Siáu anat a París per i veire de productors
Escotèron mon liric, comprenguèron ren dáu tot
Me diguèron: parlas pas francés, parlas pas espanhòu
Parlas pas inglés, parlas pas italian
Parlas pas portugués, mi sembla pas normau
Broncha pas Monsur Rigaud, vau t'explicar, fagues pas páur!
Siáu bèu, siáu caud perqué siáu provençau
Is! Papet Jali que ti fa marchar lo còr
dimecres, 22 d’octubre del 2008
Parla patois
Per lo Pasha, e per tot mon País d'Òc, que me manca e qu'i vòli tornar lèu lèu...
dimarts, 21 d’octubre del 2008
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Del sud...
I aquí una cançó que encara ara em posa els pèls de punta cada cop que sento... Potser no aconsegueixo tallar del tot amb les meves arreletes del sud?
dissabte, 18 d’octubre del 2008
Virtual pets
Durant l'època que el Griset ja havia mort i la Blanqueta era clar que no estava per brocs, em vaig fer un virutal pet, una mascota virutal, a Pet Society.
En principi, un virutal pet té força avantatges sobre els real pets: hi jugues quan vols, no els surten malalties i t'estalvies una pasta en serradues, veterinaris i medicaments. La realitat, però, té l'enutjós costum d'acabar-se imposant, i el que havia de ser un simple hobby per passar estones mortes s'ha acabat convertint en el joc més tonto i viciós al que hagi jugat mai. M'he enganxat a Pet Society!
El joc és senzill: tu tens una mascota, que és una mena d'ésser indescriptible d'aparença lleugerament humanoïde (en el meu cas, es diu Iula i és de color verd turquesa) i que viu en un poble amb altres éssers com ell. El joc és com jugar a nines: Pots canviar la robeta del pet, arreglar-li la caseta, donar-li menjar, netejar-lo, jugar-hi a diferents jocs i visitar els altres pets a la seves casetes. A còpia d'anar jugant amb el pet va guanyant punts i diners. I amb els diners pots comprar-li menjar, més robeta i coses per la casa. I tot això amb la finalitat de... guanyar més punts!
En principi el joc és curiós i distret. Però a mida que t'hi vas ficant va enganxant-te més i més. Si al principi ja t'estava bé la cadireta que tenia, tard o d'hora acabes decidint que vols que tingui un sofà i una butaca de disseny, i una bona prestatgeria per posar els trofeus que va guanyant... i al final et trobes agregant gent al facebook només perquè ells també tenen un pet, i així els pots anar a visitar i guanyar més punts i més diners per finalment poder comprar un llit, perquè ja no et sembla bé que el teu pet virtual dormi per terra...
Suposo que hi deu haver qui trobi que aquests jocs són absurds. Jo estic jugant amb la Iula i quan em pregunto per què vull que guanyi més punts i més diners virtuals em llença una veritat a la cara. El joc no acabarà mai, i no té més finalitat que ell mateix. No hi ha ni guanyadors ni perderos, jugues simplement per seguir jugant, pel gust de fer-ho. Com la majoria de coses a la vida, no?
En principi, un virutal pet té força avantatges sobre els real pets: hi jugues quan vols, no els surten malalties i t'estalvies una pasta en serradues, veterinaris i medicaments. La realitat, però, té l'enutjós costum d'acabar-se imposant, i el que havia de ser un simple hobby per passar estones mortes s'ha acabat convertint en el joc més tonto i viciós al que hagi jugat mai. M'he enganxat a Pet Society!
El joc és senzill: tu tens una mascota, que és una mena d'ésser indescriptible d'aparença lleugerament humanoïde (en el meu cas, es diu Iula i és de color verd turquesa) i que viu en un poble amb altres éssers com ell. El joc és com jugar a nines: Pots canviar la robeta del pet, arreglar-li la caseta, donar-li menjar, netejar-lo, jugar-hi a diferents jocs i visitar els altres pets a la seves casetes. A còpia d'anar jugant amb el pet va guanyant punts i diners. I amb els diners pots comprar-li menjar, més robeta i coses per la casa. I tot això amb la finalitat de... guanyar més punts!
En principi el joc és curiós i distret. Però a mida que t'hi vas ficant va enganxant-te més i més. Si al principi ja t'estava bé la cadireta que tenia, tard o d'hora acabes decidint que vols que tingui un sofà i una butaca de disseny, i una bona prestatgeria per posar els trofeus que va guanyant... i al final et trobes agregant gent al facebook només perquè ells també tenen un pet, i així els pots anar a visitar i guanyar més punts i més diners per finalment poder comprar un llit, perquè ja no et sembla bé que el teu pet virtual dormi per terra...
Suposo que hi deu haver qui trobi que aquests jocs són absurds. Jo estic jugant amb la Iula i quan em pregunto per què vull que guanyi més punts i més diners virtuals em llença una veritat a la cara. El joc no acabarà mai, i no té més finalitat que ell mateix. No hi ha ni guanyadors ni perderos, jugues simplement per seguir jugant, pel gust de fer-ho. Com la majoria de coses a la vida, no?
Camals mullats
Plagiada directament del primavera d'hivern... Què ha passat, Edu? Que se't troba a faltar pel poble!!! Torna!
dijous, 16 d’octubre del 2008
El Robi
El Robi és un petit hàmster Roborowsky. Perquè us en feu una idea, s'assembla al de la foto. Però és més guapo encara, és clar!
Escollir una bestiola per endur-se'n a casa no és gens fàcil. I més en el meu cas, que els meus borrellons havien deixat un llistó molt alt que no estava gens disposada a rebaixar! A la tercera botiga on vam anar hi havia una gàbia amb uns quants mini Roborowsky dormint apilats. Només veure'ls ja vaig tenir clar que en volia un d'aquells: Els Robos són moníssims, i prou diferents als meus borrellons. D'entre la pila de Robos, em vaig quedar amb el més trapella, és clar, i em vaig fer un fart de riure veient com el botiguer l'intentava atrapar! Sense pensar que jo em trobaria amb el mateix problema que ell cada vegada que vulgués netejar la gàbia, clar...!
Pel que he llegit, els Roborowsky són més petits que els russos (els borrellons, per exemple). Ara com ara, el meu Robi fa uns cinc cm (els borrellons en feien uns nou), de manera que és mini! És tant petit que el vaig deixar a la gàbia que havia sigut de la Borrelló (i de la Blanca després) es va amagar i ja no el vaig tornar a trobar fins al cap d'una bona estona...
Un altre petit problema és que tot i que siguin de talla més petita, el Robi té pinta de ser molt jovenet... De fet, em vaig passar tot el primer dia preocupada per si ja sabia pelar pipes. I va ser una alegria veure que sí que en sap, però em sembla que li costa una mica. A veure si amb el temps agafa més traça...
Sobre el menjar dels Robos fa temps vaig llegir que com que són tan petitons, el menjar per a hàmsters normals se'ls feia massa gran, i que és millor barrejar-los-el amb menjar per ocells, més petitet. Per 2 o 3 euros que valia un pot de Nido per a jigueros (ni idea de què són, va ser el que em va semblar més bo), vaig fer la prova. I a jutjar pel contingut del rebost que s'ha fet el Robi, la idea li ha despertat entusiasme.
També vaig llegir que els Robos són més actius, però que per contra són menys manyacs i costen més d'amansir. Però avui fa cinc dies que tinc el Robi a casa i a còpia de paciència, pipes i altres llaminadures, ja he aconseguit que se m'enfili a la mà! Definitivament, m'hauria d'haver fet auxiliar de veterinària!
Escollir una bestiola per endur-se'n a casa no és gens fàcil. I més en el meu cas, que els meus borrellons havien deixat un llistó molt alt que no estava gens disposada a rebaixar! A la tercera botiga on vam anar hi havia una gàbia amb uns quants mini Roborowsky dormint apilats. Només veure'ls ja vaig tenir clar que en volia un d'aquells: Els Robos són moníssims, i prou diferents als meus borrellons. D'entre la pila de Robos, em vaig quedar amb el més trapella, és clar, i em vaig fer un fart de riure veient com el botiguer l'intentava atrapar! Sense pensar que jo em trobaria amb el mateix problema que ell cada vegada que vulgués netejar la gàbia, clar...!
Pel que he llegit, els Roborowsky són més petits que els russos (els borrellons, per exemple). Ara com ara, el meu Robi fa uns cinc cm (els borrellons en feien uns nou), de manera que és mini! És tant petit que el vaig deixar a la gàbia que havia sigut de la Borrelló (i de la Blanca després) es va amagar i ja no el vaig tornar a trobar fins al cap d'una bona estona...
Un altre petit problema és que tot i que siguin de talla més petita, el Robi té pinta de ser molt jovenet... De fet, em vaig passar tot el primer dia preocupada per si ja sabia pelar pipes. I va ser una alegria veure que sí que en sap, però em sembla que li costa una mica. A veure si amb el temps agafa més traça...
Sobre el menjar dels Robos fa temps vaig llegir que com que són tan petitons, el menjar per a hàmsters normals se'ls feia massa gran, i que és millor barrejar-los-el amb menjar per ocells, més petitet. Per 2 o 3 euros que valia un pot de Nido per a jigueros (ni idea de què són, va ser el que em va semblar més bo), vaig fer la prova. I a jutjar pel contingut del rebost que s'ha fet el Robi, la idea li ha despertat entusiasme.
També vaig llegir que els Robos són més actius, però que per contra són menys manyacs i costen més d'amansir. Però avui fa cinc dies que tinc el Robi a casa i a còpia de paciència, pipes i altres llaminadures, ja he aconseguit que se m'enfili a la mà! Definitivament, m'hauria d'haver fet auxiliar de veterinària!
I d'alegries
No recordo si diuen que les desgràcies vénen de tres en tres o si diuen que són les alegries, les que vénen de tres en tres. En tot cas, la mort de la Borrelló, la del Gris i la de la Blanca van ser tres desgràcies que van venir seguides i em van anar deixant més i més trista. I el resultat final, quedar-me sense cap dels meus tres borrellonets, ja em va deixar completament KO. Estava tan acostumada a anar a mirar què feien tant bon punt arribava a casa, que vaig seguir anant a mirar les gàbies buides. Quan feia tres dies de la última desgràcia, ja era evident que la cosa no podia seguir així. Així que ara em tocaven tres alegries, per fer les paus amb la dita, sigui quina sigui.
La primera alegria va ser que l'home més maco del món se'm va presentar a casa. Això ja seria una alegria de per sí, però si hi sumem que sembla que això de venir a casa se li està convertint en costum, l'alegria ja és de les grosses.
La segona alegria va ser que ell, a qui en principi no li agraden els rosegadors, venia amb la seva moto i una llista de botigues d'animals impresa.
I la tercera alegria va ser que després de donar voltes i més voltes, a la tercera botiga vaig trobar un hàmster molt i molt bonic i que no s'assemblava a cap dels que ja havia tingut. Cosa difícil, perquè els meus borrellonets eren bonics amb ganes!
Així que ja tinc les tres alegries que em toquen, i totes tres sumen una gran alegria, que és que ara, a casa, hi ha aparegut el Robi.
La primera alegria va ser que l'home més maco del món se'm va presentar a casa. Això ja seria una alegria de per sí, però si hi sumem que sembla que això de venir a casa se li està convertint en costum, l'alegria ja és de les grosses.
La segona alegria va ser que ell, a qui en principi no li agraden els rosegadors, venia amb la seva moto i una llista de botigues d'animals impresa.
I la tercera alegria va ser que després de donar voltes i més voltes, a la tercera botiga vaig trobar un hàmster molt i molt bonic i que no s'assemblava a cap dels que ja havia tingut. Cosa difícil, perquè els meus borrellonets eren bonics amb ganes!
Així que ja tinc les tres alegries que em toquen, i totes tres sumen una gran alegria, que és que ara, a casa, hi ha aparegut el Robi.
De dol II
La Blanqueta va heredar la gàbia de la seva mare. Aventurera de mena, es va posar a investigar-la amb entusiasme. Va recórrer tots els racons i es va instal·lar dins una capseta que li havia deixat. Però els mesos no perdonen, i la Blanca ja no estava per fer cabrioles. S'havia tornat vella i una mica grassona, i segurament va decidir que el que li venia més de gust era una jubilació còmoda a la planta baixa. Així que només s'enfilava per anar a buscar menjar.
I va arribar un dia en que ja no la vaig veure. Vaig pensar que devia estar amagada al seu cau i no hi vaig donar cap importància. L'endemà, tampoc no la vaig veure, i això em va preocupar una mica més. Em vaig posar a buscar-la i finalment la vaig trobar, quieta, al fons del seu cau. Quieta de no moure's mai més.
La meva princesa Blanca va morir el dia 7 d'octubre, onze dies més tard que el seu germà, sense tenir cap malaltia aparent, a l'edat de dos anys, un mes i cinc dies. Dins una capseta de cartró.
I va arribar un dia en que ja no la vaig veure. Vaig pensar que devia estar amagada al seu cau i no hi vaig donar cap importància. L'endemà, tampoc no la vaig veure, i això em va preocupar una mica més. Em vaig posar a buscar-la i finalment la vaig trobar, quieta, al fons del seu cau. Quieta de no moure's mai més.
La meva princesa Blanca va morir el dia 7 d'octubre, onze dies més tard que el seu germà, sense tenir cap malaltia aparent, a l'edat de dos anys, un mes i cinc dies. Dins una capseta de cartró.
De dol I
Tot i l'èxit de l'autooperació de testicle, el meu Griset va continuar malalt; seguia tenint un tumor darrere l'orella, i jo vaig estar dies i dies medicant-lo cada dotze hores,* amb analgèsics, antibiòtics, antiinflamatoris i pomadetes per evitar que patís dolor i que s'infectés la ferida que no es curava mai.
Però ja sabem que aquestes coses poden suavitzar el càncer, però no el curen, i el tumor no va parar de créixer. Al principi el Gris va seguir fent vida normal, però un dia va començar a deixar de moure's i quan tocava medicar-lo veia que no s'havia mogut d'on l'havia deixat dotze hores abans. Vaig començar a deixar-li el menjar dins la caseta i li vaig posar l'aigua molt a prop.
Al cap de pocs dies vaig veure que tenia els ulls lleganyosos i vaig trucar corrents al veterinari. Em van donar hora per tres dies més tard, el divendres 26.
En veure'l, el veterinari no va fer cap bona cara. Molt suaument, em va dir que tingués el que tingués als ulls havia de tenir en compte que el tumor ja era més gran que el seu cap, que segurament li feia molt de mal i que li devia costar molt moure's. Em va dir que el Griset feia molta peneta i que entenia que em sabés greu perquè realment era un hàmster molt bonic i molt manyac. Em vaig quedar amb la idea de la pinta que feia el Griset. Jo encara el veia com un hàmster bonic i manyac, dolç com un pompom, i clar que veia el tumor, però de veure'l cada dia ja m'hi havia acostumat. Mirat des de fora era ben clar que feia pinta d'hàmster tan malalt que no pot ni moure's. I jo sense adonar-me'n!
El veterinari va seguir explicant-me què podia tenir als ulls, i va continuar dient que per evitar el dolor del tumor caldria donar-li una dosi d'analgèsics tan gran que el deixarien zombie per tot el dia. La continuació va ser una reflexió sobre la importància de la qualitat de vida i sobre que cal acceptar que les coses s'acaben. Però llavors, que ja m'havia adonat de l'aspecte del griset i de la grandària del tumor ja m'ho esperava. Així que vaig signar l'autorització d'eutanàsia i vaig esperar que preparessin el quiròfan.
Un cop tot preparat, vaig enviar-li un petonet amb el dit i em vaig estar al passadís, on hi ha una finestra per on es pot veure què passa al quiròfan. Vaig quedar-me allà plantada; era divendres tard i a la clínica només hi quedava el personal d'urgències. I jo allà plantada mirant per una finestra els últims moments del meu Griset i desitjant que tot plegat fos ràpid i realment indolor. Ja havia passat per això amb la Borrelló, però evidentment em vaig posar a plorar com una toia.
El veterinari va sortir amb el Gris embolicat en un paquetet de paper blanc. El va posar dins la gàbia i m'ho va donar tot. Em va donar la mà, i em va dir que era el millor per ell i que jo havia fet realment tot el que havia pogut. Segurament això és tonto, però em va consolar i me'n vaig anar amb la gàbia amb el Griset empaquetat dins cap a casa els meus pares.
Com que era divendres, l'endemà se'l van endur cap a Sant Martí, i el van enterrar al costat de la seva mare. El Griset havia nascut el 2 de setembre. Va viure dos anys i gairebé un mes.
====================================================================================
La foto no és gens bona, però la va fer ma mare amb tot el seu amor. I això també compta!
* Entre la Borrelló i el Gris, he aconseguit una habilitat tan gran en l'art de fer prendre medicaments a animalons petits que estic plantejant-me treure'm el títol d'auxiliar de veterinària.
Però ja sabem que aquestes coses poden suavitzar el càncer, però no el curen, i el tumor no va parar de créixer. Al principi el Gris va seguir fent vida normal, però un dia va començar a deixar de moure's i quan tocava medicar-lo veia que no s'havia mogut d'on l'havia deixat dotze hores abans. Vaig començar a deixar-li el menjar dins la caseta i li vaig posar l'aigua molt a prop.
Al cap de pocs dies vaig veure que tenia els ulls lleganyosos i vaig trucar corrents al veterinari. Em van donar hora per tres dies més tard, el divendres 26.
En veure'l, el veterinari no va fer cap bona cara. Molt suaument, em va dir que tingués el que tingués als ulls havia de tenir en compte que el tumor ja era més gran que el seu cap, que segurament li feia molt de mal i que li devia costar molt moure's. Em va dir que el Griset feia molta peneta i que entenia que em sabés greu perquè realment era un hàmster molt bonic i molt manyac. Em vaig quedar amb la idea de la pinta que feia el Griset. Jo encara el veia com un hàmster bonic i manyac, dolç com un pompom, i clar que veia el tumor, però de veure'l cada dia ja m'hi havia acostumat. Mirat des de fora era ben clar que feia pinta d'hàmster tan malalt que no pot ni moure's. I jo sense adonar-me'n!
El veterinari va seguir explicant-me què podia tenir als ulls, i va continuar dient que per evitar el dolor del tumor caldria donar-li una dosi d'analgèsics tan gran que el deixarien zombie per tot el dia. La continuació va ser una reflexió sobre la importància de la qualitat de vida i sobre que cal acceptar que les coses s'acaben. Però llavors, que ja m'havia adonat de l'aspecte del griset i de la grandària del tumor ja m'ho esperava. Així que vaig signar l'autorització d'eutanàsia i vaig esperar que preparessin el quiròfan.
Un cop tot preparat, vaig enviar-li un petonet amb el dit i em vaig estar al passadís, on hi ha una finestra per on es pot veure què passa al quiròfan. Vaig quedar-me allà plantada; era divendres tard i a la clínica només hi quedava el personal d'urgències. I jo allà plantada mirant per una finestra els últims moments del meu Griset i desitjant que tot plegat fos ràpid i realment indolor. Ja havia passat per això amb la Borrelló, però evidentment em vaig posar a plorar com una toia.
El veterinari va sortir amb el Gris embolicat en un paquetet de paper blanc. El va posar dins la gàbia i m'ho va donar tot. Em va donar la mà, i em va dir que era el millor per ell i que jo havia fet realment tot el que havia pogut. Segurament això és tonto, però em va consolar i me'n vaig anar amb la gàbia amb el Griset empaquetat dins cap a casa els meus pares.
Com que era divendres, l'endemà se'l van endur cap a Sant Martí, i el van enterrar al costat de la seva mare. El Griset havia nascut el 2 de setembre. Va viure dos anys i gairebé un mes.
====================================================================================
La foto no és gens bona, però la va fer ma mare amb tot el seu amor. I això també compta!
* Entre la Borrelló i el Gris, he aconseguit una habilitat tan gran en l'art de fer prendre medicaments a animalons petits que estic plantejant-me treure'm el títol d'auxiliar de veterinària.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)