Un dia la Maria em comentava que, des de Ripoll, a vegades pujàven a Perpinyà, en lloc de baixar a Barcelona, per comprar coses. Em va posar d'exemple els còmics.
Opció sensata, anar al costat del nord de la frontera a comprar còmics. Pels aficionats als còmics del sud, travessar la frontera és una meravella: Aquí hi ha botigues de còmics a cada cantonada! Lluny de ser aquesta mena d'art marginal reservat a freaks i adolescents que sembla que sigui a casa nostra, aquí els còmics són llibres normals. O potser fins i tot apreciats. Vas caminant pel carrer i veus còmics i còmics que et criden des dels aparadors. I, pel que he vist, també en llegeixen noies i persones grans. I això que dic de les noies no és trivial; al sud, ser aficionada als còmis i, a més, femella, vol dir ser dos cops freak (que m'ho expliquin a mi que, a més, m'agraden els ordinadors i la ciència ficció...).
Com sigui, no parlaré ara de com de subvalorats estan els còmics al sud de la frontera; només volia dir que en aquest sentit, la diferència d'oferta entre el nord i el sud és abismal. I val a dir que en això els del sud estem moooooolt allunyats d'Europa.
Algun espavilat podria dir que al nord l'oferta és més gran que al sud perquè hi ha més demanda. La resposta és la mateixa que pel que fa a la telebrossa: Si no hi ha una oferta de qualitat no hi haurà mai demanda. Si al sud no ens arriben bons còmics i els pocs que arriben queden en ambients marginals, la gent no pot conèixer-los i demanar-ne més. Així de fàcil.
He vist més diferències, pel que fa al mercat. Per exemple, els mercats-mercats, això de les paradetes a l'aire lliure. Aquí hi tenen una afició enorme, al centre fan mercat cada dos per tres (jo ja he descobert el dels dimecres, al Capitol, i el dels diumenges, a St. Serni, i m'han dit que també en fan dissabte, no sé on). I també els encanten les fires d'antiquaris, i en fan tot sovint.
Una altra cosa que m'ha sorprès sobre les diferències del mercat és la gran oferta que hi ha de menjar preparat als supermercats. Al·lucinant! A qualsevol supermercat hi ha una nevera plena de menjar ja fet i d'allò més variat. No entenc com és que aquí n'hi ha tant més que al costat del sud. A més, entre el menjar preparat n'hi ha moltíssim per a vegetarians, una cosa quasi inaudita a l'altre costat. No diré que m'encanti el menjar preparat, i la veritat és que procuro cuinar-me jo les coses, però sí que agraeixo moltíssim que no porti per sistema greix de porc. Què voleu que hi faci, em rebenta aquest costum de posar sempre trossos d'animals en el menjar, com si no es pugués viure sense!
Per què aquesta deferència cap als vegetarians? L'altre dia vaig estar parlant amb uns vegetarians autòctons i, pel que em van dir, no és que sigui una opció gaire ben considerada, aquí, tampoc. Aleshores...? Crec que més aviat deu tenir a veure amb això del colesterol (no he sentit mai a dir d'un vegeterià que tingui aquesta cosa) i amb el tema del control de pes (en canvi, vegetarians amb sobrepès sí que en conec; així que compte). En fi, sigui per una cosa o per una altra, el cas és que aquí les neveres dels supermercats estan plenes de menjar sense animals. Si més no, en comparació amb el sud de la frontera.
Una altre detall sobre les diferències del mercat, és que aquí fa un mes que es comercialitza l'EeePC i al sud no. En vaig veure un un cop i em va robar el cor; des de llavors que hi penso cada dia, així que suposo que es pot dir que n'estic enamorada. A veure si quan acabi la meva aventura tolosana em queda algun duro i me'n puc endur algun cap a casa...
Així que amb el temps que porto aquí ja he vist que per bé o per mal això que els mercats són iguals a tota la Unió Europea no és gens veritat. No sé el perquè, però també en això la frontera continua sent-hi.
--------------------------------
*Algú es pensava que m'havia oblidat de la meva sèrie sobre la frontera?
divendres, 25 d’abril del 2008
dimecres, 23 d’abril del 2008
Sant Jordi a Tolosa
Avui és Sant Jordi. Dia dels llibres, de les roses i dels enamorats (només cal veure la poca gent que hi ha connectada ara mateix!). M'he llevat amb aires d'"un dia com els altres", però en el fons del fons estava predisposada a passar-me el dia recordant-me que jo, d'enamorat, no en tinc, repetint-me la cançó d'"i'm a creep" i ploriquejant per una rosa que sabia que no arribaria. En fi, que el dia es presentava ideal per muntar un petit drama, tot quadrava perfectament: La xicona trista, sola i incompresa, molt i molt lluny dels seus hàmtsers i sense un gentilhome amb qui anar a sopar la diada de Sant Jordi. Un drama, oi que sí?
Doncs això, que el dia ha començat com sempre, amb el despertador tocant la moral i la seva melodia indescriptible. Ara que ja m'he acostumat a poder pujar la persiana des del llit això ja no em sembla màgic. D'esma i renegant (recordem que el dia havia de ser lacrimògen, i per anar bé, un dia lacrimògen ha de començar renegant!) m'he arrossegat fora del llit, m'he llevat i m'he dedicat a la meva rutina de primera hora del matí: baixar a fer un pipi, pujar a rentar-se la cara, baixar a menjar algo, pujar a posar-se les lentilles i vestir-se, baixar a posar-se les bambes... que còmodes que són els dúplex! En fi, tot això que toca fer al matí, i a córrer!
Al prat m'he trobat que fresquejava, pura rutina, però que feia un sol esplèndid, i això sí que és una novetat! Un sol-sol, un sol de veritat, una joia!
Quan m'he connectat per posar-me a treballar m'he trobat una rosa virtual a la bústia. No era la rosa que sabia que no arribaria però m'ha fet molta il·lusió igualment, perquè és molt bonica i, sobretot, perquè estava enviada amb un amor sincer d'aquest que saps que passaran els anys i que continuarà sent-hi. I aquestes coses fan il·lusió, coi!
Res, que la roseta m'ha posat de tant bon humor que ha sigut com una càrrega de dinamita al meu dia lacrimògen. No és que l'hagi eliminat, que un bon drama no es destrueix així com així, però sí que l'ha debilitat força... A la feina, la meva compi Mireia m'ha avisat de bon matí d'un error que m'ha tingut tan concentrada tot el dia que no m'ha deixat gaire temps per somicar. I tot plegat ben amanit amb un enviar i rebre roses virtuals -- i fins i tot he rebut dos poemes! Osti, que això ha acabat de dinamitar el meu dia trist! En un dia com avui, amb enamorat o sense, no es pot ploriquejar de cap manera... Potser algú pensarà que això de les roses virtuals és una bajanada... Jo penso que res que signifiqui "he vist això i he pensat que t'agradaria" no és una bajanada.
El sol ha acabat d'escombrar les restes de les meves ganes de fer un drama i me n'he anat a passejar pel centre i he acabat a La Cure Gourmande comprant aquests caramels tan bons que m'estic menjant ara mateix. Un dia deliciós, de veritat.
I el sopar...? Doncs al final ni ha arribat la rosa no esperada ni he anat a sopar amb un gentilhome. He anat a sopar amb dos: un de valencià i un de basc, que volien anar a veure el Barça i m'han dit d'acompanyar-los. I del drama que tenia previst muntar, ni rastre.
Potser tot plegat és només que em calen unes vacances... i sí, a Jamaica estaria bé!
Doncs això, que el dia ha començat com sempre, amb el despertador tocant la moral i la seva melodia indescriptible. Ara que ja m'he acostumat a poder pujar la persiana des del llit això ja no em sembla màgic. D'esma i renegant (recordem que el dia havia de ser lacrimògen, i per anar bé, un dia lacrimògen ha de començar renegant!) m'he arrossegat fora del llit, m'he llevat i m'he dedicat a la meva rutina de primera hora del matí: baixar a fer un pipi, pujar a rentar-se la cara, baixar a menjar algo, pujar a posar-se les lentilles i vestir-se, baixar a posar-se les bambes... que còmodes que són els dúplex! En fi, tot això que toca fer al matí, i a córrer!
Al prat m'he trobat que fresquejava, pura rutina, però que feia un sol esplèndid, i això sí que és una novetat! Un sol-sol, un sol de veritat, una joia!
Quan m'he connectat per posar-me a treballar m'he trobat una rosa virtual a la bústia. No era la rosa que sabia que no arribaria però m'ha fet molta il·lusió igualment, perquè és molt bonica i, sobretot, perquè estava enviada amb un amor sincer d'aquest que saps que passaran els anys i que continuarà sent-hi. I aquestes coses fan il·lusió, coi!
Res, que la roseta m'ha posat de tant bon humor que ha sigut com una càrrega de dinamita al meu dia lacrimògen. No és que l'hagi eliminat, que un bon drama no es destrueix així com així, però sí que l'ha debilitat força... A la feina, la meva compi Mireia m'ha avisat de bon matí d'un error que m'ha tingut tan concentrada tot el dia que no m'ha deixat gaire temps per somicar. I tot plegat ben amanit amb un enviar i rebre roses virtuals -- i fins i tot he rebut dos poemes! Osti, que això ha acabat de dinamitar el meu dia trist! En un dia com avui, amb enamorat o sense, no es pot ploriquejar de cap manera... Potser algú pensarà que això de les roses virtuals és una bajanada... Jo penso que res que signifiqui "he vist això i he pensat que t'agradaria" no és una bajanada.
El sol ha acabat d'escombrar les restes de les meves ganes de fer un drama i me n'he anat a passejar pel centre i he acabat a La Cure Gourmande comprant aquests caramels tan bons que m'estic menjant ara mateix. Un dia deliciós, de veritat.
I el sopar...? Doncs al final ni ha arribat la rosa no esperada ni he anat a sopar amb un gentilhome. He anat a sopar amb dos: un de valencià i un de basc, que volien anar a veure el Barça i m'han dit d'acompanyar-los. I del drama que tenia previst muntar, ni rastre.
Potser tot plegat és només que em calen unes vacances... i sí, a Jamaica estaria bé!
dilluns, 21 d’abril del 2008
Al saló del còmic de Barna
Fa molts i molts anys anava a cada edició del Saló del Còmic. Després vaig deixar d'anar-hi, no perquè ja no m'agradin els còmics, sinó perquè ho vaig anar deixant. I aquest any, tampoc no hi he anat. I ara llegeixo a Vilaweb que, en canvi, Milo Manara sí que hi ha anat. Quina ràbia! Però és que també hi ha anat Quino, :-)!, i Moebius, que a mi no m'agrada gaire però he de reconèixer que és un clàssic...
Però el pitjor-pitjor de tot, és que també hi ha anat Peter Bagge, l'autor de Hate (traduit al castellà com a Odio), un còmic que m'agrada moltíssim i em fa riure a base de bé. I aquest sí que em sap molt de greu haver-me'l perdut... Si hagués estat a Barcelona hauria anat al saló només per veure aquest home (i intentar aconseguir alguna dedicatòria, ja, de passada...).
Però el pitjor-pitjor de tot, és que també hi ha anat Peter Bagge, l'autor de Hate (traduit al castellà com a Odio), un còmic que m'agrada moltíssim i em fa riure a base de bé. I aquest sí que em sap molt de greu haver-me'l perdut... Si hagués estat a Barcelona hauria anat al saló només per veure aquest home (i intentar aconseguir alguna dedicatòria, ja, de passada...).
+rareses
Ara que sembla que la Marta ja s'ha cansat de comentar les meves rares em toca a mi de treure'n una altra a la llum: Quan a la feina em surt bé alguna cosa difícil, m'agrada ballar davant de l'ordinador. En fi, que cada u és com és, i jo celebro les coses ballant.
Avui, però, he descobert que no sóc la única... Potser és que és més normal del que em pensava...?
:-)
Avui, però, he descobert que no sóc la única... Potser és que és més normal del que em pensava...?
:-)
dies moixos
Com que no tots els dies poden ser bons, hi ha dies que em sento així. Especialment quan penso en com vas passar pel meu costat sense ni mirar-me...
:-(
I dont care if it hurts
I want to have control
I want a perfect body
I want a perfect soul
I want you to notice
When I'm not around
Youre so fuckin special
I wish I was special...
:-(
els virus informàtics
I think computer viruses should count as life. I think it says something about human nature that the only form of life we have created so far is purely destructive. We've created life in our own image.
Stephen Hawking
Hawking dixit...
dimecres, 16 d’abril del 2008
el malson dels romans
còrsega em fascina. no us penseu, no hi he estat mai. el que em fascina és la imatge que en tinc. i no sé si deu ser del tot realista, perquè em sembla que va començar amb la lectura d'"astèrix a còrsega"... és un dels meus llibres de l'astèrix preferit. i no sé què hi tenia goscinny, però dins dels àlbus d'astèrix, el de còrsega és diferent. hi ha diferències objectives, com per exemple que no comença amb allò de "som a l'any II aC i tota la gàl·lia és ocupada pels romans. tota?". diria que és l'únic astèrix que no comença així. i també hi ha diferències més subtils, que no sé explicar, però crec que llegeixes aquest còmic i t'enamores de còrsega... potser el que tenia gosinny era un conveni amb el patronat de turisme? sincerament, no ho crec. insisteixo en dir que és un còmic brodat, i no crec que una cosa així es pugui fer només per diners.
la meva següent referència sobre còrsega va ser "l'enquête corse". una joia, una meravella, una pel·li que he vist uns 326 cops i encara em fa riure. no cal dir que aquesta pel·li contribueix molt positivament a forjar la imatge idealitzada que tinc de l'illa*...
hauria volgut posar-vos-en un fragment ben bonic, però la única cosa que he trobat al youtube és aquest tràiler screener ronyós... però vaja, us el deixo, a veure si us en podeu fer una mica la idea...
perquè es vegi que sóc una noia de món, he de dir que la pel·li es basa en el còmic de mateix nom. ara bé, tot i que en general prefereixo llegir còmics a mirar pel·lis, en aquest cas no és així. penso que el còmic està molt bé, però és que aquesta pel·li em fa riure tant i tant... en fi, que lliga perfectament amb el meu sentit de l'humor, què voleu que hi faci...
i a què ve parlar de còrsega, avui? o més ben dit, a què ve parlar de la imatge que en tinc? doncs perquè resulta que ahir vaig anar al súper i vaig comprar un pack de 8 iogurs danone taillefine, que no recordo com es diuen en castellà però segur que ja heu entès quins vull dir: aquests que són descremats i amb fruitetes dins. el cas és que al cartró que embolica els iogurs hi ha anunciada una promoció, que si contestes una enquesta entres en un sorteig d'un regal i no sé quines coses més. i la relació amb còrsega? doncs que a les bases de la promoció hi diu:
réservé a toute personne physique majeure résidant en France métropolitaine (corse comprise)
wow, o vaig molt despistada o diria que aquí hi diu "residents a frança, còrsega compresa...", no? immediatament em vaig imaginar una promoció semblant al sud de la frontera. una promoció dels iogurs danone on digués "residents de l'estat espanyol (sud dels ppcc inclòs)". inevitable somriure, eh?
no cal dir que els iogurs taillefine s'han convertit en la tercera referència de la meva imatge mitificada de còrsega... i és que potser sí que és el malson dels romans.
----------------------------------------------------
*pst-pst, si no l'has vista, jo la tinc doblada al castellà. si vols, quedem un dia i la mirem... ah, bueno, jo ja l'he vista, però no m'importa veure-la una altra vegada... no, no, que va...
dilluns, 14 d’abril del 2008
òc qu'existís
dijous passat feien una jornada occitana a le mirail. m'hauria encantat anar al concert d'eric fraj, però era massa d'hora, i més tenint en compte que le mirail em queda molt lluny de casa. en canvi, sí que hi vaig arribar a les 14, just a temps per sentir una conferència del poeta joan maria petit i l'editor de letras d'òc joan eygun. en el cartell, deia: "L'auteur fera une présentation de son œuvre poétique, des thèmes qu'il aborde et de son style. Il parlera également du choix qui a été le sien d'écrire en langue occitane et des raisons que l'on peut avoir de faire ce choix." uhm... que el cartell fos en francès m'hauria d'haver fet sospitar... però servidora és innocent de mena, i quan va veure que la conferència era majoriàriament en francès va tenir un disgust de ca l'ample.
sempre defenso que els occitans tenen la seva realitat i que no l'hem de valorar (i menys, jutjar-la!) en paràmetres catalans... però vaja, que els meus lectors occitans em perdonin (si és que me'n queda algun), però una conferència d'un escriptor occità en unes jornades occitanes explicant per què escriu en occità... en francès? la cosa em va semblar bastant fora de lloc. he de dir que em van semblar contrariats de fer-la en francès i van explicar per què ho havien decidit així, però com que ho van dir en francès tampoc ho vaig entendre gaire bé.
pel que m'han explicat, els concerts sí que es van fer en occità, i m'han dit que van ser una canya i que me'n vaig perdre una de grossa... així que accepto que tinc mala sort. però en aquell moment encara no ho sabia i me'n vaig anar ben trista cap a casa, sense comprar-me ni una samarreta ni un cd, del disgust que duia a sobre.
me'n vaig anar pensant que tot això de l'òc era una enganyifa, que els occitans no existeixen, que són quatre i amagats sota les pedres i que jo sóc una romàntica i m'havia deixat enganyar per una cosa que no exiteix. això és el que vaig pensar.
l'endemà divendres feien una obra de teatre en occità. m'hauria fet gràcia anar-hi, però no coneixia la zona, era tard al vespre i no vaig poder engalipar ningú perquè m'hi acompanyés. de manera que em va fer molta mandra. a més, cal tenir en compte que estava enfadada amb occitània sencera! així que al final em vaig desviar i vaig seguir el pla b, que era fer cas a l'aitor i arribar-me a l'estanquet de la portièra i demanar pel remèsi. he de dir que no tenia ni la més remota idea de què m'hi esperava...
en síntesi, l'estanquet de la portièra és un bar occitanista, i el remèsi és l'home que el porta. un lloc increïble, molt recomanable a qui es deixi caure per tolosa. em vaig presentar al remèsi, em va estar explicant la moguda òc a la zona i vam estar xerrant. en òc, naturalment! per cert, em va dir que el parlo força bé, i jo ja sé que ho va dir per fer el compliment, però fa il·lu igual! a més, sóc la supercampiona de la dictada occitana...!
en un moment donat se'n va anar a atendre uns clients, i em va deixar sola a la taula, amb la meva cervesa i una pila de papers que em va donar... i en aquestes que se m'apropa un noi i em diu "adiu!", que és la manera que tenen els occitans de dir "hola" i "adéu" (rarots que són). el noi continua, en òc, que què hi faig a tolosa. em quedo de quadres, rombes i topos. òstia, que el conec!!!
ves per on, tenia un conegut tolosà en el que no havia pensat... i va i me'l trobo un divendres en un bar! em diu que està amb uns amics, que si vull asseure'm amb ells. no m'espero ni mig segon a dir-li qu'òc, agafo els trastets i me'n vaig amb ells. jo encara estic al·lucinant, i veig que el remèsi està amb ells. en aquella taula tothom parla occità, i passem una vetllada tranquil·la, xerrant i rient... en òc, és clar. no sé com el parlo; de fet, em temo que no gaire bé, i pitjor encara quan estic cansada. però m'ho vaig passar molt bé. i em vaig reconciliar amb occitània tota.
sempre defenso que els occitans tenen la seva realitat i que no l'hem de valorar (i menys, jutjar-la!) en paràmetres catalans... però vaja, que els meus lectors occitans em perdonin (si és que me'n queda algun), però una conferència d'un escriptor occità en unes jornades occitanes explicant per què escriu en occità... en francès? la cosa em va semblar bastant fora de lloc. he de dir que em van semblar contrariats de fer-la en francès i van explicar per què ho havien decidit així, però com que ho van dir en francès tampoc ho vaig entendre gaire bé.
pel que m'han explicat, els concerts sí que es van fer en occità, i m'han dit que van ser una canya i que me'n vaig perdre una de grossa... així que accepto que tinc mala sort. però en aquell moment encara no ho sabia i me'n vaig anar ben trista cap a casa, sense comprar-me ni una samarreta ni un cd, del disgust que duia a sobre.
me'n vaig anar pensant que tot això de l'òc era una enganyifa, que els occitans no existeixen, que són quatre i amagats sota les pedres i que jo sóc una romàntica i m'havia deixat enganyar per una cosa que no exiteix. això és el que vaig pensar.
l'endemà divendres feien una obra de teatre en occità. m'hauria fet gràcia anar-hi, però no coneixia la zona, era tard al vespre i no vaig poder engalipar ningú perquè m'hi acompanyés. de manera que em va fer molta mandra. a més, cal tenir en compte que estava enfadada amb occitània sencera! així que al final em vaig desviar i vaig seguir el pla b, que era fer cas a l'aitor i arribar-me a l'estanquet de la portièra i demanar pel remèsi. he de dir que no tenia ni la més remota idea de què m'hi esperava...
en síntesi, l'estanquet de la portièra és un bar occitanista, i el remèsi és l'home que el porta. un lloc increïble, molt recomanable a qui es deixi caure per tolosa. em vaig presentar al remèsi, em va estar explicant la moguda òc a la zona i vam estar xerrant. en òc, naturalment! per cert, em va dir que el parlo força bé, i jo ja sé que ho va dir per fer el compliment, però fa il·lu igual! a més, sóc la supercampiona de la dictada occitana...!
en un moment donat se'n va anar a atendre uns clients, i em va deixar sola a la taula, amb la meva cervesa i una pila de papers que em va donar... i en aquestes que se m'apropa un noi i em diu "adiu!", que és la manera que tenen els occitans de dir "hola" i "adéu" (rarots que són). el noi continua, en òc, que què hi faig a tolosa. em quedo de quadres, rombes i topos. òstia, que el conec!!!
ves per on, tenia un conegut tolosà en el que no havia pensat... i va i me'l trobo un divendres en un bar! em diu que està amb uns amics, que si vull asseure'm amb ells. no m'espero ni mig segon a dir-li qu'òc, agafo els trastets i me'n vaig amb ells. jo encara estic al·lucinant, i veig que el remèsi està amb ells. en aquella taula tothom parla occità, i passem una vetllada tranquil·la, xerrant i rient... en òc, és clar. no sé com el parlo; de fet, em temo que no gaire bé, i pitjor encara quan estic cansada. però m'ho vaig passar molt bé. i em vaig reconciliar amb occitània tota.
la musa fugada
l'altre dia vaig rebre un mail d'una persona molt estimada que em preguntava per què ja no escric, si és que la meva musa m'ha abandonat... doncs sí, la meva musa em va deixar tirada de mala manera fa cosa de deu dies i no sembla tenir cap intenció de tornar; va ser quan vaig adonar-me que molts dels motius que em pensava que tenia per escriure no eren reals. així que la última setmana l'he passada molt enfeinada amb moltes coses, però també ploriquejant i intentant recuperar la musa fugada. però res, no he tingut sort, segueixo sense ella. i sense musa, qui pot tenir ganes d'escriure? --o de llevar-se al matí, però vaja, això és un altre tema.
doncs no ho sé, perquè també des que vaig començar a escriure les meves cosetes he anat descobrint nous motius per continuar-ho fent. de manera que intentaré seguir escrivint, amb musa o sense, però vaja, no tinc gens clar com me'n sortiré.
en tot cas, em sembla clar que "l'home que va a la gran ciutat es mereix tot el que li passa", que aplicat al meu cas podria ser "la dona que canvia de ciutat per veure què passa es mereix veure com li passen coses".
i l'univers que continua expandint-se!
doncs no ho sé, perquè també des que vaig començar a escriure les meves cosetes he anat descobrint nous motius per continuar-ho fent. de manera que intentaré seguir escrivint, amb musa o sense, però vaja, no tinc gens clar com me'n sortiré.
en tot cas, em sembla clar que "l'home que va a la gran ciutat es mereix tot el que li passa", que aplicat al meu cas podria ser "la dona que canvia de ciutat per veure què passa es mereix veure com li passen coses".
i l'univers que continua expandint-se!
dissabte, 12 d’abril del 2008
jornada contra la impunitat de la violència feixista
quasi que no arribo a temps de fer cap comentari en el dia del 15è aniversari de l'assassinat de guillem agulló! afortunadament, en aquest país (vull dir en el meu, no en el que sóc ara...) hi ha gent més organitzada que jo i s'han fet actes a diferents llocs, tant per recordar en guillem com per denunciar la impunitat amb què actuen (és a dir: difonen l'odi, amenacen, apallissen i maten) els grups feixistes a l'estat espanyol.
per qui vagi despistat: en guillem agulló era un militant de maulets i de sharp que va morir apunyalat als divuit anys per un grup feixista, avui fa quinze anys. en aquests quinze anys només l'autor material de la punyalada va ser condemnat, va entrar a la presó, en va sortir, anys més tard va tornar a ser condemnat per tinença d'armes (de moltes armes) i cap d'aquests dos delictes li va impedir presentar-se a unes eleccions per un grup d'extrema dreta. recomano vivament el recull de premsa sobre el cas que hi ha a aquest enllaç.
davant de situacions com aquesta em quedo que no sé què dir. i més quan penso que el cas del guillem no és un cas aïllat, que fa quatre dies que hi va haver el judici pels assassins de l'isanta, i que no fa tant que els nazis també van matar un noi a madrid... i això per no parlar de les amenaces i pallisses, que no hi ha manera de comptar-les totes!
així, com que no tinc paraules, deixo aquí un enllaç al mail obert que en va escriure en partal. jo no explico les coses tan bé...
per qui vagi despistat: en guillem agulló era un militant de maulets i de sharp que va morir apunyalat als divuit anys per un grup feixista, avui fa quinze anys. en aquests quinze anys només l'autor material de la punyalada va ser condemnat, va entrar a la presó, en va sortir, anys més tard va tornar a ser condemnat per tinença d'armes (de moltes armes) i cap d'aquests dos delictes li va impedir presentar-se a unes eleccions per un grup d'extrema dreta. recomano vivament el recull de premsa sobre el cas que hi ha a aquest enllaç.
davant de situacions com aquesta em quedo que no sé què dir. i més quan penso que el cas del guillem no és un cas aïllat, que fa quatre dies que hi va haver el judici pels assassins de l'isanta, i que no fa tant que els nazis també van matar un noi a madrid... i això per no parlar de les amenaces i pallisses, que no hi ha manera de comptar-les totes!
així, com que no tinc paraules, deixo aquí un enllaç al mail obert que en va escriure en partal. jo no explico les coses tan bé...
dimarts, 8 d’abril del 2008
curioses ambulàncies llampants
coses que té això de viure al costat d'un hospital, sempre passen ambulàncies davant de la resi. cada cop que surto al balcó, en veig passar unes quantes. al principi em va cridar l'atenció que pràcticament mai porten sirena, cosa que agraeixo enormement, però ara, en això de les ambulàncies, ja no m'hi fixo.
l'altre dia, però, en va passar una de colors llampants. vaja, que hauria hagut de ser completament cega per no veure-la, perquè era de color groc i taronja fosforitos. així que me la vaig mirar, i era com aquesta:
i sí, com aquesta, al costat tenia escrit "emergències mèdiques". el primer que vaig pensar va ser "quina gràcia, ho diuen igual que en català", i em vaig quedar ben ampla, però després ja vaig pensar que no, que allò no era ni francès ni en occità (les coses com siguin, veure una ambulància etiquetada en òc sí que m'hauria sorprès de veritat). així doncs, vaig arribar a la conclusió que era una ambulancia catalana, ai, ves, que curiós.
ara, cada cop que des del balcó veig una ambulància llampant, em fixo si porta el rètol en català. i sí, tot sovint passen ambulàncies catalanes per davant de casa! em pregunto què hi fan, tant al nord. bé, suposo que transporten malalts, però quins malalts, per què aquí, d'on vénen...? algú ho sap?
l'altre dia, però, en va passar una de colors llampants. vaja, que hauria hagut de ser completament cega per no veure-la, perquè era de color groc i taronja fosforitos. així que me la vaig mirar, i era com aquesta:
i sí, com aquesta, al costat tenia escrit "emergències mèdiques". el primer que vaig pensar va ser "quina gràcia, ho diuen igual que en català", i em vaig quedar ben ampla, però després ja vaig pensar que no, que allò no era ni francès ni en occità (les coses com siguin, veure una ambulància etiquetada en òc sí que m'hauria sorprès de veritat). així doncs, vaig arribar a la conclusió que era una ambulancia catalana, ai, ves, que curiós.
ara, cada cop que des del balcó veig una ambulància llampant, em fixo si porta el rètol en català. i sí, tot sovint passen ambulàncies catalanes per davant de casa! em pregunto què hi fan, tant al nord. bé, suposo que transporten malalts, però quins malalts, per què aquí, d'on vénen...? algú ho sap?
dilluns, 7 d’abril del 2008
tulús, el nom i la cosa
dissabte una bona amiga em preguntava si aquesta tolosa on sóc és toulouse, pronunciat així com "tulús". moltes vegades he sentit catalans que en diuen "tulús", com també en sento que diuen "london" i "niu-iòrc", i mai no li he donat gaire importància, tot i que he de dir que em sembla terriblement ridícul (i perillós) intentar pronunciar en un altre idioma els topònims que ja tenen traducció al català. però en fi, si la gent té ganes de complicar-se la vida i córrer el risc de fer el ridícul és assumpte personal seu i jo procuro no ficar-m'hi. en tot cas, però, em va quedar una mica el dubte de quants catalans no saben que el municipi que en francès es diu toulouse en català, com en occità (i també en castellà, eh?), es diu tolosa.
com sigui, fins ara no he tingut cap problema comprant bitllets de tren "per tolosa", "de llenguadoc?", "sí". cap problema, i això que amb la renfe no se sap mai res... i ja que parlo de comprar bitllets, he de dir que els informadors i vendedors de línies internacionals de l'estació de sants sempre m'han sorprès per la seva professionalitat. i ho dic seriosament, eh? ja sé que parlant de la renfe deu semblar que és una ironia, però no: cada vegada que he anat a preguntar-los alguna cosa m'han atès molt bé i sospito que se saben de memòria tota la xarxa de trens europea. però en fi, aquests són professionals i no sé si han de comptar entre els catalans que saben que tolosa és tolosa.
avui, però, he sabut que el meu dubte no és tan intrascendent com em pensava. i és que sembla que al mnac tampoc no saben que tolosa es diu tolosa... caram! i això que en principi són tan professionals com els taquillers de la renfe... ho he sabut per un mail del caoc: al mnac fan una nova exposició sobre art romànic i l'anuncien dient que hi ha obres de toulouse! he tingut la collonada de mirar per la seva pàgina web si és que a les exposicions tenen per costum parlar sempre de les ciutats amb els noms que els donen els estats a les quals pertanyen. i no, de nova york en diuen nova york, però de tolosa, toulouse. a què ve aquesta diferència? a la wikipedia en castellà potser hi ha la resposta:
que cutre, que un museu (nacional?) canviï el nom d'una ciutat perquè en castellà s'ha posat de moda dir-ne com en francès. quina decepció, aquesta gent!
des del caoc han escrit una carta al director del museu queixant-se'n. però no sé per què m'ensumo que no en faran cap cas...
com sigui, fins ara no he tingut cap problema comprant bitllets de tren "per tolosa", "de llenguadoc?", "sí". cap problema, i això que amb la renfe no se sap mai res... i ja que parlo de comprar bitllets, he de dir que els informadors i vendedors de línies internacionals de l'estació de sants sempre m'han sorprès per la seva professionalitat. i ho dic seriosament, eh? ja sé que parlant de la renfe deu semblar que és una ironia, però no: cada vegada que he anat a preguntar-los alguna cosa m'han atès molt bé i sospito que se saben de memòria tota la xarxa de trens europea. però en fi, aquests són professionals i no sé si han de comptar entre els catalans que saben que tolosa és tolosa.
avui, però, he sabut que el meu dubte no és tan intrascendent com em pensava. i és que sembla que al mnac tampoc no saben que tolosa es diu tolosa... caram! i això que en principi són tan professionals com els taquillers de la renfe... ho he sabut per un mail del caoc: al mnac fan una nova exposició sobre art romànic i l'anuncien dient que hi ha obres de toulouse! he tingut la collonada de mirar per la seva pàgina web si és que a les exposicions tenen per costum parlar sempre de les ciutats amb els noms que els donen els estats a les quals pertanyen. i no, de nova york en diuen nova york, però de tolosa, toulouse. a què ve aquesta diferència? a la wikipedia en castellà potser hi ha la resposta:
Toulouse[1] (nombre oficial y en francés [pronunciado /tul'us/ en español y (/tuluz/) en francés]; en castellano tradicionalmente Tolosa, o también Tolosa de Languedoc o Tolosa de Francia, denominaciones mayoritariamente en desuso en favor de la forma francesa;[1] y en occitano, Tolosa, pronunciado [tu'luːzɔ])...
que cutre, que un museu (nacional?) canviï el nom d'una ciutat perquè en castellà s'ha posat de moda dir-ne com en francès. quina decepció, aquesta gent!
des del caoc han escrit una carta al director del museu queixant-se'n. però no sé per què m'ensumo que no en faran cap cas...
diumenge, 6 d’abril del 2008
tornada a tolosa
els lectors més atents es deuen haver fixat que he passat d'escriure un post o més diari... a no escriure'n cap! "què pot haver passat?", es deuen preguntar alguns... no, no se m'han trencat els dits de les mans, ni he perdut la vista, ni m'he quedat sense xarxa. no, no senyors, no m'ha passat cap desgràcia... ha passat que... servidoooooooooooora, sí, servidoooooooooora se n'havia anat de vacances! sissí! aquella paraula màgica, va-can-ces! wow, impressionant. i més impressionant encara, que he deixat l'ernestina (el meu ordinador, pels qui no la conegueu) a tolosa! així que m'he estat cinc dies, cinc!, sense ordinador. flipant, eh?
el cas, que tenia uns dies lliures i me n'he anat a barcelona, bonica ciutat de la costa mediterrània. ja explicaré en un altre moment què hi he anat a fer i com m'ha anat per allà, que coses a explicar n'hi ha, i força!
en fi, que aquest matí m'he llevat a les 7.15 a sants, i a les 8.15, puntual com un clau, m'ha vingut a buscar mon germà amb el cotxe per dur-me a l'estació. realment, a aquestes hores d'un diumenge, a barcelona, al carrer no hi ha ni una ànima. hem arribat a l'estació a dos quarts, amb temps, perquè el tren sortia a les 8.45. comentem que que bé que hem arribat, que quina ràbia que el talgo no surti de sants, que que estrany que surti d'aquí, diu ell. però un tren que va a montpeller, és normal que surti de l'estació de frança, dic jo.
"de l'estació de frança? ahir em vas dir que sorties de la del nord!" ai, on som?. "de quina estació surts? mira-ho al bitllet". merda. busco el bitllet. "a veure... vas arribar a aquesta estació?" jo que sé! jo sóc de sants, per mi d'estació només n'hi ha una! la resta, són una anomalia. una anomalia totes iguals entre elles! a més, ja és mala llet posar a una estació del nord, i a l'altra, de frança! tenint en compte que frança cau al nord, això és crear confusió... trobo el bitllet. surto de la de frança.
suposo que mon germà es caga amb la germaneta petita que l'ha fet llevar a les vuit del matí d'un diumenge per acompanyar-la a perdre un tren, però no es queixa. engega el cotxe i em passa la guia i em diu que busqui com anar a l'estació de frança, tot alhora. perquè després diguin que els homes no poden fer dues coses alhora (ell n'ha fet tres + cagar-se mentalment amb la germaneta + reprimir-se de dir-me'n res).
voilà, la germaneta a vegades sembla que no tingui cap, però ho troba de seguida a la guia, perquè els diumenges li agrada anar en bici fins a la ciutadella i sap com anar-hi. com a mínim...
les dues estacions són molt a prop, però tota la zona que envolta l'estació de frança està tallada al trànsit perquè precisament avui hi feien la cursa de bombers. no ens deixen passar. m'acomiado de mon germà, agafo els trastets i faig l'últim tros a peu. arribo a l'estació, trobo el tren i hi pujo. clavat.
els talgos m'agraden. per fora semblen llaunes de conserva de mongetes, i per dins són còmodes. el principal inconvenient que els trobo és que no es pot aixecar el braç que separa dos seients. però això no és cap inconvenient greu per a mi, que a vegades penso que em podria dedicar al contursionisme. al vagó només hi ha dues noies més, tot està tranquil i en silenci, el seient és tou i en cinc minuts ja m'he fet una boleta i estic dormint.
algú em sacseja el braç i em diu "hola". un revisor amable que em demana el bitllet. em pregunto quantes persones deu despertar cada dia. li ensenyo el bitllet, em torno a fer boleta i a dormir.
una meravella, em desperto a figueres. miro el mar i arribem a portbou. baixo del tren. hi ha temps de sobres per estirar una mica les cames i fer quatre bots. miro com la màquina de tren de la renfe se'n va tota sola, deixant el tren a l'estació. torno a ficar-me dins no fos cas que també marxés el tren i em deixés a mi tota sola a l'estació. envio un parell d'sms dient que ja sóc a la frontera (i que per tant, torno a quedar-me sense telèfon).
em faig una boleta cap a un altre costat i intento seguir dormint. crec que el tren es mou. som en aquesta mena de terra de ningú que fan portbou i cervera, la de la frontera (que acabo de descobrir que es diu "de la marenda"!). sento soroll i obro un ull: són els aduaners, bastant menys delicats que el revisor, però no em sacsegen cap braç ni em diuen res: només demanen coses als que tenen pinta d'extracomunitaris, ja m'ho sé d'altres vegades. rebo les respostes dels sms; ha passat mitja hora des de que els he enviat i encara no hem sortit de no man's land. desisteixo de dormir i continuo mirant per la finestra. arribem a un municipi que oficialment es diu banyuls-sur-mer. a l'hora de francesitzar alguns municipis, es van quedar ben a gust, trobo.
passo l'estona entre llegint i dormint en diferents postures i finalment, arribem a narbona. toca canvi de tren. aquí a narbona, a l'anada, vaig aprofitar el canvi de tren per anar a comprar pa... i em vaig trobar un conegut al carrer! aquest cop, però, no hi ha hagut sort i he esperat que arribés el tren de tolosa sense xerrar amb ningú. arriba, l'agafo, passem per carcassona (oh, que bonic és!) i arribo a tolosa, per fi!
res a veure amb la meva arribada de l'altra vegada. aquest cop ja sé on vaig, sense ni mapa ni taxi pujo un carrer i agafo el metro. i arribo al meu apartament, just a l'hora de dinar.
el cas, que tenia uns dies lliures i me n'he anat a barcelona, bonica ciutat de la costa mediterrània. ja explicaré en un altre moment què hi he anat a fer i com m'ha anat per allà, que coses a explicar n'hi ha, i força!
en fi, que aquest matí m'he llevat a les 7.15 a sants, i a les 8.15, puntual com un clau, m'ha vingut a buscar mon germà amb el cotxe per dur-me a l'estació. realment, a aquestes hores d'un diumenge, a barcelona, al carrer no hi ha ni una ànima. hem arribat a l'estació a dos quarts, amb temps, perquè el tren sortia a les 8.45. comentem que que bé que hem arribat, que quina ràbia que el talgo no surti de sants, que que estrany que surti d'aquí, diu ell. però un tren que va a montpeller, és normal que surti de l'estació de frança, dic jo.
"de l'estació de frança? ahir em vas dir que sorties de la del nord!" ai, on som?. "de quina estació surts? mira-ho al bitllet". merda. busco el bitllet. "a veure... vas arribar a aquesta estació?" jo que sé! jo sóc de sants, per mi d'estació només n'hi ha una! la resta, són una anomalia. una anomalia totes iguals entre elles! a més, ja és mala llet posar a una estació del nord, i a l'altra, de frança! tenint en compte que frança cau al nord, això és crear confusió... trobo el bitllet. surto de la de frança.
suposo que mon germà es caga amb la germaneta petita que l'ha fet llevar a les vuit del matí d'un diumenge per acompanyar-la a perdre un tren, però no es queixa. engega el cotxe i em passa la guia i em diu que busqui com anar a l'estació de frança, tot alhora. perquè després diguin que els homes no poden fer dues coses alhora (ell n'ha fet tres + cagar-se mentalment amb la germaneta + reprimir-se de dir-me'n res).
voilà, la germaneta a vegades sembla que no tingui cap, però ho troba de seguida a la guia, perquè els diumenges li agrada anar en bici fins a la ciutadella i sap com anar-hi. com a mínim...
les dues estacions són molt a prop, però tota la zona que envolta l'estació de frança està tallada al trànsit perquè precisament avui hi feien la cursa de bombers. no ens deixen passar. m'acomiado de mon germà, agafo els trastets i faig l'últim tros a peu. arribo a l'estació, trobo el tren i hi pujo. clavat.
els talgos m'agraden. per fora semblen llaunes de conserva de mongetes, i per dins són còmodes. el principal inconvenient que els trobo és que no es pot aixecar el braç que separa dos seients. però això no és cap inconvenient greu per a mi, que a vegades penso que em podria dedicar al contursionisme. al vagó només hi ha dues noies més, tot està tranquil i en silenci, el seient és tou i en cinc minuts ja m'he fet una boleta i estic dormint.
algú em sacseja el braç i em diu "hola". un revisor amable que em demana el bitllet. em pregunto quantes persones deu despertar cada dia. li ensenyo el bitllet, em torno a fer boleta i a dormir.
una meravella, em desperto a figueres. miro el mar i arribem a portbou. baixo del tren. hi ha temps de sobres per estirar una mica les cames i fer quatre bots. miro com la màquina de tren de la renfe se'n va tota sola, deixant el tren a l'estació. torno a ficar-me dins no fos cas que també marxés el tren i em deixés a mi tota sola a l'estació. envio un parell d'sms dient que ja sóc a la frontera (i que per tant, torno a quedar-me sense telèfon).
em faig una boleta cap a un altre costat i intento seguir dormint. crec que el tren es mou. som en aquesta mena de terra de ningú que fan portbou i cervera, la de la frontera (que acabo de descobrir que es diu "de la marenda"!). sento soroll i obro un ull: són els aduaners, bastant menys delicats que el revisor, però no em sacsegen cap braç ni em diuen res: només demanen coses als que tenen pinta d'extracomunitaris, ja m'ho sé d'altres vegades. rebo les respostes dels sms; ha passat mitja hora des de que els he enviat i encara no hem sortit de no man's land. desisteixo de dormir i continuo mirant per la finestra. arribem a un municipi que oficialment es diu banyuls-sur-mer. a l'hora de francesitzar alguns municipis, es van quedar ben a gust, trobo.
passo l'estona entre llegint i dormint en diferents postures i finalment, arribem a narbona. toca canvi de tren. aquí a narbona, a l'anada, vaig aprofitar el canvi de tren per anar a comprar pa... i em vaig trobar un conegut al carrer! aquest cop, però, no hi ha hagut sort i he esperat que arribés el tren de tolosa sense xerrar amb ningú. arriba, l'agafo, passem per carcassona (oh, que bonic és!) i arribo a tolosa, per fi!
res a veure amb la meva arribada de l'altra vegada. aquest cop ja sé on vaig, sense ni mapa ni taxi pujo un carrer i agafo el metro. i arribo al meu apartament, just a l'hora de dinar.
dimarts, 1 d’abril del 2008
lectures de metro
l'altre dia estava tota avorrida al metro sense saber en què pensar mentre anaven passant les parades. davant meu es va asseure una noia i es va treure un llibre de la bossa. en general no m'agrada llegir al metro, però quedaven moltíssimes parades i jo m'estava avorrint molt, de manera que vaig fer el mateix, i em vaig treure jo també de la bossa un llibre en francès que arrossego des que he arribat a tolosa i que encara no havia obert.
mal fet, això de no haver-lo obert fins ara, perquè em va començar a agradar bastant i em va fer passar de pressa l'estona entre esquirol i le mirail. quan vaig sentir que anunciaven la meva parada vaig guardar el llibre a la bossa i vaig fer per aixecar-me. aleshores vaig veure que la noia del davant em saludava amb un gran somriure... i m'ensenyava el seu llibre. haviem estat llegint el mateix.
avui he tornat a pujar a le mirail, i de tornada m'ha passat el mateix: avorriment absolut. i a sobre, anava dreta. i llegir al metro, i a sobre dreta, això sí que no, que s'han de fer equilibris per agafar amb una mà el llibre, amb l'altra el bolso i amb l'altra la barra. i tothom sap que aquestes situacions propicien la picor a l'orella. cal que m'apassioni molt el que estic llegint per aconseguir que el meu modest número de mans es multipliqui.
així que m'he posat a mirar què llegia la gent del meu voltant, cosa que faig sovint a barcelona. mala sort, però, perquè al meu voltat no llegia ningú. estirant una mica el cap he aconseguit veure què llegia un home que estava assegut una mica més enllà... la plaça del diamant.
he intentat reprimir-me, però només me n'he sortit durant una parada que se m'ha fet eterna. "perdona, que ets català, tu?". "no, sóc d'aquí tolosa, però estic aprenent català. és que visc a barcelona..."
mal fet, això de no haver-lo obert fins ara, perquè em va començar a agradar bastant i em va fer passar de pressa l'estona entre esquirol i le mirail. quan vaig sentir que anunciaven la meva parada vaig guardar el llibre a la bossa i vaig fer per aixecar-me. aleshores vaig veure que la noia del davant em saludava amb un gran somriure... i m'ensenyava el seu llibre. haviem estat llegint el mateix.
avui he tornat a pujar a le mirail, i de tornada m'ha passat el mateix: avorriment absolut. i a sobre, anava dreta. i llegir al metro, i a sobre dreta, això sí que no, que s'han de fer equilibris per agafar amb una mà el llibre, amb l'altra el bolso i amb l'altra la barra. i tothom sap que aquestes situacions propicien la picor a l'orella. cal que m'apassioni molt el que estic llegint per aconseguir que el meu modest número de mans es multipliqui.
així que m'he posat a mirar què llegia la gent del meu voltant, cosa que faig sovint a barcelona. mala sort, però, perquè al meu voltat no llegia ningú. estirant una mica el cap he aconseguit veure què llegia un home que estava assegut una mica més enllà... la plaça del diamant.
he intentat reprimir-me, però només me n'he sortit durant una parada que se m'ha fet eterna. "perdona, que ets català, tu?". "no, sóc d'aquí tolosa, però estic aprenent català. és que visc a barcelona..."
chez airbus
primer dia de curs de francès. no és que fins ara no anés a classe, és només que estava apuntada a un curs mensual i ara m'he passat a un de trimestral. així que nou horari, nou professor i nous companys.
com se sol fer al primer dia, ens hem presentat. el primer que s'ha presentat ha dit que treballava a una empresa tolosana molt coneguda. el professor li ha preguntat si començava per a i acabava per s i tota la classe en bloc s'ha posat a riure. menys jo, que no he pillat la broma. i és que jo no sabia que dels 11 que som a classe 6 treballen a airbus, més una que ha vingut a tolosa perquè el seu marit també hi treballa... així que pel que veig, el fet de no treballar chez airbus també em converteix en un element exòtic...
com se sol fer al primer dia, ens hem presentat. el primer que s'ha presentat ha dit que treballava a una empresa tolosana molt coneguda. el professor li ha preguntat si començava per a i acabava per s i tota la classe en bloc s'ha posat a riure. menys jo, que no he pillat la broma. i és que jo no sabia que dels 11 que som a classe 6 treballen a airbus, més una que ha vingut a tolosa perquè el seu marit també hi treballa... així que pel que veig, el fet de no treballar chez airbus també em converteix en un element exòtic...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)