l'altre dia vaig rebre un mail d'una persona molt estimada que em preguntava per què ja no escric, si és que la meva musa m'ha abandonat... doncs sí, la meva musa em va deixar tirada de mala manera fa cosa de deu dies i no sembla tenir cap intenció de tornar; va ser quan vaig adonar-me que molts dels motius que em pensava que tenia per escriure no eren reals. així que la última setmana l'he passada molt enfeinada amb moltes coses, però també ploriquejant i intentant recuperar la musa fugada. però res, no he tingut sort, segueixo sense ella. i sense musa, qui pot tenir ganes d'escriure? --o de llevar-se al matí, però vaja, això és un altre tema.
doncs no ho sé, perquè també des que vaig començar a escriure les meves cosetes he anat descobrint nous motius per continuar-ho fent. de manera que intentaré seguir escrivint, amb musa o sense, però vaja, no tinc gens clar com me'n sortiré.
en tot cas, em sembla clar que "l'home que va a la gran ciutat es mereix tot el que li passa", que aplicat al meu cas podria ser "la dona que canvia de ciutat per veure què passa es mereix veure com li passen coses".
i l'univers que continua expandint-se!
dilluns, 14 d’abril del 2008
dissabte, 12 d’abril del 2008
jornada contra la impunitat de la violència feixista
quasi que no arribo a temps de fer cap comentari en el dia del 15è aniversari de l'assassinat de guillem agulló! afortunadament, en aquest país (vull dir en el meu, no en el que sóc ara...) hi ha gent més organitzada que jo i s'han fet actes a diferents llocs, tant per recordar en guillem com per denunciar la impunitat amb què actuen (és a dir: difonen l'odi, amenacen, apallissen i maten) els grups feixistes a l'estat espanyol.
per qui vagi despistat: en guillem agulló era un militant de maulets i de sharp que va morir apunyalat als divuit anys per un grup feixista, avui fa quinze anys. en aquests quinze anys només l'autor material de la punyalada va ser condemnat, va entrar a la presó, en va sortir, anys més tard va tornar a ser condemnat per tinença d'armes (de moltes armes) i cap d'aquests dos delictes li va impedir presentar-se a unes eleccions per un grup d'extrema dreta. recomano vivament el recull de premsa sobre el cas que hi ha a aquest enllaç.
davant de situacions com aquesta em quedo que no sé què dir. i més quan penso que el cas del guillem no és un cas aïllat, que fa quatre dies que hi va haver el judici pels assassins de l'isanta, i que no fa tant que els nazis també van matar un noi a madrid... i això per no parlar de les amenaces i pallisses, que no hi ha manera de comptar-les totes!
així, com que no tinc paraules, deixo aquí un enllaç al mail obert que en va escriure en partal. jo no explico les coses tan bé...
per qui vagi despistat: en guillem agulló era un militant de maulets i de sharp que va morir apunyalat als divuit anys per un grup feixista, avui fa quinze anys. en aquests quinze anys només l'autor material de la punyalada va ser condemnat, va entrar a la presó, en va sortir, anys més tard va tornar a ser condemnat per tinença d'armes (de moltes armes) i cap d'aquests dos delictes li va impedir presentar-se a unes eleccions per un grup d'extrema dreta. recomano vivament el recull de premsa sobre el cas que hi ha a aquest enllaç.
davant de situacions com aquesta em quedo que no sé què dir. i més quan penso que el cas del guillem no és un cas aïllat, que fa quatre dies que hi va haver el judici pels assassins de l'isanta, i que no fa tant que els nazis també van matar un noi a madrid... i això per no parlar de les amenaces i pallisses, que no hi ha manera de comptar-les totes!
així, com que no tinc paraules, deixo aquí un enllaç al mail obert que en va escriure en partal. jo no explico les coses tan bé...
dimarts, 8 d’abril del 2008
curioses ambulàncies llampants
coses que té això de viure al costat d'un hospital, sempre passen ambulàncies davant de la resi. cada cop que surto al balcó, en veig passar unes quantes. al principi em va cridar l'atenció que pràcticament mai porten sirena, cosa que agraeixo enormement, però ara, en això de les ambulàncies, ja no m'hi fixo.
l'altre dia, però, en va passar una de colors llampants. vaja, que hauria hagut de ser completament cega per no veure-la, perquè era de color groc i taronja fosforitos. així que me la vaig mirar, i era com aquesta:
i sí, com aquesta, al costat tenia escrit "emergències mèdiques". el primer que vaig pensar va ser "quina gràcia, ho diuen igual que en català", i em vaig quedar ben ampla, però després ja vaig pensar que no, que allò no era ni francès ni en occità (les coses com siguin, veure una ambulància etiquetada en òc sí que m'hauria sorprès de veritat). així doncs, vaig arribar a la conclusió que era una ambulancia catalana, ai, ves, que curiós.
ara, cada cop que des del balcó veig una ambulància llampant, em fixo si porta el rètol en català. i sí, tot sovint passen ambulàncies catalanes per davant de casa! em pregunto què hi fan, tant al nord. bé, suposo que transporten malalts, però quins malalts, per què aquí, d'on vénen...? algú ho sap?
l'altre dia, però, en va passar una de colors llampants. vaja, que hauria hagut de ser completament cega per no veure-la, perquè era de color groc i taronja fosforitos. així que me la vaig mirar, i era com aquesta:
i sí, com aquesta, al costat tenia escrit "emergències mèdiques". el primer que vaig pensar va ser "quina gràcia, ho diuen igual que en català", i em vaig quedar ben ampla, però després ja vaig pensar que no, que allò no era ni francès ni en occità (les coses com siguin, veure una ambulància etiquetada en òc sí que m'hauria sorprès de veritat). així doncs, vaig arribar a la conclusió que era una ambulancia catalana, ai, ves, que curiós.
ara, cada cop que des del balcó veig una ambulància llampant, em fixo si porta el rètol en català. i sí, tot sovint passen ambulàncies catalanes per davant de casa! em pregunto què hi fan, tant al nord. bé, suposo que transporten malalts, però quins malalts, per què aquí, d'on vénen...? algú ho sap?
dilluns, 7 d’abril del 2008
tulús, el nom i la cosa
dissabte una bona amiga em preguntava si aquesta tolosa on sóc és toulouse, pronunciat així com "tulús". moltes vegades he sentit catalans que en diuen "tulús", com també en sento que diuen "london" i "niu-iòrc", i mai no li he donat gaire importància, tot i que he de dir que em sembla terriblement ridícul (i perillós) intentar pronunciar en un altre idioma els topònims que ja tenen traducció al català. però en fi, si la gent té ganes de complicar-se la vida i córrer el risc de fer el ridícul és assumpte personal seu i jo procuro no ficar-m'hi. en tot cas, però, em va quedar una mica el dubte de quants catalans no saben que el municipi que en francès es diu toulouse en català, com en occità (i també en castellà, eh?), es diu tolosa.
com sigui, fins ara no he tingut cap problema comprant bitllets de tren "per tolosa", "de llenguadoc?", "sí". cap problema, i això que amb la renfe no se sap mai res... i ja que parlo de comprar bitllets, he de dir que els informadors i vendedors de línies internacionals de l'estació de sants sempre m'han sorprès per la seva professionalitat. i ho dic seriosament, eh? ja sé que parlant de la renfe deu semblar que és una ironia, però no: cada vegada que he anat a preguntar-los alguna cosa m'han atès molt bé i sospito que se saben de memòria tota la xarxa de trens europea. però en fi, aquests són professionals i no sé si han de comptar entre els catalans que saben que tolosa és tolosa.
avui, però, he sabut que el meu dubte no és tan intrascendent com em pensava. i és que sembla que al mnac tampoc no saben que tolosa es diu tolosa... caram! i això que en principi són tan professionals com els taquillers de la renfe... ho he sabut per un mail del caoc: al mnac fan una nova exposició sobre art romànic i l'anuncien dient que hi ha obres de toulouse! he tingut la collonada de mirar per la seva pàgina web si és que a les exposicions tenen per costum parlar sempre de les ciutats amb els noms que els donen els estats a les quals pertanyen. i no, de nova york en diuen nova york, però de tolosa, toulouse. a què ve aquesta diferència? a la wikipedia en castellà potser hi ha la resposta:
que cutre, que un museu (nacional?) canviï el nom d'una ciutat perquè en castellà s'ha posat de moda dir-ne com en francès. quina decepció, aquesta gent!
des del caoc han escrit una carta al director del museu queixant-se'n. però no sé per què m'ensumo que no en faran cap cas...
com sigui, fins ara no he tingut cap problema comprant bitllets de tren "per tolosa", "de llenguadoc?", "sí". cap problema, i això que amb la renfe no se sap mai res... i ja que parlo de comprar bitllets, he de dir que els informadors i vendedors de línies internacionals de l'estació de sants sempre m'han sorprès per la seva professionalitat. i ho dic seriosament, eh? ja sé que parlant de la renfe deu semblar que és una ironia, però no: cada vegada que he anat a preguntar-los alguna cosa m'han atès molt bé i sospito que se saben de memòria tota la xarxa de trens europea. però en fi, aquests són professionals i no sé si han de comptar entre els catalans que saben que tolosa és tolosa.
avui, però, he sabut que el meu dubte no és tan intrascendent com em pensava. i és que sembla que al mnac tampoc no saben que tolosa es diu tolosa... caram! i això que en principi són tan professionals com els taquillers de la renfe... ho he sabut per un mail del caoc: al mnac fan una nova exposició sobre art romànic i l'anuncien dient que hi ha obres de toulouse! he tingut la collonada de mirar per la seva pàgina web si és que a les exposicions tenen per costum parlar sempre de les ciutats amb els noms que els donen els estats a les quals pertanyen. i no, de nova york en diuen nova york, però de tolosa, toulouse. a què ve aquesta diferència? a la wikipedia en castellà potser hi ha la resposta:
Toulouse[1] (nombre oficial y en francés [pronunciado /tul'us/ en español y (/tuluz/) en francés]; en castellano tradicionalmente Tolosa, o también Tolosa de Languedoc o Tolosa de Francia, denominaciones mayoritariamente en desuso en favor de la forma francesa;[1] y en occitano, Tolosa, pronunciado [tu'luːzɔ])...
que cutre, que un museu (nacional?) canviï el nom d'una ciutat perquè en castellà s'ha posat de moda dir-ne com en francès. quina decepció, aquesta gent!
des del caoc han escrit una carta al director del museu queixant-se'n. però no sé per què m'ensumo que no en faran cap cas...
diumenge, 6 d’abril del 2008
tornada a tolosa
els lectors més atents es deuen haver fixat que he passat d'escriure un post o més diari... a no escriure'n cap! "què pot haver passat?", es deuen preguntar alguns... no, no se m'han trencat els dits de les mans, ni he perdut la vista, ni m'he quedat sense xarxa. no, no senyors, no m'ha passat cap desgràcia... ha passat que... servidoooooooooooora, sí, servidoooooooooora se n'havia anat de vacances! sissí! aquella paraula màgica, va-can-ces! wow, impressionant. i més impressionant encara, que he deixat l'ernestina (el meu ordinador, pels qui no la conegueu) a tolosa! així que m'he estat cinc dies, cinc!, sense ordinador. flipant, eh?
el cas, que tenia uns dies lliures i me n'he anat a barcelona, bonica ciutat de la costa mediterrània. ja explicaré en un altre moment què hi he anat a fer i com m'ha anat per allà, que coses a explicar n'hi ha, i força!
en fi, que aquest matí m'he llevat a les 7.15 a sants, i a les 8.15, puntual com un clau, m'ha vingut a buscar mon germà amb el cotxe per dur-me a l'estació. realment, a aquestes hores d'un diumenge, a barcelona, al carrer no hi ha ni una ànima. hem arribat a l'estació a dos quarts, amb temps, perquè el tren sortia a les 8.45. comentem que que bé que hem arribat, que quina ràbia que el talgo no surti de sants, que que estrany que surti d'aquí, diu ell. però un tren que va a montpeller, és normal que surti de l'estació de frança, dic jo.
"de l'estació de frança? ahir em vas dir que sorties de la del nord!" ai, on som?. "de quina estació surts? mira-ho al bitllet". merda. busco el bitllet. "a veure... vas arribar a aquesta estació?" jo que sé! jo sóc de sants, per mi d'estació només n'hi ha una! la resta, són una anomalia. una anomalia totes iguals entre elles! a més, ja és mala llet posar a una estació del nord, i a l'altra, de frança! tenint en compte que frança cau al nord, això és crear confusió... trobo el bitllet. surto de la de frança.
suposo que mon germà es caga amb la germaneta petita que l'ha fet llevar a les vuit del matí d'un diumenge per acompanyar-la a perdre un tren, però no es queixa. engega el cotxe i em passa la guia i em diu que busqui com anar a l'estació de frança, tot alhora. perquè després diguin que els homes no poden fer dues coses alhora (ell n'ha fet tres + cagar-se mentalment amb la germaneta + reprimir-se de dir-me'n res).
voilà, la germaneta a vegades sembla que no tingui cap, però ho troba de seguida a la guia, perquè els diumenges li agrada anar en bici fins a la ciutadella i sap com anar-hi. com a mínim...
les dues estacions són molt a prop, però tota la zona que envolta l'estació de frança està tallada al trànsit perquè precisament avui hi feien la cursa de bombers. no ens deixen passar. m'acomiado de mon germà, agafo els trastets i faig l'últim tros a peu. arribo a l'estació, trobo el tren i hi pujo. clavat.
els talgos m'agraden. per fora semblen llaunes de conserva de mongetes, i per dins són còmodes. el principal inconvenient que els trobo és que no es pot aixecar el braç que separa dos seients. però això no és cap inconvenient greu per a mi, que a vegades penso que em podria dedicar al contursionisme. al vagó només hi ha dues noies més, tot està tranquil i en silenci, el seient és tou i en cinc minuts ja m'he fet una boleta i estic dormint.
algú em sacseja el braç i em diu "hola". un revisor amable que em demana el bitllet. em pregunto quantes persones deu despertar cada dia. li ensenyo el bitllet, em torno a fer boleta i a dormir.
una meravella, em desperto a figueres. miro el mar i arribem a portbou. baixo del tren. hi ha temps de sobres per estirar una mica les cames i fer quatre bots. miro com la màquina de tren de la renfe se'n va tota sola, deixant el tren a l'estació. torno a ficar-me dins no fos cas que també marxés el tren i em deixés a mi tota sola a l'estació. envio un parell d'sms dient que ja sóc a la frontera (i que per tant, torno a quedar-me sense telèfon).
em faig una boleta cap a un altre costat i intento seguir dormint. crec que el tren es mou. som en aquesta mena de terra de ningú que fan portbou i cervera, la de la frontera (que acabo de descobrir que es diu "de la marenda"!). sento soroll i obro un ull: són els aduaners, bastant menys delicats que el revisor, però no em sacsegen cap braç ni em diuen res: només demanen coses als que tenen pinta d'extracomunitaris, ja m'ho sé d'altres vegades. rebo les respostes dels sms; ha passat mitja hora des de que els he enviat i encara no hem sortit de no man's land. desisteixo de dormir i continuo mirant per la finestra. arribem a un municipi que oficialment es diu banyuls-sur-mer. a l'hora de francesitzar alguns municipis, es van quedar ben a gust, trobo.
passo l'estona entre llegint i dormint en diferents postures i finalment, arribem a narbona. toca canvi de tren. aquí a narbona, a l'anada, vaig aprofitar el canvi de tren per anar a comprar pa... i em vaig trobar un conegut al carrer! aquest cop, però, no hi ha hagut sort i he esperat que arribés el tren de tolosa sense xerrar amb ningú. arriba, l'agafo, passem per carcassona (oh, que bonic és!) i arribo a tolosa, per fi!
res a veure amb la meva arribada de l'altra vegada. aquest cop ja sé on vaig, sense ni mapa ni taxi pujo un carrer i agafo el metro. i arribo al meu apartament, just a l'hora de dinar.
el cas, que tenia uns dies lliures i me n'he anat a barcelona, bonica ciutat de la costa mediterrània. ja explicaré en un altre moment què hi he anat a fer i com m'ha anat per allà, que coses a explicar n'hi ha, i força!
en fi, que aquest matí m'he llevat a les 7.15 a sants, i a les 8.15, puntual com un clau, m'ha vingut a buscar mon germà amb el cotxe per dur-me a l'estació. realment, a aquestes hores d'un diumenge, a barcelona, al carrer no hi ha ni una ànima. hem arribat a l'estació a dos quarts, amb temps, perquè el tren sortia a les 8.45. comentem que que bé que hem arribat, que quina ràbia que el talgo no surti de sants, que que estrany que surti d'aquí, diu ell. però un tren que va a montpeller, és normal que surti de l'estació de frança, dic jo.
"de l'estació de frança? ahir em vas dir que sorties de la del nord!" ai, on som?. "de quina estació surts? mira-ho al bitllet". merda. busco el bitllet. "a veure... vas arribar a aquesta estació?" jo que sé! jo sóc de sants, per mi d'estació només n'hi ha una! la resta, són una anomalia. una anomalia totes iguals entre elles! a més, ja és mala llet posar a una estació del nord, i a l'altra, de frança! tenint en compte que frança cau al nord, això és crear confusió... trobo el bitllet. surto de la de frança.
suposo que mon germà es caga amb la germaneta petita que l'ha fet llevar a les vuit del matí d'un diumenge per acompanyar-la a perdre un tren, però no es queixa. engega el cotxe i em passa la guia i em diu que busqui com anar a l'estació de frança, tot alhora. perquè després diguin que els homes no poden fer dues coses alhora (ell n'ha fet tres + cagar-se mentalment amb la germaneta + reprimir-se de dir-me'n res).
voilà, la germaneta a vegades sembla que no tingui cap, però ho troba de seguida a la guia, perquè els diumenges li agrada anar en bici fins a la ciutadella i sap com anar-hi. com a mínim...
les dues estacions són molt a prop, però tota la zona que envolta l'estació de frança està tallada al trànsit perquè precisament avui hi feien la cursa de bombers. no ens deixen passar. m'acomiado de mon germà, agafo els trastets i faig l'últim tros a peu. arribo a l'estació, trobo el tren i hi pujo. clavat.
els talgos m'agraden. per fora semblen llaunes de conserva de mongetes, i per dins són còmodes. el principal inconvenient que els trobo és que no es pot aixecar el braç que separa dos seients. però això no és cap inconvenient greu per a mi, que a vegades penso que em podria dedicar al contursionisme. al vagó només hi ha dues noies més, tot està tranquil i en silenci, el seient és tou i en cinc minuts ja m'he fet una boleta i estic dormint.
algú em sacseja el braç i em diu "hola". un revisor amable que em demana el bitllet. em pregunto quantes persones deu despertar cada dia. li ensenyo el bitllet, em torno a fer boleta i a dormir.
una meravella, em desperto a figueres. miro el mar i arribem a portbou. baixo del tren. hi ha temps de sobres per estirar una mica les cames i fer quatre bots. miro com la màquina de tren de la renfe se'n va tota sola, deixant el tren a l'estació. torno a ficar-me dins no fos cas que també marxés el tren i em deixés a mi tota sola a l'estació. envio un parell d'sms dient que ja sóc a la frontera (i que per tant, torno a quedar-me sense telèfon).
em faig una boleta cap a un altre costat i intento seguir dormint. crec que el tren es mou. som en aquesta mena de terra de ningú que fan portbou i cervera, la de la frontera (que acabo de descobrir que es diu "de la marenda"!). sento soroll i obro un ull: són els aduaners, bastant menys delicats que el revisor, però no em sacsegen cap braç ni em diuen res: només demanen coses als que tenen pinta d'extracomunitaris, ja m'ho sé d'altres vegades. rebo les respostes dels sms; ha passat mitja hora des de que els he enviat i encara no hem sortit de no man's land. desisteixo de dormir i continuo mirant per la finestra. arribem a un municipi que oficialment es diu banyuls-sur-mer. a l'hora de francesitzar alguns municipis, es van quedar ben a gust, trobo.
passo l'estona entre llegint i dormint en diferents postures i finalment, arribem a narbona. toca canvi de tren. aquí a narbona, a l'anada, vaig aprofitar el canvi de tren per anar a comprar pa... i em vaig trobar un conegut al carrer! aquest cop, però, no hi ha hagut sort i he esperat que arribés el tren de tolosa sense xerrar amb ningú. arriba, l'agafo, passem per carcassona (oh, que bonic és!) i arribo a tolosa, per fi!
res a veure amb la meva arribada de l'altra vegada. aquest cop ja sé on vaig, sense ni mapa ni taxi pujo un carrer i agafo el metro. i arribo al meu apartament, just a l'hora de dinar.
dimarts, 1 d’abril del 2008
lectures de metro
l'altre dia estava tota avorrida al metro sense saber en què pensar mentre anaven passant les parades. davant meu es va asseure una noia i es va treure un llibre de la bossa. en general no m'agrada llegir al metro, però quedaven moltíssimes parades i jo m'estava avorrint molt, de manera que vaig fer el mateix, i em vaig treure jo també de la bossa un llibre en francès que arrossego des que he arribat a tolosa i que encara no havia obert.
mal fet, això de no haver-lo obert fins ara, perquè em va començar a agradar bastant i em va fer passar de pressa l'estona entre esquirol i le mirail. quan vaig sentir que anunciaven la meva parada vaig guardar el llibre a la bossa i vaig fer per aixecar-me. aleshores vaig veure que la noia del davant em saludava amb un gran somriure... i m'ensenyava el seu llibre. haviem estat llegint el mateix.
avui he tornat a pujar a le mirail, i de tornada m'ha passat el mateix: avorriment absolut. i a sobre, anava dreta. i llegir al metro, i a sobre dreta, això sí que no, que s'han de fer equilibris per agafar amb una mà el llibre, amb l'altra el bolso i amb l'altra la barra. i tothom sap que aquestes situacions propicien la picor a l'orella. cal que m'apassioni molt el que estic llegint per aconseguir que el meu modest número de mans es multipliqui.
així que m'he posat a mirar què llegia la gent del meu voltant, cosa que faig sovint a barcelona. mala sort, però, perquè al meu voltat no llegia ningú. estirant una mica el cap he aconseguit veure què llegia un home que estava assegut una mica més enllà... la plaça del diamant.
he intentat reprimir-me, però només me n'he sortit durant una parada que se m'ha fet eterna. "perdona, que ets català, tu?". "no, sóc d'aquí tolosa, però estic aprenent català. és que visc a barcelona..."
mal fet, això de no haver-lo obert fins ara, perquè em va començar a agradar bastant i em va fer passar de pressa l'estona entre esquirol i le mirail. quan vaig sentir que anunciaven la meva parada vaig guardar el llibre a la bossa i vaig fer per aixecar-me. aleshores vaig veure que la noia del davant em saludava amb un gran somriure... i m'ensenyava el seu llibre. haviem estat llegint el mateix.
avui he tornat a pujar a le mirail, i de tornada m'ha passat el mateix: avorriment absolut. i a sobre, anava dreta. i llegir al metro, i a sobre dreta, això sí que no, que s'han de fer equilibris per agafar amb una mà el llibre, amb l'altra el bolso i amb l'altra la barra. i tothom sap que aquestes situacions propicien la picor a l'orella. cal que m'apassioni molt el que estic llegint per aconseguir que el meu modest número de mans es multipliqui.
així que m'he posat a mirar què llegia la gent del meu voltant, cosa que faig sovint a barcelona. mala sort, però, perquè al meu voltat no llegia ningú. estirant una mica el cap he aconseguit veure què llegia un home que estava assegut una mica més enllà... la plaça del diamant.
he intentat reprimir-me, però només me n'he sortit durant una parada que se m'ha fet eterna. "perdona, que ets català, tu?". "no, sóc d'aquí tolosa, però estic aprenent català. és que visc a barcelona..."
chez airbus
primer dia de curs de francès. no és que fins ara no anés a classe, és només que estava apuntada a un curs mensual i ara m'he passat a un de trimestral. així que nou horari, nou professor i nous companys.
com se sol fer al primer dia, ens hem presentat. el primer que s'ha presentat ha dit que treballava a una empresa tolosana molt coneguda. el professor li ha preguntat si començava per a i acabava per s i tota la classe en bloc s'ha posat a riure. menys jo, que no he pillat la broma. i és que jo no sabia que dels 11 que som a classe 6 treballen a airbus, més una que ha vingut a tolosa perquè el seu marit també hi treballa... així que pel que veig, el fet de no treballar chez airbus també em converteix en un element exòtic...
com se sol fer al primer dia, ens hem presentat. el primer que s'ha presentat ha dit que treballava a una empresa tolosana molt coneguda. el professor li ha preguntat si començava per a i acabava per s i tota la classe en bloc s'ha posat a riure. menys jo, que no he pillat la broma. i és que jo no sabia que dels 11 que som a classe 6 treballen a airbus, més una que ha vingut a tolosa perquè el seu marit també hi treballa... així que pel que veig, el fet de no treballar chez airbus també em converteix en un element exòtic...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)