Dijous vaig veure Persèpolis (la pel·lícula), i em va impactar i encantar. Així que recomano a tothom que la vegi. Jo ara em moro de ganes de llegir el còmic... Aquí el tràiler:
I aquí un fragment...
dilluns, 21 de juliol del 2008
Born to be alive!
He passat les dues primeres setmanes a Sants convençuda que estava completament deprimida. Però dissabte, sentint la versió de Dr. Calypso de Born to be alive, al concert que van fer per la festa major del Poble Sec, em vaig adonar que, sense haver-me'n adonat, l'última setmana ha sigut de les més bones de la meva vida. I em van venir moltes ganes de celebrar que segueixo viva. Que voleu que hi faci, sóc així de dramàtica. D'acord que em toca prendre algunes decisions sense tenir-ne cap ganes, però per la resta, he de reconèixer que les coses m'estan anant refotudament bé, i segueixo immersa en la dolce vita...
No he trobat la versió de Dr. Calypso, però amb Village people suposo que també va bé... Imaginin-se la Carme ballant això davant del mirall del passadís...
No he trobat la versió de Dr. Calypso, però amb Village people suposo que també va bé... Imaginin-se la Carme ballant això davant del mirall del passadís...
dijous, 17 de juliol del 2008
dimecres, 16 de juliol del 2008
Mal comunicats
Brillant l'article del Jordi Garcia Jané sobre els mitjans de comunicació del número d'estiu de l'Illacrua. M'ha agradat molt, i pensava venir a copiar-ne algun trosset, però per sort, la xarxa és gran i generosa i l'he trobat en pdf. Així que us en deixo aquí l'enllaç i us recomano que el llegiu senceret, que no és gaire llarg i no us farà cap mal. Parla dels mitjans de comunicació tant de masses com els alternatius, i crec seriosament que diu coses interessants que mereixen pensar-hi.
Esúpidament feliç
Bueno, no és que estigui rematadament de bon humor, és només que no vull que sigui dit que no faig tots els possibles... i la cançó m'agrada :-)
De festa a ca'ls francesos
Al final, dilluns vaig anar a la festa dels francesos. Havia quedat amb la meva amiga Vero i teníem a escollir entre algun dels bars de sempre de Sants que, sense voler desmerèixer-los, estan tots bastant vistos, o una festa gratis a Pedralbes organitzada pel còlsul i el director de l'institut francès.
I vaja, espero que els amics del costat nord de la frontera no se m'ofenguin, però també em feia una mica de gràcia això de celebrar la revolució francesa, pel tema aquest de treure's de sobre la monarquia i declarar això dels Drets humans. Vull dir que, segurament, si hagués nascut al nord de la frontera, estaria tipa de sentir les gràcies de la revolució, però des d'aquí el sud es veu com una cosa bastant guai...
El cas és que ens vam posar una mica mones i cap a Pedralbes falta gent. Els objectius de l'expedició eren:
Quan hi vam arribar vam veure que hi havia força mossos d'esquadra a la porta, i per un moment vaig pensar que potser havien prohibit la festa, per això de donar idees sobre què cal fer amb els Borbons... Però no, més aviat semblava que estaven protegint la festa. També hi havia dues segurates, que ens van fer ensenyar la invitació i els passaports. I ja està, ja érem dins! Objectiu número 1 acomplert.
Un cop dins, hi havia música i gent molt ben vestida, que em van fer sentir una mica com una verdulera de Sants, que segurament és el que sóc, que aquestes coses crec que són genètiques i jo vinc d'unes quantes generacions de verduleres de Sants. També hi havia dues barres magnífiques amb pastissets, però eren d'aquests que tenen molta nata (molt al gust francès però que a mi no m'agraden gaire perquè embafen), i amb cambrers que repartien begudes. Així que l'objectiu 2 va quedar acomplert fàcilment. I també hi havia una barra de cerveses Damm, on unes senyoretes repartien gots de cervesa, i et deixaven escollir entre cinc tipus diferents! Wow, no ho havia vist mai, això! Deu ser de les coses que només passen a Pedralbes...
En fi, que la festa va estar molt bé, vam estar ballant i bevent xampany, i de seguida se'ns van fer les mil i em vaig sentir que havia passat del dolce far niente a la dolce vita, que també mola bastant. Això sí, els objectius 3 i 4 no els vam aconseguir ni en pintura. Així que ens vam quedar atrapades en l'objectiu número 2 i vam repetir unes quantes vegades...
I vaja, espero que els amics del costat nord de la frontera no se m'ofenguin, però també em feia una mica de gràcia això de celebrar la revolució francesa, pel tema aquest de treure's de sobre la monarquia i declarar això dels Drets humans. Vull dir que, segurament, si hagués nascut al nord de la frontera, estaria tipa de sentir les gràcies de la revolució, però des d'aquí el sud es veu com una cosa bastant guai...
El cas és que ens vam posar una mica mones i cap a Pedralbes falta gent. Els objectius de l'expedició eren:
- aconseguir entrar a la festa
- aconseguir una copa de xampany sense haver-la de pagar
- pescar un bon partit dels que corren per Pedralbes, que una ja té una edat i ha de començar a preocupar-se de coses serioses
- pescar un bon partit etc. i que tingui una casa a Tolosa
Quan hi vam arribar vam veure que hi havia força mossos d'esquadra a la porta, i per un moment vaig pensar que potser havien prohibit la festa, per això de donar idees sobre què cal fer amb els Borbons... Però no, més aviat semblava que estaven protegint la festa. També hi havia dues segurates, que ens van fer ensenyar la invitació i els passaports. I ja està, ja érem dins! Objectiu número 1 acomplert.
Un cop dins, hi havia música i gent molt ben vestida, que em van fer sentir una mica com una verdulera de Sants, que segurament és el que sóc, que aquestes coses crec que són genètiques i jo vinc d'unes quantes generacions de verduleres de Sants. També hi havia dues barres magnífiques amb pastissets, però eren d'aquests que tenen molta nata (molt al gust francès però que a mi no m'agraden gaire perquè embafen), i amb cambrers que repartien begudes. Així que l'objectiu 2 va quedar acomplert fàcilment. I també hi havia una barra de cerveses Damm, on unes senyoretes repartien gots de cervesa, i et deixaven escollir entre cinc tipus diferents! Wow, no ho havia vist mai, això! Deu ser de les coses que només passen a Pedralbes...
En fi, que la festa va estar molt bé, vam estar ballant i bevent xampany, i de seguida se'ns van fer les mil i em vaig sentir que havia passat del dolce far niente a la dolce vita, que també mola bastant. Això sí, els objectius 3 i 4 no els vam aconseguir ni en pintura. Així que ens vam quedar atrapades en l'objectiu número 2 i vam repetir unes quantes vegades...
divendres, 11 de juliol del 2008
Espanya i Sèrbia
L'article d'en Partal d'ahir em va deixar preocupada, però crec que val la pena llegir-lo, així que aquí us el deixo. Això sí, jo crec que a l'últim paràgraf peca d'optimista... jo penso que cal actualitzar la dita amb fia't de la Unió Europea i no corris...
Capricis de la història
Quan era petita ja em van explicar que sempre guanyen els bons perquè són els que guanyen els que s'encarreguen d'explicar la història. Això és així i ni tan sols hi veig graire maldat, perquè al cap i a la fi cada u té els seus arguments i tothom fa servir els mitjans de que disposa per explicar-los, per bé i per mal. I els guanyadors sempre en tenen més. Però no deixa de sorprendre'm com les explicacions canvien segons el lloc o el temps. Llavors, sembla que la història sigui capriciosa a l'hora de designar què està bé i què està mal fet.
El cas, que ahir vaig llegir a vilaweb que Jaume Roura i Enric Stern han estat condemnats per cremar fotografies del rei. Ja vaig dir què en penso, dels delictes surrealistes que s'inventa la justícia(?) espanyola. Aquest cop, el que em preocupa, és que diu vilaweb:
Vaja! Així que la condemna és per haver-se manifestat dient que la dinastia borbònica és una força ocupant?! Encara fa més por, això! No sé si el senyor jutge es pensa que els Borbons van accedir al tron repartint floretes i cartes d'amor... Però el cas és que els historiadors europeus sembla que estan d'acord en dir que la guerra de successió va existir, i que va dur a la dinastia borbònica al tron. I que com a resultat d'això es van dictar els Decrets de Nova Planta, dels que encara no ens hem recuperat i que, per cert, el Borbó actual no va voler revocar quan se li ho va demanar. Molt bé, però que ningú no digui que són una força ocupant, eh?
Sens dubte, els Borbons del S.XVIII devien ser dolços i amables, que no se m'enfadi cap senyor jutge, i devia ser segurament per això que, 75 anys després d'acabada la guerra de successió, els francesos van decidir passar per la guillotina tots els Borbons que tenien a mà.
I així és com la sentència contra el primer parell de cremadors de fotografies (falten més judicis, encara) arriba justet 4 dies abans del 14 de juliol, dia festiu a tot l'Estat francès, en que se celebra la presa de la Bastilla. Aquest es considera el principi de la revolució francesa, tant aplaudida (i mitificada!) per tothom, i que va tenir com a punt apoteòsic la famosa guillotinada borbònica.
M'ensumo que fins el 1789, a França, devia ser il·legal decapitar Borbons. Però la guerra de successió a les Espanyes la van guanyar els mateixos Borbons que van perdre amb la revolució francesa 75 anys més tard. Per això els guillotinadors són considerats ara herois no només nacionals, mentre que els qui gosen cremar fotografies (i no Borbons) són considerats delinqüents. Ja ho he dit, que sembla que la història sigui capriciosa.
El mateix dia que llegeixo la notícia de vilaweb rebo a casa una invitació per la festa que l'Institut Francès de Barcelona farà dilluns per celebrar el 14 de Juliol. Tal i com està la justícia(?) espanyola últimament, els suggeriria que prohibeixin la festa, ja que indirectament, el que s'està celebrant és que un dia, als Borbons, els van separar el cap del coll.
El cas, que ahir vaig llegir a vilaweb que Jaume Roura i Enric Stern han estat condemnats per cremar fotografies del rei. Ja vaig dir què en penso, dels delictes surrealistes que s'inventa la justícia(?) espanyola. Aquest cop, el que em preocupa, és que diu vilaweb:
El jutge justifica la condemna argumentant que, en contra del que diu la defensa, el dret a la llibertat d'expressió no empara aquestes actuacions. Segons el jutge, Roura i Stern van anar a la concentració 'amb la intenció evident de menysprear la figura de ses majestats en el transcurs d'una manifestació en què es titllava la dinastia borbònica de força ocupant de la comunitat autònoma catalana'.
Vaja! Així que la condemna és per haver-se manifestat dient que la dinastia borbònica és una força ocupant?! Encara fa més por, això! No sé si el senyor jutge es pensa que els Borbons van accedir al tron repartint floretes i cartes d'amor... Però el cas és que els historiadors europeus sembla que estan d'acord en dir que la guerra de successió va existir, i que va dur a la dinastia borbònica al tron. I que com a resultat d'això es van dictar els Decrets de Nova Planta, dels que encara no ens hem recuperat i que, per cert, el Borbó actual no va voler revocar quan se li ho va demanar. Molt bé, però que ningú no digui que són una força ocupant, eh?
Sens dubte, els Borbons del S.XVIII devien ser dolços i amables, que no se m'enfadi cap senyor jutge, i devia ser segurament per això que, 75 anys després d'acabada la guerra de successió, els francesos van decidir passar per la guillotina tots els Borbons que tenien a mà.
I així és com la sentència contra el primer parell de cremadors de fotografies (falten més judicis, encara) arriba justet 4 dies abans del 14 de juliol, dia festiu a tot l'Estat francès, en que se celebra la presa de la Bastilla. Aquest es considera el principi de la revolució francesa, tant aplaudida (i mitificada!) per tothom, i que va tenir com a punt apoteòsic la famosa guillotinada borbònica.
M'ensumo que fins el 1789, a França, devia ser il·legal decapitar Borbons. Però la guerra de successió a les Espanyes la van guanyar els mateixos Borbons que van perdre amb la revolució francesa 75 anys més tard. Per això els guillotinadors són considerats ara herois no només nacionals, mentre que els qui gosen cremar fotografies (i no Borbons) són considerats delinqüents. Ja ho he dit, que sembla que la història sigui capriciosa.
El mateix dia que llegeixo la notícia de vilaweb rebo a casa una invitació per la festa que l'Institut Francès de Barcelona farà dilluns per celebrar el 14 de Juliol. Tal i com està la justícia(?) espanyola últimament, els suggeriria que prohibeixin la festa, ja que indirectament, el que s'està celebrant és que un dia, als Borbons, els van separar el cap del coll.
dimecres, 9 de juliol del 2008
El paperet del DEA
Avui he rebut a casa, per correu certificat, el diploma del DEA! M'ha fet una il·lusió tremenda, sobretot perquè quan em van dir que el tindria en una setmaneta, i que no tenien cap problema en enviar-me'l a casa, no me'ls vaig creure. Tinc una tendència natural a desconfiar dels administratius de les institucions, què voleu que hi faci...
El cas, que sona el timbre i em diuen que és correu certificat. Obro i a partir de la cara del carter m'adono que tinc una pinta bastant poc presentable: vestidet d'estiu, mitjons (gran conjunt!), diadema apartant els cabells de la cara de qualsevol i una preciosa rascada al front que em vaig fer ahir arreglant el balcó, que em dóna un aire de monstre de Frankenstein d'allò més (poc) sexy. M'encanta treballar a casa!
El cas, que omplo totes les dades que toquen, signo un parell de papers i... finalment tinc el diploma! Iupi! El resultat de tres anys de sang, suor i llàgrimes (bueno, sang, no, però prou suor i llàgrimes com per compensar-ho) és dins del sobre que m'acaba de donar aquell bon home. Només tancar la porta, sense esperar haver-me assegut, obro el sobre per contemplar el paper... i oh, disgust! QUIN DIPLOMA MÉS LLEIG! La veritat, eren més xulos els diplomes que em donaven als festivals de piscina quan era petita...
Per començar, me l'envien plegat en dos, que ja m'ha molestat, però això potser és culpa dels de Correus. Segon, el diploma és DE PAPER!!! Ni una miserable cartulina, res, un paper blanc amb filets de colors (per posar-hi una mica d'alegria?), imprès en negre amb una impressora qualsevol. Tercer, ni un escut, ni una frase en llatí ni res que faci pensar que és un paper mínimament important, només el logo de la UA, que imprès en color potser quedaria una mica mono. I per últim, segurament la cosa més humiliant, només està signat pel secretari del CEDIP. Però què és això?! Ni l'honorable i magnífic rector, ni el director de departament, ni un trist cap d'estudis... Res, el secretari i ja està.
Vaja, que el títol de llicenciada ja no em va semblar res de l'altre món, però almenys té dos escuts (un, hi és de sobres, per cert), amb la seva fraseta en llatí, tres signatures, una mica de coloret i una referència al rei de l'escut que sobra, que sobra igualment però fa que hi hagi més noms, que sempre queda bé. Ara bé, el paperet aquest del DEA m'ha semblat cutrèrrim! Quina decepció. A més, cal tenir en compte que per aquest paper (i només per al paper, que el tribunal es paga a part) he pagat 60,42€! Per aquest preu, ja es podrien currar una mica el disseny, no? Vaja, que sort que no sóc de penjar títols a les parets...
En fi, quan anava a guardar-lo on espero no perdre'l mai he vist que posat a contrallum es veuen rombes. Ja m'ha fet una mica més de gràcia, però vaja. A qualsevol papereria pots comprar fulls que a contrallum es pot veure un gos corrent, que és un dibuixet bastant més sofisicat, i surten més barats...
El cas, que sona el timbre i em diuen que és correu certificat. Obro i a partir de la cara del carter m'adono que tinc una pinta bastant poc presentable: vestidet d'estiu, mitjons (gran conjunt!), diadema apartant els cabells de la cara de qualsevol i una preciosa rascada al front que em vaig fer ahir arreglant el balcó, que em dóna un aire de monstre de Frankenstein d'allò més (poc) sexy. M'encanta treballar a casa!
El cas, que omplo totes les dades que toquen, signo un parell de papers i... finalment tinc el diploma! Iupi! El resultat de tres anys de sang, suor i llàgrimes (bueno, sang, no, però prou suor i llàgrimes com per compensar-ho) és dins del sobre que m'acaba de donar aquell bon home. Només tancar la porta, sense esperar haver-me assegut, obro el sobre per contemplar el paper... i oh, disgust! QUIN DIPLOMA MÉS LLEIG! La veritat, eren més xulos els diplomes que em donaven als festivals de piscina quan era petita...
Per començar, me l'envien plegat en dos, que ja m'ha molestat, però això potser és culpa dels de Correus. Segon, el diploma és DE PAPER!!! Ni una miserable cartulina, res, un paper blanc amb filets de colors (per posar-hi una mica d'alegria?), imprès en negre amb una impressora qualsevol. Tercer, ni un escut, ni una frase en llatí ni res que faci pensar que és un paper mínimament important, només el logo de la UA, que imprès en color potser quedaria una mica mono. I per últim, segurament la cosa més humiliant, només està signat pel secretari del CEDIP. Però què és això?! Ni l'honorable i magnífic rector, ni el director de departament, ni un trist cap d'estudis... Res, el secretari i ja està.
Vaja, que el títol de llicenciada ja no em va semblar res de l'altre món, però almenys té dos escuts (un, hi és de sobres, per cert), amb la seva fraseta en llatí, tres signatures, una mica de coloret i una referència al rei de l'escut que sobra, que sobra igualment però fa que hi hagi més noms, que sempre queda bé. Ara bé, el paperet aquest del DEA m'ha semblat cutrèrrim! Quina decepció. A més, cal tenir en compte que per aquest paper (i només per al paper, que el tribunal es paga a part) he pagat 60,42€! Per aquest preu, ja es podrien currar una mica el disseny, no? Vaja, que sort que no sóc de penjar títols a les parets...
En fi, quan anava a guardar-lo on espero no perdre'l mai he vist que posat a contrallum es veuen rombes. Ja m'ha fet una mica més de gràcia, però vaja. A qualsevol papereria pots comprar fulls que a contrallum es pot veure un gos corrent, que és un dibuixet bastant més sofisicat, i surten més barats...
dimarts, 8 de juliol del 2008
Floretes al balcó
Vaig descobrir que m'agradava cuidar plantes gràcies a un company de pis amb qui no ens vam entendre gens bé. Després de mesos de no-convivència va deixar el pis abandonant unes plantes al seu balcó. Com podia entendre'm amb algú que té el poc cor d'abandonar unes pobres plantetes innocents a la seva sort?! A més, amb l'agreujant que això era a Alacant, la ciutat on plou quatre dies l'any --d'acord, aquest any ha sigut una excepció, però l'any que va passar això no va ploure gens.
Així que quan vaig entrar a la seva habitació per netejar-la (no s'hi havia esmerçat gaire, ell) vaig descobrir un parell de plantes moribundes al seu balcó. No sabia si eren vives o mortes, però vaig decidir regar-les sovint per si de cas. I al cap de ben poc una va començar a fer brots! Em va fer tanta il·lusió que vaig passar a formar part directament del grup "gent a qui li agrada tenir plantes a casa". L'altra planta abandonada no va arribar a rebrotar, però la gràcia que em va fer la supervivent ho va compensar.
Així que des de llavors que tinc plantes al balcó. Trobo curiós que una persona com jo, amb problemes de desarrelament crònics, sigui aficionada a això. Però ja sabem que els camins de la ment són inescrutables i segur que algun psicòleg desenfeinat hi pot trobar explicació.
M'agrada veure com creixen i es fan grans, i m'agrada tocar-les, i gratar la terra amb les mans (però no tenir les ungles brutes ni descobrir les estranyes criatures que viuen sota terra... en fi!). Jo rego, netejo, planto, transplanto, trec fulles seques, ajunto, separo i tallo branques mortes sense tenir gens d'idea del que em faig, però les plantes són sofertes i agraïdes, i creixen, broten, verdegen, floreixen i de tant en tant en neix alguna de nova, cosa que vindria a confirmar que és més important tractar-les amb amor que amb saviesa... O que tinc un do innat per la jardineria, que també podria ser, i m'ho reservo com a nova vocació per quan em cansi dels traductors automàtics...
En tot cas, que en general les meves plantes solen anar amb mi i ja hem fet juntes dues mudances. Però quan vaig anar a Tolosa no me les vaig endur, i es van quedar a Sants, amb els Borrellons, a càrrec de la meva pobra mare. Però ja sabeu que la cosa es va complicar, les bestioles es van posar malaltes i les plantes van quedar una mica abandonades.
Així que en tornar m'he trobat que el meu bonic balcó més aviat semblava un cementiri de vegetals. I això em passa A MI, que considero que voler tenir el balcó més bonic del veïnat és una de les aspiracions més nobles que pot tenir una persona! I per cert, he de dir que estic convençuda que durant un temps ho vaig aconseguir, però bàsicament era per falta de competència. Ara, per acabar-ho d'adobar, hi ha un balcó a la finca del costat ben ple de flors, i un altre, dues finques més enllà (cap a l'altre costat, però), tot ben ple de geranis vermells... aaaaaaai!
I res, que m'he passat les dues últimes tardes arreglant altre cop el meu balconet que, per sort (en aquest cas), és més aviat petit, i ara ja torna a semblar-me una mica digne, tot i que, de flors, ben poques... Tinc quatre plantes en cures intensives (entre les quals, un roser del que només en queden dues fulles rosegades per unes cuques dolentes i tontes --estan matant el seu rebost?! com es pot ser tant burro?!), una alfàbrega que suposo que hauria de donar per morta (si al juliol no és de color verd, suposo que no ho serà en tot l'any :-/) però que segueix fent bona olor, i tres plantes més que semblen una mica seques però que sobreviuran segur. La resta, que són quatre, sembla que estan perfectament (n'hi ha dues que diria que són immortals).
Quan he acabat d'arreglar el balcó, estava tota satisfeta admirant la meva obra quan ha sortit la veïna del balcó de davant (de qui també parlaré quan parli de les meves veïnes) i m'ha felicitat i tot. Wow, segur que m'ha trobat a faltar!
Així que quan vaig entrar a la seva habitació per netejar-la (no s'hi havia esmerçat gaire, ell) vaig descobrir un parell de plantes moribundes al seu balcó. No sabia si eren vives o mortes, però vaig decidir regar-les sovint per si de cas. I al cap de ben poc una va començar a fer brots! Em va fer tanta il·lusió que vaig passar a formar part directament del grup "gent a qui li agrada tenir plantes a casa". L'altra planta abandonada no va arribar a rebrotar, però la gràcia que em va fer la supervivent ho va compensar.
Així que des de llavors que tinc plantes al balcó. Trobo curiós que una persona com jo, amb problemes de desarrelament crònics, sigui aficionada a això. Però ja sabem que els camins de la ment són inescrutables i segur que algun psicòleg desenfeinat hi pot trobar explicació.
M'agrada veure com creixen i es fan grans, i m'agrada tocar-les, i gratar la terra amb les mans (però no tenir les ungles brutes ni descobrir les estranyes criatures que viuen sota terra... en fi!). Jo rego, netejo, planto, transplanto, trec fulles seques, ajunto, separo i tallo branques mortes sense tenir gens d'idea del que em faig, però les plantes són sofertes i agraïdes, i creixen, broten, verdegen, floreixen i de tant en tant en neix alguna de nova, cosa que vindria a confirmar que és més important tractar-les amb amor que amb saviesa... O que tinc un do innat per la jardineria, que també podria ser, i m'ho reservo com a nova vocació per quan em cansi dels traductors automàtics...
En tot cas, que en general les meves plantes solen anar amb mi i ja hem fet juntes dues mudances. Però quan vaig anar a Tolosa no me les vaig endur, i es van quedar a Sants, amb els Borrellons, a càrrec de la meva pobra mare. Però ja sabeu que la cosa es va complicar, les bestioles es van posar malaltes i les plantes van quedar una mica abandonades.
Així que en tornar m'he trobat que el meu bonic balcó més aviat semblava un cementiri de vegetals. I això em passa A MI, que considero que voler tenir el balcó més bonic del veïnat és una de les aspiracions més nobles que pot tenir una persona! I per cert, he de dir que estic convençuda que durant un temps ho vaig aconseguir, però bàsicament era per falta de competència. Ara, per acabar-ho d'adobar, hi ha un balcó a la finca del costat ben ple de flors, i un altre, dues finques més enllà (cap a l'altre costat, però), tot ben ple de geranis vermells... aaaaaaai!
I res, que m'he passat les dues últimes tardes arreglant altre cop el meu balconet que, per sort (en aquest cas), és més aviat petit, i ara ja torna a semblar-me una mica digne, tot i que, de flors, ben poques... Tinc quatre plantes en cures intensives (entre les quals, un roser del que només en queden dues fulles rosegades per unes cuques dolentes i tontes --estan matant el seu rebost?! com es pot ser tant burro?!), una alfàbrega que suposo que hauria de donar per morta (si al juliol no és de color verd, suposo que no ho serà en tot l'any :-/) però que segueix fent bona olor, i tres plantes més que semblen una mica seques però que sobreviuran segur. La resta, que són quatre, sembla que estan perfectament (n'hi ha dues que diria que són immortals).
Quan he acabat d'arreglar el balcó, estava tota satisfeta admirant la meva obra quan ha sortit la veïna del balcó de davant (de qui també parlaré quan parli de les meves veïnes) i m'ha felicitat i tot. Wow, segur que m'ha trobat a faltar!
diumenge, 6 de juliol del 2008
La parada equivocada
No fa ni 24 hores que sóc a Sants i ara ja estic convençuda que m'he equivocat de parada. Està clar que aquesta no és la bona. No sé per què m'entossudeixo en insistir, una vegada i una altra, que aquest és el meu lloc. En qualsevol altra parada hauria estat millor.
... per molestar
He trobat aquesta joieta del Manel Fontdevila al bloc del Xavi (a qui, per cert, vaig conèixer el dia D), i no em puc resistir de copiar-me-la.
La vida és un Talgo
Torno a ser al Talgo. Aquest cop, però, com si el món s'hagués capgirat, Sants queda al Nord. I bé, una mica sí que es deu haver capgirat, perquè Tolosa, on corria la meva vida fa una setmana, ara queda molt i molt lluny.
Aquests dies a Alacant han sigut realment fantàstics, hi he estat molt i molt bé, i hi he vist molts vells amics --tot i que no tots els que hauria volgut. La Mireia és una amfitriona fantàstica, i m'he sentit molt bé a casa seva. I Alacant segueix tenint aquesta mena de llum màgica que enganxa un munt de persones. Un cop més ho he estat comentant amb gent de fora que s'han quedat atrapats per aquesta ciutat. Jo mateixa vaig viure una època en que em pensava que m'hi quedaria per sempre. Per què en vaig marxar no crec que tingui una resposta simple, i atribuir-ho a una sola causa (com m'ensumo que fa molta gent) seria simplificar la meva manera de ser d'una manera quasi insultant.
Des que he presentat la tesina, he estat treballant i dedicant el temps lliure, simplement, a viure. He quedat amb amics, he llegit, he jagut a la platja i m'he banyat. Això sí, durant tots aquests dies m'he sentit molt i molt cansada, i amb molta i molta gana! Sembla que la meva son i la meva fam no s'acabin mai. Espero que em passi aviat! Suposo que tot plegat és que he tingut molts canvis en molt pocs dies. En realitat, en aquests últims deu dies m'han passat més coses que en qualsevol mes d'aquest any. Quan hi penso m'agafa una mica de vertígen.
I ara em toca tornar a Sants. Tinc ganes de tornar a cuidar-me dels meus Borrellons, i també de les plantes del balcó, que diumenge em va semblar que feien una mica de pena, pobrissones. I també necessito una mica de temps per fer la digestió de tot plegat, que ara mateix tinc la sensació que la meva vida corre dalt d'un tren. El bloc d'en Muñoz es diu Tardor a l'Euromed; El meu es podria dir La vida és un Talgo, per exemple. La vida corre en tren? O són fragments que passen entre un trajecte i un altre? Podem tenir diverses vides, una a cada lloc, o són totes la mateixa? He d'escollir en quina parada quedar-me? Ara que en tinc quasitrenta, quant de temps em queda per decidir on baixar?
Aquests dies a Alacant han sigut realment fantàstics, hi he estat molt i molt bé, i hi he vist molts vells amics --tot i que no tots els que hauria volgut. La Mireia és una amfitriona fantàstica, i m'he sentit molt bé a casa seva. I Alacant segueix tenint aquesta mena de llum màgica que enganxa un munt de persones. Un cop més ho he estat comentant amb gent de fora que s'han quedat atrapats per aquesta ciutat. Jo mateixa vaig viure una època en que em pensava que m'hi quedaria per sempre. Per què en vaig marxar no crec que tingui una resposta simple, i atribuir-ho a una sola causa (com m'ensumo que fa molta gent) seria simplificar la meva manera de ser d'una manera quasi insultant.
Des que he presentat la tesina, he estat treballant i dedicant el temps lliure, simplement, a viure. He quedat amb amics, he llegit, he jagut a la platja i m'he banyat. Això sí, durant tots aquests dies m'he sentit molt i molt cansada, i amb molta i molta gana! Sembla que la meva son i la meva fam no s'acabin mai. Espero que em passi aviat! Suposo que tot plegat és que he tingut molts canvis en molt pocs dies. En realitat, en aquests últims deu dies m'han passat més coses que en qualsevol mes d'aquest any. Quan hi penso m'agafa una mica de vertígen.
I ara em toca tornar a Sants. Tinc ganes de tornar a cuidar-me dels meus Borrellons, i també de les plantes del balcó, que diumenge em va semblar que feien una mica de pena, pobrissones. I també necessito una mica de temps per fer la digestió de tot plegat, que ara mateix tinc la sensació que la meva vida corre dalt d'un tren. El bloc d'en Muñoz es diu Tardor a l'Euromed; El meu es podria dir La vida és un Talgo, per exemple. La vida corre en tren? O són fragments que passen entre un trajecte i un altre? Podem tenir diverses vides, una a cada lloc, o són totes la mateixa? He d'escollir en quina parada quedar-me? Ara que en tinc quasitrenta, quant de temps em queda per decidir on baixar?
dijous, 3 de juliol del 2008
Fet d'aigua i sal
Avui em trobo que no sé gaire on sóc ni on voldria ser... sóc jo, que em sento feta d'aigua i sal.
dimecres, 2 de juliol del 2008
El dia D
El dia D em vaig llevar a Alacant, després d'haver passat una nit de les dolentes. Em va costar una estona adonar-me d'on era i, sobretot, processar que, finalment, el dia D havia arribat. Amb els ulls inflats em vaig ficar a la dutxa, em vaig vestir (tenia la robeta preparada) i em vaig histeritzar intentant que els meus cabells semblessin mínimament passats per la pinta, la Mireia ho sap bé, això. Afortunadament, és una dona pacient, i em va donar d'esmorzar i em va dur a la uni amb cotxe. :-)
A la uni vaig anar a veure a Mikel i a Juan Antonio, a qui devia diners per una història que mereix un post que encara no he tingut temps de fer. I me'n vaig anar cap a la sala Claude Shannon, a veure què volia dir això de "presentar una tesina". Vaig empassar-me la presentació d'un noi que no conec sense entendre res, prometo que no tinc ni idea de què parlava, però em va servir per fer-me una idea del que m'esperava. A mi em tocava el tercer torn, de manera que vaig passar tot el temps de la segona presentació voltant amunt i avall per l'edifici fent temps i procurant no posar-me histèrica.
Finalment, em va tocar. Em vaig plantar davant dels senyors del tribunal i d'un públic més aviat escàs i els vaig explicar tant bé com vaig saber què havia estat fent. Després els senyors del tribunal em van fer alguns comentaris i algunes preguntes, vaig intentar respondre sense perdre del tot la dignitat i ens van fer sortir. Al cap d'una estona ens van deixar entrar altre cop i em van dir que tenia un nou. Em vaig posar molt contenta i vaig tornar a sortir. Tot això sense ni desmaiar-me, ni plorar, ni res. I llavors em va venir molt de gust un suc de taronja, de manera que vaig convèncer a Mikel (que va comentar que si començava amb un suc de taronja no sabia com acabaria...), Juanan, Felipe i Mireia perquè m'acompanyessin a esmorzar. Sí senyors, la primera cosa que em va venir de gust fer després d'haver presentat la tesina va ser prendre'm un suc de taronja. No m'havia plantejat mai què em vindria de gust fer immediatament després, però segur que si ho hagués fet, no ho hauria endevinat de cap manera. I jastà, ja havia presentat la tesina.
Després, cap a l'empresa. I més tard, la Mireia em va deixar a casa seva i vaig poder acomplir el meu somni de fa tres mesos: Em vaig posar el biquini, em vaig untar amb cremeta pel sol i me'n vaig anar a la platja! Wow!
El sol va trigar dos minuts en amagar-se, i l'aigua estava realment poc desitjable. Però em va ser completament igual. Vaig apalancar-me i em vaig dedicar a la que ara mateix em sembla la més elevada de les aspiracions humanes: il dolce far niente.
A la uni vaig anar a veure a Mikel i a Juan Antonio, a qui devia diners per una història que mereix un post que encara no he tingut temps de fer. I me'n vaig anar cap a la sala Claude Shannon, a veure què volia dir això de "presentar una tesina". Vaig empassar-me la presentació d'un noi que no conec sense entendre res, prometo que no tinc ni idea de què parlava, però em va servir per fer-me una idea del que m'esperava. A mi em tocava el tercer torn, de manera que vaig passar tot el temps de la segona presentació voltant amunt i avall per l'edifici fent temps i procurant no posar-me histèrica.
Finalment, em va tocar. Em vaig plantar davant dels senyors del tribunal i d'un públic més aviat escàs i els vaig explicar tant bé com vaig saber què havia estat fent. Després els senyors del tribunal em van fer alguns comentaris i algunes preguntes, vaig intentar respondre sense perdre del tot la dignitat i ens van fer sortir. Al cap d'una estona ens van deixar entrar altre cop i em van dir que tenia un nou. Em vaig posar molt contenta i vaig tornar a sortir. Tot això sense ni desmaiar-me, ni plorar, ni res. I llavors em va venir molt de gust un suc de taronja, de manera que vaig convèncer a Mikel (que va comentar que si començava amb un suc de taronja no sabia com acabaria...), Juanan, Felipe i Mireia perquè m'acompanyessin a esmorzar. Sí senyors, la primera cosa que em va venir de gust fer després d'haver presentat la tesina va ser prendre'm un suc de taronja. No m'havia plantejat mai què em vindria de gust fer immediatament després, però segur que si ho hagués fet, no ho hauria endevinat de cap manera. I jastà, ja havia presentat la tesina.
Després, cap a l'empresa. I més tard, la Mireia em va deixar a casa seva i vaig poder acomplir el meu somni de fa tres mesos: Em vaig posar el biquini, em vaig untar amb cremeta pel sol i me'n vaig anar a la platja! Wow!
El sol va trigar dos minuts en amagar-se, i l'aigua estava realment poc desitjable. Però em va ser completament igual. Vaig apalancar-me i em vaig dedicar a la que ara mateix em sembla la més elevada de les aspiracions humanes: il dolce far niente.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)