tolosa que em duguessin a vielha amb el cotxe. en patrici em va dur a l'anada, i en el cotxe hi venia també en claudi. ells dos parlen en occità entre ells, però amb mi parlen en català (he de millorar el meu patètic occità urgentment). vam fer el trajecte xerrant pels colzes, i tret del problema del transport públic, ni tan sols em vaig adonar que travessàvem la frontera. val la pena comentar que entrar a la valh d'aran des del nord és una meravella, i més si ho comparem amb l'infern que és entrar-hi des del sud.
vam pujar al cotxe en un lloc de clara predominància del francès, vam tenir hora i mitja de conversa bilingüe i vam baixar en un lloc de clara predominància del castellà. i tot això sense haver-nos mogut de les terres d'òc.
vielha és al seu país, però al meu costat de la frontera. i les empreses no hi entenen de països, i sí de fronteres. així que durant el cap de setmana vaig poder anar al caixer de caixa catalunya, vaig comprar tabac al preu que estic acostumada i el telèfon va tornar a funcionar com per art de màgia. com si fos a sants, vaja.
i és que la frontera, encara que no es vegi, hi és.
la tornada la vaig fer amb en patric. vam estar xerrant en mode bilingüisme passiu: ell en occità i jo en català. quan vam passar la frontera m'hi vaig fixar. són un parell de casetes amb una barrera pujada, i a cada costat de la barrera hi ha una bandera. i fora del que deia el patric, cap símbol del país del que no ens havíem mogut.
dilluns, 31 de març del 2008
caçaires de mots
aquest cap de setmana alguns membres de la comi comentaven que havien vist l'aitor, un dels del grup, al programa de caçadors de paraules que van fer sobre la valh d'aran. jo fa molts anys que sóc tv-free, i segueixo molts pocs programes de la tele, via internet*. caçadors de paraules és dels programes que no havia vist mai, tot i que me n'havien parlat molt bé.
això que hi sortís un conegut, però, em va fer gràcia; així que avui a l'hora de dinar l'he mirat. i he de reconèixer que m'ha agrat molt, crec que han trobat una bona manera de fer cultura de manera amena i entretinguda, cosa que a vegades sembla que no sigui possible. així que us en deixo l'enllaç per què el mireu, i així de passada potser enteneu una miqueta millor què és això de la llengua d'òc i per què em té fascinada...
http://www.tv3.cat/videos/297039
------------------------------
*NOTA AL MARGE: i no entenc com hi ha qui se sorprèn que cada cop més els joves preferim internet a la televisió... a mi aquesta tendència em dóna certa confiança en les generacions futures: com a mínim semblen tenir cert criteri a l'hora de decidir què volen veure i quan.
això que hi sortís un conegut, però, em va fer gràcia; així que avui a l'hora de dinar l'he mirat. i he de reconèixer que m'ha agrat molt, crec que han trobat una bona manera de fer cultura de manera amena i entretinguda, cosa que a vegades sembla que no sigui possible. així que us en deixo l'enllaç per què el mireu, i així de passada potser enteneu una miqueta millor què és això de la llengua d'òc i per què em té fascinada...
http://www.tv3.cat/videos/297039
------------------------------
*NOTA AL MARGE: i no entenc com hi ha qui se sorprèn que cada cop més els joves preferim internet a la televisió... a mi aquesta tendència em dóna certa confiança en les generacions futures: com a mínim semblen tenir cert criteri a l'hora de decidir què volen veure i quan.
reflexions de la frontera 0: cap de setmana a la vall d'aran
he passat el cap de setmana a vielha per una reunió de feina. bé, més que reunions, això que fem a vielha són tancades: ens deixen a tots plegats en un hotel i no en sortim en tot el cap de setmana. de la sala de reunions a la sala de cafès, de la sala de cafès a la sala de reunions, de la sala de reunions al menjador, i així anar fent durant dos dies. reunir-se i menjar, que ens atipem com a lladres i treballem com a condemnats. he de confessar, però, que aquestes reunions a viella són una canya, una de les coses més gratificants del projecte en el que treballo des de fa un any (osti, sí, un any, ja!).
pels despistats sobre la meva vida, explico una mica: que servidora es dedica a desenvolupar dades lingüístiques per a sistemes de traducció automàtica, i que fa un any que li'n van encarregar un que traduís entre occità i català, i que la cosa semblava fàcil i que ha resultat no ser-ho gens. però que m'ha obert a un món que m'ha fascinat, i que segurament ha tingut molt a veure amb el fet que de totes les ciutats del món, hagi escollit precisament tolosa per instal·lar-me temporalment.
pels despistats sobre la vida en general, explico una mica més: que per raons que no vénen al cas l'occità no ha estat estandarditzat. i que això no vol dir que no es parli, ni que no s'escrigui, ni que no tingui una norma, que totes les llengües en tenen. és només que hi ha alguns punts de la seva gramàtica que no acaben de ser clars.
de cara a desenvolupar el traductor, per acabar de resoldre aquests petits punts poc aclarits, es va crear una comissió d'experts en llengua occitana. les reunions d'aquest grup s'han de fer necessàriament en terriori occità i administrat per la generalitat de catalunya. dit d'una manera més curta: a la valh d'aran. i són a porta tancada, però servidora i la seva jefa hi podem assistir, per plantejar els dubtes que van sorgint durant el desenvolupament del projecte. i és així com servidora ha acabat passant caps de setmana a vielha, tancada en un hotel envoltada de savis occitans, tots ells amb nom de llibre, de gramàtica o de diccionari.
el cap de setmana ha anat molt bé, i ha sigut molt interessant, com sempre. aquest cop, però, per a mi hi ha hagut una novetat important, i és que aquesta vegada he arribat a vielha des del nord, des de l'altre costat de la frontera. i això, en una societat on ens agrada creure que les fronteres no existeixen, m'ha fet pensar en una sèrie de coses que m'agradaria posar en ordre. a veure si mica en mica me'n vaig sortint.
pels despistats sobre la meva vida, explico una mica: que servidora es dedica a desenvolupar dades lingüístiques per a sistemes de traducció automàtica, i que fa un any que li'n van encarregar un que traduís entre occità i català, i que la cosa semblava fàcil i que ha resultat no ser-ho gens. però que m'ha obert a un món que m'ha fascinat, i que segurament ha tingut molt a veure amb el fet que de totes les ciutats del món, hagi escollit precisament tolosa per instal·lar-me temporalment.
pels despistats sobre la vida en general, explico una mica més: que per raons que no vénen al cas l'occità no ha estat estandarditzat. i que això no vol dir que no es parli, ni que no s'escrigui, ni que no tingui una norma, que totes les llengües en tenen. és només que hi ha alguns punts de la seva gramàtica que no acaben de ser clars.
de cara a desenvolupar el traductor, per acabar de resoldre aquests petits punts poc aclarits, es va crear una comissió d'experts en llengua occitana. les reunions d'aquest grup s'han de fer necessàriament en terriori occità i administrat per la generalitat de catalunya. dit d'una manera més curta: a la valh d'aran. i són a porta tancada, però servidora i la seva jefa hi podem assistir, per plantejar els dubtes que van sorgint durant el desenvolupament del projecte. i és així com servidora ha acabat passant caps de setmana a vielha, tancada en un hotel envoltada de savis occitans, tots ells amb nom de llibre, de gramàtica o de diccionari.
el cap de setmana ha anat molt bé, i ha sigut molt interessant, com sempre. aquest cop, però, per a mi hi ha hagut una novetat important, i és que aquesta vegada he arribat a vielha des del nord, des de l'altre costat de la frontera. i això, en una societat on ens agrada creure que les fronteres no existeixen, m'ha fet pensar en una sèrie de coses que m'agradaria posar en ordre. a veure si mica en mica me'n vaig sortint.
diumenge, 30 de març del 2008
aventures de gimnàs
el clima de tolosa és fàcil de resumir: fred constant i plujeta que s'alterna amb xàfec pur i dur. això s'ha convertit en el principal element de boicot a les meves trotades per pech david, de manera que ara troto menys, però per compensar intento anar al gimnàs de la resi.
el gimnàs és petit i no ofereix boniques vistes de la ciutat, però a canvi quan plou no et mulles, la temperatura és més o menys constant i, com en el parc, sempre hi passen coses noves. entre les meves aventures al gimnàs crec que val la pena destacar el cop que hi vaig entrar i estava tot tan ple de mascles supermusculats que em vaig quedar palplantada al mig de la sala, vaig rumorejar bonsuà i vaig tornar a marxar, i el cop que hi vaig entrar, no hi havia cap ànima (ni mascle ni femella, ni hipermusculada ni escanyolida) i de poc no em quedo tancada a dins tota la nit. en fi, això ja ha passat i ara no em posaré a explicar-ho; era només per dir que ara no entro mai al gimnàs si està massa ple o massa buit.
aquest vespre hi he anat, hi havia un número raonable d'ànimes amb un grau de musculació raonable i m'hi he quedat. la novetat del dia és que dues de les ànimes estaven fent break dance! wow, així que m'he passat l'estona de gimnàs mirant aquell parell, i m'ha semblat impressionant. penso que en els gimnassos de barna, en lloc de posar teles amb l'mtv podrien posar-hi xavals ballant break dance, seria tota una millora! i clar, ara ja no vull ser ballarina, ni de dansa oriental ni de clàssica, ara, jo, quan sigui gran vull ser break dancer!!!
pensant en mogudes d'aquestes urbanes m'he recordat del parkour. si no sabeu què és i teniu ganes de flipar una estona us recomano el vídeo que he enllaçat aquí; a mi m'al·lucina veure que el cos humà pot fer aquestes coses. a més, trobo que veure coses així anima a anar al gimnàs al matí ;-)!
ara bé, per penjar al bloc he preferit aquest altre vídeo. no és tant profundament al·lucinant, però també està molt i molt bé i, a més, és més familiar.
el gimnàs és petit i no ofereix boniques vistes de la ciutat, però a canvi quan plou no et mulles, la temperatura és més o menys constant i, com en el parc, sempre hi passen coses noves. entre les meves aventures al gimnàs crec que val la pena destacar el cop que hi vaig entrar i estava tot tan ple de mascles supermusculats que em vaig quedar palplantada al mig de la sala, vaig rumorejar bonsuà i vaig tornar a marxar, i el cop que hi vaig entrar, no hi havia cap ànima (ni mascle ni femella, ni hipermusculada ni escanyolida) i de poc no em quedo tancada a dins tota la nit. en fi, això ja ha passat i ara no em posaré a explicar-ho; era només per dir que ara no entro mai al gimnàs si està massa ple o massa buit.
aquest vespre hi he anat, hi havia un número raonable d'ànimes amb un grau de musculació raonable i m'hi he quedat. la novetat del dia és que dues de les ànimes estaven fent break dance! wow, així que m'he passat l'estona de gimnàs mirant aquell parell, i m'ha semblat impressionant. penso que en els gimnassos de barna, en lloc de posar teles amb l'mtv podrien posar-hi xavals ballant break dance, seria tota una millora! i clar, ara ja no vull ser ballarina, ni de dansa oriental ni de clàssica, ara, jo, quan sigui gran vull ser break dancer!!!
pensant en mogudes d'aquestes urbanes m'he recordat del parkour. si no sabeu què és i teniu ganes de flipar una estona us recomano el vídeo que he enllaçat aquí; a mi m'al·lucina veure que el cos humà pot fer aquestes coses. a més, trobo que veure coses així anima a anar al gimnàs al matí ;-)!
ara bé, per penjar al bloc he preferit aquest altre vídeo. no és tant profundament al·lucinant, però també està molt i molt bé i, a més, és més familiar.
dijous, 27 de març del 2008
La luktoj kaj la esperoj de unu popolo
des de l'ieo m'han enviat un enllaç a aquest vídeo! m'ha semblat molt simpàtic.
deixo els comentaris per un altre dia, que és tard i tinc son... ah, i passo de dir en quina llengua està subtitulat, que ja som grandets :-)
deixo els comentaris per un altre dia, que és tard i tinc son... ah, i passo de dir en quina llengua està subtitulat, que ja som grandets :-)
la factura
ahir, mentre esperava l'ascensor, vaig obrir la meva capsa de cartes i oh, sorpresa! hi havia un sobre amb el meu nom! aquestes coses sempre fan il·lusió, però l'alegria va durar poc: a tolosa, com a barcelona, les bústies de papers només serveixen per a rebre-hi publicitat i factures. i en aquest cas, era una factura, perquè aquí la publicitat m'arriba sense nom. la meva primera factura de la llum francesa.
me la vaig endur a l'apartament i allà la vaig llegir amb calma i atenció, perquè servidora és propensa a tenir mals entesos amb les companyies elèctriques, per dir-ho d'alguna manera... en fi, deia el què havia de pagar, en total i desglossat (pago més per tenir línia que per consumir. això també em passa amb l'aigua a barcelona, i em fa mooooooolta ràbia). la factura de l'edf té un clar avantatge sobre la de la fecsa, i és que tot l'últim terç del full té per títol "comment payer cette facture", i ofereixen una llista de possiblitats. els que tingueu electricitat a fecsa, intenteu no tenir el pagament domiciliat i veureu amb el que us trobeu... jo el mantinc sense domiciliar per pura militància.
que hi hagi una llista de maneres de pagar no vol dir que totes siguin comprensibles... la primera, per exemple, és "par TIP". ja hi tornem a ser amb les %&$#@ sigles. per sort, l'últim punt de la llista és: "en espèces à un bureau de poste de votre choix muni de cette facture complète". aquest m'ha semblat el més fàcil. a més, ja sabia on hi havia un bureau de poste perquè l'altre dia hi havia estat, i és just al costat de l'escola de francès.
així que avui, en sortir de francès, m'he arribat al bureau de poste de ma choix amb la factura integral i amb diners, per si no m'acceptaven cap altre tipus d'espèce.
dins l'oficina de la poste hi ha una zona amb un rètol molt gran on hi diu una cosa que sona a "operacions bancàries", i he pensat que aquell devia ser el meu lloc. davant del tauler hi havia una pila de gent amb cara d'esperar i de fer estona que esperaven. els he preguntat si esperaven per les operacions bancàries i m'han dit que sí, amb una cara d'esma que no donava peu a gaire comunicació. llavors he vist que tots duien un numeret a la mà, i els he preguntat si és que s'havia d'agafar número. vaia quina gent més poc solidària, m'ho haurien pogut dir d'entrada! la cosa m'ha molestat bastant, i més per contrast, perquè fins ara, ho dic molt seriosament, només m'havia trobat que gent amable.
en fi, que per sort un noi s'ha compadit de mi, s'ha aixecat i m'ha acompanyat on s'havia de buscar número, perquè amb la resta de desesmats no hi havia manera d'entendre's. he aprofitat que havia trobat una ànima amable per preguntar-li si era allà on es pagaven les factures de la llum, i m'ha dit que sí, que era allà pel mateix, que a ell li havien tallat la llum. llavors he intentat començar una dissertació en francès sobre les meves experiències amb les tallades de llum, però al final tot ha quedat amb que une fois a mi em va passar el mateix.
quan estava agafant número m'ha vingut una noia i m'ha donat el seu! suposo que és que ja no el necessitava, però m'he quedat de quadres, quina il·lu!
quan hem tornat en el lloc d'esperar li havien fotut la cadira, al noi, de manera que s'ha hagut de quedar dret amb mi i hem estat intentant xerrar. definitivament, el meu francès ne marche pas, que és una expressió que vaig aprendre només arribar i resulta d'allò més útil (es pot aplicar a un munt de coses!). llavors he vist que amb el número que m'ha donat la noia a mi em tocava de seguida, i m'ha sabut greu el pobre noi aquell, que li havien fotut la cadira per ser l'únic que m'havia volgut ajudar i a sobre jo li passava davant i acabava abans que ell. m'ha sabut greu de veritat, de manera que li he dit que si volia li canviava el número. però no ha volgut. i m'ha tocat el torn.
he arribat al tauler, he tret la factura i he dit que volia pagar. el senyor de la finestreta m'ha donat un paper perquè l'omplís amb les meves dades. i jo li he dit que nono, que volia pagar en líquid (tanta gràcia que m'ha fet l'en spèces i l'he oblidat en el moment que tocava fer-lo servir!), i ell m'ha dit que sissí, que per pagar en líquid havia d'omplir el paperet. curiós: jo havia anat amb la idea que ell em donaria un paper conforme havia cobrat, no que jo hauria d'emplenar un paper conforme havia pagat... en fi, que cada terra fa sa guerra, i m'he posat a emplenar dades... i llavors he vist que just sobre el lloc on havia de signar deia: "j'atteste que les fonds remis en espèces pour le présent versement ont une provenance licite". impressionant.
me la vaig endur a l'apartament i allà la vaig llegir amb calma i atenció, perquè servidora és propensa a tenir mals entesos amb les companyies elèctriques, per dir-ho d'alguna manera... en fi, deia el què havia de pagar, en total i desglossat (pago més per tenir línia que per consumir. això també em passa amb l'aigua a barcelona, i em fa mooooooolta ràbia). la factura de l'edf té un clar avantatge sobre la de la fecsa, i és que tot l'últim terç del full té per títol "comment payer cette facture", i ofereixen una llista de possiblitats. els que tingueu electricitat a fecsa, intenteu no tenir el pagament domiciliat i veureu amb el que us trobeu... jo el mantinc sense domiciliar per pura militància.
que hi hagi una llista de maneres de pagar no vol dir que totes siguin comprensibles... la primera, per exemple, és "par TIP". ja hi tornem a ser amb les %&$#@ sigles. per sort, l'últim punt de la llista és: "en espèces à un bureau de poste de votre choix muni de cette facture complète". aquest m'ha semblat el més fàcil. a més, ja sabia on hi havia un bureau de poste perquè l'altre dia hi havia estat, i és just al costat de l'escola de francès.
així que avui, en sortir de francès, m'he arribat al bureau de poste de ma choix amb la factura integral i amb diners, per si no m'acceptaven cap altre tipus d'espèce.
dins l'oficina de la poste hi ha una zona amb un rètol molt gran on hi diu una cosa que sona a "operacions bancàries", i he pensat que aquell devia ser el meu lloc. davant del tauler hi havia una pila de gent amb cara d'esperar i de fer estona que esperaven. els he preguntat si esperaven per les operacions bancàries i m'han dit que sí, amb una cara d'esma que no donava peu a gaire comunicació. llavors he vist que tots duien un numeret a la mà, i els he preguntat si és que s'havia d'agafar número. vaia quina gent més poc solidària, m'ho haurien pogut dir d'entrada! la cosa m'ha molestat bastant, i més per contrast, perquè fins ara, ho dic molt seriosament, només m'havia trobat que gent amable.
en fi, que per sort un noi s'ha compadit de mi, s'ha aixecat i m'ha acompanyat on s'havia de buscar número, perquè amb la resta de desesmats no hi havia manera d'entendre's. he aprofitat que havia trobat una ànima amable per preguntar-li si era allà on es pagaven les factures de la llum, i m'ha dit que sí, que era allà pel mateix, que a ell li havien tallat la llum. llavors he intentat començar una dissertació en francès sobre les meves experiències amb les tallades de llum, però al final tot ha quedat amb que une fois a mi em va passar el mateix.
quan estava agafant número m'ha vingut una noia i m'ha donat el seu! suposo que és que ja no el necessitava, però m'he quedat de quadres, quina il·lu!
quan hem tornat en el lloc d'esperar li havien fotut la cadira, al noi, de manera que s'ha hagut de quedar dret amb mi i hem estat intentant xerrar. definitivament, el meu francès ne marche pas, que és una expressió que vaig aprendre només arribar i resulta d'allò més útil (es pot aplicar a un munt de coses!). llavors he vist que amb el número que m'ha donat la noia a mi em tocava de seguida, i m'ha sabut greu el pobre noi aquell, que li havien fotut la cadira per ser l'únic que m'havia volgut ajudar i a sobre jo li passava davant i acabava abans que ell. m'ha sabut greu de veritat, de manera que li he dit que si volia li canviava el número. però no ha volgut. i m'ha tocat el torn.
he arribat al tauler, he tret la factura i he dit que volia pagar. el senyor de la finestreta m'ha donat un paper perquè l'omplís amb les meves dades. i jo li he dit que nono, que volia pagar en líquid (tanta gràcia que m'ha fet l'en spèces i l'he oblidat en el moment que tocava fer-lo servir!), i ell m'ha dit que sissí, que per pagar en líquid havia d'omplir el paperet. curiós: jo havia anat amb la idea que ell em donaria un paper conforme havia cobrat, no que jo hauria d'emplenar un paper conforme havia pagat... en fi, que cada terra fa sa guerra, i m'he posat a emplenar dades... i llavors he vist que just sobre el lloc on havia de signar deia: "j'atteste que les fonds remis en espèces pour le présent versement ont une provenance licite". impressionant.
dimecres, 26 de març del 2008
concentració a la francesa, com les truites.
els francesos tenen fama a ser aficionats a reivindicar i a manifestar-se. en aquest sentit, el campus de le mirail no decepciona. tot i que el trobo un lloc espantós, anar-hi garanteix tot un joc complet de cartelleria, recollida de signatures i repartiment d'octavetes. cada cop que hi vaig torno a casa amb una o dues octavetes a la carpeta.
pel que he vist, els missatges de les octavetes tenen 3 nivells de dificultat per als estrangers. prenent exemples de la collita del dia, hi ha els fàcils: "pour une faculté écologique"; els críptics: "pour l'ouverture de la BU tous les soirs jusqu'à 20 heures, WE et vacances scolaires" (m'ha costat pillar què eren les BU i els WE...); i els impossibles: "pour la mise en place d'un protocole des AG". un gallifante per qui em digui què és un AG.
en fi, avui, com que és dimecres, hi he anat. per cert, que l'altre dia vaig descobrir un minitruqui per estalviar-me 4 parades de metro i de passada veure una mica el sol, si és que n'arriba a fer mai: en lloc de fer transbord a jean jaurès (la única estació de tolosa on es creuen les dues línies de metro) deixo la línia b a carmes (sí, tenen una plaça que es diu com moltes jos) i agafo la a a esquirol (i una que es diu com unes simpàtiques bestioles... m'agrada, aquesta ciutat!). el cas, que les dues parades són a un parell d'illes de cases, i quan entres a la segona parada la màquina et compta com a transbord i no et torna a marcar. guatxi.
però com deia (sí que m'enrollo, sí), avui és dimecres i he anat a le mirail. aquesta vegada he trobat l'aula cent quatre-vint nou amb bastanta facilitat, i només m'ha calgut donar un parell de voltes per la zona. voltant voltant he vist un cartell que feia per mi: concentració pels drets del poble tibetà, perquè s'acabin les agressions de l'exèrcit xinès, per l'amnistia dels presos polítics, perquè es permeti l'entrada a periodistes i ong sanitàries i pel dret a l'autodeterminació. ideal! avui a les 5 a la plaça del capitol. més ideal encara perquè la classe s'acaba a les quatre. veniu nombrosos encara que plogui. això ja m'ha encantat. gent previsora...
com que tenia temps, sortint de classe he agafat el metro i he baixat a st. cyprien, i així camí del capitol he pogut travessar la garona pel pont de sant pere, que és d'aquestes tonteries que a mi em fan tanta gràcia i que no sé si me'n cansaré mai. també ho he aprofitat per arribar-me a la desembocadura del canal de brienne, una altra capullada de les que em fan gràcia que cau allà mateix. i després, cap a manifestar-se falta gent.
pels qui no heu estat mai a tolosa, he de dir que la plaça del capitol és una plaça quadrada i bastant gran, que imposa una mica. jo pensava que allà al mig seria superfàcil trobar una concentració de pro-tibetans. el que jo no sabia és que precisament els dimecres hi fan mercat... passat el susto inicial, he esquivat paradetes en direcció a la façana del capitol i oh, sorpresa! allà hi havia una pila de gent amb banderes tibetanes! cap dubte que era la gent que estava buscant.
no sé gaire què explicar, hi havia bastanta gent, la majoria d'uns trenta o quaranta anys, però també n'hi havia de més joves i de més vells, és clar. diversitat ètnica entre els assistents, suposo que en proporció a les ètnies de la població tolosana, que és una cosa que malgrat ser de barcelona, encara em crida força l'atenció d'aquí. hi havia uns quants monjos tibetans (alguns en màniga curta --realment, estan fets a tot, aquesta gent!) i també un grup de representants d'altres religions: hi he distingit un frare (que he suposat catòlic), un sacerdot hortodox i un jueu. bé, suposo que hi devia haver més gent d'altres religions, però no anaven d'uniforme i per tant no els he pogut distingir.
quan he arribat, un dels tibetans estava enfilat sobre una mena de tarima explicant coses, i una dona el traduïa. m'ha molat perquè ho he entès bastant tot (a la dona, no al monjo!). ha explicat que hi ha hagut molts morts, molts ferits i moltes detencions indiscriminades*. que les autoritats xineses no deixen entrar periodistes a la regió, ni organitzacions humanitàries d'ajuda a malalts i ferits. que no n'hi ha prou amb la simpatia i amb l'empatia, que la seva única esperança és una forta mobilització internacional, que no tenen cap altra arma. que el dalai lama no ha instigat mai a la violència** i que la població xinesa del tibet també està patint la repressió. hem fet un minut de silenci en record dels morts i els detinguts d'aquests dies. el mojo ha dit que la única forma que tenim d'ajudar és fer córrer la veu, i ha insistit en el tema de la forta mobilització internacional.
i fins aquí la meva aportació. espero que el post hagi sigut distret, perquè el tema és seriós.
--------------------
NOTES AL MARGE:
* jo crec que se'ls pot sumar directament a la llista de morts :-(
** no tinc cap dubte que el dalai lama és un gran defensor de la no-violència... però i què si ho hagués fet? defensar la pròpia vida és un delicte?
pel que he vist, els missatges de les octavetes tenen 3 nivells de dificultat per als estrangers. prenent exemples de la collita del dia, hi ha els fàcils: "pour une faculté écologique"; els críptics: "pour l'ouverture de la BU tous les soirs jusqu'à 20 heures, WE et vacances scolaires" (m'ha costat pillar què eren les BU i els WE...); i els impossibles: "pour la mise en place d'un protocole des AG". un gallifante per qui em digui què és un AG.
en fi, avui, com que és dimecres, hi he anat. per cert, que l'altre dia vaig descobrir un minitruqui per estalviar-me 4 parades de metro i de passada veure una mica el sol, si és que n'arriba a fer mai: en lloc de fer transbord a jean jaurès (la única estació de tolosa on es creuen les dues línies de metro) deixo la línia b a carmes (sí, tenen una plaça que es diu com moltes jos) i agafo la a a esquirol (i una que es diu com unes simpàtiques bestioles... m'agrada, aquesta ciutat!). el cas, que les dues parades són a un parell d'illes de cases, i quan entres a la segona parada la màquina et compta com a transbord i no et torna a marcar. guatxi.
però com deia (sí que m'enrollo, sí), avui és dimecres i he anat a le mirail. aquesta vegada he trobat l'aula cent quatre-vint nou amb bastanta facilitat, i només m'ha calgut donar un parell de voltes per la zona. voltant voltant he vist un cartell que feia per mi: concentració pels drets del poble tibetà, perquè s'acabin les agressions de l'exèrcit xinès, per l'amnistia dels presos polítics, perquè es permeti l'entrada a periodistes i ong sanitàries i pel dret a l'autodeterminació. ideal! avui a les 5 a la plaça del capitol. més ideal encara perquè la classe s'acaba a les quatre. veniu nombrosos encara que plogui. això ja m'ha encantat. gent previsora...
com que tenia temps, sortint de classe he agafat el metro i he baixat a st. cyprien, i així camí del capitol he pogut travessar la garona pel pont de sant pere, que és d'aquestes tonteries que a mi em fan tanta gràcia i que no sé si me'n cansaré mai. també ho he aprofitat per arribar-me a la desembocadura del canal de brienne, una altra capullada de les que em fan gràcia que cau allà mateix. i després, cap a manifestar-se falta gent.
pels qui no heu estat mai a tolosa, he de dir que la plaça del capitol és una plaça quadrada i bastant gran, que imposa una mica. jo pensava que allà al mig seria superfàcil trobar una concentració de pro-tibetans. el que jo no sabia és que precisament els dimecres hi fan mercat... passat el susto inicial, he esquivat paradetes en direcció a la façana del capitol i oh, sorpresa! allà hi havia una pila de gent amb banderes tibetanes! cap dubte que era la gent que estava buscant.
no sé gaire què explicar, hi havia bastanta gent, la majoria d'uns trenta o quaranta anys, però també n'hi havia de més joves i de més vells, és clar. diversitat ètnica entre els assistents, suposo que en proporció a les ètnies de la població tolosana, que és una cosa que malgrat ser de barcelona, encara em crida força l'atenció d'aquí. hi havia uns quants monjos tibetans (alguns en màniga curta --realment, estan fets a tot, aquesta gent!) i també un grup de representants d'altres religions: hi he distingit un frare (que he suposat catòlic), un sacerdot hortodox i un jueu. bé, suposo que hi devia haver més gent d'altres religions, però no anaven d'uniforme i per tant no els he pogut distingir.
quan he arribat, un dels tibetans estava enfilat sobre una mena de tarima explicant coses, i una dona el traduïa. m'ha molat perquè ho he entès bastant tot (a la dona, no al monjo!). ha explicat que hi ha hagut molts morts, molts ferits i moltes detencions indiscriminades*. que les autoritats xineses no deixen entrar periodistes a la regió, ni organitzacions humanitàries d'ajuda a malalts i ferits. que no n'hi ha prou amb la simpatia i amb l'empatia, que la seva única esperança és una forta mobilització internacional, que no tenen cap altra arma. que el dalai lama no ha instigat mai a la violència** i que la població xinesa del tibet també està patint la repressió. hem fet un minut de silenci en record dels morts i els detinguts d'aquests dies. el mojo ha dit que la única forma que tenim d'ajudar és fer córrer la veu, i ha insistit en el tema de la forta mobilització internacional.
i fins aquí la meva aportació. espero que el post hagi sigut distret, perquè el tema és seriós.
--------------------
NOTES AL MARGE:
* jo crec que se'ls pot sumar directament a la llista de morts :-(
** no tinc cap dubte que el dalai lama és un gran defensor de la no-violència... però i què si ho hagués fet? defensar la pròpia vida és un delicte?
article de luxe
en un article que ens han passat per llegir a la classe de francès hi he trobat aquest paràgraf que m'ha encantat:
jo sóc de les que creuen seriosament que això de la doble jornada de la dona té els dies comptats... el que no havia pensat mai és que si no es comparteixen les tasques tenir un mascle a casa es converteix en un luxe massa car!
NOTA AL MARGE: i no crec que en general els homes tinguin cap interès en posar-se fora de l'abast del que les dones ens podem permetre... potser és per això que les coses estan canviant? :-D
L'homme prend d'abitude de compter sur elle financèrement, mais il ne s'occupe pas davantage du foyer. Au point qu'elle finit par se demander à quoi il sert: s'il ne participe pas à la corvée de courses (allors que le mâle était traditionellement le "chasseur" de la famille) ni au repassage (alors que ses chemises fournissent l'essentiel de la pile), un homme dans la maison devient un luxe qu'on ne peut plus s'offrir!
jo sóc de les que creuen seriosament que això de la doble jornada de la dona té els dies comptats... el que no havia pensat mai és que si no es comparteixen les tasques tenir un mascle a casa es converteix en un luxe massa car!
NOTA AL MARGE: i no crec que en general els homes tinguin cap interès en posar-se fora de l'abast del que les dones ens podem permetre... potser és per això que les coses estan canviant? :-D
dimarts, 25 de març del 2008
central nuclear
sergio m'ha fet arribar aquesta foto. crec que és un especialista en trobar fotos que m'agraden. mola, oi? :-)
dilluns, 24 de març del 2008
ja està
ja està, ja he acabat. dono la meva tesina per enllestida, i ara mateix és en mans de mikel i juanan perquè me l'omplin de guixots vermells. i mentres no rebi la seva resposta, jo ja estic.
bé, potser passi alguna estoneta morta millorant el pt-ca, perquè és fill meu i vull que un dia creixi fins a la v. 1, però s'ha acabat això d'estar pensant constantment "hauria de ser a casa fent la tesina". ara quedarà fer-hi els retocs que em diguin i presentar-la. això és tot, ja està.
m'he passat els últims 5 dies sense fer res més. bé, vaig tenir un parell de classes i dissabte vaig anar a un sopar. i tornant de classe, tornem-hi, i tornant de sopar, tornem-hi. i dormir i tornem-hi i menjar i tornem-hi. però ara ja està.
la veritat és que al final m'ho he passat bé. tenir sis dies per dedicar-m'hi quasi exclusivament m'ha anat la mar de bé; he hagut de refer coses que vaig fer fa temps, i crec que el resultat és una mica naïf, però m'he adonat que realment sí que he après coses des que la vaig començar, i que això que faig realment m'agrada. suposo que quan m'hagi recuperat físicament d'aquests dies non-stop (estic cansada i crec que tinc amb un aspecte lamentable) em sentiré contenta d'haver-ho fet. ara no, però suposo que és qüestió de dormir d'una tirada.
i en fi, ara ja està. i la vida continua amb molts altres projectes per tirar endavant, i estic molt contenta també de pensar que d'ara en endavant tindré més temps per dedicar-me a les altres coses... per exemple, a respondre tots els mails que he rebut aquests últims dies!!! ho sento! demà començo a contestar-los per ordre cronològic... :-D
bé, potser passi alguna estoneta morta millorant el pt-ca, perquè és fill meu i vull que un dia creixi fins a la v. 1, però s'ha acabat això d'estar pensant constantment "hauria de ser a casa fent la tesina". ara quedarà fer-hi els retocs que em diguin i presentar-la. això és tot, ja està.
m'he passat els últims 5 dies sense fer res més. bé, vaig tenir un parell de classes i dissabte vaig anar a un sopar. i tornant de classe, tornem-hi, i tornant de sopar, tornem-hi. i dormir i tornem-hi i menjar i tornem-hi. però ara ja està.
la veritat és que al final m'ho he passat bé. tenir sis dies per dedicar-m'hi quasi exclusivament m'ha anat la mar de bé; he hagut de refer coses que vaig fer fa temps, i crec que el resultat és una mica naïf, però m'he adonat que realment sí que he après coses des que la vaig començar, i que això que faig realment m'agrada. suposo que quan m'hagi recuperat físicament d'aquests dies non-stop (estic cansada i crec que tinc amb un aspecte lamentable) em sentiré contenta d'haver-ho fet. ara no, però suposo que és qüestió de dormir d'una tirada.
i en fi, ara ja està. i la vida continua amb molts altres projectes per tirar endavant, i estic molt contenta també de pensar que d'ara en endavant tindré més temps per dedicar-me a les altres coses... per exemple, a respondre tots els mails que he rebut aquests últims dies!!! ho sento! demà començo a contestar-los per ordre cronològic... :-D
diumenge, 23 de març del 2008
gel!
tolosa, 23 de març, les 12.02.
comença la primavera i a les 12 del migida cau gel del cel... potser és que aquí cal esperar a l'estiu perquè deixi de fer fred?
comença la primavera i a les 12 del migida cau gel del cel... potser és que aquí cal esperar a l'estiu perquè deixi de fer fred?
dissabte, 22 de març del 2008
safari
els meus papis quasi que estan plenament integrats a la societat de la comunicació, però a vegades encara hi patinen una mica... temps al temps. han intentat deixar-me un missatge en aquest bloc, però com que no se n'han sortit, me l'han enviat per mail. i he pensat que tant per tant, el podia penjar jo mateixa...
Lleonard i Rosa
els que em coneixeu de quan era petita, segurament ja sabeu qui són, aquest parell de personatges. els que no, us en podeu fer una idea bastant encertada llegint el missatge que m'han enviat... :-)
com tota la resta de gent que conec (i a aquests dos els conec prou bé...) tenen les seves grandeses i les seves misèries; han comès grans errors i també han tingut grans encerts. com tothom, vaja. però no sé, llegint aquest missatge (feia dies que no en sabia res perquè els molt bandarres havien marxat de vacances :-P) he pensat que em sorprèn poc que siguin els meus pares. o que jo sigui filla seva, potser...
pel que fa a les vacances de la blanca... doncs mira, que tampoc m'ha sorprès que s'hagi instal·lat a la caixa on tinc l'osset i nines de quan era petita. ves per on, no ho havia pensat mai abans, però de cop m'ha semblat un bon lloc on amagar-se. potser té un sentit que aquestes coses, en lloc d'haver anat a parar a un contenidor, siguin en una capsa sota el llit... la propera vegada que passi per sants, donaré un cop d'ull a la caixa.
SAFAR : En llengua àrab significa VIATJAR;
SAFAR-I : Vol dir VIATGE
Els camacus i altres urbanites, de vegades organitzen algun SAFARI a la recerca de bèsties ferotges a la selva o al desert.
La Carme no sap que dissabte, dia 22 de març de l'any de gràcia del 2008 s'ha organitzat un safari al seu propi pis per tal de fer la caça de l'hàmster pròdig anomenat Blanqueta.
El safari ha reeixit amb un èxit total i a l'hora de fer aquesta crònica la Blanqueta ja torna a ser a ca seva, les vacances se li han acabat amb pau i joia.
Oi que esteu intrigats per saber on era?
Doncs, com la seva mestressa, va decidir trobar un apartament dins d'una capseta de cartró, on la Carme hi guarda l'osset i les nines que li recorden la seva infantesa.
La nostra estimada Blanqueta passarà la Pasqua feliç i contenta menjant un bocí de formatge que demà els seus "pares adoptius" li portaran.
Lleonard i Rosa
els que em coneixeu de quan era petita, segurament ja sabeu qui són, aquest parell de personatges. els que no, us en podeu fer una idea bastant encertada llegint el missatge que m'han enviat... :-)
com tota la resta de gent que conec (i a aquests dos els conec prou bé...) tenen les seves grandeses i les seves misèries; han comès grans errors i també han tingut grans encerts. com tothom, vaja. però no sé, llegint aquest missatge (feia dies que no en sabia res perquè els molt bandarres havien marxat de vacances :-P) he pensat que em sorprèn poc que siguin els meus pares. o que jo sigui filla seva, potser...
pel que fa a les vacances de la blanca... doncs mira, que tampoc m'ha sorprès que s'hagi instal·lat a la caixa on tinc l'osset i nines de quan era petita. ves per on, no ho havia pensat mai abans, però de cop m'ha semblat un bon lloc on amagar-se. potser té un sentit que aquestes coses, en lloc d'haver anat a parar a un contenidor, siguin en una capsa sota el llit... la propera vegada que passi per sants, donaré un cop d'ull a la caixa.
divendres, 21 de març del 2008
un part llarg i dolorós
després de mesos i mesos de gestació, el traductor apertium-pt-ca ha vist la llum per primer cop. la criatura fa un 25,66% d'error traduint de català a portuguès i un 18,52% a l'hora de traduir del portuguès al català. això vol dir que no funciona gens bé, perquè és petit i encara ha de créixer.
el part ha durat moltíssimes hores. han assistit el part des d'espiral d'embulls, wim mertens, pink floyd i antònia font, en els moments més serens, fins a alaska, loquillo i d'altres músics que no goso confessar en els moments més desesperants.
m'han ajudat a concebre la criatura felipe, sergio, enrique i fran (molts pares, ja ho sé... coses de la vida), a qui estaré per sempre més agraïda.
aprofito el notición per reivindicar una mica la literatura portuguesa, la gran abandonada dels llibres d'escola... traduïda automàticament, és clar!
Fernando Pessoa, anomenat Álvaro de Campos
el part ha durat moltíssimes hores. han assistit el part des d'espiral d'embulls, wim mertens, pink floyd i antònia font, en els moments més serens, fins a alaska, loquillo i d'altres músics que no goso confessar en els moments més desesperants.
m'han ajudat a concebre la criatura felipe, sergio, enrique i fran (molts pares, ja ho sé... coses de la vida), a qui estaré per sempre més agraïda.
aprofito el notición per reivindicar una mica la literatura portuguesa, la gran abandonada dels llibres d'escola... traduïda automàticament, és clar!
Totes les cartes d'amor són
Ridícules.
No serien cartes d'amor si no fossin
Ridícules.
També vaig escriure el meu temps cartes d'amor,
Com les altres,
Ridícules.
Les cartes d'amor,
s'hi ha amor,
Tenen de ser
Ridícules.
Però, finalment,
Només les criatures que mai van escriure
Cartes d'amor
ÉS que són
Ridícules.
[...]
Fernando Pessoa, anomenat Álvaro de Campos
+ sobre el tibet
m'ha arribat un correu informant que l'ong avaaz està recollint signatures per demanar al govern xinès que dialogui amb el dalai lama i respecti els dets humans al tibet.
penso com tothom que aquestes campanyes no se sap mai si serviran d'alguna cosa, però costa tant tant poc signar que no es perd res per intentar-ho. i a veure, demanar que es respectin els drets humans tampoc no és demanar tant, no?
pels més despistats, per signar cal clicar aquí.
penso com tothom que aquestes campanyes no se sap mai si serviran d'alguna cosa, però costa tant tant poc signar que no es perd res per intentar-ho. i a veure, demanar que es respectin els drets humans tampoc no és demanar tant, no?
pels més despistats, per signar cal clicar aquí.
dijous, 20 de març del 2008
xampinyons de parís
avui he anat d'expedició al súper, i entre altres coses, he comprat una llauna on a l'etiqueta hi diu "champignons de paris". si molt no m'equivoco, diria que això vol dir "xampinyons de parís". jo em pensava que els bolets creixien al bosc, i que jo sàpiga parís és una ciutat... res a veure amb el bosc, doncs.
fent una mica de memòria, he recordat que algú em va dir algun cop, vaja, que em sona vagament que em digués algú, que hi ha bolets que amb les coses necessàries, se'ls pot cultivar un mateix sota el llit. això podria ser una explicació: són xampinyons cultivats sota els llits de parís... però una cosa és cultivar sota el llit bolets pel consum propi i una altra cosa és fer-ne una producció industrial. bé, que tampoc és que vegi gaire clar el tema del consum propi, però el de la producció industrial sí que em sembla fora de lloc. no m'imagino de cap manera una xarxa de productors de xampinyons parisencs de sota-llit, ni tampoc m'imagino un llit tan gran com perquè hi càpiga una producció de xampinyons a gran escala...
de seguida m'ha vingut al cap en quin lloc de parís, fosc i humit, s'hi podrien cultivar xampinyons. crec que a qualsevol persona que s'hagi llegit els miserables se li acudiria el mateix lloc (i els que no l'hagueu llegit, ràpid cap a la biblioteca, que això no pot ser!): victor hugor dedica tres capítols (si no més, que jo el vaig llegir fa molt de temps) a descriure les clavegueres de parís. segurament gràcies a això són les més dignificades d'europa, fins i tot són l'escenari d'una de les escenes més decisives (i emocionants i emotives) del llibre.
sí, he arribat a la conclusió que m'he endut una llauna de bolets cultivats en una claveguera, i ara em fa una mica d'angúnia menjar-me'ls. perquè amb o sense grans obres de la literatura, les clavegueres són clavegueres. fins i tot les de parís.
fent una mica de memòria, he recordat que algú em va dir algun cop, vaja, que em sona vagament que em digués algú, que hi ha bolets que amb les coses necessàries, se'ls pot cultivar un mateix sota el llit. això podria ser una explicació: són xampinyons cultivats sota els llits de parís... però una cosa és cultivar sota el llit bolets pel consum propi i una altra cosa és fer-ne una producció industrial. bé, que tampoc és que vegi gaire clar el tema del consum propi, però el de la producció industrial sí que em sembla fora de lloc. no m'imagino de cap manera una xarxa de productors de xampinyons parisencs de sota-llit, ni tampoc m'imagino un llit tan gran com perquè hi càpiga una producció de xampinyons a gran escala...
de seguida m'ha vingut al cap en quin lloc de parís, fosc i humit, s'hi podrien cultivar xampinyons. crec que a qualsevol persona que s'hagi llegit els miserables se li acudiria el mateix lloc (i els que no l'hagueu llegit, ràpid cap a la biblioteca, que això no pot ser!): victor hugor dedica tres capítols (si no més, que jo el vaig llegir fa molt de temps) a descriure les clavegueres de parís. segurament gràcies a això són les més dignificades d'europa, fins i tot són l'escenari d'una de les escenes més decisives (i emocionants i emotives) del llibre.
sí, he arribat a la conclusió que m'he endut una llauna de bolets cultivats en una claveguera, i ara em fa una mica d'angúnia menjar-me'ls. perquè amb o sense grans obres de la literatura, les clavegueres són clavegueres. fins i tot les de parís.
oh, chuva!
les deu del matí. servidora està de vacances i ja s'ha llevat, ha anat a córrer, s'ha dutxat, s'ha vestit, ha esmorzat i està davant l'ordinador acabant de fer néixer la seva nova criatura: el traductor pt-ca. --i és que realment sóc un partidàs, eh? :-D
segurament hauria preferit llevar-me tard i anar a passejar pel centre, però vaja... res que no es pugui superar amb una mica música...
i a més, la marató de feinada que estic fent també té les seves compensacions: la criatura comença a tirar!
vostè que té por de pluja,
vostè no és ni de paper,
molt menys fet de *açucar,
o alguna cosa semblat amb mel,
experimenti prendre *banho de pluja,
i veure la *energia del cel,
la *energia d'aquesta aigua sagrada,
ens beneeix del cap als peus,
pluja,
jo demano que caigui a poc a poc,
només *molhe aquest poble d'alegria, alegria,
per a mai més plorar.
segurament hauria preferit llevar-me tard i anar a passejar pel centre, però vaja... res que no es pugui superar amb una mica música...
i a més, la marató de feinada que estic fent també té les seves compensacions: la criatura comença a tirar!
vostè que té por de pluja,
vostè no és ni de paper,
molt menys fet de *açucar,
o alguna cosa semblat amb mel,
experimenti prendre *banho de pluja,
i veure la *energia del cel,
la *energia d'aquesta aigua sagrada,
ens beneeix del cap als peus,
pluja,
jo demano que caigui a poc a poc,
només *molhe aquest poble d'alegria, alegria,
per a mai més plorar.
dimecres, 19 de març del 2008
quatre vints
com dimecres passat, avui he anat a le mirail a classe d'occità, i com dimecres passat, m'he perdut. aquest cop, però, en un paperet duia escrit el número de la classe: 189.
quan m'he cansat de donar voltes tontament per aquell laberint de formigó he preguntat a dos senyors, amb el meu bon francès, si sabien on era aquella aula. m'han mirat amb simpatia, i un d'ells m'ha dit "la cent vuitanta-nou?". us ho prometo! de tota la gent a qui podia preguntar va i he anat a topar amb un senyor que parla això que parlo que jo! quina gràcia! se'm deu haver il·luminat la cara: i li he contestat "sí, la cent vuitanta-nou!".
però ves per on, encara que ho semblés, aquell home no estava parlant en català! m'ha explicat on era la classe... sí, sí, en occità. m'he quedat tant sorpresa que he balbucejat "mercè plan" i he anat cap a la classe, que a més, ja feia tard.
hi he estat pensant durant tota la classe... cada cop que vaig a le mirail em parlen en òc... què passa? duc escrit al front "m'agrada que em parlin en occità"? se'm nota moltíssim que no sé ni un borral de francès? resulta que a tolosa tothom parla occità i això de que gairebé no es parla és una invenció de la premsa centralista i del capital? tinc un do per trobar militants occitanistes? la cosa m'ha sorprès tant que fins i tot ho he comentat amb uns nois de la classe, amb qui ens hem posat a parlotejar en òc durant la pausa (bastant simpàtic, per cert!).
de tornada cap a casa m'he parat al centre a comprar coses al forn. tot plegat valia un euro vuitanta. la dependenta m'ha dit "un euro quatre-vingt". i llavors hi he caigut. quan he demanat per l'aula 189 m'he inventat "cent huitanta-neuf"! pot ser que els senyors de le mirail hagin entès que els intentava dir "cent ueitanta-nau"?
quan m'he cansat de donar voltes tontament per aquell laberint de formigó he preguntat a dos senyors, amb el meu bon francès, si sabien on era aquella aula. m'han mirat amb simpatia, i un d'ells m'ha dit "la cent vuitanta-nou?". us ho prometo! de tota la gent a qui podia preguntar va i he anat a topar amb un senyor que parla això que parlo que jo! quina gràcia! se'm deu haver il·luminat la cara: i li he contestat "sí, la cent vuitanta-nou!".
però ves per on, encara que ho semblés, aquell home no estava parlant en català! m'ha explicat on era la classe... sí, sí, en occità. m'he quedat tant sorpresa que he balbucejat "mercè plan" i he anat cap a la classe, que a més, ja feia tard.
hi he estat pensant durant tota la classe... cada cop que vaig a le mirail em parlen en òc... què passa? duc escrit al front "m'agrada que em parlin en occità"? se'm nota moltíssim que no sé ni un borral de francès? resulta que a tolosa tothom parla occità i això de que gairebé no es parla és una invenció de la premsa centralista i del capital? tinc un do per trobar militants occitanistes? la cosa m'ha sorprès tant que fins i tot ho he comentat amb uns nois de la classe, amb qui ens hem posat a parlotejar en òc durant la pausa (bastant simpàtic, per cert!).
de tornada cap a casa m'he parat al centre a comprar coses al forn. tot plegat valia un euro vuitanta. la dependenta m'ha dit "un euro quatre-vingt". i llavors hi he caigut. quan he demanat per l'aula 189 m'he inventat "cent huitanta-neuf"! pot ser que els senyors de le mirail hagin entès que els intentava dir "cent ueitanta-nau"?
dimarts, 18 de març del 2008
la blanca
encara que la majoria de gent no s'ho creu, cada un dels meus hàmsters és diferent. no només pel color, sinó perquè també tenen caràcters diferents. les seves diferències de caràcter son tant evidents com les de color, i d'això se n'adona tothom qui els cuida.
i la blanca... sempre ha sigut molt especial. té alguna cosa que va més enllà de les diferències de caràcter normals. quan era petita i vivia amb la mare i els germans ja ens vam adonar que era estranya: feia coses diferents dels seus germans i sovint s'estava separada del grup. i ara de gran, continua sent rara: els seus caus són increïblement més sofisticats que els dels altres i el seu rebost, el més ben fornit. però sobretot, tant ara com abans, té un do que la fa destacar de tota la resta: l'habilitat per l'escapisme.
i així doncs, ara que jo no sóc a prop i que he deixat a la meva bona mare ocupant-se de les criatures, ha decidit aprofitar-ho i se n'ha anat a fer una volta pel pis. m'ho va dir ma mare ahir. fa dos dies que ningú no la veu, ningú sap on és.
suposo que està de vacances sota la cuina, que és dels llocs on li agrada més d'anar. tant és així, que un cop em vaig plantejar seriosament deixar-la viure allà. però em sembla que pel pis hi poden haver tants perills, per a ella! i si es posa a rosegar un cable elèctric? i si s'evapora tota l'aigua que ma mare li posa en platets? i si es troba una d'aquestes horribles cuques de barcelona, que crec que poden ser més grans que ella (a part que estic convençuda que estan plenes de verí!)? i si...?
així, tot i que estic convençuda que és molt llesta i que s'ho està passant pipa veient món, estic una mica preocupada... tinc por de no veure-la mai més. em sabria molt de greu. però també penso que si jo me n'he pogut anar a 500km a veure món, potser ella també se'n pot anar a 10m de la seva gàbia uns dies...
diumenge, 16 de març del 2008
tesinant
porto tot el dia fent la meva estimada i apassionant tesina... béeeeeeee, d'acooooord... he sortit un parell d'horetes amb un compi de la resi: hem anat a veure l'església dels jacobins (finalment!) i a fer un crep a la plaça del capitol :-)
i ja està, després he tornat cap al tema... i ara mateix estic més o menys com aquest pobre nano...
en síntesi, he tingut moments d'angoixa, d'histèria i de profunda depressió. i també d'una immensa alegria.
i ja està, després he tornat cap al tema... i ara mateix estic més o menys com aquest pobre nano...
en síntesi, he tingut moments d'angoixa, d'histèria i de profunda depressió. i també d'una immensa alegria.
dissabte, 15 de març del 2008
el tibet
hi ha coses tan horribles que no m'entren al cap. no sé què dir, no tinc paraules.
a l'avui diuen que el director de la casa del tibet de barna ha convocat una concentració de protesta davant el consulat de la xina. crec molt seriosament que s'hi ha d'anar. jo miraré si fan alguna cosa per aquí tolosa. no se m'acut que més podem fer... alguna proposta?
divendres, 14 de març del 2008
a tolosa també sap fer sol
semblava que no en sabia, però sí! portem dos dies sense pluja!!! bé, dimecres quasi que tampoc va ploure,només que al final del dia ja no es va saber reprimir més i va caure una miqueta d'aigua. però ahir, ja no en va caure gens! i avui, una meravella, no només no ha plogut (de moment, clar, que encara queden dues horetes i mitja de dia...), si no que, a més, a fet un sol com feia temps que no en veia cap! una meravella.
la gent s'ha llençat al carrer amb entusiasme vestits de primavera (bé, he vist alguns pantalons curts que m'han semblat directament exagerats...), i jo no he sigut menys. així que he deixat l'abric verd i les botes verdes a l'apartament, i vestida tan primaveral com he pogut, me n'he anat cap al centre.
a tres de cinc he anat al curs d'occità que organitza l'ieo al casal català (on, per cert, jo no he vist mai cap català...), i quan s'ha acabat la classe me n'he anat a passejar.
he passat pel pont de st. pere (això no és cap novetat, ho faig tot sovint, de fet, però avui feia sol...), m'he arribat fins al capitol. a la plaça m'he assegut a fer un crep de xocolata tot llegint el diari. després he anat fins a l'oficina de turisme, a veure si em donaven un mapa nou, que el meu està fet pols, sobretot després del xàfec que ens va caure a sobre (al mapa i a mi) dilluns passat... però no he tingut sort, perquè l'oficina tanca a les sis...
he tornat al capitol i he baixat pel carrer del taur fins a sant serni, una meravella del romànic. en realitat, cada cop que hi penso, no entenc per què els tolosans s'entussodeixen amb que sant esteve sigui la seva catedral, tenint com tenen l'església romànica més gran del món... en fi, assumpte seu.
he passat per la plaça de joana d'arc (que no val res, només és una estació d'autobusos) i he baixat fins el bulebard de matalbiau, que va pels costats del canal del miègjorn. ja s'estava fent de nit, però no feia gens de fred, així que he pujat tranquil·lament per l'avinguda jean jaurès fins a la plaça wilkinson, que trobo que és una petita meravella. i aquí ja he agafat el metro cap a casa.
pel curs d'occità de la uni (sí, faig dos cursos a dos llocs diferents... coses de la vida) he de fer una redacció descrivint un lloc de tolosa que m'agradi i explicant quines sensacions em provoca... no sé gens per quin decidir-me... demà miraré d'arribar-me a l'església dels jacobins, que aquest estiu em va encantar, a veure si m'inspiro...
la gent s'ha llençat al carrer amb entusiasme vestits de primavera (bé, he vist alguns pantalons curts que m'han semblat directament exagerats...), i jo no he sigut menys. així que he deixat l'abric verd i les botes verdes a l'apartament, i vestida tan primaveral com he pogut, me n'he anat cap al centre.
a tres de cinc he anat al curs d'occità que organitza l'ieo al casal català (on, per cert, jo no he vist mai cap català...), i quan s'ha acabat la classe me n'he anat a passejar.
he passat pel pont de st. pere (això no és cap novetat, ho faig tot sovint, de fet, però avui feia sol...), m'he arribat fins al capitol. a la plaça m'he assegut a fer un crep de xocolata tot llegint el diari. després he anat fins a l'oficina de turisme, a veure si em donaven un mapa nou, que el meu està fet pols, sobretot després del xàfec que ens va caure a sobre (al mapa i a mi) dilluns passat... però no he tingut sort, perquè l'oficina tanca a les sis...
he tornat al capitol i he baixat pel carrer del taur fins a sant serni, una meravella del romànic. en realitat, cada cop que hi penso, no entenc per què els tolosans s'entussodeixen amb que sant esteve sigui la seva catedral, tenint com tenen l'església romànica més gran del món... en fi, assumpte seu.
he passat per la plaça de joana d'arc (que no val res, només és una estació d'autobusos) i he baixat fins el bulebard de matalbiau, que va pels costats del canal del miègjorn. ja s'estava fent de nit, però no feia gens de fred, així que he pujat tranquil·lament per l'avinguda jean jaurès fins a la plaça wilkinson, que trobo que és una petita meravella. i aquí ja he agafat el metro cap a casa.
pel curs d'occità de la uni (sí, faig dos cursos a dos llocs diferents... coses de la vida) he de fer una redacció descrivint un lloc de tolosa que m'agradi i explicant quines sensacions em provoca... no sé gens per quin decidir-me... demà miraré d'arribar-me a l'església dels jacobins, que aquest estiu em va encantar, a veure si m'inspiro...
rient de valent!
no m'agrada gens riure sola; vull dir que això d'estar sola llegint alguna cosa i no poder reprimir la riallada em fa sentir una mica/bastant ridícula... però hi ha coses que s'ho valen, i avui, gràcies al bloc de l'edu he descobert el web negre. ja tinc ganes que sigui dijous per poder-ne llegir la propera edició! un fart de riure!
dijous, 13 de març del 2008
la realitat
Reality is that which, when you stop believing in it, doesn't go away.
Philip K. Dick, "How to Build a Universe That Doesn't Fall Apart Two Days Later", 1978
m'ha agradat massa com per no compartir-la :-)
dimecres, 12 de març del 2008
expedició a le mirail+2n contacte amb els òc
si bé tolosa em sembla una ciutat bonica com n'hi ha poques, l'apartament, una cucada i el metro, tret d'una pel·li de ciència-ficció, el campus de le mirail m'ha semblat d'horror, d'espant i de malson.
havia parlat amb en sauzet, que és un professor d'occità de la universitat de tolosa que conec per qüestions de feina que no vénen al cas, per preguntar-li on podia estudiar occità, i ell m'havia contestat (entre moltes altres opcions) que podia anar com a oient a la universitat.
així doncs, aquest migdia, equipada amb un entrepà i amb el nom de l'assignatura ("oc aia oly", que en català hauria de voler dir una cosa així com "llengua occitana-primer nivell") i del professor (o. caponi) escrits en un paperet, he començat l'expedició. arribar fins al campus ha estat relativament fàcil: només són 10 parades de metro, un transbord i parades 9 més.
el campus és immens, ple d'edificis grisos i de zones en construcció. seriosament, no se m'acut com podria descriure aquell lloc. i jo havia de trobar l'aula on es feia una assignautra de nom impronunciable de "lo departament de letras modèrnas, teatre e occitan" --el nom del departament em recorda al de "llengües eslaves i basc", és a dir, "aquí posarem el que no sabem on posar".
he començat a donar tombs, i com que no trobava res que m'orientés m'he dedicat a preguntar per la facultat de lletres. per cert, estic descobrint que la meva pronúncia del francès és molt més terrible del que em temia...
he arribat a una zona que entre els edificis hi havia penjades unes pancartes vermelles on hi deia "faultat de lletres". he donat tombs i tombs buscant alguna cosa que sonés a "departament d'occità", sense èxit. com que tampoc trobava cap secretaria, recepció o alguna cosa que s'hi assemblés, m'he ficat a una llibreria i he preguntat a la dependenta. ella m'ha dit que tornés a la zona de les pancartes vermelles i preguntés a algun estudiant per la secretaria. ho he fet. he anat a la zona i a la primera estudiant que he vist li he preguntat on era la secretaria. i m'ha dit que era l'edifici de just davant.
hi he entrat i finalment he vist un cartell on hi deia "occitan" i el número de despatx 299. he donat voltes i més voltes buscant el despatx, que per algun motiu no era al costat del 298. al final ho he preguntat a una senyora, que s'ha compadit de mi, m'ha portat fins al despatx 299 i m'ha dit que la professora no hi era, que havia d'esperar. i he esperat.
de cop i volta han arribat tres dones, s'han plantat davant la porta del despatx i s'han posat a xerrar molt i molt depressa en francès. i jo que no entenia res, amb el paperet a la mà, que volia preguntar-los si algú sabia com podia descobrir on es feia la meva assignatura.
d'alguna manera, i prometo que no he entès com, una d'elles m'ha agafat el paperet, l'ha llegit, ha comentat amb les altres, ha cridat un noi que hi havia per allà a prop, li ha dit alguna cosa, m'ha assenyalat, m'ha tornat el paperet i ha continuat xerrant amb les altres dues, tot això en un temps récord, mentre jo em quedava amb cara de lluç mirant el paperet, les senyores i el noi, les tres coses alhora.
potser perquè feia molta cara de no entendre res, potser per veure què passava i segurament per les dues coses alhora, el noi se m'ha dirigit en occità. i així he tingut la meva segona conversa en occità amb intencions comunicatives. és a dir, res a veure amb les classes d'aranès o en dir alguna cosa als occitans per fer-los gràcia, no: aquí ens entendrem en occità o no ens entendrem. i no sé com m'ho he fet, però el cas és que ens hem entès. i ha resultat que aquell noi era el tal caponi, el meu professor d'occità.
i res, m'ha acompanyat a comprar-me una ampolla d'aigua i hem anat cap a classe. pel camí hem xerrat una mica en occità (bé, això ell: jo he fet el que he pogut) i m'ha dit que no em preocupés per les meves dificultats per trobar l'aula, que aquella universitat és un laberint. la meva conclusió de tot plegat és que en aquesta universitat els estudiants van a la porta de la secretaria i els professors passen a buscar-los per dur-los a classe, perquè si no, no ho entenc.
la classe era mig en occità i mig en francès, però ho he seguit tot bastant bé. després de classe he volgut anar a saludar en sauzet i en pojada, que també és profe d'occità a la universitat i també el conec per coses de feina que tampoc vénen al cas. i he donat mil voltes, i he tornat a trobar la secretaria, i he recorregut despatxos i al final he parlat amb una dona que m'ha dit que avui no els trobaria. i he marxat corrents contenta d'abandonar aquell laberint.
sobre com ha anat la classe d'avui hi ha dues coses que m'inquieten. una és si dimecres vinent seré capaç de trobar l'aula. i l'altra és que el professor m'ha preguntat d'on era de catalunya. jo li he dit que no li havia pas dit que fos catalana; ell s'ha posat a riure i m'ha preguntat si és que no en sóc. i jo ara em pregunto quantes n'hi hauré dit en català...
havia parlat amb en sauzet, que és un professor d'occità de la universitat de tolosa que conec per qüestions de feina que no vénen al cas, per preguntar-li on podia estudiar occità, i ell m'havia contestat (entre moltes altres opcions) que podia anar com a oient a la universitat.
així doncs, aquest migdia, equipada amb un entrepà i amb el nom de l'assignatura ("oc aia oly", que en català hauria de voler dir una cosa així com "llengua occitana-primer nivell") i del professor (o. caponi) escrits en un paperet, he començat l'expedició. arribar fins al campus ha estat relativament fàcil: només són 10 parades de metro, un transbord i parades 9 més.
el campus és immens, ple d'edificis grisos i de zones en construcció. seriosament, no se m'acut com podria descriure aquell lloc. i jo havia de trobar l'aula on es feia una assignautra de nom impronunciable de "lo departament de letras modèrnas, teatre e occitan" --el nom del departament em recorda al de "llengües eslaves i basc", és a dir, "aquí posarem el que no sabem on posar".
he començat a donar tombs, i com que no trobava res que m'orientés m'he dedicat a preguntar per la facultat de lletres. per cert, estic descobrint que la meva pronúncia del francès és molt més terrible del que em temia...
he arribat a una zona que entre els edificis hi havia penjades unes pancartes vermelles on hi deia "faultat de lletres". he donat tombs i tombs buscant alguna cosa que sonés a "departament d'occità", sense èxit. com que tampoc trobava cap secretaria, recepció o alguna cosa que s'hi assemblés, m'he ficat a una llibreria i he preguntat a la dependenta. ella m'ha dit que tornés a la zona de les pancartes vermelles i preguntés a algun estudiant per la secretaria. ho he fet. he anat a la zona i a la primera estudiant que he vist li he preguntat on era la secretaria. i m'ha dit que era l'edifici de just davant.
hi he entrat i finalment he vist un cartell on hi deia "occitan" i el número de despatx 299. he donat voltes i més voltes buscant el despatx, que per algun motiu no era al costat del 298. al final ho he preguntat a una senyora, que s'ha compadit de mi, m'ha portat fins al despatx 299 i m'ha dit que la professora no hi era, que havia d'esperar. i he esperat.
de cop i volta han arribat tres dones, s'han plantat davant la porta del despatx i s'han posat a xerrar molt i molt depressa en francès. i jo que no entenia res, amb el paperet a la mà, que volia preguntar-los si algú sabia com podia descobrir on es feia la meva assignatura.
d'alguna manera, i prometo que no he entès com, una d'elles m'ha agafat el paperet, l'ha llegit, ha comentat amb les altres, ha cridat un noi que hi havia per allà a prop, li ha dit alguna cosa, m'ha assenyalat, m'ha tornat el paperet i ha continuat xerrant amb les altres dues, tot això en un temps récord, mentre jo em quedava amb cara de lluç mirant el paperet, les senyores i el noi, les tres coses alhora.
potser perquè feia molta cara de no entendre res, potser per veure què passava i segurament per les dues coses alhora, el noi se m'ha dirigit en occità. i així he tingut la meva segona conversa en occità amb intencions comunicatives. és a dir, res a veure amb les classes d'aranès o en dir alguna cosa als occitans per fer-los gràcia, no: aquí ens entendrem en occità o no ens entendrem. i no sé com m'ho he fet, però el cas és que ens hem entès. i ha resultat que aquell noi era el tal caponi, el meu professor d'occità.
i res, m'ha acompanyat a comprar-me una ampolla d'aigua i hem anat cap a classe. pel camí hem xerrat una mica en occità (bé, això ell: jo he fet el que he pogut) i m'ha dit que no em preocupés per les meves dificultats per trobar l'aula, que aquella universitat és un laberint. la meva conclusió de tot plegat és que en aquesta universitat els estudiants van a la porta de la secretaria i els professors passen a buscar-los per dur-los a classe, perquè si no, no ho entenc.
la classe era mig en occità i mig en francès, però ho he seguit tot bastant bé. després de classe he volgut anar a saludar en sauzet i en pojada, que també és profe d'occità a la universitat i també el conec per coses de feina que tampoc vénen al cas. i he donat mil voltes, i he tornat a trobar la secretaria, i he recorregut despatxos i al final he parlat amb una dona que m'ha dit que avui no els trobaria. i he marxat corrents contenta d'abandonar aquell laberint.
sobre com ha anat la classe d'avui hi ha dues coses que m'inquieten. una és si dimecres vinent seré capaç de trobar l'aula. i l'altra és que el professor m'ha preguntat d'on era de catalunya. jo li he dit que no li havia pas dit que fos catalana; ell s'ha posat a riure i m'ha preguntat si és que no en sóc. i jo ara em pregunto quantes n'hi hauré dit en català...
dimarts, 11 de març del 2008
el metro de tolosa
l'autobús para just davant de la porta de la resi, mentre que per agafar el metro he de baixar fins a la uni. de tota manera, davant la possibilitat de que fos més ràpid i, sobretot, pel fet de poder-lo esperar a l'empar del vent i la pluja, ahir vaig decidir provar-lo. i em va semblar molt més bona opció, de manera que avui l'he tornat a agafar per anar a classe de francès.
les instal·lacions del metro de tolosa són totes de rajoles blanques, metall i vidre; això els dóna un aspecte entre d'hospital i de metro de pel·lícula de ciència-ficció. la sensació de pulcritud asèptica reforça la idea de ser dins un hospital, mentre que els cartells lluminosos desitjant un bon dia reforcen la de ser en una pel·licula. el que és més de ciència ficció, però, és que els metros van sols! no hi ha conductor! això fa que anar al primer vagó sigui bastant guai. res a veure amb la nostra entrenyable línia 1, vaja...
però, per algú que s'ha passat pràcticament tota la vida a barna, el que és més al·lucinant del metro d'aquí és (atenció, eh?) que tot i que no para de ploure, el metro no s'inunda. sissí, el metro no s'inunda amb la pluja. això sí que em sembla de ciència-ficció!
les instal·lacions del metro de tolosa són totes de rajoles blanques, metall i vidre; això els dóna un aspecte entre d'hospital i de metro de pel·lícula de ciència-ficció. la sensació de pulcritud asèptica reforça la idea de ser dins un hospital, mentre que els cartells lluminosos desitjant un bon dia reforcen la de ser en una pel·licula. el que és més de ciència ficció, però, és que els metros van sols! no hi ha conductor! això fa que anar al primer vagó sigui bastant guai. res a veure amb la nostra entrenyable línia 1, vaja...
però, per algú que s'ha passat pràcticament tota la vida a barna, el que és més al·lucinant del metro d'aquí és (atenció, eh?) que tot i que no para de ploure, el metro no s'inunda. sissí, el metro no s'inunda amb la pluja. això sí que em sembla de ciència-ficció!
diumenge, 9 de març del 2008
diumenge d'eleccions
volia escriure alguna cosa sobre les eleccions, i de poc que no se m'acaba el dia sense haver tingut temps de fer-ho... tampoc és que tingui gran cosa a dir, però sí que n'he llegit moltes coses. i de tot el que he llegit el que més m'ha agradat, i el que més sensat m'ha semblat, ha estat el mail obert d'en partal de divendres.
en deixo aquí l'enllaç. i de cara a demà, doncs ja ho sabem: amb els polítics que sigui, nosaltres a fer la nostra, que prou feina tenim.
en deixo aquí l'enllaç. i de cara a demà, doncs ja ho sabem: amb els polítics que sigui, nosaltres a fer la nostra, que prou feina tenim.
excursió a la bugaderia o com convertir un bonic apartament en un basar
tal i com em va augurar la marta, la visita a la bugaderia ha estat de terror. havent dinat, he agafat tota la meva roba bruta, l'he posada en una bossa i he baixat cap a la bugaderia. les instruccions eren bastant fàcils: posa la roba a la màquina, tanca la porta, escull el programa, posa les monedes i engega.
engegar la màquina costa 3€ i a més, no dóna canvi. m'ha semblat una passada de car, la veritat, però sobre això del canvi ja m'havien avisat, de manera que anava ben equipada amb monedes. així que tot ha anat bé fins que just abans d'engegar m'he adonat que la màquina tenia un calaixet per posar-hi sabó. a mi ningú m'havia parlat de sabó!!! i la roba ja era dins i la màquina, pagada, no me la volia tornar. per allà a la bugaderia he trobat dues caixes de sabó abandonades, i he començat a intentar recuperar les miques que n'havien quedat... però això no donava per una rentadora.
quan estava resignada a rentar la roba amb només aigua, he vist un altre cartellet on avisava de l'opció que la màquina posés el sabó, per només 70ct més. bé, he posat més monedetes a la màquina i he apuntant mentalment que demà he de comprar sabó de rentar.
com que no sabia quanta estona trigaria, me n'he tornat al meu piset i he continuat amb la meva estimada tesina. al cap de vint minuts he baixat, he vist que la màquina encara feia i he tornat a pujar. al cap de vint minuts més he tornat a baixar, he vist que la màquina ja havia acabat però que l'assecadora estava ocupada i he tornat a pujar. al cap d'uns altres vint minuts he tornat a baixar, he vist que l'assecadora ja havia acabat però que ningú no n'havia tret la roba i m'he quedat donant tombs per la planta baixa esperant que algú vingués a buidar-la. al cap de deu minuts m'he mosquejat, he agafat un cistell que hi havia per allí i m'he posat a treure la roba que hi havia a l'assecadora i a posar-la al cistell. entre la roba hi havia calçotets, m'ha semblat d'allò més previsible i m'he dedicat a insultar mentalment tot el sexe masculí en general mentre feia l'operació de treure la roba del mascle desconegut però impresentable com tots.
just quan he acabat de treure-li la roba, ha aparegut el propietari dels calçotets, s'ha disculpat i s'ha endut el cistell amb la roba. i m'he quedat jo sola per barallar-me amb l'assecadora, un aparell hostil que no havia fet servir mai abans. amb paciència he desxifrat les instruccions: 30ct per cada 7' de assecadora... i a mi que només em quedava una moneda de 50! renegant entre dents he posat els 50ct a la màquina i li he dit que un cicle d'assecadora.
com que no volia que em passés com al mascle desconegut, m'he quedat els 7' rondant per la planta baixa. quan la màquina s'ha aturat he recollit la meva roba, l'he posada a la bossa i cap al quart pis falta gent.
quan anava a plegar la roba m'he adonat que de seca no en tenia gran cosa. i de deixar-la al balcó, ni parlar-ne, que està plovent i google diu que s'estarà així tota la setmana... així que m'he posat a estendre la roba pels mobles de l'apartament, que tampoc són gaires... i així és com ara tinc l'apartament tot ple de samarretes, mitjons, pantalons, calces i sostens penjant de tot arreu.
engegar la màquina costa 3€ i a més, no dóna canvi. m'ha semblat una passada de car, la veritat, però sobre això del canvi ja m'havien avisat, de manera que anava ben equipada amb monedes. així que tot ha anat bé fins que just abans d'engegar m'he adonat que la màquina tenia un calaixet per posar-hi sabó. a mi ningú m'havia parlat de sabó!!! i la roba ja era dins i la màquina, pagada, no me la volia tornar. per allà a la bugaderia he trobat dues caixes de sabó abandonades, i he començat a intentar recuperar les miques que n'havien quedat... però això no donava per una rentadora.
quan estava resignada a rentar la roba amb només aigua, he vist un altre cartellet on avisava de l'opció que la màquina posés el sabó, per només 70ct més. bé, he posat més monedetes a la màquina i he apuntant mentalment que demà he de comprar sabó de rentar.
com que no sabia quanta estona trigaria, me n'he tornat al meu piset i he continuat amb la meva estimada tesina. al cap de vint minuts he baixat, he vist que la màquina encara feia i he tornat a pujar. al cap de vint minuts més he tornat a baixar, he vist que la màquina ja havia acabat però que l'assecadora estava ocupada i he tornat a pujar. al cap d'uns altres vint minuts he tornat a baixar, he vist que l'assecadora ja havia acabat però que ningú no n'havia tret la roba i m'he quedat donant tombs per la planta baixa esperant que algú vingués a buidar-la. al cap de deu minuts m'he mosquejat, he agafat un cistell que hi havia per allí i m'he posat a treure la roba que hi havia a l'assecadora i a posar-la al cistell. entre la roba hi havia calçotets, m'ha semblat d'allò més previsible i m'he dedicat a insultar mentalment tot el sexe masculí en general mentre feia l'operació de treure la roba del mascle desconegut però impresentable com tots.
just quan he acabat de treure-li la roba, ha aparegut el propietari dels calçotets, s'ha disculpat i s'ha endut el cistell amb la roba. i m'he quedat jo sola per barallar-me amb l'assecadora, un aparell hostil que no havia fet servir mai abans. amb paciència he desxifrat les instruccions: 30ct per cada 7' de assecadora... i a mi que només em quedava una moneda de 50! renegant entre dents he posat els 50ct a la màquina i li he dit que un cicle d'assecadora.
com que no volia que em passés com al mascle desconegut, m'he quedat els 7' rondant per la planta baixa. quan la màquina s'ha aturat he recollit la meva roba, l'he posada a la bossa i cap al quart pis falta gent.
quan anava a plegar la roba m'he adonat que de seca no en tenia gran cosa. i de deixar-la al balcó, ni parlar-ne, que està plovent i google diu que s'estarà així tota la setmana... així que m'he posat a estendre la roba pels mobles de l'apartament, que tampoc són gaires... i així és com ara tinc l'apartament tot ple de samarretes, mitjons, pantalons, calces i sostens penjant de tot arreu.
això d'escriure un bloc
ara que ja he dit a tothom que estic escrivint un bloc, de cop va i em cohibeixo! ostres, i si algú mira què hi escric? què esperarà? què hi trobarà? quantes decepcions causaré? uuuuix, que difícil.
m'adono, per exemple, que porto quasi una setmana a tolosa, i encara no he parlat de la ciutat. tampoc he dit res sobre què hi he vingut a fer, aquí. i a penes sobre què faig ni com em sento. ni he explicat res de la gent que vaig coneixent. tampoc he parlat de les eleccions, que toquen avui, i no sé si hauria de fer-ho... ostres, hi ha tantes coses per explicar!
en fi, poc a poc i bona lletra (bé, sobre això crec que es pot configurar el navegador d'agluna manera... tampoc ho sé gaire). jo vaig fent i ja veurem.
ara anava a fer una volta de després de dinar, però s'ha tornat a posar a ploure, de manera que crec que és el moment ideal per... aventurar-me a la bugaderia!
m'adono, per exemple, que porto quasi una setmana a tolosa, i encara no he parlat de la ciutat. tampoc he dit res sobre què hi he vingut a fer, aquí. i a penes sobre què faig ni com em sento. ni he explicat res de la gent que vaig coneixent. tampoc he parlat de les eleccions, que toquen avui, i no sé si hauria de fer-ho... ostres, hi ha tantes coses per explicar!
en fi, poc a poc i bona lletra (bé, sobre això crec que es pot configurar el navegador d'agluna manera... tampoc ho sé gaire). jo vaig fent i ja veurem.
ara anava a fer una volta de després de dinar, però s'ha tornat a posar a ploure, de manera que crec que és el moment ideal per... aventurar-me a la bugaderia!
dissabte, 8 de març del 2008
trotant per pech david
la meva resi té l'avantatge de ser a la perifèria i l'inconvenient de ser lluny del centre. molt bé que llesta! vull dir que té just els avantatges i els inconvenients de ser al cul del món.
entre els inconvenients hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: per aconseguir una miserable barra de pa dolent cal caminar 10' (i més de tornada, que és costa amunt), i si el que es vol és menjar més sofisticat cal caminar-ne uns 20 (i bastants més de tornada, que la costa amunt és més llarga). així que per anar fins a la civilització cal o caminar una hora o agafar l'autobús.
entre els avantatges hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: el meu carrer és tan tranquil que si t'hi creues amb algú al vespre us dieu "bonsuà". estic rodejada d'arbres i d'ocellets. bueno, i de residències, xaletets i col·legis. i l'hospital, que em queda davant, i les unis, que queden una mica més avall (no tant lluny com el pa, però). en definitiva, per una urbanita com jo (malgrat els nou mesos d'experiència caldonazziana), és quasi com si me n'hagués anat a viure a les muntanyes (que tan altes són...). millor que a st. cugat, vaja!
un altre dels avantatges és que estic al costat-costat d'una mena de parc enorme que es diu pech david. ve a ser com un turó amb prats, arbes, camins i coses per a fer-hi esport. aquest matí, malgrat la son i el fred, com una dona valenta que sóc, me n'hi he anat a córrer. bé, ja hi havia anat dijous, però com que avui és dissabte i tinc menys coses a fer que de costum, hi he anat més disposada a investigar.
val a dir que el primer que he constatat és que córrer pels prats realment no té res a veure amb córrer a la cinta. bé, no sé qui m'havia dit que a la cinta és ella la que corre i tu només has de quedar-te a lloc... doncs sí que passa una mica això, sí. a més, a pech david hi ha el fred, el vent i les pujades, tres coses amb les que no m'havia trobat mai dins del meu confortable gimnàs de sants. com sigui, he aguantat com una senyora i m'he posat a investigar. això sí, més que córrer el que he fet ha estat trotar.
amb una hora de trotamenta no tinc ni idea de quanta part del parc he recorregut. ara bé, hi he descobert una piscina, uns quants camps de futbol, una pista d'hípica (amb els respectius cavalls i les respectives tifarades a terra que fan més urgent l'expedició a la bugaderia...), unes quantes antenes de comunicacions, un camp de tir amb arc, una zona prohibida al pas (quina intriga!!!), un dipòsit d'aigua, la garona, un parell d'àrees de pícnic i una zona de jocs infantils. també hi he vist una zona d'aterratge d'helicòpters (al costat de l'hospital), amb aterratge inclòs. no havia vist mai aterrar un helicòpter, i per cert, és just igual que com es veu a la tele.
crec que no em descuido res. demà, si m'he recuperat, miraré a veure què més descobreixo en aquest parc.
entre els inconvenients hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: per aconseguir una miserable barra de pa dolent cal caminar 10' (i més de tornada, que és costa amunt), i si el que es vol és menjar més sofisticat cal caminar-ne uns 20 (i bastants més de tornada, que la costa amunt és més llarga). així que per anar fins a la civilització cal o caminar una hora o agafar l'autobús.
entre els avantatges hi ha que per aquí no hi ha gaire rastre de civilització: el meu carrer és tan tranquil que si t'hi creues amb algú al vespre us dieu "bonsuà". estic rodejada d'arbres i d'ocellets. bueno, i de residències, xaletets i col·legis. i l'hospital, que em queda davant, i les unis, que queden una mica més avall (no tant lluny com el pa, però). en definitiva, per una urbanita com jo (malgrat els nou mesos d'experiència caldonazziana), és quasi com si me n'hagués anat a viure a les muntanyes (que tan altes són...). millor que a st. cugat, vaja!
un altre dels avantatges és que estic al costat-costat d'una mena de parc enorme que es diu pech david. ve a ser com un turó amb prats, arbes, camins i coses per a fer-hi esport. aquest matí, malgrat la son i el fred, com una dona valenta que sóc, me n'hi he anat a córrer. bé, ja hi havia anat dijous, però com que avui és dissabte i tinc menys coses a fer que de costum, hi he anat més disposada a investigar.
val a dir que el primer que he constatat és que córrer pels prats realment no té res a veure amb córrer a la cinta. bé, no sé qui m'havia dit que a la cinta és ella la que corre i tu només has de quedar-te a lloc... doncs sí que passa una mica això, sí. a més, a pech david hi ha el fred, el vent i les pujades, tres coses amb les que no m'havia trobat mai dins del meu confortable gimnàs de sants. com sigui, he aguantat com una senyora i m'he posat a investigar. això sí, més que córrer el que he fet ha estat trotar.
amb una hora de trotamenta no tinc ni idea de quanta part del parc he recorregut. ara bé, hi he descobert una piscina, uns quants camps de futbol, una pista d'hípica (amb els respectius cavalls i les respectives tifarades a terra que fan més urgent l'expedició a la bugaderia...), unes quantes antenes de comunicacions, un camp de tir amb arc, una zona prohibida al pas (quina intriga!!!), un dipòsit d'aigua, la garona, un parell d'àrees de pícnic i una zona de jocs infantils. també hi he vist una zona d'aterratge d'helicòpters (al costat de l'hospital), amb aterratge inclòs. no havia vist mai aterrar un helicòpter, i per cert, és just igual que com es veu a la tele.
crec que no em descuido res. demà, si m'he recuperat, miraré a veure què més descobreixo en aquest parc.
divendres, 7 de març del 2008
la resi
perquè els meus fidels lectors (?!) es facin una mica més la idea d'on m'estic he pensat que millor que expliqui una mica com és la meva resi. en comparació amb d'altres resis de les que he sentit a parlar, la meva és magníficament semblant a un convent: no s'hi munten festes nocturnes i, aparentment, els meus veïns no tenen vida sexual (sí que ahir els de l'apartament de la dreta van estar parlant-se massa fort... i posats a fer soroll, com a mínim que sigui fent l'amor, no?). dic magníficament perquè a mi m'empiparia bastant que em despertessin a mitja nit.
com us deveu imaginar, le caducée és un edifici bastant gran. per dins, bàsicament és un conjunt de passadissos i passadissos de color verd lleig amb portes i més portes d'un altre color verd lleig. em pregunto quin dels dos verds lletjos m'agrada menys, però em costa decidir-me. de tota manera, tampoc no es poden apreciar gaire bé els dos verds, perquè la il·luminació és bastant trista. tot plegat fa que els passadissos tinguin un aspecte entre penós i tètric, de manera que no s'hi està mai ningú. de fet, és molt estrany trobar-se algú pel passadís.
a mi al principi el meu passadís em feia una mica de por, però ara que ja he vist que de darrere de les portes verdes no en surten monstres (començo a sospitar que el que hi ha darre les portes són apartaments com el meu), ja hi vaig més tranquil·la.
es veu que hi ha tres tipus d'apartaments. els guatxis-dúplex com el meu són tots al quart pis. dels altres, en vaig veure un, que venia a ser com el meu però tot concentrat en una planta i sense balcó... i em falta per veure un tercer tipus que no tinc ni idea de com deu ser.
a part de passadissos i portes, hi ha les sales comunes. per ara, he descobert que hi ha una sala d'estudi a cada planta. em va passar pel cap que m'hi podria instal·lar a treballar, però només de pensar en agafar l'ordinador i els llibres i els papers i els diccionaris i portar-los 10m més enllà ja m'agafen tots els mals. també hi ha una sala d'ordinadors, on crec que no se m'hi ha perdut res, un pàrquing (on ídem), una deixalleria i una bugaderia on, per cert, un dia d'aquests hauré d'anar a enfrontar-me amb les rentadores (ui, quina por!).
i finalment, tatxaaaaaaaaaan, hi ha un gimnàs! el dimarts hi vaig anar a treure el nas, però estava tot tan ple de nois enormes hipermusculats que em va fer cosa entrar-hi. en canvi, vaig veure un cartellet que deia que els dimecres hi anava un professor. així que dimecres, puntual a l'hora que deia el cartellet, i vestida tan esportivament com vaig poder, m'hi vaig presentar.
el profe de gimnàs va resultar ser un home simpàtic i pacient que es va passar gairebé una hora explicant-me com funcionen les màquines de la sala de musculació, per a què serveixen i quines em convenen més. en francès, és clar.jo ja dic que va ser molt pacient.
les explicacions es van acabar quan van aparèixer dues noies que el van reclamar. aleshores em va dir que anava a fer una classe de gimnàstica, que si hi volia anar. i bé, poc enfeinada que estava, m'hi vaig apuntar. val a dir que no vaig entendre dues terceres parts del que deia (la tercera part que sí que vaig entendre són els números de quan comptava...), però vaja, tampoc calia entendre res perquè n'hi havia prou en copiar el que feia ell. en definitiva, la cosa va ser divertida. ara bé, també s'ha de dir que avui encara em fa mal una mica tot.
crec que no em falta cap altre espai de la resi per descobrir. bé, sí, em falta aventurar-me dins la bugaderia... estic segura que quan ho faci se'n sentirà a parlar.
com us deveu imaginar, le caducée és un edifici bastant gran. per dins, bàsicament és un conjunt de passadissos i passadissos de color verd lleig amb portes i més portes d'un altre color verd lleig. em pregunto quin dels dos verds lletjos m'agrada menys, però em costa decidir-me. de tota manera, tampoc no es poden apreciar gaire bé els dos verds, perquè la il·luminació és bastant trista. tot plegat fa que els passadissos tinguin un aspecte entre penós i tètric, de manera que no s'hi està mai ningú. de fet, és molt estrany trobar-se algú pel passadís.
a mi al principi el meu passadís em feia una mica de por, però ara que ja he vist que de darrere de les portes verdes no en surten monstres (començo a sospitar que el que hi ha darre les portes són apartaments com el meu), ja hi vaig més tranquil·la.
es veu que hi ha tres tipus d'apartaments. els guatxis-dúplex com el meu són tots al quart pis. dels altres, en vaig veure un, que venia a ser com el meu però tot concentrat en una planta i sense balcó... i em falta per veure un tercer tipus que no tinc ni idea de com deu ser.
a part de passadissos i portes, hi ha les sales comunes. per ara, he descobert que hi ha una sala d'estudi a cada planta. em va passar pel cap que m'hi podria instal·lar a treballar, però només de pensar en agafar l'ordinador i els llibres i els papers i els diccionaris i portar-los 10m més enllà ja m'agafen tots els mals. també hi ha una sala d'ordinadors, on crec que no se m'hi ha perdut res, un pàrquing (on ídem), una deixalleria i una bugaderia on, per cert, un dia d'aquests hauré d'anar a enfrontar-me amb les rentadores (ui, quina por!).
i finalment, tatxaaaaaaaaaan, hi ha un gimnàs! el dimarts hi vaig anar a treure el nas, però estava tot tan ple de nois enormes hipermusculats que em va fer cosa entrar-hi. en canvi, vaig veure un cartellet que deia que els dimecres hi anava un professor. així que dimecres, puntual a l'hora que deia el cartellet, i vestida tan esportivament com vaig poder, m'hi vaig presentar.
el profe de gimnàs va resultar ser un home simpàtic i pacient que es va passar gairebé una hora explicant-me com funcionen les màquines de la sala de musculació, per a què serveixen i quines em convenen més. en francès, és clar.jo ja dic que va ser molt pacient.
les explicacions es van acabar quan van aparèixer dues noies que el van reclamar. aleshores em va dir que anava a fer una classe de gimnàstica, que si hi volia anar. i bé, poc enfeinada que estava, m'hi vaig apuntar. val a dir que no vaig entendre dues terceres parts del que deia (la tercera part que sí que vaig entendre són els números de quan comptava...), però vaja, tampoc calia entendre res perquè n'hi havia prou en copiar el que feia ell. en definitiva, la cosa va ser divertida. ara bé, també s'ha de dir que avui encara em fa mal una mica tot.
crec que no em falta cap altre espai de la resi per descobrir. bé, sí, em falta aventurar-me dins la bugaderia... estic segura que quan ho faci se'n sentirà a parlar.
mals d'amors...
l'spectie, un dels meus compis de feina, m'ha enviat aquest enllaç: http://xkcd.com/ i ens hem passat una estoneta comentant els còmics, que n'hi ha de molt bons.
però precisament aquest matí, que a primera hora hem parlat d'aquests temes amb la mercè, aquesta vinyeta ha pogut amb mi... :-)
dijous, 6 de març del 2008
la meva caseta de tolosa
per ara, el que més m'ha preguntat la gent (a part de com estic, és clar) és on m'estic, i com és el meu pis d'aquí a les terres d'òc. així que aquí va una descripció...
m'estic en un miniapartament dins una residència que es diu le caducée (cosa que, per cert, no tinc ni idea de què deu voler dir!). l'apartament fa 30m², dividits en dues plantes: a la planta baixa hi ha el vàter i la cuina-sala-menjador, tot en un. la cuina és mini: dos fogonets, una nevera, un armari de paret, una pica i una mica d'espai de treball. una barra americana la separa de la resta de la sala. i a la sala hi ha una taula, dues cadires i un sofà-llit per quan vinguin convidats. ah, i hi ha un balconet, també, més gran que el que tinc a sants...! quan faci calor (si és que n'arriba a fer mai, en aquest país), m'hi instal·laré a treballar :-)
el pis de dalt no arriba a fer tota la planta: és com un balcó gros. s'hi puja per una escala de fusta bastant mona. fent de barana del balcó hi ha l'escriptori: llarg, de tamany ideal per l'ordinador, la pila de papers, els diccionaris i els llibres. i té una petita calaixera amb 3 calaixos. l'escriptori mira al finestró que hi ha sobre el balcó, per on veig una petita zona verda i, una mica més enllà, l'hospital rangueil. al fons del primer pis hi ha la dutxa, i la resta, fa de dormitori: hi ha un armari i un llit gran.
he de dir que aquest apartament m'encanta. vale, 30m² només, però qui necessita més? tot i això, té algunes pegues. entre les pegues greus hi ha que al vàter de baix no hi ha rentamans, de manera que o et rentes les mans a la pica de la cuina o puges al pis. en canvi, a dalt, no hi ha vàter, cosa que toca bastant la moral, especialment de bon matí. el cas és que entre baixar al lavabo o pujar a rentar-me les mans, pujo i baixo l'escaleta de fusta bastant mona uns quants milions de vegades cada dia.
l'apartament té un detall que m'encanta: la persiana del finestró es puja i baixa amb un botó que hi ha al costat del llit. ahà, a qui li sembli una xorrada, és perquè no té un botó que puja i baixa la persiana al costat del llit. quan sona el despertador només cal treure la mà una mica de sota les mantes perquè entri el sol a l'habitació. desenganyem-nos: un dia que comença així no pot anar malament del tot de cap de les maneres. no sé com m'ho faré, quan torni a sants, sense el botó de la persiana... crec que me'n faré instal·lar un. i ja de passada, també em faré instal·lar una persiana, perquè ben mirat, a la meva habitació l'allà no en tinc.
m'estic en un miniapartament dins una residència que es diu le caducée (cosa que, per cert, no tinc ni idea de què deu voler dir!). l'apartament fa 30m², dividits en dues plantes: a la planta baixa hi ha el vàter i la cuina-sala-menjador, tot en un. la cuina és mini: dos fogonets, una nevera, un armari de paret, una pica i una mica d'espai de treball. una barra americana la separa de la resta de la sala. i a la sala hi ha una taula, dues cadires i un sofà-llit per quan vinguin convidats. ah, i hi ha un balconet, també, més gran que el que tinc a sants...! quan faci calor (si és que n'arriba a fer mai, en aquest país), m'hi instal·laré a treballar :-)
el pis de dalt no arriba a fer tota la planta: és com un balcó gros. s'hi puja per una escala de fusta bastant mona. fent de barana del balcó hi ha l'escriptori: llarg, de tamany ideal per l'ordinador, la pila de papers, els diccionaris i els llibres. i té una petita calaixera amb 3 calaixos. l'escriptori mira al finestró que hi ha sobre el balcó, per on veig una petita zona verda i, una mica més enllà, l'hospital rangueil. al fons del primer pis hi ha la dutxa, i la resta, fa de dormitori: hi ha un armari i un llit gran.
he de dir que aquest apartament m'encanta. vale, 30m² només, però qui necessita més? tot i això, té algunes pegues. entre les pegues greus hi ha que al vàter de baix no hi ha rentamans, de manera que o et rentes les mans a la pica de la cuina o puges al pis. en canvi, a dalt, no hi ha vàter, cosa que toca bastant la moral, especialment de bon matí. el cas és que entre baixar al lavabo o pujar a rentar-me les mans, pujo i baixo l'escaleta de fusta bastant mona uns quants milions de vegades cada dia.
l'apartament té un detall que m'encanta: la persiana del finestró es puja i baixa amb un botó que hi ha al costat del llit. ahà, a qui li sembli una xorrada, és perquè no té un botó que puja i baixa la persiana al costat del llit. quan sona el despertador només cal treure la mà una mica de sota les mantes perquè entri el sol a l'habitació. desenganyem-nos: un dia que comença així no pot anar malament del tot de cap de les maneres. no sé com m'ho faré, quan torni a sants, sense el botó de la persiana... crec que me'n faré instal·lar un. i ja de passada, també em faré instal·lar una persiana, perquè ben mirat, a la meva habitació l'allà no en tinc.
dimecres, 5 de març del 2008
primers dies a tolosa
doncs síiiiiiiiiiiiiii, sóc a tolosa, hi he arribat sencera i estic bé. m'agradaria explicar una pila enorme de coses, tantes, que no dono l'abast... així que podem fer-ho una mica a pams: un dia explico el viatge, un altre parlo del pis, després de com omplo el temps, la gent que vaig coneixent... així, mica en mica, que si no m'estresso...
el cas és que avui, amb això de mirar com funcionen els blocs i tota la pesca he passat molta estona i se m'ha fet una mica tard... però prometo que demà em poso a escriure de veritat.
el cas és que avui, amb això de mirar com funcionen els blocs i tota la pesca he passat molta estona i se m'ha fet una mica tard... però prometo que demà em poso a escriure de veritat.
hola, món!!!!
volia evitar-ho, però no m'he sabut reprimir de titular el meu primer post així... bé, això és una prova, així que no compta, eh?
vinga, la propera vegada que vulgui escriure una fricada, ho faré en klingon :-D
vinga, la propera vegada que vulgui escriure una fricada, ho faré en klingon :-D
Subscriure's a:
Missatges (Atom)