Dones de ferro

L'altre dia em va venir al cap l'expressió "sexe dèbil", que se solia aplicar com a sinònim de "sexe femení". L'expressió ja gairebé no s'utilitza, gràcies a la popularització del "políticament correcte", però molt em temo que continua gravada al cervell.

Paral·lelament, em vénen al cap coses que he sentit o llegit sobre el tema. El que més em crida l'atenció és una conversa informal de fa un parell d'anys sobre els récords d'atletisme. Era entre un home molt aficionat a la pràctica esportiva i una antropòloga --jo només escoltava. Ell, sostenia que arribarà el dia en que els resultats d'atletisme entre homes i dones seran semblants, i ella deia que no.

Els arguments d'ella per dir que els resultats femenins i masculins no es podran equiparar, i que tots tenim assumits (encara que en uns altres termes), és que les dones tenim un percentatge més baix de massa muscular i els fèmurs més curts. Ell opinava que això quedava compensat gràcies a que les dones pesem menys: menys massa muscular per traginar menys pes. Per la resta, tots dos estaven d'acord que fins ara el principal impediment per l'èxit de les dones en l'esport eren els condicionaments socials, sobretot quan es tracta d'esport d'èlit. I que com més llargues són les proves, més s'apropen els resultats.

Com que tinc temps i ganes de treure l'entrellat de la història, em poso a googlejar. I trobo molt poca informació sobre el tema! Però aquest article em sembla interessant. Pels que no tingueu ganes de llegir-lo, enganxo aquí el que més em crida l'atenció:

És veritat que l'esport d'èlite femení porta anys d'endarreriment en comparació amb l'esport masculí (...) La incorporació de la dona en el món de la competició ha estat relativament recent, és per això que és ara quan algunes de les millors esportistes mundials estan aconseguint assolir i sobrepassar marques i rècords que fa 30 o 40 anys havien aconseguit els homes.

30 o 40 anys de retard. És a dir, que els superhomes dels anys 70 i 80 s'estan veient atrapats per les femminuccie actuals.

El mateix article, més avall, encara diu:

Pel que fa a la natació, cal esmentar noms com el de Mary T. Meagher que va aconseguir el rècord mundial de 100 i 200 metres papallona el 1981en els campionats nacionals de Milwaukee. (...) Es considera a aquesta nedadora com l'esportista que més s'ha acostat a les marques dels homes -menys de 20 anys de diferència- ja que ho va aconseguir en distàncies curtes on, degut a la major capacitat explosiva masculina, batre el temps és més difícil.

També va aconseguir un molt bon resultat Janet Evans, que amb els seus 4.03.85 minuts en els 400 metres lliures -un dels seus triomfs olímpics a Seül 88- també va aconseguir superar els homes en menys de 20 anys.

Pel que fa a l'atletisme (...) només s'han retallat els terminis de temps de superació entre homes i dones en distàncies llargues o en el salt d'alçada. En la modalitat de la marató, Ingrid Kristiansen derrotaria al llegendari Emil Zatopek 33 anys després.

Per últim mereix un paràgraf a part, la ciclista francesa Jeannie Longo, que ha estat la primera dona que ha superat els 48 quilòmetres per hora, una marca que li permet quedar-se a 29 anys dels millors homes ciclistes.

Segueixo buscant per la xarxa i trobo aquesta gràfica comparativa sobre els rècords mundials de natació, que sembla confirmar els 30 anys de retard que porten les dones...

Decideixo deixar el tema dels esports "normals" i buscar alguna cosa dura de veritat. Em ve al cap la competició Ironman, que en algun lloc vaig llegir que era la cosa més dura del món. En el web mateix et pots descarregar els resultats de la competició de l'any passat. Aquí em trobo que el campió masculí, un tal Chris McCormac, australià, va completar la prova en 8:10:37, mentre que la campiona femenina, Mirinda Carfrae, també d'Austràlia, la va fer en 8:58:36. 48 minuts de diferència, doncs, sobre més de 8 hores.

Veig que a la classificació de la categroia Pro, si la Mirinda hagués competit contra homes, ocuparia la 42 posició. De 1849 participants. Potser a algú li sembla una posició molt endarrere, però queda dins el primer 3% de classificats.

Tot això per no arribar a cap conclusió concreta. No sé si un dia les dones igualarem (o igualaran, perquè no seré jo qui corri!) els homes també en les proves físiques. Però no tinc cap dubte que existeixen dones de ferro. I a més, m'he quedat amb la idea que és un tema apassionant. I que caldria que els mitjans en parlessin més sovint.

L'Èric no podrà veure el Club Super3

Així que ara la Marta de la Font ja no pot seguir mirant tv3. Ni l'Emili, ni l'Emiliet. Ni el Juanan, ni la Paula, ni el Marcos. Ni Mikel i els seus fills. Ni l'Aquil·les, ni la Vero, ni la Maria de Xixona, ni la Maria d'Alzira, ni el Pep de la Vila. Ni el Paco, ni el Ximo, ni l'Eva, ni el Biel. Ni el Dídac, ni el Xavi. Ni el Fermí i els bessons. Ni el Topi.

I l'Èric, nascut 36 anys després de la mort de Franco, no podrà veure el club súper3. En canvi, son pare sí que va poder. Coses de la història?

Hàmsters I

Sembla ser que els hàmsters van ser descoberts el 1839. De tota manera, no va ser fins el 1930 que un tal Aharoni en va capturar una família sencera. Se'ls va endur cap a la Universitat de Jerusalem i allà devien estudiar-los o alguna cosa així.

El cas és que les cries, quan van ser grans, no van tenir problemes per reproduir-se entre elles. Diuen que tots els hàmsters domèstics actuals són descendents d'aquella família capturada, i no he trobat enlloc que ho desmentissin, de manera que suposo que deu ser veritat.


Els hàmsters són màquines de sobreviure: són originaris de llocs molt àrids, amb molts depredadors, poc menjar i encara menys, aigua. Així que mengen una mica de tot i beuen poc. S'amaguen bé, corren depressa i poden recórrer molts quilòmetres.

El cas és que els investigadors de Jerusalem de seguida es van adonar que aquestes bestioles s'adapten bé a la captivitat, no cal cuidar-los gaire i es reprodueixen fàcilment. Es reprodueixen de meravella, de fet! Si no recordo malament (ara no tinc ganes de buscar-ho, però segur que a la wikipedia ho diu) és una cosa així com femelles en zel un dia de cada tres, gestació de 15 dies, parts de 3 a 6 cries, alletament d'un mes i sant tornem-hi. I tot això, sense fer escarafalls si cal aparellar-se amb un familiar!

Així que, en un primer moment, els investigadors van atribuir-los l'utilitat d'animals de laboratori. Pobrets hàmsters! Malgrat que l'experimentació amb animals em sembla necessària en alguns casos (i, per tant, més justificat que, per exemple, menjar-se'ls) no deixa de ser el destí més cruel que podem donar a una bestiola.

Això de l'ús que donem a les bèsties no deixa de ser una barreja curiosa de les característiques naturals de la bèstia en sí i de factors culturals. Per exemple, en alguns països es mengen les rates o alguns insectes, mentre que nosaltres intentem eliminar-los a cop de roc o de verí. Per no parlar dels països que mengen gossos i gats, els nostres animals de companyia preferits, mentre nosaltres ens mengem els conills, que són animals de companyia en altres països...

Com sigui, que els hàmsters van començar la seva relació amb els humans com a animals de laboratori. Però vet aquí que va passar una cosa curiosa: són tan monos que alguns investigadors van començar a endur-se'ls a casa! I és així com, mica en mica, els hàmsters es van convertir en animals de companyia.

Actualment encara es fan servir hàmsters com a animals d'experimentació, però és innegable que l'ús principal que els hem donat és d'animals de companyia. I jo em pregunto si existeix cap altra bèstia al món que hagi escapat del destí cruel que els humans li hem donat gràcies a ser tant increïblement  mona.

El niu d'orenetes

Va tornar de vacances renegant. Bé, cal dir que és un campió de l'art del renegar. Li vaig preguntar què passava aquest cop, i em va explicar que unes orenetes havien escollit l'interior del seu cobert per fer el niu.
Jo no ho entenia, li vaig dir que hauria d'alegrar-se'n: Un cop vaig llegir que en no sé quin país africà es considera que tenir un niu d'orenetes a casa és símbol de prosperitat. Em va respondre que dubtava que les orenetes li portessin prosperitat, perquè per culpa seva la pols, el vent i la pluja entrarien al cobert i li farien malbé tot el que hi guardava dins. Perquè havia de deixar les finestres obertes fins l'hivern perquè les orenetes poguessin entrar i sortir.
Mai de la vida li passaria pel cap tancar les finestres per guardar les seves coses, sabent que això comportaria la mort d'una família d'orenetes.
Va arribar l'hivern, les orenetes se'n van anar i ell no s'havia arruïnat. I vist amb el temps, tampoc no es pot queixar de la prosperitat de casa seva.

Dia de por ferroviària

Aquest cop, la meva mudança per fascicles era més seriosa que mai: maleta grossa plena a petar i ordinador penjant d'una bossa. L'idea era agafar el tren de les 15, l'últim que té enllaç a Tolosa. Dijous, una inquietud inconcreta comença a rosegar-me l'estómac, i finalment, es concreta amb una por: la SNCF deu continuar en vaga? Miro el web i la por es converteix en una realitat: sí. Un treballador m'havia dit que no valia la pena consultar els horaris fins la nit abans, així que em quedo amb la incògnita de quan podré marxar.

Mentrestant, em ve una idea al cap: En Marçal! M'havia dit que el cap de setmana pujava a Tolosa. Potser... li envio un mail preguntant-li com hi va. Em contesta que amb covoiturage. Des d'un punt de vista teòric, el covoiturage em sembla genial: un cop més, la societat s'organitza per aportar solucions pràctiques i econòmiques a la ineficiència dels serveis públics. El problema és que a la pràctica, a mi, la idea de tancar-me durant quatre hores en un cotxe ple de desconeguts no m'acaba de fer el pes... De tota manera, en Marçal no és pas un desconegut. El problema és que el propietari del cotxe li diu que en principi va ple, però que hi ha una persona que encara no ha confirmat... potser?

Passen les hores, el propietari del cotxe no confirma res i al web de l'SNCF publiquen els horaris. Al final l'última combinació possible és amb el tren que surt a les 12:06. kk! Així que divendres em llevo a les 8 i em passo tot el matí corrent com una boja per haver acabat de fer totes les cosetes pendents abans de migdia.

A les 12 sóc a l'estació, amb la maleta, l'ordinador, el bitllet i gotes de suor que cauen literalment. Un fàstic. La suor es gela de cop en veure un cartell que diu que el tren de les 12:06 només arriba fins a Perpinyà, a causa de la vaga a França. Pregunto a un senyor Renfe que rondava per allà i em diu que aquests dies no es fa enllaç. Intento explicar-li que sí que és possible fer l'enllaç, que ho he mirat al web de la SNCF, però és clar, a ell se li'n fot de la virolla. També intento explicar-li que aquell matí mateix he comprat un bitllet on diu clarament "La Tour de Carol" (malgrat els mesos que fa del famós traspàs de rodalia, encara no han normalitzat el nom, i no sembla que tinguin intenció de fer-ho), però se li'n fot igualment.

Trucada i assemblea d'emergència amb el meu amorós: puc arribar fins a Puigcerdà i mitja hora més tard surt un tren des de la Tor de Querol, però no sé com fer els 5 miseriosos km que separen les dues estacions. Depressa i corrents acordem que vaig fins a Puigcerdà i, un cop allà em busco la vida i que, a males, em ve a buscar amb el cotxe quan surti de la feina. Alea jacta est, pujo al tren.

Per acabar de complicar les coses, el mòbil amenaça de quedar-se sense bateria. Visca!

Com de costum, el trajecte fins a Vic fa de mal suportar, però després la cosa es normalitza. Passo el temps imaginant estratègies. Per ordre de viabilitat:

1. fer molta pena al maquinista i convèncer-lo perquè arribi fins a la Tor (sí, aquesta em semblava la més viable, què?);
   
2. agafar un taxi a l'estació de Puigcerdà i que arribés a temps a l'estació de la Tor;
   
3. anar de Puigcerdà fins la Guingueta a peu i agafar el tren groc fins a la Tor (aquesta no em sembla gaire viable però sempre ho he volgut fer);
   
4. córrer des de l'estació de Puigcerdà fins la de la Tor i fer els 5 km en mitja hora (cosa increïble tenint en compte la meva forma física i el pes de la maleta).

Finalment, arriba el revisor i intento posar en marxa el pla A. Amb posat innocent li pregunto si és veritat que el tren es queda a Puigcerdà. Ell em diu que no n'ha sentit res a dir, que en principi el tren va fins la Tor de Querol i que no m'amoïni que si hi ha canvi de plans m'ho farà saber. L'alleugiment i la ràbia s'apoderen de mi alhora, que difícils són de gestionar les emocions dobles! D'un costat em cago amb els capullos de l'Estació de Sants que m'han fet passar una hora i mitja de por perquè sí! De l'altre, em quedo tran tranquil·la que fins i tot em veig en cor de fer una becaina.

Una mica passades les tres arribem a la Tor. El paissatge és immens com sempre, i en menys de mitja hora surt el tren. L'univers és perfecte.

Fins que miro el panell dels horaris: el tren de les 15:30 a Tolosa no surt anunciat. De fet, no n'hi ha cap d'anunciat fins les 17:30. L'univers es contrau davant de tanta imperfecció. Vaig a la guixeta a preguntar què passa.

La senyora molt amablement m'explica que per anar a Tolosa he d'agafar l'autobús que hi ha anunciat per les 15:30 a Foix. I que un cop a Foix podré agafar el tren per arribar fins a Tolosa. L'univers pot continuar expandint-se, doncs. Truco a l'amorós per dir-li que no hi ha cap problema, que arribaré a Tolosa amb el tren a les 18:30, tal i com estava previst.

Pujem a l'autobús, servidora i tres persones més (realment, no deu ser la línia més rendible de la regió...). Aprofito l'exedent d'espai per estirar-me en dos seients i intentar minimitzar l'impacte del mareig que tinc assegurat cada cop que poso els peus en un autobús.

A còpia d'estar estirada sense fer res aconsegueixo adormir-me, i em desperto, suposo que dues hores més tard, a Foix, amb els crits de l'autocarer dient que ja hem arribat, tothom a terra. Intento mirar l'hora, però el meu mòbil ja ha mort per inanició.

Els passatgers recollim les maletes i, desorientats, preguntem on és el tren. L'autocarer ens explica que no, que no hi ha tren. Que ara hem d'agafar un autre autobús que ens durà a Aiguaviva, i que un cop allà sí que podrem agafar el tren. Resignats, pugem al segon autobús.

Al segon autobús no aconsegueixo dormir. No tinc ni idea d'on sóc, ni d'on vaig, ni de quan arribaré. I a més, em comença a fer mal tot de dormir en postures estranyes. A les 18:30, arribem a l'estació d'Aiguaviva i ens fan baixar a tots. Altre cop recollir els trastets i instal·lar-se, aquest cop sí, en un tren.

Per acabar de complicar les coses, una musiqueta comença a sonar des de la panxa de la meva megamaleta: és el meu altre telèfon, que sí que deu tenir bateria. I qui truca deu ser el meu amorós, que deu fer 10 minuts que s'espera a l'estació esperant un tren que no existeix. Obro la maleta al mig del tren, però només aconsegueixo treure'n calces, jerseis i llibres. Ni rastre del telefonet. Afortunadament, sí que trobo el carregador del telèfon que duc a la bossa, i els trens de la SNCF tenen preses per tot arreu.

Així que torno a guardar les coses a la maleta, m'instal·lo a un seient, endollo el telefonet, l'engego i finalment, puc comunicar-me amb el món! I, efectivament, tenia una dotzena de trucades perdudres de l'amorós. Li truco, li explico on sóc i quedem que m'espera. Mitja hora més tard, a les 19:30, arribo feliçment a Tolosa. 7 hores i mitja, dos trens i dos autobusos.

Va de trens I: El tren bala

Avui ha tornat a començar el curs escolar i el notición de la reentrée és el reestabliment del servei de rodalies d'Arc a Triomf a Sant Andreu. Visca! I dins del notición, la novetat de les novetats és la creació d'un servei de tren semidirecte entre Barcelona i Puigcerdà. Novetat anunciada als quatre vents.

Com a usuària habitual d'aquesta línia (sí, senyors, la línia té usuaris habituals. Més de 1.800 viatgers diaris en el tram entre Vic i La Tor de Querol) vaig començar a celebrar-ho tant bon punt en vaig sentir a parlar: Els polítics han decidit alguna cosa que jo he pensat que estaria bé! Bé, he de dir que quan tenia 18 anys vaig pensar que estaria bé que una segona línia de metro arribés a la Zona universitària, i crec que ara ja quasi, quasi, quasi que la tenim. Deixem-ho amb que la idea del tren semidirecte a Puigcerdà ha anat més depressa que la del metro.

El cas és que ho havia celebrat massa d'hora. Per començar, el nou servei vol dir un servei al dia: Un tren semidirecte de Puigcerdà a Barcelona al matí i un en l'altre sentit a la tarda. Això és tot.

Per continuar, malgrat la flamant reducció de temps anunciada per la Gerneralitat, el trajecte segueix sent de dues hores i mitja per 150km. En aquest article, Blanca Busquets (que fins avui no sabia qui era, però que d'ara en endavant seguiré atentament), el bateja, trobo que molt oportunament, com a Tren bala: Les coses segueixen sent un nyap, però almenys ens ho prendrem amb bon humor.

Finalment, el Tren bala no arriba a la Tor de Querol. És a dir, no fa enllaç internacional.Se m'havia acudit la possibilitat d'anar fins a Puigcerdà amb el nou flamant tren, caminar fins la Guingueta, agafar el tren groc i fer l'enllaç de la Tor de Querol. Una idea absurda i rebuscada, ja ho sé, però tot sigui per reduir una mica de temps de trajecte. De tota manera, ni així: a les hores que el tren arriba a Puigcerdà no hi ha enllaç possible.

Amb tot això, la gran pregunta és: com pot ser que un tren que normalment fa 32 parades en tres hores passi a fer-ne 6 i només redueixi el seu temps de trajecte en fins a 40 minuts?

Un amic periodista ripollenc m'ha explicat el secret: de Barcelona a Puigcerdà només hi ha una via. És a dir, tots els trens han de passar pel mateix lloc, els que pugen i els que baixen. Així, el nostre entranyable Tren bala, en realitat sí que fa parades, ha d'aturar-se a les estacions. El que passa és que no obre les portes, però d'aturar-se, s'atura!

Així que, de moment, per fer un enllaç internacional, no podem comptar amb aquesta via (com m'agraden els jocs de paraules!). Acceptem-ho. El que costa d'entendre és perquè, vistes les circumstàncies, ho han anunciat amb tant d'escàndol...

Per cert, avui al web de Rodalies de Catalunya tenia aquesta notícia:
Línia R3

* 07/09/2010 20:20h
A causa d'una incidència a les instal.lacions la circulació entre Ribes i Puigcerdà es realitza amb un servei d'autocars

El Tren bala ha patit un excés de velocitat?

Obres al carrer

Un bon dia, cap al mes de març, en sortir de casa el matí em vaig trobar amb una valla a uns 60cm de la porta. Era més alta que jo, i anava paral·lela a la paret tot el llarg del carrer, convertint-lo en un passadís estret.

Una de les petites molèsties quotidianes que més m'emprenya és haver de caminar a poc a poc, em posa de molt mal humor. I, obviament, un carrer-passadís, amb gent que va i ve, avis i criatures, cotxets i carros de la compra, t'obliga a caminar molt i molt a poc a poc. Però vaig intentar prendre-m'ho amb bon humor: Una valla al carrer és el símbol que aviat començaran les obres! Feia temps que n'havia sentit rumors, i malgrat que no n'havia sentit a dir res oficial, tenia ganes que s'hi posessin: després d'una reformeta, només caldrà expulsar alguns veïns (tinc una llista de candidats) perquè el carrer es torni habitable.

Van passar dies, setmanes, un mes sencer i, finalment, van començar les obres. Amb tant de temps, el meu pobre bon humor ja estava agònic: una cosa és haver de caminar per un passadís perquè estan fent obres, i una altra, és haver-ho de fer perquè algú ha tingut el vici de posar valles al carrer. Pero finalment, això, van començar, i el bon humor va poder revifar-se una mica. Per què tant de temps esperant? La única teoria que se m'acut és que així van aconseguir que tots els veïns ens alegréssim del començament de les obres. Al cap i a la fi, si hem de suportar una tanca a tocar de la porta de casa, almenys que sigui per alguna cosa útil, no?

I això, des de llavors que estem en obres. Portem més de cinc mesos, i segons el web de l'ajuntament en tenim per tres mesos més. Després del llarg passadís, les valles han anat canviant la configuració. Crec que les canvien de lloc cada dia, de manera que quan vols sortir de casa no pots saber mai amb què et trobaràs. També canvia el terra: un dia hi ha rajoles, un altre dia hi ha sorra, un altre dia hi ha passarel·les de fusta. I així, cada dia és una aventura. Per entrar o sortir de casa has de ficar-te en un laberint. Ahir, per exemple, era just davant de la porta de casa... però a l'altra vorera! Vaig prendre'm la molèstia de comptar quantes passes em calien per arribar a la porta: 106. Si comptem que les meves gambades són d'uns 40 cm, surt que vaig haver de recórrer 42m només per travessar el carrer. Com si visqués al carrer Urgell, vaja!



El cas és que fa gairebé mig any que no puc caminar pel meu carrer. Algun llest dirà que si em molesten les obres vagi per un carrer paral·lel. El problema és que el carrer paral·lel al meu també està en obres. Com també ho estan els carrers perpendiculars, d'altra banda. I també ho està la plaça de darrere de casa, la plaça de l'extrem del carrer i un parell o tres d'edificis. Així que sembla impossible escapar de les obres.

I aquí ve la meva queixa principal! Realment, calia fer impossible que la gent pugui passar per algun lloc? Calia aixecar-ho tot alhora sense deixar un miserable espai lliure?!

Ja he dit que crec que era necessari fer una reforma, el carrer estava penós. No em queixo dels paletes. En realitat, em semblen admirables: no es pot dir, de cap manera, que no avancin (cada dia et trobes amb alguna cosa nova!) ni que no treballin. De fet, s'hi posen a les vuit del matí i pleguen passades les set de la tarda. Els dissabtes, també. I no paren al migdia. Tot això, ho sé, perquè com us podeu imaginar, se'ls sent perfectament des de casa (sí, dissabte a les vuit del matí, també se'ls sent). A més, són amables i intenten ajudar. Em van ajudar molt, per exemple, un dia que anava amb la meva iaia, que va amb cadira de rodes (i que va estar a punt de caure'm daltabaix d'una pasarel·la de fusta).

Un altre problema causat per les obres simultànies, és la desaparició dels contenidors: com és normal, treuen els contenidors dels trams en obres. Però què passa quan tots els trams estan en obres? Un problema de salubritat del quinze: avui he anat de casa fins al metro de la línia vermella amb una bossa d'escombraries a la mà, sense creuar-me amb un miserable contenidor. Com que he passat d'entrar al metro amb la bossa d'escombraries (tot i que després de tanta estona juntes ja ens havíem fet amigues), l'he deixada dins una paperera de la carretera de Sants. I així he pogut guanyar-me les mirades escandalitzades d'uns quants vianants.

Finalment, també tinc queixes del projecte en sí: La primera és que posaran arbres, sí, però només en una vorera. I a sobre, no és a la meva. Els arbres fan ombra i la terra dels escocells absorveix els pixats de gos (i de certs bípedes, també), ergo una vorera sense arbres és una vorera amb pixats de gos (i de bípedes) reescalfats sota el sol. Amb aquesta prespectiva, de què serveix tenir una vorera de 3m d'ample? Si en dos dies farà tant de fàstic que no s'hi podrà passar!

Una altra queixa és que un urbanista de confiança m'ha explicat que aquesta mena de llambordes quadrades tant mones amb les que estan omplint la ciutat, aguanten 15 anys, 20 com a molt. Qui és el llest que ha decidit que s'ha de pavimentar una ciutat amb unes pedretes que s'han de canviar cada 15 anys? Sabent això, costa aguantar els ànims: quan hagin acabat de refer tots els carrers de Sants, hauran de tornar a començar...