29

Sempre m'han dit que vaig arribar a aquest món de mones el 23 de maig del 1979. Així doncs, demà farà 29 anys. La Marta s'ha encarregat de recordar-m'ho aquest matí, i ho ha acabat de rematar amb un post sobre la revolució del bròquil. Els aniversaris són l'ocasió anual perfecta per fer repàs de la vida, i com que pràcticament som bessones, suposo que el post li ha sortit pensant en els seus 29 anyets. Jo he estat pensant en els meus a estones durant el dia.

I bé, he arribat a la conclusió que sí, que són 29 anys, ni més ni menys. Vull dir que són 29 anys i que els he viscuts, que no em sento ni més jove ni més vella, que em sento just com si hagués viscut 29 anys. No tinc la sensació d'haver-ne perdut cap. No tinc la sensació d'haver-me quedat atrapada en cap, ni d'haver avançat en cercles. Ni mai m'he sentit que tornava a la casella de sortida.

Recordo quan vaig fer 19 anys perquè vaig agobiar-me pensant que en feia quasivint. Deu anys més tard em trobo fent-ne quasitrenta i no puc evitar un somriure condescendent amb la Carme de fa deu anys. De ser que em faig gran...

Fa temps que a la porta de la nevera del meu pis de Sants hi tinc penjada una historieta de Carvin&Hobbes. En un marge hi ha una nota de l'autor que diu una cosa així com "mai no he entès la gent que pensa en la infantesa com una època idíl·lica". Boh, no és que la infantesa sigui un horror, només que a mi m'agrada més ser gran. Tampoc tornaria als quasivint, perquè significaria perdre'm els meus últims deu anys. Ni tan sols tornaria a l'època brillant però tumultosa de la revolució del bròquil. I es que no voldria renunciar a cap dels meus 29 anys. Han sigut el que han sigut, amb les seves alegries i les seves penes, els seus encerts i les seves ficades de pota fins al coll. Però han estat vius.

I sí, crec que 29 anys són molts. Però avui penso sincerament que m'és igual, perquè és veritat que n'he viscut quasitrenta. I em trobo que des dels quasivint no arribava al meu aniversari tan tranquil·la.