diumenge, 4 de maig del 2008

Reflexions de la frontera 3: Demà ja no hi seré

Aquest cop em feia una mandra terrible baixar a Barcelona: La sensació d'haver-hi estat feia tres dies era massa gran. A més, encara que costi de creure, a servidora li agrada la vida tranquil·la i reposada i tant anar amunt i avall més aviat m'atabala una mica...

Com sigui, aquest cop l'estada a Barcelona ha sigut millor que l'anterior: tot i que igual d'estressant podem dir que m'ho he muntat millor i m'he pres amb més calma tot el que volia fer. I això ja està bé, tot i que m'hauria agradat veure algunes persones que no ha pogut ser... Però estic segura que la propera expedició ja serà fantàstica!

Amb tot, m'he quedat amb la sensació de viure en un etern "demà ja no hi seré". Avui sóc a Tolosa, fa tres dies era a Barna i després del juny no tinc gaire clar d'on em deixaré caure... hi ha tantes possiblitats! M'agradaria poder viure aquí i a Sants a la vegada, sense renunciar a tornar a Alacant... o potser és al Trentino on vull tornar o conèixer millor Lisboa... i si m'aventuro a un altre lloc nou? El món és gran, el futur és incert i costa tant decidir-se per una sola cosa...

El "demà ja no hi seré" enganxa. Vol dir "agafa ara el que tens a l'abast", fa que la vida corri depressa i provoca papallones a l'estómac, perquè tot és ara o mai. Però com tot el que enganxa fa enyorar també el contrari, la vida reposada i les arrels. Aquí faig plans per quan torni a Barcelona, i allà faig plans per quan torni aquí... Tinc ganes d'arrelar? Potser sí. O potser em fa por. Si faig arrels, quan tardaré a voler a tornar a marxar?

3 comentaris:

Anònim ha dit...

La propera podria ser un moonlight drive per a l'antologia. :) Una vaga de trens em va deixar al puesto. Llàstima. Dissabte vaig estar amb l'oncle Puku hasta les 500 al pub on vau acabar lo dia del sopar. Fins i tot vam col·laborar a deixar-lo endreçat i, tot i que l'oncle es va oferir a passar-hi l'escombra, la jefa mos va dir que no, que tenen servei de neteja. :)

Una abraçada.

Unknown ha dit...

Carme, quina enveja tenir tantes portes obertes.

Joan de Peiroton ha dit...

Comprenc perfectament el que ens estàs dient, i el meu drama és que quan m'estic aquí, em manca ser allà, i vice-versa, o sigui...que el desig és un motor de la vida, vaja!