La Dêpeche du midi és el diari regional per excel·lència, aquí. I com que el mundial de futbol és una cosa important, i a més Espanya anava classificant-se i ja he dit que aquí tothom va amb Espanya, van fer l'inversió d'enviar-hi un enviat especial. A Espanya, és a dir a Barcelona --és que el pressupost no donava per enviar-lo més lluny?
Com que del que es tracta no deu ser informar, si no donar al públic el que espera (futbol, festa i banderetes?), devien enviar-lo amb consignes ben clares. I el pobre noi, amb un títol de periodista que devia guanyar a la tómbola d'alguna feria de baixa volada, i amb un QI que fa pensar que a la tòmbola genètica no ha tingut tanta sort com a la universitària, s'hi ha esforçat. I és així que mica en mica ha anat vomitant una sèrie de despropòsits que, realment, si no fossin veritat farien riure.
La primera meravella es diu "Mundiall 2010: Barcelona hi somia i aguanta la respiració". Val la pena llegir-lo. Hi explica que passejant per Barcelona costa de creure que Espanya sigui a dos dies de jugar la final. De fet, no amaga la seva decepció, i deixa clar la il·lusió que li faria que el diumenge sortissin les banderes espanyoles que, segons el mateix il·luminat, els barcelonins temim guardades a l'armari (oi que sí que tots en teniu una?).
L'home, però, no es dóna per vençut fàcilment, i va recorrent Barcelona a la recerca de mostres d'entusiasme espanyolista. Finalment, a la Boqueria, troba una (una de sola) paradeta decorada amb banderetes de la selecció espanyola... i que és d'un francès que porta 4 anys vivint a Barcelona i que declara "C'est incroyable, non ?"... el que em sembla incroyable és que algú hagi viscut 4 anys a Barna i encara no hagi pillat per on van els trets!
L'endemà, el súper enviat especial, publica un nou article titulat "Espanya, el futbool per oblidar i somniar". Parla de la crisi econòmica i de com els espanyols tenen un dia a dia més dolç gràcies al futbol. Malgrat el que ha explicat el dia abans sobre el que havia vist amb els seus ulls, no té problemes per dir que (tradueixo matusserament, com de costum) "Les proeses de l'equip nacional de futbool han reconciliat els espanyols amb la seva bandera sang i or, durant temps associada a la dictadura franquista, però que avui ha esdevingut un símbol d'unitat dins un país sovint dividit entre nacionalismes regionals i una pesada divisió dreta-esquerra". Olé!
En el mateix article, el nostre candidat al Pulitzer hi escriu una secció que titula "Marea humana a Barcelona". Explica que (sorprenentment?!) no es tracta de futbol, sinó de política. Fa un repàs per sobre del que ha passat i torna al tema seriós: trobar un indepe que miri la Roja. Evidentment, la secció no mereix cap fotografia.
A la tercera va la vençuda! A l'article d'avui, titulat "Espanya campiona del món", el superrepòrter aconsegueix, finalment, publicar un vídeo amb espanyolets celebrant la victòria. No té res a veure amb les fotos publicades a naciodigital.cat, però ja sabem que això són coses del periodisme. Tampoc no comenta res de focs, ni de ferits ni de detinguts. Al cap i a la fi, des del principi que deixa clar que ell ha anat a Barcelona per fotografiar gent celebrant les victòries d'Espanya, no per informar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada