Va tornar de vacances renegant. Bé, cal dir que és un campió de l'art del renegar. Li vaig preguntar què passava aquest cop, i em va explicar que unes orenetes havien escollit l'interior del seu cobert per fer el niu.
Jo no ho entenia, li vaig dir que hauria d'alegrar-se'n: Un cop vaig llegir que en no sé quin país africà es considera que tenir un niu d'orenetes a casa és símbol de prosperitat. Em va respondre que dubtava que les orenetes li portessin prosperitat, perquè per culpa seva la pols, el vent i la pluja entrarien al cobert i li farien malbé tot el que hi guardava dins. Perquè havia de deixar les finestres obertes fins l'hivern perquè les orenetes poguessin entrar i sortir.
Mai de la vida li passaria pel cap tancar les finestres per guardar les seves coses, sabent que això comportaria la mort d'una família d'orenetes.
Va arribar l'hivern, les orenetes se'n van anar i ell no s'havia arruïnat. I vist amb el temps, tampoc no es pot queixar de la prosperitat de casa seva.
dissabte, 11 de desembre del 2010
dissabte, 30 d’octubre del 2010
Dia de por ferroviària
Aquest cop, la meva mudança per fascicles era més seriosa que mai: maleta grossa plena a petar i ordinador penjant d'una bossa. L'idea era agafar el tren de les 15, l'últim que té enllaç a Tolosa. Dijous, una inquietud inconcreta comença a rosegar-me l'estómac, i finalment, es concreta amb una por: la SNCF deu continuar en vaga? Miro el web i la por es converteix en una realitat: sí. Un treballador m'havia dit que no valia la pena consultar els horaris fins la nit abans, així que em quedo amb la incògnita de quan podré marxar.
Mentrestant, em ve una idea al cap: En Marçal! M'havia dit que el cap de setmana pujava a Tolosa. Potser... li envio un mail preguntant-li com hi va. Em contesta que amb covoiturage. Des d'un punt de vista teòric, el covoiturage em sembla genial: un cop més, la societat s'organitza per aportar solucions pràctiques i econòmiques a la ineficiència dels serveis públics. El problema és que a la pràctica, a mi, la idea de tancar-me durant quatre hores en un cotxe ple de desconeguts no m'acaba de fer el pes... De tota manera, en Marçal no és pas un desconegut. El problema és que el propietari del cotxe li diu que en principi va ple, però que hi ha una persona que encara no ha confirmat... potser?
Passen les hores, el propietari del cotxe no confirma res i al web de l'SNCF publiquen els horaris. Al final l'última combinació possible és amb el tren que surt a les 12:06. kk! Així que divendres em llevo a les 8 i em passo tot el matí corrent com una boja per haver acabat de fer totes les cosetes pendents abans de migdia.
A les 12 sóc a l'estació, amb la maleta, l'ordinador, el bitllet i gotes de suor que cauen literalment. Un fàstic. La suor es gela de cop en veure un cartell que diu que el tren de les 12:06 només arriba fins a Perpinyà, a causa de la vaga a França. Pregunto a un senyor Renfe que rondava per allà i em diu que aquests dies no es fa enllaç. Intento explicar-li que sí que és possible fer l'enllaç, que ho he mirat al web de la SNCF, però és clar, a ell se li'n fot de la virolla. També intento explicar-li que aquell matí mateix he comprat un bitllet on diu clarament "La Tour de Carol" (malgrat els mesos que fa del famós traspàs de rodalia, encara no han normalitzat el nom, i no sembla que tinguin intenció de fer-ho), però se li'n fot igualment.
Trucada i assemblea d'emergència amb el meu amorós: puc arribar fins a Puigcerdà i mitja hora més tard surt un tren des de la Tor de Querol, però no sé com fer els 5 miseriosos km que separen les dues estacions. Depressa i corrents acordem que vaig fins a Puigcerdà i, un cop allà em busco la vida i que, a males, em ve a buscar amb el cotxe quan surti de la feina. Alea jacta est, pujo al tren.
Per acabar de complicar les coses, el mòbil amenaça de quedar-se sense bateria. Visca!
Com de costum, el trajecte fins a Vic fa de mal suportar, però després la cosa es normalitza. Passo el temps imaginant estratègies. Per ordre de viabilitat:
Finalment, arriba el revisor i intento posar en marxa el pla A. Amb posat innocent li pregunto si és veritat que el tren es queda a Puigcerdà. Ell em diu que no n'ha sentit res a dir, que en principi el tren va fins la Tor de Querol i que no m'amoïni que si hi ha canvi de plans m'ho farà saber. L'alleugiment i la ràbia s'apoderen de mi alhora, que difícils són de gestionar les emocions dobles! D'un costat em cago amb els capullos de l'Estació de Sants que m'han fet passar una hora i mitja de por perquè sí! De l'altre, em quedo tran tranquil·la que fins i tot em veig en cor de fer una becaina.
Una mica passades les tres arribem a la Tor. El paissatge és immens com sempre, i en menys de mitja hora surt el tren. L'univers és perfecte.
Fins que miro el panell dels horaris: el tren de les 15:30 a Tolosa no surt anunciat. De fet, no n'hi ha cap d'anunciat fins les 17:30. L'univers es contrau davant de tanta imperfecció. Vaig a la guixeta a preguntar què passa.
La senyora molt amablement m'explica que per anar a Tolosa he d'agafar l'autobús que hi ha anunciat per les 15:30 a Foix. I que un cop a Foix podré agafar el tren per arribar fins a Tolosa. L'univers pot continuar expandint-se, doncs. Truco a l'amorós per dir-li que no hi ha cap problema, que arribaré a Tolosa amb el tren a les 18:30, tal i com estava previst.
Pujem a l'autobús, servidora i tres persones més (realment, no deu ser la línia més rendible de la regió...). Aprofito l'exedent d'espai per estirar-me en dos seients i intentar minimitzar l'impacte del mareig que tinc assegurat cada cop que poso els peus en un autobús.
A còpia d'estar estirada sense fer res aconsegueixo adormir-me, i em desperto, suposo que dues hores més tard, a Foix, amb els crits de l'autocarer dient que ja hem arribat, tothom a terra. Intento mirar l'hora, però el meu mòbil ja ha mort per inanició.
Els passatgers recollim les maletes i, desorientats, preguntem on és el tren. L'autocarer ens explica que no, que no hi ha tren. Que ara hem d'agafar un autre autobús que ens durà a Aiguaviva, i que un cop allà sí que podrem agafar el tren. Resignats, pugem al segon autobús.
Al segon autobús no aconsegueixo dormir. No tinc ni idea d'on sóc, ni d'on vaig, ni de quan arribaré. I a més, em comença a fer mal tot de dormir en postures estranyes. A les 18:30, arribem a l'estació d'Aiguaviva i ens fan baixar a tots. Altre cop recollir els trastets i instal·lar-se, aquest cop sí, en un tren.
Per acabar de complicar les coses, una musiqueta comença a sonar des de la panxa de la meva megamaleta: és el meu altre telèfon, que sí que deu tenir bateria. I qui truca deu ser el meu amorós, que deu fer 10 minuts que s'espera a l'estació esperant un tren que no existeix. Obro la maleta al mig del tren, però només aconsegueixo treure'n calces, jerseis i llibres. Ni rastre del telefonet. Afortunadament, sí que trobo el carregador del telèfon que duc a la bossa, i els trens de la SNCF tenen preses per tot arreu.
Així que torno a guardar les coses a la maleta, m'instal·lo a un seient, endollo el telefonet, l'engego i finalment, puc comunicar-me amb el món! I, efectivament, tenia una dotzena de trucades perdudres de l'amorós. Li truco, li explico on sóc i quedem que m'espera. Mitja hora més tard, a les 19:30, arribo feliçment a Tolosa. 7 hores i mitja, dos trens i dos autobusos.
Mentrestant, em ve una idea al cap: En Marçal! M'havia dit que el cap de setmana pujava a Tolosa. Potser... li envio un mail preguntant-li com hi va. Em contesta que amb covoiturage. Des d'un punt de vista teòric, el covoiturage em sembla genial: un cop més, la societat s'organitza per aportar solucions pràctiques i econòmiques a la ineficiència dels serveis públics. El problema és que a la pràctica, a mi, la idea de tancar-me durant quatre hores en un cotxe ple de desconeguts no m'acaba de fer el pes... De tota manera, en Marçal no és pas un desconegut. El problema és que el propietari del cotxe li diu que en principi va ple, però que hi ha una persona que encara no ha confirmat... potser?
Passen les hores, el propietari del cotxe no confirma res i al web de l'SNCF publiquen els horaris. Al final l'última combinació possible és amb el tren que surt a les 12:06. kk! Així que divendres em llevo a les 8 i em passo tot el matí corrent com una boja per haver acabat de fer totes les cosetes pendents abans de migdia.
A les 12 sóc a l'estació, amb la maleta, l'ordinador, el bitllet i gotes de suor que cauen literalment. Un fàstic. La suor es gela de cop en veure un cartell que diu que el tren de les 12:06 només arriba fins a Perpinyà, a causa de la vaga a França. Pregunto a un senyor Renfe que rondava per allà i em diu que aquests dies no es fa enllaç. Intento explicar-li que sí que és possible fer l'enllaç, que ho he mirat al web de la SNCF, però és clar, a ell se li'n fot de la virolla. També intento explicar-li que aquell matí mateix he comprat un bitllet on diu clarament "La Tour de Carol" (malgrat els mesos que fa del famós traspàs de rodalia, encara no han normalitzat el nom, i no sembla que tinguin intenció de fer-ho), però se li'n fot igualment.
Trucada i assemblea d'emergència amb el meu amorós: puc arribar fins a Puigcerdà i mitja hora més tard surt un tren des de la Tor de Querol, però no sé com fer els 5 miseriosos km que separen les dues estacions. Depressa i corrents acordem que vaig fins a Puigcerdà i, un cop allà em busco la vida i que, a males, em ve a buscar amb el cotxe quan surti de la feina. Alea jacta est, pujo al tren.
Per acabar de complicar les coses, el mòbil amenaça de quedar-se sense bateria. Visca!
Com de costum, el trajecte fins a Vic fa de mal suportar, però després la cosa es normalitza. Passo el temps imaginant estratègies. Per ordre de viabilitat:
- fer molta pena al maquinista i convèncer-lo perquè arribi fins a la Tor (sí, aquesta em semblava la més viable, què?);
- agafar un taxi a l'estació de Puigcerdà i que arribés a temps a l'estació de la Tor;
- anar de Puigcerdà fins la Guingueta a peu i agafar el tren groc fins a la Tor (aquesta no em sembla gaire viable però sempre ho he volgut fer);
- córrer des de l'estació de Puigcerdà fins la de la Tor i fer els 5 km en mitja hora (cosa increïble tenint en compte la meva forma física i el pes de la maleta).
Finalment, arriba el revisor i intento posar en marxa el pla A. Amb posat innocent li pregunto si és veritat que el tren es queda a Puigcerdà. Ell em diu que no n'ha sentit res a dir, que en principi el tren va fins la Tor de Querol i que no m'amoïni que si hi ha canvi de plans m'ho farà saber. L'alleugiment i la ràbia s'apoderen de mi alhora, que difícils són de gestionar les emocions dobles! D'un costat em cago amb els capullos de l'Estació de Sants que m'han fet passar una hora i mitja de por perquè sí! De l'altre, em quedo tran tranquil·la que fins i tot em veig en cor de fer una becaina.
Una mica passades les tres arribem a la Tor. El paissatge és immens com sempre, i en menys de mitja hora surt el tren. L'univers és perfecte.
Fins que miro el panell dels horaris: el tren de les 15:30 a Tolosa no surt anunciat. De fet, no n'hi ha cap d'anunciat fins les 17:30. L'univers es contrau davant de tanta imperfecció. Vaig a la guixeta a preguntar què passa.
La senyora molt amablement m'explica que per anar a Tolosa he d'agafar l'autobús que hi ha anunciat per les 15:30 a Foix. I que un cop a Foix podré agafar el tren per arribar fins a Tolosa. L'univers pot continuar expandint-se, doncs. Truco a l'amorós per dir-li que no hi ha cap problema, que arribaré a Tolosa amb el tren a les 18:30, tal i com estava previst.
Pujem a l'autobús, servidora i tres persones més (realment, no deu ser la línia més rendible de la regió...). Aprofito l'exedent d'espai per estirar-me en dos seients i intentar minimitzar l'impacte del mareig que tinc assegurat cada cop que poso els peus en un autobús.
A còpia d'estar estirada sense fer res aconsegueixo adormir-me, i em desperto, suposo que dues hores més tard, a Foix, amb els crits de l'autocarer dient que ja hem arribat, tothom a terra. Intento mirar l'hora, però el meu mòbil ja ha mort per inanició.
Els passatgers recollim les maletes i, desorientats, preguntem on és el tren. L'autocarer ens explica que no, que no hi ha tren. Que ara hem d'agafar un autre autobús que ens durà a Aiguaviva, i que un cop allà sí que podrem agafar el tren. Resignats, pugem al segon autobús.
Al segon autobús no aconsegueixo dormir. No tinc ni idea d'on sóc, ni d'on vaig, ni de quan arribaré. I a més, em comença a fer mal tot de dormir en postures estranyes. A les 18:30, arribem a l'estació d'Aiguaviva i ens fan baixar a tots. Altre cop recollir els trastets i instal·lar-se, aquest cop sí, en un tren.
Per acabar de complicar les coses, una musiqueta comença a sonar des de la panxa de la meva megamaleta: és el meu altre telèfon, que sí que deu tenir bateria. I qui truca deu ser el meu amorós, que deu fer 10 minuts que s'espera a l'estació esperant un tren que no existeix. Obro la maleta al mig del tren, però només aconsegueixo treure'n calces, jerseis i llibres. Ni rastre del telefonet. Afortunadament, sí que trobo el carregador del telèfon que duc a la bossa, i els trens de la SNCF tenen preses per tot arreu.
Així que torno a guardar les coses a la maleta, m'instal·lo a un seient, endollo el telefonet, l'engego i finalment, puc comunicar-me amb el món! I, efectivament, tenia una dotzena de trucades perdudres de l'amorós. Li truco, li explico on sóc i quedem que m'espera. Mitja hora més tard, a les 19:30, arribo feliçment a Tolosa. 7 hores i mitja, dos trens i dos autobusos.
dimarts, 7 de setembre del 2010
Va de trens I: El tren bala
Avui ha tornat a començar el curs escolar i el notición de la reentrée és el reestabliment del servei de rodalies d'Arc a Triomf a Sant Andreu. Visca! I dins del notición, la novetat de les novetats és la creació d'un servei de tren semidirecte entre Barcelona i Puigcerdà. Novetat anunciada als quatre vents.
Com a usuària habitual d'aquesta línia (sí, senyors, la línia té usuaris habituals. Més de 1.800 viatgers diaris en el tram entre Vic i La Tor de Querol) vaig començar a celebrar-ho tant bon punt en vaig sentir a parlar: Els polítics han decidit alguna cosa que jo he pensat que estaria bé! Bé, he de dir que quan tenia 18 anys vaig pensar que estaria bé que una segona línia de metro arribés a la Zona universitària, i crec que ara ja quasi, quasi, quasi que la tenim. Deixem-ho amb que la idea del tren semidirecte a Puigcerdà ha anat més depressa que la del metro.
El cas és que ho havia celebrat massa d'hora. Per començar, el nou servei vol dir un servei al dia: Un tren semidirecte de Puigcerdà a Barcelona al matí i un en l'altre sentit a la tarda. Això és tot.
Per continuar, malgrat la flamant reducció de temps anunciada per la Gerneralitat, el trajecte segueix sent de dues hores i mitja per 150km. En aquest article, Blanca Busquets (que fins avui no sabia qui era, però que d'ara en endavant seguiré atentament), el bateja, trobo que molt oportunament, com a Tren bala: Les coses segueixen sent un nyap, però almenys ens ho prendrem amb bon humor.
Finalment, el Tren bala no arriba a la Tor de Querol. És a dir, no fa enllaç internacional.Se m'havia acudit la possibilitat d'anar fins a Puigcerdà amb el nou flamant tren, caminar fins la Guingueta, agafar el tren groc i fer l'enllaç de la Tor de Querol. Una idea absurda i rebuscada, ja ho sé, però tot sigui per reduir una mica de temps de trajecte. De tota manera, ni així: a les hores que el tren arriba a Puigcerdà no hi ha enllaç possible.
Amb tot això, la gran pregunta és: com pot ser que un tren que normalment fa 32 parades en tres hores passi a fer-ne 6 i només redueixi el seu temps de trajecte en fins a 40 minuts?
Un amic periodista ripollenc m'ha explicat el secret: de Barcelona a Puigcerdà només hi ha una via. És a dir, tots els trens han de passar pel mateix lloc, els que pugen i els que baixen. Així, el nostre entranyable Tren bala, en realitat sí que fa parades, ha d'aturar-se a les estacions. El que passa és que no obre les portes, però d'aturar-se, s'atura!
Així que, de moment, per fer un enllaç internacional, no podem comptar amb aquesta via (com m'agraden els jocs de paraules!). Acceptem-ho. El que costa d'entendre és perquè, vistes les circumstàncies, ho han anunciat amb tant d'escàndol...
Per cert, avui al web de Rodalies de Catalunya tenia aquesta notícia:
Línia R3
* 07/09/2010 20:20h
A causa d'una incidència a les instal.lacions la circulació entre Ribes i Puigcerdà es realitza amb un servei d'autocars
El Tren bala ha patit un excés de velocitat?
Com a usuària habitual d'aquesta línia (sí, senyors, la línia té usuaris habituals. Més de 1.800 viatgers diaris en el tram entre Vic i La Tor de Querol) vaig començar a celebrar-ho tant bon punt en vaig sentir a parlar: Els polítics han decidit alguna cosa que jo he pensat que estaria bé! Bé, he de dir que quan tenia 18 anys vaig pensar que estaria bé que una segona línia de metro arribés a la Zona universitària, i crec que ara ja quasi, quasi, quasi que la tenim. Deixem-ho amb que la idea del tren semidirecte a Puigcerdà ha anat més depressa que la del metro.
El cas és que ho havia celebrat massa d'hora. Per començar, el nou servei vol dir un servei al dia: Un tren semidirecte de Puigcerdà a Barcelona al matí i un en l'altre sentit a la tarda. Això és tot.
Per continuar, malgrat la flamant reducció de temps anunciada per la Gerneralitat, el trajecte segueix sent de dues hores i mitja per 150km. En aquest article, Blanca Busquets (que fins avui no sabia qui era, però que d'ara en endavant seguiré atentament), el bateja, trobo que molt oportunament, com a Tren bala: Les coses segueixen sent un nyap, però almenys ens ho prendrem amb bon humor.
Finalment, el Tren bala no arriba a la Tor de Querol. És a dir, no fa enllaç internacional.Se m'havia acudit la possibilitat d'anar fins a Puigcerdà amb el nou flamant tren, caminar fins la Guingueta, agafar el tren groc i fer l'enllaç de la Tor de Querol. Una idea absurda i rebuscada, ja ho sé, però tot sigui per reduir una mica de temps de trajecte. De tota manera, ni així: a les hores que el tren arriba a Puigcerdà no hi ha enllaç possible.
Amb tot això, la gran pregunta és: com pot ser que un tren que normalment fa 32 parades en tres hores passi a fer-ne 6 i només redueixi el seu temps de trajecte en fins a 40 minuts?
Un amic periodista ripollenc m'ha explicat el secret: de Barcelona a Puigcerdà només hi ha una via. És a dir, tots els trens han de passar pel mateix lloc, els que pugen i els que baixen. Així, el nostre entranyable Tren bala, en realitat sí que fa parades, ha d'aturar-se a les estacions. El que passa és que no obre les portes, però d'aturar-se, s'atura!
Així que, de moment, per fer un enllaç internacional, no podem comptar amb aquesta via (com m'agraden els jocs de paraules!). Acceptem-ho. El que costa d'entendre és perquè, vistes les circumstàncies, ho han anunciat amb tant d'escàndol...
Per cert, avui al web de Rodalies de Catalunya tenia aquesta notícia:
Línia R3
* 07/09/2010 20:20h
A causa d'una incidència a les instal.lacions la circulació entre Ribes i Puigcerdà es realitza amb un servei d'autocars
El Tren bala ha patit un excés de velocitat?
dijous, 2 de setembre del 2010
Obres al carrer
Un bon dia, cap al mes de març, en sortir de casa el matí em vaig trobar amb una valla a uns 60cm de la porta. Era més alta que jo, i anava paral·lela a la paret tot el llarg del carrer, convertint-lo en un passadís estret.
Una de les petites molèsties quotidianes que més m'emprenya és haver de caminar a poc a poc, em posa de molt mal humor. I, obviament, un carrer-passadís, amb gent que va i ve, avis i criatures, cotxets i carros de la compra, t'obliga a caminar molt i molt a poc a poc. Però vaig intentar prendre-m'ho amb bon humor: Una valla al carrer és el símbol que aviat començaran les obres! Feia temps que n'havia sentit rumors, i malgrat que no n'havia sentit a dir res oficial, tenia ganes que s'hi posessin: després d'una reformeta, només caldrà expulsar alguns veïns (tinc una llista de candidats) perquè el carrer es torni habitable.
Van passar dies, setmanes, un mes sencer i, finalment, van començar les obres. Amb tant de temps, el meu pobre bon humor ja estava agònic: una cosa és haver de caminar per un passadís perquè estan fent obres, i una altra, és haver-ho de fer perquè algú ha tingut el vici de posar valles al carrer. Pero finalment, això, van començar, i el bon humor va poder revifar-se una mica. Per què tant de temps esperant? La única teoria que se m'acut és que així van aconseguir que tots els veïns ens alegréssim del començament de les obres. Al cap i a la fi, si hem de suportar una tanca a tocar de la porta de casa, almenys que sigui per alguna cosa útil, no?
I això, des de llavors que estem en obres. Portem més de cinc mesos, i segons el web de l'ajuntament en tenim per tres mesos més. Després del llarg passadís, les valles han anat canviant la configuració. Crec que les canvien de lloc cada dia, de manera que quan vols sortir de casa no pots saber mai amb què et trobaràs. També canvia el terra: un dia hi ha rajoles, un altre dia hi ha sorra, un altre dia hi ha passarel·les de fusta. I així, cada dia és una aventura. Per entrar o sortir de casa has de ficar-te en un laberint. Ahir, per exemple, era just davant de la porta de casa... però a l'altra vorera! Vaig prendre'm la molèstia de comptar quantes passes em calien per arribar a la porta: 106. Si comptem que les meves gambades són d'uns 40 cm, surt que vaig haver de recórrer 42m només per travessar el carrer. Com si visqués al carrer Urgell, vaja!
El cas és que fa gairebé mig any que no puc caminar pel meu carrer. Algun llest dirà que si em molesten les obres vagi per un carrer paral·lel. El problema és que el carrer paral·lel al meu també està en obres. Com també ho estan els carrers perpendiculars, d'altra banda. I també ho està la plaça de darrere de casa, la plaça de l'extrem del carrer i un parell o tres d'edificis. Així que sembla impossible escapar de les obres.
I aquí ve la meva queixa principal! Realment, calia fer impossible que la gent pugui passar per algun lloc? Calia aixecar-ho tot alhora sense deixar un miserable espai lliure?!
Ja he dit que crec que era necessari fer una reforma, el carrer estava penós. No em queixo dels paletes. En realitat, em semblen admirables: no es pot dir, de cap manera, que no avancin (cada dia et trobes amb alguna cosa nova!) ni que no treballin. De fet, s'hi posen a les vuit del matí i pleguen passades les set de la tarda. Els dissabtes, també. I no paren al migdia. Tot això, ho sé, perquè com us podeu imaginar, se'ls sent perfectament des de casa (sí, dissabte a les vuit del matí, també se'ls sent). A més, són amables i intenten ajudar. Em van ajudar molt, per exemple, un dia que anava amb la meva iaia, que va amb cadira de rodes (i que va estar a punt de caure'm daltabaix d'una pasarel·la de fusta).
Un altre problema causat per les obres simultànies, és la desaparició dels contenidors: com és normal, treuen els contenidors dels trams en obres. Però què passa quan tots els trams estan en obres? Un problema de salubritat del quinze: avui he anat de casa fins al metro de la línia vermella amb una bossa d'escombraries a la mà, sense creuar-me amb un miserable contenidor. Com que he passat d'entrar al metro amb la bossa d'escombraries (tot i que després de tanta estona juntes ja ens havíem fet amigues), l'he deixada dins una paperera de la carretera de Sants. I així he pogut guanyar-me les mirades escandalitzades d'uns quants vianants.
Finalment, també tinc queixes del projecte en sí: La primera és que posaran arbres, sí, però només en una vorera. I a sobre, no és a la meva. Els arbres fan ombra i la terra dels escocells absorveix els pixats de gos (i de certs bípedes, també), ergo una vorera sense arbres és una vorera amb pixats de gos (i de bípedes) reescalfats sota el sol. Amb aquesta prespectiva, de què serveix tenir una vorera de 3m d'ample? Si en dos dies farà tant de fàstic que no s'hi podrà passar!
Una altra queixa és que un urbanista de confiança m'ha explicat que aquesta mena de llambordes quadrades tant mones amb les que estan omplint la ciutat, aguanten 15 anys, 20 com a molt. Qui és el llest que ha decidit que s'ha de pavimentar una ciutat amb unes pedretes que s'han de canviar cada 15 anys? Sabent això, costa aguantar els ànims: quan hagin acabat de refer tots els carrers de Sants, hauran de tornar a començar...
Una de les petites molèsties quotidianes que més m'emprenya és haver de caminar a poc a poc, em posa de molt mal humor. I, obviament, un carrer-passadís, amb gent que va i ve, avis i criatures, cotxets i carros de la compra, t'obliga a caminar molt i molt a poc a poc. Però vaig intentar prendre-m'ho amb bon humor: Una valla al carrer és el símbol que aviat començaran les obres! Feia temps que n'havia sentit rumors, i malgrat que no n'havia sentit a dir res oficial, tenia ganes que s'hi posessin: després d'una reformeta, només caldrà expulsar alguns veïns (tinc una llista de candidats) perquè el carrer es torni habitable.
Van passar dies, setmanes, un mes sencer i, finalment, van començar les obres. Amb tant de temps, el meu pobre bon humor ja estava agònic: una cosa és haver de caminar per un passadís perquè estan fent obres, i una altra, és haver-ho de fer perquè algú ha tingut el vici de posar valles al carrer. Pero finalment, això, van començar, i el bon humor va poder revifar-se una mica. Per què tant de temps esperant? La única teoria que se m'acut és que així van aconseguir que tots els veïns ens alegréssim del començament de les obres. Al cap i a la fi, si hem de suportar una tanca a tocar de la porta de casa, almenys que sigui per alguna cosa útil, no?
I això, des de llavors que estem en obres. Portem més de cinc mesos, i segons el web de l'ajuntament en tenim per tres mesos més. Després del llarg passadís, les valles han anat canviant la configuració. Crec que les canvien de lloc cada dia, de manera que quan vols sortir de casa no pots saber mai amb què et trobaràs. També canvia el terra: un dia hi ha rajoles, un altre dia hi ha sorra, un altre dia hi ha passarel·les de fusta. I així, cada dia és una aventura. Per entrar o sortir de casa has de ficar-te en un laberint. Ahir, per exemple, era just davant de la porta de casa... però a l'altra vorera! Vaig prendre'm la molèstia de comptar quantes passes em calien per arribar a la porta: 106. Si comptem que les meves gambades són d'uns 40 cm, surt que vaig haver de recórrer 42m només per travessar el carrer. Com si visqués al carrer Urgell, vaja!
El cas és que fa gairebé mig any que no puc caminar pel meu carrer. Algun llest dirà que si em molesten les obres vagi per un carrer paral·lel. El problema és que el carrer paral·lel al meu també està en obres. Com també ho estan els carrers perpendiculars, d'altra banda. I també ho està la plaça de darrere de casa, la plaça de l'extrem del carrer i un parell o tres d'edificis. Així que sembla impossible escapar de les obres.
I aquí ve la meva queixa principal! Realment, calia fer impossible que la gent pugui passar per algun lloc? Calia aixecar-ho tot alhora sense deixar un miserable espai lliure?!
Ja he dit que crec que era necessari fer una reforma, el carrer estava penós. No em queixo dels paletes. En realitat, em semblen admirables: no es pot dir, de cap manera, que no avancin (cada dia et trobes amb alguna cosa nova!) ni que no treballin. De fet, s'hi posen a les vuit del matí i pleguen passades les set de la tarda. Els dissabtes, també. I no paren al migdia. Tot això, ho sé, perquè com us podeu imaginar, se'ls sent perfectament des de casa (sí, dissabte a les vuit del matí, també se'ls sent). A més, són amables i intenten ajudar. Em van ajudar molt, per exemple, un dia que anava amb la meva iaia, que va amb cadira de rodes (i que va estar a punt de caure'm daltabaix d'una pasarel·la de fusta).
Un altre problema causat per les obres simultànies, és la desaparició dels contenidors: com és normal, treuen els contenidors dels trams en obres. Però què passa quan tots els trams estan en obres? Un problema de salubritat del quinze: avui he anat de casa fins al metro de la línia vermella amb una bossa d'escombraries a la mà, sense creuar-me amb un miserable contenidor. Com que he passat d'entrar al metro amb la bossa d'escombraries (tot i que després de tanta estona juntes ja ens havíem fet amigues), l'he deixada dins una paperera de la carretera de Sants. I així he pogut guanyar-me les mirades escandalitzades d'uns quants vianants.
Finalment, també tinc queixes del projecte en sí: La primera és que posaran arbres, sí, però només en una vorera. I a sobre, no és a la meva. Els arbres fan ombra i la terra dels escocells absorveix els pixats de gos (i de certs bípedes, també), ergo una vorera sense arbres és una vorera amb pixats de gos (i de bípedes) reescalfats sota el sol. Amb aquesta prespectiva, de què serveix tenir una vorera de 3m d'ample? Si en dos dies farà tant de fàstic que no s'hi podrà passar!
Una altra queixa és que un urbanista de confiança m'ha explicat que aquesta mena de llambordes quadrades tant mones amb les que estan omplint la ciutat, aguanten 15 anys, 20 com a molt. Qui és el llest que ha decidit que s'ha de pavimentar una ciutat amb unes pedretes que s'han de canviar cada 15 anys? Sabent això, costa aguantar els ànims: quan hagin acabat de refer tots els carrers de Sants, hauran de tornar a començar...
dijous, 29 de juliol del 2010
Limitant la democràcia
Ahir, hi devia haver diverses sessions en diversos parlaments del món, on els diputats devien discutir i votar les lleis que s'aplicaran en els seus territoris. Cada u les seves cosetes, fins aquí, tot normal. Entre aquests parlaments hi havia el de Catalunya, que va votar si calia seguir permetent que es fessin curses de braus en aquest territori, i el resultat va ser que no, que això s'havia acabat.
Al marge de si estem d'acord o no amb la reforma aprovada de la llei de protecció dels animals, hem de reconèixer, tots, sense excepció, que l'elecció dels diputats del parlament, el debat sobre la llei i la votació s'han fet mitjançant un procés democràtic que ben segur té moltes pegues, però que és semblant al de la resta de països que considerem democràtics. També s'ha de reconèixer que la llei resultant és semblant a les lleis de protecció dels animals de la resta de països de la UE. De manera que el procés s'hauria pogut portar amb tota normalitat i amb la mateixa discreció i indiferència (reconeguem-ho) que la resta de lleis que s'aproven cada dia a tot el món.
En totes les votacions sempre hi ha qui perd. I en aquest cas, un dels partits que ha perdut, s'ha ben emprenyat. Així que immediatament després de perdre, ja va córrer a anunciar que recorrerà aquesta decisió, que està molt bé jugar a autonomies, parlaments i democràcies, però tampoc no cal exagerar.
Em moro de ganes de veure què passa. Últimament estem trobant els límits de la famosa descentralització espanyola. Amb el tema de l'Estatut, ja ho vam veure clar. Però l'Estatut no és més que una llei abstracta, al cap i a la fi, qui recorda què hi deia? Ara, en canvi, som davant un fet concret: els catalans tenim dret a decidir pel nostre compte si es poden continuar fent curses de braus al nostre territori? Em deleixo per saber la resposta.
Al marge de si estem d'acord o no amb la reforma aprovada de la llei de protecció dels animals, hem de reconèixer, tots, sense excepció, que l'elecció dels diputats del parlament, el debat sobre la llei i la votació s'han fet mitjançant un procés democràtic que ben segur té moltes pegues, però que és semblant al de la resta de països que considerem democràtics. També s'ha de reconèixer que la llei resultant és semblant a les lleis de protecció dels animals de la resta de països de la UE. De manera que el procés s'hauria pogut portar amb tota normalitat i amb la mateixa discreció i indiferència (reconeguem-ho) que la resta de lleis que s'aproven cada dia a tot el món.
En totes les votacions sempre hi ha qui perd. I en aquest cas, un dels partits que ha perdut, s'ha ben emprenyat. Així que immediatament després de perdre, ja va córrer a anunciar que recorrerà aquesta decisió, que està molt bé jugar a autonomies, parlaments i democràcies, però tampoc no cal exagerar.
Em moro de ganes de veure què passa. Últimament estem trobant els límits de la famosa descentralització espanyola. Amb el tema de l'Estatut, ja ho vam veure clar. Però l'Estatut no és més que una llei abstracta, al cap i a la fi, qui recorda què hi deia? Ara, en canvi, som davant un fet concret: els catalans tenim dret a decidir pel nostre compte si es poden continuar fent curses de braus al nostre territori? Em deleixo per saber la resposta.
dimecres, 28 de juliol del 2010
Apunts sobre la prohibició de les corrides
Després de mesos de debat, avui el Parlament de Catalunya ha decidit que no hi haurà més corrides de toros a Catalunya. Com que em considero defensora dels drets dels animals, me n'alegro moltíssim, i espero que mica en mica la resta de comunitats autònomes de l'Estat facin el mateix.
He de dir que, malgrat el que diuen els mitjans de comunicació i que jo mateixa he repetit en el títol, no és exactament veritat que s'hagin prohibit les corrides de toros. Simplement, s'ha eliminat una excepció de la llei de protecció dels animals. Oi que dit així sona diferent?
S'ha debatut molt sobre si els partits havien de votar en bloc o si havien de deixar que cada diputat votés el que volgués. Personalment, penso que, tenint en compte que el tema no formava part del programa de cap partit, les dues solucions són bones, cap queixa al respecte. De fet, crec que l'únic partit que tenia raons sòlides per votar en bloc (i a favor de la nova llei) és IC-Verds, que per alguna cosa són ecolos.
Parlant de partits polítics, la postura del PP ha estat absolutament lamentable, molt més del que ja ens tenen acostumats, i això que ja és dir! Algú els hauria d'explicar que amb la seva cantarella de al constitucional vas comencen a fer-se pesadets. El més lamentable, però, és com entre ells i els altres patètics, els de Ciutadans, han fet tot el possible per portar el debat cap al tema identitari, amb xorrades com que els que estan en contra dels toros a Catalunya en realitat estan emprenyats per la sentència de l'Estatut o és que són uns independentistes que no volen res que soni a espanyol. Siguem seriosos, algú es pot creure que si fes tres anys que al Parlament de Catalunya hi ha 68 diputats independentistes la situació política seria la que és?
El màxim del patetisme pepero, però, és que ara munten el gran número, mentre que fa anys van col·laborar activament a la prohibició dels toros a les Canàries. És a dir, que la història dels toros ha servit per deixar clar que per a ells, el que compta és tocar els ous a Catalunya. I tot sigui dit de passada (que no és el tema del post), que aquesta estratègia els doni tants vots a les espanyes, no diu res a favor dels espanyols.
Com sigui, és d'agrair que els representants de la resta de partits polítics no hagin entrat en el joc identitari. Fins i tot l'entitat promotora de la ILP va demanar que si algun diputat volia votar a favor de la llei per motius identitaris, s'abstingués. I em sembla molt bé que hagi estat així, estic absolutament d'acord que d'una altra manera la llei no hauria tingut cap valor.
Pel que fa als arguments que s'han donat durant el temps de debat, crec que els protaurins s'ho han currat bastant poc. Bàsicament, han utilitzat: tradició, llibertat i identitat. I el fantàstic "hi ha altres bèsties que també pateixen". L'argument de la tradició s'ha rebatut tant que no val la pena perdre-hi ni mig minut. El de llibertat, en canvi, mereix un post a part (promès). I el de la identitat... cutre. Exactament de la mateixa manera que celebro que ningú hagi dit "a Catalunya no es faran més toros perquè és un signe d'identitat espanyol" em sembla patètic que algú defensi "a Catalunya es seguiran fent toros perquè és un signe d'identitat espanyol". Sona a falta d'arguments i a l'espanyolisme ranci que tanta ràbia fa a la majoria de catalans.
I el fet que hi hagi altres bèsties que també pateixen... és veritat, i és molt trist. I espero que mica en mica s'anirà resolent. Però fer-ho servir com a argument per defensar el toreig, és infantil. Com quan renyes una criatura perquè està fent xivarri i et respon que tal altre encara en fa més. Això, infantil.
Com que tard o d'hora el debat es donarà en altres comunitats autònomes, proposo als protaurins que per a futures ocasions parlin de les condicions de vida dels toros abans de la corrida, de la preservació de les varitetats d'aquesta bèstia, dels llocs de treball i de la preservació d'un negoci implantat bàsicament en zones de l'estat econòmicament deprimides. No és que siguin grans arguments, però sí que em semblen bastant més sòlids que el rollet de la tradició.
Pel que fa a l'estratègia de la prohibició... he llegit que havia sigut tirar benzina a un foc que s'apagava. Em sembla una idea intel·ligent: total, a Catalunya es feien 16 o 18 (ara no ho recordo) corrides l'any. És a dir, la cosa agonitzava. Una simple retirada de subvencions (que sí, que el toreig rep subvencions, a Catalunya i a tot arreu on es fa) hauria sigut l'estocada final (com mola, una metàrofa taurina!) a un negoci que fa temps que fa aigües. El mateix resultat amb menys soroll. Una estratègia molt a la catalana, de fet. Però que una cosa deixi de fer-se no té el mateix significat que que estigui prohibida, és així.
Així que avui, simplement, els diputats del Parlament han votat que les raons dels defensors de la tauromàquia no són prou bones com per seguir fent una excepció a la llei de protecció dels animals. I n'estic contenta.
He de dir que, malgrat el que diuen els mitjans de comunicació i que jo mateixa he repetit en el títol, no és exactament veritat que s'hagin prohibit les corrides de toros. Simplement, s'ha eliminat una excepció de la llei de protecció dels animals. Oi que dit així sona diferent?
S'ha debatut molt sobre si els partits havien de votar en bloc o si havien de deixar que cada diputat votés el que volgués. Personalment, penso que, tenint en compte que el tema no formava part del programa de cap partit, les dues solucions són bones, cap queixa al respecte. De fet, crec que l'únic partit que tenia raons sòlides per votar en bloc (i a favor de la nova llei) és IC-Verds, que per alguna cosa són ecolos.
Parlant de partits polítics, la postura del PP ha estat absolutament lamentable, molt més del que ja ens tenen acostumats, i això que ja és dir! Algú els hauria d'explicar que amb la seva cantarella de al constitucional vas comencen a fer-se pesadets. El més lamentable, però, és com entre ells i els altres patètics, els de Ciutadans, han fet tot el possible per portar el debat cap al tema identitari, amb xorrades com que els que estan en contra dels toros a Catalunya en realitat estan emprenyats per la sentència de l'Estatut o és que són uns independentistes que no volen res que soni a espanyol. Siguem seriosos, algú es pot creure que si fes tres anys que al Parlament de Catalunya hi ha 68 diputats independentistes la situació política seria la que és?
El màxim del patetisme pepero, però, és que ara munten el gran número, mentre que fa anys van col·laborar activament a la prohibició dels toros a les Canàries. És a dir, que la història dels toros ha servit per deixar clar que per a ells, el que compta és tocar els ous a Catalunya. I tot sigui dit de passada (que no és el tema del post), que aquesta estratègia els doni tants vots a les espanyes, no diu res a favor dels espanyols.
Com sigui, és d'agrair que els representants de la resta de partits polítics no hagin entrat en el joc identitari. Fins i tot l'entitat promotora de la ILP va demanar que si algun diputat volia votar a favor de la llei per motius identitaris, s'abstingués. I em sembla molt bé que hagi estat així, estic absolutament d'acord que d'una altra manera la llei no hauria tingut cap valor.
Pel que fa als arguments que s'han donat durant el temps de debat, crec que els protaurins s'ho han currat bastant poc. Bàsicament, han utilitzat: tradició, llibertat i identitat. I el fantàstic "hi ha altres bèsties que també pateixen". L'argument de la tradició s'ha rebatut tant que no val la pena perdre-hi ni mig minut. El de llibertat, en canvi, mereix un post a part (promès). I el de la identitat... cutre. Exactament de la mateixa manera que celebro que ningú hagi dit "a Catalunya no es faran més toros perquè és un signe d'identitat espanyol" em sembla patètic que algú defensi "a Catalunya es seguiran fent toros perquè és un signe d'identitat espanyol". Sona a falta d'arguments i a l'espanyolisme ranci que tanta ràbia fa a la majoria de catalans.
I el fet que hi hagi altres bèsties que també pateixen... és veritat, i és molt trist. I espero que mica en mica s'anirà resolent. Però fer-ho servir com a argument per defensar el toreig, és infantil. Com quan renyes una criatura perquè està fent xivarri i et respon que tal altre encara en fa més. Això, infantil.
Com que tard o d'hora el debat es donarà en altres comunitats autònomes, proposo als protaurins que per a futures ocasions parlin de les condicions de vida dels toros abans de la corrida, de la preservació de les varitetats d'aquesta bèstia, dels llocs de treball i de la preservació d'un negoci implantat bàsicament en zones de l'estat econòmicament deprimides. No és que siguin grans arguments, però sí que em semblen bastant més sòlids que el rollet de la tradició.
Pel que fa a l'estratègia de la prohibició... he llegit que havia sigut tirar benzina a un foc que s'apagava. Em sembla una idea intel·ligent: total, a Catalunya es feien 16 o 18 (ara no ho recordo) corrides l'any. És a dir, la cosa agonitzava. Una simple retirada de subvencions (que sí, que el toreig rep subvencions, a Catalunya i a tot arreu on es fa) hauria sigut l'estocada final (com mola, una metàrofa taurina!) a un negoci que fa temps que fa aigües. El mateix resultat amb menys soroll. Una estratègia molt a la catalana, de fet. Però que una cosa deixi de fer-se no té el mateix significat que que estigui prohibida, és així.
Així que avui, simplement, els diputats del Parlament han votat que les raons dels defensors de la tauromàquia no són prou bones com per seguir fent una excepció a la llei de protecció dels animals. I n'estic contenta.
Desempaquetant caixes
Vaja, un dia prometo que tornaré a escriure, deixo anar tres o quatre posts queixant-me a tort i a dret i desapareixo un altre cop... realment, com a blogaire no sóc cap crack, no...
Tinc una petita justificació, i és que reinstal·lar-se en una altra ciutat no és fàcil. I he trigat bastants dies a aconseguir un escriptori amb un ordinador amb teclat qwerty i connexió a internet. Fins ara anava una mica de "passacompuguis"...
Per qui tingui curiositat per saber com omplo les hores, a part de passar el temps instal·lant-me, vaig a classes de francès (4 hores al dia! això omple bastant de temps) i faig els deures cada dia com una noia ben aplicada, jugo al MyEmpire (visiteu Carminis, una de les 7 meravelles d'aquest món!), llegeixo i passejo, tot i que ara ja em conec bastant bé la ciutat. També m'he implicat una mica en un projecte de l'associació Tot en òc, que si tot va bé us explicaré ben aviat (i que m'assegura totes les hores de distracció que vulgui :-/). I la majoria de caps de setmana anem a algun lloc; el cap de setmana passat va ser Les, l'anterior va ser Tarba i el que ve serà Baiona...
Així que ara ja ho sabeu, com aquell qui diu, he estat desempaquetant caixes...
Tinc una petita justificació, i és que reinstal·lar-se en una altra ciutat no és fàcil. I he trigat bastants dies a aconseguir un escriptori amb un ordinador amb teclat qwerty i connexió a internet. Fins ara anava una mica de "passacompuguis"...
Per qui tingui curiositat per saber com omplo les hores, a part de passar el temps instal·lant-me, vaig a classes de francès (4 hores al dia! això omple bastant de temps) i faig els deures cada dia com una noia ben aplicada, jugo al MyEmpire (visiteu Carminis, una de les 7 meravelles d'aquest món!), llegeixo i passejo, tot i que ara ja em conec bastant bé la ciutat. També m'he implicat una mica en un projecte de l'associació Tot en òc, que si tot va bé us explicaré ben aviat (i que m'assegura totes les hores de distracció que vulgui :-/). I la majoria de caps de setmana anem a algun lloc; el cap de setmana passat va ser Les, l'anterior va ser Tarba i el que ve serà Baiona...
Així que ara ja ho sabeu, com aquell qui diu, he estat desempaquetant caixes...
dimarts, 13 de juliol del 2010
El món vist des d'allà
Una vegada hi havia un periodista que va anar a una ciutat i no es va adonar que hi havia més d'un milió de persones manifestant-se...
Ahir em queixava de la manera com la Dêpeche desinformava del que passa a Barcelona... és clar que encara no havia mirant els mitjans de comunicació espanyols! Flipant!
Si no fos tan real, faria riure...
Ahir em queixava de la manera com la Dêpeche desinformava del que passa a Barcelona... és clar que encara no havia mirant els mitjans de comunicació espanyols! Flipant!
Si no fos tan real, faria riure...
dilluns, 12 de juliol del 2010
El mundial vist des d'aquí (II): el trist paper de la Dêpeche
La Dêpeche du midi és el diari regional per excel·lència, aquí. I com que el mundial de futbol és una cosa important, i a més Espanya anava classificant-se i ja he dit que aquí tothom va amb Espanya, van fer l'inversió d'enviar-hi un enviat especial. A Espanya, és a dir a Barcelona --és que el pressupost no donava per enviar-lo més lluny?
Com que del que es tracta no deu ser informar, si no donar al públic el que espera (futbol, festa i banderetes?), devien enviar-lo amb consignes ben clares. I el pobre noi, amb un títol de periodista que devia guanyar a la tómbola d'alguna feria de baixa volada, i amb un QI que fa pensar que a la tòmbola genètica no ha tingut tanta sort com a la universitària, s'hi ha esforçat. I és així que mica en mica ha anat vomitant una sèrie de despropòsits que, realment, si no fossin veritat farien riure.
La primera meravella es diu "Mundiall 2010: Barcelona hi somia i aguanta la respiració". Val la pena llegir-lo. Hi explica que passejant per Barcelona costa de creure que Espanya sigui a dos dies de jugar la final. De fet, no amaga la seva decepció, i deixa clar la il·lusió que li faria que el diumenge sortissin les banderes espanyoles que, segons el mateix il·luminat, els barcelonins temim guardades a l'armari (oi que sí que tots en teniu una?).
L'home, però, no es dóna per vençut fàcilment, i va recorrent Barcelona a la recerca de mostres d'entusiasme espanyolista. Finalment, a la Boqueria, troba una (una de sola) paradeta decorada amb banderetes de la selecció espanyola... i que és d'un francès que porta 4 anys vivint a Barcelona i que declara "C'est incroyable, non ?"... el que em sembla incroyable és que algú hagi viscut 4 anys a Barna i encara no hagi pillat per on van els trets!
L'endemà, el súper enviat especial, publica un nou article titulat "Espanya, el futbool per oblidar i somniar". Parla de la crisi econòmica i de com els espanyols tenen un dia a dia més dolç gràcies al futbol. Malgrat el que ha explicat el dia abans sobre el que havia vist amb els seus ulls, no té problemes per dir que (tradueixo matusserament, com de costum) "Les proeses de l'equip nacional de futbool han reconciliat els espanyols amb la seva bandera sang i or, durant temps associada a la dictadura franquista, però que avui ha esdevingut un símbol d'unitat dins un país sovint dividit entre nacionalismes regionals i una pesada divisió dreta-esquerra". Olé!
En el mateix article, el nostre candidat al Pulitzer hi escriu una secció que titula "Marea humana a Barcelona". Explica que (sorprenentment?!) no es tracta de futbol, sinó de política. Fa un repàs per sobre del que ha passat i torna al tema seriós: trobar un indepe que miri la Roja. Evidentment, la secció no mereix cap fotografia.
A la tercera va la vençuda! A l'article d'avui, titulat "Espanya campiona del món", el superrepòrter aconsegueix, finalment, publicar un vídeo amb espanyolets celebrant la victòria. No té res a veure amb les fotos publicades a naciodigital.cat, però ja sabem que això són coses del periodisme. Tampoc no comenta res de focs, ni de ferits ni de detinguts. Al cap i a la fi, des del principi que deixa clar que ell ha anat a Barcelona per fotografiar gent celebrant les victòries d'Espanya, no per informar.
Com que del que es tracta no deu ser informar, si no donar al públic el que espera (futbol, festa i banderetes?), devien enviar-lo amb consignes ben clares. I el pobre noi, amb un títol de periodista que devia guanyar a la tómbola d'alguna feria de baixa volada, i amb un QI que fa pensar que a la tòmbola genètica no ha tingut tanta sort com a la universitària, s'hi ha esforçat. I és així que mica en mica ha anat vomitant una sèrie de despropòsits que, realment, si no fossin veritat farien riure.
La primera meravella es diu "Mundiall 2010: Barcelona hi somia i aguanta la respiració". Val la pena llegir-lo. Hi explica que passejant per Barcelona costa de creure que Espanya sigui a dos dies de jugar la final. De fet, no amaga la seva decepció, i deixa clar la il·lusió que li faria que el diumenge sortissin les banderes espanyoles que, segons el mateix il·luminat, els barcelonins temim guardades a l'armari (oi que sí que tots en teniu una?).
L'home, però, no es dóna per vençut fàcilment, i va recorrent Barcelona a la recerca de mostres d'entusiasme espanyolista. Finalment, a la Boqueria, troba una (una de sola) paradeta decorada amb banderetes de la selecció espanyola... i que és d'un francès que porta 4 anys vivint a Barcelona i que declara "C'est incroyable, non ?"... el que em sembla incroyable és que algú hagi viscut 4 anys a Barna i encara no hagi pillat per on van els trets!
L'endemà, el súper enviat especial, publica un nou article titulat "Espanya, el futbool per oblidar i somniar". Parla de la crisi econòmica i de com els espanyols tenen un dia a dia més dolç gràcies al futbol. Malgrat el que ha explicat el dia abans sobre el que havia vist amb els seus ulls, no té problemes per dir que (tradueixo matusserament, com de costum) "Les proeses de l'equip nacional de futbool han reconciliat els espanyols amb la seva bandera sang i or, durant temps associada a la dictadura franquista, però que avui ha esdevingut un símbol d'unitat dins un país sovint dividit entre nacionalismes regionals i una pesada divisió dreta-esquerra". Olé!
En el mateix article, el nostre candidat al Pulitzer hi escriu una secció que titula "Marea humana a Barcelona". Explica que (sorprenentment?!) no es tracta de futbol, sinó de política. Fa un repàs per sobre del que ha passat i torna al tema seriós: trobar un indepe que miri la Roja. Evidentment, la secció no mereix cap fotografia.
A la tercera va la vençuda! A l'article d'avui, titulat "Espanya campiona del món", el superrepòrter aconsegueix, finalment, publicar un vídeo amb espanyolets celebrant la victòria. No té res a veure amb les fotos publicades a naciodigital.cat, però ja sabem que això són coses del periodisme. Tampoc no comenta res de focs, ni de ferits ni de detinguts. Al cap i a la fi, des del principi que deixa clar que ell ha anat a Barcelona per fotografiar gent celebrant les victòries d'Espanya, no per informar.
El mundial vist des d'aquí (I)
Al sud de França (i utlitzo l'expressió recreant-m'hi, ja em passarà l'emprenyamenta algun dia) els encanta Espanya. És així, no hi ha més.
Hi ha uns quants motius: per una banda, aquesta imatge de "sol, fiesta y playa" que Espanya ven tant bé. Amanit amb cançonetes tontes de ritme matxacón i lletra idiota. I estirant, fins i tot putes i toros. Sembla que aquí els encanta totes aquestes coses que en general als catalans ens molesten. Al cap i a la fi, si Carmen és l'ópera en francès més coneguda no és per casualitat...
Per una altra banda, els preus permeten que molta gent d'aquí hi hagi anat de vacances barates. De manera que Espanya els permet gaudir de sol, festa, platja, toros i putes a bon preu.
Hi ha també el fet que aquí hi ha molta gent d'orígen espanyol, moltíssima. Amb el plus que molts van venir a parar aquí durant la dictadura, cosa que els dóna una aura d'exilitats ben romàntica. Algo així com el poble pobre i víctima de la dictadura que amb tot, no perd el bon humor i les ganes de sol, festa i etc.
I si hi afegim que es veu que l'equip espanyol de futbol ha jugat molt i molt bé... el resultat és que aquí tothom va amb Espanya. Amb una il·lusió que els fa... i apa, que porto setmanes aguantant veure banderes espanyoles per tot arreu i penya amb la samarreta de la Roja... sort que el mundial s'ha acabat!
Hi ha uns quants motius: per una banda, aquesta imatge de "sol, fiesta y playa" que Espanya ven tant bé. Amanit amb cançonetes tontes de ritme matxacón i lletra idiota. I estirant, fins i tot putes i toros. Sembla que aquí els encanta totes aquestes coses que en general als catalans ens molesten. Al cap i a la fi, si Carmen és l'ópera en francès més coneguda no és per casualitat...
Per una altra banda, els preus permeten que molta gent d'aquí hi hagi anat de vacances barates. De manera que Espanya els permet gaudir de sol, festa, platja, toros i putes a bon preu.
Hi ha també el fet que aquí hi ha molta gent d'orígen espanyol, moltíssima. Amb el plus que molts van venir a parar aquí durant la dictadura, cosa que els dóna una aura d'exilitats ben romàntica. Algo així com el poble pobre i víctima de la dictadura que amb tot, no perd el bon humor i les ganes de sol, festa i etc.
I si hi afegim que es veu que l'equip espanyol de futbol ha jugat molt i molt bé... el resultat és que aquí tothom va amb Espanya. Amb una il·lusió que els fa... i apa, que porto setmanes aguantant veure banderes espanyoles per tot arreu i penya amb la samarreta de la Roja... sort que el mundial s'ha acabat!
Solidaritat occitana
El 10 de juliol de 2010 passarà a la història. Un milió i mig de catalans van sortir al carrer a manifestar-se. Molts, per la independència, d'altres per l'estatut. Els mitjans de comunicació han dit una cosa o una altra segons els convenia. El que és segur, però, és que tots es manifestaven perquè no estan d'acord amb les actuals relacions entre Catalunya i Espanya.
Com van anunciar alguns mitjans de comunicació, en algunes ciutats del món, fora de Catalunya, es van fer actes de suport. Vaig descobrir amb alegria que Tolosa n'era una, així que emocionada, hi vaig anar.
Bé, només tinc una paraula per definir el que vaig sentir: decepció. Una decepció dolorosa i profunda. A la concentració hi havia unes quantes persones del PÒc, el president del Casal català, un membre dels Cadres catalans i la seva senyora, dos turistes catalans, tres catalans jovenets treballadors d'Airbus, una catalana que de petita vivia al mateix carrer que jo però que ara viu a Tolosa amb el seu xicot, i servidora. 30 persones, i no s'hi valen discussions sobre quants per metre quadrat perquè es podien comptar fàcilment. Senzillament, penós.
Em sap greu dir-ho, perquè sé que tinc lectors occitans, i perquè m'estimo Occitània, però les coses són com són, i m'esperava un gest de solidaritat més sòlid. Al cap i a la fi, amb els errors que sigui, la Generalitat de Catalunya és l'únic govern en segles que els tracta amb respecte. Crec que mereixíem més.
Com van anunciar alguns mitjans de comunicació, en algunes ciutats del món, fora de Catalunya, es van fer actes de suport. Vaig descobrir amb alegria que Tolosa n'era una, així que emocionada, hi vaig anar.
Bé, només tinc una paraula per definir el que vaig sentir: decepció. Una decepció dolorosa i profunda. A la concentració hi havia unes quantes persones del PÒc, el president del Casal català, un membre dels Cadres catalans i la seva senyora, dos turistes catalans, tres catalans jovenets treballadors d'Airbus, una catalana que de petita vivia al mateix carrer que jo però que ara viu a Tolosa amb el seu xicot, i servidora. 30 persones, i no s'hi valen discussions sobre quants per metre quadrat perquè es podien comptar fàcilment. Senzillament, penós.
Em sap greu dir-ho, perquè sé que tinc lectors occitans, i perquè m'estimo Occitània, però les coses són com són, i m'esperava un gest de solidaritat més sòlid. Al cap i a la fi, amb els errors que sigui, la Generalitat de Catalunya és l'únic govern en segles que els tracta amb respecte. Crec que mereixíem més.
dimarts, 6 de juliol del 2010
Crueltat publicitària
A Barcelona, al juliol, hi fa calor, molta calor. I un dels llocs on més calor fa és a les andanes del metro. Sovint em pregunto a quina temperatura s'arriba.
Després de 2 o 3 minutets de suar com un condemnat, pots pujar a un vagó hiperrefrigerat, com si els termostats encara estiguessin per inventar. No tinc cap dubte que bona part dels refredats d'estiu de l'àrea de Barcelona vénen del contrast tèrmic al metro, però el cert és que després de tanta transpiració una mica de fresqueta s'agraeix. I total, els temes de salut pública, com que els paguem entre tots, no interessen a ningú. De tota manera, si algun tècnic de l'administració passés una estoneta a comparar els percentatges de refredats d'estiu a l'àrea metropolitana amb els percentatges a la resta de zones del país, i quantifiqués quan val la brometa en baixes, medicació i personal sanitari, potser serien figues d'un altre paner.
En tot cas, fins fa pocs anys, em limitava a suportar la calorassa de les andanes amb paciència, intentant concentrar-me amb un llibre, la meravellosa telemetro o qualsevol altra cosa. Fins que van arribar les màquines de vènding. Amb les seves precioses ampolletes d'aigua i llaunes de cocacola quasi congelades. Ostentant hidratació i frescor... a 1,20€ el mig litre! Però de què van?! Perquè la mateixa ampolleta d'aigua fresca al paqui val mig euro com a molt i a les andanes del metro val més del doble?
De cop, la calorassa del metro va deixar de semblar-me un mal que s'ha de patir (ai, com tants a la vida!) per començar a mostrar-se com una estratègia cruel per fer-nos comprar aigua a un preu netament abusiu. En alguns països el preu de la venda d'aigua està regulat. Aquí no, és evident. I a més, com passa tant, on més n'abusen és en espais que depenen (encara que indirectament) de l'administració.
El recotxineo màxim ve amb la publicitat:
L'any passat, hi havia un anunci que tampoc no es quedava curt. Simplement deia "¿tienes sed?".
Què voleu que us digui, abans morir de set que comprar una miserable ampolla d'aigua a aquesta gent tan rastrera. I de fet, cada cop que veig aquests anuncis en vénen ganes de patir una bona lipotímia. Per poder-los denunciar.
Després de 2 o 3 minutets de suar com un condemnat, pots pujar a un vagó hiperrefrigerat, com si els termostats encara estiguessin per inventar. No tinc cap dubte que bona part dels refredats d'estiu de l'àrea de Barcelona vénen del contrast tèrmic al metro, però el cert és que després de tanta transpiració una mica de fresqueta s'agraeix. I total, els temes de salut pública, com que els paguem entre tots, no interessen a ningú. De tota manera, si algun tècnic de l'administració passés una estoneta a comparar els percentatges de refredats d'estiu a l'àrea metropolitana amb els percentatges a la resta de zones del país, i quantifiqués quan val la brometa en baixes, medicació i personal sanitari, potser serien figues d'un altre paner.
En tot cas, fins fa pocs anys, em limitava a suportar la calorassa de les andanes amb paciència, intentant concentrar-me amb un llibre, la meravellosa telemetro o qualsevol altra cosa. Fins que van arribar les màquines de vènding. Amb les seves precioses ampolletes d'aigua i llaunes de cocacola quasi congelades. Ostentant hidratació i frescor... a 1,20€ el mig litre! Però de què van?! Perquè la mateixa ampolleta d'aigua fresca al paqui val mig euro com a molt i a les andanes del metro val més del doble?
De cop, la calorassa del metro va deixar de semblar-me un mal que s'ha de patir (ai, com tants a la vida!) per començar a mostrar-se com una estratègia cruel per fer-nos comprar aigua a un preu netament abusiu. En alguns països el preu de la venda d'aigua està regulat. Aquí no, és evident. I a més, com passa tant, on més n'abusen és en espais que depenen (encara que indirectament) de l'administració.
El recotxineo màxim ve amb la publicitat:
L'any passat, hi havia un anunci que tampoc no es quedava curt. Simplement deia "¿tienes sed?".
Què voleu que us digui, abans morir de set que comprar una miserable ampolla d'aigua a aquesta gent tan rastrera. I de fet, cada cop que veig aquests anuncis en vénen ganes de patir una bona lipotímia. Per poder-los denunciar.
dissabte, 3 de juliol del 2010
La pregunta
No tenia ganes de tornar a escriure i començar parlant de política... però les circumstàncies, punyeteres com sempre, obliguen. El cas és que acabo de llegir aquest article i tinc ganes de compartir-lo...
M'ha agradat sobretot el final, la constatació que fem el que fem sempre ens endurem un no... la situació no és com per seguir optimistes, és una evidència.
També m'ha recordat l'article de l'altre dia del Titot, que es deia Rip, rip... hurra!. Diu: "Cada vegada que Espanya s'expressa en la seva plenitud espiritual, milers de catalans deixen de ser espanyols. I ara l'han feta grossa per què s'han fet pregar, hi han posat intriga. Bé, intriga per als que encara s'ho creien, per als milers de persones que s'han llevat espanyols i han anat a dormir catalans." No sé qui és aquest tal Àlex Masllorens, un polític. Però explicant el procés de l'Estatut sembla que li ha passat una mica això...
M'ha agradat sobretot el final, la constatació que fem el que fem sempre ens endurem un no... la situació no és com per seguir optimistes, és una evidència.
També m'ha recordat l'article de l'altre dia del Titot, que es deia Rip, rip... hurra!. Diu: "Cada vegada que Espanya s'expressa en la seva plenitud espiritual, milers de catalans deixen de ser espanyols. I ara l'han feta grossa per què s'han fet pregar, hi han posat intriga. Bé, intriga per als que encara s'ho creien, per als milers de persones que s'han llevat espanyols i han anat a dormir catalans." No sé qui és aquest tal Àlex Masllorens, un polític. Però explicant el procés de l'Estatut sembla que li ha passat una mica això...
El retorn de la capseta de cartró!
Els amics que en el seu moment es van subscriure a la meva capseta de cartró, d'aquí a uns moments s'enduran una bona sorpresa... la capseta de cartró torna! Sí senyors, fa dies que hi penso i que en tinc ganes. Així que avui, 3 de juliol, després de més d'un any de silenci, puc anunciar el retorn de la capseta de cartró.
Em consta que hi ha qui n'estarà content. També suposo que, amb tant de silenci, he perdut gairebé tots els lectors, però estic segura que els que en tinguin ganes tornaran... i potser en venen de nous i tot!
El motiu del retorn és obscur, com també ho va ser el de la desaparició... suposo que mica en mica ho aniré esclarint, de moment només tinc hipòtesis... i moltes ganes de tornar a escriure! Així que m'hi poso de seguida :-) Qui en tingui ganes, que segueixi llegint.
Em consta que hi ha qui n'estarà content. També suposo que, amb tant de silenci, he perdut gairebé tots els lectors, però estic segura que els que en tinguin ganes tornaran... i potser en venen de nous i tot!
El motiu del retorn és obscur, com també ho va ser el de la desaparició... suposo que mica en mica ho aniré esclarint, de moment només tinc hipòtesis... i moltes ganes de tornar a escriure! Així que m'hi poso de seguida :-) Qui en tingui ganes, que segueixi llegint.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)