He passat dies i dies sense mirar els diaris, i quan ho he fet m'he endut la sorpresa de descobrir que els mitjans de comunicació finalment s'han posat a parlar de la crisi alimentària. No m'he posat a llegir-ho atentament perquè entre els sectors ecologistes ja feia temps que se'n sentia a parlar. "Vindrà la crisi alimentària, vindrà la crisi alimentària...", doncs bé, ja la tenim aquí. I pel que he vist, sembla que un cop més ha arreplegat els estimats governants mundials amb els pixats al ventre. I ara correm-hi tots, reunió cap aquí, conferència cap allà, que en tal lloc la gent s'està morint (literalment!) de fam i en tal altre estan començant els avalots. Com si no s'hagués vist a venir.
Jo ja m'ho penso, que els ecolos fan de mal escoltar perquè sempre estan donant males notícies, i és més còmode mirar cap una altra banda i qui dies passa anys empeny. Però amb una mica de capacitat de previsió global ens podríem estalviar uns quants disgustos. I unes quantes morts, ja de passada. I és que la cosa fa ràbia-ràbia, eh?
Però en fi, ara ja la tenim aquí, i caldrà trobar alguna solució. Evidentment, una sortida és deixar que augmentin les diferències entre rics i pobres, quedar-nos tan amples i confiar que els pobres no es revoltaran mai, que total, si estan prou desnutrits no deuen poder ni moure's --posarem un ciri a la verge, "Mare de Déu, fes que els explotats no se sublevin!", a veure si funciona.
Una altra solució és produir i produir perquè tothom pugui consumir com ho fem a les societats occidentals, i continuar fent com si els recursos de la terra fossin il·limitats. "Mare de Déu, fes que el planeta no rebenti". Hi veig tantes possibilitats com amb la solució anterior.
Finalment podem aprofitar-ho per replantejar-nos el nostre concepte de creixement i benestar. Ja ens ho sabem: consumir menys per fer un ús més racional dels recursos i viure tots millor. Coneixem bé la cançó, però no ens n'agrada ni la lletra ni la música. "Mare de Déu, fes que els humans deixem de fer el capullo" seria la milor pregària.
Però vaja, suposo que algun organisme mundial hi posarà algun pedaç, es crearà algun fons d'emergència, es repartiran quatre taronges i algun sac de blat i fins la propera. Quina serà, la de l'energia? La de l'aigua? La de les noves malalties? Quina emoció! De crisi en crisi, fins a la rebentada final.
===========================================================
Sobre la crisi alimentaria fa dies vaig llegir aquest article. Si passem per alt que diu una estupidesa com una casa sobre els vegetarians, que el porta a una conclusió equivocada, per cert, l'article està molt bé. Només cal treure'n un parell de frases.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Ne'n i a dau monde per dire que nòstre modele de desvelopament es dangieros mai per chantar 'quela chançon que platz pas. Me, de segur, mas ne'n parle pas tròp sus mon blòg. I a lo Jan Peire e sa simplicitat volontària. I a tanben daus catalans que parlan de decreixement.
òc, en catalonha se comença a parlar de descreixement. decreixement, simplicitat voluntaria, consum critic... es tot çò de mateish, e personalament pensi que es la bona solucion. e es lo primèr viatge que soi convençuda que m'amassi a una causa ganhada! perqué vegi pas cap altra solucion...
Publica un comentari a l'entrada