dimecres, 14 de maig de 2008

Corti sconte

Avui tenia la última classe d'occità en aquell campus que m'agrada tan poc. És una llàstima, perquè el campus no m'agrada, però el curs, sí. La classe acabava a les quatre, i la tarda de contes començava a dos de set, de manera que he pensat que aquesta tarda la podia passar lluny de l'ordinador, en una creperia, repassant els apunts d'occità ("sí, ara que s'ha acabat el curs", dirà algun llest).

He baixat a Sant Çubran, que no tinc ni idea de quin nom deu ser aquest en català. Quan tinc temps, m'agrada baixar aquí i travessar la Garona a peu, pel pont de Sant Pere. No sé per què, però sempre em fa il·lusió passar pel pont de Sant Pere. I això que és llarg, eh?, hi passes una estona, travessant-lo.

Només sortir del metro he vist una creperia cara però per sota la mitjana, de manera que m'hi he quedat. A la plaça mateix, que és un d'aquests llocs espaiosos i quadrats que en realitat no saps ben bé si ets en una plaça, una avinguda o un carrer i, que els amics occitans em perdonin, jo trobo molt francès.

He agafat una taula al costadet de la paret, una façana amb portes en forma d'arc. M'he pres un crêpe i un cafè amb llet i he pensat que després me n'aniria a jeure una estona a la zona que m'han dit que en diuen "el termòmetre".

Quan m'he acabat el berenar he demanat pel lavabo. Mentre en buscava la clau, la dama m'ha donat les instruccions, que m'han semblat més pròpies d'un enigma per trobar un tresor que per trobar un vàter. Eren alguna cosa així com "sortiu i pugeu les escales que hi ha a la dreta. Aquesta clau obre la porta marró que hi ha al final de l'escala. El lavabo és al fons". Afortunadament he estat molt atenta i no m'ha calgut demanar un mapa. He sortit del bar sense tenir-les totes...

En sortir, he vist que l'arc que quedava a la dreta del bar no era una porta tancada, com els altres, sinó que hi havia unes escales... que duien a un altre carrer! He pujat les escales encuriosida, i de cop m'he trobat al carrer de l'Oest. Un carrer estret, estret, de cases baixes amb flors a les finestres. Un senyor panxut sense camisa mirant el món des de la finestra, dues senyores xerrant en un portal. Una façana amb una parra a cada costat. Al final de les escales, una porta de fusta marró. He posat la clau al pany, i sí, s'ha obert, i aleshores m'he trobat en un pati. Al fons del pati, una porta on deia "toilette".

El lloc m'ha fascinat, i m'ha fet recordar el pròleg més bonic que hagi llegit mai.

Corti celate ancora oggi dietro muri gelosi, con numeri civici che si reinventano quando qualche profano guarda troppo a lungo. Rimangono i nomi vetusti e sbiaditi, scritti su grandi rettangoli bianchi bordati di nero come cartoncini funerari, e i gatti soriani che sembrano suggerire, quasi come un indovinello, che tutto là è come una volta. Bisogna voler trovare.

Hugo Pratt, L'eredità di mia nonna (Favola di Venezia)



Tolosa, com Venècia, té corti sconte, només cal voler trobar-les. He anat a tornar les claus amb un somriure d'orella a orella, i me n'he tornat cap al carrer de l'Oest. He deixat estar la idea del termòmetre i m'he quedat vagant pels carrerons amb murs de brica de la banda gascona de Tolosa. He mirat tots els portals, he entrat a un parell de corti.

Quan ja s'ha fet evident que plouria, he travessat el pont de Sant Pere. Sota el cel de plom, la Garona estava superba. I a l'altre costat, m'he refugiat de la pluja sota els porxos de la magnífica corte d'Ostal Assezat.



Quan s'ha fet l'hora he anat cap a l'Ostal d'Occitània. També s'hi entra per una petita cort. I a la porta del fons, la sessió de contes.



Els venecians (i a vegades també els maltesos) a vegades obren les portes que hi ha al fons de les corts i se'n van per sempre, o per una estona, a d'altres llocs meravellosos. Les catalanes, a Tolosa, també.

Cap comentari: