dijous passat feien una jornada occitana a le mirail. m'hauria encantat anar al concert d'eric fraj, però era massa d'hora, i més tenint en compte que le mirail em queda molt lluny de casa. en canvi, sí que hi vaig arribar a les 14, just a temps per sentir una conferència del poeta joan maria petit i l'editor de letras d'òc joan eygun. en el cartell, deia: "L'auteur fera une présentation de son œuvre poétique, des thèmes qu'il aborde et de son style. Il parlera également du choix qui a été le sien d'écrire en langue occitane et des raisons que l'on peut avoir de faire ce choix." uhm... que el cartell fos en francès m'hauria d'haver fet sospitar... però servidora és innocent de mena, i quan va veure que la conferència era majoriàriament en francès va tenir un disgust de ca l'ample.
sempre defenso que els occitans tenen la seva realitat i que no l'hem de valorar (i menys, jutjar-la!) en paràmetres catalans... però vaja, que els meus lectors occitans em perdonin (si és que me'n queda algun), però una conferència d'un escriptor occità en unes jornades occitanes explicant per què escriu en occità... en francès? la cosa em va semblar bastant fora de lloc. he de dir que em van semblar contrariats de fer-la en francès i van explicar per què ho havien decidit així, però com que ho van dir en francès tampoc ho vaig entendre gaire bé.
pel que m'han explicat, els concerts sí que es van fer en occità, i m'han dit que van ser una canya i que me'n vaig perdre una de grossa... així que accepto que tinc mala sort. però en aquell moment encara no ho sabia i me'n vaig anar ben trista cap a casa, sense comprar-me ni una samarreta ni un cd, del disgust que duia a sobre.
me'n vaig anar pensant que tot això de l'òc era una enganyifa, que els occitans no existeixen, que són quatre i amagats sota les pedres i que jo sóc una romàntica i m'havia deixat enganyar per una cosa que no exiteix. això és el que vaig pensar.
l'endemà divendres feien una obra de teatre en occità. m'hauria fet gràcia anar-hi, però no coneixia la zona, era tard al vespre i no vaig poder engalipar ningú perquè m'hi acompanyés. de manera que em va fer molta mandra. a més, cal tenir en compte que estava enfadada amb occitània sencera! així que al final em vaig desviar i vaig seguir el pla b, que era fer cas a l'aitor i arribar-me a l'estanquet de la portièra i demanar pel remèsi. he de dir que no tenia ni la més remota idea de què m'hi esperava...
en síntesi, l'estanquet de la portièra és un bar occitanista, i el remèsi és l'home que el porta. un lloc increïble, molt recomanable a qui es deixi caure per tolosa. em vaig presentar al remèsi, em va estar explicant la moguda òc a la zona i vam estar xerrant. en òc, naturalment! per cert, em va dir que el parlo força bé, i jo ja sé que ho va dir per fer el compliment, però fa il·lu igual! a més, sóc la supercampiona de la dictada occitana...!
en un moment donat se'n va anar a atendre uns clients, i em va deixar sola a la taula, amb la meva cervesa i una pila de papers que em va donar... i en aquestes que se m'apropa un noi i em diu "adiu!", que és la manera que tenen els occitans de dir "hola" i "adéu" (rarots que són). el noi continua, en òc, que què hi faig a tolosa. em quedo de quadres, rombes i topos. òstia, que el conec!!!
ves per on, tenia un conegut tolosà en el que no havia pensat... i va i me'l trobo un divendres en un bar! em diu que està amb uns amics, que si vull asseure'm amb ells. no m'espero ni mig segon a dir-li qu'òc, agafo els trastets i me'n vaig amb ells. jo encara estic al·lucinant, i veig que el remèsi està amb ells. en aquella taula tothom parla occità, i passem una vetllada tranquil·la, xerrant i rient... en òc, és clar. no sé com el parlo; de fet, em temo que no gaire bé, i pitjor encara quan estic cansada. però m'ho vaig passar molt bé. i em vaig reconciliar amb occitània tota.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Hola, primer de tot dir-te que m'agrada molt el teu bloc i animar-te a que segueixis escrivint. I ara el meu comentari:
Sempre ens passa el mateix als catalans quan viatgem a llocs on hi ha altres llengues minoritzades. La veritat és que la situació de l'occità pinta força malament (ja des de fa més de 50 anys) però també és cert que a internet hi ha tot un món occitanista ii occitanòfil. I als catalans això de la "llengua bessona" ens desperta el romanticisme (i, en general, qualsevol causa perduda).
Per cert, a mi també em va sobtar a un poble del Rosselló on era de pas (crec que era Argelès, no em recordo) sentir una cantada d'havaneres en català. Entre cançó i cançó els de les havaneres s'adreçaven al públic en francès. És que no feien servir el català ni per dir "gràcies" ni per dir "adéu". Deien "merci beaucoup" i van despedir el concert amb un "à revoir"!
Això sí l'única vegada que he anat a Perpinyà, en sentir-me parlar català barceloní, se'm va adreçar un gitano local en català per vendre'm droga! (m'anava amb el cuento de què erem germans catalans i tal a veure si en comprava...). Després a un forn de pa, desprès de demanar amb el meu francès macarrònic i sentir-me parlar català amb el meu xicot, el forner se'm va adreçar en català.
Realment França és fascinant per a nosaltres per tot el tema de la situació de les llengües minoritzades. És curiós que a força llocs hi ha senyalització bilingüe en occità, sense anar més lluny a Montpeller o que TF3 tingui algunes emissions en llengües regionals (a l'hotel on era a Montpellier vaig veure un tros de programa de TF3 en occità). Això sí, surts al carrer i ni rastre! no el sents parlar ni de casualitat!
Quan era d'erasmus a Alemanya, ara farà 9 anys, vaig conèixer un noi de París que tenia un avi occitanòfon, del llenguadoc, i sempre em deia que jo i ell ens entendríem parlant i això. De fet, aquell noi francès pràcticament assimilava occità i català com la mateixa llengua (jo no li deia res però pensava, potser sí fa 800 anys però mira que ha plogut des d'ençà!). Fins que un dia em va voler posar amb el seu avi al telèfon (quin tall la veritat, pocs moments més embaraçosos he passat), la veritat és que no ens vam entendre massa, algunes coses sí, per això :p
No sé, sembla com si de cop alguns francesos volguessin "recuperar" les seves arrels, però sembla que això de les llengües regionals no vagi més enllà del folclore.
De tota manera és un tema fascinant. És com el tema literari de la núvia morta.
Aquò m'estone pas. Se pòt pas far 'na conferéncia en occitan perque i a dau monde que van pas comprener... Qu'es quasi impossible de far quauquarren en public en occitan. Mas 'quò vau pas dire que i a degun que parla. Mas quò se ditz pas. Qu'es mau de parlar "patois". Los quites occitanistas se parlan pas suvent en occitan. Enfin, qu'es çò que vese en Lemosin... :o(
Ton lector lemosin ;o)
hola a tots dos!
rafel: benvingut a la meva capseta! crec que tens raó, que als catalans tenim certa afició per les causes perdues, i que l'occtià sol despertar-nos romanticisme... aaaaaaaaai, com som.
pel que fa als francesos i les seves llengües, el pasha ho explica molt bé (clar, pobre, que s'ho coneix...!). crec que en general el tema dels "patois" els està bé sempre i quant quedi com a cosa romàntica, precisament. el centre de tolosa està tot retolat en bilingüe, el símbol de la ciutat és la creu occitana... però això no vol pas dir que es pugui fer servir l'occità per fer una conferència...!
sobre els catalans i les llengües minoritàries jo crec que solem cometre dos errors. el primer és com de convençuts estem que una llengüa amb més de 5milions de parlants habituals (tirant curt) és minoritària. i segon, creure que la resta de llengües dites minoritàries tenen la mateixa situació que nosaltres.
ara bé, subscric plenament el missatge que ha deixat la cercapau en un altre post (encara s'embolica una mica...): "Respecte dels occitants ens suggereixes una qüestió:
Si ells tinguessin la mateixa situació política que els catalans del Sud, què creus que farien?
S'admeten tota mena d'elocubracions, respostes i hipòtesis diverses.
Hipòtesi 1: Ho farien tot plegat millor que naltros." jo també em pregunto que farien els occitans amb una situació política com la nostra, i ja de passada, què faríem els catalans amb una situació política com la seva... :-/
paisha, que en ta lenga sonèt mon pimièr bagit(?): soi contenta de te aver pas perdut coma lector. sabi que te devi una responsa, mas será longa e me cal un pauc d'inspiracion, e sense ma musa es tot mai dificil... veirai s'aguesta setmana tròbi un pauc de temps... a lèu!
Enhorabona supercampiona!
Publica un comentari a l'entrada