dimecres, 23 d’abril de 2008

Sant Jordi a Tolosa

Avui és Sant Jordi. Dia dels llibres, de les roses i dels enamorats (només cal veure la poca gent que hi ha connectada ara mateix!). M'he llevat amb aires d'"un dia com els altres", però en el fons del fons estava predisposada a passar-me el dia recordant-me que jo, d'enamorat, no en tinc, repetint-me la cançó d'"i'm a creep" i ploriquejant per una rosa que sabia que no arribaria. En fi, que el dia es presentava ideal per muntar un petit drama, tot quadrava perfectament: La xicona trista, sola i incompresa, molt i molt lluny dels seus hàmtsers i sense un gentilhome amb qui anar a sopar la diada de Sant Jordi. Un drama, oi que sí?

Doncs això, que el dia ha començat com sempre, amb el despertador tocant la moral i la seva melodia indescriptible. Ara que ja m'he acostumat a poder pujar la persiana des del llit això ja no em sembla màgic. D'esma i renegant (recordem que el dia havia de ser lacrimògen, i per anar bé, un dia lacrimògen ha de començar renegant!) m'he arrossegat fora del llit, m'he llevat i m'he dedicat a la meva rutina de primera hora del matí: baixar a fer un pipi, pujar a rentar-se la cara, baixar a menjar algo, pujar a posar-se les lentilles i vestir-se, baixar a posar-se les bambes... que còmodes que són els dúplex! En fi, tot això que toca fer al matí, i a córrer!

Al prat m'he trobat que fresquejava, pura rutina, però que feia un sol esplèndid, i això sí que és una novetat! Un sol-sol, un sol de veritat, una joia!

Quan m'he connectat per posar-me a treballar m'he trobat una rosa virtual a la bústia. No era la rosa que sabia que no arribaria però m'ha fet molta il·lusió igualment, perquè és molt bonica i, sobretot, perquè estava enviada amb un amor sincer d'aquest que saps que passaran els anys i que continuarà sent-hi. I aquestes coses fan il·lusió, coi!




Res, que la roseta m'ha posat de tant bon humor que ha sigut com una càrrega de dinamita al meu dia lacrimògen. No és que l'hagi eliminat, que un bon drama no es destrueix així com així, però sí que l'ha debilitat força... A la feina, la meva compi Mireia m'ha avisat de bon matí d'un error que m'ha tingut tan concentrada tot el dia que no m'ha deixat gaire temps per somicar. I tot plegat ben amanit amb un enviar i rebre roses virtuals -- i fins i tot he rebut dos poemes! Osti, que això ha acabat de dinamitar el meu dia trist! En un dia com avui, amb enamorat o sense, no es pot ploriquejar de cap manera... Potser algú pensarà que això de les roses virtuals és una bajanada... Jo penso que res que signifiqui "he vist això i he pensat que t'agradaria" no és una bajanada.

El sol ha acabat d'escombrar les restes de les meves ganes de fer un drama i me n'he anat a passejar pel centre i he acabat a La Cure Gourmande comprant aquests caramels tan bons que m'estic menjant ara mateix. Un dia deliciós, de veritat.

I el sopar...? Doncs al final ni ha arribat la rosa no esperada ni he anat a sopar amb un gentilhome. He anat a sopar amb dos: un de valencià i un de basc, que volien anar a veure el Barça i m'han dit d'acompanyar-los. I del drama que tenia previst muntar, ni rastre.

Potser tot plegat és només que em calen unes vacances... i sí, a Jamaica estaria bé!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

A Jamaica? No et dic pas que no. ;)

carme ha dit...

vinga, doncs! només ens falta trobar un oncle john que ens hi convidi! :-)