Solidaritat occitana

El 10 de juliol de 2010 passarà a la història. Un milió i mig de catalans van sortir al carrer a manifestar-se. Molts, per la independència, d'altres per l'estatut. Els mitjans de comunicació han dit una cosa o una altra segons els convenia. El que és segur, però, és que tots es manifestaven perquè no estan d'acord amb les actuals relacions entre Catalunya i Espanya.

Com van anunciar alguns mitjans de comunicació, en algunes ciutats del món, fora de Catalunya, es van fer actes de suport. Vaig descobrir amb alegria que Tolosa n'era una, així que emocionada, hi vaig anar.

Bé, només tinc una paraula per definir el que vaig sentir: decepció. Una decepció dolorosa i profunda. A la concentració hi havia unes quantes persones del PÒc, el president del Casal català, un membre dels Cadres catalans i la seva senyora, dos turistes catalans, tres catalans jovenets treballadors d'Airbus, una catalana que de petita vivia al mateix carrer que jo però que ara viu a Tolosa amb el seu xicot, i servidora. 30 persones, i no s'hi valen discussions sobre quants per metre quadrat perquè es podien comptar fàcilment. Senzillament, penós.




Em sap greu dir-ho, perquè sé que tinc lectors occitans, i perquè m'estimo Occitània, però les coses són com són, i m'esperava un gest de solidaritat més sòlid. Al cap i a la fi, amb els errors que sigui, la Generalitat de Catalunya és l'únic govern en segles que els tracta amb respecte. Crec que mereixíem més.