Gel!

Si bé ahir a la tarda va ploure, aquest matí s'ha llevat amb un bon sol, i al migdia ja feia una calor que fonia les pedres. A mitja tarda he anat cap a classe de francès, a la plaça del Capitol, amb manigueta ben curta i, previsora com sóc, m'he endut una jaqueteta dins la bossa, que dona previnguda val per dues, i jo ja he après que al vespre sol refrescar.

Durant la classe s'ha posat a plovisquejar. Pel que he vist, típic de Tolosa, ara plou, ara fa sol, no cal pas preocupar-se'n. Quan hem sortit de classe el plovisqueig s'havia convertit en un bon xàfec. Pas de panique, en deu minuts li passarà. La metiat de l'alumnat ens hem quedat sota els porxos que hi ha davant l'escola. I efectivament, al cap de deu minuts ha deixat de caure aigua. I s'ha posat a caure gel.

No recordo haver vist mai abans una cosa així. Al·lucinant! Unes bales de gel que espantaven. I queien amb una força que feia por. I nosaltres tots allà esperant sota els porxos de davant del Capitol. I com si no tinguéssim prou pena, el vent s'ha posat a bufar-nos les bales cap a sota el porxo, i ja ens teniu a tots encabint-nos com sardines al vestíbul de l'escola.

Finalment ha deixat de pedregar, i Tolosa tota, avui 15 de maig, era coberta de blanc. Plovia a bots i barrals, però es feia tard, tenia gana i estava cansada. I calia valorar que el risc que una bala de gel m'obrís el cap ja havia passat, i que podia tornar en qualsevol moment. Així que he agafat coratge i m'he posat sota el xàfec. Sin prisa pero sin pausa, que les boletes de gel del terra feien patinar, i per tant ara hi havia el risc d'obrir-me el cap contra el terra, me n'he anat cap a Jean Jaurès.

L'estació de metro de Jean Jaurès té uns porxos enormes on semblava que mig Tolosa havia decidit refugiar-se. Hi he arribat regalimant per tot arreu, que semblava que vingués del concurs de miss camiseta mojada. En un raconet, m'he posat la jaqueteta ben seca i m'he tret la samarreta xopa, en aquest ordre, que no era qüestió de muntar cap escàndol. I m'he sentit en màxim confort.

De fons se sentia com una mena de soroll desagradable molt fort, però he fet com qui no el sentia, pensant que en menys de mitja hora ja seria a caseta amb tota la roba seca fent-me el sopar. Del metro en sortia molta gent, però tampoc hi he fet cas. Anava a passar la tanca quan un segurata gegant m'ha agafat per les espatlles, m'ha fet donar mitja volta i m'ha fet sortir cridant "però que no sentiu l'alarma?! fora! fora! tothom fora!". Hi havia tot de segurates per tot arreu cridant que sortíssim, que calia deixar les instal·lacions. Han fet fora també a tota la gent dels porxos, fora, fora.

I jo, regalimant, al mig de l'avinguda Roosevelt pensant en com m'ho faria per arribar a casa. Bé, quedava l'autobús. Com que no duia el mapa a sobre, no tenia ni idea de per on passava, així que he anat cap a plaça Esquirol, que sabia segur que allà hi tenia una parada. Per sort ja no plovia, però les calçades estaven completament inundades i tot el terra estava ple de boletes de gel. A més, com que el gel flota, no es veia on s'acabava la vorera, de manera que més d'un cop m'he trobat que el terra em faltava sota els peus i, a sobre, amb un pam de cama dins l'aigua.

He arribat a Esquirol, i m'he trobat que allà el metro sí que funcionava! Però Esquirol és de la línia A, i a mi em cal prendre la línia B. Així que me n'he anat cap a Carmes, que és allà al costat. Pensant que en un no res ja seria al metro i cap a casa, m'ha importat ben poc anar caminant per l'aigua amb gel. He entrat a l'estació i quan anava a passar la tanca, un senyor que estava netejant m'ha dit alguna cosa. No l'he entès, però m'ho he ensumat. He tirat de la meva gramàtica del francès simplificada: Pas de metro?. L'home ha seguit xerrant, jo estava xopa, gelada, cansada i morta de gana. D'esma m'he girat i li he tornat a dir Pas de metro? L'home, ha deixat de netejar, m'ha mirat de dalt a baix i fent que no amb el cap i amb cara de òstia-tia-sembles-un-espectre, m'ha respost pas de metro. En francès simplificat:merde.

He tornat cap a Esquirol, amb els peus submergits en l'enorme glaçonera en què s'ha convertit Tolosa. A la parada d'autobús hi he reconegut gent que ja hi havia vist abans, cosa que m'ha semblat un pèssim senyal. Hi havia tot de gent esperant pacientment, enfilats sobre qualsevol lloc que no estigués ple de gel. Un noi s'ha compadit de mi i m'ha ofert una mica de lloc en el piló sobre el que s'havia enfilat, però li he donat les gràcies i he passat de tot, perquè al cap i a la fi ja no podia sentir més fred. He preguntat a la gent si el meu autobús havia de passar, he descobert que ja estàvem en horari de soirée i que ningú no sabia ben bé res, i m'he quedat palplantada esperant. Segurament, si m'hagués quedat una mica d'esma m'hauria posat a plorar.

Pel carrer no passava cap vehicle, només de tant en tant algun cotxe de policia o alguna ambulància. No sé què deu haver passat, però tot plegat tenia un aspecte fantasmal terrible. Finalment ha arribat un autobús sense número, i tots ens hi hem abraonat. Ha començat a córrer el rumor que era el número 2, el meu! Uns quants ens hi hem enfilat, i d'altres s'han quedat amb el gel. He arribat a casa a tres quarts d'0nze, dues hores i quart després d'haver sortit de classe.